¡Descarga acords potsdam y más Ejercicios en PDF de Política Económica solo en Docsity!
La Segona Guerra Mundial va ser un conflicte militar global que es va desenvolupar entre 1939 i 1945. S'hi van veure implicades la major part de les nacions del món, incloses totes les grans potències, mitjançant la creació de dues aliances militars oposades: els Aliats i les potències de l'Eix. Va ser la major guerra de la Història, amb més de 100 milions de militars mobilitzats i un estat de "guerra total" en què els grans contendents van destinar tota la seva capacitat econòmica, militar i científica al servei de l'esforç de guerra, esborrant la distinció entre recursos civils i militars.
Els Aliats van ser els països oposats oficialment a les Potències de l'Eix durant la Segona Guerra Mundial. En començar la guerra, l'1 de setembre de 1939, la coalició enfrontada a Alemanya consistia a França, Polònia i el Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda del Nord, al qual es van unir poc després, alguns països del Commonwealth (Canadà, Austràlia, Nova Zelanda, el Domini de Terranova i la Unió Sud-africana), el Raj britànic i el Regne de Nepal. El 1940, es van unir la França Lliure, Dinamarca, Noruega, Bèlgica, Luxemburg, els Països Baixos, Regne de Grècia i Regne de Iugoslàvia (1941). Al juny de 1941 l'URSS es va unir als Aliats. Els Estats Units d'Amèrica es van unir al desembre de 1941, després de l'atac japonès a Pearl Harbor, seguits per la Xina i alguns països d'Amèrica del Sud. A partir de 1942, els anomenats Quatre Grans, és a dir, el Regne Unit, la Unió Soviètica, els Estats Units i la Xina, dominaven la política aliada.
Les Potències de l'Eix, durant la Segona Guerra Mundial, eren el bàndol bel·ligerant que lluitava contra els Aliats, estant integrat i liderat per Alemanya, l'Imperi del Japó i el Regne d'Itàlia, a més de l'ajuda d'altres països. Aquestes nacions van formar un Pacte Tripartit que posteriorment va derivar en el que es va anomenar el «Bloc Berlín-Roma-Tòquio». Aquest nou bloc va aconseguir el seu establiment a causa de les coincidències que existien entre els sistemes de govern, econòmic i ideològic dels tres països. De la mateixa manera, compartien tres coincidències de connotació negativa: van ser els països menys beneficiats pel Tractat de Versalles.
Marcada per fets d'enorme significació que van incloure la mort massiva de civils, la Segona Guerra Mundial va ser el més mortífer conflicte en la història de la humanitat, amb un resultat final d'entre 50 i 70 milions de víctimes.
S'accepta de manera general que el conflicte va començar l'1 de setembre de 1939, amb la invasió alemanya de Polònia i la consegüent declaració de guerra de França i la major part dels països de l'Imperi Britànic i la Commonwealth al Tercer Reich. L'Alemanya nazi pretenia crear un gran imperi a Europa. Des de finals de 1939 fins a inicis de 1941, gràcies a una sèrie de fulgurants campanyes militars i la signatura de tractats, Alemanya va conquerir o sotmetre gran part de l'Europa continental.
L'avanç de l'Eix va ser detingut el 1942 després de la derrota del Japó en diverses batalles navals i de les tropes europees de l'Eix al nord d'Àfrica i a la decisiva batalla de Stalingrad. En 1943, com a conseqüència dels diversos revessos dels alemanys a Europa de l'Est, la invasió aliada de la Itàlia Feixista i les victòries dels Estats Units en el Pacífic, l'Eix va perdre la iniciativa i va haver d'emprendre la retirada estratègica en tots els fronts. El 1944 els aliats occidentals van envair França, al mateix temps que la Unió Soviètica va recuperar les pèrdues territorials i envaïa Alemanya i els seus aliats.
La guerra a Europa va acabar amb la captura de Berlín per tropes soviètiques i poloneses i la consegüent rendició incondicional alemanya el 8 de maig de 1945.
La conferència de Potsdam es va realitzar a la ciutat de Potsdam (Alemanya) entre el 17 de juliol i el 2 d’agost del 1945 en arribar a la fi de la Segona Guerra Mundial. Com que els aliats havien guanyat la guerra, en aquesta conferencia l’intenció era repartir-se el nou ordre mundial i solucionar certs aspectes que havien quedat penjats en finalitzar la guerra.
Hi van participar el president Harry S. Truman i el ministre d’Asumptes exteriors J Byrnes per part dels Estats Units, el president del Consell de Comisaris del Poble J. Stalin i el ministre d’Asumptes Exteriors V. Molotov per part de la URSS i el primer ministre Winston Churchill i el ministre d’Asumptes Exteriors A. Eden per Gran Bretanya. Pel que respecta a la delegació britànica hi va haver un canvi a partir del 28 de juliol a causa que en celebrar-se les eleccions britàniques aquest va perdre. En conseqüència, ambós personatges britànics van ser rellevats pel primer ministre C. Attle i el secretari del Foreign Office E. Bevin.
Els dirigents de la Gran Aliança van acordar establir una autoritat suprema interaliada a Alemanya en la qual el poder real residís en un Consell Suprem de Control format pels comandants militars de les quatre zones d'ocupació: americana al sud-oest, britànica al nord-oest, francesa a l'oest i soviètica al mateix. Era una simple divisió administrativa d'Alemanya i, en aquest moment, cap dels líders reunits va pensar en una divisió política de la potència derrotada. Àustria també va ser dividida en quatre zones, així com Berlín.
Es va definir l'anomenat pla de les quatre "D": desnazificació, desmilitarització, descartelizació (abolició dels grans "cartels" econòmics germans) i democratització. Aquest pla havia de ser la base de la reconstrucció d'Alemanya. Totes les organitzacions nacional-socialistes havien de ser dissoltes, l'administració depurada i els criminals de guerra castigats en un tribunal que tindrien com a seu Nüremberg. Totes les organitzacions militars i paramilitars havien de ser dissoltes i desarticulada la indústria armamentística, així com els grans conglomerats industrials. La democratització passaria per la volta a la legalitat dels partits polítics i sindicats, per eleccions locals i el restabliment de les llibertats civils.
Un altre punt que es va tractar a la conferència de Potsdam van ser les reparacions que s’havien de realitzar a causa dels danys produïts per la guerra. Stalin situava en 20.000 milions de dòlars els perjudicis de la guerra i la meitat els reclamava als alemanys. Ara bé, els britànics, nord-americans i francesos es van posicionar en contra d’aquest reclam, ja que tots aquells diners haurien de sortir també de la part d’alemanya ocupada per ells. Finalment es va decidir que el deute seria pagat només per la part soviètica d’alemanya.
Les conseqüències d’aquest tractat són molt clares. En dividir-se Alemanya, per tal de decidir com es gestionava el païs, es va crear una comissió de control. Aquesta funcionava a través de votacions que havien de ser unànimes, evitant així els confliectes. Com era d’esperar però, van sorgir divergències.
Aquestes diferències ideològiques van portar a un agrupament de les zones francesa, britànica i americana, creant la República Federal Alemanya el 1949 i la URSS va respondre creant la República Democràtica Alemanya.
La República Democràtica Alemanya (en alemany: Deutsche Demokratische Republik, abreujat DDR o RDA en castellà) -també anomenada Alemanya Oriental o Alemanya de l'Est-nota 1 va ser un estat socialista que va existir a Europa Central durant el període de la Guerra Freda. Va ser establert el 1949 al territori d'Alemanya que es trobava sota ocupació soviètica des del final de la Segona Guerra Mundial, i va continuar existint fins al 1990, quan el seu territori es va incorporar a la República Federal d'Alemanya (RFA) durant la reunificació alemanya.
Alemanya Occidental es va convertir en un dels principals focus de la Guerra Freda amb la seva juxtaposició a Alemanya Oriental, un membre del posteriorment fundat Pacte de Varsòvia. Aquest també va ser el cas de l'antiga capital, Berlín, també va quedar dividida en dues ciutats: Berlín Est i Berlín Oest. No obstant això, Berlín occidental tenia la particularitat que es trobava completament envoltat pel territori de la República Democràtica Alemanya.
El brot de guerra a Corea (juny de 1950) va portar a Estats Units a demanar el rearmament d'Alemanya Occidental per tal de defensar Europa Occidental de l'amenaça soviètica. Però la memòria de l'agressió alemanya va conduir altres estats europeus a buscar el control estricte sobre les noves Forces armades d'Alemanya Occidental, la Bundeswehr. Els països veïns de la RFA a la Comunitat Europea del Carbó i de l'Acer (CECA) van decidir establir una Comunitat de Defensa Europea (EDC), amb un exèrcit integrat, marina i força aèria, formada de les forces armades de les seves Estats membres. Els militars d'Alemanya Occidental serien subjectes de completar el control d'EDC, però els altres estats membres EDC (Bèlgica, França, Itàlia, Luxemburg i els Països Baixos) cooperarien en l'EDC mantenint el control independent de les seves pròpies forces armades.
Tot i que el tractat EDC va ser signat (maig de 1952), aquest projecte mai va arribar a entrar en vigor. Els partidaris de De Gaulle a França el van rebutjar a causa que aquest amenaçava la sobirania nacional, i quan l'Assemblea Nacional francesa va rebutjar ratificar (agost de 1954), el tractat va morir. Paradoxalment, els francesos havien matat una idea originalment proposada per ells. Altres mitjans llavors van haver de ser trobats per permetre el rearmament d'Alemanya Occidental. En la resposta, el Tractat de Brussel·les va ser modificat per incloure a la RFA, i formar la Unió de l'Europa Occidental (WEU). Havia de permetre que Alemanya Occidental es rearmés, i tingués el control sobirà complet dels seus militars; el WEU regularia però la mida de les forces armades permeses a cadascun dels seus estats membres.
Els tres Aliats Occidentals van retenir poders d'ocupació a Berlín i certes responsabilitats d'Alemanya en conjunt. D'acord amb els nous arranjaments, els Aliats van col·locar tropes dins d'Alemanya Occidental per a la defensa de l'OTAN, d'acord amb acords d'estat de forces i col·locació. A excepció de 45 000 tropes franceses, les forces Aliades estaven sota l'ordre de defensa conjunta de l'OTAN. (França es va retirar de l'estructura d'ordre militar col·lectiva de l'OTAN a 1966.)
Entre la RDA i la RFA es van desplegar policies i els soldats, més tard es van construir barreres, principalment per part del bàndol Oriental. Aquests dos sectors van representar el conflicte nord-americà-soviètic, que a l'època estava sorgint a escala mundial. Amb la intensificació de la Guerra Freda, que es va convertir en una amenaça constant d'un enfrontament mundial, es van reforçar les barreres entre les dues Alemanyes.
Entre 1949 i 1961, uns 3 milions de persones van abandonar la RDA des de Berlín Oriental. La RFA atorgava millors possibilitats als berlinesos. Si es tracta de joves instruïts, aquesta emigració va causar problemes econòmics a la RDA.
Amb el temps la situació es va fer insostenible per al sector Oriental. L'acció policíaca es va tornar més estricta en el pas d'una part de Berlín a una altra. A part, va proliferar el mercat negre. Finalment, la RDA va començar secretament la construcció del mur de Berlín el 1961, que segellaria la divisió d'Alemanya pels següents 28 anys.
Deixat aclarat el tema de la divisió d’alemanya i les seves conseqüències, no podem obviar els atres aspectes que es van tractar en la conferència de Potsdam. L'agenda de la conferència es dividia en dos blocs principals: Europa i Japó.
Pel que fa a Europa, la Conferència va imposar a Alemanya la devolució d'Alsàcia i Lorena a França, Eupen i Malmedy a Bèlgica, i els Sudets a Txecoslovàquia.
Pel que fa a guanys territorials, exigits per Stalin ja en la Conferència de Yalta tots els territoris polonesos a l'est de la Línia Curzon, els angloamericans es van veure obligats a cedir, encara que això suposés oblidar que el Regne Unit havia entrat en guerra precisament per mantenir la independència de Polònia.
D'altra banda, els soviètics (per compensar i mantenir els alemanys com més allunyats millor) van atribuir a Polònia els territoris alemanys situats a l'est de la línia Oder-Neisse, la ciutat de Stettin, la ciutat Lliure de Danzig així com la meitat sud de la Prússia Oriental. Aquest intercanvi de territoris va determinar el desplaçament forçós de més de 10 milions d'alemanys, polonesos, ucraïnesos i russos. D'aquesta manera, Polònia es va trobar amb 82.560 km quadrats de més, territori que comprenia entre altres les ciutats de Breslau, Oppeln, Leignitz, Grünberg, Hirschberg i tota la conca minera silesiana.
Pel que respecta a Japó, a instàncies de Truman, es va acordar enviar un ultimàtum al govern de Japó per exigir-li la rendició incondicional sota l'amenaça d'una destrucció ràpida i total. Va ser aquí també on Stalin va confirmar la seva promesa que, als tres mesos d'acabada la guerra a Europa, la Unió Soviètica declararia la guerra al Japó i atacaria als exèrcits japonesos a Manxúria, per tal d'accelerar la rendició del ja acorralat Tòquio. I va ser també a Postdam on Truman va parlar Stalin, en termes molt vagues i hermètics, de l'existència d'una "nova arma" que en cas necessari s'utilitzaria. Stalin no va semblar adonar-se del significat d'aquestes paraules. Eren l'anunci dels terribles holocaust d'Hiroshima i Nagasaki. Molts han vist en ells els començaments de la "guerra freda".
Podem veure com, la Conferència de Potsdam és un dels antecedents més importants de la guerra freda, ja desde el conflicte creat per la divisió d’alemanya, ja des de la reacció a escala mundial al comportament d’Estats Units amb Japó, el qual es va autodeclarar superpotencia mundial a la força.
