Tema 1 constitucional | Apuntes de Derecho Constitucional

TEMA 1: L’estat constitucional

1. L’estat

1.1. El concepte d’estat

L’estat és la forma d’organització de la vida política occidental desde l’edat moderna, que s’ha

generalitzat i ha esdevingut la forma d’organització política contemporània.

Acostumem a fer servir el terme d’estat per referir-nos a tres realitats diferents:

-Grup social jurídicamente organitzat, format per una comunitat estable de persones, asentada en un

territori i dotada d’un poder sobirà que reivindica amb èxit un doble monopoli, el de la coacció física

legítima i del reconeixement del Dret.

-Per referir-nos únicament al poder sobirà, al conjunt d’òrgans que constitueixen l’aparell del govern

(Parlament, Tribunal de Justícia, Govern…).

-Els estats amb un sistema d’organització territorial amb autonomía política podem utilitzar el terme

estat per referir-nos a una part de l’aparell del govern (òrgans generals, que exerceixen les seves

competències per a tot el territori).

L’estat es diferencia d’altres organitzacions o grups socials jurídicament organitzats pel seu caràcter

polític i obligatori, i per uns elements especíﬁcs. Els altres grups posseeixen unes ﬁnalitats concretes i

determinades. L’estat pretén dur a terme una tasca genèrica: organitzar la vida social en els àmbits, en

la forma i amb els mitjans que la correlació de forces socials determini a cada moment històric. L’estat

no té unes ﬁnalitats concretes i predeterminades ja que en el transcurs del temps les seves funcions

han anat variant, sense modiﬁcar la seva naturalesa.

L’estat és una organització obligatòria, el fet de pertànyer a un estat no depèn exclusivament de la

voluntat dels associats, a canvi de la majoria de grups socials. L’estat també es diferencia per les

característiques dels elements que calen per a la seva existència.

1.2. Els elements constitutius de l’Estat

Els elements necessaris per a l’existència de l’estat, anomenats “elements constitutius” són:

a. L’ordenament jurídic estatal

Per que existeixi un Estat hi ha d’haver un ordenament jurídic estatal que constitueix, regula i

expressa l’Estat. L’ordenament estatal es diferencia dels altres pel seu caràcter originari i sobirà. És

originari perquè no deriva de cap altre i sobirà perquè dins del territori estatal l’ordenament de l’estat

és el suprem, està per sobre de tots els altres.

b. El poder sobirà

El que caracteritza el poder de l’estat és la seva supremacia i el seu caràcter obligatori, perquè es vol

imposar per damunt de qualsevol altre poder social, si cal mitjançant la coacció. El poder públic és el

poder de què disposa l’aparell de govern estatal per dirigir el grup social i mantenir l'ordre intern, i

Vista previa parcial del texto

¡Descarga Tema 1 constitucional y más Apuntes en PDF de Derecho Constitucional solo en Docsity!

TEMA 1: L’estat constitucional

1. L’estat 1.1. El concepte d’estat L’estat és la forma d’organització de la vida política occidental desde l’edat moderna, que s’ha generalitzat i ha esdevingut la forma d’organització política contemporània. Acostumem a fer servir el terme d’estat per referir-nos a tres realitats diferents: - Grup social jurídicamente organitzat, format per una comunitat estable de persones, asentada en un territori i dotada d’un poder sobirà que reivindica amb èxit un doble monopoli, el de la coacció física legítima i del reconeixement del Dret. - Per referir-nos únicament al poder sobirà, al conjunt d’òrgans que constitueixen l’aparell del govern (Parlament, Tribunal de Justícia, Govern…). - Els estats amb un sistema d’organització territorial amb autonomía política podem utilitzar el terme estat per referir-nos a una part de l’aparell del govern (òrgans generals, que exerceixen les seves competències per a tot el territori). L’estat es diferencia d’altres organitzacions o grups socials jurídicament organitzats pel seu caràcter polític i obligatori, i per uns elements específics. Els altres grups posseeixen unes finalitats concretes i determinades. L’estat pretén dur a terme una tasca genèrica: organitzar la vida social en els àmbits, en la forma i amb els mitjans que la correlació de forces socials determini a cada moment històric. L’estat no té unes finalitats concretes i predeterminades ja que en el transcurs del temps les seves funcions han anat variant, sense modificar la seva naturalesa. L’estat és una organització obligatòria, el fet de pertànyer a un estat no depèn exclusivament de la voluntat dels associats, a canvi de la majoria de grups socials. L’estat també es diferencia per les característiques dels elements que calen per a la seva existència. 1.2. Els elements constitutius de l’Estat Els elements necessaris per a l’existència de l’estat, anomenats “elements constitutius” són: a. L’ordenament jurídic estatal Per que existeixi un Estat hi ha d’haver un ordenament jurídic estatal que constitueix, regula i expressa l’Estat. L’ordenament estatal es diferencia dels altres pel seu caràcter originari i sobirà. És originari perquè no deriva de cap altre i sobirà perquè dins del territori estatal l’ordenament de l’estat és el suprem, està per sobre de tots els altres. b. El poder sobirà El que caracteritza el poder de l’estat és la seva supremacia i el seu caràcter obligatori, perquè es vol imposar per damunt de qualsevol altre poder social, si cal mitjançant la coacció. El poder públic és el poder de què disposa l’aparell de govern estatal per dirigir el grup social i mantenir l'ordre intern, i

que fonamentalment consisteix en la capacitat de imposar unilateralment deures als ciutadans i en la potestat de recórrer a l’ús de la força per aconseguir el compliment d’aquests deures. Per formar i expressar la voluntat de l’estat es necessiten uns instruments anomenats òrgans de l’estat, que tenen atribucions o competències per exercir sobre determinades matèries part del poder de l’estat. L’exercici del poder públic o estatal queda reservat a una pluralitat d’institucions o òrgans de l’estat, els titulars dels quals són persones físiques que realitzen una funció pública. Per assegurar la igualtat, l’Administració pública ha de ser una instància objectiva, despersonalitzada, que es relacioni per igual amb tots els individus, que així resultaran equiparats en la categoria de ciutadans. També caracteritza el poder estatal el fet que ve dotat de l’atribut de la sobirania, aquell poder suprem no sotmès a les lleis Des d’un punt de vista democràtic, només el poble pot ser el titular originari de la sobirania. En el sentit extern la sobirania significa que el poder estatal no està jurídicament subordinat al de cap altra comunitat política i per tant es pot entendre com a sinònim d’independència jurídica. En el sentit intern, sobirania es pot entendre com a poder jurídicament suprem sobre tots els altres poders que existeixin a l’interior de les seves fronteres i per tant jurídicament suprem també sobre els ciutadans. En conclusió, un poder sobirà vol dir que dins del territori estatal no existeix cap poder, ni interior ni exterior, que pugui imposar contra la voluntat de l’estat cap deure ni cap obligació que vinculi jurídicament els ciutadans. c. El poble El poble està format per tots els ciutadans, és a dir, tots aquells que tenen un vincle jurídic amb l’estat anomenat nacionalitat o ciutadania. No s’ha de confondre amb la població (que inclou un conjunt més ampli de persones) perquè dins del territori d’un estat hi poden residir persones que no siguin ciutadans. L’estat exerceix la seva sobirania sobre totes les persones que es troben al seu territori, però el règim jurídic és divers segons si aquestes persones tenen o no la condició de ciutadà (només els ciutadans tenen tots els drets i deures). La major part dels estats actuals s’han construït i han definit les seves fronteres a base de guerres, pactes matrimonials entre monarquies o reparticons arbitràries sobre un mapa. El que caracteritza el poble com a element constitutiu de l’estat és el vincle jurídic de la nacionalitat, que iguala a tots els ciutadans en un mateix territori en una igualtat bàsica de drets i deures. d. El territori El territori és l’àmbit espacial de competències de l’estat. El territori està format per la terra ferma, eventuals illes, el mar territorial (12 milles de la costa) i l’espai aeri sobre la terra ferma i el mar territorial.

La rigidesa constitucional és la característica que té una constitució quan no es pot reformar pel procediment legislatiu ordinari. Avui dia la majoria de constitucions són rígides. Les “clàusules d’intangibilitat” són prohibicions de reformar determinades matèries o normes, tenen un significat polític important perquè estableixen allò que es considera el nucli essencial de la constitució. 2.2. La Constitució española de 1978 Notes definitòries La constitució espanyola de 1978 (CE) és la norma jurídica suprema de l’ordenament jurídic espanyol i la que conté les regles que fonamenten l’ordre jurídico-polític de l’Estat. a. El caràcter normatiu de la Constitució: La Constitució forma part de l’ordenament jurídic i, per tant els seus mandats vinculen jurídicament els poders públics i els ciutadans. El text constitucional s’autoatribueix eficàcia normativa. La Constitució pot eliminar els preceptes contraris a la CE. Per garantir la normativa de la CE existeixen uns procediments en mans dels òrgans jurisdiccionals: Tribunal Constitucional, el Poder Judicial i el TC. b. El caràcter suprem i fonamental de la Constitució: supremacia formal i material La CE es situa jeràrquicament per sobre de totes les altres normes i lleis. Té una supremacia formal i material, els principis i valors que conté operen com a límit a l’actuació dels poders públics. La CE és una norma qualitativament diferent de les altres perquè conté un marc bàsic de principis i valors que serveixen de fonament de l’ordre jurídico-polític. El caràcter suprem de la CE es posa de manifest en la pròpia Constitució a l’art. 9.1. És la “norma normarum” (norma de les normes), pren les grans decisions en relació a la producció normativa i a l’aplicació del dret. Característiques de la Constitució espanyola ● És molt extensa ja que té 169 articles, això demostra la gran quantitat de matèries que regula. ● Conté força confusió i versatilitat en el contingut de molts dels seus preceptes perquè vol ser un marc prou ampli i flexible perquè pugui ser concretada per opcions polítiques molt diverses. ● El procés de reforma es rígid. ● És potencialment transformadora de la societat ● Està inacabada, sobretot en relació amb l’organització territorial perquè no crea un model definit d’estat autonòmic, sino un model potencial. Eficàcia de la Constitució Té una estructura normativa interna complexa, hi ha normes concretes i d’altres molt obertes: ● Pel procés d’elaboració, l’ambigüitat i polivalència del contingut de molts dels preceptes és una tècnica per intentar arribar a acords quan no hi ha consens ● La CE vol garantir la seva permanència possibilitant i garantint l’alternança política sense necessitat de modificar el text constitucional.

● La CE ha de deixar un marge de creació al legislador Elaboració i reforma de la Constitució espanyola a. L’elaboració de la Constitució espanyola de 1978 L’actual Constitució de 1978 fou elaborada en un procés constituent que es va desenvolupar durant la transició política, amb uns importants condicionants, com per exemple la coalició electoral del govern espanyol, les Corts no van ser escollides pels ciutadans en la seva totalitat, els mitjans de comunicació tenien un paper rellevant al servei de l’aparell estatal i els poders de l’Estat no estaven encara subjectes a un control democràtic. Després de les eleccions del 1977 els partits de l’antiga oposició antifranquista van haver de cooperar. El Govern i quasi tots els partits van signar els “Pactes de la Moncloa”, van acordar la creació de governs preautonòmics. Les principals etapes del procés constituent espanyol:

Redacció
Discussió i aprovació del Congrés dels Diputats
Discussió i aprovació al Senat
Conciliació entre les dues cambres
Aprovació per cadascuna de les cambre
Aprovació per referèndum
Promulgació i publicació Les Corts que havien aprovat la Constitució es van dissoldre. b. La reforma de la Constitució espanyola de 1978 S’estableixen dos procediments diferents i més complexes que el procediment legislatiu ordinari. Es tracta d’una constitució rígida. Segons la matèria que es vulgui reformar caldrà seguir un procediment o un altre. - Procediment ordinari: exigeix que el procediment de reforma sigui aprovat per una majoria de tres cinquenes parts de cada Cambra (Congrés i Senat). Només serà sotmesa a referèndum popular si ho demanen una desena part dels membres de qualsevol de les dues cambres. - Procediment especial o agreujat: el principi de reforma exigeix una majoria de ⅔ parts de cada cambra. Després es dissolen del Cambres i es convoquen eleccions generals. Les noves Cambres han de ratificar la decisió de la necessitat de la reforma i tornar a aprovar per majoria de ⅔ de cada Cambra. Per últim, cal celebrar obligatòriament un referèndum. Fins a l’actualitat només s’han fet dues reformes de la CE. La primera només va afectar a l’art. 13.2 i la segona va donar una nova redacció de l’art. 135.

L’estat democràtic L’estat democràtic és aquell en que els ciutadans participen en condicions d’igualtat i en un context de pluralisme polític en la gestió i control dels poders públics, perquè la sobirania correspon a tots els ciutadans, i el poble és l'única font legítima de poder polític. Si tots els ciutadans poguéssim deliberar conjuntament i coincidir en la decisió que cal prendre en cada assumpte, la decisió podria basar-se únicament en la regla de la unanimitat, però això molt poques vegades passa. Les dimensions físiques dels estats contemporanis i el pluralisme social i polític no permeten arribar a la unanimitat en la majoria dels casos. Per això s’aplica la regla de la majoria. La democràcia es basa en dues grans regles:

la recerca del govern per consen
l’organització del govern per majoria És necessari que les minories resultants acceptin la legitimitat de la decisió de la majoria. Per això cal assegurar uns límits a la majoria i uns drets a la minoria, bàsicament el dret d’existir com a minoria, és a dir, poder opinar, participar en condicions d’igualtat en el debat públic i poder convertir-se en majoria. L’estat democràtic incorpora els pressupòsits de l’estat de dret i hi afegeix tres elements nous que el defineixen: a. La sobirania popular i el sufragi universal En democràcia el poder emana i radica en el poble que és l'única font legitima de poder polític. La participació dels ciutadans requereix l’establiment d’una sèrie de drets d’entre els quals destaca el dret de sufragi universal, sense l’existència del qual no es pot parlar pròpiament de democràcia. A més de ser universal, ha de ser personal, lliure, igual, directe i secret. b. El reconeixement i la garantia del pluralisme El pluralisme és producte de la llibertat. No s’ha de confondre la diferència amb la desigualtat. Per aquest motiu, en democràcia són fonamentals la llibertat l’expressió, el dret a la informació i el dret d’associació. El pluralisme polític s’expressa avui principalement a través dels partits polítics que contribueixen a agregar les diferents preferències individuals en poques alternatives generals contingudes en programes i seleccionen els equips dirigents que defensaran interessos, valors o creences dels ciutadans i orientaran l’opinió pública. El pluralisme d’una societat també es manifesta en el reconeixement del pluralisme social, que inclou diversitat ideològica, de gènere, associativa, professional, d’orientació sexual, religiosa, lingüística, etc. c. La participació política Els ciutadans han de poder participar en la gestió i control dels poders públics en un context de llibertat i pluralitat d’opcions. La participació política no s’exerceix només votant periòdicament, sinò

que també tenint accés a la informació de l’activitat dels poders públics per tal de poder revisar-la, avaluar-la i controlar-la. En la majoria d’estats democràtics actuals les eleccions són el mecanisme principal de participació política, però cal que siguin:

lliures
periòdiques
una tria entre diverses opcions L’estat social L’estat social és aquell que intervé en l'ordre econòmic amb la finalitat d’assegurar determinats béns i prestacions que garanteixin als ciutadans les condicions econòmiques i socials suficients per a fer reals i efectives la llibertat i la igualtat. Amb l’estat social la llibertat necessita les normes per a corregir la realitat social i econòmica que se sosté en la desigualtat. La llei perd algunes de les característiques que la definien i haurà de tractar desigualment els que són objectivament desigual i haurà de ser invalidada si el seu contingut és contrari a la igualtat material. L’estat social implica una intervenció proactiva en la vida social i econòmica per promoure que la llibertat i la igualtat de l’individu i dels grups en els qual s’integra siguin reals i efectives, i suposa remoure els obstacles que impedeixin o dificultin la plenitud. La igualtat jurídica o igualtat davant la llei té un límit, no es pot otorgar un tractament diferent sense que existeixi una base objectiva i raonable, perquè sinó seria discriminació. En un estat social l’estat intervé principalment per tres grans vies:
proclamant uns drets econòmics i socials, i regulant les relacions laborals
creant empresa públics
prestant serveis directament 3.3 L’estat social i democràtic de dret a la Constitució espanyola de 1978 La Constitució defineix l’estat espanyol com un concepte unitari format per tres elements complementaris que s’influencien mútuament i que cla interpretar de forma sistemàtica i integral. L’estat de dret a la Constitució espanyola a. La divisió de poders com a principi d’organització de l’estat La Constitució espanyola no recull explícitament la separació de poders, però s’ha d’entendre que està implícit en la clàusula de l’estat de dret. A més la Constitució incorpora una pluralitat de divisions del poder.
divisió entre el poder constituent i els poders constituïts
els poders constituïts estan dividits territorialment
divisió horitzontal del poder

La Constitució espanyola prohibeix el mandat imperatiu per als membres de les Corts Generals. També regula alguns elements del procés electoral i remet la concreció del dret electoral a una llei orgànica. Una altra forma de participar políticament és quan s’exerceixen drets com el de manifestació, associació, llibertat d’expressió, d’informació…. L’estat social a la Constitució espanyola a. La igualtat material per aconseguir “un ordre econòmic i social just” i “una societat democràtica avançada” La igualtat material té diversos punts en la Constitució amb l'objectiu de garantir la convivència democràtica de conformitat amb un ordre econòmic i social just per asegurar a tothom una qualitat de vida digna i establir una societat democràtica avançada. b. Els principis rectors de la política social i econòmica Hi ha normes que fixen als poders públics uns objectius finals vinculats al principi social, anomenades normes de programació final. No són drets subjectius ni normes d’aplicació immediata per als ciutadans, són un conjunt de principis que compleixen una funció orientadora de l’actuació dels poders públics. c. La “Constitució econòmica” El que es coneix com “Constitució econòmica” són un conjunt de normes que proporcionen el marc jurídic fonamental per a l’estructura i funcionament de l’activitat econòmica.

La garantia de les llibertats econòmiques clàssiques, però subordinades a l’interès general: La Constitució garanteix com a drets fonamentals la propietat privada i la llibertat d'empresa dins del marc de l’economia de mercat, però no són drets il·limitats sinó limitats.
El reconeixement de la intervenció pública en la vida econòmica: La Constitució reconeix la possibilitat de la iniciativa pública en l’activitat econòmica. A més de la faceta d’estat empresari, també configura la intervenció estatal per altres vies, especialment des de la regulació. La Constitució recull un conjunt de disposicions dedicades a la Hisenda pública, on s’estableixen principis, procediments i institucions relacionades amb els ingressos i les despeses públiques. d. Els drets econòmics, socials i culturals Els drets més importants són el dret a l’educació i els drets vinculats a la protecció dels treballadors, aquests drets tenen eficàcia immediata, és a dir, són exigits directament davant els tribunals de justícia sense necessitat d’una altra norma que els desenvolup

Tema 1 constitucional, Apuntes de Derecho Constitucional

Documentos relacionados

Vista previa parcial del texto

¡Descarga Tema 1 constitucional y más Apuntes en PDF de Derecho Constitucional solo en Docsity!