LA GAIA CIÈNCIA (1887)
Seccions 125 i 341
125. L'home boig. – ¿No heu sentit parlar d'aquell home boig que a plena llum del migdia encenia
una llanterna, corria pel mercat i cridava sense parar: «Cerco Déu! Cerco Déu!»? –Com que allí
s'aplegaven precisament molts d'aquells qui no creien en Déu, suscità moltes rialles. ¿És que s'ha
perdut?, deia l'un. ¿És que s'ha extraviat com un infant?, deia l'altre. ¿O és que s'ha amagat? ¿Té por
de nosaltres? ¿Se n'ha anat amb un vaixell? ¿Ha emigrat? –Així cridaven i reien en desori. L'home
boig saltà al bell mig de tots ells i els travessà amb la seva mirada, «¿A on ha ant Déu?», cridà, «Jo
us ho diré! Nosaltres l'hem mort –vosaltres i jo! Tots nosaltres som els seus assassins! Però, ¿com
ho hem fet? ¿Com hem pogut beure la mar fins al pòsit? ¿Qui ens donà l'esponja per esborrar tot
l'horitzó? ¿Què férem quan desenganxàrem aquesta terra del seu sol? Cap a on es mou ara? ¿Cap a
on ens movem nosaltres? ¿No ens allunyem de tots els sols? ¿No caiem constantment? ¿No caiem
endarrere, cap al costat, endavant, en totes direccions? ¿ Encara hi ha un dalt i un baix? ¿No errem
com a través d'un no-res infinit? ¿No ens colpeja l'espai buit amb el seu alè? ¿No ha començat a fer
més fred? ¿No s'apropa com més va més la nit, una nit cada cop més intensa? ¿No cal encendre
llanternes al migdia? ¿No sentim encara res del soroll que fan els enterramorts que enterren Déu?
¿No ensumem encara res de la putrefacció divina? –també els déus es podreixen! Déu ha mort! Déu
roman mort! I som nosaltres qui l'hem mort! ¿Com ens consolarem nosaltres, els assassins entre tots
els assassins? Allò que el món posseïa fins ara de més sagrat i de més poderós s'ha ensangonat sota
els nostres coltells -¿qui pot llevar-nos del damunt aquesta sang? ¿Amb quina aigua podríem
purificar-nos? ¿quines expiacions, quines cerimònies sagrades haurem d'inventar? ¿No és massa
gran per a nosaltres la grandesa d'aquest acte? ¿No hem de convertir-nos nosaltres mateixos en
déus, només per semblar-ne dignes? Mai no hi ha hagut un acte tan gran –i tot aquell qui continuï
naixent després de nosaltres pertanyerà en virtut d'aquest acte a una història superior a qualsevol
història que ha existit fins ara!» -Aquí callà l'home boig i esguardà de bell nou els seus oients:
també ells callaren i el miraren esbalaïts. Finalment llançà a terra la seva llanterna, de manera que
es féu trossos i s'apagà. «He vingut massa d'hora», digué aleshores, «encara no estic a la meva
època. Aquest esdeveniment enorme encara fa camí i avança lentament -encara no ha penetrat en les
oïdes dels homes. El llamp i el tro necessiten temps, la llum dels estels necessita temps, els actes
necessiten temps, fins i tot després que s'han dut a terme, per a ser vistos i sentits. Aquest acte és
encara més lluny dels homes que l'estel més llunyà -i, amb tot, són ells els qui l'han dut a terme!» –
Hom conta encara que aquest home boig entrà el mateix dia en diverses esglésies i hi entonà el seu
Requiem aeternam Deo. Foragitat i instat a parlar, només repetia com a resposta: «¿Què hi fan
encara aquestes esglésies, si no són les sepultures i els monuments funeraris de Déu?»
341. L'enorme pes més gran. –¿Què et passaria si un dia o una nit et perseguís un dimoni en la teva
solitud més solitària i et digués: «Aquesta vida, tal com la vius ara i tal com l'has viscuda, hauràs de
viure-la encara una altra vegada i encara incomptables vegades. I en ella no hi haurà res de nou,
sinó que cada sofrença, cada plaer, cada pensament, cada sospir, tot allò que és indiciblement petit i
gran de la teva vida, ha de tornar a esdevenir-se per a tu, tot en el mateix ordre i en la mateixa
successió -alhora, també aquesta aranya i aquest raig de lluna que apareix entre els arbres, també
aquest instant i jo mateix. ¿L'etern rellotge d'arena de l'existència serà capgirat sempre de bell nou –
com també tu amb ell, que ets una volva de pols de la pols»? –¿No et llançaries a terra cruixint de
dents i maleiries el dimoni que et parlés d'aquesta manera? ¿O bé has experimentat alguna vegada
un moment immens en el qual li respondries: «Ets un déu i mai no havia sentit una cosa més
divina!»? Si aquest pensament exercís la seva puixança sobre tu, et transformaria, tal com ets, i tal
vegada t'esclafaria. La pregunta referent a totes les coses i a cada cosa: «¿Vols viure això encara una
altra vegada i encara incomptables vegades?», constituiria en la teva actuació com l'enorme pes més
gran! ¿O no hauries de sentir-te bé amb tu mateix i amb la vida, per tal de no desitjar res més que
aquesta darrera i eterna confirmació, que aquest darrer i etern segellament?