¡Descarga Segon parcial y más Ejercicios en PDF de Política Económica solo en Docsity!
Tema 12. La Primavera de Praga
- Què és la primavera de Praga? Nom simbòlic.
“Lo que caracteriza a la primavera de Praga es el afán de los pueblos checo y eslovaco por construir un socialismo de rostro humano, es decir, una sociedad socialista que garantice a la mayoría de los ciudadanos el máximo de libertades individuales y colectivas, la participación activa en la gestión y en el control del poder, una mayor justicia social, una democracia más amplia y unas relaciones personales más humanas que en la sociedad burguesa y en el modelo soviético del socialismo existente”. Jiri Pelikan (1985) Va ser fruit d’una extensió social de crítiques al socialisme autoritari. Abans hi havia un govern format pels vells dirigents stalinistes, al morir Stalin es queda com a secretari del comitè central del P.C i president del politburó, Nikita Jrushchov, qui inicia unes polítiques mínimament reformistes per donar un aire més “liberal” al sistema i arribar a un socialisme més real i menys burocràtic. Acaba sent substituït per Brézhnev qui torna a la antiga praxis Stalinista. Però els constants fracassos militars més i la seva inferioritat respecte estats units va provocar una recuperació de la lògica de la política de Jrushchov, per la qual havia estat destituït. L’era de petites reformes de Brézhnev va començar satisfactòriament, amb millores de les produccions agrícoles i industrials gràcies al ús de químics. Per ben aviat ja passat els 70’s es van adonar que hi havia grans fallos al sistema, com per exemple el sistema productiu avançava sense reformes, tampoc es va intentar eliminar la corrupció, o reformar el sistema de relacions socials per tal d’arribar al antic projecte de societats realment socialistes. Però no es va intentar cap canvi i simplement es van deixar les coses tal i com estaven. Amb el nou sistema es va deixar d’ajudar econòmicament als partits de Europa de l’est i per tant se’ls va permetre que comencessin a administrar-se se la seva pròpia economia, i es van començar algunes polítiques econòmiques privades. Però hi va haver una controvèrsia amb l’administració txeca, qui va pretendre anar més enllà iniciant un clima de reformes que aspiraven a crear un socialisme on la propietat col·lectiva dels mitjans de producció fossin compatibles amb una política democràtica i pluralista. Novonty, qui ostentava el poder txec des de feia 15 anys i reunia sota la seva persona els càrrecs de President de la República, primer secretari del partit i cap de les forces armades, estava en contra de les reformes i volia tornar a instaurar el vell stalinisme a Txecoslovàquia. Al capdavant de la oposició defensant les polítiques reformistes hi havia el Alexander Dubcek, secretari del Partit Comunista eslovac, qui despertava una gran confiança a Brézhnev i altres cercles soviètics del poder. Per això Brézhnev va demanar que se separessin els càrrecs que Novonty acumulava per tal que deixés d’obstaculitzar les polítiques reformistes. El novembre de 1968 Dubcek va ser noment primer secretari del comitè central del partit, mentres Novonty seguia coma president de la República. Però ràpidament els soviètics van començar a inquietar-se a mesura que els dirigents Txecs comencen a desenvolupar els plans de reforma, però els Txecs no es proposaven deixar el pacte de Varsòvia ni el socialisme, a diferència de la Hungia de Nagy. La sola idea de pensar en un socialisme “humanitari” ja provocava un malestar en els soviètics i també als dirigents de la Europa de l’est qui temien que aquelles reivindicacions s’extenguessin als seus països. Ela soviètics, tot i les advertències dels seus funcionaris a Washington, van creure que aquelles reformes tenien per darrere les conjuntures capitalistes dels EUA. En veure els canvis duts a terme pel nou president (Dubcek) i l’aprovació d’un programa d’acció l’Abril 1968, elaborat per molts experts on s’expressava una nova concepció del partit comunista i s’exposaven un conjunt de reformes:
- Propietat col·lectiva dels mitjans bàsics de producció. Propietat realment popular, que suposi la participació dels treballadors en la direcció i planificació econòmica.
- En la petita industria, comerç artesania i serveis subsistiria a la iniciativa privada, encara que sota el control públic.
- Volien crear un sistema pluralista on participessin els partits polítics com a representants de diferents interessos dels ciutadans. El socialisme serà la plataforma d’actuació i aquests partits, els associats i els col·laboradors del PC, no els seus subordinats ni la seva corretja de transmissió. El PCT haurà de mantenir el seu paper directiu, però en una competitivitat democràtica.
- Desenvolupar una democràcia socialista que confereixi al ciutadà més drets, llibertats i influència que en la democràcia parlamentaria o en la burocràcia stalinista. El ciutadà exerceix el poder a través de la democràcia representativa – elecció dels representants per sufragi secret – y de la democràcia directa – control del poder mitjançant consells obrers i altres fórmules d’autogestió. Autonomia i independència dels treballadors.
- Garantir l’autonomia i independència dels sindicats dels treballadors i el dret a la vaga.
- Garantir el respecte a les lleis votades pels representants del poble, la independència de la justícia i el control de la policia.
- Gestió de l’economia que concedeixi major protagonisme a la iniciativa dels treballadors i tècnics i més independència a les empreses per augmenta la producció i satisfer les necessitats dels ciutadans – pressió del mercat socialista- i que al mateix temps asseguri mitjançant una planificació científica els interessos del conjunt de la societat, el dret al treball, l’augment del nivell de vida, una assistència mèdica gratuïta i una jubilació honrosa à és a dir: la prioritat de l’economia ha de ser el benestar de les persones.
- Fixar les relacions entre les nacions txeca i eslovaca i les altres minories nacionals des de criteris d’igualtat i internacionalisme i sota la forma d’una federació, sense centralismes ni chauvinismes del poble major més fort.
- En la política exterior, volien una aliança amb la URSS i els països del Pacte de Varsòvia. Afirmar la sobirania de la República, desenvolupament les seves relacions amb la URSS sobre un pla d’igualtat. Alentir la lluita dels pobles per la seva independència contra el colonialisme i fomentar els contractes polítics, econòmics i culturals amb tots els estats, basats en la coexistència pacífica.
- Garantir la llibertat religiosa, artística i investigació científica. El nou programa va fer crispar les elits soviètiques però també a les d’Europa de l’est que es van atemorir en saber que els caps militars prosoviètics van ser destituïts per altres militars reformistes, al intentar donar un cop d’estat per a restituir a Novotny al poder. El 21 de març de 1968 Novotny va ser forçat, per els atacs de la premsa i per les pressions que rebia, a deixar a presidència Txecoslovàquia. Brézhnev aquell mateix dia a la reunió del Poliburó del PCUS, va lamentar el curs que estaven agafant les coses i va expressar la seva preocupació pel fet que els esdeveniments Txecs estaven fent ressò entre els intel·lectuals i els estudiants Russos que i s’hi afegia el temor que poguessin tenir grans repercussions a Ucraina. Ulbritcht a Berlín i Gomulka a Varsoòvia (on j hi havia les primeres manifestacions d’estudiants demanant el seu Dubcek) estaven altament preocupats per com desencadenarien els esdeveniments en els seus respectius països.
Tema 15. Diferents vies al socialisme a Amèrica Llatina: la revolució cubana i
el Xile d'Allende
- La revolució cubana: 1952 Dictadura del general Batista 1953 Assalt caserna Moncada a Santiago de Cuba 1956 Desembarcament Granma i instal·lació grup guerriller a Sierra Maestra 1957 Inici guerra revolucionària 1959 Triomf revolució, govern revolucionari de coalició Reforma agrària Operacions CIA per enderrocar el règim castrista 1960 Cuba rep ajuts econòmics de l’URSS Cuba i URSS estableixen relacions diplomàtiques EEUU suspèn importació sucre cubà Règim cubà embarga empreses nord-americanes Primera Declaració de La Habana EEUU decideix embargament exportacions a Cuba 1961 EEUU i Cuba trenquen relacions diplomàtiques Desembarcament anticastristes a Bahía Cochinos Formació Partit Únic de la Revolució Socialista 1962 Suspensió participació Cuba en OEA Crisi dels míssils Operació CIA per enderrocar el regim castrista. A partir de la insurrecció “Montcada” volien iniciar una revolució, van ser condemnats i Castro és va autodefensar en el judici, dient que la història l’absoldria. Van ser condemnats a 15 anys de presó, però els moviments i la pressió internacional no ho van permetre. Revitalització i creació de grups guerrillers a diversos països Amèrica Llatina. El 16 de gener del 57 fan la primera acció militar, el grup guerriller connecta amb el focus de resistència urbana i amb els camperols. La revolució comença a l’orient de la illa (Sierra Maestra) i les victòries els porten a avançar fins arribar a l’Habana. L’exèrcit de Batista es retira durant la guerra perquè no guanyen res, i això és aprofitat per castro per a estendre insurreccions per tota la illa, la primera columna és la de Cienfuegos i la del Ché. El 28 de Desembre del 58 la guerrilla liderada per che ocupa Santa Clara i el 30 de desembre el dictador se’n va a l’exili. El 2 de gener 1959 Manuel Urrutia es nombrat president i el “moviment 26 de juliol” i Castro, capdavanter de la guerrilla, entren a l’Habana. Fidel Castro acaba sent cap de l’exèrcit i primer ministre. Aplicant una sèrie de reformes polítiques i econòmiques que perjudicaven als EUA. Reacció dels Estats Units: programa Aliança pel progrés , entrenament i equipament dels exèrcits llatinoamericans, suport a cops militars contra governs democràtics Va prohibir el joc a Cuba, cosa que afectava als interessos de la màfia nord-americana, va començar a nacionalitzar hotels i latifundis sucrers de propietaris dels EUA. Per això el desembre la CIA ja havia decidit que no es podia tolerar aquella “dictadura d’extrema esquerra”, el nacionalisme de la qual podia resultar una mala influencia per la resta d’america llatina que, la gran majoria vivia sota règims dictatorials patrocinats secretament pel govern dels EUA. És per això que l’octubre del 59, el departament d’estat i la CIA comencen a prepara plans per derrocar a Castro, ajudant als seus enemics i volen fer creure que la caiguda es deuria als seus propis errors, a la vegada establien contactes amb la màfia per enverinar el líder cubà. I
s’inicia una campanya de sabotatge i embargament, amb els grups contrarevolucionaris, ajudats pels avions americans que bombardejaven els camps de canya de sucre, que incendiaven les collites (un dels avions d’aquestes missions va explotar als aires i es va poder recuperar el cadàver del pilot que duia a sobre documents d’identitat militar nord-americans). També van intentar asfixiar econòmicament al nou règim, anul·lant la quota de sucre que adquiria els EUA de cubà. La resposta de Castro va ser nacionalitzar les empreses nord- americanes que es trobaven a l’illa, el lema d’aquesta campanya va ser “sense quota però sense amo” La CIA va acabar projectant una repetició del que va succeir a Guatemala, amb un desembarcament d’exiliats que va establir un govern alternatiu i demanarien ajuda per legitimar una intervenció estatunidenca. L’èxit de la operació PBSUCCESS els va donar una exagerada confiança en la seva capacitat per arreglar les coses amb intervencions encobertes a low-cost. La nova administració nord-americana (Kennedy) volia realitzar la operació per liquidar el regim de Castro que s’havia preparat els temps d’Eisenhower, encarregat del directori d’operacions de la CIA, per respondre al gir a la revolució d’esquerres cubana. Volien agafar el mateix estil que el 1954 a Guatemala, però aquest cop utilitzant a exiliats anticastristes. Es volia iniciar un desembarcament (Desembarcament de Bahía de Cochinos, 1960) recolzat per un previ atac aeri efectuat per avions nord-americans camuflats, per fer creure que es tractava de desertors cubans. La CIA garantia els resultats d’aquest projecte, que Eisenhower havia escollit amb entusiasme. El pla es va posar en marxa per insistència de la CIA i Allen Dulles, que deien que s’havia de portar a terme de seguida, tot i que Kennedy considerava que encara podien entrenar una mica més als exiliats que havien de fer el desembarcament (els tenien a Guatemala entrenant), però K. Només va acceptar amb la condició que EUA no sortís implicat en el pla en cap moment. El desembarcament va ser un desastre, ja que Kennedy creia que únicament calia una espurna per encendre la flama, creia que al descontentament popular li bastava el desembarcament per aixecar-se en mas contra Castro (creien que mobilitzarien a 25% de la població cubana) i si les coses no anaven bé els desembarcats podien refugiar-se a les muntanyes per iniciar una guerra de guerrilles. L’objectiu final immediat de tot el pla no era tant el derrocament de castro, sinó apoderar-se d’una petita àrea i defensar-la per tal d’introduir un govern provisional que pogués ser conegut pels estats units i justifiqués una intervenció militar dels EUA. La intervenció militar va ser un fracàs, però documents de la CIA fets 5 mesos abans (novembre del 60) ja preveien que era irrealitzable, però el que volien era aconseguir el permís de Kennedy per tenir un atac directe al regim cubà, cosa que tampoc van obtenir. Finalment el president el EUA va assumir públicament la responsabilitat dels successos a Cuba i va netejar la imatge de la CIA. Però EUA no es va donar per vençut i tant el president com els de la CIA coincidien que el regim de Castro havia de ser havia de ser destruït. Els Joint Chief of Staff havien preparat diversos plans per culpabilitzar a Cuba d’atacs terroristes als EUA (Operació Northwoods) i així iniciar un atac directe contra aquests. Els equips de Mongoose dirigits pel germà de Jonh Kennedy, Robert i el general Edward Lansdale, va començar a idear tot de plans de sabotatge, operacions de guerra bruta, i intents d’assassinat a Castro, col·laborant amb la màfia que volien recuperar les seves plantacions i propietats a la illa.
Aquesta resposta va fer indignar el President Cubà ja que en ningun moment s’havia contat amb ell per la negociació i només tenien la paraula d’un president gens afí al seu règim per saber que no serien atacats, quedaven així desprotegits davant la potència americana.
- Xile d’Allende Las instruccions dels EUA per impedir el triomf de la esquerra en les eleccions van començar a la época de Kennedy, on es van financiar tot una sèrie de operacions encobertes de propaganda i utilitzant fonts secrets per recolzar a Eduardo Frei i al partit demòcrata Cristià la CIA va gastar 2,6 milions de $ per financiar a Frei i 3 milions en campanya contrària a Allende. L’amenaça d’Allende no va quedar descartada i el 15 de setembre de 1970 Nixon va ordenar a la CIA que s’organitzés un cop militar , en cas que no es pogués evitar que Allende guanyés les eleccions. I tot i que la situació no era la convenient per iniciar un cop militar la CIA va considerar començar a actuar contra la situació econòmica del país per crear malestar, per fer-ho van buscar col·laboració a les grans empreses nord-americanes (mineria Anaconda i Kennecott) alarmades per la nacionalització de les empreses sense indemnització. Van dissenyar un pla per impedir l’accés al poder d’Allende, la CIA segrestaria al general Schneider (comendant cap de l’exercit de Xile), van preveure segrestar-lo a la sortida de la recepció del general Valenzuela, el portarien Argentina i dirien que la seva desapariió era fruit de l’esquerra, així els donaria via lliure pel territori xilè i utilitzarien la cerca per intervenir als barris comunistes. Després els militars promourien l’escens dels colpistes al poder, el president Frei abandonaria Xile i es crearia una junta militar que dissoldria el parlament. Però va fallar, ja que Schneider va agafar el cotxe personal enlloc de l’oficial d’estat. Quatre dies després el 23 d’octubre, el van assassinar. Nixon ve enviar un telegrama a Frei expressant condolencies i el 25 d’octubre el congrés Xilè ratificava a Allende com a nou president. Pocs dies després d’això es va reunir el consell de seguretat nacional dels EUA per discutir la forma d’enderrocar Allende el més aviat possible. Es va iniciar bloquejant l’economia xilena i es va organitzar activitats encobertes de desestabilització, mentres es mantenien i incrementaven el contacte amb els militars. Com que la impopularitat del president Xilè tot i els esforços nord-americans no disminuïa i el sondeig de les eleccions del 73 mostraven una clara victòria pel president Allende van començar a organitzar un cop militar, el juny hi va haver un primer intent que va fracassar, però es trobaven amb el problema de la resistència que el general parts (substitut d’Schneider) podia posar. Així doncs va iniciar una campanya financiada per la CIA desprestigiant-lo fins que es va veure forçat a dimitir. Un cop fet això ja tenien via “lliure” per començar amb el cop d’estat. El cop d’estat es va produir l’11 de setembre del 1973 i Allende es va suïcidar en el propi palau de la moneda. De totes maneres ja es coneixia quines eren les intencions dels militars i la barbàrie personal de Pinochet, a través de les intervencions militars. Les relacions entre Xile i EUA els primers anys es van mantenir, però cada cop més els EUA van procurar allunyar-se per tal de no ser relacionats amb la brutal repressió de la dictadura de Pinochet, ja que els actes eren públics i deliberats però la repressió na va venir només els primers moments, per assegurar el cop, sinó que es va crear la DINA (Direcció de Intel·ligència Nacional) que va dur a terme assassinats, desaparicions i altres missions encobertes contra civils acusats de esquerres.
Poc a poc Pinochet es va anar sumant càrrecs i va desplaçar els seus companys dels diferents títols que podien tenir i els assumia ells com; cap suprem de la nació o president de la república. Però com més temps portava en el regim més clars eren els seus fracassos, polític i econòmics, ja que el nivell del sous, increment de la inflació i devaluació de la moneda, arribant a nivells de pobresa més alts que quan hi havia Allende o Frei. Així doncs va destituir als Chicago-boys (assessors econòmics liberals del dictador) i el 1988, quan ja no podia anar pitjor va programar un plebiscit pel 5 d’octubre, però tot i així es va assegurar de tenir un càrrec vitalici, i impunitat pel que havia fet. Va perdre el plebiscit i es va veure obligat a iniciar un període de transició democràtica. I va eludir els tribunals i mai va acceptar responsabilitat pels actes comesos, tampoc va anar a presó ni va ser jutjat adequadament als seus crims.
Al 1972 es van publicar articles i informes sobre els nivells de creixement de població mundial, de producció i l’ús de recursos naturals eren insostenibles a llarg termini. Les previsions dels nivell d’esgotament del model de creixement es van incrementar quan els països industrialitzats van patir les conseqüències de l’alçament de preus del petroli quan l’organització de Països àrabs exportadors de petroli que incloïa els països àrabs membres de la OPEP més Egipte i Síria, van decidir l’octubre del 73 suspendre els enviaments als països que havien recolzat a Israel, però després va optar per augmentar el preu del petroli. Els àrabs ja havien intentat utilitzar el petroli com arma política el 1967, després de la guerra dels sis dies; però la solidaritat no va funcionar aquell temps. Però ara es trobaven amb el recolzament de la resta de països de la OPEP, que buscaven recompensar el fracàs que havien patit en les seves negociacions amb les grans petroleres occidentals, a les qui demanaven augmentar el preu del petroli per rescabalar-se de la pèrdua que implicava per els productors, que operaven amb uns preus fixats en dòlars, la depreciació por Nixon de la moneda americana. La dependència cada cop més creixent de les potències industrials respecte el petroli importat, permet als productors multiplicar el preu del barril, va pujar de 3 a 13 dòlars en sis mesos. Però Nixon estava convençut que el intent dels productors de pujar els preus fracassaria si tant Amèrica com Europa es negaven a comprar-los petroli, i així es veurien forçats a tornar a baixar els preus, per això Nixon rebutjar la proposta de envair Aràbia Saudi. Però el president dels EUA no era concient fins a quin punt els països productors, que disposaven de la major part de les reserves mundials conegudes, podien controlar el mercat, i amb les seves comptes carregades de petrodòlars, no tenien cap urgència per vendre. Les importacions de petroli es van restablir, però el preus no van baixar, de fet van seguir pujant fins el 79. Però no hi ha una relació simple i directa entre el augment dels preus del petroli i la crisis mundial. De fet les primeres manifestacions de la crisi es van produir durant la primavera del 73, sis mesos abans de la pujada dels preus del petroli. Tot i així el petroli va ser un factor molt agreujant que va contribuir a treure a la llum les deficiències del sistema de creixement econòmic imperant, i va accelerar una recessió que segurament s’hauria produït però una mica més tard. A l’inici del problemes trobem el desordre monetari que succeeix a la crisi del sistema de Bretton Woods, com a conseqüència d’acabar amb la convertibilitat del dòlar enor el 1971. Aquestes circumstàncies ajuden a explicar que el shock del petroli produís una onada inflacionista que es dispara al 74 i que ve acompanyada per una pujada excepcional dels tipus de interés que comporten una situació de crisis generalitzada.
- Conseqüències econòmiques i socials. En els països capitalistesà el creixement econòmic de la dècada dels 70 i l’augment de les matèries primeres que s’explotaven del 3er i el increment del petroli, va fer que els preus augmentessin en els països occidentals (3 o 4 vegades d’inflació més alta) i en els països del voltant. Al 74 es tronen a disparar els preus (12 dins al 23 %). Aquesta inflació s’explica per l’augment del preu del petroli, ja que era el que s’utilitzava de manera ampliada i general en l’economia. Entre el 70 i 80, hi va haver una disminució del poder adquisitiu de les famílies. A més, també va provocar una reducció del creixement econòmic en sectors industrials. Les seves economies van produir a la meitat que en relació als anys 50. Conseqüentment, l’atur també va augmentar fins al 9 i 10% i la tendència continua durant els anys 80. Així, a molts països capitalistes es produir aquest fenomen: inflació, disminució del creixement, augment de l’atur i dels índex de pobresa. En la major part dels països capitalistesà revolució tecnològica (7 0i 80). Se li ha d’afegir que en les dècades, comencen els fenòmens de mundialització econòmica. Els processos: revolució tecnològica i creixement de l’atur.
La tendencia general de la industrialización ha sido la de sustituir […] el trabajo humano, por fuerzas mecánicas, dejando a la gente sin trabajo. […] […] la implacable lógica de la mecanización, que más pronto o más tarde haría que incluso el trabajador más barato costase más caro que una máquina capaz de hacer su trabajo […]. Cuanto más avanzada es la tecnología, más caro resulta el componente humano de la producción comparado con el mecánico. Desenvolupament de la maquinària Deslocalització En aquest context, provoca que les darreres dècades del segle XX, les condicions de vida dels ciutadans disminueixin altament, gran malestar social (els pobres més pobres, els rics més rics). Aquest malestar es va mitigar en part gràcies als Estats del Benestar, seguretat social creada en les dècades posteriors a les Guerres Mundials i va ser un “amortiguador” de la crisi. Però igualment, el malestar seguia presentà manifestacions i vagues per augmentar els salaris i les condicions del treball. Els efectes socials de la crisi econòmiques, afebleix el sindicalisme i defensa dels llocs de treball. Mesures repressives acompanyades de malestar socialà polítiques recessives, protestes, mesures repressives. Alguns països van fer una estratègia per evitar el malestar socialà augment de contractació als llocs públics (augment del funcionariat). A partir d’aquí, es necessita un augment de despesa pública. Això provoca un gran endeutament públic (dèficits pressupostaris).
- Dèficit pressupostari dels estats (copiar ppt) Debat enter polítiques keynesianes i la política dels neoliberals (que acaben guanyant l’hegemonia als EEUU i GB). El 1977 el nou president dels estats units, Jimmy Carter va intentar tot de reformes, ja que els estats units se sumia en una de les majors crisis de la seva història però va fracassar i va acabar amb molt mala popularitat en la seva última etapa de presidència. El malestar social es mitiga gràcies als estats de benestar, que garantien educació i sanitat pública. Però el maig del 1979 Margaret Thatcher arriba al poder a Gran Bretanya i comença anunciant el seu propòsit de reduir els sector públic per eliminar cada cop més l’estat del benestar, volia suprimir els controls de preus i reformar els sindicats. Va reduir els tipus d’impost sobre la renta, en especial la tarifa màxima, però va augmentar l’IVA, suprimint l’exempció per els productes bàsics de l’alimentació. També va iniciar una batalla contra el sindicat dels miners, el National Union of Mineworkers, dirigit per Arthur Scargill. La vaga dels miners provocada pel tancament de les mines va durar un any, fins acabar amb la derrota total dels treballadors. A diferència del que va ocorre als EUA i GB, l’Europa occidental conservava governs d’esquerres als anys que van precedir la crisi econòmica dels 70, era una època de contrastos, mentre els miners britànics assolien una de les pitjors derrotes, el moviment obrer es mantenia viu i actiu a la major part d’Europa occidental: els sindicats van aconseguir : a Itàlia que s’establís una escala mòbil que associava preus i salaris, i a Alemanya van aconseguir drets de participació en decisions empresarials. El 25 d’Abril del 1974 un cop militar pacífic, la “revolució dels clavells”, va Provocar la caiguda de la dictadura a Portugal i la pujada al poder de l’esquerra, això va fer preocupar als EUA, que temien veure ministres comunistes en els organismes de la OTAN. Pocs mesos després va caure la dictadura militar que governava a Grècia. A Espanya la mort del general
1972 à “els límits del creixement”, del Club de Romaà centenar d’autors de molts països del món i planteja que a llarg termini era insostenible el creixement mundial i el sosteniment dels recursos naturals. 72 à primera conferència mundial sobre el medi ambient de la ONU i la creació de la PNUMA (programa de Nacions Unides pel Medi ambient). En aquest moment comencen a proliferar els moviments ecologistes, ja existents als anys 60. Van ser aquests informes quan es va estimular als moviments. Es desenvolupen als països capitalistes, però en la URSS i els països d’Europa de l’est eren més petits i en moltes vegades actuaven en la clandestinitat. Perquè el fenomen no es va consolidar en els països del 3er món à calia fer un creixement econòmic i industrial per crear llocs de treball i riquesa. Els governs del tercer món (que eren progressistes) també van optar per al via de la industrialització; de manera que s’endeuten per invertir en aquest sector i acaben tenint alts dèficits. Així, sorgeixen moviments que defensen que s’acabi amb el deute del 3er món (Deute històric) per justícia històrica i que poguessin tenir independència. Molts d’aquests països creien i pensaven que tenien dret al creixement econòmic. Decreixementà ha de ser pels països més avançats. No només els principals països capitalistes, sinó en llocs com la Xina. Altres països estan en situació de pobresa i no poden acabar amb el creixement perquè el necessiten per augmentar el benestar de les persones d’aquests països. Per tant, quedaria que sí permeten el creixement econòmic en els països del 3er món i en altres no, sinó que es basin en energies renovables i vies alternatives.
TEMA 17: La segona Guerra Freda i els moviments per la pau El final de la Guerra Freda. Utilització del terme Guerra Freda Sentit ampli: Període històric que va des del final de la Segona Guerra Mundial fins a l’enfonsament de l’URSS i dels règims de l’Europa de l’est (1989-1991), caracteritzat per la confrontació entre dos blocs polítics, militars, econòmics i ideològics, el capitalista i el socialista, liderats, respectivament, pels EEUU i l’URSS Sentit restringit: Etapes històriques de major tensió dintre del conflicte global entre els dos blocs. Primera i Segona Guerra Freda. Des de la crisi dels míssils, la relació dels EEUU i la URSS va passar una etapa de distensió. Es va dir que era una època de coexistència pacífica.
- Acords desarmament 1963 Tractat Prohibició Parcial Assajos Nuclears 1967 Tractat de l’espai exterior Tractat de Tlatelolco 1968 Tractat de No Proliferació Nuclear 1971 Tractat prohibició instal·lació armes destrucció massiva en sòl o subsòl oceànic 1972 Tractat ABM (Anti-ballistic missile) Tractat SALT I (Strategic Arms Limitation Talks) Convenció prohibició desenvolupament, producció i emmagatzematge armes bacteriològiques i tòxiques Època amb acords a nivell internacional. Ara bé, no van impedir que durant les dècades es continués produint un augment de la cursa d’armament. Les dues superpotències seguien amb caps nuclears i, per tant, les despeses militars. Després de la etapa de distensió es va produir un altre clima de tensió.
- Gènesi segona guerra freda Esdeveniments que a EEUU a perceben com alteració del equilibri entre les dues superpotències.
- Derrota dels EEUU a Vietnam
- Revolucions a Iran i Nicaraguaà percebuda com una alteració. Pensaven que la revolta del Vietnam, Iran i Nicaragua, les forces internacionals es decantaven per la URSS. Així, els EUU comença a discutir una reacció contundent per evitar el fi de la seva dominació.
- Invasió soviètica a Afganistanà va tensar definitivament les relacions entre les potències i va justificar el canvi d’orientació dels EEUU cap a la força i contrarestar la tendència de la força. Les guerrilles afganeses (recolzades pels EEUU) van guanyar i van formar els grups Talibans els quals van acabar governant el país i van resultar ser l’enemic numero 1 dels EEUU. Reacció als EUU durant les presidències de Carter i Reagan
Podia sorgir la possibilitat de tensions cap a una nova guerra mundial; inacceptable per les societats, ja que era la destrucció total del planeta.
- Debilitament confiança poblacions en institucions polítiques i militars; generalització consciència necessitat mobilització a favor desarmament i sorgiment moviments per la pau La gent percebia a que les institucions que havien de preservar la pau no feien la feina, i desconfien de les institucions per ala pau internacional. Necessària una consciència i mobilització ciutadana al marge dels governs.
- Activitats per la pau i el desarmament Propostes per la pau. Intenten construir noves vies pel desarmament al marge dels governs i el suport de les opinions públiques, cada vegada més preocupades pel perill de guerra. Des dels grups per la pau es parteix de la idea que la societat civil no podia assimilar la guerra i assumir com a pròpia una llita per la pau. Reclamen la participació directa relatives a la defensa i intervenir en uns aspectes que eren competències exclusives de l’estat. Es promouen iniciatives unilaterals de desmilitarització.
- Grup de científics antinuclearsà després de la 2GM
- Declaracions de desnuclearització municipal
- Moviments per la pau i el desarmament. o EEUU: Freeze o European Nuclear Disarmament (END) o Grups de dones per la pau o Regne Espanya: moviments anti-OTAN i d’objecció consciència Federació mundial de societats unidesà
- No accepten dipòsits d’armes
- Trànsit de les armes o a la seva producció
- No foment d’armes
- Respectar les decisions de desnuclearització Va unir en una mateixa lluita, els moviments per a la pau i molts ajuntaments. Freezeà congelació per part de les potències i seguidament desarmament. Moció per part de Freeze al parlament (i va ser derrotada per 2 vots). ENDà xarxa internacional europea fonamentalment per fer front a la decisió de la OTAN en instal·lar els míssils nord-americans a països europeus. S’hi aglutinen la majoria dels moviments per la pau i el desarmament, i en les diferents reunions de l’organització també s’hi afegeixen grups dissidents del bloc de l’est. Volien construir moviments per la pau en el oest i que fessin una política de col·laboració per avençar cap a un nou món sense guerra freda. Ara bé, gairebé tots eren d’occident, però de la part oriental no podien anar-hi (de Txecoslovàquia, Hongria...etc.). Moviment anti - OTAN a Espanya à fort moviment contra la integració d’Espanya en la OTAN i es va reivindicar el referèndum i l’eliminació de les bases militars en territori espanyol. Té un contingut important pel que fa ala objecció de consciència, ja que va ser un fet important en tant que es va abolir el servei militar obligatori i la realització del servei social substitutori.
- Situació a URSS i Europa Est (primera meitat dècada 1980)
Canvis en la situació internacional que porten a la desaparició de situació de guerra freda. Els protagonistes van ser Reagan i Gorbatxov. Ara bé, la situació a la URSS l’economia travessava grans dificultats, perquès economies planificades patien una crisi econòmica semblants a les que afectaven a les economies capitalistes (inflació i recessió econòmica).
- Crisi econòmica, endeutament i malestar socialà declara que 25 milions de ciutadans soviètics vivia per sota del llindar de la pobresa. En molts països del tercer món havien optat pel model industrial.
- Pèrdua de confiança en model econòmic soviètic à a causa de la crisi soviètica, a més molts països deixen de rebre préstecs i ajusts econòmics per part de la URSS.
- Mobilització treballadors i llei marcial a Polòniaà vaga a l’estiu del 80 que comença en protesta en augment del preu de la carn i reclamen la llibertat d’expressió i formació de sindicats al marge del règim. “Solidarnos”à exigeix que posés en pràctica les disposicions en drets humans de Nacions Unides (a Hèlsinki). Finalment, el govern polonès pressionat per la URSS que amenaçava amb fer una intervenció militar, va aturar la vaga i va fer la llei marcial i van desactivar el moviment dels treballadors. La lluita va continuar i va posar en relleu que els països del pacte de Varsòvia estaven passant per una crisi molt gran entorn a un fort sindicat. Aquestes dificultats de la URSS no podia competir amb els EEUU
- Conseqüències negatives de la cursa d’armaments à Reagan veu una possibilitat de desenvolupar la cursa perquè tenia un avantatge econòmic. La desigualtat de poder econòmica va influenciar en les possibilitats de la URSS en tant que no va poder competir.
- Els costos de la intervenció soviètica a Afganistanà implica un gran sacrifici econòmic i humà. La URSS desviava una quantitat de diners a despeses militars, mentre tenia un gran malestar social en el seu interior.
- El projecte de Gorbatxov A partir del seu nomenament canvia la dinàmica dels anys anteriors. Ell ja havia detectat els problemes: centralització excessiva de les decisions, corrupció, ineficàcia i manca d’innovació econòmica. Havia fet diversos viatges a països occidentals i va comprovar que les condicions de vida de la gent eren millors que els de la gent de la URSS. La propaganda a la URSS era que la gent vivia millor que a Occident, però Gorbatxov no renunciava els principis socialistes. El seu propòsit era reformar i revitalitzar el socialisme. Objectius:
- Eradicació de corrupció, millora mecanismes gestió econòmica, autonomia de les empreses. Això provoca la destitució de diversos generals del partit. El següent va ser l’aprovació del pla “perestroika” o reestructuració.
- Creixement econòmic basat en la innovació científica i tècnica i en increment productivitat dels treballadors.
- Augment de béns de consum i millor qualitat de productes, millora de la condició de vida i justícia social. Era una necessitat la reducció de despeses militars (entre el 15% i el 17% del PIB anava destinada a les despeses militars, mentre que als EEUU era el 6% i 7%).
- Divisió en la direcció del PCUSà dintre del partit comunista sorgeix un sector crític que qüestiona el projecte de Gorbatxov tant per la perestroika com pel que fa a les polítiques internacionals. La divisió més profunda es va manifestar quan Gorbatxov va intentar tirar endavant les reformes en àmbit polític com democratitzar el partit comunista, ja que va convocar eleccions i congrés de diputats del poble (i alguns estarien escollits en vots a les urnes). Quan fa això el sector crític reacciona i veu que la única possibilitat d’acabar amb la orientació era fer un cop d’estat (però acaba fracassant). Tot i que fracassa, va debilitar el president. El líder opositor de Gorbatxov va agafar força. Davant de la crisi, l’administració nord-americana va veure que l’oportunitat de fixar una sèrie d’objectius per a que hi hagués un canvi de règim en la URSS i en els països de l’est. Davant la feblesa del règim soviètic és quan els EEUU fa pressió internacional.
- Revoltes de 89 i desaparició de la URSS
- URSS desarmament unilateral armes convencionals i retirada de forces militars dels països d’Europa Està el pacte de Varsòvia ja no intervindria en cap més país. Va ser una bona oportunitat per part dels dissidents i opositors per fer un avença cap a una sèrie de polítiques, ja que no temien una intervenció militar soviètica (ja que no tenia diners per fer-ho). Gorbatxov va dir que el pacte havia de ser essencialment de caràcter polític (volia desactivar l’aliança amb capacitat d’intervenció en els països que volien fer un canvi de règim). A Polònia i Hongria es van fer eleccions i es van obrir fronteres, així hi va haver ciutadans que van traspassar les fronteres de la RDA a la RFA.
- A la RDA es van crear grups d’oposició i van fer una crida a favor del pluralisme polític, de sindicats lliures i una economia de mercat. Gorbatxov recomana als líders de la RDA que anunciessin que el partit comunista renunciés al monopoli del poder i acceptes les eleccions lliures i que permetessin als ciutadans viatjar a l’estranger (= volia un socialisme democràtic). Aquella mateixa nit cau el mur de Berlín i s’unifica alemanya. Una Alemanya unida integrada en la OTAN estava recolzat per sectors importants, però hi havia altres que no ho acceptaven però eren tan febles que ho van haver d’acceptar. Era una Alemanya unificada, però sota el domini capitalista.
- Declaracions d’independència de diverses nacionalitats i desintegració. Aquest va ser el final de la Guerra Freda. A partir dels anys 90, els líders dels països de l’Est defensen el sistema d’economia de mercat i liberalisme democràtic.
TEMA 19: LA CRISI GLOBAL ACTUAL I ELS MOVIMENTS SOCIALS ACTUALS
Crisi actual és multidimensional: financero-econòmica, social, mediambiental...etc. Aquesta crisi econòmica va començar als EEUU i es va estendre als països d’Europa occidental, que més impacte va tenir és als països del sud (PIGS) crisi global del capitalisme perquè afecta a les principals potències capitalistes del món (EEUU, UE i Japó). No és una crisi de totes les economies de mercat del món, perquè a Àsia, Àfrica, i Llatinoamericà hi ha creixement. De fet, la Xina ja és la primera potència mundial. A més, molts d’aquests països gasten més despeses militars, la cursa espacial....etc.
- Factors que han conduit a la crisi financera i econòmica dels darrers anys
- Motor capitalista financer amb una part important d’especulació amb productes i títols a la borsa que provocaven un creixement artificial.
- Transaccions electròniques instantànies i simultàniament. Extensió i descontrol d’activitats especulatives.
- Manca de control de empreses d’hipoteques d’alt risc
- Invenció de productes financers “virutalització” del capital que circula a través de transaccions virtuals i desapareix la transparència dels mercats difícils de controlar pels Estats.
- Consum irresponsables través de crèdits concedit per les entitats financeres que provoca un sobre endeutament per part dels clients.
- Bombolla immobiliària que va acabar punxant. El sector financer concedia crèdits financers cauen ràpidament els preus dels habitatges deutes impagables gran nombre de propietaris perden els seus habitatges i estalvis repercuteix en el conjunt de l’economia perquè una gran part d’ella estava relacionada amb el món de la construcció i els habitatges (complicitat de governs i organismes internacionals). Com van fer front els governs a aquesta situació? Tal i com vol el capital; quan hi ha creixement no ha d’intervenir però un cop entra en crisi sí que demana la seva ajuda. Això va rpvocar un alt dèficit per part dels Estats per re-capitalitzar les entitats financeres a canvi del deteriorament i reducció de despeses socials. Reducció de consum, increment de l’atur situació de recessió
- Polítiques econòmiques i socials alternatives
- Lluita contra el frau fiscal
- El deute públic ha d’estar subordinat a altres objectius socials i reactivació econòmica (renda bàsica, plans de reactivació econòmica...etc)
- Banca pública i finances ètiques
- Canvi de model de producció i consum: energies renovables, economia verda i social...etc.
- Reforma llei de l’habitatge
- Característiques comunes moviments indignats Crítica al malestar social i crítica a la impotència del govern per arreglar les coses; a més, els grups de manifestants ja eren emergent. Influït per altres moviments globals (Spring, Occupy Wall Street...etc)
- Connectats en xarxa online i offline
- Ocupen un espai urbà (salta d ela xarxa als carrers)
