¡Descarga 4. APARELL DIGESTIU INTRODUCCIÓ y más Apuntes en PDF de Anatomía solo en Docsity!
4. APARELL DIGESTIU
INTRODUCCIÓ
1. CONCEPTES:
- Aparell digestiu : conjunt d’estructures adequades a la intervenció en el procés de l’alimentació format pels òrgans constituents del tub digestiu (boca, faringe, esòfag, estómac, intestí prim i intestí gros) i una sèrie de glàndules annexes (glàndules salivals, fetge i pàncrees)
- Ingestió : acció d’introduir alguna cosa (el que sigui, fins i tot un botó) a les vies digestives a través de la boca.
- Deglució : pas de substàncies des de la boca fins a l’estómac.
- Alimentació : acció i efecte de donar o rebre aliments o substàncies nutritives.
- Digestió : procés complex, mecànic (propulsió de l’aliment al llarg del tub digestiu) i enzímic, que, actuant sobre els aliments, dóna lloc a una simplificació química que permet llur absorció per la mucosa intestinal i el pas ulterior a la sang per tal d’ésser utilitzats en la nutrició cel·lular.
- Nutrició : utilització per l’organisme dels materials energètics i plàstics que li són necessaris per viure.
- Defecació : expulsió de la femta per l’anus.
- Defensa : el tub digestiu connecta la fenedura bucal (orifici d’entrada) amb l’anus (orifici de sortida) mitjançant una llum continuada. La llum d’aquest tub és un espai exterior que es trova al nostre interior. A l’interior de les parets del tub digestiu hi ha el teixit linfoide (barrera de defensa) envers els microorganismes externs. La defensa mecánica és aquella que presenten els tubs digestiu amb musculatura llista (controlada pel SNA o involuntari), i que ens permet protegir-nos davant agressions exteriors. Exemples: - En una intervenció quirúrgica, si no inmovilitzem correctament l’intestí, aquest malgrat estar anestesiat, s’aparta perquè té una defensa contra l’exterior. - (^) Si ens empassem una espina de peix, hi ha una defensa interna de la mateixa manera.
2. VIES D’ALIMENTACIÓ ALTERNATIVES:
Per exemple, la gent que s’intenta suïcidar, que es pren substàncies que corrosionen els intestins i el tub digestiu en general; o els casos de càncer d’esòfag, etc. En tots aquests casos, cal administrar l’aliment d’una forma alternativa a la ingesta per la boca:
2.)a Alimentació parenteral F 0 E 0Introducció d’un catèter en l’artèria subclavia per tal
d’administrar per via endovenosa unes solucions que porten nutrients;
2.)b Alimentació enteral F 0 E 0a través de sondes que penetren a l’intestí o a l’estómac.
S’utilitza en pacients que tenen, normalment, problemes a l’aparell respiratori i, per tant, no poden empassar.
3. ORGANITZACIÓ DE L’APARELL DIGESTIU:
Tub digestiu:
- Proporciona un espai, tant per als aliments (emmagatzematge i processament) com pels components no absorbits (femta);
- Secreta enzims i lubricants;
- Absorbeix nutrients i altres materials;
- Impulsa el material contingut per l’acció muscular (peristaltisme)
- Té propietats defensives (el múscul de l’intestí es contrau per apartar-se de possibles objectes que el puguin malmetre);
- És una reserva de microorganismes;
- Forma una barrera epitelial entre el “món exterior” (llum) i l’interstici (organisme).
Glàndules annexes (glàndules paròtides, submandibulars i sublinguals; fetge i pàncrees):
- Són estructures que no són de la pròpia paret però que aboquen els seus continguts a través de conductes excretors per a la digestió (exemple de la classe i els arbres);
- Funcions generals F 0 E 0aportar al tub digestiu aigua, enzims, ions, etc.;
- Funcions especials F 0 E 0el fetge realitza funcions de síntesi i metabòliques (també hematopoètiques en l’etapa fetal); el pàncrees secreta hormones;
- Formació F 0 E 0l’epiteli del tub digestiu creix fins a arribar a l’element que farà de glàndula, formant un tub que els connecta (evaginació centrífuga de l’epiteli del tub digestiu que penetra en el mesènquima o mesoderme indiferenciat adjacent a la víscera).
BOCA
La boca, part superior del tub digestiu, allotja la llengua i les dents, i té dues comunicacions:
El fre del llavi és un “pont” mucós que salta des de la cara cutània fins la geniva superior en una situació totalment central; mentre que el fre superior és més extens, l’inferior és molt discret. Aquesta cara es carateritza per una pell on els fol·licles pilosos tenen major activitat i, per tant, hi surten més pèls (sobretot en el llavi superior);
- Cara transicional : la pell és tan fina que se’n pot veure els plexes vasculars, per la qual cosa hi trobem el “vermelló” dels llavis. Quan hi ha una mala oxigenació, el color d’aquesta cara dels llavis pot variar, de manera que es pot tenir des d’una cianosi (blavós), fins a un color pàl·lid provocat per una anèmia o una hemorràgia interna d’algun òrgan o teixit. En aquesta cara s’hi pot observar el tubercle del llavi superior;
- Cara mucosa : està sempre humida gràcies a la saliva.
b) Parets laterals: estan constituïdes superficialment per les galtes i
profundament per la dentadura i les genives. Les galtes són unes masses carnoses cobertes superficialment de pell i profundament per mucoses. El múscul que els dóna aquest aspecte carnós és el buccinador. Els límits de les galtes són:
- Superior F 0 E 0regió infraorbitària i zigomàtica
- Inferior F 0 E 0marge inferior de la mandíbula
- Anterior F 0 E 0regió labial i mentoniana
- Posterior F 0 E 0regió messeteroparotídia La regió de les galtes es pot separar en dues parts, cadascuna de les quals conté:
- Part subcutània :
- Part anterior del múscul massèter
- Múscul zigomàtic major
- Feixos del múscul cutani del coll
- Branques del nervi facial
- Vena i artèria facials
- Artèria transversa de la cara
- Cos adipós F 0 E 0bola adiposa de Bichat
- Part submucosa :
- Conducte parotidi d’Stenon
Glàndules salivals
- Lligament ptèrigo-mandibular
En la regió de la mucosa de la galta hi trobem dos elements a destacar:
- Papil·la o forat del conducte parotidi : anomenat papil·la perquè fa una prominència del conducte parotidi des d’on s’aboca la saliva (en la cara interna de la cara). És un punt molt constant i es troba a l’alçada de la 2ª dent molar superior.
- Plec del lligament pterigo-mandibular : replec de la pròpia mucosa. El lligament es troba sota la mucosa, que fa un relleu per sobre del mateix.
c) Parets superior i posterior: estan formades pel paladar , que separa la boca de les fosses
nasals. No s’observa una clara diferència entre superior i posterior, però podem definir les dues parts com:
- Part superior F 0 E 0 paladar dur o volta palatina. La mucosa d’aquest paladar es continua lateralment amb la de la geniva posterior.
Part posterior F 0 E 0 paladar tou o vel del paladar. Presenta músculs i aponeurosi (aponeurosi que s’inserta en tot el marge posterio i en la qual s’inserven els músculs). És mòbil gràcies a la musculatura que conté. Aquest paladar es continua amb un pilar anterior i un posterior.
Al fons d’aquest paladar tou hi ha un espai que comunica la boca amb la faringe: l’ itsme bucofaringi o itsme de la gola. Aquest espai està delimitat per:
- Lateralment F 0 E 0pilars anteriors del vel del paladar
- Posteriorment F 0 E 0pilars posteriors del vel del paladar
- Inferiorment F 0 E 0llengua
- Part central F 0 E 0 úvula (element que “penja”)
d) Paret inferior o terra de la boca:
El pis de la boca pertany a la regió bucal, no a la cavitat bucal, ja que està just per sota d’aquesta. Aquest espai, que conté la glàndula sublingual, està delimitat per:
- Exterior F 0 E 0Mandíbula
- Interior F 0 E 0Llengua + múscul geni-hioïdal (MGH)
- Inferior F 0 E 0Múscul milo-hioïdal
- Superior F 0 E 0Plec sublingual (mucosa de la cavitat bucal) En la paret inferior de la cavitat bucal hi trobem dos elements destacables més:
- Plec sublingual F 0 E 0zona de la mucosa on van a desembocar els conductes sublinguals menors;
- Carúnula lingual F 0 E 0zona centrada en la llengua, observable, i presenta dos orificis que donen lloc als conductes sublingual major i submandibular (es troben les desembocadures d’ambdós conductes en cadascun dels dos orificis).
LLENGUA
La llengua és un òrgan molt musculat (molt mòbil). Principalment situat a l’interior de la boca, però la seva part més dorsal es troba en l’orofaringe; aquest fet fa que hi distingim dues porcions: porció bucal i porció faríngia. Al dors d’aquestes dues porcions s’observa el solc terminal o V lingual (ja que té forma de V), que separa les dues parts de la llengua (anterior i posterior).
Funcions de la llengua:
- Percepció del gust F 0 E 0és l’òrgan que més terminals de percepció té
- Articulador de la veu
- Deglució
- Insalivació F 0 E 0ajuda a moure el menjar mastegat i a barrejar-lo amb la saliva
- Succió
Parts de la llengua:
- Cara superior (dors) F 0 E 0és molt extensa i està totalment coberta de mucosa
- Cara inferior F 0 E 0la part més alta està coberta de mucosa, però no la més baixa
- Aquestes dues cares queden unides pels marges laterals , que conflueixen al davant en la punta de la llengua.
- Arrel de la llengua F 0 E 0és per on entren i surten tots els vasos i nervis de la llengua
inferior de la llengua també hi trobem:
Fre lingual F 0 E 0correspon a un seguit de plecs de mucosa que salten des de la cara inferior de la llengua fins la cara inferior de la boca. Es tracta d’un element que limita l’extensió de la llengua (depenent de la longitud que tingui el fre). Aquest element es produeix en la separació embrionària de la llengua i el terra de la boca, inicialment junts, de manera que el fre lingual és l’única part que no se separa. Si aquesta separació no és l’adequada, la llengua queda massa unida al terra de la boca ( anquioglòssia ), de manera que perd mobilitat.
- Plecs en franja F 0 E 0entre aquests plecs (laterals) i el fre lingual es troben les venes sublinguals o ranines.
3. ESTRUCTURA DE LA LLENGUA:
Esquelet: Consta de dos elements aponeuròtics i un esquelètic.
- Os hioides (element esquelètic)
- Septe lingual F 0 E 0situat pràcticament en la línia mitja
- Membrana hioglossa F 0 E 0s’inserta en l’os hioides
Músculs intrínsecs: Segons la direcció de les fibres, tindrem:
- Ms. transversos F 0 E 0les fibres van d’esquerre a dreta;
- Ms. verticals F 0 E 0fibres de dalt a baix;
- Ms. Longitudinals (superiors i inferiors) F 0 E 0fibres de davant a darrere
Músculs extrínsecs:
)a M. estiloglòs F 0 E 0té origen en l’apòfisi estiloides. Les seves fibres es dirigiesen cap a dins,
cap a baix i cap endavant.
)b M. hioglòs F 0 E 0s’originia al cos de l’hioides. Múscul bastant rectangular i amb fibres
paral·leles que es dirigeixen cap amunt, endavant i cap a dins.
)c M. genioglòs F 0 E 0origen en l’apòfisi geni superior de l’espina mentoniana de la mandíbula.
Les fibres divergiesen cap a tot arreu de la llengua.
Els moviment de la llengua són: BILATERALS - Depressió F 0 E 0contracció bilateral del m. genioglós.
- Protussió (llengua fora de la boca) F 0 E 0contracció bilateral del múscul geniglós.
- Retracció F 0 E 0contracció bilateral del músculs hioglossos.
- Ascens F 0 E 0contracció bilateral dels músculs estileoglossos i dels palatoglossos. UNILATERALS - Lateralitat F 0 E 0músculs unilaterals.
- Ascens més retracció de la punta F 0 E 0músculs linguals superiors.
- Depressió més retracció de la punta F 0 E 0músculs linguals inferiors. En els moviments unilaterals es contrau el cantó contrari al moviment.
Artèries i venes:
- La llengua està irrigada per un conjunt d’artèries col·laterals i terminals de l’ artèria lingual , branca col·lateral de la caròtida externa. Aquesta artèria dóna branques dorsals, profundes i sublinguals;
- Les venes són molt voluminoses i conflueixen en la vena lingual (ranina) , que a la vegada aboca la sang al tronc venós tirolinguofacial , que desemboca a la vena jugular interna. Aquesta vena lingual, a més, dóna una branca que acompanya el nervi hipoglòs, per la qual cosa rep el nom de vena satèl·lit de l’hipoglòs.
Tant la vena com l’artèria sublinguals penetren en la llengua per darrere de l’os hioide (arrel de la llengua); un cop hi ha penetrat, ambdues estan separades pel múscul hioglòs , quedant l’artèria més profunda que la vena.
Limfàtics: Pel que fa als ganglis, trobem tres territoris diferents de la llengua on va a parar la limfa:
- Ganglis submandibulars
- Ganglis submentonians
- Ganglis jugulocarotidis
- Corona F 0 E 0part de la dent que sobresurt a l’interior de la cavitat bucal (la “part que es veu”).
En la cara oclusiva pot presentar zones que sobresurten, les cúspides ;
- Coll F 0 E 0Zona de transició entre la corona i l’arrel, que està coberta per la geniva;
- Arrel F 0 E 0part de la dent que s’implanta a l’alvèol. Depenent del nombre d’arrels, les dents
poden ser monoradiculars, biradiculars o triradiculars.
Estructura de les dents:
- Dentina F 0 E 0és el nucli central de la dent, formada per un 65% de matèria inorgànica
(hidroxiapatita de calci), un 25% de matèria orgànica (col·lagen I, proteoglucans i glucoproteïnes, bàsicament) i un 10% d’aigua. Al seu interior s’hi troba una cavitat plena de polpa dental ; aquesta cavitat es pot dividir en dues parts:
- Cavitat polpal F 0 E 0correspon a la part de la cavitat situada a la corona i al coll;
- Conducte radicular F 0 E 0corresponent a la part de cada arrel.
Esmalt F 0 E 0substància blanca i dura que cobreix la corona de les dents i parcialment el coll. És d’estructura prismàtica, i està formada per un 96% de substàncies inorgàniques (bàsicament hidroxiapatita).
- Cement F 0 E 0cobreix la dentina de les arrels i parcialment
la del coll. Formada per un 55% d’hidroxiapatita càlcica i un 45% d’aigua. S’uneix al periosti pel lligament periodontal.
Característiques de les dents:
Tipus de dents:
- Incisiu (I)
- Caní (C)
- Molar (M)
- Pre-molar (PM)
Fórmula dental: Durant la vida de l’individu tenim dos tipus de dentició:
1. Transitòria (caduca, o de llet) F 0 E 0està constituïda per 2 incisius (central i lateral), un
caní (ullal) i 2 molars (primer i segon);
2. Permanent (substitueix l’anterior) F 0 E 0està constituïda per 2 incisius (central i lateral), un
caní (ullal), 2 premolars (primer i segon) i 3 molars (primer, segon i tercer o queixal del seny).
Cronologia dental: *** Erupció dental** F 0 E 0fenomen pel qual es fan visibles les dents a través de la geniva.
- Les dents transitòries cauen per la pressió que pateixen les seves arrels com a conseqüència del creixement de les dents permanents que les substituiran.
- Cada dent transitòria s’origina a partir d’un primordi dental que porta associat el primordi de la corresponent dent permanent.
- Les dents molars permanents es formen en primordis dentals independents.
Erupció de les dents transitòries:
- Primeres F 0 E 0incisius centrals (entre 6 i 8 mesos)
- Últimes F 0 E 0segons molars (entre 20 i 24 mesos)
Caiguda de les dents transitòries:
- Primeres F 0 E 0incisius centrals (entre 6 i 7 anys)
- Últimes F 0 E 0canins i segons molars (entre 10 i 12 anys)
Erupció de les dents permanents:
- Primeres F 0 E 0primers molars (entre 6 i 7 anys)
- Últimes F 0 E 0segons molars (entre 13 i 25 anys)
Innervació i vascularització de les dents:
- Palatines
- Bucals
- Labials
- Gingivals
2. Majors F 0 E 0glàndules annexes al tub digestiu (no estan a l’interior de la boca), més grans
que les menors, i bilaterals:
- Paròtides
- Submandibulars
- Sublinguals
GLÀNDULES SALIVALS MAJORS
Glàndula paròtida:
Glàndula secretora exocrina situada a la regió lateral de la cara, al voltant de l’orella externa, omplint un espai entre la branca de la mandíbula, l’apòfisi mastoide i l’apòfisi estiloides; es troba en la regió parotido- messeterina. Quan aquesta glàndula és afectada per una infecció vírica, augmenta de tamany ocasionant les anomenades paperes (parotiditis). Aquesta glàndula presenta tres parts que fan prominència a la seva cara anterior, les prolongacions masseterina (en la qual desemboca el conducte d’Stenon), pterigoïdal o retrocondília , i faríngia (tot i que no sempre hi és).
Relacions de la base de la paròtida:
- Per sobre:
- Conducte auditiu extern
- Articulació tèmporo-mandibular
- Gangli parasimpàtic òtic
- Per sota:
- Reforç de l’aponeurosi superficial cervical F 0 E 0bandaleta submandíbula- parotídia que tanca i separa la cel·la parotídia per sobre i la cel·la submandibular per sota.
Relacions extraparotídies:
- Cara anterior:
- En la prolongació messetero-palatina hi surt el conducte auditiu extern
- Múscul massèter
- Mandíbula
- (^) Múscul pterigoïdal intern
- Cara externa (superficial):
- Pell
- Teixit cel·lular subcutani
- Fibres del múscul platisme del coll
- Fàscia superficial cervical
- Cara posterior:
- Múscul esternoclidomastoïdal
- Ventre posterior del múscul digàstric
- Apòfisi mastoide (on s’originen aquests dos músculs)
- Apòfisi estiloide, amb els tres músculs estilis
- Espai retroestili F 0 E 0relació indirecte
Relacions intraparotídies (estructures que passe per dins la paròtida):
- Artèria caròtide externa
- Vena retromandibular
- Nervi facial
- Nervi aurículo-temporal F 0 E 0només a la part de la base
Conducte parotidi o d’Stenon
És el conducte excretor de la glàndula paròtida. És un element tubular que té uns 5 centímetres de longitud. A la seva part més inicial trobem la presència de la glàndula accessòria (paròtida accessòria, que també secreta la saliva al conducte parotidi). Les relacions del conducte parotidi són:
- Cara superficial:
- Mandíbula
- Múscul pterigoïdal intern
- Aponeurosi cervical superficial
- Múscul platisme del coll
- pell
- Cara profunda:
- Músculs suprahioïdals (milohioïdal, digàstric, estilo-hioïdal)
- Múscul hioglòs (de la llengua)
- Múscul constrictor superior de la faringe
- Vàsculonervioses:
- Vena i nervi linguals
- (^) Artèria i vena facials
- Nervi hipoglòs (XII)
- Gangli submandibular (limfàtic, que s’infla quan hi ha patologia de manera que es nota superficialment, i parasimpàtic)
3. Glàndula sublingual:
Es relaciona directament amb la prolongació profunda de la glàndula submandibular. És la més petita i de menor pes (la de major tamany és la submandibular i la de major pes, la paròtida). Es troba íntegrament a l’interior del pis de la boca (n’és la gran habitant). Les dues glàndules sublinguals de cada costat estan tan a prop l’una de l’altra que poden arribar a contactar. Aquesta glàndula presenta els següents conductes excretors:
- (^) Menors F 0 E 0conductes molt numeraris (de 8 a 40), que surten de la prolongació profunda de la glàndula i desemboquen al plexe sublingual.
- Major o conducte de Bartolín o Rivinus F 0 E 0només n’hi ha un, i és més allargat i gruixut. Desemboca a nivell de la carúncula sublingual, junt al conducte submandibular de Wharton.
FARINGE
Segment del tub digestiu que s’extén des de la base del crani fins el nivell de la sisena vèrtebra cervical, i es continua en l’extrem terminal amb l’esòfag. En repòs, té un 12cm de longitud, i es comunica per davant amb diverses regions, anomenades zones de comunicació :
- (NF) Nasofaringe/rinofaringe (part superior) F 0 E 0comunica amb les fosses nasals mitjançant les coanes;
- (OF) Orofaringe/bucofaringe F 0 E 0comunica amb la boca a través de l’itsme bucofaringi, donant lloc a la cruïlla digestivo-respiratòria (on es creuen la via respiratòria i la digestiva);
- (LF) Laringofaringe/hipofaringe (part inferior) F 0 E 0comunica per davant amb la cavitat de la laringe mitjançant l’aditus faringi.
Les funcions principals de la faringe són les de deglució i ressonància; el fet que contingui una zona de creuament entre via respiratòria i digestiva té un cert risc ja que poden entrar partícules alimentàries a la via respiratòria, provocant infeccions.
Estructuralment parlant, la faringe està formada, de més profunda a més superficial, per les següents capes:
- Túnica interna F 0 E 0inclou la capa de mucosa, que està en contacte amb la llum;
- Aponeurosi faríngia F 0 E 0arriba a insertar-se en la base del crani (part postero-superior);
- Musculatura faríngia F 0 E 0s’inserta en l’aponeurosi faríngia;
- Fàscia perifaríngia F 0 E 0capa mitjançant la qual es fan totes les relacions de la faringe (és la més fina i superficial de totes).
Capa de la musculatura faríngia:
a) Músculs elevadors F 0 E 0eleven la faringe i, com que s’hi inserten, també la laringe.
- M. Estilofaringi :
- Origen en l’apòfisi tiroide;
- Trajecte descendent, cap a dins i cap endavant;
- Es fa profund per la cara lateral de la laringe, entre els músculs constrictors superior i mitjà;
- Inserció en la paret lateral de la faringe, i als cartílags epiglòtic i tiroide.
- M. Palatofaringi :
- Té insercions terminals tant a la laringe com a la faringe.
