¡Descarga Seminari Dret Internacional y más Apuntes en PDF de Derecho Internacional solo en Docsity!
TEMA 13: LES RELACIONS DIPLOMÀTIQUES I
CONSULARS
13.1 INTRODUCCIÓ
La història de la diplomàcia respon a una necessitat fonamental en les comunitats de regular les seves relacions mútues. Donat que no era possible cap negociació si s’atemptava contra els negociadors es va reconèixer de pressa un principi bàsic: immunitat diplomàtica. Des de llavors ha anat evolucionant i s’ha produït una ampliació de les seves funcions, s’ha fet més plural. Les relacions entre comunitats humanes s’han desenvolupat d’una manera o una altre des de sempre i es fàcil endevinar que per raons de comerç o per poder arribar a una solució en conflictes hi han hagut relacions diplomàtiques des de sempre: delegats dels monarques que han anat a veure les altres comunitats.
Durant l’antiguitat la diplomàcia era esporàdica i responia a necessitats puntuals com per exemple la conclusió de tractats de pau o de comerç, declaració de guerra. Els primers diplomàtics els situaríem a l’edat medieval, a les primeres delegacions que fa la república de Venècia. D’una forma pràcticament igual de la que coneixem a la dels nostres dies seria la idea de diplomàcia establert en la pau de Westfalià (1648).
Des d’aquet punt fins al segle XIX es crea i es consolida les regles del dret diplomàtic, és a partir d’aquesta etapa en que els agents diplomàtics gradualment començaran a representar no als respectius sobirans sinó als Estats, ja que a partir de 1948 apareix aquesta fórmula dels estats que coneixem en els nostres dies. La missió de la diplomàcia clàssica és:
- (^) Posar en comunicació els líders de les diferents estats i ens els nostres dies org. internacionals.
- Facilitar i portar a terme la negociació (negociació en la creació de tractats internacionals) de manera que no entendríem un diplomàtic que no és un bon negociador.
- Intentar superar les friccions que es produeixen en les relacions internacionals a través de les tècniques de la negociació en general sumades a les dots personals del diplomàtic i la seva preparació al respecte.
En essència com es va recordar a l’assumpte del personal diplomàtic d’estats units a Teheran la diplomàcia ha demostrat ser un instrument essencial de cooperació eficaç en la comunitat internacional que permet als estats tot i les seves diferències als sistemes constitucionals i socials arribar a la comprensió mútua i resoldre les seves controvèrsies per mitjans pacífics.
Cal distingir entre:
Política exterior conjunt de posicions i accions que adopten els estats en relació amb altres estats o en la seu d’organitzacions internacionals
Diplomàci a l’art de posar en pràctica apropiadament aquesta política exterior
Dret diplomàtic estudi de les normes i usos que regulen les relacions formals entre els estats i en la seu dels organismes internacionals intergovernamentals.
Pluralisme en el món de la diplomàcia
La diplomàcia clàssica estè formada pels diplomàtics principalment però aquesta idea ha sofert una evolució com tot el Dret internacional. A causa del desafiament que ha tingut la diplomàcia per part de: augment de membres de la comunitat internacional, globalització, demandes de reconeixement cultural d’alguns membres de la comunitat internacional (ONG, pobles indígenes, etc.). En aquests moments, també hem de parlar de diplomàcies o pluralitat de la diplomàcia. Com a conseqüència de la gran amplitud de membres de la comunitat internacional i els canvis de tecnologia i la suma de nous interessos com el medi ambient, ha derivat en que el protagonisme no sigui només dels diplomàtics sinó també de molts més elements i agents que també participen en el món de les relacions diplomàtiques com les ONG, les ciutats, les regions, etc. Per tant, no podem parlar de diplomàcia nomes en sentit clàssic sinó que hem de parlar de diplomàcies.
En aquest tem s’analitzaran únicament la diplomàcia en el sentit clàssic entre subjectes del dret internacional. Aquests es relacionen entre si per mitjà de persones o entitats anomenades òrgans de les relacions exteriors. Aquests apliquen les relacions exteriors dels estats i es poden dividir en dos grups: òrgans centrals i permanents
13.2 ELS ORGANS ESTATALS EN LES RELACIONS EXTERIORS
La política exterior és aquell posicionament i accions politiques que fa un estat envers els altres estats. Dins de la política exterior hem de saber entendre que es la diplomàcia dins d’aquest context.
Cenyint-nos a la diplomàcia en termes clàssics, entrant a la regulació que en fa el dret internacional públic (la que no es clàssica es una regulació etèria i es va fent dia a dia) hem de distingir dos grups:
Òrgans interns dels estats que tenen encomanada les
relacions internacionals:
vegada tenen una transcendència més important perquè són els que tenen encomanada la missió de posar en contracte els governs dels diferents estats i en alguns casos tenen unes funcions de decisió realment importants. La seva importància arecau en que faciliten les relacions amb els altres membres de la comunitat internacional, contribueix a l’adopció de convenis simplificats o actes d’organitzacions internacionals com és el cas del comitè de ministres d’assumptes exteriors del consell d’Europa.
Funcions: col·labora amb el cap d’estat i cap de govern
i te les següents funcions que regula el dret intern de
cada país: coopera en l’elaboració de la política exterior,
dirigeix el Ministeri que presideix, rep als caps de missions estrangeres, és intermediari entre el seu Estat i els Estat estrangers, protegeix els drets i interessos del país en l’exterior, etc.
El dret Internacional diu que té competència per representar i expressar la voluntat de l’Estat en l’adopció de tractes internacionals, de resolucions d’org. internacionals o d’actes unilaterals. També li reconeix privilegis i immunitats. Els privilegis i les immunitats que tenen venen a ser pràcticament les mateixes que les que tenen el cap d’estat i el cap de govern excepte que no tenen el mateix protocol que els altres.
IMMUNITAT I JURISDICCIÓ PENAL I CRIMS INTERNACIONALS DELS ÒRGANS CENTRALS
Entre les garanties que es reconeixen en el dret internacional al principals oòrgans centrals de l’estat en les relacions exteriors es troba la immunitat de jurisdicció penal. Consisteix en la protecció de la que gaudeixen certs funcionaris de l’estat davant de l’exercici de la jurisprudència penal per part de jutges i tribunals d’un tercer estat. No és un privilegi personal sinó que té fonament funcional: garantir l’exercici de les seves responsabilitats de forma independent i efectiva.
No obstant, amb el anys, la immunitat jurisdiccional s’ha anat qüestionant respecte les conductes que suposin una violació greu i massiva de drets humans que puguin ser constitutives de crims internacionals com el de genocidi, crims contra la humanitat o crims de guerra. Aquesta tendència ha estat reforçada a partir de l’assumpte de Pinochet iniciat pels tribunals espanyols que van afirmar que la immunitat de jurisdicció penal no podia servir per garantitzar la impunitat d’aquests òrgans i que aquests crims suposaven excepcions d’aquesta immunitat. Tot i això més tard va puntualitzar que de la pràctica no es podia deduir l’existència d’un dret consuetudinari d’una excepció qualsevol a la regla que consagra la immunitat. Va rebutjar l’existència d’una excepció a al regla
general d’immunitat. Això va ser matisat de la següent manera: es pot exigir la responsabilitat penal en quatre supòsits:
- quan l’exigeixi el propi país
- si l’estat al que representen o han representat aixeca la immunitat
- respecte determinats actes i han deixat d’ocupar el càrrec
- quan s’exigeixi la responsabilitat als tribunals penals internacionals
Aquesta immunitat de jurisdicció penal no pot arribar a emparar aquests caps d’estat al llarg de la seva vida perquè la immunitat de jurisdicció penal és un dret que es reconeix a l’estat no a la persona que és cap d’estat.
Aquests òrgans tenen aquest paper amb caràcter nat, no han d’anar acreditant que són els representants d’aquell estat al contrari que les missions diplomàtiques.
La immunitat reconeguda al ministre d’afers exteriors no ho és per al seu benefici personal, sinó per a exercir lliurement les ves funcions en nom de l’Estat al que representa. Fins on s’estén aquesta immunitat?
Cal valorar les funcions del ministre d’afers exterior :
■ Assegura la direcció de l’acció diplomàtica del seu govern i
generalment el representa en les negociacions internacionals en les reunions intergovernamentals.
■ Els ambaixadors i agents diplomàtics treballen sota la seva
autoritat.
■ Els seus actes obliguen a l’Estat que els representa, doncs està
dotat de plens poders per a actuar en nom d’aquest.
■ Ha de desplaçar-se freqüentment al estranger i, per tant, ha de
poder decidir lliurement el que fos necessari.
■ Ha d’estar en comunicació constant amb el seu govern i amb les
missions diplomàtiques que té pel món, i comunicar-se amb els representants d’altres Estats.
■ El dret internacional li reconeix la capacitat de representar al seu
Estat.
■ No té que presentar credencials, és ell qui decideix els poders que
s’han de conferir als agents diplomàtics i ratifica les seves cartes credencials.
■ Els encarregats de negocis són acreditats davant d’ell.
Són un dels òrgans estatals externs de caràcter permanent de les relacions exteriors dels estats. Es van generalitzar amb la creació dels estats nacionals i van donar lloc a un seguir de normes de dret consuetudinari que regulen les seves funcions i estatut. La CDI ho va codificar i es va encarregar del posterior desenvolupament: Convenció de viena sobre relacions diplomàtiques (1961).
INICI
L’establiment de relacions diplomàtiques i l’enviament de missions diplomàtiques permanents s’efectua per consentiment mutu. Per això l’inci d’aquestes es regeix pel principi de consentiment mutu i s’estableix també el rang de la missió, número i localització de l’oficina de les missions i el nombre de membres d’aquesta.
FINALITZACIÓ
La finalització d’una missió diplomàtica pot estar ocasionada per diferets causes: ruptura de relacions diplomàtiques entre els estats nivell baix de relacions amb l’estat receptor compliment d’una sanció de una resolució del Consell de seguretat que decideix la interrupció de les relacions diplomàtiques. En cas de que sigui temporal o definitiva, l’estat receptor l’ha de respectar i protegir, inclús en cas de conflicte armat, els locals, els béns i arxius.
El terminació de les funcions d’un membre de la missió diplomàtica pot produir-se entre altres motius perquè l’agent sigui cridat per l’estat acreditant per jubilació, destitució, canvi de destí o per descord de l’estat receptor i per haver estat declarat persona non grata per aquest estat.
L’estat receptor en qualsevol moment i sense tenir que exposar els motius pot declarar-la persona non grata i l’estat acreditant haurà de retirar al cap d emissió o posar fi a les seves funcions en la missió.
En el cas d’Espanya la creació, modificació i terminació d eles missions diplomàtiques correspon al consell de ministres a iniciativa del Ministre d’assumptes exteriors.
FUNCIONS DIPLOMÀTIQUES
Tot i que s’exerceixen en funció dels interessos dels estats que les realitzen també son funcions de dret internacional perquè es produeixen per el compliment d’objectius mínims necessaris per la permanència de la societat internacional. A més és internacional perquè només existeix en l’àmbit de les relacions internacionals i a la vegada genera i promou la vida de les RI.
Les principals funcions són: representació de l’estat acreditant davant del estat receptor, protecció dels interesso de l’estat acreditant i la dels
nacionals en l’estat receptor dintre dels límits previstos pel DI. Negociació amb el govern de l’estat receptor, foment d eles relacions amistoses, econòmiques, culturals i científiques amb l’estat acreditant i l’estat receptor i protecció d’interessos de tercers estats.
Límits de caràcter general: respecte a les lleis i reglaments de l’estat receptor i principi de la no intervenció en els assumptes interns de l’estat.
MEMBRES DE LA MISSIÓ DIPLOMÀTICA
A) agents diplomàtics
Estan integrats pels caps de missió i el personal diplomàtic.
Caps de missió és la persona encarregada per l’estat acreditant d’actuar amb caràcter de tal i pot ser tres classes: ambaixador, ministres i encarregats de negocis acreditats davant del ministre d’assumptes exteriors. El seu nomenament correspon al cap d’estat de govern acreditant i ha de tenir l’asentiment del Estat receptor. Es formalitza el nomenament a través de les cartes credencials (ambaixadors i ministres) i ls cartes de gabinet (encarregats de negocis). Una de les novetats introduïdes per la convenció del 1961 és la possibilitat d’acreditació múltiple. És a dir acreditació d’un cap de missió i personal diplomàtic davant de dos o més estats (salvo que s’oposi un dels estats receptors expressament) o que dos o més estats acreditin com a cap de missió la mateixa persona davant d’un tercer estat (si no s’oposa l’estat receptor).
L’inici de les funcions del cap de missió es produeix en el moment que hagi presentat les cartes credencials
El personal diplomàtic està integrat pels membres de la missió que posseeixen la condició de diplomàtics tot i que no es imprescindible que pertanyin a la carrera de diplomàtic. El seu nomenament no està subjecte a l’assentiment o plàcet de l’estat receptor però pot exigir conèixer els noms.
PRIVILEGIS I IMMUNITATS DIPLOMÀTIQUES
És un conjunt de avantatges i garanties que tenen els membres de la missió diplomàtica amb diferent abast. Tenen com a finalitat garantir l’exercici de funcions eficaç de les missions diplomàtiques en qualitat de representants de l’estat. No són un privilegi personal sinó un dret de l’estat acreditant que és l’únic que pot renunciar a la immunitat dels seus agents. Les normes que ho regulen tenen un caràcter consuetudinari i han sigut codificades a la convenció de 1961.
De la missió diplomàtica
del renaixement l’única modalitat de la diplomàcia era la temporal mitjançant missions especials. A causa de la interdependència en la comunitat internacional, l’augment del número i diversitat del seus membres aquestes s’han tornat més populars. Està regulada per la convenció de viena sobre missions especials (1969).
La defineix com “ Una missió especial com una missió temporal és aquella que té caràcter representatiu de l’estat que envia davant d’un altre per tractar amb ell assumptes determinats o realitzar una funció determinada. Característiques principals: La naturalesa és bàsicament temporal, capacitat de representar a l’estat que l’envia i realitzar funcions específiques.
L’enviament i la terminació exigeix el consentiment mutu dels dos estats. Però no es necessari que existeixin relacions diplomàtiques entre ells, per això en cas de ruptura de relacions diplomàtiques no implica el final de la missió especial.
Privilegis i immunitats: són els mateixos només que condicionats a la naturalesa temporal de les missions.
REPRESENTACIÓ DELS ESTATS EN LES SEVES RELACIONS AMB LES
ORGANITZACIONS INTERNACIONALS
L’existència d’un gran nombre de OI ha contribuït a la creació d’una nova modalitat de diplomàcia. La diplomàcia multilateral es pot distingir entre permanent, que s’examina per mitjà de la representació dels Estats davant les organitzacions internacionals i, temporal, com són la participació dels Estats en les conferencies internacionals i la participació de les representacions dels Estats en els diferents òrgans de gestió de tractats internacionals.
La representació dels Estats davant d’una org. Internacional és una modalitat de diplomàcia multilateral que constitueix una manifestació del dret de legació passiva d’aquestes org. Es crea una relació triangular entre els subjectes que envies els representants, les org. int. Que són receptores dels representants i l’Estat amfitrió.
Existeix una convenció ad hoc que és la convenció de Viena de 1975 sobre representació dels estats en les seves relacions amb qualsevol org. internacional de caràcter universal i, amb alguns requisits complementaris, a les representacions dels Estats en conferencies convocades per tals org. A la pràctica té un baix nombre d’estats membres.
Establir una missió diplomàtica davant una org internacional s’ha de fer per acord de l’estat que envia i la org internacional receptora, per tant, el
principi d’acord entre les dues parts regeix també en l’embut de les org. internacional. L’estat que envia té la llibertat per nombrar els membres de la missió amb l’exigència que tinguin la nacionalitat i el nombre no excedeixi allò raonable. La convenció preveu que l’estat amb la seu no pot oposar-se als nombrament ni declarar persones non grata.
Les funcions son pràcticament les mateixes adaptant a les condicions de que parlen. Principalment: representar l’Estat davant d’aquella org internacional. La resta de funcions serien les que li pertoquen adaptades a la org. internacional: fomentar les relacions per l’assoliment de les funcions de la org internacional, etc. Els privilegis i les immunitats també són les mateixes adaptades com hem dit a les condicions de la situació.
El que és important és que, en les relacions entre l’estat que envia i la org internacional receptora, l'estat a on hi ha la seu d’aquesta org. internacional ha de facilitar les coses (no pot declarar persona non gratta a l’ambaixador davant d’aquella org internacional, per exemple).
LES RELACIONS CONSULARS
Hi ha hagut relacions consulars entre les diverses comunitats des de fa molt de temps com en el temps dels fenicis. Especialment per relacions comercials que estaven d’alguna manera institucionalitzades. El llibre del consolat del mar de Catalunya es una fita que recull les practiques de les relacions comercials que hi havia en aquell moment fins i tot mes enllà del mediterrani.
Les relacions consulars no són més important que les diplomàtiques: afavoreixen el desenvolupament de les relacions amistoses entre nacions i asseguren la protecció i assistència dels estrangers que resideixin en el territori d’un altre estat. La funció fonamental en una missió consular és la protecció i la assistència dels seus nacionals a l’estranger i el foment de les relacions consulars. [Anant per un país estranger quan un perd el passaport o té un problema de seguretat personal on ha d’anar és al consolat no a l’ambaixada].
Funcions principals:
- polítiques: informar i foment de relacions mútues i establir relacions amb el conjunt de les nacions residents en l’estat que envia
- Assistència: dels seus nacionals amb els seus propis mitjans
- Protecció consular: exercici del dret de reclamació formal davant de l’autoritat local
- Administrativa: registre consular, expedir certificacions i documents de viatja com passaports
categoria, personal que acompanya, etc. L’estat que el rep ha de donar el seu consentiment que en el cas d’un consol és el exequàtur. La missió d’un consol acaba quan es revoca l’exequàtur.
Pel que fa les garanties dels consols de carrera tenen els mateixos privilegis que tenen com a diplomàtics de l’estat tan a l’oficina del consol com la de la persona. Mentre que quan parlem de consols honoraris lògicament la Convenció de Viena parla de que cal protegir les oficines consulars però no hi ha la inviolabilitat dels locals ni tenen inviolabilitat personal però l’estat receptor té l’obligació de concedir la protecció necessària pel seu caràcter oficial. En general podem dir que tenen privilegis i immunitats més vinculats al exercici de funcions.
