Apunts català. Tema 1, Apuntes de Idioma Catalán

¡Descarga Apunts català. Tema 1 y más Apuntes en PDF de Idioma Catalán solo en Docsity!

Introducció a la

llengua catalana

TEMA 1

1.1 El català com a llengua romànica

El català és un idioma derivat del llatí, i per tant classificat com a llengua romànica. Però hi ha molta diferència entre les llengües romàniques occidentals i orientals.

El cas oriental més extrem és el romanés, veí de llengües eslaves, que, com aquestes, situa l'article darrere del mot i no davant: dictatorul 'el dictador'.

El català pertany a la branca romànica occidental, i se'l classifica com a llengua pont entre les llengües iberoromàniques (castellà, portugués) i les gal·loromàniques (occità, francés, dialectes francoprovençals), ja que té característiques comunes amb un grup i amb l'altre. Per exemple, sintàcticament i lèxicament té abundants punts en comú amb el castellà; però fonèticament i morfològica se'n distancia, i s'apropa en canvi a d'altres idiomes romànics continentals, particularment a l'occità.

Fixeu-vos que, si més no, el sistema pronominal àton del català és pràcticament idèntic al del francés (amb la presència de pronoms de complement circumstancial, per exemple) i completament diferent del castellà, que en aquest aspecte presenta una reducció significativa respecte de la resta de llengües romàniques.

S'ha dit que català i occità són les dues llengües romàniques més similars. Però malgrat la similaritat, les seues estructures morfosintàctiques van presentar diferències substancials des del principi, així que són dues llengües i no una.

Si prenem un altre criteri de classificació, trobarem, per exemple, que el català és una llengua oxítona, és a dir, de predomini de paraules agudes (inclosos monosíl·labs aguts), com l'occità i el francés; en canvi, les llengües romàniques hispàniques són paroxítones, és a dir, de predomini de paraules no agudes (bàsicament planes); en aquest punt, el castellà s'apropa a l'italià, similar en això, però no veí geogràfic.

Tot seguit veurem un poc d’història de la llengua catalana a partir dels següents mapes:

Les varietats lingüístiques bàsiques són les següents:

• Varietats històriques o diacròniques: el català del segle XIII, el català del XV, el del XVII, presenten diferències entre ells. Ací, unes mostres del català medieval:

Segle XIII: "Quan Aloma hagué acabades ses paraules, ixqué-se'n de la capella i anà-se'n a casa de una dona viuda que havia nom Nastàsia. Aquella dona tenia una filla molt bella i graciosa, la qual havia nom Natana. En gran amistat era Aloma ab Nastàsia e ab Natana, sa filla. Quan Na Aloma fon ab Nastàsia e ab Natana, sa filla, en una cambra molt secreta, ella començà a plorar en gran manera" (Ramon Llull, Blaquerna ).

Segle XIV: "De la superfluïtat de l'arrear e del lligar de les dones no ha culpa altra persona sinó ells [els homes], qui cascun jorn troben guises novelles, deshonestes e sumptuoses. Adés van tan llargs que no els veu hom los peus; adés tan curts que mostren les vergonyes. Adés escombren les carreres ab les mànegues; adés les porten trossades a migs braços; adés les fan tant estretes que par que vullen garrotar..." (Bernat Metge, Lo somni ).

Segle XV: "La Princesa ab la Viuda e ab les dos donzelles davallaren a l'hort, e Tirant estava contínuament mirant en l'espill, e véu venir la Princesa ab ses donzelles, e fon-se asseguda prop d'una séquia d'aigua. E la Viuda havia bé proveït en tot lo que mester li feia, e ginyà que el negre hortolà en aquell cas no fos en l'hort, ans lo féu anar a la ciutat de Pera..." (Joanot Martorell, Tirant lo Blanc ).

Variants geogràfiques o diatòpiques

Les variants diatòpiques s'han denominat tradicionalment dialectes. Tots els parlars geogràfics d'una llengua són 'dialectes' sense excepció.

Les variants diatòpiques fonamentals del català són dues: català oriental i català occidental. El punt de diferenciació bàsic per a aquesta divisió és únic: la pronunciació de la vocal tònica procedent d'e llarga/i breu llatina.

L'occidental ha mantingut el resultat, que ja s'havia donat en el llatí vulgar, de l'evolució de e llarga/i breu del llatí clàssic a e tancada. En canvi, l'oriental ha canviat aquesta e tancada [e] per un altre so: [ə] en mallorquí, i [ɛ] a la resta de l'àrea oriental. Vegem com descriu el fenomen la Guia d'usos lingüístics de l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (p. 40-41):

Vegeu-ne mostres sonores a:

• Atles interactiu de l'entonació del català: http://prosodia.upf.edu/atlesentonacio/mapa.html.
• Mostres sonores de diferents dialectes catalans, entre d'altres idiomes: http://tinyurl.com/mutuo6t. Comença al minut 2:00: Sant Mateu (2:00); Llíria (3:12); els Ports? (4.12); Tortosa (5:17); un poble de Lleida (5:50), occidental (6:29); aranés (7:10); català gitano (7:56); barceloní impostat imitant el parlar jove (8:23); menorquí comentant anglicismes (8:50); menorquí amb més anglicismes (9:10); mallorquí (11:30); alguerés (12:30)

“La e tancada del llatí vulgar ha tingut evolucions diferents en els dos grans blocs dialectals del català: en els parlars occidentals, la vocal s’ha mantingut sense alterar el timbre; en els parlars orientals, en canvi, aquesta vocal ha modificat el timbre i s’ha convertit en la vocal oberta [ɛ], a excepció de la major part del baleàric, que l’articula com a neutra [ə]. A causa d’aquesta evolució, la e tònica presenta diferències territorials en mots com ara cadena, cera, francés (o francès ) i meréixer (o merèixer ). Notem, a més, que aquestes diferències de pronunciació poden quedar reflectides gràficament, com mostren els dos darrers exemples apuntats.”

Els casos més generals en què les diferències de pronunciació de la e poden tenir repercussions gràfiques són els següents:

a) Els mots amb la terminacions -es de gentilicis (com anglés / anglès, francés / francès ), participis (com admés / admès, compromés / compromès ) i adjectius (com cortés / cortès ).

b) Els numerals ordinals acabats en e tònica ( cinqué / cinquè, sisé / sisè ).

c) La terminació - en de la tercera persona del plural del present d’indicatiu d’alguns verbs de la II conjugació ( aprén / aprèn, comprén / comprèn, depén / depèn ), excepte en els casos en què aquesta terminació està precedida de la consonant t i c, en què es pronuncia amb e tancada en tots els parlars ( atén, entén, pretén, encén ).

d) Els infinitius acabats en - eixer ( conéixer / conèixer, meréixer / merèixer, paréixer / parèixer... però únicament créixer ) i - encer ( véncer / vèncer, convéncer / convèncer ).

e) La segona i la tercera persona del plural dels imperfets d’indicatiu amb accent en el radical: féiem / fèiem, féieu / fèieu.

2. La basada en el sistema vocàlic àton: l'occidental consta de cinc vocals àtones; l'oriental, sols de tres.

Triangle vocàlic occidental:

i u e o a

Vegeu la secció de la boca amb les cinc vocals àtones de l'occidental en la imatge d'ací: http://recursoscorals.blogspot.com.es/2013/11/tecnica-els-fonemes-2.html

Triangle vocàlic oriental:

i u ə

Malgrat les errates (la vocal inferior s'ha de representar com a [a] i no com a [ə]; "encontrast" ha de ser "en contrast"), la grafia d'aquest esquema articulatori representant la secció de la boca és prou acurada.

Ací podeu veure sumats els dos sistemes àtons:

1.3. Situació social i normativització.

La interferència

Què és una llengua estàndard? És una varietat, altament codificada, que serveix de model de referència a tots els membres d’una comunitat lingüística en uns àmbits determinats o en tots els àmbits. A més d’aquesta funció bàsica, l’estàndard fa altres funcions: és un element clau per a l’existència de la consciència de comunitat lingüística i per a l’existència d’un sistema equilibrat d’actituds positives dels parlants vers la pròpia llengua, indispensable perquè aquesta tinga garanties de plenitud i de continuïtat. (Bibiloni 1998: 23)

L’estàndard com a definidor de llengües : la consciència social d’unitat lingüística i de comunitat lingüística va lligada al nom unitari de cada llengua, que coincideix amb el nom del seu estàndard. El nom de cada idioma també és un producte històric, convencional, que també actua com a instrument creador de consciència i de cohesió de grup.

En els conjunts dialectals que constitueixen un bloc afí però on no hi ha un estàndard en ús normal, la consciència de comunitat lingüística sol ser deficitària o fins i tot inexistent. Un bon exemple n’és el cas del bloc occità, on els pocs parlants d’aquestes varietats no tenen, en general, noció dels límits de la pròpia comunitat lingüística, si és que aquesta existeix. Cal dir també que les polítiques d’agressió contra una llengua solen tenir com a estratègia principal l’atac a l’estàndard i al nom unitari, en tant que aquests representen la unitat i la cohesió del grup. No cal eixir del país per exemplificar aquesta asseveració. (Bibiloni 1998: 25)