¡Descarga Tema 1,2,3,4 botànica y más Resúmenes en PDF de Botánica y Agronomía solo en Docsity!
TEMA 1: INTRODUCCIO
Nivell d’organització dels essers vius. Es classifiquen en 5 regnes diferents:
- Regne Animalia: eucariotes amb nutrici per digestió
- Regne Fungi: eucariotes amb nutrició per absorció (fongs i líquens)
- Regne Plantae/Metaphyta: eucariotes amb nutrició per fotosíntesis (briòfits i plantes vasculars)
- Regne Protoctista: eucariotes unicel·lulars i pluricel·lulars, autòtrofs i heteròtrofs (algues eucariotes i mixomicets)
- Regne Mònera: organismes procariotes (algues cianofícies i bacteris)
Classificació dels vegetals:
PROTOCISTES Unicel·lulars colonials o pluricel·lulars
Algues Tal·lòfits Criptògames
Briòfits Protocormòfits METAFITS Pluricel·lulars Pteridòfits Cormòfits Espermatòfits Cormòfits Fanerògames
- Tal·lus: cos vegetatiu que no es diferencia en rels, tija i fulles. Sense teixits conductors (sistema vascular)
- Corm: cos vegetatiu que es diferencia en rels, tija i fulles. Amb teixits conductors (sistema vascular)
- Briòfits: no tenen sistema conductor (molses)
- Pteridòfits: tenen sistema conductor (falgueres)
- Espermatòfits: tenen sistema conductor i flor
- Planta Criptògama: els òrgans sexuals no es veuen, estan amagats.
- Planta Fanerògama: els òrgans sexuals es veuen, es mostra una flor.
- Gimnospermes: llavor exposada o protegides per esquames. Amb primordis seminals no continguts en un ovari. Ex. Pi.
- Angiospermes: llavor protegida. Amb primordis seminals a l’interior d’un ovari. Ex. Ametlla, cirera (pinyol).
Tipus de cicles en els vegetals:
- Cicle monogenètic diploide (diplobiòntic): la multiplicació cel·lular es produeix durant la fase diploide, de manera que la fecundació segueix de forma immediata la formació dels gàmetes. Els gàmetes són les úniques cèl·lules que constitueixen la fase haploide. El zigot es diploide i el adult també. Ex. Algues clorofícies, feofícies i diatomees.
- Cicle monogenètic haploide (haplobiòntic): pròpia d’algues. La multiplicació cel·lular de l’organisme es realitza en estat haploide i la fase diploide es redueix a l’etapa del zigot. La meiosis segueix immediatament la fecundació. Ex. Algues clorofícies.
- Cicle digenètic diplo-haploide 2n>2: la multiplicació cel·lular es produeix en dues ocasions: en la fase haploide i en la fase diploide. En el cicle es pot diferenciar una alternança de formes o generacions, on queden ben definits gametòfit i l’esporòfit. Es a dir, existeixen individus haploides i altres diploides. La meiosis es produeix al formar- se les espores. La fase diploide es la esporofítica, un tipus d’individu produeix per meiosis espores. Aquestes espores donen lloc a un adult haploide anomenat gametòfit en el que es formen els gàmetes haploides. Després de la fecundació es produeix el zigot diploide que dóna lloc a una nova fase esporofítica. Ex. Pteridòfits, Espermatòfits.
TEMA 2A: LA TIJA
- Definició: porció de l’eix de les plantes vasculars que porta les fulles i presenta ramificacions. Comprèn des del collet de la rel fins a la gema terminal (apical). Normalment té geotropisme negatiu i es desenvolupa en direcció vertical a partir de la gèmmula de l’embrió.
També poden créixer en direcció horitzontal, ja que busquen la llum.
- Funcions de la tija:
- Suport de l’estructura aèria de la planta. Contra la gravetat.
- Transport d’aigua i nutrients i de productes del metabolisme.
- Producció de nous teixits.
- Emmagatzematge d’aigua i substàncies de reserva.
- Tipus segons la tija:
- Monocotiledònia: plantes de fulles estretes. Com els cereals.
- Dicotiledònia: plantes de fulles amples. Com una mongetera.
· Hipocòtil: part de l’eix caulinar compresa entre el punt d’inserció dels cotiledons i el collet de la rel. · Epicòtil: part de la tija situada per sobre dels cotilèdons. · Cotilèdons: són les dos primeres fulles que surten, tenen una vida curta, fan de límit. · Nus: lloc d’inserció de les fulles sobre la tija. · Axil·la: angle que forma una fulla amb la tija. A l’axil·la de cada fulla hi ha una gemma axil·lar (sempre hi és, pot donar lloc a un brot però no té perquè brotar). · Gemma: si brota pot donar lloc a una branca o una flor. · Entrenús: part de l’eix comprès entre dos nusos.
- Estructura interna de la tija amb creixement primari:
S’origina a partir de la gemma situada a l’extrem del epicòtil. A partir de l’activitat dels meristemes primaris es formes una sèrie de teixits que permeten configurar la tija en el creixement primari. Durant el creixement primari no hi ha enduriment dels teixits, creixent en longitud i grossor.
· Epidermis: és el teixit protector que recobreix la tija.
· Còrtex (parènquima cortical): es compon de cèl·lules parenquimàtiques. Acumulació de substàncies de reserva. On es produeix la fotosíntesis.
· Cilindre vascular: format pel xilema i el floema. Funció de conducció i de sosteniment de la planta.
Xilema: hi circula l’aigua i les sals minerals (saba bruta). Els elements traqueals permeten la circulació són sistemes de cèl·lules allargades que moren en estat adult i queden buides i interconnectades de forma lateral i longitudinal. Poden tenir punteadures que permeten el pas de líquids. Les parets tenen grossor que donen rigidesa i sosteniment a la planta conjuntament amb les fibres i parènquimes.
En les gimnospermes no es diferencien tant i s’anomenen traqueides, mantenen les parets primàries i no hi ha lliure circulació axial entre cèl·lules.
En les angiospermes hi ha tràquees que perden les parets dels extrems de les cèl·lules i formen tubs continus.
Protoxilema: es el primer teixit que es diferencia. Madura els òrgans en creixement i esta sotmès a tensions per els quals els seus vasos són anells o espirals, també té grossor que permet adaptar-se al creixement. Metaxilema: es troben quan la planta es jove i està en creixement, però maduren quan la planta ja ha acabat l’allargament. No necessiten adaptar-se al creixement ja que els seus vasos son reticulats, puntejats. Xilema definitiu, plenament funcional.
- Estructura interna de la tija amb creixement secundari: final del creixement primari. Sol es pot observar en algunes plantes dicotiledònies.
A. Discontinu perquè hi ha poca activitat de formació. B. Continu perquè hi ha activitat de formació.
Càmbium vascular: és el teixit vegetal meristemàtic que es troba en les tiges ei les arrels d’algunes plantes. Es tracta d’un meristema secundari que es forma a partir del procàmbium. Capa de cèl·lules embrionàries situada entre la fusta i l’escorça. Cada any es creen 2 capes noves (la primera capa interior es el xilema, es coneix com anells de creixement) (la segona capa es crea cap al exterior es el floema per on passa la saba elaborada cap a les arrels).
- Escorça: es el revestiment del cos vegetatiu secundari de la planta que substitueix a l’epidermis en el creixement secundari. Es troba just sobre del floema secundari. Està format per fel·logen que a la vegada el fel·logen :
· Fel·logen: meristema secundari originat en l’epidermis de les plantes (dicotiledònies amb el desenvolupament primari acabat). Està format per (el conjunt de súber-fel·logen-fel·loderma s’anomena periderma) :
· Súber (suro): es troba situat a la part exterior. Format per cèl·lules mortes. Responsable del creixement secundari que reemplaça l’epidermis en arrels i tiges. Es pot trobar en plantes llenyoses, herbàcies dicotiledònies, gimnospermes i algunes monocotiledònies (perquè no totes tenen creixement secundari).
· Fel·loderma: meristema lateral en el teixit vascular. Es troba situat a la part interior. Format per poques capes de cèl·lules parenquimàtiques (cèl·lules poc especialitzades). Es pot trobar en dicotiledonis i gimnospermes (mai en monocotiledonis perquè no tenen creixement secundari).
· Lenticel·les: obertures situades a la tija que permeten l’intercanvi de gasos, però sense que la planta pugui regular l’obertura. Travessen ell súber i estan connectades amb l’interior.
- Gemmes: és el rudiment d’un eix vegetal. Si es desenvolupa donarà lloc a un brot. La part inferior es denomina borró i són escames de protecció. Hi trobem 3 tipus de gemmes segons la seva posició en la tija:
· Terminal: situada a l’extrem de la tija principal. · Axil·lars: situades en posició lateral o bé a l’axil·la d’una fulla. · Adventícies: totes aquelles gemmes que no són axil·lars ni terminals.
TEMA 2B: LA REL
- Definició: part de les plantes vasculars introduïda al sol, aigua o qualsevol altre medi d’on extreu les substancies nutritives necessàries pel vegetal perquè es pugui desenvolupar i créixer.
- Característiques:
- Creix en sentit invers a la tija, te geotropisme positiu.
- No té nusos
- No té capacitat de formar flors ni fulles
- La ramificació de la rel és d’origen endogènic, a partir de les cèl·lules del pericicle.
- No té color verd.
*Algunes angiospermes no tenen rel, com ara algunes plantes aquàtiques o epífites.
· Àpex o con vegetatiu: és el responsable del creixement longitudinal de la rel a partir d’un meristema termina de forma cònica. És l’única part de la rel que creix longitudinalment.
· Piloriza, caliptra o còfia (p): és l’òrgan protector del con vegetatiu i facilita la seva penetració dins el sòl. Està implicada en les respostes geotròpiques de la rel. És present a totes les rels de les plantes, excepte les paràsites i les que conviuen amb micorizes.
· Regió pilífera (zp): zona amb pèls radicals absorbents. Aquests pèls són cèl·lules epidèrmiques expansionades amb una membrana que permet el pas d’aigua i de substàncies nutritives.
· Rel principal: prové de la radícula de l’embrió. · Rel secundària: derivada de la rel principal. · Rels adventícies: no prové de la radícula de l’embrió.
Segons la manera en que creixent i es ramifiquen tenim:
· Rel axonomorfa: té una rel primària de la qual surten rels secundàries. Gimnospermes i dicotiledònies. · Rel fasciculades: feix de rels adventícies a la base de la tija. Monocotiledònies, gramínies, liliàcies, porro.
- Adaptacions i modificacions de la rel:
· Napiforme: rel axonomorfa engruixida per acumulació de substancies de reserva. Nap, pastanaga, rave.
· Tuberosa: conjunt de rels gruixudes (substàncies de reserva) situades a la base de la tija. Moniato, valeriana, mandioca.
· Haustori: rel modificada d’una planta paràsita que penetra dins els teixits de la planta hoste i absorbeix la saba. Vesc (muérdago).
· Fúlcria: rel que es desenvolupa a partir d’una branca o del nus d’una tija fins arribar al sòl.
- Rels columnars: les que descendeixen verticalment en formar una columna.
- Rels Tabulars: comprimides lateralment, es formen a la base dels troncs a manera de contraforts.
- Rels Paliformes: surten dels nusos inferiors de la tija i l’ancoren al sòl. Panís.
· Gemmes radicals: en un cert moment la tija té la capacitat d’originar nous brots i futures tiges. En les plantes herbàcies permet la propagació vegetativa de la planta. A l’axil·la de la rel hi podem trobar gemmes que poden brotar o no.
· La rel i la simbiosi: plantes que estan en simbiosi amb un fong o un bacteri.
- Micorizes: adaptació entre un miceli de fong i una rel. La planta obté fosfats que ha transformat el fong a partir de la matèria orgànica. Obté tota l’energia necessària per sobreviure. Molts cops la rel no te clorofil·la ja que si té un fong ja té la energia necessària i no fa falta que la sintetitzi ella. Molts cops el fong pot envoltar i penetrar al interior de la rel.
- Nòduls: adaptació entre un bacteri i un fong. La planta obté compostos nitrogenats gràcies a la seva sintetització per part del bacteri. Nodulositats de les lleguminoses.
- Estructura interna de la rel en creixement primari:
El meristema ubicat a l’àpex radicular de la rel permet el desenvolupament de la rel primària. A partir d’aquesta rel embrionària es desenvolupa el sistema radicular en gimnospermes i en les dicotiledònies, que dóna lloc a una rel principal, en general pivotant, així com les seves ramificacions. A les monocotiledònies se segueix un altre model; aquesta rel primària mor aviat i en el seu lloc es
- Estructura interna de la rel amb creixement secundari:
Gràcies a l’activitat del càmbium vascular i del fel·logen l’arrel pot tenir un creixement secundari. Aquest creixement es pot observar en les gimnospermes i algun grup de dicotiledònies i un grup molt reduït de monocotiledònies.
El càmbium es diferencia perquè forma una banda sinuosa entre els feixos primaris del floema i del xilema; internament al floema i externament al xilema. Les cèl·lules del pericicle estan amb contacte amb el xilema primari. Les cèl·lules del parènquima medul·lar envolten els elements del xilema. El càmbium produeix el xilema cap al interior i el floema cap al exterior. El xilema empeny el càmbium cap al exterior formant un cilindre; per tant tenim 2 cilindres un de floema i de xilema a cada costat del càmbium.
El fel·logen es forma a nivell del pericicle i genera súber (suro) cap a l’exterior per constituir la periderma. Aquest augment de grossor fa que desaparegui l’epidermis i el còrtex primari i com a conseqüències el súber passa a ser la capa més externa de la rel. I també que es formin nous teixits com ara l’endoderma, l’escorça primària i la rizoderma.
TEMA 2C: LA FULLA
- Definició: són òrgans laminars de creixement limitat, que neixen als nusos de la tija o les branques. Normalment tenen simetria bilateral i coloració verda per la clorofil·la.
- Funció: capta l’energia de la llum solar per a realitzar la fotosíntesis. Regula l’intercanvi de gasos amb l’exterior.
- Característiques:
- Simetria dorsiventral.
- Creixement i vida limitada.
- Presenten gemmes axil·lars, en el lloc d’inserció amb la tija (brot meristema axil·lar)
- Creixen en les parts embrionàries de la tija.
- Estructura interna de la fulla:
Meristemes: són teixits molt tendres, es classifiquen en 3 grups segons la seva posició
- Apical: l’activitat d’aquest meristema a la fulla és limitada.
- Marginal: el meristema està inhibit en el pecíol. La forma plana del limbe és deguda al desenvolupament dels meristemes marginals.
- Intercalar: el meristema està dispers per tota la fulla, i és el responsable de l’allargament i expansió del limbe foliar.
Epidermis: pot ser monostratificada (fulles caduques) i pluriestratificada (fulles perenne). Cada espècie té una distribució dels estomes i de les cèl·lules epidèrmiques diferents. Estoma: cavitat formada per 2 cèl·lules que es pot obrir i tancar. És una cavitat on s’acumula l’aire i distribueix per la planta.
- Hipostomàtiques: quan els estomes es troben a la cara abaxial.
- Epistomàtiques: quan els estomes es troben a la cara adaxial.
- Amifstomàtiques: quan els estomes es troben a les dues cares.
Mesofil·le: constitueix el teixit fonamental de la fulla i normalment és on es realitza la funció fotosintètica. Hi trobem la parènquima, els teixits conductors i regions amb col·lènquima o esclerènquima. La mesofil·le pot ser palissada o clorofíl·lic (gran quantitat de cèl·lules molt juntes i en posició vertical anvers) i lacunar o esponjós (cèl·lules amb menys quantitat i més espai entre elles revers).
· Modificacions foliars:
- Estipules: apèndixs foliars laminars, que es troben a la base foliars a cada costat de la tija. Poden ser lliures o soldades. La seva funció es protegir les fulles joves. Rosàcies. e: estipules f: fulles
- Òcrea: òrgans membranosos i en forma
de tub que envolten totalment la tija per sobre de la base foliars. Provenen de la soldadura d’elements estipulars. Poligonàcies. O: òcrea.
- Lígula: apèndix membranosos situats a la línia d’unió de la beina amb el limbe. Gramínies. 1, base foliar; 2, pecíol; 3, limbe; 4, estípules; 5, tija; 6, beina; 7, lígula).
· Segons l’adaptació al medi:
- Mesòfila: planta que es desenvolupa amb valors mitjans d’humitat.
- Hidròfila: planta aquàtica.
- Xeròfila: planta pròpia d’ambients secs.
- Classificació de les fulles:
· Nervadura:
- Paral·lela: els nervis neixen de la base de les fulles i estan disposats de forma paral·lela al llarg del limbe.
- Pennada: hi ha un nervi principal que va d’extrem a extrem i del qual surten els nervis secundaris.
- Palmada: hi ha diversos nervis principals que parteixen tots del mateix punt i divergeixen al limbe.
· Divisió del limbe:
- Simple: sense divisions. Llorer.
- Composta: limbe dividit en folíols (làmina) sobre raquis (nervi) a. Imparipinnades: nombre imparell de folíols. Pesolera. b. Paripinnades: nombre parell de folíols. Garrofer. c. Trifoliada: 3 folíols. Trèvol. d. Palmaticompostes: tot els folíols surten de l’extrem del pecíol, no hi ha raquis. Castanyer d’Índia.
Tipus de fulles compostes: a, imparipinnada ( Pistacia terebinthus ); b, paripinnada ( Pistacia lentiscus ); c, cirrosa ( Pisum sativum ); d, palmaticomposta ( Parthenocissus quinquefolia ); e, trifoliolada ( Trifolium repens ).
· Segons el marge de la fulla:
- Enter: enteres i ciliades.
- Poc profund: dentades, serrades i sinuades.
- Més profund: feses (l’entrant no arriba a la meitat del limbe), partides (l’entrant ultrapassa la meitat del limbe però sense arribar al nervi) i sectes (l’entrant arriba fins al nervi mitjà).
Tipus de fulles segons el marge de la fulla: a, entera; b, dentada; c, serrada; d, ciliada; e, sinuada; f, fesa; g, partida; h, secta.
· Segons la inserció a la tija:
- Decurrent: quan la làmina es prolonga per sota el punt d’inserció de la fulla amb la tija.
- Amplexicaule: quan la base de la fulla abraça la tija.
- Perfoliada: quan la fulla envolta completament la tija.
- Connata: quan hi ha dos fulles oposades i una es solda a la base de l’altra.
Tipus de fulles segons la inserció a la tija: a, decurrent; b, amplexicaule; c, perfoliada; d, connata.
· Fil·lotaxi: és la disposició ordenada de les fulles a la tija.
- Esparses: una fulla per nus, disposades helicoïdalment al llarg de la tija. Hedra.
- Alternes: una fulla per nus, disposades helicoïdalment al llarg de la tija de forma alternada. Trèvol. - Oposades: dues fulles per nus una enfront l’altra. Clavells. - Decussades: són oposades però en creu, formant un angle de 90º. Olivera. - Verticil·lades: més de dues fulles per nus. Baladre.
Tipus de fulles segons la seva disposició a la tija: a, esparses; b, alternes; c, oposades; d, decussades; e, verticil·lades; f, basals.
· Cotiledons (fulles embrionals): són les primeres fulles de la planta. Es troben a l’embrió dins la llavor o de la sement. Les monocotiledònies tenen una fulla i les dicotiledònies en té 2-15. Quan la llavor no té endosperma els cotiledons son els encarregats d’actuar con a òrgans de reservar per facilitar la nutrició. El cotilèdon és el responsable de transferir les substancies de reservar de la llavor a la plàntula, es a dir sintetitzar i donar energia a la planta fins que ella té fulles adultes.
· Nomofil·les: són fulles normals de les plantes i els seus principals òrgans sintetitzadors.
· Catafil·les: són fulles d’estructura simple que apareixen entre els cotiledons i els nomofil·les. Fulles simplificades i rudimentàries dels òrgans subterranis (bulbs, rizomes) així com les esquames protectores de les gemmes. Tenen funció de reserva i protecció.
· Hipsofil·les: són fulles modificades situades entre els nomofil·les i les flors. Són les bràctees que neixen a la base de les flors i inflorescències. Calicle o epicalze sembla que formin part de la fulla però la seva funció es de protecció.
· Antofil·les: són aquelles fulles especialitzades i molt modificades que formen les peces florals.
· Espines: espines d’origen foliar.
· Circell: semblats als circells caulinars.
· Ascidis: són fulles modificades que formes òrgans utriculars o urceolats.
· De reserva: fulles suculentes, engruixides per acumulació d’aigua als vacúols del teixit parenquimàtic.
Circells foliars: a, fulla prensora de Clematis; b, circell format pel raquis i els folíols d'una fulla composta de Lathyrus; c, circells uncinats de Bignonia; d, circells tendres que surten de la base foliar de Smilax; e, els mateixos circells en una fulla adulta quan ja han fet presa.
Espines foliars (e): a, fulla transformada en espina del coralet (Berberis vulgaris); b, estípules transformades en espines de la falsa acàcia (Robinia pseudoacacia); c, fulla espinosa del panical (Eryngium campestre).
