¡Descarga SIGMUND FREUD y más Apuntes en PDF de Ciencias de la Educación solo en Docsity!
ETPC DEP. DE FILOSOFIA
SIGMUND FREUD
(Freiberg 1856 – Londres 1939)
1. BIOGRAFIA I OBRES
Metge i psiquiatre austríac. Va estudiar a la Universitat de Viena on es graduar el
- Es va interessar, primer, per la fisiologia del sistema nerviós; va tenir com a mestres a Brucke i Koller. Va descobrir les propietats anestèsiques de la cocaïna i més tard es va endinsar en el camp de les neuropatologies. El 1885 va assistir als cursos de Charcot on va aprendre les tècniques per a la curació de la histèria. El 1886 es va casar amb Martha Bernays. De Bernheim va conèixer els mètodes hipnosuggestius. Fa servir l´hiptonisme com a tractament simptomàtic de la histèria, però no es va quedar, tan sols, en aquell nivell de Breuer , sinó que fa servir la hipnosi com a mètode per evocar, per fer conscient vivències oblidades causants del transtorn. Va ser nomenat professor de la Universitat el 1920. En ésser d´origen jueu, va haver de marxar d´Àustria, amb l´arribada del nazisme, a Londres el 1938, fins a la seva mort.
Deixebles:
- Carl Gustav Jung (“complexe”, “l´inconscient col·lectiu).
- Alfred Adler ( “el sentiment d´inferioritat” lligat a les minusvalies físiques).
- Jacob Levi Moreno (“la psicoanàlisi de grup”, “la psicoteràpia de grup”, “acting out” = “el psicodrama” 1923, “sociodrama”).
Obres:
- La interpretació dels somnis, 1900.
- Tres contribucions a la teoria sexual, 1905.
- Tòtem i tabú, 1913 (sociologia dels pobles primitius).
- Psicologia de les masses i l´anàlisi del jo, 1921.
- El jo i l´allò, 1923.
- Lliçons d´introducció a la psicoanàlisi, 1932.
- El malestar de la cultura, 1930.
- Moisès i el monoteisme, 1939 (en aquestes dues darreres obres mostra inquietuds socioreligioses).
2. QUÈ ÉS LA CONSCIÈNCIA?
Amb el terme consciència designem la facultad o funció psíquica que ens permet el coneixement del món exterior i de nosaltres mateixos.
Les facultats involucrades en la consciència són la percepció (estímuls del món exterior i interior), l´atenció (selecció de certs estímuls entre tots els que arriben simultàniament
al cervell en un instant concret) i la memòria ( recuperació de records i aprenentages anteriors). També formen part de la consciència els processos intel·lectuals superiors com ara el pensament, raonament, etc... i certs fenòmens relacionats amb la vida afectiva i la motivació.
Gràcies a la consciència, l´individu percep i reflexiona amb claredat sobre el medi extern i intern, és a dir, sobre el que habitualment s´anomena la realitat immediata.
3. L´ INCONSCIENT.
Freud compartia la concepció determinista de la seva època que “ res no succeeix sense una causa ”. Freud aplica aquesta màxima al comportament humà, però sovint va dir que aquestes causes s´escapen al control del subjecte.
Freud va constatar, amb els seus pacients, que la majoria dels comportaments (tant normals com desviats) eren produïts per “ motivacions inconscients ” pels subjectes mateixos.
Freud creia que l´home té un coneixement d´ell mateix, de les seves vivències i records, molt exhaustiu, però no tenim accés a aquest quan volem (romanen ocults al seu protagonista).
D´aquests records, uns tenen la possiblitat de fer-se presents a la consciència, de tant en tant, són els “ continguts preconscients ”. Però també n´hi ha que no es manifesten, mai, al conscient però sí que tenen una gran importància a l´hora d´entendre el nostre comportament. Aquests darrers són “ els continguts inconscients ”.
Aquests continguts inconscients són experiències desagradables i perilloses que han estat reprimides. Des de les profunditats de la nostra ment, aquests continguts inconscients ens continuen afectant. Quan el desig de sortir és molt fort i la repressió perquè no surtin també és molt forta, aleshores es poden produir malalties nervioses com la neurosi.
L´única forma d´alliberar el malalt és, paradoxalment, que el psicoanalista aconsegueixi de retornar a la consciència aquests traumes.
4. LA PSICOANÀLISI.
4.1. L´estructura de la ment. Processos psíquics.
És un procediment per al diagnòstic i tractament de certes neurosis. La psicoanàlisi és, d´entrada, un mètode, però és també una doctrina relativa a la naturalesa de l´ésser humà.
- actes humans
- actes verbals (paraules que diu) Home - somnis Tots tenen unes causes
- idees que tens medibles, explicables.
-Actes humans
- Actes verbals (paraules que diu)
- Somnis
- Idees que tens
- etc....
amb la paraula amor,(amor a la humanitat o als pares serien manifestacions sexuals,etc...).
En els seus primers escrits, Freud parla de dues font d´energia que mouen l´individu, que són la pulsió sexual i la d´ autoconservació , que serien anomenades amb la paraula llatina líbido (gana o desig).
Hi ha una tendència de l´organisme a descarregar les tensions internes en objectes o coses exteriors que li donin plaer (fumar un cigar, conduir un cotxe, comprar un vestit, etc). El psiquisme tendeix a la satisfacció del plaer.
Freud, en la seva maduresa, afegiria al costat de l´Eros (plaer – vida) el Thànatos (pulsions de mort). L´home es ve u atret per dues tendències; per una banda per la recerca del plaer i l´instint de reproducció, i per una altra banda també se sent atret per aquelles coses que posen la seva vida en perill (per exemple, el plaer per la velocitat, els esports d´aventura, el tabac,la violencia, etc...)
4.2.2 Principi de realitat
Quan el nen creix descobreix, si bé a costa d´importants traumes, la realitat. Aquesta no s´adapta sempre a la satisfacció immediata dels desitjos primaris, per la qual cosa l´individu ha d´ajustar la seva activitat psíquica a les condicions de la realitat que el circumda. El principi de realitat no ha d´entendre´s com a oposat al plaer, sinó com un ajust d´aquest a les condicions externes. Un fa les coses quan pot no quan vol. Això ha permès que l´home es pugui socialitzar (ordre social, moralitat, etc). L´home a mesura que creix va controlant el seu egoisme primitiu ; l´evolució d´un individu reflecteix la història de la humanitat.
5. EVOLUCIÓ DEL PSIQUISME
Freud considera el psiquisme com una cosa dinàmica i comuna a tota l´espècie humana, és a dir, que evoluciona i es desenvolupa mitjançant fases o etapes.
5.1 Primeres fases o etapes
- 1a fase: de 0-1,5 anys. El nen des del seu naixement és un ésser absolutament eogista; en ell no hi ha normes morals, està dominat per l´ allò , sobretot, pulsions sexuals (recerca del plaer). Exigeix la satisfacció immediata d´aquests impulsos, per exemple, quan té gana plora, indignat i rabiut, fins que la mare corre a satisfer aquesta necessitat. Aquesta etapa Freud l´anomena fase oral (llepar, mossegar, succionar la lletc, etc), es relaciona amb l´entorn mitjançant la boca (tot s´ho emporta a la boca).
- 2a fase: A mesura que el nen creix se n´adona que el món exterior no cedeix sempre als seus desitjos (primeres negatives paternals). És una fase on el nen comença a dominar els esfínters i castiga els pares defecant o pixant-se sobre quan aquests no fan el que ell vol, o no li donen atenció. Freud l´anomena fase anal , és un període on també el nen juga amb els genitals i amb l´anus per ser punts erògens. Aleshores es veu obligat l´ allò primitiu a adaptar-se al món exterior. Aquesta modificació de l´allò dóna lloc a l´aparició del jo. Modera i frena els impulsos “sexuals” i “agressius”, que satisfarà quan li sigui oportú, però no quan vulgui, i sempre que no atempti contra les primeres normes que el nen ha
interioritzat (higièniques, d´adaptació horària als àpats, d´acceptació que no és l´únic ésser en el món...), és a dir, el jo imposa el principi de realitat al del plaer. El jo aplica la censura als desitjos de l´allò amb la qual cosa es van enregistrant els primers traumes o ferides psíquiques en l´insconscient infantil. L´aparició del llenguatge reforça els processos conscients i, per tant, les funcions del jo.
ALLÒ MÓN
INFANTIL EXTERIOR
ADAPTACIÓ
APARICIÓ MÓN
DEL JO EXTERIOR
PRINCIPI DE REALITAT
5.2 La tercera fase
5.2.1 El complex d´Èdip
Èdip rei és una tragèdia de Sòfocles on es presenta un home destinat a matar el seu pare i casar-se amb la seva mare. Aquesta llegenda de l´antiguitat serveix a Freud per explicar un tipus de complex molt comú, segons ell, i molt representatiu de la influència del que és inconscient en la conducta humana. Per al psicòleg vienès, el nen en l´ etapa fàl.lica ( entre els tres i els cinc anys) comença a sentir impulsos sexuals cap a la mare i com a conseqüència, sentiments d´odi( gelosia ) cap al pare, que veu com un veritable rival. El nen sent por de desenvolupar aquest dos instints i acaba reprimint- los.Quan la repressió culmina, el complex desapareix. Ara el nen s´identifica amb el pare o amb la mare, segons el qui hagi influït més, i n´abraça els valors, estètics com morals i religiosos. Aquest valors conformaran el superjò.
5.2.2 El complex d´Electra
Les nenes, segons Freud, tot i que troben el seu primer objecte amorós en la mare, quan comproven que són diferents als nens i al pare (perquè no tenen penis i això provoca un sentiment de privació o complexe de castració ), rebutgem les atencions maternals i es refugien en l´amor al pare.
Freud: “La nena veu en la mare un obstacle per la seva tendra relació amb el pare i pensa que ella podria ocupar molt bé el seu lloc”.
Per diferenciar aquest procés del dels nens, Jung el va anomenar “ complex d´Electra ”.
També el desplaçament pot anar dirigit cap a un objecte, per exemple, donar un cop de puny al volant del cotxe perquè el de davant ens ha tancat en un revolt, plasmar en una pintura els fantasmes interiors, etc.
Aquest últim és decisiu en la doctrina psicoanalítica, no solament perquè explica una gran quantitat de fenòmens psíquics com el complex d´Èdip, sinó perquè representa el concepte que, segons Freud, millor defineix la conducta humana. Mitjançant la sublimació , queda reduïda tota dimensió de la vida humana a l´instint sexual. Qualsevol desig, intenció o aspiració de l´home no és res més que una sublimació de l´apetència “sexual”. 5- Projecció: És atribuir l´origen de l´angoixa a una causa exterior d´un mateix. És a dir, projectar un desig o un sentiment que tinc, però que és inacceptable sobre una altra persona (alteració de l´emotivitat). Estimar una persona i dir que aquesta persona m´estima a mi. És un mecanisme molt present en els paranoics. Culpar els altres dels seus propis fracassos.
6- Formació reactiva. Quan es reprimeix un desig, el subjecte desenvolupa un “efecte bumerang”, com a mecanisme de defensa, és a dir, que crearà una reacció contrària al desig inicial, en ocasions de gran virulència o radicalitat. Per exemple, un desig homosexual reprimit desenvolupa una hostilitat ferotge contra tot el que representi homosexualitat.
7- Racionalització. Quan tenim un sentiment o desig reprimit o no aconseguit, un fracàs en els nostres objectius..., intentem racionalitzar, donar-nos a nosaltres mateixos una explicació coherent, ben construïda del per què no era bo fer allò o allò altre. És un mecanisme de defensa molt utilitzat, normalment de forma inconscient, i que ens ajuda a fer la vida més tolerable.
8- Identificació. Suavitzem les nostres fustracions internes imitant la conducta d´una persona a la qual idolatrem o admirem (sovint una persona que triomfa on nosaltres fracassem). Aquest conducta és molt freqüent en edats adolescents (utilitzen com a referents cantants, futbolistes, actors...) que imiten la forma de caminar, parlar, vestir, etc.
9 - Fantasia. Realitzar mentalment i de forma imaginària el que un és incapaç de dur a terme en la vida quotidiana. Un exemple el trobaríem en la relació entre l´onanisme i les fantasies.
10 - Compensació. Quan algú se sent fustrat en alguns aspectes, intenta sobresortir en altres. El cec que es fa un gran músic, la persona que no és gaire agraciada físicament és molt cordial, la persona que té dificultats en els estudis sobresurt en els esports, etc.
Compensació fictícia seria el comportament d´un subjecte que per evitar la fustració del seu estat actual, creu o aparenta ser més del que és en realitat.
*Conclusions:
Afirmem que tots els mecanismes de defensa són derivacions de la repressió ja que en tots intervé la censura. Tots aquests mecanismes són presents i normals en tots
nosaltres, ara bé, si es manifesten de forma constant i intensa aleshores és quan parlem d´una anomalia o patologia psíquica.
7. CRÍTICA DE LA CULTURA. “El malestar en la cultura”.
En la seva obra El malestar de la cultura (1930) és on es veu de forma més clara el valor filosòfic del seu pensament, en el moment en què Freud aplica les seves teories a la interpretació sociocultural.
Freud sosté que la civilització és un producte feble, perpètuament amenaçat i en perill de desaparèixer sota el pes de l´inconcient i les forces cegues de l´instint.
Freud veu l´evolució de la societat d´una manera orgànica, és a dir, com si fos un nen que creix. Inspirant-se en els discursos dels il·lustrats, com Rousseau, Freud diu que l´home en el seu origen “viu en estat de naturalesa ” (on imperava la llei del més fort, és a dir, “ la llei de la selva ”). Aquí l´home es lliura al seus impulsos més primaris (com un nadó acabat de néixer que és dominat pel “ principi de plaer ”; domina l´ Allò ).
Però si Rousseau idealitza aquest estat com un estat de felicitat i de llibertat, i, pel contrari, Bakunin ho veu com un estat d´empresonament, d´un home lligat als instints, als impulsos més biològics i primitius, és a dir, a l´home animal, Freud considera que en aquesta primera fase de la humanitat aquests impulsos són iguals a tothom; això crea, com també deia Hobbes (“l´home és un llop per als altres homes”), “ un estat de conflicte permanent ”, poc compatible amb la supervivència. Domina el caos.
En una segona fase, a l´igual que en un nen, se li desperta una instància racionalitzadora que s´oposa al principi de plaer i s´anomenava “ principi de realitat ”. Principi que li permet adaptar-se al medi i sobreviure. En la societat passa quelcom semblant, la necessitat del principi de realitat passa per instaurar normes, regles de joc i lleis; en un principi aquestes normes s´identifiquen amb el cap de la tribu. La gent s´adona que és aquest l´únic que gaudeix realment del plaer que tots anhelem i que ho fa esclavitzant a tots els altres.
Aleshores els homes es rebelen contra l´autoritat i maten el cap de la tribu (seria el desenllaç del complex d´Èdip ).
Un cop suprimida l´autoritat, el sentiment de culpabilitat per una banda i la constatació de què sense normes no és possible la supervivència, fa que els homes acceptin viure amb normes ( Ananké : necessitat). Així neix la societat i la cultura ( superació del complex d´Èdip ).
Allò que anomenen cultura, civilització, és quelcom antinatural perquè reprimeix allò de natural que hi ha en nosaltres, en nom d´una concivència pacífica. No podem ser nosaltres mateixos, hi ha una concepció pessimista de l´home (l´home natural = caos).
Vivim en una societat esquizofrènica i repressora que ens conduir a traumes socials, inimaginables. Si les dues formes d´energia que mouen l´home són l´ Eros i el Thànatos , i resulta que el primer és reprimit, en nom de la cultura, podríem entendre con el cantó obscur de l´home (violència, guerres, etc) es vegi alliberat. Diderot diu que la història de la humanitat és la història de la irracionalitat, a mesura que passem les pàgines de la història ens trobem amb sang i més sang. El Thànatos , l´instint
es deuen al component que té de terapèutica de suggestió. El pacient pel fet de lliurar-se al tractament psicoanalític, posa de manifest una disposició favorable. Aquesta suggestió positiva aconsegueix per si mateixa una gran part dels fins proposats. És com la falsa ploma màgica gràcies a la qual Dumbo va poder volar. Aquest tipus de suggestió el pots comprovar quan expliques un problema a un amic o amiga: solament pel fet de sentir-se escoltat i poder manifestar el que sents, et trobes molt millor que abans.
Aquesta observació, junt amb la seva experiència vital en un camp de concentració durant la Segona Guerra Mundial, va servir a Viktor Frankl (1905-1997), també vienès, per trobar el seu propi mètode terapèutic: la logoteràpia. Frankl pensa que l´arrel dels problemes psicològics de l´home no està en una frustració sexual, sinó que és més profunda: es tracta d´una frustració existencial, d´una sensació de buidor o carència de sentit de la pròpia existència. “Per això”, afirma, “la logoteràpia, com a teràpia basada en el logos, busca tornar al pacient el sentit de la seva pròpia existència mitjançant un adequat tractament orientador”. Per aconseguir-ho, la logoteràpia sondeja la vida i els valors del pacient, n´analitza l´existència concreta, personal; en definitiva, emprèn una anàlisi existencial. Aquesta anàlisi serà el punt de partida per transformar el malalt en una “home que busca el sentit”, perquè no es tracta d´imposar un sentit a la seva existència, sinó que ell arribi a una explicació del seu propi ser.
