“EL NEXO MANO-PENSAMIENTO-LENGUAJE”
Wilson, F.R (2002): La mano. De cómo su uso configura el cerebro, el lenguaje y la cultura humana.
Barcelona: Tusquets.
Contextualització
Frank R. Wilson, neuròleg i docent a la Universitat de Califòrnia escriu aquest llibre a finals dels anys 90.
Si ens referim a aspectes pedagògics, podem afirmar que es tracta un període de la història educativa
dels Estats Units que camina cap a una hibridació entre l’escola i el món empresarial, culpant al
professorat dels baixos coneixements de l’alumnat, es proposa que l’educació s’ha d’entendre sota el
criteri de màxima competitivitat, deixant-la a mans d’empresaris.
Idees principals
En el llibre, Wilson ens parla de la gran versatilitat de la mà, i de que aquesta infinitat de combinacions
de moviment ha propiciat l’adaptació i l’evolució de l’ésser humà en el medi. De com gràcies a les
nostres extremitats superiors s’ha configurat el nostre desenvolupament cognitiu, emocional, lingüístic i
psicològic com a espècie diferenciada, per la capacitat de crear estratègies resolutives com fabricar
eines o la capacitat de comunicar-nos mitjançant codis i símbols arbitraris. Aquest us del llenguatge
depèn de l’existència de relacions cooperatives, d’una consciència mútua, del que esdevé la cultura.
Per asseverar aquest fet comptem amb tres teories o idees rellevants:
- Robin Dunbar assumeix que aquest desenvolupament del cervell, del llenguatge i del comportament
intel·ligent és degut a la complexitat social de la vida gregària, a l’instint de supervivència, i en definitiva
a la necessitat de cooperar. Com és gran fos el grup, més exigia l’us d’una intel·ligència social, més
gran era el neocórtex dels individus. El llenguatge va eixir com a element cohesionador, substituint el
grooming com a acte social, pel xafardeig.
- Merlin Donald afirma que el cervell humà ha evolucionat i s’ha diferenciat gràcies a l’adaptació per
etapes en la necessitat de representar la realitat. La parla és el resultat de la capacitat cognitiva de fer
representacions mentals i mimètiques, l’evolució dels articuladors, i el desenvolupament de l’hemisferi
esquerre del cervell per l’emissió i producció del llenguatge.
- Henry Plotkin defensa que el coneixement és una relació dels organismes amb el seu entorn, i que el
procés evolutiu depèn de la mutació genètica i l’èxit o el fracàs de la replicació dels gens, l’anomenada
heurística primària. Els instints, les adaptacions especials, les funcions, tot aquest coneixement està
escrit als gens. El problema del futur incert, l’instint de supervivència i la necessitat de cooperar i de
comunicar-se, porta a l’homínid a adaptar-se i desenvolupar la intel·ligència, el que anomena heurística
secundària.
El lingüista Noam Chomsky va proposar l’existència d’una capacitat mental innata en els humans per al
llenguatge, un mecanisme específic per a la seva adquisició. Cada llenguatge té la seva pròpia
gramàtica generativa, però totes les llengües tenen una lògica interna idèntica, el que reflecteix la
capacitat innata que tenim els humans per al llenguatge. Així Chomsky critica durament la idea
conductista de l’adquisició del llenguatge, afirmant que aquest innatisme en l’adquisició del llenguatge
no pot ser explicat per la selecció natural. Donar ordres bàsiques i simples a uns ratolins ficats a una
caixa, no significa que hagin adquirit un llenguatge, referint-se a Skinner.
