MÉS ENLLÀ DEL BÉ I DEL MAL (1886)
21. La causa sui és la millor contradicció en si mateixa que mai s'ha pensat, una mena de violació,
d'aberració lògica; però l'orgull sense límits de l'home l'ha portat a embolicar-se precisament amb
aquest absurd a fons i de manera esgarrifosa. Ara: ben pensat, l'exigència de «llibertat de la
voluntat» en aquell sentit metafísic superlatiu en què encara malauradament domina les ments mig
cultivades, l'exigència de ser responsable últim i total dels propis actes i d'alliberar-ne Déu, el món,
els avantpassats, l'atzar, la societat; aquesta exigència no es queda enrere, comparada amb la de ser
una causa sui, val a dir amb la de sortir a l'existència a partir del no-res, com en la pretensió de
Münchhausen de sortir dels aiguamolls estirant-se els cabells. Suposant que algú, percebent la
rústica simplicitat d'aquest famós concepte «voluntat lliure», decideixi eliminar-lo de la seva ment,
li prego que tot seguit porti la seva «il·lustració» una mica més lluny i elimini també l'invers
d'aquell no-concepte «voluntat lliure»: vull dir la «voluntat determinada», ja que ens faria caure en
un abús de la noció de causa i efecte. No hauríem d'objectivar erròniament la «causa» i l' «efecte»
com fan els investigadors de la naturalesa (i com ells també els que avui pensen de manera
naturalista-) d'acord amb la beneiteria mecanicista dominant, que estrenyen i pitgen la noció causa
fins que «actua»; només ens hauríem de servir de la noció de «causa» i «efecte» com a conceptes
purs, i això vol dir com a ficcions convencionals útils per identificar i fer comprensibles les coses,
no pas per explicar-les. En la realitat «en si» no hi ha cap «connexió causal», ni «necessitat», ni
«determinisme psicològic»; aquí no segueix «l'efecte de la causa», no hi regeix cap «llei». Som
nosaltres, i res més que nosaltres, que imaginem la causa, la conseqüència, la reciprocitat, la
relativitat, l'obligació, el nombre, la llei, la llibertat, el fonament, el fi; i quan barregem i mesclem
aquest món simbòlic amb les coses com si fos un món «en si», actuem com sempre hem actuat,
mitològicament. Una «voluntat determinada» és mitologia: en la vida real només hi ha lloc per a
una voluntat forta i feble. -Gairebé sempre que veiem un pensador disposat a acceptar l'existència
d'una obligació, necessitat, conseqüència necessària, pressió, determinisme en tota «connexió
causal» i «necessitat psicològica», podem inferir què és el que li falta: és molt revelador pensar
precisament així -i amb això és la persona mateixa qui es revela. En qualsevol cas, el «determinisme
de la voluntat» sempre es percep com a problema, si ho he observat correctament, des de dos punts
de vista del tot oposats, però sempre d'una manera profundament personal: els uns volen mantenir a
tot preu la seva «responsabilitat», la fe en ells mateixos, el dret personal al seu mèrit (les races
orgulloses pertanyen a aquest grup); els altres, tot al contrari, no volen ser responsables ni culpables
de res i exigeixen, a causa de l'íntim menyspreu que senten per ells mateixos, poder descarregar la
culpa en qualsevol altre lloc. Avui en dia aquests es dediquen a escriure llibres protegint els
delinqüents; la seva disfressa preferida és una mena de compassió socialista. I de fet, el fatalisme de
la feblesa de la voluntat s'embelleix sorprenentment quan aconsegueix de presentar-se com la
religion de la souffrance humaine: en això hi trobem el seu «bon gust».
56.Qui, com jo, s'ha esforçat durant molt de temps amb una misteriosa avidesa a pensar en
profunditat el pessimisme i redimir-lo de la simplicitat i estretor de mires mig alemanya, mig
cristiana, amb què s'ha manifestat aquest segle en la seva forma més recent, val a dir en la filosofia
de Schopenhauer; qui realment, ni que sigui un cop, hagi mirat cap endins i cap avall amb un ull
asiàtic i més que asiàtic, i hagi pensat de la manera més negadora del món que hi pot haver -més
enllà del bé i del mal, i no pas com Buda i Schopenhauer, des de la fascinació i la il·lusió de la
moral-, qui mai hagi fet això potser haurà obert els ulls sense haver-ho pretès expressament a l'ideal
contrari: a l'ideal de l'home més alegre, més vitenc, més afirmador del món, que no solament
s'acontenta i ha après a avenir-se amb el que hi ha ara i el que hi ha hagut, sinó que vol recuperar-ho
per tota l'eternitat així com és i com va ser, reclamant incansablement da capo, i no solament el seu
paper, sinó tota la peça i l'espectacle en conjunt, i no solament un espectacle, sinó en el fons aquell
per a qui és necessari aquest espectacle -i que el fa necessari: perquè sempre té necessitat de si
