© FUOC • UP08/10503/01215 Història de la psicologia.
Lectures
Unitat 3. La Psicologia europea de la consciència:
orígens i principals desenvolupaments
Lectura 1
Introducció
Mònica Balltondre
© Mònica Balltondre, 2007
Prepara tus exámenes
Prepara tus exámenes y mejora tus resultados gracias a la gran cantidad de recursos disponibles en Docsity
Consigue puntos base para descargar
Gana puntos ayudando a otros estudiantes o consíguelos activando un Plan Premium
Orientación Universidad
Prepara tus exámenes
Prepara tus exámenes y mejora tus resultados gracias a la gran cantidad de recursos disponibles en Docsity
Busca documentos
Prepara tus exámenes con los documentos que comparten otros estudiantes como tú en Docsity
Busca tu universidad
Encuentra los documentos específicos para los exámenes de tu universidad
Video Cursos
Estudia con lecciones y exámenes resueltos basados en los programas académicos de las mejores universidades
Quiz
Responde a preguntas de exámenes reales y pon a prueba tu preparación
Consigue puntos base para descargar
Gana puntos ayudando a otros estudiantes o consíguelos activando un Plan Premium
Comunidad
Pregúntale a la comunidad
Pide ayuda a la comunidad y resuelve tus dudas de estudio
Ebooks gratuitos
¡Nuestros e-books salva-estudiantes!
Descarga nuestras guías gratuitas sobre técnicas de estudio, métodos para controlar la ansiedad y consejos para la tesis preparadas por los tutores de Docsity
Asignatura: Història de la psicologia, Profesor: DESCONEGUT DESCONEGUT, Carrera: Psicologia, Universidad: UOC
Tipo: Apuntes
2015/2016
1 / 9
Esta página no es visible en la vista previa
¡No te pierdas las partes importantes!
Documentos relacionados
Vista previa parcial del texto
¡Descarga Unitat 3 Balltondre y más Apuntes en PDF de Psicología solo en Docsity!
© FUOC • UP08/10503/01215Lectures Història de la psicologia.
Unitat 3. La Psicologia europea de la consciència:
orígens i principals desenvolupaments
Lectura 1
Introducció
Mònica Balltondre © Mònica Balltondre, 2007
Introducció
Mònica Balltondre
1. El context teòrico-filòsofic
Si ens preguntem què és la consciència, intuïtivament tots nosaltres podem respondre alguna cosa. En les societats occidentals, si tot va bé, solem tenir un sentiment íntim de ser quelcom diferenciat del món i que té continuïtat en el temps. La consciència ens dóna la vivència no només d’existir sent un mateix davant de la resta del món, sinó també “la capacitat” de poder realit- zar certes operacions sobre nosaltres o sobre el medi. A aquestes operacions les anomenem funcions mentals: pensar, sentir o decidir, per exemple. El problema arriba quan volem fer investigació sobre aquests tipus de fenòmens per sí mateixos o per poder entendre el paper que juga la consciència en l’activitat dels humans i/o dels animals. Si pretenem descriure’ls, es a dir, veure quins i de quina naturalesa són els elements que maneja la nostra consciència, o bé si volem explicar-los, ens preguntem com ho fa (els proces- sos que hi tenen lloc). I a més a més, prèviament ens cal dilucidar quin serà el mètode o mètodes més adequats per arribar a copsar aquest tipus de fe- nòmens.
Qualsevol fet mental, del tipus que sigui, com representar-nos una poma, es dóna de forma personal i d’entrada no és observable per a una altra persona. A no ser que, el que passi mentalment tingui conseqüències corporals visi- bles o en demanem una resposta que puguem mesurar de manera tal que ens permeti descriure o explicar el que ha passat en l’interior d’aquella ment en qüestió. Una psicologia que vulgui estudiar científicament la consciència, ha de superar aquest inconvenient de la impossibilitat d‘observar directament el seu objecte d’estudi. Si bé tenim l’avantatge que podem intuir de forma di- recta i íntima aquest tipus de manifestacions, la psicologia, per a constituir- se com a coneixement científic, ha de buscar la manera de fer-ho amb un mínim de garanties metodològiques establertes pels mètodes científics. Entre d’altres requisits, en ciència, perquè un investigador pugui validar les seves observacions li cal la possibilitat d’una demostració pública i la replicabilitat, de manera que es pugui generar un model descriptiu o explicatiu de comú acord.
En aquesta unitat ens interessa com es va aproximar la disciplina psicològica a la consciència en els seus inicis. De fet, ambdues qüestions van de la mà, perquè l’interès per a un tractament científic d’allò mental, en bona mesura és el que possibilita que neixi una disciplina independent que vol constituir la ment com el seu objecte principal d’estudi: la psicologia. Val a dir que la psicologia no és, ni molt menys, la única que s’ha ocupat dels fenòmens
© FUOC •
La psicologia europea de la consciència: orígens i principals desenvolupaments
diferent naturalesa: l’adaptació, les diferències individuals, les activitats o la conducta; més recentment, es recuperarà la ment, però entesa com a proces- sos cognitius que escapen a la consciència de la pròpia persona.
La pregunta per a la naturalesa d’allò mental (què és i quines activitats li pertanyen) deu existir des de que l’ésser humà es conscient de sí mateix. La referència als fenòmens psíquics en la tradició occidental, des dels grecs fins a la modernitat (segle XVII), s’ha de buscar compresa dins de la noció d’ànima. De forma natural, l’ànima durant molts segles s’entenia com allò que animava als cossos dels éssers vius a fer les seves funcions, tant vitals (de nutrició i creixement) com cognoscitives (sentir, raonar, recordar, desitjar o decidir). Aristòtil, que havia pensat i classificat pràcticament tot el que l’envoltava, va establir també vàries divisions dels fenòmens psíquics en funció de diferents criteris. Una de les classificacions aristotèliques venia donada per les diferents activitats psíquiques que els éssers vius podien fer. Així, Aristòtil agrupà les funcions anímiques en tres categories que tingueren llarga vigència: l’ànima vegetativa (encarregada de les funcions de nutrició, creixement i generació, presents a tots els éssers vius: plantes, animals i l’home); l’ànima sensitiva (encarregada dels sentits, del moviment i dels sentiments, comú a animals i homes) i l’anima racional (que podia explicar les funcions superiors del pensament i la voluntat, exclusives de l’home). També va fer una divisió de les facultats psíquiques en funció del que consi- derava dos moviments diferents respecte a un mateix objecte mental, la dis- tinció entre el pensament i els desigs, és a dir, la volició, perquè una cosa és pensar sobre quelcom i una altra desitjar- ho.
Al llarg del temps, el que es considera “activitat psíquica” s’anirà reduint, fins que finalment vingui a significar només allò que la nostra consciència fa o li pertany, en relació a un únic òrgan implicat, suport de totes aquestes operacions: el cervell. Però aquestes dues distincions d’Aristòtil marcaran en la modernitat els desenvolupaments filosòfics entorn la ment i la preocupa- ció per classificar les seves operacions, per exemple, en els debats entre empi- rismes i racionalismes que heu vist a la unitat 2. Kant, que se’n fa ressò d’aquesta tradició, dividirà les activitats mentals en tres categories: el que considerava facultats cognoscitives pròpiament (les que ens donen coneixe- ment de les coses); els sentiments de plaer i dolor (que referirà com a allò que el subjecte té des de sí mateix per conservar la seva existència); i les fa- cultats apetitives: la voluntat. Aquests tres tipus de fenòmens mentals, irre- ductibles entre sí, amb matisos per part de molts altres pensadors, és la que sembla imposar-se i és amb la que es troba Wundt, a qui només podeu en- tendre tenint present aquesta llarga tradició de la preocupació per agrupar les activitats mentals. És la tradició que fonamenta la primera psicologia.
2. La primera i segona generació de psicòlegs
La fisiologia del sistema nerviós, durant el segle XIX, en particular la dedica- da a determinar com funcionaven els sentits, havia anat incorporant en els seus continguts coneixements psicològics. Wilhelm Wundt (1832-1920) viurà personalment aquest procés que el porta de la fisiologia a una preocu- pació filosòfica per la consciència.
El conjunt del seu sistema psicològic el teniu ben descrit al material de la unitat i ara no ens repetirem. Però us avancem la idea fonamental que Wundt troba en l’experiment una forma apropiada de recollir les dades “mentals” i poder controlar al màxim els factors subjectius. Va replicar molts dels experiments que es feien en fisiologia sobre la visió i l’audició; va adap- tar aparells de la física per a fins més psicològics, i dirigia molts treballs sobre els llindars psicofísics. Establirà variacions de les condicions experimentals des de fora, a través d’aparells presentadors d’estímuls o registradors de peti- tes activitats motores que poden ajudar a mesurar, a fer objectiu i públic, un determinat procés mental. I promourà l’ús de la introspecció controlada, una introspecció que d’alguna forma ha de controlar el curs de pensament de la persona que és alhora objecte i subjecte experimental. Això només podia fer- se entrenant algú perquè pogués fer d’experimentador d’ell mateix. Wundt va limitar el camp d’aplicació d’aquesta tècnica als processos mentals simples i a homes adults “normals”.
Aquests són els ingredients fonamentals de la part de la psicologia experi- mental promoguda per Wundt en el seu laboratori, i el model que s’exportà a d’altres països. Però al mateix temps, Wundt també fou un teòric, no no- més director de tesis i experiments, escriví per fonamentar les bases teòriques de la disciplina i ens llegà models explicatius de funcionament mental, si bé és cert que quedaren de seguida obsolets. És partidari d’una causalitat psíqui- ca diferent de la física i que es relaciona amb el paper que, per ell, té la vo- luntat en les formacions d’allò psíquic. Els processos volitius actuen sobre els elements del pensament donant-los forma i valors que no es troben en l’estimulació externa: nosaltres podem decidir a què prestem atenció i amb quin propòsit ho fem. I amb això s’oposa a alguns empirismes anglesos i francesos que consideraven que la ment era com un recipient passiu de sen- sacions externes, que s’organitzaven per principis mecànics d’associació.
Wundt és partidari de dos mètodes radicalment diferents, que es comple- menten, per a estudiar la complexa realitat de l’home. Dues de les seves o- bres que els historiadors han considerat més importants: (^) Elements de psico- logia fisiològica i la Psicologia dels pobles , representen les dues vessants que Wundt va treballar: d’una banda una psicologia individual, experimentalista, d’orientació fisiològica i naturalista (rebuda de Helmholtz i Fechner), i d’altra una psicologia social, etnològica, d’orientació històrica (representada
L’altre personatge de pes, fou Franz Brentano (1838-1917). Brentano està més arrelat a la tradició filosòfica de la classificació i la descripció d’allò men- tal que comentàvem en el punt 1. De forma diferent a Wundt qui, al seu torn, també n’és hereu, però que se’n desmarca més, probablement per haver treballat en el camp de la fisiologia, de la qual Brentano n’està desconnectat. Brentano dins de la filosofia tractarà de la psicologia i dels seus mètodes, fent una forta crítica a la filosofia precedent que, sota el seu punt de vista, s’ha ocupat dels fenòmens psíquics de forma imprecisa. Postula una psicologia descriptiva que s’ha de preocupar per definir i classificar els processos psí- quics de forma empírica però no experimental. Això significa que cal un mètode rigorós d’acostament basat en observar els fenòmens mentals, i no basat en deduccions racionals, però del que n’exclou la experimentació, per- què no creu que la experiència mental sigui abordable a través d’ella.
Brentano és del parer que, quan s’està donant un acte mental, no el podem observar detingudament, sigui tan simple com estar veient una poma o es tracti d’una experiència més complexa, com estar-se enfadant perquè no ens la podem menjar. Ens en podem adonar, però si, alhora, dediquem esforç mental per dilucidar la naturalesa del procés que dins nostre està tenint lloc, l’estem canviant, fem mentalment una altra cosa que la que ens havíem proposat observar. La idea és simple: jo no puc observar-me amb precisió a mi mateix/a mentre m’està passant quelcom mentalment. No ho puc con- vertir en objecte d’atenció de la meva ment mentre m’està passant perquè, si ho faig, perdo el que volia observar o bé canvia el procés mental que estava tenint lloc. És una impossibilitat de la pròpia ment fer les dues feines men- tals alhora. És molt clar en l’exemple, que ell mateix ens dóna (Brentano, 1874), (^) d’enfadar-me i al mateix temps observar atentament com m’estic enfadant. Amb certesa, si em concentro en aquest segon moviment, deixaré d’estar enfadat o en disminuirà sensiblement l’acció. Mentre l’acte s’està produint, ens dirà Brentano, no es possible atendre’l plenament, però si en sóc conscient mentre passa, després en puc fer certa relació.
Brentano emfatitzava els actes mentals, com se us explica als materials d’aquesta unitat. Amb això volem dir que, pensant en una cadira, per ell allò important és l’acció de representar-nos-la i no la cadira que ens representem mentalment. Allò important és l’acte de representació i no l’objecte repre- sentat (que ell considera un “fenomen físic”, però que no vol dir que hagi d’existir fora de nosaltres, perquè em puc perfectament representar quelcom inexistent, imaginari; la paraula fenomen remet a la realitat mental). En canvi, dels actes mentals, que ell anomena “fenòmens psíquics”, no se’n pot dubtar. Tenen existència real perquè els experimento i són evidents a la me- va percepció interna, mentre que, de la realitat exterior a mi, no en tinc més evidència que la que passa per aquesta “meva” experiència mental. I afirmarà que cada acte mental es refereix sempre a un objecte mental: s’estima, es jutja, s’espera o ens representem sempre alguna cosa aliena a l’acte mateix, interna a nosaltres. Per ell, aquesta és la característica fonamental dels fenò-
mens psíquics, que sempre ens posen en relació a un objecte mental (carac- terística que va anomenar inexistència intencional , seguint una denomina- ció medieval i que trobareu explicada al material de la unitat).
La psicologia de Brentano tindrà notable influència en la seva època, i ens quedarà la seva asseveració que, per a la experiència mental, té més interès estudiar els actes, el que la consciència fa en relació a un objecte (també de pensament), que estudiar els seus elements constituents.
4. La materialització experimental d’un punt de vista holista de la
ment: la Gestalt
Finalment, trobareu en aquesta unitat una darrera corrent que, emmarcada dins el paradigma mentalista, perquè també creurà que l’estudi de la consci- ència és fonamental, tancarà el que hem caracteritzat com a psicologia de la consciència europea. La corrent de la Gestalt, en termes generals, parteix del supòsit que els fenòmens que integren la nostra experiència conscient tenen una organització inherent. La idea fonamental és que la nostra experiència subjectiva, això vol dir tal i com se’ns presenta, té una configuració donada (una estructura) que supera la mera combinació d’elements. Algunes il·lusions òptiques, per exemple, els permeten demostrar que certes experi- ències perceptives es mantenen encara que es modifiquin els elements cons- tituents. El que ens diu la Gestalt és que nosaltres no anem veient descom- posicions de llum, sons, etc., sensacions aïllades sinó que veiem o sentim configuracions significatives: una poma, una persona, una melodia, etc.; i això, per ells, posa de manifest la naturalesa organitzada de la percepció. Inicialment els seus estudis seran sobre percepció, però després exportaran aquest mateix punt de vista per explicar altres àrees com l’aprenentatge, la personalitat o la conducta.
Per als seus models teòrics faran servir préstecs de la física. Els serà especial- ment útil la noció de “camp dinàmic de forces” per explicar tant els fenò- mens psicològics com l’activitat cerebral corresponent, els processos fisiolò- gics subjacents.
Sota un altre punt de vista, a la Gestalt la podem caracteritzar per un enfo- cament molar, holista, en l’estudi dels fenòmens psicològics davant d’altres propostes d’anàlisi que estudien els fenòmens complexes buscant els com- ponents més simples, com podria ser la psicologia experimentalista wundti- ana (que per contraposició podem caracteritzar com elementista o atomista, perquè creu que les formacions mentals provenen de sumes d’elements més simples, i que per descriure-les cal anar a aquests elements, cal descomposar aquesta realitat). La Gestalt, al emfatitzar les estructures com unitats que no són meres sumes d’elements, i que tenen propietats intrínseques segons les relacions que els components mantenen entre ells, no troba adequat tal a-