¡Descarga APUNTS DE JOHN LOCKE y más Apuntes en PDF de Historia de la Filosofía solo en Docsity!
JOHN LOCKE (1632 – 1704)
ELS DOS TRACTATS SOBRE EL GOVERN CIVIL (1689)
És la gran obra sobre teoria política de Locke, presenten una defensa del dret de resistència davant el poder abusiu de les monarquies absolutes.
El primer tractat és destructiu, Locke refuta les tesis de Robert Filmer, seguidor de Thomas Hobbes, a favor del poder natural dels reis. El segon tractat és constructiu: Locke hi exposa la seva pròpia doctrina política.
Robert Filmer en la seva obra Patriarca o el poder natural dels reis fa una interpretació de la Bíblia i defensa que els homes no són naturalment lliures i que l’únic govern legítim és la monarquia absoluta, perquè els reis descendeixen del primer home, Adam, i reben a través d’ell autoritat natural. Per tant, els monarques governen per la voluntat de Déu, i els seus decrets i la seva autoritat són tan indiscutibles com qualsevol altre mandat diví.
Locke, en el Primer tractat sobre el govern civil (1690), respon que Adam no va tenir sobre els seus fills cap autoritat adquirida per dret natural ni per donació de Déu. Si l’hagués tingut, no hauria passat als seus hereus. Si hagués passat als seus hereus, cap llei natural no indica quin dels fills era l’hereu adient en cada cas. Si ho indiqués, en qualsevol cas ja fa temps que hem perdut el coneixement sobre quina és la línia primogènita d’Adam. Per tant: és del tot impossible que els actuals governants de la Terra guanyin la seva autoritat per ser fills d’Adam.
El poder, conclou Locke, no està legitimat per raons de sang. Pretendre tenir legitimitat per governar al·legant drets d’herència és una pretensió il·legítima i, per tant, equival a negar tot dret i tota legitimitat.
Llavors, quin és l’origen del poder polític? Aquesta és la pregunta que Locke vol respondre en el segon tractat. Per entendre la pregunta, cal precisar què entenem per poder polític. Per a Locke, el poder polític és, per definició, un dret i, per tant, una legitimitat. Com a poder té dues facultats (prerrogatives):
- El governant té dret a dictar les lleis, incloent-hi la pena de mort.
- El governant té dret a fer ús de la força per fer complir la llei.
Però té, igualment, una limitació decisiva:
- El governant pot exercir el seu dret només en defensa de la propietat i contra les agressions forasteres, en defensa del bé comú.
D’aquesta definició es dedueix que no tot poder és poder polític; és a dir, que no tot poder és legítim. La pregunta per l’origen del poder polític és, per tant, la pregunta per la legitimitat del poder. La distinció entre poders legítims i il·legítims implica que tot ésser humà té dret a desobeir i combatre el poder il·legítim: és el que s’anomena el dret de resistència.
L’ESTAT DE NATURALESA
Només podem entendre l’origen del poder polític si tenim en compte la situació anterior a la seva existència i les raons per les quals aquesta situació va donar lloc al seu naixement, és a dir, al naixement del poder polític. La condició de l’ésser humà en el context d’un poder polític constituït és l’estat civil. La situació prèvia a la constitució d’aquest poder és l’estat natural.
Definició i descripció de l’estat de naturalesa
Per entendre correctament el poder polític i deduir-lo d’allò que va ser el seu origen, és necessari considerar com eren els éssers humans en estat de naturalesa:
- Lliures. Ningú pot imposar la seva voluntat sobre ningú. Cada individu pot disposar de la seva persona i dels seus béns com vulgui, sense dependre de ningú més, dins dels límits de la llei natural.
- Independents , no han de demanar permís ni dependre de la voluntat de cap altra persona.
- Iguals. Com que som criatures de la mateixa espècie i rang, és evident que tots els individus humans naixem amb els mateixos avantatges i amb les mateixes facultats: tots som iguals per naturalesa. Per aquest motiu, ningú no té dret a sotmetre cap altre ésser humà: tot el poder i la jurisdicció són recíprocs i ningú no en té més que els altres.
igualtat natural, ningú no té autoritat sobre ningú i, per tant, tots els homes tenen dret a usar la força per fer complir la llei. En estat natural, tot home és jutge.
- L’ús de la força en l’execució de la llei ha de buscar la repressió i la reparació. L’únic cas en el qual uns homes poden adquirir poder sobre uns altres és quan els segons incompleixen la llei natural, és a dir, quan atempten contra la vida, la llibertat, la salut, la integritat física o les propietats d’uns altres. Però ni tan sols així el poder adquirit és absolut: la llei natural dicta que les dues úniques raons per les quals un home pot legítimament fer mal a un altre és per obtenir la reparació i la repressió:
o La repressió serveix per obligar l’infractor a penedir-se i dissuadir els altres de no seguir el seu exemple.
o La reparació serveix perquè la víctima vegi restituït, en la mesura que es pugui, allò que se li ha pres.
Tots els homes tenen dret a reprimir el delinqüent, perquè la conducta d’aquest posa en perill tota la comunitat. La víctima directa té dret, a més, a exigir la reparació, i els altres tenen dret a fer complir aquesta exigència legítima.
En alguns casos, quan es pensa que el delinqüent ja no és un perill, la repressió es pot arribar a perdonar. En cap cas, però, no pot perdonar la reparació ningú que no sigui la víctima directa.
- La mesura repressora ha de ser proporcional a la falta comesa. El càstig ha de ser proporcional a la falta comesa, en la mesura i amb la severitat suficients perquè resulti contraproduent per a l’infractor i se’n penedeixi. És per això que en l’estat natural tothom té poder per matar un homicida a fi de dissuadir-ne els altres de cometre el mateix delicte: en aquest cas, la proporcionalitat demana la mort, perquè no hi ha reparació possible de la falta comesa.
El dret natural constitueix el fonament i el límit del dret civil. Tots els principis descrits constitueixen el fonament i el límit de qualsevol legislació que es decreti en un estat: les lleis positives només seran justes en la mesura que es fonamentin en la llei natural, segons la qual han de ser regulades i interpretades.
L’ORIGEN DE LES SOCIETATS POLÍTIQUES
L’estat natural és de pau, bona voluntat, mútua assistència i seguretat, sempre que tots els homes ens comportem d’acord amb la nostra naturalesa racional, amb la nostra raó. Però, com que fàcilment ens deixem portar per les passions, l’estat de naturalesa pot degenerar fàcilment en el seu contrari (l’estat de guerra):
- Primer, perquè certs individus es desvien de la raó i imposen la força contra la persona d’uns altres. Com que no hi ha cap senyor comú a qui pugui demanar auxili, el perill de mort davant del qui em declara la guerra em porta legítimament a exercir la violència en defensa pròpia.
- I segon perquè, com que tothom és de forma legítima jutge i part, l’amor propi i el temor envers els estranys fan que la imparcialitat sigui difícil i es produeixin discrepàncies en el judici. Com que no hi ha lleis positives ni jutges que puguin arbitrar, les discrepàncies es resolen amb violència, l’ús de la qual perpetua l’estat de guerra en una dinàmica de venjances sense fi.
El pacte constituent. Per prevenir aquesta dinàmica que perpetua la guerra, els homes s’agrupen en societats i abandonen l’estat de natura. Com si diguessin: cadascun de nosaltres renuncia a fer ús de la violència i reconeix el poder constituït com a legislador i jutge, sempre que asseguri la vida, la llibertat i la propietat de tots els membres de la societat.
El pacte autoritza l’estat a legislar, jutjar i fer complir la llei per la força, i d’aquesta manera els individus poden apel·lar al poder i l’autoritat així constituïts a fi d’obtenir reparació dels greuges que altes individus puguin causar, de manera que els problemes es resolen pacíficament sense recaure en un estat de guerra.
El consentiment explícit com a requisit. Ja que tots els homes són lliures, iguals i independents per naturalesa, ningú no pot ser privat d’aquesta condició ni ser sotmès al poder polític de ningú sense el seu consentiment. No es pot ser membre d’una comunitat política sinó és per voluntat pròpia.
La pertinença a la societat demana el consentiment unànime de tots els seus membres sense excepció.
El govern de la majoria. Quan consento formar part de la societat, estic acceptant de sotmetre’m a la decisió de la majoria, sempre que la voluntat de la
o Poder legislatiu. La seva finalitat és procurar el bé públic, elaborar les lleis i vetllar per a què es compleixin (aquesta última funció actualment la té el poder judicial). A diferència del poder absolut de Hobbes, està sotmès a la llei i a la voluntat popular (que conserva permanentment el control sobre l’exercici del poder). Aquest és el poder suprem i és l’expressió de la voluntat d’una comunitat.
o Poder executiu : és el poder de fer complir la llei, s’aplica a través dels tribunals de justícia, que interpreten les lleis positives per a cada cas concret i sota la llum de la llei natural, a través de les forces de seguretat de l’estat. És inferior al poder legislatiu perquè només executa les decisions d’aquest.
o Poder federatiu. S’encarrega d’establir aliances amb altres comunitats i te el poder de declarar la guerra o firmar la pau.
- Està vinculat només als propietaris. Locke estableix un model de democràcia restringida vinculada a la propietat. El poder constituït és un govern representatiu que és fruit de la voluntat de la majoria, però aquesta majoria només és formada per aquells que tenen drets polítics. Tan sols els propietaris en tenen, ja que la constitució d’un poder polític està vinculada a l’objectiu d’assegurar i regular la propietat. Els individus sense propietats , com que no tenen res per defensar, no tenen drets polítics, encara que tenen els mateixos deures socials.
Aquest poder constituït es pot dissoldre per causes justificades.
LA DISSOLUCIÓ DE LES COMUNITATS POLÍTIQUES. EL DRET DE RESISTÈNCIA
A) La dissolució d’una comunitat per causa externa
La primera causa que pot dissoldre una comunitat política és la invasió i la conquesta de l’estat per una força estrangera. Quan això passa, els membres de la comunitat no són capaços de mantenir-se com un cos únic i independent, i la unió en què es fonamentava aquell cos polític deixa d’existir.
Quan, sota la força de l’espasa, la societat és així dissolta, el govern no pot subsistir. A partir d’aquest moment, cadascú retorna a l’estat en què es trobava anteriorment i recupera la llibertat d’espavilarse tot sol i procurar per la seva seguretat, si ho creu convenient, en el si d’alguna altra societat.
B) La dissolució de la comunitat per una causa interna
Els governs també poden ser dissolts des de dins, quan el poder legislatiu és alterat o corromput. Per vigilar que el govern no es corrompi, cal que en les societats avançades l’estructura de l’estat prevegi que institucions diverses assumeixin poders diferents i es vigilin mútuament: serà la solució que constituirà la monarquia parlamentària anglesa després de la Revolució Gloriosa de 1688.
Primer cas: alteració del poder legislatiu
El poder legislatiu , autoritzat pel consentiment de tots i encarnació de la voluntat comuna, defineix la comunitat política. Per tant, la seva desintegració comporta la desintegració de la societat.
És el que passa quan un individu o grup no designat pel poble legisla pel seu compte a favor dels seus interessos particulars en perjudici d’alguns dels membres de la comunitat. Ja que dictarà lleis sense l’autoritat requerida, el poble pot desobeir-les i resistir amb l’ús de la força davant de qualsevol imposició. Aquests governants usurpen el poder als qui legítimament poden exercir-lo i, per aquest motiu, els súbdits veuen restituïda la seva llibertat natural.
Com pot passar aquesta situació?
Suposem un govern en què el poder legislatiu es troba repartit entre el monarca (que posseeix el poder executiu per via hereditària); l’assemblea, constituïda per la noblesa hereditària, i l’assemblea de representants elegits pel poble.
El poder legislatiu queda alterat quan el monarca no fa cas de les decisions de les assemblees o quan el monarca no convoca les; quan el monarca modifica els electors o els procediments d’elecció sense consentiment del poble; quan el monarca, o el poder legislatiu en ple, lliura el poble a un poder estranger.
El responsable principal de l’alteració del poder legislatiu és el monarca. Cap altra part del poder legislatiu no pot, per si sola, alterar-lo en absolut sense recórrer a una rebel·lió manifesta i visible. I si això passa, no és una alteració des de dins, sinó més aviat una agressió comparable a la d’una força estrangera.
Segon cas: el poder executiu actua contra la tasca encomanada
EL DRET DE RESISTÈNCIA
Contra l’acusació que la seva doctrina fomenta i afavoreix la rebel·lió del poble i la guerra civil, Locke respon amb aquests arguments:
- Aquestes revolucions no es produeixen mai arran del senyal més petit de desgovern. El poble té molta paciència: tolera errors greus i lleis equivocades. Però si una llarga llista d’abusos, tots dirigits a un mateix fi, li posen en evidència les intencions dels governants i s’adona inevitablement d’allò que l’oprimeix, és normal que es defensi i faci el possible per posar la llei en mans de qui li pugui garantir que perseguirà els fins pels quals el govern havia estat erigit.
- La rebel·lió no és pas una oposició a les persones, sinó a l’autoritat. No és el poble el que comet un acte de rebel·lió contra l’autoritat, sinó els governants.
- Per tant, el reconeixement del dret de resistència no només no fomenta la rebel·lió, sinó que és el mitjà més eficaç per evitar-la. Per tant, la manera més adient d’evitar que el governant tingui massa poder, és reconèixer la legitimitat del poble per resistir al poder tirànic.
Un governant que deixa de defensar la vida, la llibertat i les propietats dels súbdits traeix la funció per a la qual el poble havia autoritzat el seu poder i desfà els lligams que unien la comunitat política. Negar el dret de resistència, seria com negar a l’home honrat el dret a plantar cara als lladres o als pirates.
És veritat que la resistència suposa violència, però no és l’home honrat qui provoca tot això : si aquest home hagués de cedir calladament, en bé de la pau, tot el que li volen prendre amb violència, la pau resultant seria l’imperi de la violència, una pau sense justícia, favorable només als lladres i als opressors.
Per tant, si podem afirmar que la finalitat del govern és el bé de la comunitat, no és bo que els homes i els pobles estiguin exposats a la voluntat incontrolada dels tirans ; és millor que hi hagi la possibilitat d’enfrontar-se als governants que usen el poder al servei de la destrucció en comptes d’aplicar-lo a la protecció dels béns dels súbdits. Un poder injust només pot ser contingut per un poder just, i la força bruta, només per la força legítima en defensa dels drets naturals.
