¡Descarga Apunts contractes y más Apuntes en PDF de Derecho solo en Docsity!
TEMA 1. La Relació Obligatòria Concepte La relació obligatòria és aquella relació jurídica amb virtud de la qual una de les parts anomenada creditor pot exigir a l’altre, anomenada deutor, la realització d’una conducta anomenada prestació. La prestació constisteix en donar, fer, o no fer alguna cosa avaluable en diners de la qual el deutor en respon. La constitució de la relació obligatòria: El llibre IV del CC regula les obligacions però no en dona cap concepte. Artícle 1088 CC -> tota obligació consisteix en donar alguna cosa, en fer alguna cosa o en no fer alguna cosa. Les relacions obligatòries van en dues direccions: (Dos tipos d’obligacions): Unilaterals i sinalagmàtics o bilaterals o recíprocs.
- En determinats contractes hi ha una part activa o creditora i una part passiva o deutora. -> Una de les quals és el deutor que està obligat a realitzar una prestació a favor d’una altra persona (creditor). -> Prestamista i prestatari.
- El contracte de compta-venda es un contracte sinalagmàtic, o sigui, els dos tenen
responsabilitats i obligacions- genera obligació per les dues parts, a difarència del contracte de préstec ( les dues parts són creditores i deutores alhora).
- Obligació Bilateral:^ Fins que no hi hagi un incompliment de les prestacions no es diferenciarà el creditor del deutor ( en principi totes dues parts seràn creditores).
- Obligació unitaletral:^ Préstec -> El dret subjectiu és el que s’anomena dret de crèdit -> El té el creditor, tenint el dret de poder reclamar la prestació. I el deutor té el deure jurídic de complir. -> Els contractes tenen obligacions, efectes inter partes. Només entre les parts. -> Crèdit: és el poder que s’atribueix a una persona per protegir els seus interessos -> Deure: és aquell deure jurídic que consisteix a realitzar un determinat comportament.
- Algunes vegades trobem més d’un subjecte a la part creditora i/o a la part deutora. Fet pel qual
caldrà distingir si les obligacions són mancomunades, solidàries o parciaries. En principi les obligacions són parciaries (segons el CC), si és solidària o mancomunada constarà explícitament. Ara bé gairabé sempre constarà si l’obligació es solidària o mancomunada, gairabé mai són
parciaries. Per exemple els bancs gairabé sempre faran els préstecs i explícitament constarà que es respondrà de manera solidària. Subjectes de la relació obligatòria En tota relació obligatòria, tenim dues parts ( creditora i deutora) aleshores per ser titular d’una relació obligatòria, ja sigui com a persona física o com a persona jurídica, cal capacitat jurídica. Persones jurídiques-> realitats socials amb indiviualitat pròpia diferent de la dels seus membres que actuen en el tràfic jurídic a través dels seus òrgans o representants. -> 35 CC- Ens diferencia 2 grans grups de persones jurídiques, les que tenen ànim de lucre i les que no en tenen. No tenen ànim de lucre- Associacions, Fundacions, Corporacions. Tenen ànim de lucre- Associacions d’interés particular ( Societats civils i Societats mercantils /Societat ànonima i la societat de responsabilitat limitada/).
- Passen a tenir plena capacitat jurídica des del moment en la inscripció del Registre Mercantil i per tant s’inscriu publicament. Per exercitar vàlidament els drets cal la capcitat d’obrar ( Persones físiques- emancipació 18 anys), quan parlem d’una persona jurídica direm que té capcitat d’obrar en el moment de la inscripció. Característiques de la relació obligatòria
- Relativitat:^ Tota relació obligatòria té efectes només entre les parts (inter partes)
- Vince jurídic:^ Es posa en relació dues parts: una de poder i l’altre de deure.
- Temporalitat : Té càracter temporal, no és perpètua.
- Patrimonialitat : la prestació té sempre càracter pecuniàri (patrimonial).
- El^ deute i la responsabilitat sempre van units , o sigui, que el deutor sempre té l’obligació de respondre. Aquesta coacció es compleix segons l’art 1911 del CC, que contempla el principi de responsabilitat patrimonial i el principi universal ( el deutor respondrà amb el seu patrimoni present i futur). Les fonts de la relació obligatòria ( 1089 CC) Les fonts de les obligacions són l’origen que determina el naixement de les obligacions. Art 1089 CC -> enumera aquestes obligacions: ❉Les obligacions poden néixer: 1. De la llei -> Obligacions que néixen de supòsits de fet que es troben legalment típificats. (1090)
TEMA 2. EL CONTRACTE
Concepte A l’art 1089, 1254 i 1091 CC, relacionant els tres articles, podem definir contracte com acord de voluntats i que aquest consentiment tingui com a finalitat crear o constituir una o més obligacions entre les parts. “ el contracte és creador d’obligacions”, aquestes obligacions en resulten de les persones de manera lliure i espontània. És també el mitjà més idònic per resoldre els interessos privats. Funció
- Liberalisme econòmic : Els individus actuen de forma egoista per satisfer les activitats. No és
necessària l’intervenció de l’Estat.
- Igualtat econòmica entre les parts: cap de les dues parts pot imposar a l’altre res. S’ha de
negociar per arribar a un acord.
- Llibertat individual: en principi cada persona es lliure de decidir si contracte o no, quan ho farà i
quin és el contingut del contracte. Principi d’autonomia de la voluntat: 1255 CC -> les parts d’un contracte poden pactar totes les clàusules que tinguin per convenient sempre que no siguin contràries a la llei, a la moral o a l’ordre públic. 1255 CC -> autonomia contractual: és la manifestació concreta de l’autonomia privada que tenen les persones per autogovernar-se. Equival a l’autosobirania dels individus en matèria contractual.
- Moral:^ conjunt de conviccions ètiques que operen en una societat en un moment determinat.
- Ordre públic:^ conviccions que sempre s’han de respectar.
- El fonament de l’autonomia contractual el trobem a la constitució, a l’art 10 CE que ens reconeix la dignitat humana i el lliure desenvolupament de la personalitat. L’art 38 CE, ens parla de la llibertat d’empresa i l’art 128.2 CE que reconeix la iniciativa pública a l’activitat econòmica dels particulars. Classificació dels contractes
- Consensuals:^ compravenda - Reals
- Formals:^ apart del conscentiment requereix d’una forma especial. Exemple: donació de béns immobles. És tracta d’un element essencial del contracte que influirà en la validesa o no del contracte.
- Gratuïs o lucratius:^ són aquests contractes en que una de les parts s’enriqueix o obté un benefici a conseqüència del contracte sense assumir cap càrrec o prestació.
- Onarosos:^ són aquells en que la prestació d’una part troba raó de ser en la contraprestació de l’altre. Exemple: compravenda.
- Commutatius:^ Ambdues prestacions estan prefixades des del principi.
- Aleatoris:^ una de les prestacions no està prefixada des del principi
- Instantanis:^ són aquells, la completa execució dels quals es realitza en un acte o en un breu lapse de temps.
- Duradors:^ Són els que comporten certa continuïtat temporal en la seva vigència. Establint un vincle entre le sparts contractants que es perllonga durant un determinat termini temporal, duarnt auqest termini, les parts de manera continuada o no, les parats hauran de dur a terme les prestacions pactades.
- Execució períodics:^ son aquells en que almenys una de les parts contractants haurà de realitzar algunes prestacions amb una determianda regularitat temporal. Exemple: contracte de arrandament.
- Típics:^ Estan reconguts i regulats a la llei.
- A típics:^ No es troben regulats a la llei, encara que no tenen reconeixament legal, reuneixen requisits essencials de la contractació. Ens sorgeixen dubtes quan en el supòsit contractual conté elements de dos o més esquemes contractuals típics. Dona lloc als anomenats contractes mixtes o complexes. Tres teories:
- Absorció: busca l’element preponderant i si aquest és típic s’aplicarà la seva normativa.
- Combinació: construeix una normativa pròpia.
- Analògica: recomana l’aplicació de la normativa tipificada més adient.
- Unilaterals:^ generen obligacions per una de les parts. EX. donació - Bilaterals o sinal·lagmàtics:^ generen obligacions per ambues parts de manera recíproca i amb correspondència. EX. compravenda. CLASSIFICACIÓ DELS CONTRACTES
- Segons si els contractes són unilaterals o bilaterals. -> Per raò de les parts que intervenen en un contracte, en el número de parts el contracte ha de ser bilateral ( + 1 part) -> Respecte les obligacions: - Els contractes unilaterals són aquella tipologia de contractes són els que només generen obligacions per una de les parts. Exemple: contracte de prèstec. - Els contractes bilaterals ( sinalagmàtics o recíprocs) són els que generen obligacions per les dues parts que han firmat el contracte. Exemple: compravenda.
- Segons si els contractes són típics o atípics:
termini de 4 anys per poder impugnar el contracte. Contracte claudicant, vàlid sota opció de ser impugnat durant el termini fixat de 4 anys, a partir d’aquí, ja no existeix la possibilitat. -Tornant al cas castellà, l’únic límit és que el preu no pot ser irrisori, “de burla”, ja que estàs fent veure que es un contracte de compravenda quan és una donació (en el cas que venguis un habitatge de 100.000€ per 500€). A Catalunya també s’anul·laria el contracte. -> Contracte Gratuït : El benefici d’una part no es troba acompanyat de cap sacrifici per l’altra part. Els contractes onarosos poden ser: Commutatius i aleatrois:
- Commutatius -> tipologia contractual en la qual la equivalencia de les prestacions, entre les parts, es troba fixada de manera immodificable. En general, el contracte de compravenda és un contracte onaròs i commutatiu. - Aleatrori -> Aquesta relació de equivalencia entre les prestacions no es teoba marcada amb anterioritat, sinó que depèn d’un aconteixament incert. Per exemple, un contracte de renda vitalicia ( cedir algo a una persona física o jurídica, a canvi que tal entitat em pagui mensualment un preu).
- Contracte de compavenda aleatori -> un comprador i venador, que el comprador compri la collita de l’any següent a canvi d’un preu, indeferentment de la collita que obtingui.
- Segons si són de tracte únic o successiu
- La distinció depen bàsicament de la manera d’execussió de les prestacions.
a. Contracte de tracte únic: és aquell en què l’execució del contracte es realitza en un sol acte. b. Contracte de tracte successiu: és aquell en què la contraprestació és periòdica. ⌑ Exemple: contracte de lloguer.
- Segons si són d’adhesió o per negociació: a. Contracte per negociació: són aquella tipologia de contractes en què les parts estan en disposició de debatre el naixement del contracte i el seu contingut. b. Contracte per adhesió: són aquells en els quals hi ha una pre redacció del contracte per part d’una de les parts (normalment la que es troba en superioritat de condicions) i l’altra part només pot acceptar o rebutjar les condicions. ⌑ Exemple: el contracte bancari, de dipòsit, de préstec o el contracte amb grans empreses com les de telefonia són contractes per adhesió. LA FORMA DEL CONTRACTE Un contracte, es pot materialitzar des d’una prespectiva formal de 3 maneres diferents: 1. Document públic o escriptura pública -> Intervé un notari (funcionari de l’Estat), té efectes “erga omnes” ( enfront tothom, de tercers ). Té efectes davant de tothom, ja que com s’ha fet davant de notari i per tant arriba a un registre, que pot ser de la propietat, si efecta a béns mobles, o registre mercantil si efecta a béns immobles. I els registres són públics, per tant pot ser consultat per tothom. 2. Document privat -> No notari, els efectes només són “inter partes” ( només entre les parts). 3. Verbal Quanés obligatòri anar al notari:
- Donació de béns immobles (art. 633 CC)
- Préstec hipotecàri ( art. 1875 CC).
la seva mort. - l’oferta segueix vigent- Excepció quan l’oferta sigui irrevocable ( dret dispositiu) i llavors si que afecta als hereus. i. L’oferta ha de ser completa : ha de contenir tots els elements essencials del contracte, de manera que el contracte pugui quedar perfeccionat per la mera acceptació de l’acceptant. ii. L’oferta ha de ser inequívoca : ha de donar a conèixer al destinatari la seva voluntat real i inequívoca d’obligar-se contractualment. iii. L’oferta ha de ser definitiva : l’oferent no haurà de realitzar ( quan hi ha acceptació) cap altra manifestació contractual si l’oferta és acceptada.
- (^) Supòsits pels quals finalitza l’oferta: i. Quan hi ha un rebuig exprés per part del destinatari. ii. Quan transcorre el termini d’eficàcia de l’oferta. iii. Per mor de l’oferent o del destinatari de l’oferta, sempre i quan sigui persona física. iv. Quan es revoca l’oferta mentre no hi hagi acceptació, excepte quan l’oferent s’ha obligat a mantenir l’oferta un determinat període de temps. La forma de l’oferta: La oferta no requereix una forma especial, acceptuant els contractes formals, se’n diu ad substantiam. Perque exixteix una autèntica oferta al públic és necessàri que contingui tots els elements essencials del contracte: consentiment, objecte i causa. I que es manifestin de manera certa i segura. Per això NO son ofertes al públic la publicitat dels serveis que una persona està disposada a prestar, això es tractaria d’una invitació a oferir. La revocació de l’oferta al públic segueix el règim general de l’oferta que ah de ser lícita i clara i s’ha de donar a la revocació una publicitat suficient apta per ser reconeguda.
❖ L’ACCEPTACIÓ
- (^) Definició: l’ acceptació és una declaració de voluntat emesa pel destinatari de l’oferta per la qual manifesta la seva conformitat, l’acceptació, davant d’aquesta oferta sense alterar-ne el seu contingut.
- (^) Les característiques de l’acceptació són les següents: i. L’acceptació ha d’anar dirigida a l’oferent per part de l’acceptant, és a dir, es tracta d’una declaració receptícia. ii. L’acceptació ha de coincidir necessàriament amb el contingut de l’oferta , per norma general. No obstant, en els darrers anys la jurisprudència del Tribunal Suprem ha afavorit en alguns casos la formació dels contractes quan es tracta de modificacions que no alteren el contingut substancial del contracte. iii. L’acceptació ha de manifestar expressament la intenció de concloure el contracte de manera inequívoca. A més, d’acord amb la doctrina, l’acceptació pot arribar a l’oferent per qualsevol mitjà; de totes maneres, l’oferent pot imposar que l’acceptació es realitzi a través d’una determinada forma. iv. L’acceptació ha de realitzar-se mentre l’oferta continua vigent. Per tal que l’acceptació sigui vàlida i tinguem consentiment i per tant hi hagi contracte, és necessari que l’acceptació tingui lloc abans que l’oferta no hagi caducat. a. Si en l’oferta es fixa un termini, aquest haurà de respectar-se. b. Si l’oferent no fixa un termini, l’acceptació ha d’arribar a l’oferent dins un termini raonable d’acord amb el principi general de la bona fe. Si l’acceptació introdueix variacions a l’oferta hem de parlar de contraoferta. Considerant lògicament no acceptada la primera oferta, aquest criteri es el que recull la convenció de les nacions unides sobre contractes de compravenda internacional de mercaderies. Hi ha altres Sentencies del TS que diuen que en cas en que la variació sigui d’un 10% es pot considerar com a prou significativa i per tant no significaria una acceptació vinculant. Forma de l’acceptació:
- Principi de llibertat de forma amb la declaració de l’acceptació: només es precisarà uan
determianda forma quan ho determini la llei o les parts.
- Coneixament: la perfecció del contracte existeix a rebre l’oferent l’acceptació i pendre coneixament fafaent d’ella. Regla general del Codi Civil. Ara bé no s’utilitza quan s’utilitza un altre mitjà que no sigui la carta ( fax també) - quan hi ha un interval de temps considerable-
• El contracte es presumeix celebrat en el lloc on es va fer l’oferta. ( domicili de la persona que fa
l’oferta). És dret dispositiu i es pot pactar. Tractes preliminars Normalment es solen donar en els contractes que tenen una importància econòmica o de certa complexitat. La doctrina estima que en els tractes preliminars les parts no queden obligades perque es tracta d’una voluntat d’animar a discutir. Tot i així, les parts han estabert una situació jurídica que ha d’estar presidida per una idea bàsica de bona fe. La ruptura violenta de els tractes preliminars són sempre font de responsabilitat, que es tradueix en l’obligació de rescabalar ( indemnitzar) els danys causats per la confiança raonable que tenia en que el contracta es trencaria. Responsabilitat contractual o culpa in contra endho Si la ruptura rebela que no es van iniciar els tractes de bona fe qui ho trenca ha de respondre de la responsabilitat excepte que les causes siguin justificades. SI no hi ha justificació, el culpable respon sobre els danys de l’altre part, l’ha d’indemnitzar, es el que es coneix com l’interès negatiu. Ha d’haver-hi una relació de causalitat entre els danys ocasionats i els tractes preliminars. L’acció per exisig aquesta responsabilitat neix de la vulneració del principi alterum non laedere ( CC). En l’actualitat es freqüent redectar documentalment aquests pactes, que se solen anomenar acords d’intencions. En cas que existeixin aquests acords, el fonament és contractual no extraconractual, sinó que s’aniria per els arst 1101 i ss. del CC. El pre- contracte, la promesa de vendre i comprar i el contracte d’opció. El pre contracte: En l’actualitat no es tracte de dos contractes sino d’un contracte, només es consenteix un cop, el pre contracte seria un projecte del contracte. La jurisprudencia estableix 3 requisits perque el pre contracte acabi sent un contracte:
- Que els elements del contracte ven definits.
- No s’ha de prestar consentiment en el nou contracte
- Els detalls han de ser determinables ( no determinats). La jurisprudencia també ha canviat en que absn es requeria capcitat especial per contractar en el segon contracte, per tal de canviar-lo. En canvi ara és necessita aquesta capcitat especial des del principi, des del pre contracte ( capacitat plena). La forma del pre contracte és lliure. L’eficacia del pre contracte: les parts si no complien es podia exigir la resp. per incompliment no es podia exigir l’execució forcosa pq només s’obligava en el nou contracte en el consentiment. Ara, al concepció actual, si que e spot exigir l’execució forcosa. La promesa de vendre i comprar: El cc no regula la promesa de vendre i comprar i s’ha danar a l’art 1451 de la donació. La doctrina es diu que si estem fent un pre contracte de una promesa de vendre i comprar es tracta d’una promesa unilateral. Si hi ha conformitat en el preu i la cosa es necessàri el consentiment d’ambdues parts, i la promesa serà bilateral. Si les parts no compleixen anem a les regles de la compra venda. Contracte d’opció Otorga la facultat a una persona que es denomina optant, l’altre persona és el concedent d’adquirir un bé o un dret per preu cert o una altre contraprestació per un temps determinat. És tracta normalment d’opció de compra, gairabé mai serà opicó de venda. Concedent : es la persona que en la compravenda esta obligada durant un temps a vendre la cosa o el dret a favor de l’optant. Durant el període pactat no pot vendre ni la cosa ni el dret en un tercer optant, l’optant té exclusivitat. Si l’optant reclama el seu dret d’opció el concedent té l’obligació de realitzar el comntracte, per això sempre és promesa unilateral. Optant: el dret d’opció de l’optant pot ser cedit a un tercer i per tant el nou ocuparà el lloc d’optant.
- (^) Definició: el contracte d’opció és aquell en què una de les parts, la concedent, de l’opció atribueix a l’altra, la beneficiària, un dret que permet a aquesta última decidir unilateralment si conclourà el contracte dins d’un determinat període de temps decidir si accepta o no el contracte.
TEMA 5. ELS ELEMENTS DEL CONTRACTE. El consentiment i els Vicis del consentiment Hi ha una pluralitat de parts que intenta aconseguir uns determinats interessos legítims a través de configurar un únic contracte, on sorgeixen drets i obligacions diferents que comparteixen la mateixa finalitat que és el negoci jurídic.
- Els Elements^ Essencials^ són: 1261 CC -> No hi ha contracte sinó quan concorren els requisits següents:
- Consentiment
- Objecte
- Causa
- Sense els quals no es pot afirmar la assistència d’un contracte. Només que no n’hi hagi un és
donarà per nul el contracte.
- Els elements^ accessòris^ són el^ terme, condició i mode introduïts per les parts segons la seva voluntat.
- Els elements^ naturals : són els regulats per la llei. Constaran en un contracte sempre que les parts no els excloguin. Dret dispositiu. La pluralitat de les parts: autocontracte L’autocontracte és quan una persona firma un contracte per ell mateix. Exemple: mandetari. L’autocontracte: és la figura jurídica que sorgeix quan una persona que pot afectar amb la seva actuació a més d’un patrimoni crea per la seva propia voluntat relacions jurídiques entre aquests patrimonis i tot plegat dins del cercle de facultats que té.
- S’ha de tenir en compte la col·lisió d’interessos, i hem de diferenciar entre la representació
voluntària i la representació legal.
- Representació voluntària: És aquella que s’estableix mitjançant mandats establerts en
un contracte.
- Representació legal: existeix en cas d’incapacitats o menors d’edat. Deriva d’una
representació forcosa de l’autoritat judical o de la llei. El jutge ens dira qui és el nostre representant legal.
- En el cas de la rep. voluntària la persona autornitza a una altre a contractar. En aquesta mai hi haurà una col·lisió d’interessos. Per tant en aquest cas l’autocontracte és vàlid.
- A la rep. legal el representant no pot rebre cap autorització perquè està delimitat per llei o per l’autoritat judicial. Aquí l’autocontracte és nul. El consentiment contractual Hi ha tres tipus de consentiment:
- Voluntat interna de cada contractant
- Declaració de voluntat del contractant que s’exterioritza
- Voluntat comuna, que és la que coincideixen les parts. El consentiment contractual és aquell comú entre les dues parts i requereix que les dues parts compleixin amb tres requisits.
- S’ha de consentir de manera lliure
- S’ha de consentir conscientment
- S’ha de tenir capacitat per cosentir. S’ha de tenir capacitat d’obrar que s’adquireix als 18 anys. No disposen de plena capacitat d’obrar segons l’art. 1263 CC: els menors no emancipats que necessiten completar la seva capacitat d’obrar amb la representació legal d’un tutot o dels pares ja que es considera que el menor no té la suficient maduresa per contractar i realitzar actes jurídics. Tampoc la tenen els menors emancipats. L’emencipació habilita al menor per regir la seva persona i béns com si fos un major d’edat però hi ah determinats actes jurídics que el menor no pot dur a terme com: demanar un préstec, no pot regir els seus béns immobles sense el consentiment dels seus pares. Tampoc la tenen els incapcitats; s’ha de declarar per sentencia ferma l’incapcitat i en virtut de les causes establertes per la llei ( art 199 i ss CC). Les incapcitats en principi el seu contracte és invàlid a menys que els seus representants el verifiquin. Prohibició de contractar o incapacitats especials Són les lleis que el CC prohibeix a certes persones celebrar determinats tipus de contractes. Exemple: els alcaldes no poden assistir a una subhasta municipal. Les prhoibicions es basen en circumstancies que afecten al contractant amb tipus i supòsits determinats
La violència i la intimidació es regula a l’art 1267 CC. També són invalidats quan siguin jurídicament rellevants.
- La^ violència^ ha^ de^ produïr-se^ a^ un^ dels^ contractants^ i^ es^ compleix^ quan^ per^ arrencar^ el consentiment s’utilitza una força irresistible. És aquell constranyiment físic (obligar); és l’ús de la força. El consentiment per tant es vicia tant si el fa el contractant com un tercer que no tingui participació (1268 cc) i se li podrà reclamar via extracontractual (1902 cc). - La intimidació és inspirar a un dels contractants un temor racional i fonamentat sobre un mal iminent greu a la seva persona o béns, a la persona o béns del seu conjugue, ascendents o descendents. És un constranyiment moral. La intimidació exercida a altres persones dependran del jutge. Tant la violència com la intimidació admeten diversos graus així com de la persona que utilitza la persona o intimida. Els requisits ensho dona l’art 1268 cc. La intimidació anularà el negoci jurídic sempre que hi hagi: 1. Un temor racional i fundat de patir el mal iminent. 2. Greu; ha d’haver una relació de causalitat entre l’amenaça i el mal. 3. Ha de ser directe. No s’admet el perill incert, remor o inconcret. 4. S’ha de tenir en compte la intensistat de la violència o l’amenaça: 1267.3 CC. S’haurà de tenir en compte l’edat i la condició de la persona. A l’art 1267.4 regula el temor reverencial que té lloc quan una persona se li té respecte i submissió, quan passi aixó no és un vici del consentiment perquè s’entent que és el temor a no agradar a aquella persona pel respecte que se li té. El dol: Es troba regulat a l’art 1269 CC, s’entent produït quan una de les parts contractants amb paraules o maquinasions incidioses a l’altre part indueix a l’altre a acceptar i a celebrar el contracte sempre i quan sense aquestes manifestacions ( engany) no l’hagués celebrat. S’exclou el dol d’un tercer. Per tant segons l’art 1270 cc perquè produeixi la nul·litat del contracte l’engany ha de ser greu i no secundàri o lleu i tampoc mai ha de ser utilitzat per les dues parts contractants, es coneix com a dol recíproc, o sigui la bona fe queda extingida.
Tipus de dol:
- El dol omissiu; també té conseqüències legals ja que existeix el deure d’informació i verasitat. És ometre informació essencial, amb la intenció que l’altre part no conegui tots els elements del negoci jurídic, aj que si l’hagués conegut no hauria firmat. - El dol incidental; és aquell engany que no afecta l’essencia del negoci, no és determinant per la celebració del negoci, o sigui recau sobre circumstàncies secundàries. I per tant només obliga a indemnitzar els danys i prejudicis ( 1270 cc) - El dol greu;^ és aquell engany de tal entitat que és determinant perquè una part contractant celebri el negoci, o sigui, que de no haver existit aquest engany no s’hagués celebrat el contracte. A efectes, el cc diu que aquest dol causa la nulitat del contracte. La part enganyada pot anar als tribunals a sol·licitar que se li torni el preu i que se l’indemnitzi els danys i prejudicis. - “DOLUS BONUS”; no és un veritable vici del consentiment ja que són maniobres tolerades per la consciència social i els usos per tal de que l’altre part contracti. Qualsevol persona amb poca formació que tingui pot reconèixer fàcilment aquestes maniobres.
