Goran Paskaljevik. Optimistas.
Una anàlisi des de la teoria de sistemes
Partim sempre del context.
És per això que hem d’estar atents des de les primeres escenes, perquè, normalment, el
director emmarca la història. Hem d’observar el llenguatge digital (lingüístic) i
l’analògic (no verbal). Com vam comentar a classe, el fet que es cridi el metge per un
infart, però que el problema no sigui un infart, sinó un altre, ja introdueix un malentès.
Hi ha una mentida inicial. Després, des de l’escorxador, ell parla de “treballs bruts”, i
que ningú no l’aprecia. Ni quan era pobre, ni ara que s’ha enriquit. Sembla que
inicialment hi ha una relació simètrica entre el Sr. Pera i el metge, però el fet que hi hagi
hagut aquesta mentida inicial, descol·loca el metge. Està sota la influència d’un context
familiar que no controla perquè no sap a què atenir-se. Manipulant, amb la seva
arbitrarietat, el pare intenta establir un feed-back negatiu o control de la situació. Les
relacions que hi observem són sempre complementàries. Hi ha una màxima diferència
entre dos: pare-fill, pare- mare, pare-metge, metge-ajudant. En la relació metge-fill,
encara que a la torre el metge s’intenti apropar al nen, ho fa des de l’experiència d’un
adult, per tant seria també complementària. Amb tot, podríem dir que el tracta com una
persona, amb respecte, i en aquest sentit hi hauria una certa simetria.
Evidentment es tracta d’un sistema obert perquè és un sistema viu, però el feed-back
predominant és el negatiu, tret del moment en què el nen sembla que canvia quan
dialoga (feed-back positiu) amb el metge i reconeix espontàniament que el pare és el
problema, omplint-lo dels insults que probablement ell ha après del context familiar, o
del pare, que és el seu model. Hi veiem una redundància (repetició de pautes) en les
pautes entre pare-mare: el pare sempre fa callar la mare. Entre pare-fill, el pare castiga
el fill fins que aquest s’adapta als criteris del pare, veiem com li menteix (“no et faré
res”, però li fa) i mai no veiem una interacció entre fill i pare on hi hagi diàleg, per tant
això també seria una pauta de relació redundant, que té una repercussió en el
comportament del fill. També veiem com el pare intenta manipular el metge quan el
culpa quan aquest no fa les coses que el pare vol que faci, que és fer-se càrrec del seu
fill (encara que com a cardiòleg, poca cosa pot fer).
El metge intenta fer metacomunicació quan li diu que no tracti així el seu fill, que
només és un nen, però el pare no escolta ningú.
Òbviament, hi ha aspectes inconscients: projecció, transferència, i identificació.
El pare projecta en el fill tots els seus continguts inconscients (no el veu com a algú que
cal respectar) quan pretén que s’adapti completament als seus desitjos i valors i quan el
castiga sense preocupar-se de les causes de la seva actitud. Hi ha transferència quan el
pare parla amb el metge suposant que comparteix la seva manera de relacionar-se, les
seves mentides, per això s’enfada quan el metge no respon a les seves expectatives. El
fill s’identifica amb el pare quan al final de la història li diu que ja es pot morir tranquil
que ell assumirà la responsabilitat de l’escorxador, que ha après molt bé el que li ha
ensenyat. Encara que detesti el pare (“Eres un montón de mierda teñida”), no li ha
quedat un altre remei que conviure amb ell i es veu obligat a comportar-se com ell si vol
sobreviure en aquest context (Freud parlaria de mecanismes de defensa del jo). Aquí
veiem que, si no canvia la història del nen en algun moment, acabarà com ell, perquè
falten els vincles afectius que possibilitarien un altre tipus de conducta. El vincle que té
el nen amb la mare està supeditat a la relació amb el pare, ja que la mare li està
subordinada.
En aquest context de relacions podem dir que no hi ha “normal” o “anormal”, ja que el
tipus de conducta està sempre afaiçonada per les interaccions i circumstàncies dels
processos que hi ha hagut (equifinalitat). Per tant, són comprensibles dins del context.
