¡Descarga APUNTS DE BARROC y más Apuntes en PDF de Historia del Arte solo en Docsity!
BARROC
(Apunts primer dia en PDF)*
13 de Febrer
El Quirinalis va ser durant molt de temps residència dels Papes, queda enfonsat i prop del riu. Era important, doncs, establir una via que anés directe a una de les portes de la ciutat. El plànol, la forma, no és gratuït, són les muralles aurelianes on hi ha portes importants que comunica amb la resta del país, com per exemple la del Popolo, que comunica amb el nord. Una d’elles és la porta Pia, que conduïa cap a un nucli de poder tant important com el Quirinalis. Això ho farà Pius IV i posarà el seu nom. Es dignificarà amb una intervenció de Miquel Àngel en el 1562. Borromini, el gran geni de l’arquitectura, té molts punts de referència amb Miquel Àngel. Miquel Àngel és molt conscient del que s’ha aplicat a l’antiguitat però si no dones un pas endavant no has fet res. És potser la diferència que hi ha amb el manierisme i el barroc i el neoclassicisme, el darrer pren un model i el plasma en el manierisme i el barroc sí que hi ha una sèrie de propostes especulatives on s’hi arriba més enllà. Al barroc, els artífex, sempre tenen la mirada posada en el món clàssic, en els antecedents immediats que han aplicat el món clàssic i en els contemporanis. Per tant, les obres no surten del no-res. Aquesta porta Pia de Miquel Àngel és una referència important sobretot en temes de decoració; com per exemple les finestres. S’ha fet un traçat rectilini de la porta Pia fins al Quirinali en línia recta. Amb el creuament entre la Strada Pia i la Strada Felici és on estan ubicades les quatre fonts. El punt de referència dels obeliscs que marquen l’urbanisme, de situar com a punt central urbanístic el centre per exemple d’una plaça, com a element important per a definir l’urbanisme. Són com punt de referència, són eixos que donen punts de referència d’inici o final de trajecte.
Porta Pia del 1562 de Miquel Àngel. Aquesta strada pia de Roma, en el gravat es veu que s’ha volgut fer un traçat rectilini. El punt més alt de la ciutat és on es trobarà la strada felice on es troben les quatre fonts. La strada pia és la que va de la Porta Pia a la Piazza del Quirinale. El tema del obelisc com a punt de referència d’inici o fi d’un trajecte, urbanísticament són molt importants.
El papa Gregori XIII, semblava que havia de durar poc- els agafaven grans perquè no dones temps a fer gaire canvi- aquest papa va crear la Via Gregoriana.
El papa Sixte V. 1585-90 papa. Es va retirar i va anar planejant el seu futur pontificat, agafa el relleu i amb 5 anys Roma va canviar totalment, així que el que conforma el nucli antic de la actual ciutat va estar modificat per ell. Va realitzar moltíssimes intervencions a la ciutat.
Sixt V
És un papa que no prové de famílies nobles, el seu pare era un granger i jardiner. És curiós perquè sempre, sempre hi ha hagut papes de les grans famílies italianes: Médici, Farnese... són famílies de moltíssim poder: polític, militar i també eclesiàstic. El papa Farnese de cara a la ciutat de cara al saqueig de Roma, va defensar una part de la ciutat ell i una el fill, guanyés qui guanyes seguirien manant els Farnese.
Va ser franciscà el 1534. Molt estricte, va ser inquisidor a Venècia, es considerava molt estricte i no el recorden gaire bé, arribà a cardenal amb 40 anys. Quan arriba a Papa segueix amb la seva ma dura. Acaba amb la prostitució a la ciutat de Roma. Entra amb mà de ferro. Es troba amb una ciutat on hi ha moltes coses a fer, grans projectes, una ciutat on hi van a parar molts problemes. – En aquesta època es troben a la ciutat una gran quantitat de Mercenaris que en període de pau busquen molts problemes, es fiquen en baralles...- Ell soluciona el tema del atur i alhora de la seguretat i acaba amb la violència.
El seu entecessor Gregori XIII, el va prohibir la practica de l’activitat religiosa, es retirà a Villa Montalto i va planificar la seva actuació posterior i es va dedicar a la publicació de la Biblia Vulgata (1590).
Treballà molt i molt bé amb l’arquitecte i enginyer DOMENICO FONTANA (1543-1607) a
nivell de enginyeria aportà diverses i útils per a la ciutat. Es va dedicar a obrir, millorar les connexions de les vies principals de la ciutat, amb l’objectiu de facilitar el camí als devots perquè els fos fàcil arribar als llocs més sants de la ciutat. Va ser molt impactant en aquell moment.
Interessant veure el gravat de Bordino, veus com va intentar formar el nucli de la ciutat. Va millorar una sèrie de carrers, alguns van quedar sense acabar. És molt important la creació dels eixos.
Importància de la FONTANA D’ACQUA FELICE o la FONT DE MOISÈS. 1587. Importància perquè va ser arribar l’aigua a tot arreu. En aquesta zona es troben dos convents més importants: Santa Maria de les Victòries i Santa Susana. Els papes volen donar la visió d’una Roma monumental i Barroca. Molts cops, com a la de Santa Susana, es veu una façana que enganya, una façana que remarca una alçada que no hi és en realitat. És una característica de Roma monumental. En esquema, la font de Moisès servirà per portar l’aigua a la zona del Genicolo, a l’altre banda del Trastevere. Quan va entrar Sixte V al Vaticà les arques estaven buides i van acabar plenes, també les de la seva germana, corrupte. Fontana amb tres espais delimitats, tres arcades amb tres escultures.
FONTANA ACQUA PAOLO, 1610-14. O Fontana PAOLA. Durant el pontificat de Pau V. Aquesta font dona profunditat, ademés es veu de fons una zona agirdanada.
No només es va cristianitzar tota la ciutat i es van reutilitzar els obeliscs, sinó que totes les columnes romanes que hi havia a la ciutat es van santificar i es van coronar amb escultures representatives del món cristià. A la columna Trajana es va coronar amb Sant Pere i la Columna de Marc Aureli (180-192)es va coronar amb la de Sant Pau. Van fer enmarcar aquestes columnes, com la d’aquest últim, per crear nous espais de referència, al centre de les places. Això també ho veurem a París, per tant creen referència. La columna esdevé referent important. Aquestes columnes, obeliscos, etc. Són SIMBOLS. És important que es trobin al mig de les places.
Per exemple a la Plaça del Vaticà es troba l’obelisc provinent del Circ Vaticà, té importància pel fet de traslladar el únic obelisc que havia quedat en peu de manera que els cristians que havien mort allà. Va ser traslladat per D. Fontana. Però està coronat per una creu i una estrella
literari, poètic... el Tritó de la font simbolitza la immortalitat adquirida a través de l’estudi literari (Urbà VIII era poeta).
Hi trobem també dofins, Neptú i Amfritrete es va casar amb aquest perquè va ser convençuda per uns dofins per tant simbolitzen el favor reial i la vocació social. Per últim l’aigua d’una font simbolitza les forces benpefiques que anuncien per el món la glòria del pontificat de berberini. El qual ha portat el bé al món.
No són representacions buides, el artista es basa en les obres clàssiques per crear la seva obra. Aquí veiem com pren de font les metamorfosis de Ovidi. El papa Barberini queda simbolitzat com que “torna les aigües al seu lloc” i dóna pau a Roma. Bernini vol emular a Juli II i la seva relació amb Miquel Àngel.
La Piazza Navona , espai residencial, obra actual d’un altre papa, era l’antic circ de domicià, hi ha restes arqueològiques importants. Es va martiritzar a Santa Agnese, es troba la seva cripta al carrer de darrere, carrer de l’ànima. Els Panfili, una família va anar comprant edificis a aquesta zona, desprès al pujar de papa, el seu germà es va canviar amb Olimpia Maldalchini la qual tindrà una “excel·lent” relació amb el seu cunyat, el papa: INOCENCI X. ella es converteix en REINA DE ROMA. Té massa poder, quan mor el papa ella és desterrada per següent. Passa a ser, el palau d’aquesta família, a la Piazza navona es fa crear el seu jardí privat.
14 de febrer
El papa Inocenci X serà enterrat aquí, en aquesta església de la plaça Navona. En aquesta plaça es van realitzar una gran comitiva de jocs i obres de teatre en època de corpus, etc. És una plaça que serveix d’exemple del que és el Theatrus Mundus del món barroc.
Sant’Agnese in Agone, Roma, Girolamo i carlo Rainaldini ; Francesco Borromoni. És l’esglèsia que dóna al carrer de radere, via del’anima, una església de planta de creu grega on hi ha hagut moltíssimes intervencions. En aquesta església ha tingut la participació de Borromini en època de Inocenci X. Borromini alterarà i aconseguirà que aquesta planta creixi. En el barroc es busca que el espai domini al espectador i no a l’inrevés com s’havia fet fins aquell moment. Un espai que en alçat hi ha moviment, fa créixer l’espai. Juga amb les formes de les esglésies creant moviment, ondulant les parets. I el que dona el primer pas cap això és Miquel Àngel a la capella Stronzi.
La cúpula dels edificis t’indiquen que et porten a la gloria celestial, la cúpula és important a nivell estructural i arquitectònica i també a nivell simbòlic. La cúpula s’ha de veure des de fora. Hi ha diferents propostes de façana, no l’acaba Borromini però les seves intervencions destaquen en el tema de la façana: el cos central és còncau, per remarcar la cúpula, remarca les cúpules amb dues torres que l’emmarquen, les torres són posteriors i eren més còncaves a la actualitat, queda clar. Les dues torres fan que l’ull del fidel vagi directament a la cúpula. Al projecte del Vaticà de Bernini, volia col·locar dues torres per emmarcar la cúpula, va ser un fracàs ja que els fonaments d’aquest temple no aguantaven al pes, així que van haver de ser retirades.
El programa iconogràfic les virtuts aguantant la glòria celestial, les pintures murals de dins de la cúpula. Les pintures que hi havia en aquest moment es van transmetre per gravat, els gravats s’usaven per transmetre obres que ja estaven acceptades pel decòrum de l’església. Per tant, les futures esglésies solien copiar els temes dels gravats, aquesta obra, de Ciro Ferre, pintor, ha arribat a influir molt a obres posteriors- per exemple a Catalunya-.
A La Piazza Navona trobem tres fontanes, una al mig i una a cada punta. Ens interessa la Fontana dei quattro fiume , 1648-51. Treballa per lliure, tot i que reb algun encàrreg pel Papa Inocenci X, que no es duien gaire bé. El papa va obrir un concurs per el treball de les fonts de la plaça. El cardenal Ludovisio, li va encarregar a Bernini un model de les fonts i al papa li va agradar tant que li va haver d’encarregar a ell. La Escenografia de la plaça va ser encarregada a Bernini.
En aquesta font hi ha un obelisc assentat en una base sòlida, com de costum, però el cas és que aquí la base està foradada pel mig, dóna la idea de lleugeresa, els quatre rius coneguts fins el moment de tot el món són els que a traves de tot el llenguatge de l’aigua que arriben a tot arreu difonen el cristianisme. Per tant és la simbologia de la font. Es juga amb el moviment de les fonts. Ell fa el disseny i el controla. Sembla ser que hi han peces fetes de la seva pròpia mà. Trobem l’escut papal on es veu el colom amb la boca.
Nil, representant l’Àfrica, es tapa els ulls de manera camuflat, no es sabia on naixia, acompanyat amb una serp, el Ganges representa l’Àsia i Europa amb el Danubi i el cavall d’Europa, el Rio de Plata representa l’Àsia. Al obelisc se li dona un moviment i llibertat.
Font del Moro, 1654. Giavan Antonio Mari, modello de Bernini. Roma, Piazza Navona. Amb l’escenari del palau Parfili de fons, un palau que va potenciar la Olimpia, ella es fa potenciar tot això, es va fer pintar sobre el poder de la dona.
Estàtua Pasquino, és una referencia per Bernini, en un racó de la Piazza Navona, diu que es una de les obres que admira més, representa un dels servidors d’Alexandre Magne, es troba radere del palau.
Borromi és bàsicament arquitecte, Bernini escultor i Cortona és bàsicament pintor però fa unes aportacions arquitectòniques importantíssimes. Piertro da Cortona crea la Façana de santa Maria della Pace, 1656-57. Crea en aquesta petita plaça, creant una idea d’una església gran, redimensionant la església, la façana, utilitzant llenguatges clàssics. Mai en una obra de l’antiguitat romana, trobaries les columnes distribuïdes d’aquesta manera: les columnes estàn col·locades de manera que potencien l’entrada central. Font: Palladio. Juga amb elements que recorden a Palladio amb el doble frontó i frontó triangular i semicircular. Cortona és un antecedent importantíssim de Bernini en les seves futures intervencions arquitectòniques. Cortona dona la sensació de moviment, de respiració de l’edifici. Això ho aconsegueix a bombant la part central de l’edifici jugant amb diferents cossos. Es conjuguen formes entrants i sortints, això crea moviment. Llenguatge purament barroc. A la part superior les columnes pressionen al cos central que queda “inflat” i abombat. El cos central busca acollir als fidels amb aquest sistema de cos avançat.
res, va recuperar idees de Palladio i altres, per tant, tot és una constant influència. Per tant per la primera plaça recupera aquesta idea del Campidoglio, fent decréixer la columnata com més s’acosta a la façana, creant una il·lusió.
A la plaça oval, intenta crear una il·lusió de transparència. L’obelisc central queda acompanyat per dos fontanes a cada banda, per remarcar més l’escena.
La columnata que crea al voltant de la plaça té una funcionalitat: que la gent pugues passejar, i pogués arribar amb facilitat a la porta central de la basílica i de les estances vaticanes, per tant la funció és transitar i acollir als fidels quan plou o fa mal temps a Roma, que és molt comú. Per tant la columnata havia de tenir una grandesa important. Existeix una transparència absoluta en el conjunt de la plaça, doncs per moltes columnes que hi hagi, Bernini aconsegueix que totes quedin perfectament alineades i es pugui veure amb total facilitat i transparència a partir d’elles. De fet, el càlcul d’aquesta perfecció urbanística, va ser un dels que més li va costar, apart de que va aconseguir magnificar tot l’espai.
Cal comentar que existia la existència d’un tercer braç que havia de completar la plaça. Veiem el projecte d’ampliació de Carlo Fontana i el dibuix dels eixos. Als anys 30 va néixer la Via della conciliazione, que trenca amb l’efecte sorpresa creat pel Barroc.
Palladio influència directament a Bernini, o arriben a les mateixes conclusions, sabem que Bernini no va conèixer ni veure Paladio però van arribar a les mateixes conclusions. La influència entre el Teatre Olímpic i la columnata és absolut, en l’ús de les escultures per exemple.
La mirada de Bernini al món clàssic queda relaxat en la mateixa columnata. El temple de Portuno del segle IV aC.
La plaça va ser encarregat per Alexandre VII, Babio Chigi, segona mitat del segle XVII. A tots els cassetons deixa la seva petjada ven marcada.
Al revisar la documentació que hi havia sobre Bernini, s’han trobat documents, per exemple que s’havia de pintar la plaça imitant al travertí i no del marró terròs romà que estaven fins fa poc. També ha quedat recollit com el van enganyar amb la pedra, col·lant-li pedres de menys qualitat de la que ell demanava.
La funció : representa uns braços oberts per acollir la humanitat. Aquesta plaça que queda completament plena de fidels. La llotja de la benedicció està pensada perquè absolutament tots els fidels è absolutament tots els fidels vegin al papa sense problema. És un lloc de festiu, que permet poder fer actes amb gran magnificència.
La festa de la Chinea, tribut que feia la corona d’Espanya al papa, lliuraven una burra carregada amb or. Representacions regionals, religioses, etc.
Els eixos. Els eixos a nivell urbanístic, un dels eixos principals buscava travessar el pont des de Castell s’Antangelo i anava directe cap el que era l’ingrès a l’escala regia que era la que comunicava a la seu papal. Amb la columnata s’entrava a aquesta i fins i tot podien ingressar a la basílica. Un altra eix, el qual passa pel mig de l’obelisc, la porta central fins la Càtedra de sant
Pere. Emmarcada en un baldaquí. Es considera simbòlicament, la càtedra de Pere, la càtedra del primer papa, déu a la terra, en bronze, els 4 pares de la església sostenen una cadira de fusta amb un dit, representació escenogràfica i teatral. Aquesta vinculació amb el món clàssic: la trona de júpiter amb l’àliga i el tro de sant Pere amb un colom. Està desplaçat, no es troba sota la mateixa cúpula. Això és pel fet de que no es podien situar sota la mateixa cúpula per problemes de fonaments. A dal de tot del baldaquí trobem un globus terraqui i una creu, simbolitzant la redempció universal. Estava pensat que hi hagués un Crist triomfant no una creu però també plantejava problemes estructurals.
A partir d’aquest moment naix l’ús de la columna Salomònica. Es van fer portar 12 columnes del temple de Salomó, es diu que Constantí les va fer portar per la construcció de la primera basílica cristiana, una columna es troba a un museu, altres dos flanquejant sagrari i les altres vuit es troben a les 4 tribunes que sustentant la cúpula de sant Pere. Cada tribuna sustenta una de les relíquies més importants del cristianisme. Trobem un tros de la llança del Longinos, Verònica, Sant Andreu, i Santa Elena. Bernini còpia les columnes salomòniques per realitzar el seu baldaquí. Aquestes columnes presenten moviment, típic del Barroc. Una estructura tant gran com és el baldaquí, mitjançant el trapejat de les robes i amb l’ajut de les 3 abelles de Barberini.
BERNINI; BORROMINI
Antagonisme entre els dos artistes i els seus seguidors. Borromini arriba a Roma acollit per un familiar, es coneix que era un gran picapedrer. Es diu que Borromini també va intervenir en el baldaquí. Seguint amb aquest Baldequí, la columnata d’aquest també és importantíssima, les pilastres queden emmarcades entre les columnes. Es veu a les columnes amb els detalls de les abelles i les fulles de roure, etc.
En el baldaquí es juga amb l’urbanisme, amb els colors que usa, amb la llum com si fos un element constructiu més. Influència i potència figur rajos de llum en bronze, la llum natural incideix de manera natural sobre la figura de l’esperit sant.
Ell realitza el Sant Longinos, la escultura, per Miquel Àngel recordem que pensava que la escultura era treure i tenia un sol punt de vista. Diferent que Giambologna, el qual presenta diversos punts de vista i diversos blocs. Bernini usa només UN SOL PUNT DE VISTA, com Miquel àngel, però al igual que Giambologna usava diversos blocs de pedra per poder crear més moviment. La gran diagonalitat del Longinos, i el moviment, etc: exemple important de la escultura. Son 7 o 8 blocs de pedra.
Scala Reggia, un ingrés pel Papa, quan surtís de fer missa, pogues passar per allà. Es trobava primerament una escenografia de Constantí a la Batalla del pont milvi. A l’escala obrirà finestres per l’entrada de llum. Situa unes columnes que magnifiquen l’escala. Les columnes es van ajuntant, veure plànol, a baix es veuen separades de la paret i es van ajuntant, dóna la idea de profunditat. *Influència: mateix recurs: al teatre de Palladio i al Palau Spada de Borromini.
21 de Febrer
Als cada un dels Àngels se li posen un atribut diferent: la columna, el flagell, les espines, la verònica, el sudari i els daus, els claus, la creu, el INRI, l’esponja i la llança: tot relacionat amb la passió de Crist. El papa va salvar els àngels de la corona d’espines i l’Inri, els quals va fer de la seva pròpia mà Bernini, es troben a l’església de Sant’Andrea delle Fratte.
Dins del que és Urbanisme del segle XVIII i el projecte del Louvre de Bernini, que no es va portar a terme, va tenir incidència dins de projeccions posteriors. Va tenir un seguiment important per altres artistes.
Ens centrem a la via Ripeta, col·locada al costat del Tiber, existeix un port, un port que tenia incidència comercial. La comunicació del la planta baixa de l’església que es col·loca en aquesta plaça en aquest port i el port mateix comuniquen amb unes escales dobles que l’articulen. Aquestes escales són concavo-convexes, que dimensionen l’espai. Projecte d’Alessandro Specchi, que va treure la idea de Bernini. Avui en dia s’han perdut les escales al col·locar-hi el museu de l’Ara Pacis.
Aquest Alessandro Speccio també va ser el que va dur el projecte de la Piazza Spagna, 1721-74. Lloc de trobada les famossisimes escales, salvant les distàncies té la funció de la escalinata de la catedral de Girona. La escalinata fa magnificar la zona, escala doble, barroca, que presenta una arquitectura obliqua. L’obelisc de damunt l’escala centra el eix de tres esglésies. Afegit al segle XVII, els altres dos obeliscos son anteriors. Les altres dos basíliques dels obeliscos comentats son La Santa Croce de Roma i Santa Trinitat.
En aquesta Piazza Spagna , ja Sixte V va planificar una escalinata que pugés cap a la basílica. Bernini va presentar un projecte el 1660 que no va tirar cap endavant, entre altres coses perquè va col·locar una estàtua del rei Lluís XIV, admès de que era territori francès, doncs es trobava la Vila Médici, on vivien els funcionats francesos.
La Piazza Sant’Ignazio, 1727-28, és una obra de Filippo Raguzzini, amb la idea del Teatrum Mundum, la façana de la església queda com si fos el fons d’escena, la plaça on s’han d’interpretar les obres. És una plaça molt petita però que acull gràcies a la forma còncava de l’edifici, juga amb les petites connexions que hi ha darrere els edificis.
La fontana di Trevi, Trevio o Treio, espectacularitat de la façana, és una decoració d’una paret mitjanera d’un palau. Deriva de la confluència de tres carrers, Via Poli, Cociferi i Via delle Muratte. En aquest lloc es trobava l’Aqua Virgo, una canalització que portava l’aigua a Roma, inaugurada per Agrippa el 19 aC. Fins el segle XVII no s’urbanitza la fontana. Es diu de Trevi, pels tres carrers que hi conflueixen. La font obra de Nicoló Salvi, 1732-51 i G. Panini, 1751-62.
La seva iconografia és molt interessant: a la cornisa es presenten les 4 estacions, sota l’escut papal, perquè l’aigua és essencial sigui l’època que sigui i l’estació que sigui en forma al·legòrica.
Es presenten en dos plafons la historia de la font, la verge que troba la font i com Agrippa aprova el disseny. Al·legoria a la abundància i a la salubritat: virtuts de la font. Al mig es troba Oceàn, de Pietro Brachi, no és Neptú, representa les aigües llunyanes. L’aigua te dues virtuts, l’aigua és indòmita, no es pot controlar i la dòcil, representades pels dos cavalls del carro de Oceà. El mateix salvi va deixar escrit el que significa.
28 de Febrer
Tenir en conte, quan es fa l’explicació del dormitori de Pau III al documental, quan es fa el seu dormitori a Sant’Angelo té motius amorosos i sexuals. Era un Farnese, que venia d’una família molt important, va arribar a la ciutat perquè la seva germana era amant del papa Borgia. I ell era conegut per ser un faldiller.
TORINO Del Castrum a la ciutat Barroca Torino és una ciutat molt alemanya i molt industrial, sota els Alps, amb molts recursos econòmics. Ciutat molt rica en aigua. Va tenir una gran importància en la restauració per acollir una jocs olímpics d’hivern. La ciutat prové de un Castrum romà. És una ciutat on el ducat de Savoia té molt importància, en el segle XVIII obtindrà el títol de Rei. És important la obra de Ascanio Vitozzi el qual marcarà uns eixos importants: va actuar en la Piazza Castello, en la Via Reale i el Palazo Reale. Eix principal de la cort de Savoia. Veiem com es manté el Cardo i el decumanos de la antiga ciutat romana: Iulia Augusta Taurinorum. En aquesta zona, usen el maó, doncs no existien pedreres com a Roma o Florència, així que destacarem l’ús del maó. La PORTA PALATINA, l’actual Via Garibaldi era el decumanus maximus, la via que creua tota la ciutat de dal cap a baix. I acaba en la Piazza Castello, 1580, on es troba el palau. És el nucli de la ciutat. L’església de Sant Llorenç, el Palau Madama, amb torres romanes remodelades en època medieval, va ser palau durant un temps. En el segle XVIII es vol fer un palau a la manera francesa, amb marbre blanc, pel que es pot veure les dues façanes. El model del Palau Madama de Marbre pren com a referència el palau de Versalles, amb la idea de suntuositat. Es va fer un corredor que unia els dos palaus. Carlo di Castellamonte, va ser el que va dur a terme totes les obres que van planificar els savoia. En la Piazza de San Carlo i Via Roma: tobem dos esglésies bessones, recordant les de roma. Ús dels eixos, recordant a Roma, que recorren tota la ciutat. A la Piazza de San Carlo, una piazza residencial fa referència a Navona, amb un monument al centre, que a la manera de les places reials Franceses, hi ha una estàtua del rei. TORINO és la ciutat fruit de la influència de la cort francesa i el gust francès i la ciutat de Roma.
PARÍS
La ciutat del rei
Roma: ciutat dels papes, París: la ciutat dels Reis. Si Sixt V és una de les figures claus a Roma a PARÍS ho és ENRIC IV, i no serà Domenico FONTANA, serà el seu ministre de finances EL DUC DE SULLY. 1594, Inici del regnat de Henri IV fins el 1789, La revolució francesa.
Vam veure la Place Dauphine, diferent, per que la figura eqüestre no és central, però si es troba al eix principal i atrau totes les mirades, està fet en maó i el que representa la pedra serà una ficció. Moltes cases seran senzilles, cases taller, s’ha desfet molt avui en dia. PLACE DES VASGES, PLACE ROYALE, ABANS DE LA REVOLUCIÓ. En aquesta plaça veiem la forma rectangular, amb la imatge eqüestre del rei al bon mig de la plaça, reminiscència al Marc Aureli. El rei va voler potenciar molt aquest espai, en la etapa de Lluis XIII, que el cardenal fa col·locar la estàtua del rei. Compleix una funció similar a la plaça Navona. Naix de la necessitat de voler construir un espai per poder fer celebracions efímeres, el rei va cedir el espai, el terreny, amb la condició que tots els edificis mantinguessin la mateixa universitat. Hi ha dos pavellons més elevats que els demès, el pavelló del rei i el de la reina. La noblesa va venir a establir-se de seguida a aquesta plaça. Formats per palauets emparats. En el jardí central es feien festius de la noblesa. Veiem que en les arcades s’hi aprecien detalls en pedra picada, que ofereix més riquesa. Inspiració: Galeria de Francesc I a Fontainebleu (antecedent) i la plaça ducal com a precedent té unes característiques similars.
PLACE DE FRANCE, 1603-10. Projecte de Jacques Alleaume i Claude Chastillon. L’any 1610 es va interrompre el projecte. Idea de com París és el centre de tota frança: centralisme. Projecte del rei HENRI IV, es van paralitzar les obres. Hi ha 7 carrers que acaben en una plaça central.
ÎLLE DE SAINT LOUIS, 1608-14. Es va urbanitzar en el segle XVII i XVIII i és molt interessant. És una illa amb la presència de palaus nobles que es van fer construir en aquesta zona. Destaquem el forjat dels balcons, que influenciaràn els nostres palaus catalans: Palau de la Virreina, Palau Moja. PLACE DES VICTOIRES, 1682-86. Abans de la revolució, PLACE DE LOUIS XIV. Rei que es comparava amb el gran apol·lo. En urbanisme ho podem veure clarament. Plaça de forma circular, que es conserva pràcticament igual. Al mig hi havia una escultura de Lluis XIV, el primer exemple de il·luminació pública: EL REI SOL, per la nit ha de continuar brillant. Qüestió purament simbòlica. La fama corona a Lluis XIV. El rei fa cuidar tot el tema de les façanes de les cases, per mantenir la concepció urbanística. Només importava la unitat de les façanes, va deixar llibertat en el concepte de les cases.
PLACE DE VENDOME O DE LUOIS LE GRAND. En urbanisme la estàtua central ha de tenir la proporcions adequades. En època de Napoleó ell va fer col·locar una columna que trenca totes les proporcions. En època del rei hi havia una estàtua eqüestre del rei Lluis.
PLACE DE LA CONCORDE. 1755. ABANS DE LA REVO. PLACE DE LA REVOLUCIÓ PLACE DE
LOUIS XV.
Veient l’esquema s’entèn molt bé, el Jardí de les Tulleries porta el eix cap al Louvre, es crea un eix que es portarà conduint amb els camps elisis, la plaça de la estrelles i acaba amb arc de la france. ... Busca la similitud urbanística, amb la Madeleine, crea altres edificis que no trenquin l’urbanisme.
Aquesta era la plaça de Lluis XV i aquí decapitaran a Lluis XVI. Els angles de les cantonades dels edificis queden aixamfranats. Quedava remarcat la delimitació de la plaça.
Veiem la simplificació dels grans eixos de París.
La de NANCY, és una urbanització interessant, ja que a roma havíem vist les tres places encadenades del vaticà. Nancy és una ciutat petiteta on podem veure com s’enllaçen dues ciutats. Veiem en el plànol, com es fa créixer la ciutat creant una altra fortificació. Veiem pla plaça de la Place Royale, La de la Carrière, i el palau. Obra de Stanislas Leszczynski, sogre de de Lluis XV, va manar unificar l’espai i crear aquestes places encadenades, una oval, una quadrada i una octagonal. Un arc triomfal uneix les dues places, amb el Place de la Carrière, molt agradable, que arriba fins l’hemicicle.
14 de febrer VAUX-LE- VICOMPTE El gran infortuni de Nicolas Fouquet. La inspiració de Versalles André LE NOTRE, és el principal arquitecte que es dedicarà a la urbanització dels Jardins. Aquesta figura és relaciona amb el Vaux-le compte. El palau mediterrani, té una tipologia tipus fortalesa, amb poques obertures a l’exterior, on les estances es desenvolupen al voltant d’un pati obert. En el palau francès apareix un edifici més oberts, on hi ha una cort d’honor obert cap una zona enjardinada. NICOLAS FOUQUET, era el ministre de finances de la cort de França, es va enriquir de manera personal, i va fer construir en un terreny un palau, dedicat la mitad per la seva família i per l’altre pel rei, conguratulant-se. Va fer una inauguració tant gran, amb una fastuositat i tantes riqueses, que al rei Lluis XIV li va pujar la mosca al nas i va acabar tancat a la presó per lladre i corrupte. I Lluis XIV, va contractar al mateix arquitecte i decorador del jardí que en aquest palau.
Lluis XIV durant la revolta de la Fronda, una revolta que va haver-hi quan ell era petit, recorda estar al palau del Louvre corrent i intentant amagar-se. Lluis XIV potenciarà Versalles i viurà allà amb les seves amants i la seva dona. (buscar pel·lícula Bataille??)
ANDRÉ LE NÔTRE , urbanista de jardins, a Maincy, veiem els Jardins de Vaux-le-vicomte.
Trobem el exemple de naturalesa racional, domesticada. LOUIS LE VAU és l’arquitecte també
de Versalles. Les cúpules s’aplicaràn a edificis civils, i això influenciarà a l’arquitectura anglesa i europea. El esquema del palau és obert, a la francesa, com hem explicat. Veiem un gran entrada amb hermes, les quals marquen l’inici o el final d’un camí, iconogràficament. Marquen el punt d’entrada de la propietat. A l’entrada hi trobem un fos o fosat, i a l’entrada àmplia, amb unes grans obertures. Crea transparència. Queda totalment unit amb els jardins de formes obertes. CHARLES LE BRUNE, director de la acadèmia en època de Lluis XIV. Aquest últim es va endur tota la decoració que va poder de l’interior del Château, tant com el arquitecte i el decorador. Des del palau trobem un eix central que remarca i parteix de l’estàtua de l’hercules.
de condé, estava convençut perquè ell quan morís es reencarnaría en cavall i es va fer construir aquestes quadres.
ANGLATERRA
Cronologia Londres, és la ciutat més important i sobretot a nivell econòmic, les comunicacions pel Tàmesis enriquien la ciutat. A diferència del que passava a Europa, la ciutat creix d’una manera desordenada, sense criteri, amb carrerons estrets, de fusta, etc. Cosa que va facilitar la gran crema de londres. Quan es va presentar els plànols per fer un Londres quadrat i lògic, no es va fer, perquè la corona i altres es van negar a que passessin pels seus terrenys. L’incendi va ser l’any 1666 i es va inciiar en un dels ponts i va provocar un autèntic desastre. Ens interessarà molt de Londres, les places privades, ajardinades que corresponen a una comunitat, les Squares, i que beuen molt de les places franceses. Destacarem de Londres la COVENT GARDEN, el duc de Bedford, es va iniciar com una gran zona a la “Place Royale” de França, construïda amb casetes per la comunitat de rics, poc a poc el ambient es va anar convertint en un ambient bohemi.
19 de març
De urbanisme només ens queda un punt, a Espanya, ens trobem la dinastia dels Habsburg, la Casa d’Àustria. Ja sabem que es va col·locar a Madrid, la cort espanyola. El Salón del Príncipe decorat amb pintures que expliquen les campanyes militars o la història de la corona, per potenciar la figura del rei. CARLES V, sense cort fixe, es decorava els salons amb Tapissos, per això són tan importants, es decorava i feia el seu “Salón del Príncipe” itinerant. Amb FELIP II: Al igual que França, la arquitectura barroca espanyola és Classicista, no es donen els moviments en planta típics d’Itàlia, és un barroc epidèrmic i superficial, bàsicament decoratiu. Una gran activitat arquitectònica en la cort del barroc. Existiran una gran quantitat d’artífexs teòrics que crearan models.
El arquitecte més important del moment per la cort reial és Juan de Herrera , el qual crea la
Academia de Matemáticas de Madrid el 1582, no té gaire èxit però és clarament el precedent de les escoles d’Arquitectura. Amb FELIP III: comencen a pendre pes les figures de los “validos” els “vàlids”, el que pren la figura del rei, consellers d’aquests. Això passa a les monarquies absolutes europees, figures molt importants que aconsegueixen tenir tot el poder. Les figures eclesiàstiques com a consellers i confessors del rei tenen una importància brutal. Eren els que aconseguien la glòria eterna pels reis. Amb Felip III, parlem del seu vàlid el anomenat Duque de Lerma. Amb FELIP IV: parlem de la presència de Conde-Luque de Olivares. Triomf absolut del Barroc. Amb Carlos II, acaba la seva mort amb la GUERRA DE SUCCESSIÓ. La qual guanya LA DINASTIA DELS BORBONS, FELIP V, familiar directe de Lluis XIV. Aquest rei abdicarà a favor del seu fill, Lluís I, que tindrà un regnat efímer, Felip V torna a recuperar el seu tró, i finalment parlarem
de CARLES III, el rei de les dues Sicíles, serà el rei il·lustrat. Cal dir que amb la casa dels Borbons les imfluències franceses seran constant.
PALAU DUCAL, Francisco de Mora, 1601-17, Lerma. Actualment el palau és un parador de Turisme. La qüestió urbanística, la plaça ducal és una de les més grans, presenta un corredor que comunica amb tots els espais, de tal manera que el Duc de Lerma podia anar a visitar els convents, o anar a missa.
MADRID
La plaza Mayor i el Palacio del Buen Retiro, i avui en dia els Jardines. Madrid era una petita villa, que per la seva situació central va prendre interès, però era una ciutat molt petita. A l’establir-se allà la cort, tot va anar a establir-se allà. La coneguda CRISI ECONÒMICA del segle XVII, afectarà a les zones, les ciutats amb menys conseqüències eren Barcelona, València i Sevilla per la seva activitat portuària. Madrid no té massa incidència per el fet de tenir la cort, va permetre una considerable augment de la població: Intensa activitat renovadora i constructora Canvi de fisionomia Construcció de les esglésies, teatres, etecé Creixement descontrolat de la ciutat. Hi ha una zona a Madrid, on hi ha el Monasterio de San Jerónimo el Real , on hi ha el Cuarto del Rey, és en aquí on es dóna la titulació del Príncipe d’Astúries. Ademès és un lloc on el rei podia anar d’esbarjo, estava prop dels llocs de caça. Amb el CONDE DUQUE DE OLIVARES, farà créixer aquest espai, destinats al rei i a la família real de manera desorbitada i sense un sentit urbanístic.
Les ciutats i sobretot les ciutats castellanes, comencen a fer les seves celebracions extra- muros, en les places d’arrabal, quan aquestes activitats comencen a fer totes aquestes activitats a la Plaza Mayor. Plaça que també es durà a terme a les colònies Americanes, però allà s’anomenarà Plaza de Armas. A Madrid també es troba una plaza de armas, com també es trobaran a les Ciutadelles, i es desenvoluparan una sèrie de activitats públiques.
FELIP IV amb el COMPTE-DUC D’OLIVARES. Es desenvolupa el Palacio del Buen Retiro, en el qual ens interessa el Salón de Reinos, on es desenvoluparan una sèrie de pintures amb una conjunt iconogràfic molt interessant. S’ha conservat la església de San Jerónimo, el Coliseo i el Casón, i totes les obres del Salón de Reinos. Estava considerat el salón al mateix nivell que el saló dels miralls de Versalles i la de Londres, la Banquenting House.
L’altre espai a comentar del moment és la PLAZA MAYOR, amb una estàtua eqüestre col·locat al mig posterior. La plaza mayor va ser pensada per JUAN GÓMEZ DE MORA, en el segle XVII,
- La plaça no s’ha conservat tal com va estar pensada i construïda, la plaça es va cremar en tres ocasions fins que la van fer amb maó i pedra.
La Façana, de Il Vignolà, el projecte, Il Gesú. 1571. la façana ens marca aquesta nau congregacional. L’espai que acull més fidels. Amb unes volutes que serveixen d’enllaç ens marquen els cossos laterals on hi trobarem les naus laterals. La porta d’ingrés de la façana és la més ampla, i ens indica de forma esquemàtica de l’església. Trobarem damunt d’aquesta porta, la avocació religiosa de la església i un ócul, ócul que servirà pel cor alt, on hi ha els llibres amb les notes musicals, les lletres etc. Per tant, té un sentit funcional, funció religiosa però en si funció. Aquesta façana de Il Gesú és bastant plana, amb decoracions de les pilastres, les fornícules ens indiquen les avocacions religioses que trobarem a dins. A nivell visual, se’ns condueix la mirada cap al centre, cap al punt de fuga, cap a l’infinit: la gloria celestial. La volta de canó, amb una secció tallada, que reflecteix la llum que li entra. Les pintures de la cúpula amb un sentit unitari, molt propi del barroc, és un tot, la unitat. I la decoració està feta per Giovanni Battista Gaulli el conegut com Il Baciccio. Una unitat que busca en la integració de les arts: pintura, escultura i arquitectura totalment integradades. La pintura s’envà de l’arquitectura, una pintura que s’envà de l’espai, casi escultòrica, amb molt de volum. Sobrepassa els elements arquitectònics. Parlem de començaments del segle XVII. Les pintures segueixen un sentit unitari, la vida i triomf de Jesus. El dissenyador de les capelles és ANDREA POZZO, dissenyador i pintor. Treballa a Roma i a fora, aconsegueix fer aquesta integració de les arts jugant amb la acuadratura , enganyant el ull amb elements arquitectònics realitzats en pintura.
En aquesta església trobem obres de dos deixebles del taller de BERNINI que destaquen per tenir una gran qualitat.
Ex: Strada Pia. Però si en Il Gesù hem vist al concentració òptica que ens porta cap al centre, amb l'evolució de les façanes anirà creixent, cosa que ho veurem en la Chiesa di Santa Sussanna de Carlo Maderno, perquè no hi ha només jugar amb la paret sense fornícules i obertures, sinó jugant amb llum i ombra i buscant una superfície cada cop més concentrada cap al centre amb volum. En aquestes esglésies es juga amb la monumentalització de la ciutat. Buscant aquesta monumentalitat de la ciutat en les façanes l’Església de Santa Susana és només la façana quan es fa la nova planta de l’Església de Sana Maria della Vittoria, veiem com també a l’interior no és tant monumental, ni la nau central tan alta, però en canvi, de cara al carrer si que dóna aquesta imatge de monumentalitat. Ex: Església de Santa Susanna. Veiem la façana. Els cossos corresponents a les volutes no hi ha fornícula, una petit decoració, però ja marca el tema perquè estan més retrasats. Ja no és una façana plana. En IL Gesú Ho veiem tot pla aquí ja està més enrederit i el segons “carrer” està més adelantat, i el cos central encara més.
SANT IGNACI. Chiesa Sant’Ignazio, Roma
Tots aquests elements que s’estàn comentant, aquestes balustrades amb volum, etece, són els fets criticables al Barroc. El barroc parteix del món clàssic i el respecte, però especula amb el espai i arriba més enllà. La balustrada marca la unitat de tot el conjunt. Seguint aquests exemples tenim la catedral de Vic.
Dins de l’església la qual no té cúpula, en veiem una, feta a partir del concepte d’enganyar l’ull per l’autor comentat abans, Andrea Pozzo.
A nivell de símbol, a les petxines es posen els grans puntals de la Bíblia: Judith i Olofernes, David i Goliat, etecé. Totes les pintures importats estàn destinades a Sant Ignaci, el sant representat per l’església.
Andrea Pozzo crea una volta amb una arquitectura pintada creant una projecció més gran de l’església, creant un infinit cap amunt. Un dels millors exemples d’arquitectura pintada.
20 de març Sant’Andrea della Valle, 1591-1623. Carlo Maderno (interior, fins el creuer, 1591) Roma. Intervenen successivament: Giacomo della Porta, Carlo Maderno, Carlo Rainaldi i Carlo Fontana. Una altra de les esglésies importants a Roma, el treball va ser de Carlo Maderno el qual té molt bona relació amb Borromini. – possible relació de parentesc- el qual li ofereix treballar en la llanterna. A nivell de façana, en el Gesù podem veure i llegir l’interior, això succeeix també en aquesta. A nivell de façana es potència la centralització, representa el recorregut que fa el fidel fins arribar a la gloria celestial. Una superfície sempre jocs de llums i ombres, això es trenca amb Santa Susanna, la qual ja s’avança i juga una mica amb les formes, fins trobar Sant’Andrea aquest frontó trencat esglaonat- ja usada per Miquel Àngel-. L’ús de la Columnata en les façanes evoluciona. Aquí es marca el cos central, que marca aquesta nau congracional. Veiem que són capelles menys profundes i amb unes accions entre elles molt altres. Quan s’entrà sembla un espai unificat, però no és així en planta. En planta recorda al Gesù. Amb una planta congracional, amb capelles laterals. Aquesta unió, transició del frontó cap a les naus laterals, amb Alberti amb Volutes, aquí es fa a través d’uns àngels. El mecenatge del papa Chigi queda clar a través del seu escut. A través de les fornícules de les façanes trobem o podem trobar la advocació de la església. Aquesta església té una cúpula impressionant la qual casi no es veu. Amb la foto interior es veu l’amplitud i la comunicació. Les esglésies barroques són molt lluminoses. Cuiden molt el soc, si la nau central és per congregar. Aquesta església està dedicada a Sant Andreu, un dels sants més importants per Roma i els pontífex, sant que va estar martiritzat en una creu en aspa. El pintor de l’interior és Mattia Preti, 1650-51. Aconsegueix amb grans formats presentar uns escorços molt ben treballats, que ofereixen una gran profunditat a la obra i que la seva producció triomfarà a Roma i en aquesta església pinta les grans pales d’altar, d’un gran format, una gran decoració pictòrica dedicada a Sant Andreu. Veiem el detall de la crucifixió del sant i en un altre el seu enterrament. Es poden veure la pinzellada oberta, va dibuixant a través de la pinzellada, el joc amb encreuaments. presenta totes les característiques de la pintura Barroca i en canvi a dal (cúpula i part de l’absis) podem veure el classicisme, pintors bolonyesos. Annibale Carracci i Caravaggio. El primer, va fer una acadèmia a Bolonya, de les grans arts, els quals destaquen en el dibuix. Un d’aquests pintors és Il Dominichino, que va fer les pintures de l’àbsida, amb escenes de la vida del Sant. És de la mateixa obra, però el llenguatge més clàssics. En la part superior, la
