Treball Batalla Trafalgar, Guías, Proyectos, Investigaciones de Historia

¡Descarga Treball Batalla Trafalgar y más Guías, Proyectos, Investigaciones en PDF de Historia solo en Docsity!

LA BATALLA DE TRAFALGAR

Història Contemporània

Curs 2019-2020. Segon Quadrimestre

Universitat de Barcelona. Grau d’Història

Índex

• 1. Marc històric en el que es desenvolupa la batalla i causes………………………….....
• 2. Actors de la batalla: exèrcits i líders militars destacats………………………………..
• 3. Descripció de la batalla (armament utilitzat, tàctiques, etc.)..........................................
• 4. Resultat final i conseqüències………………………………………………………....
• 5. Bibliografia………………………………………………………………………….....

en l'àmbit naval, constava d'aristòcrates experimentats en la matèria, cosa que no podia dir França, ja que molts havien estat guillotinats. La política que duia era la d'intentar preservar l'equilibri entre potències europees, cosa que no es respectava ni amb les voluntats expansionistes de Napoleó ni amb l'aliança francoespanyola. Partint d'aquest marc històric, hi ha certes causes que semblen suposar un detonant irreversible perquè esclati la Batalla de Trafalgar. En primer lloc, "l'existència, des de principis de segle XVIII, d'una forta rivalitat hispana-anglesa a conseqüència del sistema integrat a Utrecht" (GUIMERÁ., RAMOS., BUTRÓN., 2004:54). En segon lloc, que ja des de feia anys s'havien donat campanyes militars per part, sobretot, de les flotes aliades, per tal de distreure l'atenció de la flota anglesa. L'exemple més clar és la campanya al Carib on el bàndol de l'aliança va intentar debilitar les colònies angleses, i el clímax de la precedent tensió es va donar al "Cabo de Finisterre", on la flota espanyola es va veure superada i va desistir de seguir navegant cap al Nord i, amb l'ajut tornant del Carib de la flota Francesa, entrar a les Illes Britàniques. Amb aquesta desfeta, haurem d'esperar fins a l'octubre (tres mesos més tard) per tornar a veure l'enfrontament directe entre les dues flotes. Durant aquests mesos d'interval, França va continuar amb les campanyes terrestres, sense allunyar la mirada de la invasió naval cap a Anglaterra. Tot i la desfeta i la poca credibilitat que deixava la flota i els comandants aliats, la invasió amb la col·laboració espanyola seguia sent una opció real. Les flotes franceses i espanyoles van romandre al port de Cadis, esperant per dur a terme la invasió i desobeint les ordres de Napoleó d'anar fins a Nàpols per trencar el bloqueig que havia dut a terme Anglaterra a Cadis. Amb tot això, ja tenim els ingredients perquè esdevingui la Batalla de Trafalgar, de la qual parlarem en els pròxims punts. Tanmateix, ara és el moment d'aprofundir en actors més importants de la batalla en qüestió.

2. ACTORS DE LA BATALLA: EXÈRCITS I LÍDERS MILITARS DESTACATS

En primer lloc, cal parlar de les tres flotes que van constituir la batalla. En primer lloc, parlarem de l'anglesa, la qual era la més experimentada i potent de les tres. Tot i ser menor en nombre que la flota aliada (constava de 27 vaixells), va ser la què es va imposar en el conflicte gràcies a la professionalització i estratègia que van marcar els seus moviments. A diferència de les altres flotes, aquesta constava de mariners que ja havien lluitat en batalles, que estaven molt experimentats. Dominaven a la perfecció tant la qüestió marina com la

bèl·lica, i ja havien derrotat anteriorment a les flotes a què ara havien de fer front. A més a més, estaven sota les ordres d'importants aristòcrates amb experiència en la matèria, amb un personatge al capdavant del qual parlarem més endavant. La segona de les flotes que parlarem és la francesa, la qual estava composta per mariners poc experimentats en batalles navals i sota les ordres d'un comandant francès de qüestionable talent. Tot i que eren de les majors potències europees a nivell naval, eren conscients que la inexperiència de la tripulació els hi podia passar factura. Ho van tenir en compte en aliar-se amb la flota espanyola. La flota, com passava amb l'exèrcit terrestre, era "popular". A tot això, cal afegir que no estava dirigida per aristòcrates amb experiència naval, ja que la majoria havien estat guillotinats. Finalment, de la flota espanyola cal destacar que des del fracàs de l'"Armada Invencible" (més de dos-cents anys abans) mai havia tornat a tenir el suposat poder naval d'anys anteriors. Tanmateix, mantenia prestigi de cara al continent. La realitat era que, abans de la batalla, els seus vaixells estaven en mal estat i van patir moltes baixes per l'epidèmia de la "febre groga", cosa que situava la flota anglesa com a clara favorita de cara a la batalla. Entrant en els líders militars destacats, començarem pel cap de la flota anglesa, Horatio Nelson. Aquest havia estat anomenat almirall dos anys abans de la batalla, i ja estava avesat d'experiència en batalles navals a causa de la importància que va tenir a les guerres de finals de segle XVIII contra el mateix Napoleó. Coneixia bé el seu enemic, i aquesta experiència el va portar a defensar de la millor manera la seva flota de cara a la invasió d'Anglaterra per part de França i Espanya. Era membre de la cambra dels lords, una persona amb prestigi social. Va morir a la mateixa batalla de Trafalgar a causa d'una ferida greu. El segon líder militar del qual parlarem és Napoleó I. Napoleó va ser el cap de l'exèrcit Francès durant les campanyes de finals de segle XVIII, i un any abans de la batalla que tenim entre mans havia estat coronat emperador. El seu poder a Europa ja era molt destacable, fent front a les successives coalicions, i en el marc històric que ens trobem buscava la invasió de les illes britàniques. Per fer-ho, va confiar en el francès Pierre Charles Silvestre de Villeneuve, un aristòcrata que s'havia exiliat durant la revolució però que, a causa de la necessitat de persones experimentades per les flotes i les batalles navals, va tornar i es va guanyar la confiança de Napoleó fins al desastre del "Cabo de Finisterre", moment en el qual Napoleó va decidir substituir-lo. Sabent que el substitut estava de camí a Cadis, l'octubre de 1805 Villeneuve va executar l'atac que acabaria sent la derrota a la Batalla de Trafalgar. També cal destacar els

una bona resistència, causant 449 morts i 1241 ferits anglesos. Per altra banda, la flota espanyola va patir 1025 morts i 1383 ferits, i la francesa 2218 morts i 1155 ferits. A diferència de Villeneuve, el qual va ser empresonat, Nelson va morir a causa d'una ferida greu durant la batalla. De l'armament utilitzat, cal destacar en primer lloc l'ús que en van fer els uns i els altres. La flota anglesa va usar els canons de manera ofensiva, anant a per la flota aliada amb tot. L'objectiu era enfonsar i eliminar completament l'enemic. En canvi, la flota francoespanyola va atacar de manera defensiva en plena fugida a Cadis, amb desordre i molta menys precisió. Dit això, la flota anglesa comptava amb canons de distàncies curtes més potents que els dels aliats, coneguts com a "aplastadoras". Podien disparar projectils de trenta quilos. Pel que fa als tipus de projectils, cal destacar que els dos bàndols comptaven amb els clàssics projectils rodons i sòlids per causar danys estructurals als vaixells. També disposaven de projectils de barra, els quals eren dues bales rodones adherides mitjançant una barra d'acer que causava danys, sobretot, als màstils dels vaixells. En aquesta línia, els dos bàndols constaven de projectils de cadena, els quals en comptes d'adherir bales mitjançant una barra ho feien amb una cadena i es disparaven sobretot a les veles. Finalment, també cal destacar el projectil de dispersió, el qual era un paquet amb bales del voltant d'un quilo que al ser disparat es cremava, causant una dispersió de les nou bales i danys devastadors. Un dels perills que suposaven totes aquestes armes era el de fer volar la fusta dels vaixells, la qual es podia clavar al cos dels mariners i era una de les principals morts i mutilacions en batalla. Pel que fa als vaixells més destacats de cada bàndol, cal destacar el Victòria, comandat per Nelson i el que va disparar el primer canó, i el Plymouth, comandat per Collingwood. Ambdós disposaven de 100 canons. Pel que fa a la flota aliada, els més destacats eren ambdós espanyols. El més destacat era el Santíssima Trinitat, el qual constava de 136 canons i va ser enfonsat. Per altra banda, també cal destacar el Santa Ana, de 120 canons. Tot i la superioritat en vaixells de qualitat d'Espanya respecte a França i la major experiència naval, Villeneuve era el màxim responsable de l'aliança, decisions del qual no compartien els màxims generals espanyols esmentats a l'apartat anterior. Ja abans de l'atac, sabien que intentar derrotar el bloqueig marítim anglès a la desesperada era una mala opció, amb el que havien dissenyat atacs escalats amb petites flotes per debilitar-lo. Potser, si els encarregats de dirigir l'operació haguessin estat ells i no pas Villeneuve i, en màxima instància, Napoleó, el resultat hauria estat un altre. Ara entrarem a valorar aquesta qüestió.

4. RESULTAT FINAL I CONSEQÜÈNCIES

Ja hem comentat que el resultat final de la batalla destaca per un nombre de morts important, tot considerant-se una de les batalles navals més destacades del segle XIX i de la història. Més enllà del nombre de baixes humanes de cada bàndol, el qual ja hem comentat anteriorment, cal destacar el nombre de vaixells enfonsats i capturats, el qual juga un paper important davant tota la inversió que suposava aixecar una flota en condicions i mantenir-la. En aquest sentit, cal destacar que la flota que més va patir en l'àmbit de vaixells capturats va ser l'espanyola, amb un total del voltant de cinc. Tanmateix, va ser la francesa la que va ser devastada en major grau, ja que al voltant de set dels seus vaixells van ser enfonsats en plena batalla, amb tripulació a l'interior en plena guerra. Ara bé, a diferència de la flota espanyola, va aconseguir salvar en fugida molts dels seus vaixells. La major glòria de l'espanyola va ser salvar el "Príncep d'Astúries", vaixell de 112 canons. Pel que fa al resultat final de la flota anglesa, cal destacar que va ser molt menys negatiu que els del bàndol aliat. No només en nombre de baixes i ferits, també a escala naval gràcies a l'estratègia en batalla de Nelson, l'armament de curta distància i l'experimentada tripulació. Pel que fa a les conseqüències, les podem valorar des de diversos punts de vista. A nivell més genèric, cal dir que va ser una derrota que, en el fons, va permetre que l'hegemonia terrestre al continent europeu continués sent francesa, ja que en cas que l'arribada de la flota aliada a les illes britàniques hagués esdevingut la dificultat per perseverar amb les Guerres Napoleòniques a Europa hagués augmentat exponencialment. Tanmateix, si ens centrem en un punt de vista més particular del que va suposar la derrota davant del projecte expansionista Napoleònic, veiem que després de Trafalgar va quedar clar que Napoleó no podria conquerir Anglaterra a curt termini, i que hauria de reunir una flota, aliats i experiència naval més destacable per aconseguir-ho. També cal dir que la desfeta aliada deixa la flota espanyola en una posició molt minvada, ja que perd el prestigi naval que tenia de cara a Europa i passa a ser d'Anglaterra, el qual el mantindrà d'ara endavant durant el segle XIX. En l'àmbit econòmic, les conseqüències són negatives pels dos bàndols, ja que la massacre de flotes té importants costos econòmics en reconstrucció i creació de nous vaixells i la contractació de mariners especialitzats. En aquest sentit, la flota francesa va veure com necessitava

5. BIBLIOGRAFIA

Obres escrites: GUIMERÁ, A., RAMOS, A., BUTRÓN, G. Trafalgar y el mundo atlántico , Madrid, Marcial Pons Historia, 2004. PÉREZ GALDÓS, B., Trafalgar , Madrid, Ediciones Akal, 2004.

Obres documentals: LOWE, L. (productora i directora). 2009, Grandes Batallas de la Historia: La Batalla de Trafalgar , Regne Unit: Canal Historia., Eagle media., Cromwell productions.