segon tema dret roma, Apuntes de Derecho Romano

¡Descarga segon tema dret roma y más Apuntes en PDF de Derecho Romano solo en Docsity!

Dret de persones,

dret de família i

dret de successions

P06/03002/

• I. Dret de persones
• 1. La persona
     • capacitat d’obrar, status 1.1. Conceptes fonamentals: capacitat jurídica,
  • 1.2. Circumstàncies modificatives de la capacitat d’obrar
• 2. Els tres status
  • 2.1. Status libertatis , posició jurídica de l’esclau
  • 2.2. Status civitatis
  • 2.3. Status familiae , idees generals
• 3. Persones jurídiques
  • 3.1. Idees generals
  • 3.2. Corporacions
  • 3.3. Fundacions
• II. Dret de família
• 1. El matrimoni romà
  • 1.1. Naturalesa i efectes personals
    • la legislació matrimonial d’August 1.2. Requisits i impediments matrimonials,
  • 1.3. Esposalles, celebració del matrimoni i adquisició de la manus
  • 1.4. Dissolució del matrimoni
• 2. Règim de béns del matrimoni romà
  • 2.1. Principis generals
  • 2.2. El dot: concepte i classes
  • patrimonial dels filiifamilias 3. La patria potestas i la situació
  • 3.1. Conceptes fonamentals
  • 3.2. Situació patrimonial dels filiifamilias
  • 3.3. Adquisició i extinció de la patria potestas
• 4. Tutela dels impuberes, tutela mulierum i curateles
  • 4.1. Tutela dels impuberes
    • 4.1.1. Tipus de tutela
    • 4.1.2. La funció del tutor
  • 4.2. Tutela mulierum
  • 4.3. Las curateles
• III.Dret de successions i donacions
• 1. Conceptes fonamentals
  • 1.1. Successió universal
  • 1.2. Hereditas i bonorum possessio
  • 1.3. Delació de l’herència
  • 1.4. Principis successoris romans
  • 1.5. Evolució històrica del Dret hereditari
• 2. La successió intestada
  • 2.1. Les XII Taules
  • 2.2. Reformes pretorias
  • 2.3. SCC Tertullianum i Orfitianum
  • 2.4. Reformes justinianees
• 3. La successió testamentària
  • 3.1. Concepte de testament
  • 3.2. Formes de testament, referència als testaments especials
  • 3.3. Testamenti factio , incapacitat, indignitat
  • 3.4. Contingut del testament
  • 3.5. Interpretació del testament
  • 3.6. Ineficàcia i revocació del testament
• 4. La successió forçosa
  • 4.1. Successió forçosa formal
  • 4.2. Successió forçosa de contingut material
• 5. Herència jacent i adquisició de l’herència
  • 5.1. Herència jacent
  • 5.2. Adquisició de l’herència
  • 5.3. Usucapio pro herede
• 6. L’hereu després de l’adquisició de l’herència
  • 6.1. La comunitat hereditària
  • 6.2. Dret d’acréixer
  • 6.3. Col·lacions
    • de l’hereu pels deutes de l’herència 6.4. L’hereu i el patrimoni heretat: la responsabilitat
  • 6.5. Protecció processal de l’hereu
• 7. Llegats i fideïcomisos
  • 7.1. Concepte de llegat
  • 7.2. Formes de llegat
  • 7.3. Subjectes i objecte del llegat. El prellegat..........................................
  • 7.4. Adquisició del llegat
    • als llegats. Revocació 7.5. Invalidesa i ineficàcia dels llegats. Limitacions legals
  • 7.6. Els fideïcomisos
• 8. Donacions
  • 8.1. Concepte i evolució històrica de la donació
  • 8.2. Requisits de la donació del Dret clàssic
  • 8.3. Evolució postclàssica
  • 8.4. Classes de donacions. La donatio mortis causa
  • 8.5. Revocació de les donacions
• Annexos

I. Dret de persones

1. La persona

1.1. Conceptes fonamentals: capacitat jurídica, capacitat d’obrar, status

En la moderna ciència del Dret és fonamental la distinció entre capacitat jurí- dica i capacitat d’obrar. Per capacitat jurídica s’entén la possibilitat de ser titu- lar de Drets i obligacions. En canvi, capacitat d’obrar és la possibilitat de realitzar actes jurídics amb efecte vinculant. Quan es tracta de la possibilitat de realitzar actes jurídics lícits amb efecte vinculant es parla de capacitat ne- gocial ; en canvi, quan es tracta de la possibilitat de respondre per la comissió d’actes il·lícits es parla de capacitat delictual. Avui pel mer fet de néixer s’és persona, és a dir, es té capacitat jurídica (v. art. 29 CC); i, d’altra banda, l’or- denament jurídic reconeix la condició de persona, això és, de subjecte de Dret en determinats ens col·lectius (corporacions i fundacions).

Aplicant aquests conceptes abusivament al Dret romà, se sol dir: persona és el subjecte de Dret, però en el Dret romà ni tots els homes són persones, ja que existeix la institució de l’ esclavatge , ni totes les persones són homes, ja que –com avui– al costat de les persones físiques hi ha les persones jurídiques (amb els matisos que veurem en l’apartat 3). Ara bé, aquesta concepció té l’inconveni- ent de partir d’uns tecnicismes que són aliens als juristes romans. Efectiva- ment, el Dret romà no té termes tècnics per a designar el que nosaltres anomenem persona, capacitat jurídica i capacitat d’obrar.

En les fonts, la paraula llatina persona designa tant l’home lliure com l’esclau (v. Gai. 1, 9). Així, doncs, no té el significat tècnic de subjecte de Dret, d’algú que té capacitat jurídica.

Caput , cap, és una expressió metonímica (designa el tot, esmentant només la part) que es correspon amb l’àmbit de la paraula persona. Així, de la mateixa manera que en les fonts apareix l’expressió persona servi , apareix també la de servile caput.

Tampoc l’expressió capitis deminutio no s’ha de traduir, simplement, per dis- minució de la capacitat. En realitat, l’expressió capitis deminutio es comprèn bé quan un se n’adona que en les fonts apareix primer referida a un grup i, després, a una persona determinada. En efecte, al principi, capitis deminutio no significa una altra cosa que disminució en un cap; però després, en aplicar-se a la persona individual, eventualment significa disminució quant a la capacitat.

Conceptes fonamentals Capacitat jurídica : possibilitat de ser titular de drets i obliga- cions. Capacitat d'obrar : possibilitat de realitzar actes jurídics amb efectes vinculants. La capacitat d'obrar pot ser:

• capacitat negocial : actes jurídics lícits,
• capacitat delictua l: actes jurídics il·lícits.

Persona En el dret romà, ni tots els ho- mes són persona, ja que exis- teix l'esclavitud, ni totes les persones són homes, ja que existeixen a més de les persones físiques, les persones jurídiques.

La capitis deminutio pot ser: maxima , media o minima. Capitis deminutio ma- xima és la que afecta la llibertat; capitis deminutio media , la que afecta la ciutadania, i capitis deminutio minima , la que afecta la posició en la família.

Així, quan un ciutadà romà queia presoner de l’enemic, el conjunt d’homes lliures expe- rimentava “una disminució en un cap”, i el mateix succeïa amb el conjunt de ciutadans romans. A més, òbviament l’interessat sofria una disminució de la seva capacitat. Com es veu, hi ha una coincidència dels dos sentits de l’expressió capitis deminutio pel que fa a la llibertat i a la ciutadania. En canvi, en l’àmbit de la família no sempre es dóna aquesta coincidència: quan una persona s’emancipa, la família sofreix una capitis deminutio , una disminució en un cap, però, amb referència a l’emancipat, no hi ha una disminució de la seva capacitat, sinó tot el contrari, ha desaparegut una de les limitacions que afectaven la seva capacitat.

Capax és un terme que sembla tenir molta relació amb el que avui anomenem capacitat d’obrar. Així, capax doli és el que té la capacitat de respondre per dol; capax culpae , el que té la capacitat de ser responsable per culpa. En el Dret suc- cessori capax és el que pot adquirir per testament o llegat, i així successiva- ment. Però s’ha de tenir en compte que es tracta únicament de manifestacions concretes de la capacitat d’obrar, i no d’un concepte general de capacitat d’obrar, que no és una elaboració dels juristes romans, sinó de la dogmàtica moderna.

Drets de la personalitat No trobem a Roma una teoria dels drets de la personalitat, sinó només indicis d’alguns d’aquests drets. Un exemple el trobem en el dret a la imatge. El seu àmbit era, òbviament, molt restringit: així, el ius imaginis se’ns presenta com una institució del Dret públic, que, pel que sembla, es limitava als magistrats curuls. D’altra banda, s’ha de tenir en compte que el dret a la imatge, segons es dedueix dels textos, pràcticament només operava post mortem. En realitat, imago era la màscara de cera que reproduïa el rostre del difunt. I per això d’aquesta realitat material es va passar a configurar el dret que tenia la gens a exposar imagines dels avantpassats ( imagines maiorum ), i que en les fonts literàries apareixen des- crits casos d’usurpació del ius imaginis (mitjançant l’exhibició en unes exèquies d ’imagi- nes de personatges il·lustres d’una determinada gens , com si fossin avantpassats propis). Com tots els Drets de la personalitat, el ius imaginis varia segons els conceptes eticosocials de cada època. Així, a Diocl. C. 9,21 ,1 (a. 300) ens trobem amb un fragment de notable interès per a plantejar la contraposició imago-status : el llibert que obté l’anell d’or de l’in- genu, de l’home que sempre va ser lliure, aconsegueix la imatge “d’ingenu”, però no el seu status. Resulta veritablement impressionant l’explicació tunc enim quoad vivunt imagi- nem, non statum ingenuitatis obtinent. La contraposició imago-status és de capital impor- tància a les finalitats que ens proposem. L’anell d’or del príncep impetrat i graciosament concedit per aquest els dóna per a tota la vida l’aparença d’ingenuïtat, si bé no els en con- cedeix l’ status.

En realitat, la idea romana de capacitat no és única o rígida, sinó que està determinada en relació amb el status libertatis , el status civitatis i el status familiae. Status no és, sens dubte, capacitat jurídica, sinó més aviat posició, situació jurídica.

Potser es pot dir, això no obstant, que la plena capacitat jurídica la causa la concurrència de tres requisits, que els determinen els tres status : ser home lliure , ser ciutadà romà i ser persona sui iuris , és a dir, no estar sotmès a la potestat d’una altra persona.

Status a designar la situació jurídica d'una és la paraula que serveix per persona amb relació a la llibertat, ala ciutadania i a la família.

Representa un patrici amb els seus avantpassats.^ Estàtua Berberini, del final del segle^ I^ aC. (Palazio dei Conservatori, Roma).

El Dret a la imatge… … es limita a una utilització de caràcter post mortem.

Un registre de naixements només apareix en l’època d’August i no té caràcter general; ni tan sols és l’únic mitjà de prova del naixement, sinó que està subjecte a la lliure apreciació del jutge. Aquest registre es va reservar als fills legítims fins a l’època de l’emperador Marc Aureli. El Dret romà no coneix, en canvi, un re- gistre de defuncions.

2) Mort : la persona humana s’extingeix amb la mort. El Dret romà no coneix, a diferència dels ordenaments jurídics moderns, la institució de la declaració de defunció en cas de desaparició d’una persona. Probablement, la raó és que en ser el matrimoni romà una situació de fet (que requereix, entre d’altres, el requisit de la convivència), aquesta institució no era tan necessària.

En el cas que diverses persones morin conjuntament en un sinistre, es consi- dera que totes han mort alhora. Però aquí tampoc no es pot parlar d’una pre- sumpció de commoriència (comp. art. 33 CC), sinó que el que hi ha és una impossibilitat de provar qui ha mort primer. La qüestió naturalment pot tenir importància pràctica dins del mecanisme de la successió hereditària. En canvi, el Dret justinianeu coneix presumpcions de premoriència en casos concrets: així, en el cas que un pare i un fill morin en un mateix sinistre, s’estableix una presumpció de premoriència, atès el grau més gran o més petit de fortalesa de tots dos: si el fill és púber, es presumeix que va sobreviure al pare; en canvi, si el fill és impúber, es presumeix que va premorir al pare. Aquestes presumpcions, totalment arbitràries, han passat a algun codi civil modern.

1.2. Circumstàncies modificatives de la capacitat d’obrar

Convé examinar aquí les més importants circumstàncies modificatives de la ca- pacitat d’obrar:

a) Edat : la distinció fonamental és la de púbers i impúbers. Hi va haver una controvèrsia entre els sabinians i els proculeians sobre el límit entre totes dues classes de persones. Pels sabinians, era la maduresa sexual, comprovada cas a cas mitjançant la inspectio corporum , la que havia de resultar decisiva a l’hora de determinar la pubertat; en canvi, els proculeians, que més aviat atenien a un criteri de seguretat jurídica, establien els catorze anys per als barons i els dotze per a les femelles com l’edat en què, en tots els casos i sense tenir en compte les diferències individuals, s’arribava a la pubertat. Justinià va acollir el punt de vista dels proculeians.

Encara dins els impuberes , s’ha de distingir entre infantes ( infans = qui fari non potest “qui no pot parlar amb raó i sentit”, per als quals Justinià fixa el límit dels set anys) i impuberes infantia maiores , que són els impúbers que ja han passat a la infantia. Sens dubte, els infantes no tenen cap capacitat d’obrar, mentre que els impuberes infantia maiores (especialment si s’apro- pen ja a la pubertat) poden fer negocis jurídics que redundin en benefici

seu, com ara l’acceptació d’una donació. Tanmateix, per a obligar-se neces- siten l’autorització del seu tutor ( auctoritas tutoris ). Quan intervenen sense tutor en un negoci jurídic que produeix obligacions per a totes dues parts, com la compravenda, es considera que aquest negoci pot afavorir el menor, però no perjudicar-lo. Ulpià diu molt gràficament ex uno latere constat contrac- tus ; és a dir, si es tracta d’una compravenda i el menor és comprador, llavors pot reclamar la cosa, sense que hagi de pagar el preu (en el Dret comú es parla de negotia claudicantia “negocis coixos” per a designar aquests supòsits). Tanma- teix, Antoní Pius va concedir una acció contra el menor per evitar l’enriquiment indegut a costa d’altri. Els impuberes infantia maiores tenen capacitat delictual pel que fa als delictes privats del ius civile ; en canvi, no responen pels delictes privats del Dret honorari.

L’arribada a la pubertat significava per al vell ius civile una capacitat d’obrar total. Ara bé, l’expansió de Roma i la multiplicació de les relacions comercials van posar de manifest que aquesta regulació era inadequada. Per això, una lex Laetoria del voltant del 200 aC va protegir els menors de vint-i-cinc anys con- tra la possibilitat d’engany ( circumscriptio ) mitjançant una restitutio in integrum o una exceptio. A més, a petició del menor, el pretor li pot nomenar un curator que l’assisteixi i li eviti el risc d’engany.

b) Sexe : la dona adulta que no estigui sotmesa a la patria potestas de el pater- familias ni a la manus del marit necessita un tutor. Aquesta exigència, que ja es troba en les XII Taules, subsisteix en el el Dret clàssic, si bé, atès el seu ca- ràcter irracional, va sofrint progressives atenuacions. Al tutor mulieris no li cor- respon ni cuidar la persona de la dona, ni la gestio dels seus béns, però ha d’intervenir en els processos i en els negocis del ius civile (com la mancipatio o la in iure cessio ) i en l’assumpció de deutes.

c) Malaltia mental : els dements (furiosi ) no tenen, en principi, capacitat ne- gocial. Això no obstant, es van considerar vàlides les declaracions de voluntat que fan en els intervals lúcids ( dilucida intervalla ).

d) Prodigalitat : el pròdig –és a dir, la persona que dilapida el seu patrimoni– que hagués estat incapacitat, tenia una posició jurídica semblant a la dels impuberes infantia maiores. Això no obstant, no sembla que se’ls arribés a apli- car el règim dels negotia claudicantia. La incapacitació del pròdig significava per a ell la pèrdua del commercium.

Tant els dements com els pròdigs estaven sotmesos a un curator , que, o bé pro- cedia del cercle dels seus agnats (les XII Taules ja coneixen aquest curator legitimus ), o bé era nomenat pel pretor. El curator ha de vetllar pel patrimoni del dement o del pròdig sense que, pel que sembla, la cura de la persona hagi preocupat mas- sa els juristes clàssics.

La dona adulta… … estava sotmesa a la patria potestas del paterfamilias o a la manus del marit; si passa altrament, necessitava un tu- tor, el tutor mulieris.

Retrat al tremp, sobre fusta, del segle II dC.

Ius commercium Dret del ciutadà romà de realit- zar vàlidament actes del ius ci- vile.

és utilitzat com a metge o com a pedagog, freqüentment rep un tracte humà i s’integra, fins i tot, a la família. D’aquesta manera s’introdueix, en casos aï- llats, un tret humà a la institució d’esclavatge. En aquesta època es farà notar també la influència benèfica de l’estoïcisme, que proclamarà que tots els ho- mes són lliures per naturalesa. I encara que aquesta constatació quedi en el pla de la teoria, a la pràctica l’estoïcisme hi influirà mitigant els rigors de l’escla- vatge.

El principat implica una estabilització de les fronteres de l’Imperi i una renún- cia a les guerres de conquesta. Així, s’estabilitza el nombre d’esclaus, cessen els aixecaments i millora la seva situació social. De tota manera, s’ha de fer notar que pertany als últims anys del principat d’August (a. 10 dC) l’ominós senat- consult Silanià, que prescriu la tortura de tots els esclaus de la casa quan l’amo hagi estat assassinat.

Ben entrat el segle II dC baixa ja, considerablement, el nombre d’esclaus. Això es deu, més que a les manumissions massives, al fet que pràcticament després de Trajà i Adrià ja no hi ha guerres de conquesta. Aquest fet serà un factor més de la crisi que s’inicia ja en la segona meitat del segle II i que assolirà tota la seva virulència en el segle III dC.

El cristianisme no adopta l’actitud radical d’abolir, sense més ni més, la insti- tució de l’esclavatge, però endolceix considerablement la seva cruesa. L’epís- tola de sant Pau a Filemó, esclau fugit, en què li recomana que torni amb el seu amo, és reveladora d’aquesta actitud de l’Església.

En el Baix Imperi la decadència de l’esclavatge romà ja és evident; no en va s’ha debilitat el poder militar romà. Les incessants guerres, en què Roma tant freqüentment porta desavantatge, fan que siguin ara els romans els que cai- guin presoners de l’enemic i siguin venuts com a esclaus, fins i tot dins del pro- pi territori romà. El cas degué ser tan freqüent, que l’any 409 una constitució imperial nega validesa a aquestes vendes, encara que reconeix que el ciutadà romà venut en el territori de l’Imperi com a esclau ha de reemborsar al com- prador la suma que aquest va pagar o servir-lo durant cinc anys.

Justinià, influït pel cristianisme, duu a terme àmplies reformes que tendeixen a acabar amb la crueltat de l’amo davant l’esclau. Encara que Justinià arriba a proclamar que tots els homes són iguals, aquesta declaració no significa, ni re- motament, un intent d’acabar amb la institució de l’esclavatge.

En definitiva, el que observem al llarg de la història de l’esclavatge és que, en el camí cap a la llibertat, tan importants són les infraestructures econò- miques com ho puguin ser les creences i ideologies. La història de l’escla- vatge és, doncs, una part important de la història social i econòmica de l’antiguitat.

del qual l'amo concedeix la llibertat^ Manumissió^ és un acte per mitjà a un esclau.

Pel que fa a la condició jurídica dels esclaus, al principi aquests no tenen la consideració de persona , sinó la de cosa i, com a tals, no tenen drets ( servile caput nullum ius habet ). Això no obstant, de fet, certes situacions els aproximen al règim jurídic de les persones. Així, l’esclau, amb el consentiment de l’amo, pot establir una relació permanent amb una esclava , relació que és qualifi- cada de contubernium. En l’àmbit del Dret patrimonial és corrent la pràctica d’atorgar a l’esclau una massa de béns ( peculium ) amb què l’esclau pot ne- gociar. Així, es dóna la paradoxa que l’esclau, no tenint capacitat jurídica, té, en canvi, certa capacitat d’obrar. Les adquisicions de l’esclau reverteixen en benefici del seu amo i per això mateix el pretor li fa respondre dels deutes con- trets per l’esclau fins al límit del peculi. L’amo també respon dels delictes de l’esclau per l’ actio noxalis , però es pot alliberar de responsabilitat lliurant l’es- clau a l’ofès ( noxae deditio ).

Causes de l’esclavatge

“Els esclaus neixen o es fan”. D’això resulta la classificació següent de les cau- ses de l’esclavatge:

a) Naixement de mare esclava: com que mater semper certa est , el fill que neix de mare esclava en el moment del part es fa també esclau, sense atendre al fet que el pare sigui un home lliure o no. Aquesta és la regla primitiva que després es va atenuar pel favor libertaris , en el sentit que el fill es considerava lliure si la mare va ser lliure en algun instant de la gestació.

b) Captiveri de guerra: l’esclavatge és una institució del ius gentium , és a dir, comú a tots els pobles de l’antiguitat, de manera que no solament es fa esclau l’enemic que cau presoner dels romans, sinó també el romà que cau presoner de l’enemic. Això no obstant, per al ciutadà romà s’atenua la rigidesa d’aques- ta regla, tant en el cas que mori en captiveri com en el cas que, aconseguint d’escapar, torni a Roma. Així, es donen les tres institucions següents:

Captivitas : qui cau a les mans de l’enemic es fa esclau seu.

Fictio legis Corneliae : qui mor en captiveri mor com a esclau; ara bé, en virtut de la fictio legis Corneliae –de l’època de Sila–, es fingeix que el ciutadà romà ha mort al camp de batalla, és a dir, quan encara era lliure. La finalitat pràctica d’aquesta ficció és preservar la validesa de les disposicions testamentàries del finat, que d’una altra manera serien nul·les, ja que no és eficaç el testament d’algú que s’ha convertit en esclau.

Postliminium : una situació molt interessant es dóna quan el ciutadà romà aconsegueix d’escapar del captiveri i torna a Roma. El ius postliminii regula aquesta situació: el ciutadà recupera els seus antics drets, que van quedar com en suspens mentre va estar en captivitat. Això no obstant, aquí hi ha dues ex- cepcions: en la possessió i al matrimoni no es considera que es recuperin els

L'esclau L'esclau no té la consideració jurídica de persona, sinó de cosa, per la qual cosa no té drets. L'esclau no té capacitat jurídi- ca, tanmateix, té certa capaci- tat d'obrar.

Possessió i matrimoni Possessió i matrimoni són dues situacions de fet, per això no es recuperaven quan un ciutadà retornava del captiveri.

Manumissions del ius honorarium : les manumissions del ius honorarium no són solemnes i revesteixen, per això, una gran diversitat. Així, es fan per ma- nifestació de l’amo davant de testimonis ( inter amicos ); admetent l’esclau a la taula de l’amo ( per mensam vel convivii adhibitionem ); o per una simple carta ( per epistulam ). El problema rau en el fet que, en no observar-se en aquests ca- sos les formalitats del ius civile , el que s’assoleix és una mera llibertat de fet, que està protegida pel pretor en el cas que l’amo vulgui privar el llibert de la seva llibertat ( vindicatio in servitutem ). Una lex Iunia Norbana (19 dC) va conce- dir la llibertat als esclaus manumesos d’aquesta manera, però sense reconèi- xer-los el Dret de ciutadania, sinó només la condició de llatins. Aquests Latini Iuniani tenen el ius commercii , però en canvi no la facultat de disposar per tes- tament, d’on ve la dita que aquests llatins viuen com a lliures i moren com a esclaus.

Restriccions de la llibertat de manumetre

Les manumissions d’esclaus en massa que tenen lloc cap al final de la Repú- blica fan que assoleixin la ciutadania elements de procedència no romana. Au- gust posarà traves a aquesta situació, establint una porció de limitacions a la llibertat de manumetre. Són, en essència, les següents:

• Una lex Fufia Caninia (2 aC) va fixar límits quantitatius a les manumissions d’esclaus per testament. Així, el propietari de tres esclaus només en podia manumetre dos; el de quatre a deu esclaus en podia manumetre la meitat; el d’onze a trenta, un terç, i el de trenta a cent, només un cinquè. Ara bé, en qualsevol cas, ningú no podia manumetre més de cent esclaus.
• Una lex Aelia Sentia (4 dC) va prohibir les manumissions en què l’amo no tin- gués almenys vint anys i l’esclau trenta, llevat que circumstàncies especials ho justifiquessin. A més, va prohibir les manumissions en frau de creditors. Final- ment, els esclaus que havien sofert penes infamants podrien ser manumesos, però no assolien la ciutadania romana, sinó la condició de peregrini dediticii.

Justinià va abolir gairebé totes aquestes limitacions, però, deixant subsistent la de les manumissions fetes en frau de creditors i les disposicions sobre l’edat.

Els lliberts i el patronat

La suprema divisió del Dret de persones és la que agrupa els homes en lliures i esclaus. Al seu torn, els lliures es divideixen en ingenus, és a dir, persones que ja han estat des del seu naixement lliures, i lliberts, és a dir, homes que havent estat esclaus van sortir d’aquesta condició, bé per manumissió o bé per dispo- sició de la llei.

La manumissió solemne per un acte de Dret civil ( m. vindicta, censu, testamen- to ) confereix la llibertat i la ciutadania. Però encara hi ha certes limitacions a

Ius honorarium La conseqüència d'una manu- missió realitzada segons el ius honorarium és que, en no com- plir-se les formalitats del ius ci- vile , s'aconsegueix únicament una llibertat de fet que serà protegida pel pretor mitjan- çant un recurs processal.

Lliures Els lliures podien ser:

• ingenus : nascuts lliures,
• lliberts : convertits en lliu- res.

la capacitat dels lliberts que es manifesten tant en l’àmbit del Dret públic com en el del privat.

En el camp del Dret públic, la limitació més òbvia és que el llibert no té el ius honorum o Dret a ser elegit per a càrrecs públics. A més, el seu ius suffragii està limitat, en el sentit que, encara que pot votar, ho fa en una de les quatre tribus urbanes, confós amb la plebs.

Quant al Dret privat, el llibert continua lligat al seu antic amo, ara anomenat patronus , i aquesta vinculació determina una porció de deures. El més impor- tant és el de respectar el patró, tributant-li honor, obsequium, reverentia. Així, no pot exercitar accions infamants contra ell. A més, el llibert pot estar obligat a prestar determinats serveis al patró ( operae libertorum ), sempre que hagi assu- mit o confirmat aquesta obligació després de la manumissio , per mitjà d’una stipulatio o d’un jurament. Els drets de patronat passen als fills, si bé amb certes limitacions.

Situacions afins a l’esclavatge

Hi ha situacions que, sense ser d’esclavatge, impliquen una limitació a la lli- bertat tan dràstica que gairebé s’hi equiparen. Esmentarem tan sols les se- güents:

• La situació del filiisfamilias que ha estat venut pel pater.
• Qui va ser rescatat de l’enemic ( redemptus ab hostibus ) mitjançant un preu només recupera la llibertat quan hagi pagat completament el preu que va donar per ell el redemptor.
• El gladiador ( auctoratus ), que arrenda els seus serveis a un empresari.
• En el Dret arcaic els addicti o nexi , deutors insolvents que han passat a la potestat del creditor.
• L’home lliure que, de bona fe, creu que és esclau d’un altre ( homo liber bona fide serviens ).

2.2. Status civitatis

D’acord amb el status civitatis, les persones es divideixen en cives Romani , La- tini i peregrini.

1) Cives. El punt de partida és el principi de la personalitat del Dret, que fa que el Dret romà es reservi, per definició, als ciutadans romans. I per això no- més el ciutadà romà gaudeix de plenitud de drets. Així, el ciutadà romà dispo-

venda en el Dret de les XII Taules.^ Vegeu la regulació de la triple

Drets del ciutadà romà Dret públic:

• dret de vot
• dret a ser elegit Dret privat:
• dret a realitzar actes del ius civile
• dret a contreure matrimoni
• dret a exercir la patria potes- tas
• dret a actuar davant del dret

• Latini coloniarii són els habitants de les colònies que Roma va fundar en el transcurs de la seva expansió. Aquests llatins gaudeixen, si escau, del ius commercii , del ius actionis i de la testamenti factio.
• Una categoria artificial de llatins és la dels latini Iuniani , que són els manu- mesos sense forma solemne que, després d’una lex Iunia Norbana (19 dC), únicament gaudeixen del ius commercii i del ius actionis , i no tenen testa- menti factio.

3) Peregrini. Són els homes lliures que viuen dins les fronteres de l’Imperi Ro- mà, sense ser, d’altra banda, ni cives ni Latini. Els peregrini poden pertànyer a una comunitat amb la qual Roma ha fet un foedus ( aequum o iniquum ) i que es governa per les seves pròpies lleis (autonomia, suis legibus uti ), o no pertànyer a cap comunitat, perquè ha desaparegut després d’una rendició sense condici- ons. En el primer cas, es parla de peregrini alicuius civitatis , en el segon, de pe- regrini dediticii. Gai (1,14) ens diu el següent d’aquests últims:

La diferència entre totes dues classes de peregrini es fonamenta en el fet que, mentre que els peregrini alicuius civitatis es regeixen pel seu propi Dret ( lex ci- vitatis ), els peregrini dediticii no tenen un estatut jurídic definit. Ara bé, totes dues categories de peregrini participen de les normes de ius gentium pel que fa a les seves relacions amb els ciutadans romans. En la moderna romanística es discuteix vivament si la constitutio Antoniniana , que va concedir la ciutadania a tots els habitants lliures de l’Imperi, va excloure expressament els peregrini dediticii. Encara que l’opinió dominant es pronuncia afirmativament en aquest punt, no se sap del cert qui mantenien la consideració de dediticii l’any 212 dC.

2.3. Status familiae , idees generals

En la família romana resulta decisiu el fet de la subjecció de diverses per- sones a la potestat d’una altra , anomenada paterfamilias. El vincle de sang aquí no és el fet decisiu: d’una banda, l’adoptat està sotmès a la potestat del paterfamilias , encara que no hagi estat engendrat per ell; d’altra banda, el fill emancipat no està sotmès a la potestat del paterfamilias , ja que, enca- ra que hagi estat engendrat per ell, va sortir de la seva patria potestas pel fet de l’emancipació. Paterfamilias no equival, doncs, a “progenitor” sinó, sim- plement, a “cap de família”. En realitat, per a ser paterfamilias , ni tan sols fa falta tenir persones sotmeses a la nostra potestat; simplement basta que un mateix no estigui sotmès a la potestat d’una altra persona. D’aquesta manera, la paraula paterfamilias adquireix, com s’ha dit amb sal, un cert ca-

Vocantur autem peregrini dediticii hi, qui quondam adversus populum Romanum armis susceptis pugnaverunt, deinde victi es dediderunt.

[En canvi, s’anomenen pelegrins dediticis els qui, temps enrere, van lluitar contra el poble romà amb les armes a la mà i, després, ja vençuts, es van retre.]

La família romana La família romana es defineix per la subjecció de diverses persones a la potestat d'un pa- terfamilias. Família agnatícia.

ràcter “honorífic”: fins i tot l’impúber serà anomenat paterfamilias , si no està sotmès a la potestat d’una altra persona.

El status familiae determina la posició jurídica de l’individu en relació amb la fa- mília. D’acord amb el que hem exposat, les persones es divideixen en indepen- dents ( sui iuris ) i dependents de la potestat d’una altra ( alieni iuris ). La persona sui iuris per antonomàsia és el paterfamilias , sense que aquesta qualificació tin- gui –com s’ha vist– res a veure ni amb el fet de tenir ell mateix persones sotmeses a la seva potestat, ni amb el fet de ser progenitor, ni tan sols amb el fet d’haver assolit una determinada edat. El que és decisiu és que es tracti d’un baró, ciutadà romà, lliure i que no estigui sotmès a la patria potestas d’un altre. Les persones sui iuris tenen, en principi, capacitat patrimonial plena.

Quant a la dona , sempre hi ha algú que exerceix una potestat sobre ella: unes vegades és el paterfamilias ( patria potestas ), d’altres és el marit ( manus ; en el ma- trimoni cum manu , el marit adquireix la potestat sobre la dona, davant el matri- moni sine manu , en què la dona roman en la seva família d’origen, sotmesa a la patria potestas del seu paterfamilias ]). A la dona sui iuris se li nomena un tutor.

El poder que concedeix la pàtria potestat al paterfamilias sobre les persones sot- meses a ell és amplíssim. Conseqüentment, la limitació de la capacitat dels ali- eni iuris – al principi, almenys– és dramàtica. Així, les adquisicions del filiusfamilias reverteixen automàticament en benefici del paterfamilias i, enca- ra que aquell pugui comparèixer en judici, l’execució de la sentència per deu- tes del fill de família s’estavellarà contra el mur de la patria potestas (el pretor remeiarà aquesta situació amb una porció d’accions que, des dels glossadors, s’anomenen actiones adiecticiae qualitatis ). El paterfamilias respon també dels de- lictes del fill per l’ actio noxalis, però es pot alliberar de responsabilitat lliurant el fill a l’ofès ( noxae deditio ).

En el Dret de persones les facultats del paterfamilias comprenen, fins i tot, l’anomenat ius vitae necisque (dret de vida i mort sobre els fills), que si no s’ar- riba a exercitar és degut a les limitacions, que dimanen de la pròpia conscièn- cia de la societat.

Pel que fa al Dret públic, el filiusfamilias té dret de sufragi actiu ( ius suffragii ) i passiu ( ius honorum ).

El fet que configura la família romana és, doncs, la submissió de diverses per- sones a la patria potestas d’un paterfamilias comú. Aquest fet determina el con- cepte de família per antonomàsia, és a dir, la familia propio iure. D’això es dedueix necessàriament que a la mort del paterfamilias es dissol la familia propio iure ; els descendents barons, immediats del difunt (és a dir, tant els fills del di- funt com els seus néts als quals hagués premort el seu pare) es converteixen en

Status familiae Determina la posició jurídica de l'individu amb relació a la família.

Alieni iuris – sui iuris Les persones, en funció de si estan sotmeses o no a un paterfamilias , poden ser:

• alieni iuris : sotmeses,
• sui iuris : no sotmeses i, per tant, amb capacitat patri- monial.

La dona La dona sempre està sotmesa a:

• paterfamilias o
• marit o
• tutor.