ICV 2010
Anàlisi plàstica
L’anàlisi plàstica de la campanya d’Iniciativa de les eleccions autonòmiques de 2010
contempla dos blocs principals en l’espot, que posseeixen propietats plàstiques
diferents. El primer està format per imatges d’arxiu pròpies dels mitjans de
comunicació i el segon per imatges del partit. Com veurem en la següent anàlisi, els
valors semàntics extrets de les propietats plàstiques del primer i del segon bloc
generen una relació d’oposició que s’uneix als valors de l’estructura narrativa i
audiovisual per construir un discurs persuasiu unitari.
En la dimensió plàstica, el primer bloc mostra la direcció principal a la qual està
sotmesa la societat actual, intercalant dos breus imatges que assumeixen la funció de
subtils contrapunts. Així doncs, les propietats plàstiques de les imatges d’aquest
primer bloc tenen molts denominadors comuns. Predominen luminàncies més aviat
baixes i alguns contrallums, colors foscos i poc saturats, amb molta presència de
grisos i negres. En general, es crea una atmosfera lumínica més aviat fosca o
embrutida, amb una significativa predominança del gris, el color de la metròpoli, la
indústria i la contaminació. En dues imatges apareix també un verd poc saturat, brut,
donant color als bitllets i simbolitzant, per tant, el diner i l’avarícia. Els tòpics de la
modernitat, el progrés industrial i tecnològic i el capitalisme, ensenyen en aquest espot
el seu rostre obscur, les seves conseqüències medioambientals, socials i
econòmiques negatives.
Les formes i estructures compositives d’aquestes imatges es basen en dos tipus de
vistes sobre objectes, o bé molt obertes –fàbriques, xemeneies, edificis- o bé molt
tancades –ocell empantanegat de petroli, bitllets, cames en una oficina-. En el primer
cas, no s’obtenen vistes concretes i detallades de les figures; en el segon, aquestes
només apareixen fragmentàriament. D’aquí se n’extreu una primera sensació de
d’inaprehensibilitat i distanciament dels objectes: les xemeneies amb els seus fums,
les fileres de cotxes, l’onada de petroli, la fàbrica de diner, l’edifici de Lehman Brothers
o el del Tribunal Constitucional construeixen conjunts formals que s’estenen més enllà
del camp visual i, per tant, més enllà del que l’espectador pot controlar visualment. No
s’adapten, diguem-ne, a la seva mesura i, per tant, apareixen generant una certa
sensació d’estranyesa, de quelcom que no és propi o que s’escapa del seu control.
Les estructures compositives que generen aquests objectes no coincideixen amb els
eixos centrals, ni horitzontals ni verticals; suggereixen llargues línies de fuga i,
sobretot, transmeten una sensació de força inestabilitat i desequilibri. Els efectes de la
composició tendeixen, doncs, a valors com la falta d’ordre, l’expansió en direccions
imprevisibles i incontrolables de formes poc definides o inclús sense límits clars –com
el fum o la taca de petroli-. Els pronunciats contrapicades sobre els edificis de Lehman
Brothers i el Tribunal Constitucional no en són una excepció, però el punt de vista
inferior en què se situa l’espectador els connota amb un destacat autoritarisme i
inaccessibilitat.
La construcció visual dels espais contribueix també a la creació d’una sensació de
desconfort general. Espais desestructurats o mancats d’una estructura manifesta:
paisatges en contrallum, vistes obliqües de carrers, edificis en contrapicats i en un
exagerat escorç, etc.
