Unitat 1 material d'estudi, Ejercicios de Psicopatología

¡Descarga Unitat 1 material d'estudi y más Ejercicios en PDF de Psicopatología solo en Docsity!

Bases

conceptuals

i sistemes de

classificació de

la

psicopatologia

Elena Requena Varón

PID_

Cap part d'aquesta publicació, incloent-hi el disseny general i la coberta, no pot ser copiada, reproduïda, emmagatzemada o transmesa de cap manera ni per cap mitjà,tant si és elèctric com químic, mecànic, òptic, de gravació, de fotocòpia o per altres mètodes, sense l'autorització prèvia per escrit dels titulars del copyright.

A tall d’exemple, a continuació es recull una mostra de com la Psicopatologia ha estat

conceptualitzada per diferents autors (la traducció és nostra):

“La Psicopatologia és l’estudi i tractament de les malalties mentals i constitueix la base teòrica de la psiquiatria”. Simally, 1969.

“La Psicopatologia és la ciència de la conducta desviada. Ciència experimental l’objectiu de la qual és arribar a la formulació dels principis i lleis generals que permetin d’explicar molts i diferents tipus d’alteració del comportament”. Maher, 1973.

“La Psicopatologia és la ciència que estudia les desviacions patològiques de la vida psí- quica, especialment la psicosi i les psicopaties, i que constitueix la base científica de la psiquiatria”. Dorsch, 1976.

“La Psicopatologia és la disciplina psicològica dedicada a l’estudi científic de la conducta o el comportament trastornat o anòmal”. Tizón, 1988.

“La Psicopatologia, etimològicament estudi de les xacres de l’ànima, [...] assumeix la mis- sió d’elaborar l’observació psiquiàtrica en teoria del coneixement del fet psiquiàtric”. Porot, Sutter i Pélicier, 1984; Vallejo, 2011.

“Aquella disciplina que s’ocupa dels éssers humans que, a causa de les seves característi- ques psicològiques, tenen dificultats per a la seva realització biològica i personal”. Monedero, 1996.

“La Psicopatologia és l’estudi científic i sistemàtic de l’etiologia, simptomatologia i procés de la conducta anormal”. Lemos, 2000.

“La Psicopatologia és la ciència que estudia l’etiologia i les característiques dels trastorns psicològics”. Moreno i Ortiz-Tallo, 2013.

Bases conceptuals i sistemes de classificació de la psicopatologia © FUOC • PID_

El mot psicopatologia es pot utilitzar en un doble sentit:

1. com a designació d’una dis- ciplina científica (en aquest cas, hem optat per escriure’l amb majúscula, Psicopatolo- gia ); i

2. com a terme descriptiu, si- nònim de trastorn o de simp- tomatologia (escrit llavors amb minúscula, psicopatologia ).

Psicopatologia

Tot seguit es desenvolupen aquestes idees.

Si es parla de trastorn mental, es parla d’anormalitat psicològica. Heus aquí dos termes que cal definir: trastorn i anormalitat. Termes complexos que perme- ten tants matisos com models teòrics n’hi ha, però cal arribar a un acord per tal de definir-los i avançar en el seu coneixement. De què vol dir anormalitat psicològica, se’n parlarà més endavant; pel que fa al terme trastorn , aquesta denominació surt del consens i d’un intent de deixar de banda les connotaci- ons teòriques de tipus biològic que suscita el terme malaltia.

El terme trastorn mental és un terme modern si es compara amb la tradició del terme malaltia mental. La Psicopatologia –com a disciplina científica– va néi- xer en el si de la medicina i, per tant, la primera conceptualització fou que el trastorn mental és una malaltia amb bases orgàniques. Actualment, malaltia mental es considera un terme reduccionista, massa impregnat d’idees biologis- tes i que no recull tot el ventall de variables (psicològiques, socials, familiars, educatives...) que també afecten la conducta i el desenvolupament de la per- sonalitat. Això ha fet que sigui un terme desterrat i que hagi caigut en desús, si més no oficialment: així, l’OMS, en la Classificació internacional de les malal- ties , el capítol dedicat a les abans anomenades malalties mentals s’anomena “Trastorns mentals i del comportament”. També l’American Psychiatric Asso-

Així, es pot dir que l’objecte d’estudi de la Psicopatologia són els tras- torns mentals, que l’objectiu principal és l’establiment de les causes que els provoquen i mantenen, i que el mètode que utilitza és el mètode científic.

L’objecte d’estudi de la Psicopatologia són els trastorns mentals.

Esbrinar l’etiologia, és a dir, quines són les causes que provoquen l’aparició del trastorn mental, és l’objectiu darrer de la Psicopatologia. Establir les cau- ses d’un fenomen implica potencialment controlar-ne l’aparició. Aplicat en el camp de la salut mental, l’establiment de l’etiologia idealment permet la prevenció (evitació de l’aparició del trastorn mental) i, en cas d’aparèixer el trastorn, la planificació d’una intervenció eficaç que el faci desaparèixer o bé minvar-lo. Evidentment que en el moment actual de desenvolupament de la Psicopatologia s’està molt lluny d’aconseguir aquest objectiu. La pròpia com- plexitat de l’objecte d’estudi comporta diferents dimensions o perspectives d’estudi, perspectives que han donat lloc als diferents models teòrics les apor- tacions dels quals encara no han estat integrades en un únic model.

L’ objectiu principal de la Psicopatologia és l’establiment de les causes que provoquen els trastorns mentals.

Així, doncs, es pot concloure que la Psicopatologia és una disciplina científica que ha de ser capaç de descriure i classificar les manifestacions de la conducta anormal (els diferents trastorns mentals), especificar-ne les causes i els factors de risc, la qual cosa possibilitarà donar-ne pautes per a la prevenció i la intervenció.

Algunes diferències entre la Psicopatologia, per una banda, i la Psicologia Clí- nica i la Psiquiatria, per una altra, són:

• La Psicopatologia és una disciplina bàsica; la Psicologia Clínica i la Psiquia- tria, aplicades.
• La Psicopatologia investiga lleis generals que siguin capaces d’explicar el comportament anormal en qualsevol individu (enfocament nomotètic); la Psicologia Clínica i la Psiquiatria persegueixen el diagnòstic i tractament d’una persona concreta que presenta un trastorn mental, així com la pre- venció en individus o poblacions concretes (enfocament idiogràfic).
• Per tant, la Psicopatologia posa l’èmfasi en l’etiologia, la descripció i l’evolució dels diferents trastorns mentals; la Psicologia Clínica i la Psi- quiatria posen l’èmfasi en la persona que pateix.
• A banda de la Psicopatologia, tant la Psicologia Clínica com la Psiquiatria tenen altres fonaments teòrics. En el cas de la Psicologia Clínica, alguns d’aquests fonaments són la Psicologia de la Personalitat, la Psicologia Di- ferencial, la Psicobiologia, el Psicodiagnòstic i la Psicoteràpia.

Per tant, la Psicologia Clínica i la Psiquiatria aplicaran en casos concrets els coneixements generals i bàsics proporcionats per la Psicopatologia. En aquest sentit, la vessant terapèutica de la Psicologia Clínica i la Psiquiatria és el que més diferencia aquestes disciplines de la Psicopatologia.

A grans trets, Psicologia Clínica i Psiquiatria han d’integrar i aplicar els coneixements bàsics que aporta la Psicopatologia en persones que presenten unes dificultats concretes en un entorn determinat i amb de- terminades característiques personals.

3. Aproximació històrica a la Psicopatologia

Totes les cultures i èpoques històriques han buscat una explicació als trastorns mentals. Tot i que se seguirà un criteri cronològic per marcar períodes històrics en el desenvolupament de la Psicopatologia, grosso modo s’observen tres con- cepcions en el pensament humà respecte a quina és la gènesi de la conducta anormal:

1. Concepció màgica , que explica la conducta anormal mitjançant la religió i els

fenòmens sobrenaturals.

2. Concepció organicista , que apel·la a causes físiques en l’explicació de la

conducta anormal.

3. Concepció psicogènica , que busca una explicació psicològica o psicosocial dels

trastorns mentals.

Al llarg de la història de la humanitat, les tres explicacions sobre el trastorn mental han conviscut encara que n’ha predominat una segons el moment històric (Postel i Quétel, 1983).

3.1. Cultures primitives

La principal dificultat en l’estudi d’aquest període és la manca de documen- tació objectiva. Es disposen de poques fonts fiables respecte a quin va ser el significat atorgat a les conductes anormals en les cultures prehistòriques. L’existència de cranis sotmesos a algun tipus de trepanació i l’estudi etnogràfic de pobles actuals que viuen en nivells de desenvolupament cultural i tecno- lògic semblants al paleolític i neolític són les fonts principals per a esbrinar quina concepció donava l’home primitiu a la conducta psicopatològica.

Tot apunta que aquesta era una concepció màgica i sobrenatural. Tot sovint, era una concepció que prenia forma de demonologia , és a dir, que un ésser malèfic havia pres possessió de la persona i en controlava la conducta, gairebé sempre de manera perjudicial per a l’individu. La trepanació de cranis es podria explicar com una pràctica magicoreligiosa encaminada a alliberar el subjecte d’esperits malignes. Aquesta concepció demonologia de la conducta, de fet, no s’abandonarà mai al llarg de tota la història i es trobarà de nou, amb força, a l’edat mitjana.

Tanmateix, la concepció màgica no sempre és demonològica. A vegades, té connotacions positives: és el cas dels desordres sagrats o xamanisme en què, amb cerimònies i rituals, el xaman entra en contacte amb divinitats o esperits.

En tot cas, la figura del curador està immersa, en molts pobles primitius, en aquest ambient d’explicacions sobrenaturals. Les cerimònies rituals que duu a terme tenen fins de curació i d’invocació, invocació que pot suposar l’aparició de signes psicopatològics com ara la disminució del nivell de consciència, l’aparició d’al·lucinacions (amb ajuda de plantes) i fenòmens de suggestió que afecten tot el grup.

Les trepanacions cranials, abans esmentades, poden ser explicades com una pràctica terapèutica d’alliberació d’esperits malignes. Però aquesta no és l’única interpretació possible a aquesta troballa arqueològica: podria haver consistit en una pràctica per a alliberar la pressió intracranial o, senzillament, poden ser fractures provocades per armes de guerra o de cacera.

3.2. Societats preclàssiques

Gràcies als llegats escrits existents, se sap que cultures anteriors a la grega com l’antiga cultura mesopotàmica, l’egípcia, l’hebrea, la hindú i la xinesa inter- pretaven la conducta anormal segons la concepció demonològica. El trastorn mental era a causa d’un càstig diví o bé de l’acció d’algun dimoni.

En algunes cultures (Domènech, 1991), per a aplicar la curació era necessari saber quin era l’origen del càstig, és a dir, quin era el pecat comès. A través d’un interrogatori, s’explorava si l’afectat havia causat discòrdia entre la família, si havia robat, etc. D’altra banda, el tractament es basava en oracions, fórmules màgiques, sacrificis o utilització terapèutica dels somnis, entre altres. En aquest cas, era el sacerdot qui feia d’intermediari entre el poble i les divinitats.

Destaquen d’aquesta època les primeres observacions i descripcions de trastorns o comportaments psicopatològics, encara que emmarcats dins d’explicacions sobrenaturals.

3.3. Cultura grecoromana

Amb la cultura grega, s’inicia la concepció organicista del trastorn mental, sen- se que desaparegui totalment la concepció màgica. Es va imposant progressi- vament la idea que els trastorns mentals són malalties físiques, determinades per causes naturals i tenen, per tant, una explicació fisiològica i un tractament somàtic.

Ja sigui a través de textos provinents de la filosofia com de textos de caràcter mèdic, es troben ben documentades les idees que es tenien llavors dels tras- torns mentals. En el cas de les obres dels filòsofs grecs, destaca el reconeixe- ment de l’existència d’una activitat mental, que no és la mateixa que la del cos. És l’inici del dualisme que, segles més tard, en la ideologia cristina, impli- carà una separació radical entre l’ànima i el cos.

En canvi, en l’Europa cristiana durant aquest període les aportacions no són excessives, especialment si es comparen amb les aportacions de la medicina àrab. L’Església, la institució social més important de l’edat mitjana, va tenir una gran influència en el pensament occidental respecte a la concepció dels trastorns mentals i la seva relació amb els conceptes de culpa i pecat. En con- cret, la bruixeria i la possessió demoníaca són l’origen de la conducta desviada.

Aquesta concepció màgica de la psicopatologia conviurà amb una minoria il·lustrada que mantindrà viva la tradició hipocràtica a Occident, la qual sos- tenia una posició marcadament organicista respecte als trastorns mentals.

Cal destacar dos fets propis de l’edat mitjana en relació amb el camp de la Psicopatologia. Aquests són la creació d’establiments destinats a acollir malalts mentals i els episodis col·lectius de manifestacions psicopatològiques.

En relació amb el primer fet, la creació dels primers hospitals perseguien la finalitat primordial de separar el malalt mental de la societat per tal de prote- gir-la de la seva acció desviada. També és cert, però, que s’aplicaven mesures terapèutiques encara que molt limitades. Especialment en els països musul- mans, la prioritat era donar als pacients un tracte humà. Aquestes idees pro- tectores es van introduir més tardanament en el món occidental i només de manera parcial. Es té constància de l’existència de centres d’aquest caire des del segle (^) V en el món àrab (n’hi havia a Bagdad, Damasc i El Caire, entre altres ciutats). En l’Occident europeu, els primers centres que estan documentats són els de Metz (1100) a França i el de Braunschweig (1224) a Alemanya. Tanma- teix, el primer hospital psiquiàtric d’Europa es considera que és l’Hospital Reial de Bethlem (o Bedlam) de 1377. A València, Jofré va fundar el 1409 el primer centre d’Espanya dedicat exclusivament a la cura de persones amb problemes de salut mental. També cal esmentar que, alguns anys abans, el 1401, en cre- ar-se l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona, es va establir un departament per a atendre “folls, orats e ignoscents” (Domènech, 1991).

En un primer moment, l’església va considerar el “boig” una víctima innocent del diable i el tracte terapèutic era delicat i respectuós (oracions, aigua beneï- da, exorcismes, peregrinacions a llocs sagrats...). Tanmateix, aquesta situació canviarà progressivament i especialment a partir de l’obra Malleus maleficarum (‘El martell de les bruixes’) de 1487 i escrita pels monjos dominics Sprenger i Kramer. Ara, la bogeria implica una participació activa de l’endimoniat i, per tant, la persona és culpable i susceptible de ser torturada i ajusticiada. Els in- quisidors eren els encarregats de restaurar el pacte alterat amb Déu. La creen- ça popular era que els tractament cruels i els càstigs físics eren en realitat un càstig per al diable que residia en el subjecte.

D’altra banda, és a l’edat mitjana quan sorgeixen episodis de manifestacions psicopatològiques col·lectives conegudes amb el nom d’ epidèmies psíquiques. Aquestes epidèmies podien correspondre a patologia suggestiva, amb fenò- mens d’histèria col·lectiva, o bé a la creença de la possessió diabòlica de perso-

nes, especialment dones. El fenomen de la bruixeria, que s’estendrà més enllà de l’edat mitjana, va suposar l’execució de milers de persones que no presen- taven cap més “pecat” que el de ser malalts mentals. La bruixa, entesa com una dona que posseeix algun poder ocult gràcies a les seves relacions amb el dimoni i que l’utilitza contra els altres, fou un fenomen que aparegué de ma- nera epidèmica a l’edat mitjana i que provocà grans persecucions.

3.5. Renaixement i Il·lustració

En aquests nous períodes, hi haurà una recuperació de la tradició hipocràti- ca i galena que va ser interrompuda per l’etapa fosca de l’edat mitjana. Pro- gressivament, aniran augmentant les veus que qüestionen durament la visió demonològica i hi haurà un retorn a la consideració de causes naturals per a explicar la malaltia mental.

La invenció de la impremta juntament amb el progrés dels coneixements mè- dics bàsics (gràcies a la liberalització de l’estudi del cos humà i a l’arribada a Europa de textos erudits d’autors àrabs després de la caiguda de l’imperi de Bizanci), possibilitaran un avenç en el camp de la Psicopatologia.

En el segle XVII , destaquen les figures de Juan Luis Vives, Paracelso i Johan Weyer.

Juan Luis Vives (1492-1540) fou dels primers autors de l’època a qüestionar l’origen sobrenatural de la malaltia mental i proposa el tancament amb fina- litats terapèutiques de les persones amb problemes de salut mental. Incideix, a més, en la importància d’aplicar tractaments diferencials segons la simpto- matologia.

Teofrast Bombast von Hohenheim, més conegut com a Paracels (1493-1541), fou un gran innovador de la medicina i en la seva obra es troben algunes re- ferències a la Psicopatologia. Considera que el malalt mental no és un peca- dor sinó una persona que pateix una malaltia i que necessita ajuda del metge. Classifica les malalties mentals en cinc grups: epilèpsia, mania, bogeria verta- dera, ball de Sant Vito i suffocatio intellectus. Per a cada un d’aquests grups, proposa causes orgàniques en la seva gènesi. També la terapèutica que proposa és organicista.

La persecució de bruixes per tribunals religiosos encara està present en els ini- cis del Renaixement. Apareix, com a reacció, un grup de metges que defensa idees totalment contràries a les dels partidaris del Malleus i que va fer impor- tants aportacions en el camp. La seva influència va ser important i alguns his- toriadors consideren que van promoure la primera revolució psiquiàtrica. Un autor que destaca, juntament amb Paracels, en l’empresa de demostrar que les bruixes eren dones amb trastorns mentals fou Weyer.

ència experimental, com pel fet que la psiquiatria ja té un corpus important de coneixements que li permet configurar-se com una especialitat independent. Així, en aquest període, destaquen dos fets importants:

1. la primera gran reforma assistencial, que va comportar l’alliberament del malalt mental; i

2. l’abandonament definitiu del model hipocràtic, que fou substituït per una nova manera

d’entendre la praxi clínica.

1. La reforma assistencial

El clima ideològic i social preparat per la Il·lustració amb la defensa dels drets dels ciutadans va possibilitar un canvi en el tracte que les persones amb trastorns mentals rebien fins aleshores a les institucions. La lluita per l’alliberament del malalt mental té el punt més àlgid el 1792 i aquesta data, a efectes descriptius, és considerada el principi d’aquest període històric.

Fins aquesta revolució, el tancament del “boig” no tenia més finalitat que el tancament mateix: allunyar el boig, potencialment perillós, de la societat “sana”. En els asils o institucions que existien a tal efecte, no hi havia cap mena de terapèutica. Tot sovint, el boig estava lligat, mal alimentat, en llocs insalubres i vivint en una reclusió que podia ser per a tota la vida i sense cap procediment o dispositiu que vetllés pels seus drets.

Philippe Pinel (1745-1826) fou l’autor d’aquest període que tingué més reper- cussió i transcendència en promoure un tracte més humà cap a les persones tancades en asils. Director primer de l’asil d’alienats a Bicêtre i posteriorment de la Salpêtrière, va considerar que l’hospital mental, com a institució tanca- da, havia de tenir un caràcter terapèutic, no només de control social. També va idear un nou tracte i actitud cap al malalt anomenat tractament moral.

Els tres principis bàsics del tractament moral es fonamentaven en el sentit comú: parlar amb amabilitat al malalt, compadir-se’n i donar-li esperances. La finalitat era “normalitzar” el malalt amb raonaments i una actitud educativa per part del metge. S’intentava raonar amb el malalt amb una estratagema inspirada en la gènesi i en la lògica del seu deliri. El següent exemple extret de Postel i Quétel (1983) il·lustra bé l’enfocament del tractament moral:

Un sastre havia desenvolupat una forta malenconia amb idees delirants del tipus que aviat el portarien a la guillotina a causa d’unes declaracions que havia fet. Tan convençut n’estava, que es passava tot el dia estirat al llit esperant aquest esdeveniment. Amb l’ajuda d’altres metges, Pinel simulà un judici al malalt del qual surt absolt de les acusacions imaginàries. Sembla que, inicialment, es va produir una recuperació de l’estat d’ànim però quan algú equivocadament li va explicar la pantomima, el malalt va caure en una malenconia encara més profunda.

Aquesta actitud del metge, juntament amb l’ocupació activa i el treball obli- gatori, ajudava a la restauració del seny. Aquestes idees eren obertament in- compatibles amb el context hospitalari del moment amb pràctiques basades en el control físic del malalt.

El tractament moral de Pinel, malgrat els èxits inicials, va ser un fracàs. Com a trets positius, cal ressaltar que el tractament moral va millorar les condicions de vida en els asils i manicomis, així com que va reivindicar per al malalt mental uns principis teòrics i terapèutics semblants al de qualsevol altre tipus de pacient.

2. Una nova clínica

Després de molts segles sota la influència de les teories hipocràtiques, aques- tes es van deixant de banda. S’imposa el mètode clínic descriptiu: s’emfatitza la importància de la descripció clínica a través de la recopilació de casos que són observats detalladament quant a conducta i a simptomatologia. L’objectiu és aconseguir la descripció i classificació dels trastorns mentals, per tal d’investigar-ne l’etiologia i evolució.

El segle XIX es caracteritza per la influència de l’escola francesa i l’escola ale- manya, amb autors destacats. Jean Etienne Dominique Esquirol (1772-1840), deixeble de Pinel, va definir les al·lucinacions i la monomania (ideació pa- ranoide) i va subratlla el paper de les emocions en l’etiologia dels trastorns mentals. De l’escola alemanya destaca Wilhelm Griesinger (1817-1868). Amb aquest autor, apareix clarament el model orgànic en afirmar que les malalties mentals són trastorns cerebrals: per a ell, hi ha una relació directa entre els diferents trastorns psicopatològics i lesions anatòmiques en el sistema nerviós central. Aquest autor serà l’antecessor més important de la concepció organi- cista del trastorn mental.

A finals del segle XIX, l’interès recaurà en la formulació de teories explicatives, teories que a grans trets es poden agrupar en dues tendències:

1. la tendència o perspectiva organicista , amb formulació d’hipòtesis de tipus

biològic, hereves de la tradició hipocràtica; i

2. la tendència o perspectiva psicologista , que va suposar tota una ruptura amb la

tradició mèdica que representava el corrent organicista.

La perspectiva organicista

L’expansió del mètode clínic i l’interès per la nosografia culminarà en l’obra d’Emil Kraepelin (1856-1926). El 1883 publica el seu Compendi de psiquiatria , obra de gran difusió i influència de la qual es van fer sis edicions. Kraepelin va construir un sistema de classificació dels trastorns mentals basat en l’agrupació de símptomes que regularment apareixen junts. Coincidia amb el seu mestre