¡Descarga L'educació especial: aproximació conceptual y más Apuntes en PDF de Idiomas solo en Docsity!
TEMA 1. L’EDUCACIÓ ESPECIAL: APROXIMACIÓ CONCEPTUAL.
El terme Educació especial s’ha utilitzat tradicionalment per designar a un tipus d’educació diferent a l’ordinària, de tal manera que al nen que el diagnosticaven amb una deficiència, discapacitat o minusvàlida, era segregat a un centre específic. L’educació especial anava dirigida a tots aquells alumnes diferents a la resta. Actualment, l’educació especial ha arribat a formar part de l’educació general. L’escola de la discriminació ha donat pas a l’escola de la integració i, aquesta, a la de la inclusió.
Al 1978 apareix l’informe WARNOCK , en el que proposa que totes aquelles persones que necessitin una educació especial en un moment o al llarg de la seva vida requeriran medis educatius especials.
Història de l’educació especial.
Antigament, es practicava el infanticidi que consistia en que tots aquells nens que es creia que no servien per res o tenien alguna deficiència els mataven. A l’Edat Mitjana es va prohibir el infanticidi ja que van aparèixer creences cristianes que estaven en contra, aleshores se’ls considerava que estaven posseïts pel dimoni i se’ls sotmetia a pràctiques exorcistes, Als segles XVII i XVIII els deficients mentals eren internats en orfenats, manicomis, presons i altres tipus de institucions estatals juntament amb els delinqüents, avis, pobres, etc. Els seus precursors van ser: Pedro Ponce de León, Juan Pablo de Bonet. Al segle XIX es va iniciar el període de la institucionalització especialitzada de les persones amb deficiències. La societat va començar a conscienciar-se de la necessitat que hi havia d’atendre a aquestes persones, tot i que les idees que persistien eren que s’havia de protegir la persona normal de l’anormal. Itard va intentar educar a un nen salvatge. Al segle XX :
• Ensenyança obligatòria.
• Expansió de l’escolarització.
• Es detecten anomalies en els aprenentatges.
• Dinamarca s’oposa a la segregació (1959).
• Comença la integració.
Tendències actuals. La societat i el govern estan disposats a realitzar esforços per tal de generalitzar i millorar l’educació especial. Ha contribuït:
1. El treball de les associacions.
2. El desenvolupament de noves tècniques i nous mètodes.
3. Difusió de les investigacions.
4. Ampliació i millora dels serveis, equips multiprofessionals, etc.
5. Intensa activitat legislativa.
Concepte i objecte de l’educació especial.
L’objecte de l’educació especial és tota intervenció orientada a arribar a l’optimització de les possibilitats dels subjectes excepcionals. Es contempla l’acció pròpia de l’educació especial que combina la interacció entre el subjecte amb la seva transformació.
Subjectes de l’educació especial.
Agents de l’educació especial:
1. Metges.
2. Infermers.
3. Psicopedagogs.
4. Psicòlegs.
5. Professor d’educació especial.
6. Professor tutor.
7. Equips multiprofessionals.
8. Assistents socials.
9. Fisioterapeutes.
10. Logopedes.
Agents paraprofessionals:
1. Família.
2. Membres d’associacions.
3. Membres de la comunitat.
Pacients:
1. Tots aquells que presenten necessitats educatives especials.
TEMA 2. UNA ESCOLA PER A TOTHOM. DE LA INTEGRACIÓ A LA INCLUSIÓ.
Una escola per a tothom. Fonaments i bases.
El model de l’escola per a tothom és el que dóna la opció de la educació especial integrada, davant l’educació especial segregada, per poder arribar a l’escola inclusiva. Els seus fonaments seran:
1. Base motivadora:
1..a Drets humans que assisteixen a totes les persones.
1..b Acte de justícia i dret constitucional.
1..c Els que opinen que només tindria justificació si aquestes persones
anessin a viure en llocs segregats, ja que una educació segregada condueix també a un lloc social i de treball segregat.
1..d Escàs de l’èxit de l’educació segregada.
1..e L’individu, a part d’aprendre a classe, interactua amb el medi.
1..f Econòmicament és aconsellable la integració.
2. Bases filosòfiques:
2..a Es fonamenta el principi de formalització.
2..b La normalització porta implícita el concepte de normalitat.
2..c En la normalitat és essencial canviar l’actitud davant un individu
excepcional i no canviar a la persona.
Concepte d’integració escolar.
Birch diu que la integració escolar és una unificació de l’educació ordinària i l’especial, ofereix una sèrie de serveis a tots els nens en base a les necessitats individuals de l’aprenentatge.
Formes d’integració.
• Integració física: centres d’educació especial construït juntament amb centres
ordinaris, es comparteixen espais comuns com el pati i el menjador.
• Integració funcional: utilització dels mateixos recursos en moments diferents.
Innat : es neix amb ell, i pot ser que sigui per herència o congènit. Congènit : contrari a l’herència, s’adquireix durant l’embaràs. Adquirit : s’adquireix al moment del part o bé a la primera infància.
Concepte d’herència.
És la transmissió de les característiques dels éssers vius als descendents mitjançant el material genètic del nucli cel·lular.
Genotip: propi de cada individu. Fenotip: expressió externa del genotip. Paratip: adquirit quan interactuem amb l’ambient. Fenotip + paratip: forma del ser individual, constitució. Al·lel: localització espacial d’un gen en un cromosoma. Al ser la majoria dels mamífers diploides, es posseeixen dos al·lels de cada gen. Cada part dels al·lels es localitzen al mateix lloc. Tipus d’al·lels: hi ha els dominants, només quan ho transmeti un progenitor ja ho manifestarà el fill, i recessius, s’ha de transmetre als dos progenitors per manifestar-se.
Al·lels dominants.
Home Dona
Aquests fills tenen el 50% de possibilitats de patir al·lels dominants.
Al·lels recessius.
Pares normals
Normals Normals Normals Afectats
Al·lels lligats al sexe.
Pare afectat (home al·lel recessiu) Mare normal
Fill normal Filla portadora
Pare normal Mare portadora (dona al·lel recessiu)
Afectat Normals Portadora
Herència genètica.
• Motricitat pobre.
• No controla els seus esfínters.
• Incapaç de menjar sol, de vestir-se...
• Tenia molta força.
• Sexualitat desenvolupada, es masturben constantment.
Malalties més comuns:
• Microcefalia.
• Macrocefalia.
• Hidrocefalia.
• Oxicefàlia.
• Polidactília peu/ mà.
• Escafocefalia.
• Front olímpic.
• Prognatisme / Retrognatisme.
• Llavi leporino
• Hendidura doble.
Dèbil mental mitjà.
En el millor dels casos arribarà a un desenvolupament mental més o menys igual que un nen de 3 a 7 anys. El seu coeficient intel·lectual és de 20 a 50. No es comunicarà a través de l’escriptura. Incapaç de guanyar-se la vida però té auto – protecció. No necessita atenció permanent, però si tutela. Desenvolupament normal d’estatura i pes. Dormen anormalment. Maduresa psicomotora atrassada. Adquireixen hàbits de neteja de manera lenta. Alimenta’ls resulta difícil. Es detecten quan van al col·legi. Són parladors però no poden seguir una conversa. Poden arribar a llegir, deletrejar i escriure tot i que no ho comprenguin. No s’orienten bé a l’espai. Entén els perills. Poden portar a terme un treball rutinari, però no s’acomoden a qualsevol canvi de rutina. Memòria acceptable. Adquireixen hàbits. Caràcter afable. Trastorns de conducta.
Dèbils mentals límits.
Solen arribar a un desenvolupament mental més o menys igual al d’un nen de 12 anys. Tenen un coeficient intel·lectual de 52 a 85.
• El jo molt inestable.
• Predomini del pensament concret.
• Pensament màgic (somiar).
• No s’arriba a conèixer a ell mateix ni als altres.
• Atenció espontània és bastant bona, a vegades també ho és la voluntària, tot i
que es cansen de seguida i no poden mantenir l’atenció.
• Reaccions emocionals intenses.
• En algunes ocasions inadaptats socials.
• El judici és insuficient i no s’adapta a la realitat.
• En l’àmbit laboral poden fer treballs que requereixin coordinació de manera
manual, i a vegades poden dur a terme funcions de major importància, gràcies a la seva bona memòria.
• No poden promocionar al treball per aquesta raó no duren massa a les feines.
TEMA 5. EL SÍNDROME DE DOWN
Teories del síndrome de down.
Raça primitiva (involució). Neixen sense acabar (igual que els fetus). Malaltia genètica (Llejeunne, Turpin, Gautier). Tipus. Trisomia homogènia: presentaven una trisomia en el par 21, tenen 47 cromosomes.
a) Aspectes biològics.
El mongolisme va ser estudiat per Langdon Dowm. Un nen amb síndrome de down té una anomalia que implica pertorbacions de tot ordre. El síndrome apareix per la presència de 47 cromosomes en les cèl·lules, en lloc de 46. La divisió cel·lular d’aquests nens presenta una distribució defectuosa dels cromosomes: la presència d’un cromosoma complementari, tres en lloc de dos, en el par 21; per aquesta raó, es denomina també la trisomia 21. Aquesta trisomia pot produir-se per:
1. La trisomia homogènia: el error de distribució dels cromosomes es troba abans
de la fertilització.
2. El mosaicisme: L’error es produeix en la segona o tercera divisió cel·lular.
3. Translocació: la totalitat o una part del cromosoma està unit a la totalitat d’un
altre cromosoma.
Trets fenotípics.
• Cap més petit. La part posterior tendeix a ser plana.
• Cara plana ja que el pont del nas sol estar més baix i els pòmuls més alts.
• El nas petit.
• Llavis gruixuts.
• Ulls esbiaixats, amb una petita capa de pell als angles anteriors, casi no té
pestanyes (sol tenir miopies i cataractes).
• Orelles petites.
• Boca massa petita per la grandària de la llengua. El paladar és ogival.
• Coll, mans i dits curts. La mà presenta un plec palmari en lloc de dos. El dit
menovell pot ser una mica més curt de lo normal.
• La pell tendeix a ser seca.
• Els cabells solen ser fins.
• Altura inferior i certa tendència a l’obesitat.
• Major incidència de certs problemes de salut en aquest tipus de síndrome.
• Pell aspra i seca.
• Reflexes dèbils.
• Defectes de visió.
• Deficiències motrius.
• Mala coordinació.
• Llenguatge incomplet.
Intervenció educativa.
• Informe mèdic.
• Informe pedagògic.
• Informe social i familiar.
• Autonomia personal.
• Supressió d’hàbits mal adquirits.
• Inici de recursos de comunicació.
• Educació psicomotriu i dels sentits.
Àrees d’intervenció.
1. Percepció.
2. Motivació.
3. Memòria.
4. Aspectes psicomotrius.
5. Lectoescriptura.
6. Logico – matemàtica.
7. Llenguatge.
TEMA 6. DEFICIÈNCIES MOTRIUS: L’ESPINA BÍFIDA.
És una deficiència motriu que no afecta a la part psíquica del nen.
Concepte d’espina bífida.
Fissura congènita dels arcs vertebrals, és a dir, una part del tub neural no s’ha tancat adequadament, fet que suposa una formació incompleta de l’espina dorsal.
Tipus d’espina bífida.
1. Espina bífida oculta: es localitza a la part lumbar. Es pot manifestar només
radiogràficament, es veu quan s’associen alteracions cutànies.
2. Meningocele: les meninges s’han sortit per l’obertura de la columna vertebral
però la medul·la espinal segueix al mateix lloc. Es pot trobar des de les primeres vèrtebres fins al final.
3. Mielomeningocele: la medul·la espinal s’ha sortit de la columna vertebral.
Lesions associades.
• Hidrocefalia.
• Alteracions neurològiques (paràlisis).
• Alteracions de les funcions intestinals.
• Infeccions.
• Alteracions ortopèdiques:
• Desviació lateral de la columna.
• Solucions: exercicis gimnàstics.
Malalties.
Lordosis : curvatura prominent. Pelvis cap endavant. Cifosis : gepa, si té gepa per davant i per darrere es denomina corcovat.
Maluc : poden patir luxació de maluc. Peus deformes:
• Esquino: punta dels peus.
• Peus taló.
• Peus valgo: dóna suport al dit gros.
• Peus varo: dóna suport al dit petit.
• Peus plans.
• Peus cova: excessiva curvatura.
Característiques comuns.
• Psicomotricitat fina afectada per la hidrocefalia.
• Alteracions de la percepció.
• Dificultats d’atenció.
• Regressió, frustració i agressivitat.
• Negació.
Aspectes pedagògics.
Dificultats en l’aprenentatge:
• Seqüeles hidrocefalia.
• Freqüent hospitalització.
• Sotmesos a por i ansietats.
Integrat en aules ordinàries.
Assumeixen la responsabilitat d’integració per part del personal del centre. Suprimeixen les barreres arquitectòniques i adeqüen les aules. Ràtio d’alumnes per classe. Dotar al centre dels mitjans necessaris.
TEMA 7. DEFICIÈNCIES FÍSIQUES MOTRIUS: PARÀLISIS CEREBRAL.
Paràlisis cerebral.
Desordre permanent i no immutable de la postura i del moviment, degut a una disfunció del cervell abans de contemplar el seu creixement i desenvolupament.
Etiologia.
Prenatal : infecció de la mare, intoxicacions, radiacions, etc. Perinatal : anòxies, traumatismes mecànics del part, desprendre la placenta, etc. Postnatal : RH, encefalitis, meningitis, problemes metabòlics, lesions craneals, ingestió de tòxics, etc.
Paràlisis cerebral atàxica.
• Trastorn de la coordinació i de l’estàtica.
• Equilibri inestable, mal control del cap, del tronc i de l’arrel dels membres.
• Es mouen lents per por a perdre l’equilibri.
• Dificultat de mantindre una posició estàtica.
• Moviments irregulars, continuats, lents i espontanis, només de les extremitats i
de tot el cos.
• Són espasmòdics i incontrolats.
• S’atenuen amb repòs i quan tenen febre.
S’ha de tenir agudesa visual màxima, inferior a 1’5 en els dos ulls i de manera permanent.
Deficiències visuals.
Miopia: Els raigs de llum formen un focus abans d’arribar a la retina. S’utilitzen lentilles còncaves o divergents. Astigmatisme: La convocatura corneal té infeccions en alguns punts que deixen la imatge fora del focus o la distorsionen en algunes direccions. Es corregeix portant ulleres. Hipermetropia: El cristal·lí produeix el focus darrere la retina. Necessita lents de contacte convex o convergents. Dificultats a l’hora d’apreciar detalls a poca distància. Els objectes semblen borrosos. Estrabisme: S’aflueixen els músculs tensors de l’ull. Els dos ulls miren en diferent sentit. Un ull pot estar bé i l’altre malament. Glaucoma: Augment de la pressió intraocular. Falla el vaciador del humor aquós. Ulls de mussol, molt brillants. Cataractes: Pèrdua de la transparència del cristal·lí. Es pot operar. Daltonisme: Anomalia congènita caracteritzada per la ceguera al color vermell - verd. Herència recessiva lligada al sexe. Rar amb les dones. Acromatòpsia: Falta de percepció dels colors. Visió en gris. Ambliopia: Pèrdua de l’agudesa visual sense causa aparent que ho justifiqui. Nistagme: Oscil·lació curta, ràpida i involuntària del globus ocular. Va associada a una visió imperfecte. Albisme: Degut a la falta de pigmentació.
Educació dels cecs. Classe d’estalvi visual: se’ls ensenya a llegir i a escriure en Baille.
TEMA 9. DEFICIÈNCIES SENSORIAL: DIFICULTATS AUDITIVES. SORDERA.
Aquests deficients pateixen un estat patològic de l’audició, que produeix sordera i que impedeix (si és de naixement) o fa oblidar (si es produeix més endavant) el llenguatge.
Classificació:
• Hipoacusia lleu: No hi ha problema auditiu.
• Hipoacusia moderada. Pròtesis auditiva.
• Hipoacusia severa: Educació especial.
• Hipoacusia greu.
• Sordera profunda.
Etiologia.
Hereditàries. Via embrionària. Congènites: durant el naixement. Adquirides: lesions que s’han anat adquirint.
Tractament educatiu.
En els casos d’ hipoacusia és necessari utilitzar tipus d’amplificadors per a que els hi arribi el so: audiòfons, amplificadors individuals de taula, equips col·lectius, etc. Quan la sordera és total, quan no existeixin restes auditius, s’ha de començar la reeducació a través del tacte. La lectura serà l’objectiu final. Si els nens normals
aprenen a parlar per imitació auditiva, també han d’aprendre de la mateixa manera el sords, però visualment. El llenguatge serà més incomplet i imperfecte.
