¡Descarga Apuntes selectividad y más Apuntes en PDF de Literatura Universal solo en Docsity!
Narracions - Salvador Espriu
TRAJECTÒRIA LITERÀRIA DE SALVADOR ESPRIU
L'home escriptor Salvador Espriu (1913-1985) neix a Santa Coloma de Farners (el Gironès) on el seu pare exerceix de notari, però aviat es traslladen a Barcelona i, sobretot, a Arenys de Mar, la població central de la seva obra, transformada en "Sinera" (Arenys al revés). A Arenys passa la infantesa i serà en aquest món evocat després des d'on construeix la seva obra. Una obra que trenca amb el noucentisme. La generació perduda o de la República (1931-1939) El 1930 Espriu ingressa a la Universitat de Barcelona on coneix, entre d'altres, el poeta mallorquí Bartomeu Rosselló-Pòrcel amb qui esdevindrà amic inseparable i d'obra literària afí, que mor prematurament el 1938. Espriu pertany a la generació de la República, també anomenada "generació perduda" ja que viuen la guerra civil en plena joventut i tots els projectes que havien fet se'n van en orris. Espriu va descobrir el món clàssic en un viatge d'estudis per la Mediterrània i es va entusiasmar per la història antiga. Els seus companys de generació són: Màrius Torres (1910-1942), Rosa Leveroni (1910-1985), Joan Vinyoli (1914-1984), Baltasar Rosselló-Pòrcel (1913- 1938), l'eivissenc Marià Villangómez (1913-2002), Joan Teixidor (1915-1992) o Cèlia Viñas (1915- 1953). L'exili interior Amb el final de la guerra i la derrota republicana, alguns escriptors es van fer addictes al règim franquisme, d'altres es van exiliar i els que es van quedar van viure un dolorós exili interior. S'al·ludeix amb aquest terme a la situació de prohibició absoluta que vivia la cultura catalana. Es clausuren editorials i diaris, es prohibeix en tot l'espai públic, en relació a l'administració i a l'escola o en les representacions teatrals; la llengua catalana queda restringida a l'ús familiar, tot i que també part de la burgesia catalana, que pacta amb el franquisme, inicia la substitució del català pel castellà a casa. Els escriptors tenien la llengua, però s'havien trencat les possibilitats de comunicar-se amb el seu públic. Molts emmudeixen. Just abans d'esclatar la guerra, Espriu s'havia llicenciat en Dret i Història Antiga i volia especialitzar-se en egiptologia, però tot això va quedar enrere i va exercir d'advocat força temps. El 1940, en morir el seu pare, hereta la notaria, però en no tenir les oposicions fetes traspassa el despatx i ell actua de passant durant vint anys. Va ser el període vital més dur. L'única evasió possible en un món hostil, que negava tots els principis democràtics, va ser la creació literària. Espriu deixa la narrativa, el gènere a què s'havia dedicat prioritàriament durant els anys 30 i escriu teatre i, sobretot, poesia, un gènere considerat minoritari que els sensors del franquisme no es miraven amb tan recel o simplement no entenien. Cal tenir ben present que l'univers literari que crea Espriu no fa diferència temàtica entre els gèneres. és a dir: personatges i conceptes, espais i pensaments són presents tant en la poesia com en la narrativa i el teatre, configuren un únic univers. Trajectòria literària: l'obra narrativa Després d'un primer llibre en castellà, el 1930 Espriu publica El doctor Rip, monòleg en prosa
protagonitzat per un metge malalt de càncer. R.I.P. són les sigles de Requiescat in pace (que reposi en pau). L'anàlisi fred de la pròpia malaltia i agonia l'allunya dràsticament de la literatura noucentista en la qual s'havia educat. La mort, personal i col·lectiva, es trobarà molt present en la seva obra, fins a l'extrem de definir la seva obra de "meditació sobre la mort". Esdevé una obsessió que prendrà, com veurem en els relats d'A riadna al laberint grotesc publicats el 1935, un to humorístic i grotesc, esperpèntic, que el relaciona amb el teatre de Valle Inclán. El 1931 publica la novel·la Laia, amb una clara influència de la novel·la curta Jacobé i El rem de trenta-quatre del modernista Joaquim Ruyra, i de Solitud, de Caterina Albert. Així, doncs, els volums de relats són: Aspectes (1934), primer llibre important, reconegut per la crítica; A riadna al laberint grotesc (1935) i Letizia (1937). La resta de relats inclosos en el volum Narracions que llegirem, els va escriure entre 1940 i 1969 i havien d'integrar el volum Ombres. Evolució després de la guerra civil Com podrem veure en llegir els contes de narracions, la guerra civil marca un abans i un després en la vida i l'obra d'Espriu. La seva obra esdevé una elegia per un món perdut. Els seus personatges són morts. El seu pensament evoluciona cap a un pessimisme creixent i la mort esdevé el centre temàtic de la seva poesia amb tiols com Cementiri de Sinera (1946), Les cançons d'Ariadna (1949), Mrs. Death (1952), El caminant i el mur (1954), Les cançons d'Ariadna (1949-
- o la més coneguda de totes: La pell de brau (1960) que li va donar una gran projecció social també a través de cantautors com Raimon, Ovidi o Guillermina Motta que posen veu i música als seus versos. També escriu teatre: Primera història d'Esther (1948) i Antígona (1939-1955). El diàleg amb Sepharad (Espanya): "Escolta, Sepharad: els homes no poden ser / si no són lliures" Tot i que Espriu,és hermètic en comparació amb Maragall i té poc en comú amb aquest poeta, sí que comparteix amb ell el fet que considerava la qüestió catalana com a part de la ibèrica. Anhelava la reconciliació entre els pobles i les llengües d’Espanya (cosa que alguns dels seus compatriotes catalans, fins i tot entre els seus amics poetes, no li van perdonar, sobretot durant la Guerra Civil Espanyola). En el seu recull de poemes, La pell de brau, escrit entre 1957 i 1958 —va ser el geògraf grec Estrabó qui, a l’època del naixement de Crist, va descobrir la imatge d’una pell de brau en la forma de la península Ibèrica— Espriu utilitza aquesta pell de brau esquinçada i amarada de sang com a símbol d’Espanya, a la qual l’autor anomena en tot moment Sefarad, el nom hebreu utilitzat pel poble jueu per referir-se a la península Ibèrica. Per a Espriu, l’expulsió dels jueus d’Espanya l’any 1492 va marcar l’inici de la tragèdia espanyola, que finalment va culminar amb la Guerra Civil i que el poeta va expressar en quatre versos inoblidables: «A vegades és necessari i forçós / que un home mori per un poble, / però mai no ha de morir tot un poble / per un home sol». EL MÓN ESPRIUÀ La visió del món A través dels seus contes Espriu dibuixa una visió del món absurda, acolorida per una pinzellada impressionista i el grotesc esperpèntic produït per un llenguatge barroc i incisiu. Espriu ofereix una visió agnòstica de l'existència: el diàleg amb Déu és impossible, però incorpora la Bíblia i la mística jueva, així com la mitologia clàssica i la càbala a la seva obra, tant amb personatges com amb mites recurrents.
de manera sintètica. També té un marcat to líric i elegíac. Cal insistir que s'explica tota la seva vida a través d'una acció concreta: com Teresa baixa les escales de la plaça de l'església: des que juga de nena i les baixa corrent, a baixar-les "d'esma", sense ganes o amb pas ferm de "senyora" o lentament però "amb pas de dama", fins que ja és morta i en baixen el taüt. La visió de Teresa canvia al llarg del relat perquè s'hi congreguen diferents narradors en diferents èpoques: una amiga, una veïna, el seu enamorat, la neboda. També cal destacar que és d'una família de naviliers, els Vallalta, adinerats, que han corregut món a diferència de la gent del poble, i, per tant, tot el poble l'enveja i és objecte de comentaris. S'estableix un paral·lelisme entre el naufragi de La Panxita, l'embarcació dels Vallalta, i la vida en decadència de la família. No es pot entendre per què no s'ha casat. Al final el lector sabrà que tenia un amor secret de joventut, al qual es manté fidel tota la vida. Concepte del món vist com un teatre esperpèntic al conte Conversió i mort d'en Quim Federal. Tot el conte es mou en el terreny de la farsa i la broma, la caricatura. Tots els personatges són com titelles d'una representació, però amb un component important de sàtira als valors cristians, perquè en Quim Federal, representa els valors laics de la societat de principis de segle XX, és a dir no creu en Déu, ni en el matrimoni. D'aquí la voluntat de la seva parella, la Rossenda, perquè es casi amb ella i així pugui tenir la consideració social de vídua. La representació que tramen la Rossenda i l'ataconador (sabater), però, serveix per descobrir que en Federal feia molt i molts anys que feia una doble vida i s'entenia amb la dona de l'ataconador. Com en un joc de miralls, la Rossenda, al seu torn, anirà a viure amb en Ventura, el sagristà. També posa en evidència el nul respecte per la divinitat, Jesucrist, enviat per Déu (Patopí) o l'església, amb el nom de mossèn "Apagallums". Un joc de disbarats que s'ajusta a la visió teatral del món en el qual, seguint el Barroc, cadascú representa un paper en el món, el paper que li ha tocat en sort. En aquest conte, divertit i desenfadat, que ha estat representat en diverses ocasions, Espriu no sols mostra la seva relació amb el Barroc i l'esperpent de Valle-Inclán, sinó també la relació entre els distints gèneres de la seva obra: en aquest cas la narració amb el teatre
- a) Resum de Letizia
- b) Comenteu perquè Letizia s'ha comparat amb els contes d'Edgar Allan Poe. Referiu-vos al tema i a l'atmosfera del conte.
- c) Què és una nouvelle? Especifiqueu-ne dues característiques bàsiques. Doneu el títol d'un altre relat espriuà que també es pot catalogar en aquest gènere Com en d'altres peces d'aquest recull de relats d'Espriu, Letízia és una novel·la curta o nouvelle. És a dir que té tots els elements d'una novel·la (per l'amplitud temporal, pels personatges, per la força de l'acció), però sense desenvolupar. S'explica de manera sintètica. A diferència de T ereseta- que.baixava-les-escales, Letízia té l'atmosfera d'un conte gòtic marcat per la tenebra i el somni o malson. I la mort. La mort és l'element central en la majoria de relats de Poe, sobretot de dones joves i belles de qui el personatge-narrador està enamorat. Exerceix una atracció que l'impulsa a voler mantenir-les amb vida més enllà de la mort i això crea escenes d'ultratomba, d'angoixa i de reanimacions, de personatges que tornen a la vida a través d'altres persones, en esperit. Aquests elements són a la base de Letízia d'Espriu. També la presència -imaginada o real- de gats. Un dels contes més paorosos de Poe és El barril de Amontillado, (Amontillado és un tipus de vi) entre d'altres en què els gats tenen un paper fonamental. En conseqüència, cal remarcar la relació que aquest relat manté amb les atmosferes dels contes de por de Poe, d'aquí el títol. Cal saber que Edgar A. Poe és el gran contista nord-americà, traduït per
Baudelaire al francès, que es posa molt de moda des de principis de segle XX. La sensació de malson, de realitat evanescent és utilitzat per Espriu per crear la confusió entre la morta, Letízia, i la seva cosina i nova amiga del personatge-narrador: Carlota. La semblança entre les dues noies provoca la confusió. Us possible resum (realitzat per una alumna): "Espriu va escriure diverses "nouvelles" (relats curts, a cavall entre el conte i la novel·la), entre elles Fedra i la que ara ens ocupa, Letizia. Aquesta obra, d'un to marcadament gòtic, comença a l'enterrament de Letizia. Assisteixen a l'enterrament el narrador -el company de Letízia-, uns quants amics, i Carola, la cosina de Letizia, que s'assembla moltíssim a Letizia. Un cop acabat l'enterrament, recorren el Raval amb carros de cavalls. Plou i fa una tempesta forta, mentre els cotxes de cavalls recorren carrers de llambordes, que donen a tota l'escena un to fosc i trist. Per la pluja, un dels cavalls cau i tots es mullen mentre el posen dempeus i prossegueixen. Van tots fins a casa on la Letizia vivia, amb el narrador, la seva filla (d'una relació anterior) i una criada. S'ajunten els habitants de la casa, els assistents a l'enterrament, unes senyores que han vingut a presentar el condol i Carola. Sopen tots junts, juguen a cartes, canten i després tothom va marxant, fins que queden sols Carola i el narrador, cada vegada més confús per la semblança entre Carola i Letizia, fins que acaba ficant-se al llit amb la que, per a ell, és Letizia reencarnada. A més a més, ningú no coneixia Carola. La comparació amb Edgar Allan Poe es fa patent a tot el text: d'una banda, per l'atmosfera del conte: fosca, plujosa, trista, lúgubre. D'altra, pel tema en si, l'enterrament. El narrador es refereix contínuament a què busca gats diabòlics en totes les escenes, cosa que fa recordar el poema d'Edgar Allan Poe sobre un corb, i també perquè fa servir un recurs molt típic d'en Poe, anar repetint "versos lúgubres" (en aquest cas, frases) dient el mateix, de maneres diferents, com quan repeteix de diverses maneres conceptes com "blanca, morta, dins el taüt, sota la terra… Reflexió teòrica de Narracions
- Després d'haver llegit l'apartat "El món espriuà" del material de l'aula i "Ariadna al laberint grotesc" de la introducció de Toni Sala a l'edició de Narracions (Educaula, pp. 21-27) podem dir que: 1.1 El concepte que Espriu té de la literatura i de la realitat és esperpèntica, grotesca, irònica, teatral, seguint els seus referents: Ramon de Valle-Inclán o Luigi Pirandello. Podeu explicar amb detall aquests aspectes seguint el contingut dels dos articles referenciats: el del llibre moodle de l'aula i el de la introducció a Narracions de l'edició recomanada. Recordeu també com es fa una citació d'un text. Per exemple: a) De l'apartat "El món espriuà", una citació pot ser: "En l'obra de Valle s'insisteix en què vol dir "esperpent" aplicat a la realitat espanyola: "El sentido trágico de la vida española solo puede darse con una estética sistemáticamente deformada." I el mateix personatge, Max, conclou;: "España es una deformació grotesca de la civilización europea." b) Del pròleg del llibre, pot ser: " Conversió i mort de Quim Federal és pràcticament una peça de teatre de l'esperpent, on les parets, estranyament, "reflecteixen, és a dir, fan el paper d"espejos cóncavos" que deia Valle a la definició d'esperpent: "Les siluetes de la Rossenda i el sagristà es reflecteixen, aterrides i allargassades, a les parets de l'alcova en penombra." Toni Sala, Estudi preliminar a Salvador Espriu, Narracions, Educació62, 2013: 25.
casa seva. I aquesta confessió la fa directament al sabater que s'ha disfressat de Patopí, d'enviat per Déu. Diu: "Òndia, i per sentir-me dir això m'heu disfressat de Patopí?" (pàg, 71) Preguntes de teoria i comprensió sobre Tarot per a alguna titella del teatre d'Alfaranja
- El relat Tarot per a alguna titella del teatre d'Alfaranja recull els temes centrals de tota l'obra de Salvador Espriu. D'aquí la seva complexitat. Deixem de banda alguns aspectes, com l'aparició de l'Altíssim, un captaire que Espriu fa aparèixer ja a l'obra de teatre La primera història d'Esther; o els personatges d'Ariadna i de Teseu. Ens centrem, en els personatges que actuen en el relat i la seva funció en el teatre del món. 1.1. Salom. Quina edat té en aquest relat? Mou els fils o és un titella més? Com ho sap el lector? En el primer paràgraf del relat, l'autor actua sobre el seu alter ego, Salom, a qui presenta vell i cansat (té la mort a prop: "l'estimada" i comenta que Melània es cuidarà del seu sepeli, d'enterrar- lo quan es mori (p.113); o, encara més, fidel a la visió negativa i molt pessimista de la vida, Espriu el presenta com un fracassat que ha viscut per uns ideals que has desaparegut. Es descriu a ell mateix, doncs. En el fragment següent es veu que Salom és gran: "sap que són falsos els esperançats somriures i reals les ombres que acompanyen l'estimbada." (p. 113). Tot i així, més endavant Salom obre la capsa-taüt dels titelles i en treu algun. Espriu juga amb la idea que es treu a ell mateix de la capsa (p. 117), però finalment treu el titella de Pudentil·la Closa. 1.2. Pudentil·la Closa. Quin és el seu ofici? Quin sentit té? Aquesta titella ja forma part del passat de Salom, forma part dels fantasmes de la infantesa. El narrador fa saber al lector que Pudentil·la havia mort abans que la mare de Salom: "Quan la mare de Salom va jeure també immòbil a la sala de més respecte de la gran casa [...] Pudentil·la Closa ja havia precedit la dama i no vivia sinó com a contorsió parada en el record rancuniós i implacable de Salom". (p.118). És una veïna de Sinera que, segons explica la cançó incorporada al text, es dedica a vetllar i amortallar els morts del poble: "Els morts ens vestia / ens els vetlla. Posa / a les mans amb quera / un capoll de rosa, que diu que alleugera / del pes de la llosa." (p. 118), però no havia nascut a Sinera. Era de Sant Pere Cercada, molt a prop de Santa Coloma de Farners on havia nascut Espriu perquè el seu pare hi exercia de notari. Es feia amb la pobrissalla i els captaires de Sinera que s'anomenen (p. 119) i entre els quals destaca Esperanceta Trinquis, una captaire molt coneguda a l'Arenys real en què s'inspira Espriu. Pudentil·la Closa és el fantasma, l'enigma, que acompanya Salom a la consulta de la tarotista Saurimonda i que no se'n desvetllarà. 1.3. Saurimonda, la tarotista. Expliqueu el sentit de recollir les cartes al final. Saurimonda és una curandera i endevina, "tarotista", que tira les cartes, el tarot. Quan Salom va a la seva consulta es parla dels "arcans majors" i els "arcans menors", cartes que formen part del tarot. (p. 122). "Saurimonda" és el nom de l'enamorada del trobador Guillem de Cabestany. Per entendre el joc que de la grafia del nom, primer signava "Sanrimonda", cal conèixer-ne l'origen llibresc: l'historiador i medievalista Martí de Riquer va editar per primera vegada, en una obra magnífica de tres volums, els versos dels trobadors i va permetre llegir-los i conèixer-los. L'obra va tenir un enorme impacte i encara avui és d'obligada lectura per conèixer els trobadors. (p. 119). Per això els poemes que s'inclouen en aquest relats imiten les formes del "trobar lleu" que utilitzaven els trobadors, versos senzills per riure-se'n d'algú. També hi apareix la figura del "joglar", personatge que recita o canta les composicions del trobadors a la dama o persona a qui s'adrecen.
- Referiu-vos al títol per explicar la visió del món d'Espriu. El "titella", el "teatre" i "Alfaranja". El relat acaba sense que se'n desvetlli l'enigma de la vida de Pudentil·la que Salom ha anat a consultar a la tarotista. El narrador s'adreça al lector-espectador, recordem que som en una representació, en un teatre de putxinel·lis. El narrador simplement recull els titelles i els tanca a la capsa-taüt sense oferir un final. És la forma de mostrar l'escepticisme total d'Espriu davant la vida i el món, davant la història de la humanitat. Commina l'espectador a conformar-se amb un "caut agnòstic", (p. 125). Acaba la història, la representació teatral. Pel sentit del terme "Alfaranja", rellegiu l'apartat dedicat a aquest relat del llibre moodle.
- Davant l'intent de genocidi cultural i lingüístic que pretenia la dictadura franquista, Espriu hi reacciona amb un ús molt conscient de la llengua. En aquest relat es refereix al castellà que parlaven els burgesos addictes al règim i a la desaparició del català de la vida pública. D'aquí la referència a la "convivència exemplar de l'astellà i del rosalbacavà". El sentit dels termes es troba en el llibre moodle de l'aula.
El cor quiet - Josep Carner
Consta de vuitanta-tres poemes que s’estructuren en cinc parts. “Les nits”, la primera secció del llibre, inclou deu poemes que pretenen descriure l’experiència del poeta davant la nit. Hi copsa el batec de la vida, però s’adona que és incapaç d’interpretar-la i desxifrar el sentit de l’existència. Les reflexions emanen en forma d’interrogació retòrica. La secció “Els arbres”, amb set poemes, parteix de l’arbre com a element comú que unificar diferents paisatges. El poeta l’humanitza i el converteix en dipositari de les virtuts que sovint manquen als homes. “Les estampes”, constituïda per quaranta-quatre poemes, és la part més extensa del llibre. Aquí les experiències poètiques s’ajusten a un cicle temporal regit per les estacions de l’any i les dates més assenyalades del calendari litúrgic, com també els moments del pas del dia. Set poemes integren la secció “Les adreces”, que recull diversos esdeveniments circumstancials de la vida, com el naixement d’un infant o la celebració d’una onomàstica o d’unes noces. Aquests poemes mantenen un caràcter domèstic ja que Carner poetitza fets quotidians i es deixa portar a un àmbit real, el de la relació amb els altres. “L’assenyament”, amb onze composicions poètiques, mostra la clara voluntat de fixar l’actitud de maduresa del poeta. El seny de qui s’adreça al món amb una mirada lúcida desterra per complet el to d’angoixa que hom havia trobat al principi del llibre. Carner conclou que la solució a les reflexions inicials, que menaven a la manca de sentit de la vida, és la moderació i el seny. El cor quiet, que deixa de banda els temes amorosos i l’humorisme emprats fins aleshores, presenta una extraordinària varietat de metres decasíl·labs, heptasíl·labs i alexandrins. Pel que fa als models estròfics destaca la presència abundant de la quarteta i el quartet, però també, en segon terme, l’apariat, la corranda i el romanç, formes, aquestes últimes, que denoten el gust característic de Carner per la poesia popular. Tot i que el tret més destacat, en l’àmbit formal, és l’ús de la polimetria, cosa que esdevé una novetat dins el repertori mètric carnerià. En el terreny estilístic, Carner utilitza sovint la “fal·làcia patètica” quan s’adreça a aquells elements de la realitat que vol dotar d’un sentit més ampli que l’estrictament material. El volum es caracteritza per l’ús d’una llengua poètica rica, treballada i buida d’arcaismes. El cor quiet és el primer llibre totalment original publicat després que el poeta marxés de Catalunya per exercir la carrera diplomàtica. Juntament amb La primavera al poblet (1935) representa el punt culminant de l’evolució de l’autor cap a una poètica postsimbolista durant els anys vint i trenta i és un bon exemple de la seva plena maduresa i de la reflexió personal sobre el procés constitutiu del seny i
La llengua de Carner és sabia, té una gran evolució i hi ha un moment de la seva vida que es torna més profund i interiorista, tracta els temes amb una delicadesa i importància destacable. L'última part, l’assenyament dóna pas a una poesia metafísica. En el seus poemes es pot notar una petjada d’un català evolutiu. Ell sembla que s’hagi documenta d’aspectes científics de característiques que donen els arbres. La seva llengua és arcaïca i cantalluda i va passar a ser en pocs anys un instrument estètic valiossisim. El cor quiet és una obra important perque a diferència d’altres obres, el lector davui agafa aspectes de les paraules arcaïques trobem. També hi ha influències de Marià Manent , postsimbolista. “La infusió de medievalisme necessària per a una llengua que s’alçava d’un llarg periode de moviment i corrupció.” Paral·lelament a l’admiració que desperten els valors purament poètics de l’obra sigui irresistible la tentació per acabar en una interpretació moral. Es proclama com un llibre modèl·lic. Sembla lícit entendre que la resolució final dels conflictes sigui una invitació al seny. Una crida de Carner perquè fem nostre una visió de les coses. Cal donar-se passió a la bellesa del món però alhora ordenar els nostres actes en mesura, fugint de tots els actes. L’home és molt petit respecte a l’arbre i la seva vida té una caducitat. L’etapa final presenta un posat impassible i estoïc davant les adversitats; la circumspecció i el domini de les habilitats sembla un fonament més sòlid que la intel·ligència, arribar a tenir el cor quiet. Hi ha un estat qu eli dona forces a l’autor per afrontar la part final de la seva vida. Cor quiet = consciència tranquila. El món dels arbres és tan complex com el nostre. La vida es divideix en dos, en primer lloc la vida humana i en segon lloc la vida dels arbres i la natura. L’autor s’identifica amb molts arbres. El que dèiem dels motius i principals dels cocoters de macuto, Ferreter diu que distingeix dues parts: l’estat d’ànim predominant és molt joiós mentre. S’hi troben els poemes on la diversa experiencia del poeta s’ha duplicat en un procés meditatiu un l’expressió s’ha qualificat d’avidesa. La segona part domina la soledat i del més enllà. La incertesa del que vindrà després de la vida. La duplicitat entre el símbol arbre s’ajunta cada vegada més: papers sobre josep carner. El punt d’inflexió dels cocoters de macuto apareix amb l'aparició discreta de la mort en el vers final. Una opinió semblant és la que despega marià manent. No solament diversitat hi ha en aquest llibre sino una estranya tensió”
