¡Descarga APUNTS DE DAVID HUME y más Apuntes en PDF de Historia de la Filosofía solo en Docsity!
L’ empirisme modern o anglès es va desenvolupar des del final del segle XVII fins a la segona meitat del segle XVIII. La seva filosofia és una reacció i una resposta al racionalisme modern. Des d’una teoria del coneixement basada en la valoració de l’experiència i una atenció especial a l’ anàlisi del llenguatge , es proposa com a tasca fonamental i prèvia a tota proposta filosòfica l’estudi de la ment humana i dels processos que fan possible el coneixement (psicologisme).
El punt de partida és la idea del món com a representació : l’única cosa de la qual tenim una certesa immediata és que tenim idees en la ment.
Els empiristes, d’una banda, reflexionen sobre el procés d’origen i la constitució del coneixement. Em primer lloc, es plantegen com es formen les idees en la ment, quins són els processos fisiològics que les originen. En segon lloc, s’ocupen de les diferents facultats i operacions mentals que serveixen per combinar entre si les dades proporcionades pels sentits en l’ elaboració de les idees complexes.
D’altra banda, intenten definir els límits del coneixement. Coneixem les idees i no directament les coses. Es pregunten. En primer lloc, d’on han sorgit aquestes idees, quin n’és l’origen. Es tracta de determinar quina n’és la causa: existeix una realitat extramental que sigui la causa última de les nostres idees? En segon lloc, es pregunten per la relació que hi ha entre la realitat i el coneixement. Si aquest és una representació d’aquella, en quina mesura les idees són un reflex de les coses?
8.1. L’origen i la constitució del coneixement
Hume nega la possibilitat de les idees innates; tot el coneixement procedeix immediatament o mediatament de l’experiència sensible i, per tant, es redueix a percepcions. Per fer una anàlisi més rigorosa i precisa, cal diferenciar entre dos tipus diferents de percepcions: les impressions i les idees.
Aquests dos tipus de percepcions, que formen la matèria primera a partir de la qual es constituirà tot el coneixement, es diferencien en dos aspectes: l’ordre en què apareixen i la força o “vivacitat” que posseeixen.
- Les impressions són les percepcions més intenses o “vives”. Es corresponen amb el coneixement a través dels sentits. Són les dades immediates de l’experiència externa (impressions de sensació o sensacions ) o interna (impressions de reflexió: emocions i passions ). Per tant, apareixen primer i són la causa de les idees que posseeix la ment.
- Les idees són les percepcions menys intenses. Són les dades mediates 1 de l’experiència ja que tenen l’ origen i causa en les impressions , de les quals són una còpia debilitada en el pensament. Totes les idees procedeixen mediatament o immediatament de les impressions. D’aquesta afirmació, no tan sols es deriva la negació de les idees innates, sinó també el principi de la còpia que permetrà establir la realitat o validesa de les idees.
Per exemple, no és el mateix veure el meu avi (impressió de sensació) que recordar aquesta mateixa percepció posteriorment (idea). Per tant, tota percepció és doble. Primerament, és sentida com a impressió i, després, és pensada com a idea.
8.2.1 La gènesi de les idees complexes: lleis d’associació d’idees
Hume analitza les operacions de la ment per entendre com es constitueix el coneixement. La ment, que en el racionalisme era concebuda com a substancial i lliure, en l’empirisme modern es considera que està sotmesa a lleis. Es tracta, doncs, de conèixer el seu funcionament, les seves operacions i les lleis que la regeixen per saber quan se’n fa un bon ús i poder evitar els errors en la constitució del coneixement. En primer lloc, la memòria ens permet transformar les impressions en idees , i també retenir-les i conservar-les per poder tornar a reproduir-les (representar-les) encara que ja no estiguin presents. La memòria conserva aquesta còpia debilitada i manté l’ordre i l’estructura en què apareixien les impressions originals.
En segon lloc, trobem una facultat, la imaginació , que ens permet alterar aquest ordre i combinar unes idees simples amb unes altres per formar les idees complexes. Les idees simples, igual que passa en Locke, constitueixen els àtoms del coneixement.
La imaginació combina unes idees amb altres mitjançant un conjunt d’operacions. Malgrat que té la llibertat d’unir les unes amb les altres voluntàriament al seu gust i que, de vegades, aquestes unions es produeixen a l’atzar, la ment humana sembla que està regida per unes lleis de caràcter universal. Igual que la llei de gravitació newtoniana estableix que existeix una força d’atracció entre els cossos, existeixen unes qualitats associatives que són com una “ força suau ” que fa que unes idees tendeixin a ser unides de manera regular amb unes altres en la imaginació. Aquests principis universals que regeixen la combinació natural de les idees reben el nom de lleis d’associació. Les qualitats associatives per les quals una idea tendeix a portar a una altra idea de manera natural són tres: a) La semblança. Per exemple algú que conegui Barcelona i visiti Londres, en veure Swiss re tower de Norman Foster li vindrà al cap la torre Agbar que Jean Nouvel va dissenyar a Barcelona.
b) La contigüitat en l’ espai o en el temps. Si algú em parla de la cuina d’un restaurant, en la meva imaginació apareixeran immediatament les idees dels fogons, els cuiners, les taules, el
[...] Totes les idees, especialment les abstractes, són de natural dèbil i obscur; la ment no en té sinó un petit domini, tendeixen a confondre’s amb altres de semblants, i quan emprem sovint un terme, tot i no donar-li un sentit clar i definit, tendim a imaginar que té una determinada idea annexa. Per contra, totes les impressions, és a dir, totes les sensacions, són fortes i vívides: els seus límits estan perfilats més exactament, no és gaire fàcil caure en l’error o l’equivocació respecte a elles. Per consegüent, quan tenim la sospita que algú fa servir un terme filosòfic sense cap significat ni idea (tal com passa massa sovint), hem de preguntar-nos tan sols de quina impressió deriva aquesta suposada idea. I si és impossible d’assignar-n’hi cap, això serveix per confirmar la sospita. En analitzar aquestes idees sota una llum tan clara, assenyadament podem esperar d’expulsar qualsevol discussió que pugui sorgir sobre la seva natura i realitat.
David Hume: Investigació sobre l’enteniment humà , secció II
8.2. La recerca d’un criteri de veritat
En aquest apartat i en el següent ens centrarem en les crítiques de Hume a la metafísica escolàstica i racionalista pel que fa al criteri de veritat i a la manera de conèixer.
Per poder superar l’escepticisme recuperat en el Renaixement, Descartes va plantejar el dubte metòdic. Però la hipòtesi del geni maligne l’havia portat a dubtar de la raó mateixa, i si s’hagués pres aquest dubte seriosament hauria estat “incurable” perquè, si se sospita de la raó, aquesta perd la seva consistència i, llavors, l’evidència racional no val per a res. Totes les demostracions posteriors s’han fet amb un instrument que s’havia considerat que no era fiable: ella mateixa.
La prova més evident és el caràcter circular de la demostració de l’existència de Déu. Aquesta és la peça clau per a l’eliminació de la hipòtesi del geni maligne, és a dir, per restablir la fiabilitat de la raó. Però s’ha fet amb aquesta mateixa raó que hem qüestionat i que encara no s’ha rescatat del dubte.
Hume , enfront de l’evidència racional, com a criteri de veritat , proposarà el principi de la còpia.
La distinció entre impressions i idees permet a Hume establir un criteri per determinar la validesa de qualsevol idea que posseeixi la nostra ment. Hem de buscar la impressió de la qual procedeix i, si podem trobar-la, serà real (vertadera); si no, serà una ficció (falsa).
Aquest criteri de Hume és el principi de la còpia i, si el volem aplicar a una idea complexa, s’enuncia així: “Tota idea complexa s’ha de resoldre mitjançant la descomposició en una sèrie d’idees simples cada una de les quals ha d’aparèixer com a còpia d’una impressió”.
Aquesta afirmació de Hume referent a què el principi de la còpia és el criteri de veritat, ens obliga a analitzar el valor i els límits del principi de causalitat o inferència 2 causal.
Què és la inferència causal?
Hume es proposa analitzar la idea de causa. Partim d’un exemple concret que utilitza en l’ Extracte del Tractat sobre la naturalesa humana : observem que una bola de billar que estava en repòs entra en moviment quan hi impacta una altra bola en moviment. Suposem que el moviment de la bola
Tots els raonament sobre la qüestió de fet sembla que es basen en la relació de causa a efecte. Només mitjançant aquesta relació podem ultrapassar l’evidència de la memòria i els sentits. [...] Un home que trobés un rellotge o qualsevol altra cosa en una illa deserta, conclouria que alguna vegada hi havia hagut homes. Tots els nostres raonaments sobre els fets són de la mateixa natura. I vet aquí com constantment hom suposa que hi ha una connexió entre el fet present i allò que n’inferim. Si no hi hagués res que els entrelligués tots dos alhora, la inferència seria absolutament precària. [...] Si analitzem tots els altres raonaments de la natura, ens adonarem que es basen en la relació de causa a efecte, i que aquesta relació és propera o remota, directa o col·lateral.
David Hume: Investigació sobre l’enteniment humà , secció IV, 1a part
que esta en repòs ( efecte ) és produït per l’impacte de la bola en moviment ( causa ).
En la tradició filosòfica anterior, el principi de causalitat s’entenia com una connexió necessària (un vincle) entre la causa i l’efecte, de manera que sempre que es donés la mateixa causa s’hauria de repetir el mateix efecte. Per tant, se li atorgava un valor demostratiu que proporcionava certesa. Com a principi de coneixement, la inferència causal es podia realitzar tant de la causa a l’efecte (prenc el sol -causa- i puc suposar que em bronzejaré -efecte-) com de l’efecte a la causa (sento olor
de fum de tabac -efecte- i suposo que algú deu estar fumant -causa-).
Per Hume , el principi de causalitat també és important, ja que en ell s’hi fonamenten totes les qüestions de fet , que són les que ens proporcionen coneixement del món, és a dir, coneixement científic. Per tant, la inferència causal és la base de totes les nostres inferències sobre el que pot passar en el futur ( capacitat de poder preveure fets ).
David Hume considera la inferència causal una idea complexa que estableix una relació entre dos fets: l’un se suposa que és la causa de l’altre ( efecte ). La formació d’aquesta idea es fonamenta en l’experiència passada d’haver observat que cada vegada que s’ha produït la causa l’ha seguit a continuació l’efecte. Es tracta d’esbrinar si podem demostrar que existeix entre tots dos una connexió necessària.
Tornem a l’exemple de les boles de billar. Si apliquem el principi de la còpia , observem que tenim la impressió de la causa (de la bola en moviment en direcció a la que està en repòs i el seu impacte contra aquesta) i la impressió de l’efecte (el moviment de la bola que estava anteriorment en repòs), però no tenim cap impressió que correspongui amb aquesta connexió necessària entre els dos fets.
Si ens basem només en l’experiència, de l’única cosa de la qual tenim constància és que s’ha produït una successió constant en el passat : sempre que es va produir el primer fet (causa) també es va produir el segon (efecte), però no tenim cap prova per pensar que el que fins ara ha estat així, hagi de ser així en el futur. Podem aplicar el principi d’inducció (generalitzar suposant que sempre és així), però s’hauria de poder demostrar la regularitat de la naturalesa , cosa que és una suposició incontrastable. Per tant, passar d’una successió constant a una connexió necessària és una cosa il·legítima ja que res no ens assegura que aquesta mateixa successió de fenòmens tornarà a repetir-
Atès que res no és present en la ment, sinó les percepcions, i que totes les idees es deriven d’alguna cosa que anteriorment es trobava ja davant de la ment, es desprèn que ens és impossible concebre o formar una idea d’alguna cosa que sigui específicament diferent de les idees i impressions. Dirigim l’atenció fora de nosaltres tant com ens sigui possible; portem la imaginació als cels, o als límits extrems de l’univers: mai no farem realment un pas fora de nosaltres mateixos, ni podrem concebre una altra classe d’existència que la de les percepcions manifestes dins d’aquests estrets límits. Aquest és l’univers de la imaginació, i no tenim és idees que les que hi són presents.
David Hume: Tractat sobre la naturalesa humana , part II, secció IV,
Descartes i Locke van intentar demostrar l’existència d’un mon material (les coses) mitjançant una inferència causal: a partir de les sensacions que apareixen en la ment (efecte), van investigar quina podia ser-ne la causa i tots dos van arribar a la conclusió que era l’existència de les coses.
Hume assenyala que tenim impressió de l’efecte , les nostres sensacions, però que no tenim cap impressió del que se suposa que n’és la causa : les coses (món material). Per tant, considera que aquesta demostració és incorrecta perquè traspassa els límits de la inferència causal.
El coneixement humà no pot anar més enllà de les percepcions que apareixen en la ment ( fenomenisme ). L’horitzó del coneixement són es nostres impressions; no té sentit parlar d’alguna cosa que està més enllà d’aquestes. Abans, el que era real es mostrava en part en les idees (les seves qualitats primàries); ara, el fenomen (el que apareix) conforma el límit del que és evident: l’única cosa a la qual tenim accés és el món fenomènic i el que hi ha darrere és incognoscible del tot.
Allò que se’ns mostra en l’experiència ( fenomen ) conforma el límit del que és evident i ens és impossible establir quin n’és l’origen últim o la possible causa ( escepticisme ). Per tant, és indemostrable i incognoscible l’existència d’una realitat extramental més enllà de les nostres pròpies percepcions.
La idea de substància infinita o Déu
La demostració de l’existència de Déu també s’havia fet a partir d’inferències causals. En la metafísica tradicional se suposava que era la causa última del món o de la regularitat i la perfecció que hi podem observar. Descartes va considerar Déu la causa que posseïm la idea d’un ésser perfecte i infinit o que nosaltres, que tenim aquesta idea, existim.
Per Hume, amb aquests arguments es tornen a violar els límits de la inferència causal, ja que tenim la impressió de l’efecte, però no del que se suposa que n’és la causa: d’una impressió que es correspongui amb la idea de Déu. Malgrat que va ser acusat d’ateisme, Hume defensa l’agnosticisme : no es pot demostrar l’existència de Déu però tampoc que no existeix. A més, si existeix, ens és del tot incognoscible.
La identitat personal. Pensem en una persona malalta d’Alzheimer que va perdent la memòria i, per tant, la identitat. En ella, hi continua havent pensament, però la idea de subjecte ha desaparegut. L’hàbit que la portava a identificar una successió de percepcions amb una identitat ja no és possible perquè, en perdre la memòria, ja no pot reconèixer com a pròpies les diferents percepcions que se succeeixen en el temps.
La idea de substància pensant, jo o ànima
La demostració de l’existència de l’ànima o del jo no s’havia realitzat, en Descartes o Locke, a través d’una prova causal, sinó mitjançant una intuïció que els proporcionava una total certesa i evidència: “Penso, per tant existeixo”.
Hume no qüestiona en absolut aquesta evidència (que existim), sinó que critica suposar que això que existeix és una substància ( res cogitans o substància pensant) o una essència (“son un ésser l’essència del qual és pensar”). Allò que es va dir per a la substància en general continua sent vàlid aplicat a l’ànima humana: si utilitzem el principi de la còpia, comprovarem que no tenim cap impressió ni del jo com a substància (sobre la qual resideixen els pensaments) ni del pensament com a essència. Per més que observem la nostra experiència, no trobarem en la ment res més que una successió de percepcions que varien contínuament. Un conjunt inconnex d’impressions i idees.
El problema pot aparèixer a l’hora d’explicar com és possible que, malgrat això, posseïm una noció d’identitat personal. Segons Hume, la memòria és la facultat que permet reconèixer i unir aquesta successió fluctuant d’impressions i assignar-les a un mateix individu i la imaginació és la que les associa en virtut de la seva contingüitat en l’espai i en el temps. D’aquesta manera, es forma la “ficció” del jo com una unitat.
Hume, a més de la substancialitat de l’ànima , també qüestiona la seva immortalitat. Si partim d’arguments basats en l’observació de la naturalesa (físics), i no purament metafísics, hauríem de concloure que la immortalitat és poc provable. S’observa un paral·lelisme en el desenvolupament i l’evolució de les capacitats del cos i les de l’ànima al llarg de la vida dels éssers humans. I així com amb l’edat el cos va perdent facultats i es va degradant fins a la mort, el mateix podem observar respecte de les seves facultats mentals i el mateix hauríem de concloure sobre l’ànima.
