¡Descarga La función normativa de la Constitución: Tipos de preceptos y supremacía jurídica y más Apuntes en PDF de Derecho Constitucional solo en Docsity!
Curs acadèmic 20 21 /202 2 Prof. Adrián García Ortiz
TEMA 7 :
“La funció normativa de la constitució”
1. LA NORMATIVITAT DE LA CONSTITUCIÓ.
1.1. L’autoatribució d’eficàcia normativa.
La Constitució afirma, en diferents punts del seu articulat, que és una norma jurídica, és a dir, font del Dret:
- L’art. 9.1 CE expressa el caràcter vinculant general i la supremacia normativa de la Constitució en establir que “els ciutadans i els poders públics estan subjectes a la Constitució i a la resta de l’ordenament jurídic”. De la literalitat es dedueix que la Constitució és una norma, perquè forma part de l’ordenament jurídic. Aquest precepte afirma el principi de constitucionalitat com a principi bàsic del sistema jurídic, afegit i superposat al principi de legalitat.
- La Disposició derogatòria de la Constitució expressa l’eficàcia normativa derogatòria de la mateixa respecte de les normes anteriors que la contradiguen. La derogació es produeix amb l’entrada en vigor de la Constitució, a partir del mateix dia de la seua publicació en el BOE.
- També s’autoafirma el caràcter normatiu de la Constitució en regular-se, en el títol IX, el TC com a òrgan que encarna la jurisdicció constitucional. S’atribueix a aquest òrgan la funció de depurar l’ordenament jurídic: declarant la invalidesa de les normes amb rang de llei contràries a la Constitució i garantint els drets fonamentals i la distribució territorial del poder.
1.2. La caracterització de les normes constitucionals.
Tot i predicar-se la normativitat de tota la Constitució, no tots els preceptes constitucionals tenen el mateix caràcter i la mateixa estructura, la qual cosa determina que la seua eficàcia jurídica puga ser també diferent. Els diferents tipus de preceptes inserits en la Constitució poden ser classificats en els següents grups:
Curs acadèmic 20 21 /202 2 Prof. Adrián García Ortiz
- Normes materials : Preceptes relatius al contingut substancial de la Constitució: o Valors : Normes genèriques que expressen l’ordre axiològic en què es fonamenta la constitució. Són postulats metajurídics, expressió dels objectius del constituent, que s’incorporen a una constitució com a normes. Les normes de valor presenten un contingut finalista (declaren o fixen una fi) sense especificar els supòsits ni les conseqüències jurídiques derivades de la seua aplicació. El significat i el contingut dels valors són concretats al llarg del text constitucional per mitjà d’altres normes i institucions jurídiques, i el seu abast normatiu es manifesta fonamentalment en el procés d’interpretació jurídica. L’exemple més directe és l’art. 1.1 CE, segons el qual “Espanya es constitueix en un Estat social i democràtic de Dret, que propugna com a valors superiors del seu ordenament jurídic la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític”. o Principis : Normes genèriques amb un grau d’abstracció menor que el dels valors, encara que tampoc incorporen la tipificació dels supòsits d’aplicació ni de les conseqüències jurídiques. Tot i que la doctrina jurídica accepta l’existència en l’ordenament de principis no formulats explícitament, la Constitució opta per constitucionalitzar-los en un determinat grau: ▪ Principis fonamentals de l’ordre jurídic-polític: Expressen les opcions polítiques fonamentals del constituent i condensen el sistema polític i jurídic de què es dota la comunitat. Es troben en l’art. 1.1 CE: principi democràtic, principi social i principi de l’Estat de Dret (al qual es vinculen els principis de l’ordenament jurídic i d’actuació dels poders públics de l’art. 9.3 CE). ▪ Principis que fixen les finalitats o objectius de l’Estat: Estableixen objectius concrets de l’acció normativa i fàctica dels poders públics. Es troben formulats en el capítol III del títol I com a principis rectors de la política social i econòmica. o Drets fonamentals : Drets subjectius que concedeixen al seu titular un feix de facultats i l’acció jurídica corresponent per a reaccionar enfront de la seua hipotètica vulneració. Protegeixen al ciutadà davant del poder públic i altres
Curs acadèmic 20 21 /202 2 Prof. Adrián García Ortiz públics de realitzar el grau més alt possible de la finalitat integrada en el principi (mandat d’optimització). Des d’una perspectiva formal , és possible distingir dos tipus de preceptes constitucionals:
- Els preceptes complets o autosuficients no requereixen operacions de concreció normativa per part dels poders públics. Els seus destinataris han d’acomodar la seua conducta a aquestes normes i poden recaptar judicialment el compliment del mandat. Per exemple, les normes sobre drets fonamentals.
- Els preceptes incomplets o dependents necessiten una operació de concreció normativa posterior. Per exemple, els mandats o habilitacions al legislador que es contenen en els principis rectors (arts. 39 a 52 CE). Els valors i principis estructurals no requereixen un desenvolupament específic, ja que la seua funció bàsica és la d’informar l’ordenament jurídic.
1.3. La vinculació i l’aplicabilitat de la Constitució a la ciutadania i als
poders públics.
El principi de constitucionalitat de l’art. 9.1 CE assenyala el valor normatiu general del text constitucional, és a dir, atribueix a tots els seus preceptes una eficàcia normativa vinculant. No obstant això, no tots els preceptes tenen la mateixa eficàcia ni la vinculació jurídica es predica de la mateixa manera respecte de la ciutadania i els poders públics. La vinculació dels poders públics és positiva i negativa, mentre que la de la ciutadania és només negativa. Els poders públics no solament han de respectar els mandats constitucionals (vinculació negativa), sinó que a més han de promocionar i afermar els valors i principis que es contenen en la constitució (vinculació positiva). No obstant això, la forma en què es concreta aquesta vinculació no és idèntica en cada cas:
- Per al legislador, la constitució es configura com un marc jurídic d’actuació.
- El poder executiu i l’Administració actuaran normalment condicionats per una llei prèvia.
- En el cas dels jutges i tribunals la vinculació a la constitució operarà habitualment en el procés d’interpretació de les normes infraconstitucionals (art. 5.3 LOPJ), si
Curs acadèmic 20 21 /202 2 Prof. Adrián García Ortiz bé es produeixen també casos d’aplicació directa de la constitució per aquests òrgans. En canvi, la vinculació negativa de la ciutadania a la constitució significa que la seua actuació és lliure mentre no vulnere cap precepte constitucional. Quant a l’ aplicabilitat de la constitució com a norma jurídica, cal distingir dues situacions:
- L’ aplicabilitat directa o immediata és la nota que acompanya a qualsevol norma capaç de generar els efectes pretesos en el seu mandat sense necessitat de ser desenvolupada per una altra norma. Tots els preceptes constitucionals són normatius, però no tots “s’apliquen” immediatament: alguns necessiten un desenvolupament normatiu posterior (per exemple, els principis rectors de la política social i econòmica).
- L’ aplicabilitat indirecta o mediata fa referència al poder de conformació interpretativa i integrativa de les normes constitucionals sobre la resta de l’ordenament jurídic. La supremacia normativa de la constitució sobre totes les normes i el seu caràcter bàsic en la fundació de tot l’ordenament jurídic obliguen a interpretar-lo d’acord amb el sentit que resulta dels principis i regles constitucionals. El caràcter normatiu de la constitució imposa tant la interpretació declarativa (la reflexió sobre si una norma és o no constitucional) com la integrativa (la dirigida a cobrir les insuficiències o llacunes dels textos legals a aplicar). Aquesta característica és predicable de totes les normes constitucionals, incloses les que proclamen valors i principis.
2. LA SUPREMACIA CONSTITUCIONAL.
2.1. Conseqüències del caràcter suprem de la constitució.
La supremacia de la Constitució és una altra dimensió del principi de constitucionalitat (art. 9.1 CE), que desplaça al principi de legalitat propi de l’anterior Estat de Dret liberal. El pas de l’Estat liberal a l’Estat social de Dret suposa la substitució de la llei per la constitució com a font suprema de l’ordenament, la qual cosa implica una profunda transformació i reestructuració del sistema jurídic. La llei, en l’Estat liberal, era
Curs acadèmic 20 21 /202 2 Prof. Adrián García Ortiz
2.2. La supremacia formal: la constitució com a norma sobre la producció
de normes.
La constitució estableix la manera de creació del Dret en prescriure els mecanismes de producció de les altres normes jurídiques. Per això, la constitució, a més de ser font, és font de fonts. La constitució determina la pluralitat de fonts en disciplinar quins són els actes normatius, com adquireixen validesa i quina relació existeix entre ells. És a dir, quines fonts són reconegudes constitucionalment i la posició d’aquestes en l’ordenament, deduint-se així la posició de subordinació, equiordenació o supraordenació d’unes respecte de les altres. La constitució estableix la forma de creació de les principals fonts del Dret per mitjà de:
- L’atribució de potestats normatives.
- L’establiment de formes externes.
- La regulació del procediment que ha de seguir-se per a la seua elaboració i aprovació.
- La matèria que, si escau, ha de regular-se per una determinada font.
- La possible determinació parcial del seu contingut substantiu. Ara bé, cal tindre en compte que el sistema de fonts complet no es configura solament en la constitució, sinó també en algunes normes infraconstitucionals a partir de les quals es poden generar un altre tipus de fonts.
2.3. La supremacia material: derogació i inconstitucionalitat.
2.3.1. La derogació de les normes preconstitucionals.
La Constitució conté una disposició derogatòria composta per tres apartats. Mitjançant el primer apartat es deroguen expressament les lleis bàsiques del règim anterior: les lleis fonamentals del franquisme, inclosa la Llei per a la reforma política de 1977 que va permetre el pas del règim autoritari al democràtic. Mitjançant el segon apartat es deroguen expressament, amb un valor simbòlic, determinades lleis que podrien hipotèticament obstaculitzar la reintegració foral dels territoris bascos. Aquests dos paràgrafs no serien necessaris en atenció al tercer apartat, que disposa de manera expressa la derogació de tota disposició anterior contrària a la Constitució.
Curs acadèmic 20 21 /202 2 Prof. Adrián García Ortiz La constitució, com qualsevol altra norma, deroga aquelles normes precedents de rang igual o inferior que siguen incompatibles amb la mateixa. La derogació implica la pèrdua de vigència de les normes anteriors derogades. En el plànol constitucional, un canvi de règim polític no suposa la completa eliminació del sistema jurídic anterior; només es deroga allò que no siga conforme amb la nova realitat jurídic-política, mantenint-se vigents les normes que no siguen clarament contradictòries amb la mateixa, les quals seran aplicables si són conformes a la constitució i mentre no siguen modificades per lleis posteriors. A més, només s’entendran derogades les normes que siguen contradictòries amb els principis o postulats materials establerts en la constitució. Les normes que solament contradiuen formalment la constitució (per exemple, per incomplir una reserva de llei o incloure’s en un tipus normatiu diferent del previst constitucionalment) no es consideren abrogades i segueixen vigents, sense perjudici que la seua modificació ulterior haja de seguir les vies formals establides per la constitució vigent. La derogació ha de ser reconeguda i declarada existent per algun òrgan públic i, en aquest sentit, el conjunt orgànic especialitzat és el Poder Judicial: aquest, en el moment d’aplicar les normes jurídiques corresponents per a solucionar el cas que es tracte, ha de raonar el perquè de l’aplicació d’unes normes i no d’unes altres; és a dir, per què considera que unes normes ja no existeixen per l’entrada en escena d’una altra o altres normes posteriors que la contradiuen o, simplement, la substitueixen. La derogació significa que les normes abrogades han perdut la seua existència jurídica i per això no poden ser aplicades. No obstant això, en la determinació de si una norma es troba o no vigent és possible que les opinions dels diferents jutges diferisquen entre si, i que en uns jutjats o tribunals s’aplique una llei mentre que en uns altres deixe d’aplicar-se perquè es considera derogada. Aquesta diferència d’apreciacions té com a via principal de solució el recurs de cassació per a la unificació de doctrina davant el Tribunal Suprem. Ara bé, aquesta via és massa lenta i complexa, la qual cosa afecta al principi de seguretat jurídica i, sobretot, a l’operativitat i determinació de la primacia constitucional sobre les lleis preconstitucionals. Per això, el TC va afirmar la seua competència per a pronunciar-se sobre la pervivència de les lleis anteriors a la Constitució mitjançant l’institut de la qüestió d’inconstitucionalitat (teoria de la
Curs acadèmic 20 21 /202 2 Prof. Adrián García Ortiz En primer lloc, respecte de l’ objecte , les normes constitucionals presenten generalment, com s’ha vist, una estructura més oberta i menys detallada o concreta que la de les disposicions d’altres sectors de l’ordenament. Mentre l’estructura normativa de la llei i els reglaments sol respondre a una configuració de regles (fixació d’un pressupost de fet i vinculació al mateix d’unes conseqüències jurídiques), les normes constitucionals presenten normalment una estructura de programació finalista. Si la majoria de normes posseeixen un ampli nucli de certesa i una zona de penombra, aquesta última tendeix a ser més àmplia en les normes constitucionals que en la resta de sectors de l’ordenament. Aquestes diferències obeeixen al fet que la constitució no pretén ser expressió d’una regularitat dels comportaments socials, sinó que pretén fixar uns mínims a partir dels quals la societat s’autodirigisca políticament. La interpretació de les normes constitucionals es traduirà, doncs, normalment en una operació de concreció per part de l’intèrpret, mitjançant la formulació de normes subconstitucionals. Per això, la interpretació constitucional consisteix en una labor en bona mesura creadora, de concreció d’allò abstractament formulat en el text constitucional. En segon lloc, la funció dels òrgans jurisdiccionals que interpreten i apliquen les lleis i la del TC en interpretar la constitució, així com les conseqüències de les seues decisions, són diferents. Si el jutge ordinari actua guiat per la “unitat de la solució justa” en cada cas, sent només possible una solució correcta, la justícia constitucional intervé indicant solament quines interpretacions són constitucionalment intolerables, delimitant així el camp dins del qual resulta admissible la “interpretació política” de la constitució per part del legislador. En tercer lloc, respecte als efectes de la jurisprudència constitucional , es considera que té una especial força conformadora de l’ordenament jurídic. Així, es considera que les sentències del TC tenen força legislativa (especialment les sentències que declaren la inconstitucionalitat i expulsen de l’ordenament les normes incompatibles amb els preceptes constitucionals) i operen directament sobre el conjunt de l’ordenament respecte a la interpretació de les normes constitucionals i legals. La naturalesa política dels subjectes que participen en el procés de control de constitucionalitat, el tipus de qüestions suscitades (que afecten, per exemple, a la
Curs acadèmic 20 21 /202 2 Prof. Adrián García Ortiz distribució territorial del poder o a la projecció dels drets fonamentals en la conformació de la societat) i la necessitat de prendre en consideració les conseqüències de les decisions jurisdiccionals sobre el conjunt de l’ordenament contribueixen a posar de manifest un cert contingut polític d’aquest tipus d’interpretació. D’altra banda, l’abundància dels principis i els valors entre els criteris d’enjudiciament alimenta un gènere d’interpretació obert a consideracions valoratives i finalistes, que l’allunyen d’aquell ideal positivista segons el qual la decisió jurídica equivaldria a una conclusió lògica absent de voluntat, en què no tindrien cabuda elements com les concepcions morals i polítiques de l’intèrpret, el càlcul sobre les conseqüències socials i econòmiques de la decisió, el context cultural o la pressió de l’opinió pública. La positivització dels valors i principis dota de sentit i tanca l’ordenament constitucional. Una interpretació valorativa del text constitucional permet acollir un significat evolutiu de les previsions constitucionals que responga a les noves exigències socials, sempre que estiguen d’acord amb l’horitzó valoratiu que la mateixa constitució propugna. D’aquesta manera, la positivització dels valors i principis redueix el risc de subjectivitat de l’intèrpret en posar límits a la discrecionalitat de la tasca integradora o recreadora que desenvolupen la jurisprudència i la doctrina, i contribueix indirectament a reforçar la normativitat de la constitució.
3.2. Tècniques interpretatives.
- Tècniques interpretatives clàssiques (poden combinar-se entre si): o Interpretació gramatical : Cerca el sentit propi de les paraules utilitzades pel text de la norma en el llenguatge habitual. Cal distingir-la de la interpretació lògica, que indaga el contingut o el significat dels conceptes o del text en l’específic llenguatge tècnic-jurídic. o Interpretació històrica : Indaga en els arrels o la formació del precepte en un context concret. Una classe especial d’interpretació històrica és la interpretació genètica, basada en els treballs preparatoris, projectes i debats sorgits en el moment de l’elaboració del text.
Curs acadèmic 20 21 /202 2 Prof. Adrián García Ortiz
3.3. La mutació constitucional.
Per mutació constitucional s’entén el fenomen pel qual té lloc una modificació del contingut normatiu dels preceptes constitucionals produïda de manera que, restant intacta la seua literalitat, se’ls atribueix un significat diferent a allò originàriament volgut pel constituent o a allò generalment acceptat per la seua aplicació pràctica. Les constitucions, per la seua pròpia naturalesa, inclouen diversos articles que es caracteritzen per la seua abstracció i ambigüitat. Per aquesta raó, en ocasions la variació del sentit atribuït a un determinat precepte constitucional pot concebre’s com un resultat possible de la interpretació constitucional. Per contra, la mutació constitucional suposa un canvi que va més enllà del contingut de la norma, que pot produir-se per addició o per exclusió, del sentit regulador de les disposicions constitucionals, sense alterar el seu text. Serien exemples de mutació l’extensió de l’organització institucional mínima prevista en l’art. 152 CE a totes les CCAA en virtut dels pactes autonòmics de 1981 o la possibilitat dels jutges espanyols d’inaplicar una llei en el cas que contradiga el Dret europeu.
