Salut mental, Apuntes de Ciencias de la Educación

¡Descarga Salut mental y más Apuntes en PDF de Ciencias de la Educación solo en Docsity!

SALUT MENTAL

Anàlisi del cas

Nadia Ghulam

4rt Curs d’Educació Social

Data de realització 18/10/

Professora: Elena Requena

Activitat d’avaluació continuada Mòdul 1 Bases conceptuals de la salut mental Data de lliurament: 23 d'octubre de 2015 Aquesta activitat es pot realitzar individualment o en grup de dues o tres persones. S’ha de lliurar a l’aplicatiu que hi ha a l’aula virtual. No s’acceptaran treballs fora de termini. Important! No oblideu d’incloure en la primera pàgina del document desat el nom de l’autor o autors del treball. En cas de treballs fets en grups, cada integrant del grup ha de desar de forma individual el seu treball a l’aplicatiu i cal que consti igualment el nom de tots els autors.

1. Llegiu el següent cas: La Sra. Antònia actualment té 68 anys d'edat. Va treballar com a administrativa fins que va contraure matrimoni als 23 anys. El seu marit va treballar com a revisor de tren fins el moment de la jubilació. Al poc de jubilar-se, el marit va morir a causa d’un càncer de pulmó. No han tingut fills. La Sra. Antònia viu sola, no compta amb familiars propers (es troben a una altra comunitat autònoma) ni tampoc amb amistats íntimes; les seves relacions socials es restringeixen al metge de família amic del seu marit i a un grupet de sis senyores de la seva edat amb les quals es reuneix mensualment per berenar o fer alguna sortida d’un dia. D’altra banda, col·labora esporàdicament com a voluntària en el banc d’aliments. Els problemes de la Sra. Antònia van començar al voltant d’un any després de la mort del seu marit. Un dia es va adonar que dues veus a l'interior del seu cap realitzaven comentaris sobre el que ella estava fent. Al principi, es va quedar bastant desconcertada però va decidir que òbviament tot allò tenia relació amb l'antena parabòlica que els seus veïns havien instal·lat recentment no gaire lluny de la seva finestra. Es va assegurar que les persianes estiguessin tancades, però llavors es va adonar que els radiadors semblaven carregats d'electricitat, motiu pel qual va sol·licitar de realitzar-se proves (anàlisi de sang i escàner cerebral) que van resultar dins de la normalitat. Se li va recomanar de consultar amb un psiquiatre o psicòleg, però la senyora Antònia ho va rebutjar. Com continuava sentint les veus, el metge d’atenció primària li va prescriure medicació antipsicòtica que li va produir somnolència, per la qual cosa als pocs dies la Sra. Antònia va deixar de prendre-la. Finalment, va decidir viure amb les seves veus, i donat que eren amables i educades, al poc temps va deixar de preocupar-se per elles i gradualment es va acostumar a la seva companyia. No hi ha antecedents familiars de psicopatologia i la Sra. Antònia mai ha estat tractada per cap trastorn mental. La Sra. Antònia sempre ha tingut bona salut física. No ha estat fumadora ni ha consumit substàncies tòxiques. En alguna ocasió ha compartit una ampolla de vi amb el seu marit, però després de la seva mort va deixar de consumir qualsevol tipus de beguda alcohòlica. El metge de família i amic de la Sra. Antònia la coneix des de fa vora 30 anys. Ella li havia consultat de tant en tant a causa de dolències físiques sense transcendència i, per descomptat,

La classificació és útil perquè facilita la comunicació, la recollida de dades, fer estudis epidemiològics, establir pronòstic i permeten donar respostes administratives respecte a ajudes i sistema educatiu. El DSM-I (1952) és la primera La DSM-V és la vigent actualment 1.1 Analitzeu aquest cas des de la perspectiva dels diferents criteris d’anormalitat. S’inicia la anormalitat amb les “al·lucinacions auditives, Aquestes evolucionen augmentant la intensitat i freqüència i també passant de ser amables a agressives. Segons criteris estadístics: la Sra. Antònia presenta anormalitat, fa tres anys que té al·lucinacions auditives de manera freqüent i continuada. Tenint present al concepte de freqüència com a gairebé diària. Això són els criteris estadístics. Per altra banda al supòsit de continuïtat, és molt probable que degut a defectes en el ritme del son, que es donen amb freqüència en la gent gran que viu sola això li pugui afectar i produeixin experiències similars però mai arribant a complir els criteris estadístics esmentats. Criteris biològics: El tipus de trastorn que pateix no té cap base biològica com es pot comprovar, atenent a aquests criteris es podria dir que no es presenta anormalitat ja que no s'estaria en disposició d'assumir una etiologia orgànica com a explicació de les diferents manifestacions psicopatològiques que presenta la Sra. Antònia. Les proves que li van realitzar en el passat (anàlisi de sang i escàner cerebral) i a l’exploració física actual (anàlisi de sang, electroencefalograma i escàner cerebral) han descartat causalitat orgànica. Segons criteris socials no està limitada pel seu trastorn, però és una persona amb molt poca vida social i interpersonal. Tenint en compte criteris clínics presenta símptomes en forma d’al·lucinacions auditives (veus que dialoguen entre elles, parlant d’ella mateixa) i també somatitza sensacions (rampes, pas de corrent elèctrica, raigs invisibles...) Això expressa clars símptomes psicòtics. L’altre via de simptomatologia “ anormal” s’inicia per “deliri” persecutori. “acoso”, domini, possessió física i anul·lació de la seva persona. Aquestes sensacions que expressen una acció externa contra ella amb una finalitat agressiva és la que la porta a demanar ajuda. En el moment en que s’expressa aquesta qualificació “finalista” és quan s’expressa una anormalitat en Criteris subjectius o intrapsíquics. Clínicament pateix una esquizofrènia paranoide, que fins ara li semblava que podia controlar i no li molestava, però s’ha espantat en el moment que li ha sigut una experiència desagradable i ha demanat ajuda.

1.2 Identifiqueu en el text possibles factors predisposants, precipitants, mantenidors i protectors. Un factor predisposant és un factor que augmenta la probabilitat que aparegui un trastorn mental. Són aquells que ens fa més vulnerables a desenvolupar un trastorn quan es donen determinades combinacions de característiques individuals, familiars i factors socio-culturals. En cas de Sra Antonia no tenim dades per afirmar que té factors predisposants, però segur que hi són, perquè d’altra manera no es desenvoluparia aquest tipus de trastorn, ja que el que sí sabem és que és una dona que no es droga ni ho ha fet mai. Un factor precipitant seria un factor que provocaria, en un individu predisposat, la presència del trastorn. Són aquells que fan que es desencadeni la malaltia en un determinat moment o davant d’unes determinades circumstàncies estressants. En cas de Sra Antonia podria ser la poca xarxa social i familiar amb la que compta en la seva vida diària. la qual cosa també podria ser un factor mantenidor , ja que no sabem el seu sistema de valors morals i socials. Factors protectors serien tot el contrari, de aquells factors que disminueixen les probabilitats de desenvolupar un problema clínic o algun tipus de trastorn mental. Per exemple, a l’esquizofrènia un factor de risc podria ser el consum de cànnabis i un factor protector. Altre exemple és : La medicació antipsicòtica podria ser un factor de protecció si la seguís prenent i es monitoritzes regularment la dosificació en funció de la evolució o un factor protector podria ser també el suport i la bona relació familiar 1.3 Feu el diagnòstic multiaxial del cas de la Sra. Antònia. El diagnòstic multiaxial descriu el trastorn mental i totes les condicions del pacient, per tan, el context en el que es dóna i l’impacte sobre el seu funcionament. Per tan, el trastorn esquizofrènic paranoide de la Sra. Antònia no l’ha limitat en el seu funcionament diari i social, però sí que té algunes conductes anormals com tancar les finestres per evitar les radiacions. Si hagués tingut un context familiar extens potser no hauria desenvolupat cap trastorn mental. Eix I: Esquizofrènia paranoide.

diagnòstic psiquiàtric en salut mental no és un camí cap ala reubicació social sinó una sentència de per vida.

Classificació dels trastorns mentals

La classificació de les trastorns mentals és difícil perquè el diagnòstic també ho és. En el moment actual hi ha dues classificacions: La de la OMS (Organització Mundial de la Salut) coneguda com CIE i la de la Societat Americana de Psiquiatria (APA) anomenada DSM. Amb el pas del temps i concretament en el cas de DSM-III 1980 s’ha modernitzat i s’ha fet més compatible amb CIE. Rosenhan(1973), va entrenar persones sanes per simular al·lucinacions i els psiquiatres van creure el diagnòstic. En un segon experiment va enviar malalts i els psiquiatres van diagnosticar de simuladors a alguns d’ells. A vegades l’etiquetatge no aporta res. A vegades estigmatitza socialment. A vegades és una forma de control de les persones. Els diagnòstics no ajuda al tractament ni millora clarament al pronòstic. Hi ha altres sistemes per atendre malalts, basats en la evidència. La malaltia mental inclou l’origen i la resposta individual relacionada amb el medi on es desenvolupa la persona, entesa de forma global. CIE i DSM es desenvolupen a partir del anàlisi dels símptomes i en aquest sentit és parcial Simó (2013) La classificació és útil perquè facilita la comunicació, la recollida de dades, fer estudis epidemiològics, establir pronòstic i permeten donar respostes administratives respecte a ajudes i sistema educatiu. El DSM-I (1952) és la primera La DSM-V és la vigent actualment.

3. A continuació es transcriuen els criteris diagnòstics del DSM- 5 per a l’esquizofrènia: Criterios diagnósticos para Esquizofrenia 295.90 (F20.9) A. Dos (o más) de los síntomas siguientes, cada uno de ellos presente durante una parte significativa de tiempo durante un período de un mes (o menos si s trató con éxito). Al menos uno de ellos ha de ser (1), (2) o (3): 1. Delirios. 2. Alucinaciones. 3. Discurso desorganizado (p. ej., disgregación o incoherencia frecuente). 4. Comportamiento muy desorganizado o catatónico. 5. Síntomas negativos (es decir, expresión emotiva disminuida o abulia). B. Durante una parte significativa de tiempo desde el inicio del trastorno, el nivel de funcionamiento en uno o más ámbitos principales, como el trabajo, las relaciones interpersonales o el cuidado personal, está muy por debajo del nivel alcanzado antes del inicio (o cuando comienza en la infancia o la adolescencia, fracasa la consecución del nivel esperado de funcionamiento interpersonal, académico o laboral).

C. Los signos continuos del trastorno persistente durante un mínimo de seis meses. Este período de seis meses ha de incluir al menos un mes de síntomas (o menos si se trató con éxito) que cumplan el Criterio A (es decir, síntomas de fase activa) y puede incluir períodos de síntomas prodrómicos o residuales. Durante estos períodos prodrómicos o residuales, los signos del trastorno se pueden manifestar únicamente por síntomas negativos o por dos o más síntomas enumerados en el Criterio A presentes de forma atenuada (p.ej., creencias extrañas, experiencias perceptivas inhabituales). D. Se han descartado el trastorno esquizoafectivo y el trastorno depresivo o bipolar con características psicóticas porque 1) no se han producido episodios maníacos o depresivos mayores de forma concurrente con los síntomas de fase activa, o 2) si se han producido episodios del estado de ánimo durante los síntomas de fase activa, han estado presentes sólo durante una mínima parte de la duración total de los períodos activo y residual de la enfermedad. E. El trastorno no se puede atribuir a los efectos fisiológicos de una sustancia (p. ej., una droga o medicamento) o a otra afección médica. F. Si existen antecedentes de un trastorno del espectro autista o de un trastorno de la comunicación de inicio en la infancia, el diagnostico adicional de esquizofrenia sólo se hace si los delirios o alucinaciones notables, además de los otros síntomas requeridos para la esquizofrenia, también están presentes durante un mínimo de un mes (o menos si se trató con éxito). 3 .1 Quins criteris són d’inclusió i quins són d’exclusió? Criteris d’inclusió i exclusió en el cas que analitzem A i C ) Signes i símptomes (en aquest cas deliris i al·lucinacions) uns de curta durada – un mes- i d’altres de més de 6 mesos B) amb disfunció social (no en té) D i E) no hi ha substàncies psicoactives ni malaltia orgànica F no hi ha antecedents d’autisme ni trastorn de comunicació a la infància Els criteris d’inclusió són A i C. El criteri B no hi està present Els criteris D, E i F no hi són presents. Si ho fossin descartarien l’esquizofrènia 3 .2 S'està fent ús del sistema politètic? Cal argumentar-ho. Si, perquè en un sistema politètic no cal que es donin totes les característiques d’un trastorn per diagnosticar. En aquest cas admetem el diagnòstic d’esquizofrènia paranoide amb només dos criteris del apartat A. (1 i 2). Tal com s’expressa en el codi de diagnòstics DSM. Només un anàlisi rigorós pot identificar un diagnòstic comú entre malalts aparentment diferents o diferenciar símptomes semblants en malalts amb diferents trastorns.

5. Reprenem el cas de la Sra. Antònia. Quina etiologia indicaria per a aquest cas cada un dels diferents models teòrics en Psicopatologia?

Hi ha diferents models teòrics en Psicopatologia.

a. Model biològic que separa trastorns orgànics (físics) de funcionals

(subjectius). Aquests s’haurien de qualificar de trastorns mentals

b. Model psicodinàmic el trastorn ve originat per trastorns inconscients i

interns com a causants de conductes “no normals”

c. Model humanista que defensa l’autonomia de cada persona en escollir el

seu camí vital. Només podem valorar cada cas des de el respecte a cada

persona i comprenent-­‐lo en profunditat al màxim

d. Model conductual que es basa en que la conducta es fruit de

condicionaments que poden ser disadaptatius. Molts d’ells són ambientals.

e. Model cognitiu que expressa que les conductes són el resultat de com

aprenem i adquirim coneixements i de com els interioritzem i “digerim”. De

forma semblant al model humanista és determinant l’individu i com

defineix cada persona la realitat que l’envolta.

Els models NO SÓN COMPLETAMENT EXCLOENTS al enfocar la etiologia de

cada cas. Tampoc són excloents els tipus d’intervenció terapèutica per tractar

el trastorn mental.

En aquest cas no hi ha antecedents personals ni familiars de malaltia física ni

mental, ni ingesta de fàrmacs ni tòxics. La etiologia que té més possibilitats és

l’aïllament. Amb les amigues es troben de forma esporàdica. Ella es

funcionalment autònoma i “no li agrada molestar”. La patologia es va iniciar fa

més tres anys i es desenvolupa segons les lleis de la psicopatologia. La clínica va

augmentant en freqüència (fins que arriba a ser diari) i intensitat (fins a rebre

insults de “les veus” i es van afegint nous deliris com les radiacions, els raigs i la

possessió sexual.

El model teòric en el que potser es podria emmarcar aquest cas és el Model

Psicodinàmic. El desenvolupament de la malaltia segueix els models de la

psicopatologia, de forma bastant exacta.

El tractament es podria basar en anti-­‐psicòtics i teràpies grupals per trencar la

soledat que en la gent gran poden ser el desencadenant del trastorn.

6. Pieron (1968) va descriure que la Psicopatologia era la ciència que " s'encarrega de la descripció i classificació dels trastorns mentals ". Considereu que aquesta és una bona definició de la Psicopatologia? Argumenteu-lo.

La psicopatologia és caracteritza per l’intent d’elaborar una teoria del

coneixement del fet psiquiàtric a partir de l’observació dels fenòmens patològics

del psiquisme.

Una més de les seves funcions ha estat descriure i classificar els trastorns mentals

però també s’hi ha d’afegir la evolució, el pronòstic i el tractament, si n’hi ha.

Classifiquem i diagnostiquem a partir de la observació i el relat, el més detallat

possible, de la conducta de les persones. I això ho hem de fer de forma puntual i

de forma evolutiva. Hem d’evitar que diagnosticar no sigui etiquetar per sempre i

estigmatitzar a les persones.

Crec que la definició de Pieron és parcial -­‐per tant falsa-­‐ perquè amaga part de la

realitat i incomplerta perquè no té en compte l’evolució vital de les persones.