¡Descarga Sociedad de la info e internet y más Apuntes en PDF de Publicidad y Promoción solo en Docsity!
Tema 1 Què és comunicació?
Comunicació: L’origen de la paraula comunicació està en la llengua llatina. Procedeix de l’adjectiu "comunis" que significa comú. D’aquesta paraula es deriven també comunal, comunitat, comunió, etc. Definició: Comunicació és el conjunt de mitjans a través dels quals les persones es relacionen entre elles. Elements que intervenen
La comunicació és una relació entre l'emissor i un receptor, a través d’un missatge que es transmés amb un codi de signes i per un canal o mitjà determinat i tot això condicionat per un context o circumstàncies ambientals.
Que es informació?
Anomenem informació a la transmissió d’alguna cosa que ignora el receptor Diferències entre comunicació i informació: La informació ha de ser comprensible, una propietat que no es essencial per a la comunicació La informació ha de ser veritat, mentre que la comunicació no. Informar-se és un procés de coneixement, no només de comunicació.
Paradigma de Laswell
La publicitat acompanya en la majoria dels casos a les notícies que apareixen en primera pàgina, tal com ocorre en l'interior del periòdic, ja que la publicitat és la font d'ingressos de totes les publicacions de masses.
Ja en l'interior del periòdic apareixen les diferents seccions. A l'hora de realitzar una anàlisi, cal fer una diferència entre els periòdics de tirada nacional i els periòdics provincials.
Tant els periòdics de tirada nacional com els provincials es divideixen en les següents seccions: Internacional, nacional, opinió, economia, cultura, educació, comunicació, espectacles, societat, tecnologia, successos, esports i TV.
-SECCIÓ D'INTERNACIONAL: és aquella que arreplega les principals notícies que han ocorregut en el món. Generalment, en els periòdics de tirada nacional apareix en les primeres pàgines.
-SECCIÓ DE NACIONAL: és aquella que arreplega les notícies més importants que han ocorregut a Espanya. En aquesta secció apareixen temàtiques tan diferents com la política, el govern, les decisions dels diferents governs de les comunitats autònomes, els tribunals, etc...
-SECCIÓ D'OPINIÓ: Sol aparèixer en les pàgines on s'inclou la ‘mantxeta’ (taca o taqueta) del periòdic. En aquestes pàgines s'inclouen els editorials del periòdic, és a dir l'opinió que tenen els periòdics sobre un tema, i els articles d'opinió, així com les columnes, que sempre són l'opinió que té una persona concreta sobre un tema d'actualitat.
-SECCIÓ D'ECONOMIA: És una secció que està elaborada per periodistes especialitzats en aquesta àrea, encara que en ocasions són economistes els professionals d'aquesta àrea. Les notícies que apareixen en aquesta secció utilitzen un argot especial, la qual cosa comporta a tenir un caràcter poc divulgatiu. Les empreses i els sindicats, així com el govern i els seus diferents ministeris, fonamentalment el d'economia, són els seus principals protagonistes. Els elements més importants són el funcionament dels diners, el mercat dels diners i els valors. La borsa compta sempre amb un espai propi.
-SECCIÓ DE CULTURA: És aquella secció en què es tracten les notícies d'interés cultural, que abracen des d'una exposició fins a la presentació d'un llibre o la restauració d'un teatre.
-SECCIÓ D'EDUCACIÓ: És aquella que aborda les qüestions que incideixen en el sistema educatiu, sent el Ministeri d'Educació, les AMPAS, i les ensenyances de Primària, Secundària i Universitats els seus principals pilars.
-SECCIÓ D'ESPECTACLES: En ella s'arrepleguen totes aquelles informacions que tinguen a veure amb el cine i el teatre.
-SECCIÓ DE COMUNICACIÓ: És la secció que aborda totes les notícies que tenen a veure amb els mitjans de comunicació.
-SECCIÓ DE SOCIETAT: En ella s'arrepleguen les notícies que tenen a veure amb els diferents aspectes socials. Es poden ubicar en aquesta secció les notícies sobre la immigració, sobre la violència de gènere, les que tracten sobre el medi ambient o les notícies de salut.
-SECCIÓ DE SUCCESSOS: És aquella secció en què apareixen totes les notícies que tenen com a ingredient comú la violència, ben endògena o exògena. O el que és el mateix, tot aquell fet que altera d'alguna manera l'orde social. Ací es poden veure les notícies d'assassinats, robatoris, narcotràfic, deliqüència, accidents laborals, accidents de trànsit, etc...
-SECCIÓ D'ESPORTS: En aquesta secció apareixen totes les notícies que tenen a veure amb els actes esportius. Es pot dividir en dues parts. Les que arrepleguen els fets succeïts en els esports majoritaris, com el futbol, i les que arrepleguen les notícies de l'esport minoritari, com pot ser la pilota valenciana.
-SECCIÓ DE TV: És aquella en què apareix la programació de les diferents televisions, les notícies vinculades al ens televisiu, als seus treballadors i espectadors, i als personatges televisius que tenen una certa repercussió social, siguen actors, presentadors o periodistes.
3.4.Tipusdediaris,segonselseuàmbitdedifusió
Segons siga la seua àrea principal de difusió i els seus continguts, podem trobar diferents tipus de diaris d'informació general: d'àmbit estatal, d'àmbit autonòmic i d'àmbit local.
1. D'àmbit estatal són aquells l'àrea de difusió dels quals abraça la major part de l'Estat i els seus continguts arrepleguen els principals esdeveniments que s'han generat en aqueix territori. Per tant, la seua temàtica és variada i els seus lectors tenen una alta dispersió geogràfica. En molts casos els diaris estatals o nacionals desenvolupen distintes edicions per a determinades autonomies o regions amb la intenció d'aconseguir una major penetració en aqueixos públics. Els diaris d'informació general d'àmbit estatal solen tenir una àmplia xarxa de corresponsals i enviats especials internacionals que ofereixen informacions exclusives, així com una xarxa de delegats o corresponsals distribuïts en les distintes províncies. Les seccions d'opinió solen comptar amb firmes de gran prestigi. Servisquen com a exemple: El País, El Món o ABC.
-PEU DE FOTO: Text que acompanya a la foto. Hi ha dos tipus: descriptiu, és a dir que descriu el contingut de la foto, o analític, que és una frase carregada d'informació.
-INFORMACIÓ D'AGENDA O DE SERVEIS: Horòscops, farmàcies de guàrdia, etc.
-CONVOCATÒRIES: En periòdics locals. Activitats programades per al mateix dia: conferències, exposicions, etc...
-PROGRAMACIÓ I CARTELLERA: TV, cine, ràdio
-BORSA: Aquesta informació apareix en les pàgines d'economia.
-CARTES AL DIRECTOR
-FE D'ERRATES
-FRASES DEL DIA
-SI/NO, FLETXES DALT I BAIX, NOTES, ETC: Lloa o critica actituds de persones o institucions.
-VIDA SOCIAL (Sobretot Regionals)
-NECROLÒGIQUES O OBITUARI: Parlen d'algú que ha mort
-BREU: notícies breus.
-FOTONOTÍCIES: Textos breus amb foto
-FOTO ENQUESTES: Enquestes acompanyades de foto
-‘DESPIECE’ (especejament) o SUPORT: Textos d'opinió o complementaris que acompanyen a notícies, habitualment apareixen en un requadre.
3.6.LADIAGRAMACIÓNDELPERIÒDIC
És la forma de distribuir en la pàgina tots els elements que la componen. La diagramació ha de facilitar la lectura, per a això ha de presentar de forma equilibrada en la pàgina els blancs, grisos i negres. Els blancs són els marges i les mitjanetes; els grisos, els textos; i els negres, els titulars i les fotografies.
El tipus de diagramació d'un periòdic ens diu molt de les característiques del seu contingut. Els diaris i revistes d’elit solen preferir una distribució estàtica i ordenada dels seus elements, i no abusen del sensacionalisme formal. Els periòdics i setmanaris més populars prefereixen una diagramació més dinàmica i caòtica, i utilitzen un major sensacionalisme formal: grans titulars, abundància del color, fotografies de gran grandària, etc. A través de la diagramació s'expressen els valors, les opinions o els punts de vista del periòdic.
Hi ha diverses formes de distribuir en la pàgina els elements que la formen: quan la línia dominant és la vertical dóna la impressió que els textos són massa llargs; quan domina l'horitzontal, la pàgina pot donar sensació de monotonia. En l'actualitat es prefereix la diagramació modular. La pàgina del periòdic es concep com una superfície dividida en mòduls quadrada d'idèntica grandària. Les informacions i textos es distribueixen en unitats independents.
3.7.LALECTURADELPERIÒDIC
La direcció de la mirada.
Quan un lector s'enfronta al periòdic no el llegeix linealment com llegiria, per exemple, una novel·la, sinó que selecciona aquells textos o parts del periòdic que més li interessen. A més, en la pàgina, la seua vista bota d'un costat a un altre:
- Són més fàcils llegir les pàgines imparelles d'un periòdic que les parells, per la qual cosa, per exemple, la publicitat és més cara si se situa en pàgina imparella.
- Dins de la mateixa pàgina, la mirada es dirigeix en més ocasions a la zona superior dreta; després, a la superior esquerra; a continuació, a la zona central de la pàgina i finalment, a la zona inferior dreta i inferior esquerra.
A més d'aquesta tendència natural de la vista a dirigir-se a aqueixes zones de la pàgina en concret, els periodistes donen major o menor rellevància a unes informacions o altres utilitzant distints recursos tipogràfics i de diagramació. Una notícia serà més important com més espai ocupe en la pàgina i més destacada estiga per mitjà de procediments com a grans titulars, introducció del color, acompanyament de gràfics o fotografies, ús de requadres que l'emmarquen, etc.
3.8.Estructuraijerarquiaenlaredacciód'unperiòdic
La redacció és l'ànima d'un mitjà de comunicació i el lloc en què es regula tot el complicat procés que va des del moment en què alguna cosa succeeix i suscita la curiositat del periodista fins que adquireix forma de text per a ser comunicat al públic. Al llarg d'aquest procés la matèria primera inicial, composta per les dades, va adquirint forma fins a convertir-se en material comunicable, mercé a la intervenció dels professionals.
4. Enviat especial: Són periodistes que viatgen als llocs on s'estan produint informacions importants per a fer una cobertura diferenciada i d'interés sobre temes específics. Normalment, són periodistes especialitzats, treballen el gènere d'interpretació i envien les seues informacions al periòdic baix les fórmules d'informacions interpretatives, cròniques, entrevistes i reportatges.
Els enviats especials proporcionen a les redaccions informacions diferenciades, és a dir amb un segell personal que les fa diferents a les que puguen aparèixer en un altre mitjà de comunicació.
5. Cronista: És un periodista especialitzat, amb profunds coneixements sobre els temes de què informa. Pot treballar fora de la redacció, com és el cas dels corresponsals, o en la mateixa redacció del periòdic, en el cas dels cronistes especialitzats en cobertures temàtiques específiques (esports, política, economia, etc...)
6. Col·laborador: Normalment no escriu articles específicament informatius sinó que tenen un caràcter més literari; política, música, cultura, història, espectacles, etc... Són col·laboradors perquè treballen circumstancialment per al mitjà de comunicació, bé perquè el mitjà sol·licita el seu concurs o perquè proposen temes d'interés. Els col·laboradors cobren segons el treball realitzat i hi ha dues categories ben diferenciades:
a/ El crític: La seua funció és analítica i crítica: crític cinematogràfic, música, pintura, arquitectura, dansa, teatre... b/ El columnista: Realitza un gènere eminentment interpretatiu i d'opinió, que pot abordar qualsevol tipus de temes, encara que els columnistes més acreditats són els que realitzen columnes polítiques.
7. Editorialista: Forma part de l'equip editorial d'un mitjà de comunicació i la seua missió exclusiva és la de controlar les pàgines d'opinió i escriure editorials. L'editorialista és un professional qualificat, i té un lloc de gran responsabilitat, així com de gran confiança, ja que no expressa opinions personals, sinó les del mitjà de comunicació. Per tant, ha d'existir una estreta identificació entre el professional i el mitjà per al que treballa.
Es diferencia del columnista en què els editorials són anònims, van sense firma perquè expressen l'opinió del mitjà, mentre que el columnista pot expressar opinions pròpies i fins i tot discrepants amb la posició general del mitjà, d'aquí que les columnes vagen firmades.
8. Reporter gràfic: És un periodista que orienta la seua activitat en el treball periodístic gràfic. Cada vegada té una funció més important. La fotografia no és exclusivament un complement del text, sinó que juga un aspecte essencial en la informació. La fotografia és, en determinades informacions, tan important o més que el text, i en algunes varietats periodístiques, com en el cas de la notícia, constitueix l'element essencial.
9. Infografista: És la persona encarregada en l'elaboració d'il·lustracions i gràfics, en les que es combina el dibuix informàtic amb dades eminentment informatius.
10. Dissenyador: És el que s'encarrega de dissenyar les pàgines del periòdic.
-La redacció d'un periòdic té una estructura jeràrquica:
1 .El director: És la figura més important de la redacció d'un periòdic, ja que és el responsable de tot el que apareix publicat en les pàgines del periòdic. Està nomenat directament pel Consell d'Administració i pot ser substituït en qualsevol moment si no compleix amb les previsions marcades per aqueix organisme administratiu. És la persona encarregada de l'alta organització del diari i recau en les seues mans la responsabilitat d'elaborar un model informatiu i ideològic que va a seguir el diari. És el que decideix el titular de la primera pàgina del periòdic i quins van a ser les notícies que van a aparèixer en ella. El director també assumeix les tasques de representació del diari.
2. El subdirector: És l'ajudant del director i assumeix les tasques de direcció quan la directora s'absenta. Director i subdirector formen un equip encarregat de supervisar les línies mestres del periòdic.
3. El redactor cap: El treball purament informatiu recau sobre les esquenes del redactor cap. El treball del dia a dia i les pautes informatives són tasques que el director i el subdirector deleguen sempre en els redactors caps. El redactor cap ha d'estar perfectament informat de quant ocorre en les seccions. És l'encarregat d'establir prioritats informatives, determinar l'espai de les notícies i distribuir el treball en la seua secció.
4. El cap de secció: Per davall del redactor cap estan els caps de secció. Col·laboren directament amb el redactor cap i controlen la seua secció.
3.9.Lapremsagratuïta
Hi ha un tipus de premsa que ha anat adquirint una importància creixent en els últims anys. Es tracta de la premsa gratuïta. Com ben saps, que aquesta premsa s’anomenen gratuïta no significa que resulten gratis el realitzar-la, sinó que el lector no paga res per l'exemplar, se li distribueix gratis. Els anunciants són els que han de proporcionar els ingressos suficients, mitjançant el pagament per espai publicitari, perquè l'empresa editora obtinga beneficis econòmics amb la publicació.
També hi ha publicacions gratuïtes sense publicitat quan són finançades per alguna institució pública, per exemple revistes dels ajuntaments, d'ONGs, etc. La premsa gratuïta va sorgir amb la intenció d'arribar a públics homogenis molt abellits pels anunciants. Així comencen a sorgir periòdics de caràcter gratuït dirigits a distints col·lectius amb certs nivells d'especialització en els seus continguts: estudiants, veïns de determinats barris, professionals, etc.
Dins de la premsa gratuïta el nivell de qualitat informativa resulta molt variable. Hi ha periòdics gratuïts que no renuncien a oferir continguts informatius de qualitat
Realitzar un periòdic o una revista és una activitat que té importants costos, per la qual cosa l'empresari necessita un alt volum d'ingressos econòmics per a poder aconseguir els seus beneficis. Les fonts d'ingressos que genera un producte informatiu com és un periòdic o una revista poden ser de tres tipus:
El pagament per cada exemplar que realitzen els lectors (o de productes complementaris: llibres, discos, col·leccions, etc. que acompanyen al periòdic). El pagament, per part dels anunciants, d'unes taxes en concepte de publicitat. Subvencions o ajudes procedents d'institucions públiques.
Per a la gran majoria de les empreses informatives els ingressos es limiten als dos primers tipus que hem vist. En els diaris d'informació general i en la major part de les revistes que trobem en els quioscos es cobra una part del producte al lector i una altra a l'anunciant. Sumant ambdues, l'empresari ha d'aconseguir fer front a tots els pagaments per elaborar el producte i obtenir el seu benefici. Açò vol dir que el periòdic o la revista val més diners que el que nosaltres donem al quiosquer, la qual cosa succeeix és que per sort el paguen les empreses que volen anunciar-se en ells.
També hi ha la premsa gratuïta (que els seus ingressos són exclusivament per publicitat) i algunes publicacions de caràcter altament especialitzat que es financen amb el pagament que per la seua adquisició realitzen els lectors. Amb tot el vist es pot arribar a una conclusió: la major part de la premsa existeix perquè és un negoci empresarial (excloem aquelles altres publicacions que es financen amb diners públics com els butlletins oficials, revistes institucionals, etc.). Un negoci que es basa en la informació o, millor dit, a produir i difondre informació.
Aquest tipus de periòdics i revistes que tenen un finançament mixt pretenen oferir un producte informatiu que resulte interessant per al nombre més ampli de lectors possible que estiguen disposats a adquirir-lo. Una vegada aconseguits aqueixos lectors, la qual cosa fa l'empresa informativa és vendre la seua capacitat per a fer arribar amb eficàcia missatges publicitaris a aqueixa audiència.
Per tant trobem dos preus: el primer el paga el lector pel producte informatiu i el segon s'estableix en forma de tarifes publicitàries que han de satisfer els anunciants si volen veure inclosa la seua publicitat en la publicació.
El preu de la tarifa publicitària depén de la grandària i de les característiques dels lectors d'aqueixa publicació. Hi ha organismes, com l'OJD (Oficina per a la Justificació de la Difusió) que es dediquen a mesurar les audiències dels mitjans de comunicació perquè resulte més fàcil quantificar el preu d'aqueixes tarifes publicitàries. El percentatge en els ingressos totals que l'empresa informativa obté per pagament d'exemplars i per pagament de tarifes publicitàries és molt variable segons el tipus de publicació i el tipus de mercat de què estiguem parlant. Per exemple, s'estima que en el cas dels diaris d'informació general el pes dels ingressos publicitaris oscil·la entre el 60 i el 80%.
En el cas dels periòdics i revistes en Internet el finançament resulta prou semblant: en un principi la major part d'ells se sostenien tan sols mitjançant els ingressos publicitaris arribant-se a produir una certa saturació publicitària en algunes pàgines. Quan molts lectors s'han acostumat ja a llegir aquests productes a través de la xarxa, i a la vista de la dubtosa eficàcia que pareix oferir la publicitat en Internet, algunes empreses cobren també al lector una quantitat per accedir a alguns continguts del seu periòdic o revista on ‘ line’.
Des del segle III a. C. A Roma comencen a imitar-se les obres gregues. El tràfic de llibres i escrits passa a tenir tal desenvolupament que és en aquesta època quan sorgeixen els primers llibreters, es fan lectures públiques i s'anuncien publicacions en els pòrtics del Fòrum. Apareix llavors els "subrostani", que segons deia Horacio, eren els que completaven o ampliaven per als interessats les notícies només suggerides, callades o breus de les Actes públiques*. Aquests butlletins, cisellats en llistons de fusta, es fixaven en les parets de llocs públics i van constituir un important vehicle d'expressió per al govern.
*Les anomenades Actes Públiques o Actes del Poble són taulers exposats en els murs del palau imperial o en el fòrum, on s'arreplegaven els últims i més importants esdeveniments succeïts en l'Imperi. Són els subrostani (^) els que es guanyaven la vida venent les notícies o fabricant informacions sensacionalistes i sense sentit.
Posteriorment, les invasions bàrbares trencaran aquesta estructura de comunicació i la faran canviar de mans amb la invasió d'Egipte pels àrabs el 639 d. C.
L'ús del papir i del pergamí passa a ser quasi un monopoli del món àrab, de forma que el sistema comunicacional d'Occident va haver de vincular-se a la jerarquia cristiana. A la mateixa hora, diumenges i dies festius, la totalitat de la població d'Europa celebrava el ritual de la missa, que s'utilitzava per a transmetre tot tipus de missatges. Tot document escrit va quedar reservat a l'àmbit dels monestirs.
Amb l’arribada l'Edat Mitjana comença a florir el comerç, amb ell i amb les rutes de la seda s'introdueix el paper a Europa a través d'Espanya, en el segle X (en el monestir de Sitges es conserva el Missal Toledà que és de paper). Al llarg dels següents segles continuaran proliferant els documents escrits gràcies a les universitats, i en el S. XIV la transmissió de notícies va donar un altre gran bot, també de la mà d'Espanya, amb el domini de les rutes marítimes.
El descobriment d'Amèrica (1492) va generar una gran necessitat informació i coneixement: es va recuperar la tradició xinesa d'imprimir llibres amb taules de fusta tintades, es va revitalitzar el sistema de correu que havien creat els romans, amb la qual cosa s'imposa el gènere epistolar no sols per a comunicar, sinó també per a la divulgació científica, i van començar a circular els fulls volants. En aquest ambient va sorgir la figura del copista, un ofici determinant per a la història de la premsa.
Ja al Renaixement es podien trobar quatre tipus de documents manuscrits:
- Les cròniques, són narracions històriques propagandístiques i institucionals molt paregudes a les Actes diürnes.
- Les cartes-diari, que realitzaven les cases comercials per a comunicar qualsevol assumpte relacionat amb els negocis i van acabar donant informació política i militar.
- Els almanacs, molt populars, incloïen prediccions astrals, avanços del temps, consells... van ser un gran vehicle culturitzador de les àmplies capes analfabetes de la població.
- Els avvisi, (AVVIS : Fulls manuscrits amb notícies diverses, enviats de forma més o menys regular, a clients que pagaven per ells. Reben el nom que se'ls va donar a Venècia (Itàlia)) també anomenats "fulls a mà" , que van sorgir en els focus comercials italians i que es van estendre per tot Europa amb diferents noms. Eren quatre pàgines plegades amb notícies relacionades amb el tràfic de mercaderies, preus, horaris dels vaixells i successos curiosos i encara que no portaven títol ni firma, sí que apareixia la data i el nom de la ciutat en què es redactaven. Eixien una vegada per setmana i es venien en les places i a través del correu regular. Van tenir prou èxit i de seguida van començar a ser censurades per les autoritats polítiques i religioses.
Va arribar un moment en què els copistes no eren capaços de satisfer la demanda i com el paper ja s'havia instal·lat a Europa s'investigava contínuament en sistemes d'impressió ràpids. Johann Gensfleich zum Gutenberg va ser un d'aquells investigadors, i així el 1456, va acabar una Bíblia de quaranta-dos línies (també anomenada la Bíblia de Gutenberg ) amb una impremta de tipus mòbils tan perfeccionada que no es va modificar fins al segle XVIII.
3.3.L’eradeGutenberg
Amb el floriment de les ciutats en el s. XVI, les notícies dels descobriments i els viatges, s'amplia la visió del món que es tenia fins aqueix moment i es produeix una demanda d'informació desconeguda que només podia cobrir el nou sistema d'impressió ràpida inventat per Gutenberg en 1450: la impremta.
En els anys següents, el nou sistema es va estendre ràpidament per tot Europa perquè permetia reproduir de forma senzilla els llibres que abans eren manuscrits, així és que del noticierisme manuscrit dels orígens, es va passar gradualment al noticierisme imprés.
En un començament, es fan publicacions ocasionals (van ser molt famosos els "fulls volanders" alemanys coneguts com Newe Zeitung ) de quatre a huit pàgines plegades, sense capçalera ni anuncis, que s'ocupaven cada vegada d'un únic tema. Els més comuns eren les guerres contra els turcs, els viatges, els descobriments, la rebel·lió de Luter, la divisió religiosa a Europa, etc. Es venien en les impremtes, en les llibreries o en llocs ambulants.
Al llarg de tot el segle XVI els "ocasionals" van donant lloc a impresos periòdics que comencen a ser regulars en el s. XVII que és quan se suposa el començament de la història del periodisme en el seu sentit estricte, encara que ja es troben publicacions periòdiques abans: els almanacs o els Price currents anglesos que eren informacions que van nàixer entorn dels ports i informaven sobre els preus de les mercaderies en el mercat internacional, horaris dels vaixells, etc. I els anuaris i semestrals que resumien les principals notícies de l'any, com els Messrelationen que es venien en la fira de Frankfurt.
3.5.LapremsaaEuropa
La història de la premsa anglesa en els segles XVII-XVIII és una contínua lluita per la llibertat d'expressió. L'anomenat model anglès en contraposició al model continental, té unes característiques pròpies. D'una banda, va ser lleial a una ideologia dels partits polítics, i d'altra banda, creia en el servei als lectors (interés de qui publica i no de qui llegeix). La vida de la premsa anglesa va ser tumultuosa en contrast amb l'estabilitat de la premsa continental. Els primers periòdics apareixen el 1620 amb els “corantos” (fulls de notícies de països estrangers) que es publicaven a Londres, que era el seu principal mercat.
A partir del 1620 es produeix una sèrie de vaivens deguts a la inestabilitat política amb el que els periòdics autoritzats van tenir sempre una vida breu i difícil, fins i tot a vegades se'ls prohibia donar notícies de l'estranger.
El 1642 es va produir un enfrontament entre la Corona i el Parlament que es va saldar amb l'abolició de la censura, encara que només va durar dos anys, encara així, en aquells dos anys van aparèixer multitud de publicacions i una de les més destacades va ser el “Mercurius Britanicus”. Aquestes publicacions solien ser setmanals, amb una mitjana de huit pàgines i de poca tirada. A diferència dels corantos , tractaven temes polítics, socials i de política interna, no sols externa. Una altra publicació que va destacar era el “Mercurius Politicus” on s'explicava el que ocorria en la Cambra dels Comuns, però el món editorial va tornar a ser restringit amb una llei: “Licency Act” (acta de llicències), que va ser finalment abolida el 1695 i amb ella desapareix per sempre el privilegi reial. El 1702, amb un clima de gran llibertat si bé no es podia criticar el govern, es va fundar el primer diari del Regne Unit, el Daily Courant.
En el segle XVIII Anglaterra era l'únic país europeu en què existia la llibertat de premsa encara que més tard es van establir tipus de control preventius indirectes.
Cap al 1715 hi havia en aquest país gran activitat editorial pel que apareix un gran nombre de publicacions de periodicitat variable. La distribució es fa per mitjà de pregoners i els més importants centres de reunió eren els cafés, punt de lectura i comentaris.
Va ser a Anglaterra, on es va aprovar la primera Llei de premsa burgesa, el "Libel Act", el 1792 i on va aparèixer, ja a finals de segle, la premsa de negoci: les empreses periodístiques van introduir innovacions tècniques, van establir una infraestructura informativa per arreplegar notícies i van millorar els sistemes de distribució, a mesura que es van desenvolupar les xarxes del ferrocarril. Van aparèixer empresaris amb una nova mentalitat que amb fi lucratiu van modernitzar les seues empreses, van reduir costos i van augmentar la capacitat productiva. Exemple de tot això va ser el periòdic The Times (1785) fundat per John Walter.
És precisament a finals del segle XVIII quan naix a Londres el primer dominical: el Weekly Meseger , fundat el 1796 per J. Bell, impressor de llarga experiència. Aquests periòdics, la finalitat dels quals era l'entreteniment, contenien narracions de crims i aventures escandaloses, relats novel·lescs de literatura popular, pàgines de passatemps, humor escrit o gravat, etc. Tot això en un llenguatge assequible a un públic poc habituat a llegir (cal tenir en compte que en aquesta època al voltant del 80% era analfabeta). Els dominicals van acostumar a la lectura a les classes baixes, van fer possible el sorgiment de la literatura popular dels segles XIX i XX i van crear el mercat de la gran premsa de masses.
En el segle XIX una sèrie de factors influiran en el desenvolupament de la premsa:
a) L'acceptació progressiva del constitucionalisme. b) La Revolució Industrial, que provoca el fenomen de la urbanització, la qual cosa implica l'aparició de la premsa obrera. c) El desenvolupament de l'ensenyament: la progressiva alfabetització fa que es demanden més notícies i més actuals.
Es pot afirmar que al llarg del segle XIX van existir dos blocs de mitjans informatius diferenciats: la premsa política, caracteritzada per l'ús dels mitjans com a transmissors d'ideologia i la premsa informativa, que anirà evolucionant fins a la premsa de masses del segle XX i l'objectiu immediat de la qual és el benefici econòmic.
A mitjans del segle XIX van sorgir les primeres agències de notícies i les de publicitat. El desenvolupament del ferrocarril va afavorir la ràpida difusió dels periòdics. El telègraf va ser utilitzat per les agències per a difondre la informació i imposar d'esta manera una nova concepció del periodisme, en que els missatges havien de ser clars, concisos i objectius.
Del 1870 al 1914 és la "Edat d'Or" de la premsa europea. La llibertat de premsa facilita l'aparició de centenars de capçaleres que es classifiquen com:
- Premsa d'elit: Le Journal des Débats , Le Figaro , l'influent Le Temps o el Frankfurter Zeitung Allgemeine.
- Premsa especialitzada: Il Sole , primer diari econòmic i comercial d'Itàlia.
- Premsa política: L 'Humanité.
- Premsa de masses: Le Petit Journal , Le Petit Parisenc , Le Matin i Le Journal , amb tirades milionàries a França i a Itàlia Il Secolo , Il Corriere de la Sera o Il Messaggero :
A partir de 1880 sorgeixen nous mitjans quantitativament i qualitativament diferents dels del S.XIX que constitueixen l'origen de la informació pròpia del segle XX.
Al voltant d'aquesta data els diversos països occidentals dicten lleis de premsa burgeses, on es reconeix la llibertat d'expressió i organitzen la seua estructura informativa entorn de les agències nacionals de notícies les quals mantenen estretes relacions amb els governs i assorteixen d'informació els periòdics.
