¡Descarga ADMINSTRATIVO y más Apuntes en PDF de Derecho Administrativo solo en Docsity!
DRET
ADMINISTRATIU 2
1. L’ACTUACIÓ ADMINISTRATIVA: L’ACTE
ADMINISTRATIU I
EL PROCEDIMENT ADMINISTRATIU.
1.1. L’ACTE ADMINISTRATIU : CONCEPTE, ELEMENTS I REQUISITS. LA
INVALIDESA
DELS ACTES ADMINISTRATIU.
Anem a veure la teoria de l’acte administratiu, és a dir, les conseqüències jurídiques de les actuacions
administratives.
Quan l’Administració actua pot fer tres tipus d’activitats:
1. Dictar reglaments: normes de caràcter inferior a la llei (general, amb
pluralitat de destinataris, no esgoten l’eficàcia en la seva aplicació, innoven l’ordenament jurídic).
2. Fent contractes, convenis, pactes entre l’administració i els ciutadans
individuals i persones jurídiques, que s’anomenen contractes del sector públic (llei del 2007). L’Administració ha de seguir uns paràmetres a l’hora de contractar ja que ho fa amb els diners públics (per tant, ha de contractar el que tingui més qualitat i menys preu, respectant els principis d’igualtat i interdicció de l’arbitrarietat).
3. La teoria de l’acte administratiu. El dia a dia de les Adm. Pb. Es basa
fonamentalment en les actuacions administratives.
L’acte administratiu segons Zanobini (italià, professor universitat, crea una doctrina en la qual es basa la nostra doctrina) és una manifestació de la voluntat, judici, coneixement o desig que realitza una administració pública i que està subjecte al dret administratiu.
D’aquesta definició es deriven les següents notes característiques:
- És un acte administratiu i per tant haurà de seguir els requisits, les anomenades resolucions definitives, les que posen fi al procediment administratiu. Ex: denegació beca, suspens a la matèria de dret administratiu, etc. Tot això són manifestacions de la voluntat.
- Manifestacions de judici: tots els dictàmens, manifestacions, etc. Que poden ser impugnables davant un tribunal.
- Les manifestacions de coneixement: l’activitat certificant.
- Manifestació de desig: propostes de resolució (actuació prèvia a la decisió final regulades a l’art. 89 llei 30/92 propostes que fan l’òrgan inferior a l’òrgan superior que ha de prendre la decisió final).
- Ha d’estar feta per una Administració pública, ja sigui general, autonòmica, local, institucional, corporativa, etc.
- Ha d’estar subjecta al dret administratiu. El 90% de les actuacions de les Ad.Pb estan sotmeses al dret públic, només en alguns casos està sotmesa al dret privat sense els privilegis (per exemple, quan lloguen un local)
En un sentit ampli, l'acte administratiu és tot acte jurídic dictat per l'Administració pública i sotmès al dret administratiu. Ara bé, aquest concepte ampli és rebutjat per la doctrina i per la legislació en favor d'un concepte més estricte. Així, en primer lloc, del concepte d'acte administratiu s'exclouen els reglaments i disposicions de caràcter general, els quals, com a normes, s'integren a la teoria de les fonts jurídiques. S'exclouen també, en segon lloc, els actes contractuals de l'Administració per elaborar amb ells una teoria pròpia, la relativa als contractes públics o administratius; per tant, la teoria dels actes administratius es redueix als actes unilaterals. En últim lloc, s'exclou l'ús de la coacció administrativa per elaborar amb aquesta una teoria ulterior, de manera que l'acte administratiu es concreta en la declaració, i no en l'execució.
Després d'aquesta reducció conceptual, l'acte administratiu es defineix com l'acte jurídic unilateral de l'Administració pública diferent del reglament i consistent en una declaració. S'exclouen així del concepte d'acte administratiu els actes dels administrats, els contractes, els reglaments, les execucions coactives i els actes sotmesos a ordenaments diferents del dret administratiu. Més concretament, per al professor García de Enterría, l'acte administratiu és " la declaración de voluntad, de juicio, de conocimiento o de deseo realizada por la Administración en ejercicio de una potestad administrativa diferente de la potestad reglamentaria ". Vegem a continuació, amb una mica més de detall, les notes característiques de l'acte administratiu.
L'acte administratiu com a acte jurídic. Tot acte jurídic consisteix en un fet o actuació que produeix efectes jurídics. Així, les actuacions administratives que consisteixen en una decisió o declaració de voluntat de l'Administració pública constitueixen actes jurídics de caràcter administratiu. Ara bé, encara que la major part de les vegades els actes jurídics realitzats per l'Administració de conformitat amb el dret administratiu estan integrats per decisions o declaracions de voluntat, es pot assenyalar que aquest tipus d'actuacions administratives no són l'únic tipus al qual el dret connecta la producció d'efectes jurídics. Així, per exemple, podem esmentar les importants conseqüències que moltes vegades deriven de l'emissió d'un certificat, d'un informe o d'un dictamen per part d'un òrgan administratiu consultiu. D'acord amb aquesta puntualització, s'ha d'admetre -com assenyala el
Un Acte reglat és aquell que en l’aplicació de la llei l’Administració només pot optar per una única solució justa. Ex. Recursos de reposició, edat per votar als 18 anys. Tercium non datur.
Els actes discrecionals: deixen un marge a l’Administració per triar entre diverses solucions justes. Deixa un marge d’apreciació subjectiva. Ex. Qualificació d’un examen, etc.
Els actes discrecionals no han de ser entesos com actes dictats per l’Administració amb absoluta i plena llibertat i no subjectes a cap tipus de control per part dels tribunals. La diferència entre actes reglats i actes discrecionals és que en els actes discrecionals l’Administració, a l’hora de decidir sobre determinats elements, té un marge de llibertat i de lliure valoració que no es dóna, en canvi, en els actes reglats. En tot cas, determinats elements de qualsevol acte estan reglats i, per tant, almenys pel que fa a aquests elements, és possible el control judicial.
LÍMITS ALS ACTES DISCRECIONALS :
- (^) Competència de l’òrgan que dicta l’actuació discrecional.
- Respecte al procediment legalment establert.
- Motivació de l’acte administratiu.
- Respecte als principis generals del dret.
- Persecució del fi públic d’aquell acte.
ACTES FAVORABLES I ACTES DESFAVORABLES O DE GRAVAMEN
respecte de la distinció entre actes favorables i actes de gravamen, es pot assenyalar que els favorables o actes declaratius de drets, com indica el seu nom, són aquells en virtut dels quals l'Administració pública declara un dret a favor d'un ciutadà o permet exercir un dret subjectiu preexistent, com per exemple l'atorgament de llicències i autoritzacions o altres títols administratius habilitants.
Els actes de gravamen o desfavorables, per la seva banda, es refereixen a aquells actes de l'Administració pública que imposen algun gravamen als administrats, com per exemple les sancions administratives, o a aquells actes el contingut dels quals no afavoreix la situació jurídica dels interessats. l'LRJPAC estableix, respecte dels actes de gravamen o desfavorables, la possibilitat de revocar-los en els termes de l'article 105.1: " Las Administraciones públicas podrán revocar en cualquier momento sus actos de gravamen o desfavorables, siempre que tal revocación no constituya dispensa o exención no permitida por las leyes, o sea contraria al principio de igualdad, al interés público o al ordenamiento jurídico "..
ACTES QUE POSEN FI A LA VIA ADMINISTRATIVA I ACTES QUE NO POSEN FI A LA
VIA
ADMINISTRATIVA.
Aquesta distinció serveix per establir quins actes són susceptibles de recurs d’alçada davant l’òrgan superior jeràrquic i quins no ho són, perquè esgoten la via administrativa.
Els actes que posen fi a la via administrativa són els que poden ser impugnats davant l’Administració només mitjançant el recurs potestatiu de reposició i, excepcionalment, amb el recurs extraordinari de revisió, o davant la jurisdicció contenciosa administrativa. Amb caràcter general, l’article 109 de la
LRJPAC determina els actes que posen fi a la via administrativa.
Els actes que no posen fi a la via administrativa són els que, almenys, són susceptibles de recurs d’alçada davant el superior jeràrquic de l’òrgan que els va dictar, recurs que esdevé necessari per esgotar la via administrativa i poder impugnar l’acte davant de la jurisdicció contenciosa administrativa.
ACTES EXPRESSOS, TÀCITS I PRESUMPTES.
- Acte exprés: hi ha una exteriorització clara i inequívoca de la manifestació de la voluntat, del judici, del desig o del coneixement.
- Acte tàcit: no hi ha una manifestació externa clara, però davant la conducta administrativa es presumeix raonablement l’existència d’una voluntat que produeix efectes jurídics.
- Acte presumpte: no hi ha ni una manifestació concreta ni una conducta a les quals es pugui atribuir un determinat sentit que respongui a una interpretació racional. En l’acte presumpte, davant l’incompliment per part de l’Administració de l’obligació de resoldre els procediments, el significat de la conducta administrativa el fixa de forma expressa l’ordenament jurídic, el qual presumeix l’existència d’un acte administratiu. És aleshores quan parlem del silenci administratiu.
ELEMENTS DE L ’ACTE ADMINISTRATIU
D’acord amb la regulació de l’acte administratiu que fa la LRJPAC als articles 53 i següents, es pot parlar dels elements de l’acte administratiu següents: element subjectiu, element objectiu, element teleològic i element formal.
1. ELEMENT SUBJECTIU
Com hem assenyalat anteriorment, la doctrina administrativista més autoritzada sosté que l'acte administratiu només pot ser dictat per una Administració pública en sentit formal; els actes administratius són aquells actes que emanen de l'Administració pública com a persona jurídica de dret administratiu. Així, ni les persones físiques ni les jurídiques de dret privat no poden dictar actes administratius. Ara bé, aquesta regla s'exceptua en determinats supòsits, a causa de l'especial relació que els particulars poden tenir amb l'Administració pública, relació que a vegades els permet adquirir capacitat per emanar actes administratius. Aquests supòsits es refereixen a aquells subjectes que posseeixen una relació especial amb l'Administració que els permet exercir per delegació o
en cada cas concret. Si aquests motius no es presenten, ens trobarem davant d'un supòsit de "desviació de poder", que no és cap altra cosa que una desviació de la causa que justifica l'actuació administrativa. La desviació de poder es considera un vici de l'acte administratiu, segons preveu l'article 63 de l'LRJPAC. Entre els supòsits clàssics de concurrència del vici de desviació de poder hi ha els actes administratius destinats a evitar l'execució de pronunciaments judicials, els actes administratius inspirats en motius aliens a l'interès públic, els adoptats amb finalitats purament electorals, els actes dictats per evitar la tramitació del procediment establert amb la finalitat de marginar les garanties dels ciutadans, etc. Més concretament, en el nostre ordenament jurídic la desviació de poder és expressament esmentada en la norma fonamental, article 106.1 de la CE, en recordar-se l'obligació que incumbeix als jutges i tribunals de controlar l'adequació de l'activitat administrativa als fins que la justifiquen.
3.ELEMENT FORMAL
Com a elements formals de l'acte administratiu, la doctrina més autoritzada inclou: procediment administratiu, forma de la resolució i motivació, notificació i publicació. Els dos primers elements ja han estat objecte de la nostra atenció en unitats i apartats anteriors, per la qual cosa aquí no val la pena de reiterar-nos en el que hem dit.
Pel que fa, concretament, a la forma de la resolució, només s'ha d'afegir que, d'acord amb l'article 55.1 de l'LRJPAC, "los actos administrativos se producirán por escrito a menos que su naturaleza exija o permita otra forma más adecuada de expresión y constancia". Per això són factibles els actes administratius verbals (article 55.2 de l'LRJPAC).
Els actes administratius no requereixen motivació expressa, llevat dels supòsits que estableix l'article 54 de l'LRJPAC. D'acord amb aquest precepte, seran motivats amb succinta referència dels fets i fonaments de dret:
a. els actes que limitin drets subjectius o interessos legítims;
b. els actes que resolguin procediments de revisió d'ofici de disposicions i actes
administratius, recursos administratius, reclamacions prèvies a la via judicial i procediments d'arbitratge;
c. els que se separin del criteri seguit en actuacions precedents o del dictamen
d'òrgans consultius;
d. els acords de suspensió de l'execució dels actes, sigui quin sigui el motiu de
la suspensió, així com l'adopció de mesures provisionals;
e. els acords de la tramitació d'urgència dels procediments o d'ampliació de
termini;
f. els actes que es dictin en exercici de potestats discrecionals, així com
aquells que s'hagin de dictar en virtut de disposició legal o reglamentària expressa.
La conseqüència que es deriva de la falta de motivació en aquests casos és la defectuositat o vici de l'acte administratiu no motivat.
Finalment, així mateix, la notificació i la publicació dels actes administratius són considerats elements formals dels actes administratius. Malgrat això, seran objecte
d'atenció en un apartat posterior, ja que són també requisits d'eficàcia dels actes administratius i mereixen una consideració especial.
LA INVALIDESA DELS ACTES ADMINISTRATIUS
Quan una decisió de l’Administració és il·legal, quins graus d’il·legalitat preveu l’ordenament? En l’àmbit de dret privat, regulat en el codi civil, els actes contraris a la llei són nuls de ple dret. En l’àmbit del dret públic hi ha tres graus:
- La nul·litat (art.62- 30/92)
- l’anul·labilitat (Art. 63 - 30/92)
- Irregularitats no invalidants (art. 64- 30/92)
DIFERÈNCIES ENTRE NUL ·LITAT I ANUL· LABILITAT:
- L’acte nul ho és d’origen, des del primer dia que està dictat. Els efectes de la nul·litat no es poden produir mai, també són nuls.
- La decisió anul·lable és a partir del moment que es declara l’anul·labilitat.
- Quan es declara per sentència un acte anul·lable és una afirmació constitutiva, e n canvi quan una sentència fa una afirmació d’una nul·litat d’un acte, és merament declarativa, només constata un fet anterior.
Un acte administratiu és invàlid quan infringeix l’ordenament jurídic. Segons la importància i la transcendència del vici de què es tracti es pot parlar de graus d’invalidesa diferent: nul·litat de ple dret i anul·labilitat.
Així, doncs, en el dret administratiu es distingeixen dues classes d’invalidesa: la nul·litat de ple dret (art. 62 LRJPAC) i l’anul·labilitat (art. 63.1 LRJPAC). D’altra banda, hi ha infraccions simples que no gaudeixen de transcendència invalidatòria, com per exemple l’actuació de l’Administració fora del termini establert, llevat que el termini establert sigui essencial (art. 63.3 LRJPAC).
1. Actes nuls de ple dret
Els supòsits d’actes administratius nuls de ple dret es troben enumerats taxativament a l’article 62.1 de la LRJPAC. Es pot dir que constitueixen un numerus clausus. Segons l’article 62.1 LRJPAC, els actes de les administracions públiques són nuls de ple dret en els casos següents:
a. Si lesionen els drets i les llibertats susceptibles d’empara constitucional.
(Aquests drets són els que recullen els articles 14 a 29 CE, i també el dret a l’objecció de consciència, recollit a l’article
30.2 CE.)
En tots els altres casos en què els actes administratius infringeixin l’ordenament jurídic, els actes administratius seran anul·lables (art. 63 LRJPAC).
Els actes anul·lables es defineixen a l’article 63 de la LRJPAC amb una formulació general: «Són anul·lables els actes de l’Administració que incorrin en qualsevol infracció de l’ordenament jurídic.» L’anul·labilitat dels actes administratius queda limitada entre dos nivells: per dalt, els vicis que determinen la nul·litat de ple dret de l’article 62; per sota, les irregularitats no invalidants a què es refereixen els números 2 i 3 de l’article 63. Per tant són anul·lables totes aquelles infraccions que no es contemplin a l’article 62.1 (actes nuls de ple dret).
La LRJPAC permet la convalidació dels actes anul·lables si es corregeixen els vicis que tenen. La convalidació produirà efectes a partir de la data en què aquesta es produeixi (art. 67 LRJPAC). Els actes administratius anul·lables poden ser convalidats per l’Administració, si s’esmenen els vicis que tenen (art. 67.1 LRLPAC). Són exemples d’això la convalidació d’un acte dictat per òrgan incompetent jeràrquicament perquè ha estat ratificat per l’òrgan superior, i la convalidació d’un acte en relació amb el qual mancava una autorització per l’atorgament de l’autorització per part de l’òrgan competent (art.
67.3 i 4). Els actes de convalidació només produeixen efectes des de la data en què es produeix la convalidació, si no és que es donen els supòsits que justifiquen l’atorgament d’una eficàcia retroactiva en els termes de l’article 57.3 (actes favorables).
3. Irregularitats no invalidants
Darrere aquest concepte s’amaguen supòsits d’actuacions de les AAPP irregulars, no conformes a l’ordenament però que no tenen cap càstig. Malgrat ser contràries a la llei, l’ordenament no les castiga, per això s’anomenen irregularitats no invalidants de l’actuació feta.
Exemples : la llei diu que en 10 dies l’Administració t’ha de notificar una multa de trànsit (art. 58 de la llei 30/92). Què passa si es notifica el dia 12? No passa res, és una irregularitat però sense cap
conseqüència.
1.2. LA PRESUMPCIÓ DE VALIDESA I L ’ EFICÀCIA DELS ACTES
ADMINISTRATIUS.
N OTIFICACIÓ I PUBLICACIÓ.
Un cop l’Administració pública ha dictat un acte administratiu:
a. Es presumeix vàlid: Iuris tantum, presumpció de fet i també presumpció
iuris et de iure, presumpció de dret. Les presumpcions de dret són més difícils de destruir que les de fet, que admeten més proves en contrari.
b. Un cop notificat és eficaç i immediatament executiu, per tant s’ha de
complir pel seu destinatari (art. 56 30/92).
L’article 57.1 de la LRJPAC estableix com a regla general que «els actes de les administracions públiques subjectes al dret administratiu es presumeixen vàlids i produeixen efectes des de la data en què es dicten, llevat que s’hi disposi altrament».
Aquest precepte estableix una presumpció de validesa que permet que l’acte desplegui tots els possibles efectes mentre no se’n demostri la invalidesa i es trasllada al particular la càrrega d’impugnar-lo per la via administrativa o contenciosa administrativa, segons que calgui, si vol obtenir-ne l’anul·lació i frenar- ne l’eficàcia.
LA NOTIFICACIÓ COM A CONDICIÓ D ’ EFICÀCIA
La notificació i la publicació constitueixen una condició jurídica per tal que l’acte sigui eficaç. La
LRJPAC imposa el deure de comunicar a les persones interessades «les resolucions o actes administratius que afectin els seus drets i interessos».
La notificació consisteix en un acte administratiu pel qual s’informa les persones interessades del contingut i de la naturalesa d’un altre acte que les afecta, i dels mecanismes jurídics de què disposen per reaccionar contra l’acte notificat.
D’aquesta definició es desprèn la naturalesa de la notificació: aquesta no forma part de l’acte notificat, sinó que el segueix. Per tant, la notificació o la publicació poden afectar la vinculació o la subjecció de l’Administració a l’acte, però no a l’existència o la validesa d’aquest acte.
La notificació és un nou acte administratiu que té dos efectes: d’una banda, constitueix una condició per a l’eficàcia dels actes administratius que afecten els drets o els interessos de les persones interessades, i, de l’altra, actua com a requisit perquè transcorrin els terminis d’impugnació de l’acte notificat.
REQUISITS
A) REQUISITS SUBJECTIUS
Qui practica la notificació? Ni la LRJPAC ni la Llei 26/2010 no concreten qui ha de practicar la notificació; per tant, la podrà practicar l’òrgan que va dictar l’acte, l’inferior jeràrquic o el funcionari o funcionària a qui s’encomani.
A qui s’ha de practicar la notificació? A les persones a les quals les resolucions i els actes administratius notificats afecten els drets i els interessos (art. 58.1 LRJPAC).
B) REQUISITS OBJECTIUS
notificació s’entendrà practicada quan es tingui constància que se n’ha accedit al contingut. La notificació s’entendrà rebutjada quan hi hagi constància de la recepció de la notificació a l’adreça electrònica i transcorrin deu dies naturals sense que se n’accedeixi al contingut, tret que d’ofici o a instància de la persona destinatària es comprovi la impossibilitat tècnica o material de l’accés. En el mateix sentit s’expressa l’article 56.4 de la Llei 26/2010 en assenyalar que la notificació per mitjans electrònics s’entén rebutjada a tots els efectes si, un cop s’ha acreditat la constància de la posada a disposició de la persona interessada o del representant o la representant d’aquesta, han transcorregut deu dies naturals sense accedir-ne al contingut, llevat que, d’ofici o a instància del destinatari o destinatària, es comprovi la impossibilitat tècnica o material d’accedir-hi.
Forma : Pel que fa a la manera com s’ha de practicar la notificació, aquesta s’ha de lliurar a la persona interessada o a qui la representi (art. 59.1 LRJPAC), tenint en compte, però, la previsió del segon paràgraf de l’article 59.2 de la LRJPAC. D’altra banda, d’acord amb l’article 59.1 de la LRJPAC, les notificacions s’han de practicar per qualsevol mitjà que permeti tenir constància de la informació següent:
a. La recepció feta per part de la persona interessada o de qui la representi.
b. La data, la identitat i el contingut de l’acte notificat.
En el mateix sentit s’expressa l’article 56.1 de la Llei 26/2010 en assenyalar que les notificacions dels actes administratius s’han d’efectuar per qualsevol mitjà que permeti tenir constància de la recepció per part de la persona interessada, o del representant o la representant d’aquesta, i també de la data, la identitat i el contingut de l’acte notificat; per la seva banda, l’article 56.2 estableix (en el mateix sentit que l’art. 59.1 LRJPAC) que l’acreditació de la notificació s’ha d’incorporar a l’expedient.
Finalment, pel que fa al mitjà de notificació que possiblement utilitzen de manera més habitual les administracions públiques (notificació administrativa mitjançant el servei de correus, amb justificant de rebuda), s’hauran de tenir en compte les previsions del Reial decret 1829/1999, de 3 de desembre, que aprova el Reglament pel qual es regula la prestació de serveis postals, i, en concret, els articles 39 a 44 del Reglament esmentat.
Pel que fa als requisits de forma quan es tracti de la notificació per mitjans electrònics, l’article 28 de Llei estatal 11/2007, de 22 de juny, d’accés electrònic dels ciutadans als serveis públics estableix que, per tal que la notificació es practiqui utilitzant algun mitjà electrònic, es requerirà que la persona interessada hagi assenyalat aquest mitjà com a preferent o n’hagi consentit la utilització.
En l’àmbit de les administracions públiques de Catalunya, la Llei 26/2010 regula la notificació dels actes administratius per mitjans electrònics als articles 56 i 57 tot assenyalant que la notificació per mitjans electrònics s’ha de dur a terme de conformitat amb el règim que estableix l’article 43, relatiu a la tramitació electrònica del procediment administratiu. D’acord amb aquest precepte, les administracions públiques catalanes han d’utilitzar mitjans electrònics en llurs comunicacions amb els ciutadans sempre que aquests així ho hagin sol·licitat o consentit expressament (art. 43.3 de la Llei
26/2010). No obstant això, es preveu la possibilitat que mitjançant reglament s’estableixi l’obligatorietat de comunicar-se amb l’Administració utilitzant només mitjans electrònics, quan els interessats siguin persones jurídiques o col·lectius de persones físiques que, amb motiu de llur capacitat econòmica o tècnica, dedicació professional o altres motius acreditats, tinguin garantits l’accés als mitjans tecnològics necessaris i llur disponibilitat.(art. 43.2 de la Llei 26/2010).
Quant als requisits tècnics del mitjà electrònic a l’efecte de la notificació, l’article 57 de la Llei 26/2010 preveu que els sistemes que les administracions públiques han d’emprar per a la pràctica de notificacions electròniques han de garantir el compliment dels requisits tècnics següents:
a. Habilitar mecanismes per permetre que la persona interessada conegui
d’una manera efectiva que ha rebut notificacions a la seva bústia.
b. Garantir la identificació de la persona interessada que rep la notificació.
c. Acreditar l’acusament de recepció de la notificació per part de la persona
interessada, i també l’acceptació o el rebuig.
d. Disposar de mecanismes de xifratge de la via telemàtica mitjançant la qual
es produeix la notificació, per protegir la necessària confidencialitat de les dades.
e. Garantir l’acceptació o el rebuig de la notificació, mitjançant els mecanismes
de signatura electrònica.
REBUIG DE LA NOTIFICACIÓ
Quan la persona interessada o qui la representa rebutgi la notificació d’una actuació administrativa, s’ha de fer constar aquest fet en l’expedient, s’han d’especificar les circumstàncies de l’intent de notificació i es té per fet el tràmit, de tal manera que el procediment continua (art. 59.4 LRJPAC).
D’altra banda, com ja hem assenyalat, en cas que la notificació es practiqui per mitjans electrònics, quan hi hagi constància de la recepció de la notificació i passin deu dies naturals sense que se n’accedeixi al contingut, s’entén que la notificació s’ha rebutjat, amb els mateixos efectes que acabem d’esmentar (art. 28 de la Llei 11/2007, de 22 de juny, i article 56 de la Llei 26/2010), tret que d’ofici o a instància de la persona destinatària es comprovi la impossibilitat tècnica o material de l’accés.
NOTIFICACIÓ MITJANÇANT EDICTES
D’acord amb l’article 59.5 de la LRJPAC, quan les persones interessades en l’expedient siguin desconegudes o s’ignori el lloc de la notificació o el mitjà a què es refereix l’article 59.1, o s’hagi intentat la notificació però no s’hagi pogut practicar, la notificació es farà mitjançant anuncis al tauler d’edictes de l’ajuntament del seu últim domicili, al Butlletí Oficial de l’Estat, de la comunitat autònoma o de la província, segons quina sigui l’Administració de què procedeixi l’acte a notificar i l’àmbit territorial de l’òrgan que el va dictar.
a. Quan la notificació s’ha de practicar per mitjà d’anuncis en el tauler
d’edictes de l’ajuntament de l’últim domicili en els casos en què les persones interessades en un procediment són desconegudes, s’ignora el mitjà o el lloc de la notificació i aquesta no s’ha pogut practicar, malgrat que s’ha intentat.
b. Quan les persones destinatàries de l’acte són una pluralitat indeterminada.
c. Quan es tracta d’actes integrants d’un procediment selectiu o de
concurrència competitiva de qualsevol tipus. En aquest supòsit, les convocatòries successives s’han de publicar almenys a la seu electrònica corresponent i amb els mateixos efectes. Aquesta circumstància s’ha d’indicar en la convocatòria del procediment, i no tenen validesa les publicacions que s’efectuïn en llocs diferents.
Finalment, tant la LRJPAC com la Llei 26/2010 preveuen que si l’òrgan competent aprecia que la notificació per mitjà d’anuncis o la publicació d’un acte lesiona drets o interessos legítims, s’ha de limitar a publicar en el diari o butlletí oficial que correspongui una mera indicació del contingut de l’acte i del lloc on les persones interessades poden comparèixer, en el termini que s’estableixi, per conèixer el contingut íntegre de l’acte i deixar constància d’aquest coneixement (art. 58.5 de la Llei 26/2010 i 61
LRJPAC).
1.3. L’EXECUCIÓ FORÇOSA , LA REVISIÓ D ’ OFICI I LA REVOCACIÓ DELS
ACTES
ADMINISTRATIUS.
L’EXECUCIÓ FORÇOSA
Un cop s’ha notificat l’acte administratiu tens un termini per a complir-lo. Quan el ciutadà no ha complert dins el termini, la pròpia administració pot obligar-lo al compliment, mitjançant els mitjans d’execució forçosa previstos als articles 96 a 100 de la Llei 30/92. Aquests mitjans l’Administració pot acabar fent complir l’acte administratiu sense necessitat d’arribar al poder judicial.
Els mitjans d’execució forçosa són els següents (art.96.1 de la LRJPAC).:
CONSTRENYIMENT SOBRE EL PATRIMONI
Aquest mitjà d'execució forçosa és el previst per als casos en què l'obligació consisteix en el pagament d'una quantitat líquida , la qual correspon a la que ja ha vençut, està determinada i és exigible. Per contra, no és líquida la quantitat l'import exacte de la qual està pendent de determinar, perquè, per exemple, encara s'ha de valorar algun extrem.
Per tant, si l'obligació consisteix en el deure de pagar una quantitat líquida i el deutor es resisteix al pagament, l'Administració la pot fer efectiva de manera
forçosa amb càrrec al patrimoni del deutor mitjançant el procediment de recaptació per via de constrenyiment o en via executiva.
Aquest mitjà d'execució forçosa és el que es fa servir amb més freqüència , ja que la finalitat és fer efectives obligacions dineràries amb l'Administració pública, que són les que més sovintegen. Pensem, per exemple, en les multes, en general, i en les de trànsit, en particular, en els deutes tributaris (per impostos, taxes i contribucions especials), etc. A més, la resta de mitjans d'execució forçosa es poden acabar reconduint finalment al constrenyiment sobre el patrimoni. Si la persona afectada no paga la multa coercitiva, si no paga la quantitat derivada de l'execució subsidiària, l'Administració haurà de recórrer a la via del constrenyiment sobre el patrimoni.
Això està regulat a l'article 97 de la LRJPAC, el qual es limita a fer una remissió al procediment de recaptació en via executiva, que és aplicable a tots els deutes de dret públic , siguin o no tributaris.
Normalment hi ha un recàrrec del 10% i tens 20 dies per a poder pagar.
EL PROCEDIMENT DE CONSTRENYIMENT O DE RECAPTACIÓ EN VIA EXECUTIVA
En resum, el procediment per via de constrenyiment sobre el patrimoni o procediment de recaptació en via executiva va dirigit a assenyalar un bé propietat del deutor, alienar-lo i aplicar l'import obtingut al pagament del deute. Està regulat a la Llei general tributària, de l'any 2003, i al Reglament General de Recaptació, aprovat pel Reial Decret 939/2005, de 29 de juliol.
L'esquema general d'aquest procediment és el següent :
Començament: es comença amb la provisió de constrenyiment , resolució que té com a antecedent indefugible l'expedició de la certificació de descobert , que es dicta un cop ha transcorregut el termini per a abonar el deute en període voluntari.
Per a expedir aquesta certificació, cal comprovar que s'ha fet prèviament la liquidació del deute i que ha estat notificada correctament. Com a conseqüència de l'engegada del procediment mitjançant la provisió de constrenyiment es produeixen els efectes següents:
a. S'afegeix un recàrrec a l'import del deute
b. Es comencen a generar interessos pel retard del pagament
c. Si no es paga, es procedeix contra el patrimoni del deutor, el qual
s'embarga.
Desenvolupament : Si, un cop notificada la provisió de constrenyiment, el deutor no paga, es dicta la provisió d'embargament. Es tracta d'assenyalar béns en quantitat suficient per a cobrir l'import del deute. Per tant, cal dur a terme les actuacions necessàries per a obtenir informació precisa sobre el patrimoni del deutor.
provisional i es pot exigir la quantitat fixada provisionalment, sense perjudici de la liquidació definitiva.
Cal determinar perfectament l'actuació que ha de dur a terme el substitut i fer la liquidació provisional donant audiència a la persona obligada. Això vol dir que no és permès que l'Administració fixi, unilateralment i sense intervenció de la persona obligada, la quantitat que s'ha d'abonar per l'execució subsidiària.
Segons hem indicat també, si la persona obligada no paga aquests costos, l'Administració podrà optar al constrenyiment sobre el patrimoni.
M ULTA COERCITIVA O MULTA PER VIA DE RETARD (ART.99 DE LA LRJPAC).
Amb aquest mitjà d'execució forçosa es tracta de vèncer la resistència d'una persona a complir l'acte administratiu, imposant-li una multa que es pot anar repetint cada cert temps, suficient perquè el pugui complir. També s’aplica en obligacions de fer.
Vegem un exemple concret més desenvolupat: Posem per cas que un ciutadà ha instal·lat un aparell d'aire condicionat a la façana d'un edifici que està declarat "Bé Cultural d'Interès Nacional". Dictada i notificada la corresponent ordre de retirar-lo, ja que la legislació no permet aquesta mena d'instal·lació, el ciutadà la incompleix malgrat l'advertència prèvia d'execució forçosa. A continuació, l'Administració li pot imposar una multa econòmica i, transcorregut un període de temps suficient per a retirar-lo, n'hi pot imposar una altra, i així successivament fins que compleixi. Si aquest ciutadà no paga les multes coercitives es pot recórrer al constrenyiment sobre el seu patrimoni.
La multa coercitiva no té el caràcter de sanció. La seva voluntat no és castigar una infracció comesa, sinó procurar que la persona obligada compleixi allò que ordena l'acte administratiu que s'executa. De fet són compatibles, ja que, a més de mirar d'executar forçosament l'acte, l'Administració pública també pot incoar, si s'escau, expedient sancionador per la infracció comesa. Per això, a l'article 99.2 de la LRJPAC s'estableix que és independent de les sancions que es puguin imposar amb aquest caràcter i que és compatible.
A diferència de la resta de mitjans d'execució forçosa, la multa coercitiva s'afegeix al contingut de l'acte administratiu. És a dir, la persona obligada per l'acte l'haurà de complir i, a més, haurà de pagar la multa. Per això, per a aplicar-la cal que estigui prevista expressament en una llei i només es podrà imposar de la manera i en la quantitat que aquesta norma fixi (art. 99.1 de la LRJPAC).
Quan procedeix? La LRJPAC determina a l'article 99.1 els actes susceptibles d'execució forçosa mitjançant multa coercitiva.
Cal destacar-ne respecte al seu apartat c), que admetla possibilitat d'aplicar multes coercitives en cas d'incompliment d'actes l'execució dels quals la persona obligada pot encarregar una altra persona. És a dir, en aquest cas tant es pot fer servir la multa coercitiva com l'execució subsidiària.
COMPULSIÓ SOBRE LES PERSONES
Aquest mitjà d'execució forçosa implica l'ús de la força sobre les persones. És el mitjà més radical, per la qual cosa només s'ha de fer servir com a últim recurs i quan es tracti d'actes la naturalesa dels quals no permet fer servir la resta de mitjans.
Atesa aquesta incidència en l'àmbit de la llibertat de les persones, només es pot aplicar en els casos en què la llei ho autoritzi expressament i sempre dins el respecte a la dignitat de les persones i als drets reconeguts a la Constitució. Està prevista a l'article 100 de la LRJPAC.
Última ràtio de l’Estat de dret i s’ha d’emparar en el principi de proporcionalitat.
Quan procedeix? Segons diu aquest article, en el cas dels actes administratius que imposin una obligació personalíssima de no fer o suportar. Exemples: vacunació obligatòria, impedir l'entrada en un lloc i altres mesures d'ordre públic com les policials tendents a evitar una manifestació il·legal, danys en els béns, etc.
Un altre exemple molt típic de compulsió sobre les persones és el desnonament administratiu, el qual consisteix en desallotjar les persones que ocupen sense títol béns de domini públic per part dels agents de l'Administració. Un exemple en seria el desnonament de persones que fan acampades en espais públics sense autorització (recordem el cas dels immigrants desallotjats de places públiques) o també el desallotjament de les persones expropiades que es resisteixen a abandonar la finca que ha estat objecte d'expropiació.
No només el principi de proporcionalitat guia l'ús de l'execució forçosa pels òrgans administratius competents en cada cas. L'LRJPAC estableix, a més, d'una banda, que quan siguin diversos els mitjans d'execució admissibles s'ha d'escollir sempre el menys restrictiu per a la llibertat individual del ciutadà o ciutadans afectats (article 96.2). D'altra banda, la mateixa llei especifica que si per executar materialment l'acte administratiu incomplert és necessari entrar al domicili de l'afectat, les administracions públiques han d'obtenir el consentiment d'aquest o, si no l'obtenen, l'oportuna autorització judicial (article 96.3).
Per tal de procedir a l'execució forçosa, cal:
- En primer lloc, que hi hagi un acte que imposi una obligació de donar, fer o no fer. Sense acte administratiu previ no tenim cap decisió per executar (art.93.1 de la LRJPAC). El que s'executarà serà precisament aquest acte, sense modificar-ne ni innovar-ne el contingut.
- No cal que l'acte sigui ferm. Encara que es pugui recórrer o impugnar, l'acte és executiu i és susceptible d'execució. El que cal és que sigui eficaç.
- Haver notificat l'acte a la persona interessada o obligada a complir-lo. És evident que no es pot imposar una execució forçosa si la decisió no ha estat prèviament coneguda per la persona obligada (art.93.2de la LRJPAC).
- Abans de procedir a l'aplicació de la mesura concreta d'execució forçosa, s'ha de fer la corresponent advertència a la persona obligada (art. 95 de la LRJPAC). Aquesta advertència prèvia implica l'atorgament d'una nova oportunitat de complir voluntàriament. Cal que passi el transcurs del termini indicat en aquest avís. Per tal que l'advertència prèvia tingui un significat, ha d'anar acompanyada de l'atorgament d'un nou termini per complir.
