¡Descarga Apunts estètica complets y más Apuntes en PDF de Estética solo en Docsity!
ESTÈTICA
CONCEPTES D’ESTÈTICA
Objectius i (de)limitacions de l’estètica.
1.1 Usos i abusos del terme.
-Capacitat racional de l’home: La raó distingeix l’home de l’animal, pot explicar els fenòmens i el perquè, donar raó de per què passen coses. Hi ha coses que la raó no pot explicar.
-Instint (irracional) VS Sensibilitat (raó)
Sensibilitat és allò que jo experimento a través dels sentits, però la sensitivitat és allò que experimento de manera primària.
Sensibilitat és saber si això m’agrada o no (imatges, música certes, desgustar olorar o tocar). Es produeix una qüestió sensitiva que té a veure amb l’instint irracional (animals), impulsos que fan reaccionar de determinada manera. Persona sensible a la música.
Sensibilitat és el procés racional que faculta dir que allò ens agrada o no.
-Gust: Estètica. La sensibilitat és terreny de l’estètica perquè és regulada pel gust. Les coses no ens agraden o no perquè sí, sinó és la meva capacitat de regulació de sensibilitat, el gust, que em permet dir si m’agrada com i per què. El gust és una capacitat, un element racional que permet donar raó de la nostra sensibilitat.
El gust s’educa. Si neixo en un context vegetarià tindre aquest gust. Segons el context. t’eduquen en un gust determinat i quan surts tens reacció de sorpresa i t’agradarà o no, en tots els nivells. Hi ha una educació estètica durant el creixement fins que mors, la persona sempre s’educa en el gust perquè els gustos canvien. Som els mateixos però evolucionem i ens anem educant, hi ha coses però que continuen agradant- nos. El gust s’educa en base als imputs socials, familars i o del gust de cadascú. Hi ha de vegades en el gust la curiositat de provar però és una opció personal en què intervenen qüestions educatives.
-La paraula estètica s’usa d’una manera banal gratuïta i en qualsevol circumstància i àmbit; se’n fa un ús abusiu. És una paraula que té a veure amb una ciència derivada de la filosofia, l’estètica és una branca de la filosofia, així l’estètica té a veure amb el coneixement de la meva sensibilitat o gust.
S’emparenta també amb: L’art, història i pura teoria: l’art ha canviat perquè canvien els gustos i les
sensibilitats, canvien les opcions estètiques. La sociologia: que dóna a entendre com és un certa societat. Hi ha certa curiositat estètica en una societat mediatitzada pels mitjans, que també educa el gust, donen raó de com és una societat. Ex : Morbositat pels freaks. La psicologia: en la sensibilitat també té a veure l’experiència dels sentits que funciona a través d’un mecanisme psicologic. Ex : associem el negre amb el dol i a l’Extrem Orient és amb el blanc.No ho associem només pel gust col·lectiu, hi ha un mecanisme de percepció il·lusòria, hi ha unes lleis perceptives, si em produeix un color una experiència estètica és per això, obeeix a un mecanisme psicològic. Dialoga amb la lingüística: que estudia com elaborem i rebem un discurs, que pot tenir en nosaltres un efecte estètic, la manera com estructurem el llenguatge; com ara l’estètica de la literatura. Segons què i com ho diem volem una reacció de l’altre en base a la seva sensibilitat, segons com diem podem o no agradar. La publicitat: s’ha de tenir en compte l’estètica perquè no només ven i diu que és bo recomanable el producte, sinó que pretens que el públic quedi atrapat per aquell discurs en què so/discurs i imatge t’estan intentant convèncer. La publicitat ha de tenir en compte paràmetres estètics. La comunicació audivisual: imatge, so i discurs ( Exemple pel·lícula La cinta blanca ) no es limita a explicar alguna cosa, sinó que usa paràmetes estètics que fan transportar a l’espectador, que li convenen; una pel·lícula en blanc i negre ens pot ajudar a entendre millor la història. L’opció estètica del vídeo, la càmera lenta, la música; tot té al darrere una opció estètica. El fet de triar té un significat i pretèn una voluntat estètica de crear una experiència estètica. El periodisme: imatge, disseny, llenguatge, discurs. Necessita estètica perquè també es basa en la sensibilitat que cal educar en el lector cuidant l’aspecte visual i l’element discursiu. Hi ha moltes maneres d’explicar; cal ser objectiu però s’actua en base a la sensibilitat de qui redacta, en base a la de qui la veu escolta o llegeix, cal tenir en compte elements estètics. El per què i com de la sensibilitat l’explica l’estètica.
-És prostituïda la paraula perquè sovint es fa servir com a propaganda o denominació de locals (Centre d’estètica) ; es vincula així l’estètica amb la bellesa. Estètica i bellesa no són la mateixa cosa i per tant qualsevol expressió com a sinònim cal que quedi clar que això és estètic no vol dir res. És cert que l’estetica estudia la bellesa però també altres categories com el lleig o sublim. Estètica no ha de ser mai un adjetiu qualificatiu. Pot voler dir que té una certa voluntat de crear una experiència estètica en qui hi veu. Les coses que agraden generen una experiència estètica agradable que sovint associem a la bellesa. Ex: es diu l’estètica d’aquesta pel ·lícula és dels seixanta, però no vol dir res; vol dir que els elements remeten a l’estil d’una determinada cine de certs anys. L’estètica com a aspecte visual o acústic és erroni. L’estètica engloba el bell però mai és bell en sí mateix.
L’ESTÈTICA és la ciència del coneixement a través del fenomen sensible, de la sensibilitat. Em permet conèixer-me a mi mateix a partir del que m’agrada o no, de la meva sensibilitat; a mi o a un col·lectiu social. Estudia tot allò que experimento a través dels sentits i que a través del gust em permet definir si m’agrada o no. Experimento pels sentits i després puc dir si m’agrada o no (Gust); a mi o a la societat (Subjectiviat vs Objectitvitat) Sentits+Gust
diu que allò bell, lleig o sublim sempre hi és, són experiències eternes i cada cop que les experimento és com una revelació. És com quan un s’enamora; la persona ha estat sempre però un dia et desperta una especial fascinació. Sempre és allà i se’t revela. Automàticament em puc reconèixer com a ésser estètic en base a allò que m’agrada o no; no és que algú m’ho diu sinó que allè se’m desvetlla.
1.2 Orígens etimològics i històrics de l’estètica.
-L’estètica com a ciència sorgeix al segle XVIII, quan Alexander Baumgarten, que sistematitza tot en relació al reconeixement de la sensibilitat.Va explicar el perquè de les coses belles, lletges o sublims. A través de l’ Acadèmia va iniciar l’estètica com a ciència, es va oposar a la racionalitat cartesiana que només estudiava allò que experimento i no allò que sento. Ho va afegir ell i a això li va dir estètica. (Sensibilitat VS Racionalitat cartesiana)
-La paraula estètica és grega Aisthesis (Grec) Sensatio (Llatí): percepció, sensació. Volia dir al mateix temps les dos coses. En grec té més a veure amb percepció però els romans quan la van traduir no només entenien allò que percebo, sinó allò que experimento quan ho percebo. Quan es parli d’estètica com a ciència tindrà a veure amb aquests dos termes: el que jo sento quan jo percebo. Per això es manté estètica perquè es conserva el grec que jo percebo. Derivada d’un concepte antic.
GRÈCIA: No ho parlaven com a ciència, sinó com a percepció. A Occident tendim a primar vista i oïda i això prove de Pitàgores que primava aquests dos sentits perquè era a través d’ells com es percebia i entenia la bellesa. La bellesa llavors es basava en dos principis: Simetria: ordenació visual de línia i pla (Vista) Harmonia: ordenació del so (Oïda). Ell va aplicar a la música les matemàtiques, va veure que les relacions entre sons poden crear un efecte en relació a qui l’escolta, sons dissonants i consonants. Plató parla molt de la bellesa en diversos diàlegs; va més enllà dels sentits, té una visió més mística. Parlava de la bellesa del món de les idees; la materialitzacio de la idea pot permetre sensació de bellesa però allò realment bell era la idea. Deia que hi havia un món de preexistència en què ja existia la idea i quan la plasmo es perden coses pel camí, per això la idea és pura objectivitat i quan la plasmo la subjectivitzo i la bellesa primària queda reduïda. (Bellesa del món de les idees percebudes.) Aristòtil: és de ciència experimental, biòleg, botànic, matemàtic, i diu que l’experiència dels sentits és exclusivament humana. És evident que l’animal sent però no pot donar raó més que a través de l’instint. Adverteix del perill d’un excés d’experiència estètica; és necessària però no tot en l’home ha de ser experiència estètica, no s’ha de sublimar la vida com si tot hagués de ser bell perquè si ho fem això anul·la la llibertat individual de l’individu, si només volem crear un món de bellesa. És important perquè això generarà l’esclavatge a la bellesa, i no s’accepta que
la lletjor pot formar part de la vida quotidana. Dictadures segle XX: l’art vinculat al poder, i el poder de moltes dictadures s’ha suprimit la llibertat individual mostrant obres que capten l’espectador i fan que no pensi en res més. Quan l’experiència del bell no és racional pot ser perillosa, supressió de la voluntat. Quan allò ens captiva i no podem decidir perdem la voluntat, i això tindria a veure amb el sublim, que és l’atracció a l’abisme, que té perill de caure.
EDAT MITJANA: Sant Tomàs d’Aquino: emparentat amb Aristòtil perquè parla de l’exclusivitat de l’humà en l’experiència estètica en oposició a l’animal. Hi ha dos tipus de plaer: -Animals: nutritius, reproductius, que tenen a veure amb l’instint i ens relacionen amb els animals. -Humans: vista (simetria) i oïda (harmonia).
Teocràcia: Llum= Déu. És el centre de totes les coses i això canvia al Renaixement. S’associa tot amb Déu independentment de la qüestió moral i teològica. El concepte de llum és imporant perquè permet la possiblitat d’una experiència estètica del bell, perquè ve de dalt, de Déu, el concepte il·lumina, ajuda en el camí. El trobarem a la Il·lustracioó com a Segle de les Llums, del saber que il·lustra i educa, se’n va de Déu. Ara no, ara ve de dalt, i es contraposa amb la tenebra, el diable, el desconeixement, i per això la literatura parla de la llum, i de la nit com el mal, perilll i lleig, que canviarà amb el Romanticisme. Per això l’arquitectura medieval passa d’un Prerromànic a un Romànic en què la llum focalitza en un Pantocràtor, Déu ho presideix tot i després parets més primes i finestrals el temple gòtic teé molta llum que il·lumina al fidel dintre de l’Església.
*Podem parlar d’una experiència estètica positiva o negativa? L’experiència estètica en sí no és ni postiva ni negativa, però se’n pot parlar en base a la subjectivitat. L’element ètic té a veure en comportament individual. Per exemple en Baudelaire, el mal és positiu i necessari, reivindica la lletjor per baixar els abismes, que conscient que el desrtrueixen, creu que és positiu. Independentment del que està moralment acceptat. Estètica i ètica no tenen res a veure, però en algun moment es troben. El retrat de Dorian Grey d’Oscar Wilde: Un pintor fa un quadre del pintor que té por d’envellir i vol ser sempre com al quadre, criminalitza la vida, pacte diable per mantenir-se jove perè el quadre retrat va envellint.
08/02/ RENAIXEMENT: Es tracta d’una classificació històrica feta després, des de la perspectiva Occidental, que no seria d’abast universal. Però es fa aquesta classificació perquè sí que hi ha punts d’inflexió al llarg de la historia.
Aquest és un període que té com a màxim objectiu canviar del teocentrisme a l’antropocentrisme :
-Recuperació del passat clàssic, no només en l’arquitectura sinó l’esperit de Grècia i Roma, la manera de viure, la mentalitat en què Déu no és la mesura de
distorsiona. Això fa que el teatre sigui bàsic en el Barroc, que és molt important: Calderón de la Barca, Lope de Vega, Racine, Shakespeare o Moliére.
El teatre és simulació, representació d’una realitat que jo projecto. Les esglésies tenen altars que són com escenificacions, església com a espai teatral on es concentra l’atenció en un punt amb la llum, la música, l’altar, l’art. Tot té a veure amb el pessimisme que prefereix teatralitzar la realitat perquè la vida és molt crua, com La vida es sueño o Macbeth.
Aquest pessimisme fa que es novel·litzi la vida i que l’experiència estètica que persegueix el Barroc es vinculi a l’excés i a l’extravagància.
Gargantua i Pantagruel : excessos de la vida de persones que evoquen en el menjar i la beguda. Tot és exagerat i tot és aparença.
La nostra época és molt barroca: la era neobarroca ( Omar Calabrese ) perquè la nostra época és de sofisticació i aparença en base a la irrealitat, vull ser allò que jo no sóc, operacions de simulacre que fan que la vida sigui un espectacle, la televisió com Gran Hermano , posada en escena d’alguna cosa que creiem que és real però no ho és. La voluntat de teatralitzar la quotidianetat, es tipifica els personatges com les màscares al Barroc; com ara la Comedia dell’Arte , en què cadascú actua de certa manera.
IL·LUSTRACIÓ: L’estètica com a ciència : fins llavors l’experiència estètica és humana però fins llavors no s’ha pogut donar raó del perquè tenim sensació de bellesa o lletjor.
Segle de les Llums que tenen a veure en què és llavors quan s’explica científicament l’electricitat però també la perspectiva del saber, la llum és coneixement, apareix l’academicisme i les ciències tipificades, entrem en l’epoca moderna.
És llavors quan apareix el concepte de gust com a possibilitat que jo pugui raonar el perquè i el com dels fenòmens sensibles. Això ho explica Kant en la Crítica del judici , el seu tractat sobre estètica: El gust com a facultat de jutjar i valorar els fenòmens sensibles, com i per què m’agraden o no les coses. Tendència objectiva del gust: el gust és subjectiu però tendeix a ser objectiu perquè generalitzo, una cosa que jo vull expressa que allò que per a mi és bell té la voluntat d’agradar a tothom, l’experiència és subjectiva però la capacitat de comunicar i jutjar és objectiva. Gust i socialització: el gust té molt a veure en la socialització perquè ajuda a sociabilitzar els éssers humans. Diguem què t’agrada i et diré com ets. Tenim amistats en base al que agrada i no agrada. En funció del que m’agrada em sociabilitzo, el gust no només jutja, permet relacionar-me en base al que m’agrada a mi i als altres. El concepte de socialització influïrà en: Bordieu: La distinció Té a veure en la alta i baixa cultura que té els seus orígens en el pensament de Kant, quan parla en la socialització del gust.
ROMANTICISME: La paraula romàntica és mal usada quan la definim com si fos cursi, tonto.
Sopar amb espelmes amb l’enamorat, no és romàntic; violins a la platja amb l’altre a l’estiu, no és romàntic; això és bonic.
Peró el Romanticisme no és això, és la recreació en els excessos de la vida o en els excessos en el que hi ha més enllà de la vida. Ve de roman que en francés és novel·la. Al Barroc, pel pessimisme, l’home projecta la vida més enllà i la converteix en escenari perquè si no és per a suïcidar-se, i l’home romàntic porta a terme el suïcidi, arrenca amb Werther , perquè el Romanticisme és viure allò impossible i anar més enllà de la frustració, no l’accepto i accepto la pròpia mort. L’actitud romàntica és viure la vida com una novel·la sabent que transgredeixo les convencions morals, socials i estètiques perquè el romàntic busca recrear- se de vegades en la lletjor.
Exemple : El mite de Faust que recupera Goethe, en què ven l’ànima al diable per l’eterna joventut. El mite de Don Juan és recuperat al Romanticisme i més enllà d’això és un home vitalista que tasta els plaers de la vida i afronta la mort com a repte i se’n va amb el fantasma i se’n va a l’infern. Baudelaire explica també la baixada als inferns com va ser de la seva pròpia vida, va transgredir fins i tot sexualment les convencions del moment.
Actitud contraposada al concepte de gust que havíem vist; pensadors com Hegel el rebutgen perquè no accepten el gust institucionalitzat. Viure en llibertat conscient que pot sortir molt cara. El gust s’havia academitzat i s’explicava que era o no de bon gust, marcava cànons o convencions, allò que està bé o no, i autors com Hegel el rebutgen, perquè el gust coarta la llibertat de l’artista per això ara apareix el subjectivisme. És bo allò que jo com a artista dono per bo, l’art es fragmenten estils i escoles. La literatura francesa sentimentalitza el gust com la novel·la de masses, com concentrada en aspectes amorosos i elimina altres aspectes. Hi ha una exaltació de la natura desbordada i la perillositat d’aquesta davant l’home: exaltació del sublim, la natura i l’horrible. Ho rebutja i se centra en novel·la light que es propaga per Europa i a Espanya amb l’Església. Zorrilla canvia el mite de Don Juan i el salva per la intercessió divina. Aquest tergiversa i contamina el Romanticisme que estrictament en el fons és terrible. Llavors a partir d’aquí la novel·la és d’horror perquè el terror és l’exaltació dels elements naturals que no puc controlar; el mort vivent, jo no sé que hi ha més enllà de la mort. Apareix el monstre en novel·les i contes com Frankenstein , contes de Poe, les últimes pintures de Goya, o gravats com El sueño de la razón produce monstruos.
El Romanticisme és l’exaltació del sublim que és l’experiència estètica que tenim davant fenòmens que no podem controlar i davant la que no puc trobar explicació racional, la utopia de la Il·lustració, doncs, es trenca al Romanticisme.
En resum: Exaltació d’excessos i subjectivisme absolut. Tot allò que diem romàntic és superflu.
Transcèndencia : allò que depassa la realitat, l’avui, conscient d’això que jo faig té caducitat a llarg plas, els clàssics no caduquen perquè són moderns, no caduquen, el que faig perdurarà sempre.
La Postmodernitat, en contraposició:
Apropiacionisme : element clau que agafem dels referents allò que ens convè, no el gran relat sinó algunes coses que ens interessen perquè vull agafar-lo de manera fragmentada. Fragmentacio i rapidesa : la Postmodernitat mira les coses de manera ràpida i fragmentada, de videoclip o espot publicitari. Mirada acrítica: no mira les coses per donar una explicació sinó només per viure-les, experiències d’immediatesa d’allò que a mi m’agrada ara i aquí. Això dóna lloc al consumisme. Consumisme : ho necessito ara, ho vull ara, una resposta: intolerem la frustració. És contrari a la mirada cieníifica que sap que pot sortir malament. No s’atura a pensar per què ho necessito o per què ho vull.
Els dos primers són els elements més importants.
Hi ha símptomes de canvi en aquests pas de la Modernitat i la Postmodernitat:
Heterogeneïtat : varietat, en què fa falta la mirada lenta que et permeti escollir, però l’element positiu és aquest. Subjectivisme i avantguardes : es dóna peu al relativisme, però sense el subjectivisme no haurien aparegut les avantguardes que són el pas cap a la Postmodernitat perquè et permeten saber quin art vols fer en base a les avantguardes que naixen pel subjectivisme. Fragmentació paulatina : això permet que si exercim una mirada crítica es pugui analitzar el perquè de la fragmentació, acceptar la Postmodernitat des d’una perspectiva moderna. Si la mirada moderna davant la fragmentació ens permet reconstruir les peces. Explicar per què la nostra mirada és fragmentada, ho sé perquè si exerceixo una mirada crítica de la Modernitat. Moda-modes : donen pas gràcies a la Modernitat, enteses com a allò que es porta, maneres de comportar-se, es crea un hàbit de comportament, una manera de ser que ajuda a la identitat personal i jo sóc i vull ser així sense que ningú m’ho digui, opto jo per ser com vull ser. Permet que puguis ser i identificar-te en base als teus propis gustos i això obre la porta a la llibertat de l’individu. Agonística del llenguatge ( Lyotard ): la Postmodernitat és generada per aquesta. És la crisi de la capacitat comunicativa que fins ara ha tingut l’home verbocèntricament. El llenguatge verbal està en crisi; la paraula té un valor relatiu ja que prima la imatge com a valor absolut. És la dictadura de la imatge, val allò que jo veig i no allò que escolto o llegeixo. Això fomenta una creativitat icònica perquè no hem de perdre de vista la força del llenguatge.
En la Postmodernitat hi pot haver elements de la Modernitat, com una mirada crítica, hi ha productes postmoderns que l’exerceixen. La Postmodernitat s’ha apropiat també de discursos anteriors, apareixen neorrelats (videoclips), hi ha apropiacionisme.
La mirada postmoderna és hiperfragmentada, però hi ha nous ritmes, noves maneres de veure i viure les coses. En la Postmodernitat hi pot haver una funció social com a la Modernitat perquè si hi ha mirada crítica hi pot haver funció social i no només ornamental; m’apropio d’altres discursos perquè vull transmetre, elaborar un discurs que capti l’atenció i pugui dir coses.
AFRICA SHOX VIDEOCLIP: amb fragmentació, apropiació de relats amb introducció, nus i desenllaç; la figura del zombi articula un discurs amb una clara funció social, denunciar la solitud de l’individu davant la metròpoli.
Podrà continuar però, sent acrítica i tenint productes acrítics si només vull crear un nou relat sense funció social, sinó ornamental, igualment fragmentada pero amb diferent funció. La Postmodernitat pot ser accceptada des d’aquests dos punts.
ESPOT CHANEL CAPUTXETA: funció ornamental en base a la voluntat de consumisme.
VISIONAT I PROVA SOBRE MOULIN ROUGE
RENÉ MAGRITTE (Frederic Schiller) Autor alemany del Segle XIX, que també té obres romàntiques de teatre, és autor d’un tractat sobre estètiques anomenat Cartes sobre l’educació estètica de l’obra en què parla que davant l’obra artística i els fenòmens naturals que produeixen determinades experiències estètiques. Hi ha dos tipus mirada: -Activa: hi hauria l’equivalència a la mirada crítica. -Passiva: mirada acrítica.
Com certs productes els podem mirar independenment siguin o no postmoderns; hi ha també una mirada postmoderna en relació, si optem per una mirada crítica o no, com allò que acabem de fer en la pel·lícula. Exercici crític fruit de mirada activa implica contemplació encara que la pel·lícula sigui postmoderna. També es pot exercir sobre la pintura de la Pipa de René Magritte, que diu que no és una pipa, i és obvi que és un objecte que l’associem a la pipa. Però això ve a dir que és la representació d’allò que associem a la forma pipa i, per tant, aquesta obra convida a ser mirada activament i crítica; també a anar més enllà de la immediatesa, aprofundir en el sentit de l’obra per intentar que impliqui en allò que veig. La mirada moderna o postmoderna estarà en el propi agent que té l’experiència i no només en l’emissor que la presenta. La representació és una il·lusió, la representació de la idea associada a la forma pipa. La pintura i el cinema són il·lusió; el cinema doble perquè és fotografia en moviment i a causa d’un defecte a la nostra retina no percebem la foto quieta sinó en moviment, el cinema sempre és una representació il·lusòria de la realitat i obliga a la mirada crítica.
ROY LICHTENSTEIN Anys 60 i 70.
-Plans curts en els números musicals, pel·lícula de videoclips amb imatges molt fragmentades. -Tractament ideal de l’asbsenta, un personatge de conte tractat desenfadadament, mirada crítica davant Campaneta, amb un recurs com si fos un anunci de cava. -Es una evocacio dels fantasmes del passat, d’un Moulin Rouge fals. -Es presenta amb dues cançons fragmentades per presentar-nos l’ambient en un lloc on hi ha molts personatges fragmentats, fins i tot fora de la realitat: freaks, nans, cotidians, tatuats. -Coreografia molt actual que copsa en aquella època. -Visió molt decadent. -Inspirada en una d’antiga, es revisita d’una manera més distanciada perquè aquella és més realista, tenint en compte que el cinema és sempre una il·lusió. -Ralentització de la imatge.
- Deus ex machina : la deesa baixa del cel, es presenta un personatge fascinant que ocuparà l’atenció, amb tractament del color, ella és una dona pàl·lida, aïllada de tothom, que és com un àngel que anuncia la mort, la típica cortesana de La traviata , la cançó dels diamants. La típica femme fatale i sex symbol de les pel·lícules de Hollywood és Satine.
- Entre el cercle dels personatges es fa un quid pro quo , es pensa que és un mecenes i és ell, hi ha una mena de confusió. -Coreografia clàssica, plans molt curts, no es pot veure en conjunt la coreografia perquè no la veiem sencera, no és de gènere musical, evoca aquest gènere musical. -En aqueta escena es presenten els personatges, se’ns presenta la introducció, és una estructura clàssica. -Els personatges són arquetips: dona desitjada, galant, tiípic bohemi que arriba a París a fer fortuna i s’enamora d’una cantant. -S’uneix l’estereotip de Madonna en relació als personatges del passat, que és l’herència d’un arquetip de personatge; la coreografia també respon a una discoteca contemporània. -Presència d’allò llatí, el mestissatge cultural. -No hi ha una funció ornamental, sinó social: ajudar l’espectador a entendre el passat en clau de present. -La malalatia de Satine: té tuberculosi, és desitjada per tothom però ve de dalt, és com si fos una aparció que representa la mort.
-Apropiacionisme:
Història: La dama de les camèlies , La traviata , l’altra Moulin Rouge , Escenes de la vida bohèmia de Murger, La bohème òpera de Puccini. Cançons anys 80 amb referències a èxits de pel·lícules musicals dels anys 60 (Feliços 80 fins la SIDA, la visió hedonista que llavors va acabar amb la tuberculosi) Personatges (reals o ficticis): Lautrec caricaturitzat. Real-fictici (espectacle dins l’espectacle): ja només en el logo de la productora. Recursos cinematografics: dibuixos animats. Quid pro quo Interpretació realista: mirada Zidler i negre quan cau Satine.
-Fragmentació:
Imatge (Blanc i negre, color): manca d’unitat amb molts matisos, sempre és molt estereotipat i incideix en el tipus de personatges; a Satine sempre la veiem pàl·lida i il·luminada. Músiques solapades, temes musicals no conclosos, fins i tot es simultanegen en una mateixa escena. Personatges indefinits o cenyits per tòpics molt linials, arquetipificats de pel·lícules melodramàtiques, polivalents, amb diverses cares. El més típic és ell, la resta no es comporten igual en una escena o altra, fingeixen, moltes cares, no són personatges unitaris. Real-fictici (espectacle dintre l’espectacle.). La realitat i la irrealitat es fragmenten. Recurs del mickeimousing o de les operetes d’Offenbach per a escenes còmiques. Quid pro quo (engany canvi de situacions i personatges, confusions) Interpretacioó estereotipada (en funció d’amb qui està i com, actua d’una manera o d’una altra) com ara Satine o el duc dolent simpàtic.
El director vol que veiem coses que ja reconeixem perquè reflexionem sobre el per què; imatges del passat estan recreades en música del meu temps, tractament propi de la televisió, i no una recreació històrica. L’hedonisme epicúric del segle XIX és el mateix d’avui, vol recrear un passat molt més present del que ens pensem, vol recuperar i prendre distància, respon a una mirada critica del passat.
ANUNCI DAM DE MOULIN ROUGE S’ apropiat d’un referent immediat en aquell moment quan es va estrenar la pel·lícula i quan tothom tenia clar aquest referent, es recrea no una visió crítica, sinó citar la pel·lícula amb voluntat de reclam per al consum, es reclama latència a partir d’un element que reconeixem.Funció purament ornamental a partir també de l’apropiacionisme i de la fragmentació.
L’espai de consum estètic
És un lloc delimitat per una arquitectura concreta en què es pretèn incentivar el consum a través dels estímuls estètics. Som espectadors consumidors, consumim en funció d’allò que veiem i escoltem, estímuls sensorials. L’espai de consum estètic té molt a veure amb l’apropiació i la fragmentacio; l’espai de consum estètic per definició és una mena de botiga temàtica, aquestes superfícies que no són magatzems però s’apleguen en una unitat espais de consum (Glòries, La Maquinista) on hi ha vida d’oci i d’espectacles, hi ha cinemes i bars musicals, incentiva a una vida ociosa, hi ha espais de consum com ara botiges i espais fragmentats on pots trobar-te diferents realitats. L’espectador és consumista, es paga una entrada a uns serveis prestats, pago per allo que rebo, intercanvio diners per certa diversio formativa, pago per allò que vull anar a veure, parteix de la manipulació d’aquesta voluntat de l’espectador. La música fa del consumidor un espectador; l’espai envolvent sonor em permet estar còmode i tranquil, perquè el silenci ens incomoda i la música ens
dificultat, se necessiten a les classes, més estímuls audiovisuals per aquesta manca de concentració. Es critica l’ús massiu i irracional del consum, si és justificat sigui benvingut, però que no ens faci perdre la capacitat d’escoltar- nos, llegir o contemplar.
Mercadotècnia sensorial/ consum emocional ( Lipovetsky ): un altre ingredient per a l’espai, entés com la política d’intercanvi que es fa en base a l’estimulació dels sentits, estètica, que jo visc quan entro en un gran espai de consum, és un consum emocional, no racional en base al per què, sinó a com sento jo que he de consumir, quina experiència estètica tinc cada cop que veig un portàtil, per exemple. De l’Ipad s’ha parlat més de la seva elegància que de la seva utilitat, ja que no substitueix funcionalment l’Iphone. Ens venen el producte per la seva elegància no per la seva eficàcia, estimula els sentits de manera agradable i això crea una falsa necessitat; el necessito o em creen artificialment la necessitat?
Posades en escena: la botiga temàtica i el fun shopping. Les llums, l’entorn musical que hi ha en molts grans magatzems, així com la disposició dels objectes que genera una complicitat amb l’espectador que queda seduït, i això acaba generant el fun shopping, la diversió a través de la compra, consumeixo en base a la diversió. Forma part de l’oci anar de compres; no és per necessitat, sinó és sortir, això ho genera aquest concepte d’escenificació objectual. En les botigues temàtiques, (que van aparèixer als Estats Units), que presenten molts objectes vinculats a una marca o producte creant aquesta falsa necessitat.
Exemple: la botiga de Coca-cola a Nova York, en forma de tub, que presenta tota mena d’objectes vinculats a la Coca-cola. A la caixa que es troben els productes petits, fins a samarretes, pantalons, tasses, etc, i fins al final de la botiga no trobes una màquina de Coca-cola ; és un imperi. És la botiga d’una marca que tothom associa a un producte que agrada massivament, el fet de veure el logo i tot de productes fa que s’estimuli el sentit del paladar i t’agafa sed, i quan ja ho has vist tot tens la màquina perquè tu puguis recórrer tota l’objectualitat exposada i al final hi és. Interessa que facis un viatge fins arribar a aquella certa “terra promesa” que se t’ha incentivat en el viatge a través de la botiga. És normal que qualsevol persona que entri sense interés acabi consumint una Coca-Cola. L’objecte que dóna peu a la botiga l’acabes consumint. A mesura que passes la botiga tens necessitat. També hi ha botigues temàtiques vinculades a abstraccions, com les de Natura , que ven una idea d’entendre la naturalesa “biopija” comportament que té en compte la realitat, les minories tribals, que cal un mercat ecològic de certs productes, en una posada en escena que remet a pel·lícules de països colonitzats. La pròpia escenografia fa que tinguin una semblant il·luminació, mobiliari i disposició, així com el tracte dels dependents, aquesta complicitat que tots anem a una i ajudem el planeta, això genera un consum que consisteix en el fet que ser ecologista acaba sent una pijada, no un comportament de respecte natural, s’institucionalitza en base al consumisme en aquestes botigues. Hi ha hagut comportaments canviants en persones que contaminen però compren al Natura , molta idea que després no té res a veure amb els teus hàbits de vida. Com ara Disney també.
En el llibre La felicitat paradójica diu que l’espai de consum estètic és : arquitectura monumental, cúpulas, escaparates de colores y luces, deslumbrar, fiesta permanente, clima compulsivo, no sólo venden mercancías, quieren estimular excitar el gusto por consumir y la moda con estrategias, impresionar la imaginación, presentar la compra como un placer, con la publicidad los instrumentos son emblema de la felicidad moderna, ir de tiendas es una forma de ocupar el tiempo, es estilo de vida de las clases medias.
L’espai de consum estètic: Las Vegas
L’espai de consum estetic definició convertit en ciutat és Las Vegas.
Més que una ciutat és una realitat feta d’irrealitats, és un espai que els americans veuen extrany, al marge dels Estats Units, però alhora té molt a veure amb aquest país que ha eliminat l’indígena, ha ocupat el desert i ha fet un lloc de vida enmig del no-res, molt prop de la Vall de la Mort. És una ciutat de llum, color, so, no dorm mai, és una ciutat casino. Allà es concentra el món del joc com a lloc d’il·lusió i utopia perquè et pots enriquir o arruinar-te en un cap de setmana. És un estímul sensorial continu, de manera que les propietats de l’espai es troben a les avingudes, als edificis que tenen a veure amb el món de l’espectacle, o a altres ciutats. Hi ha marques diverses que es troben concentrades en una mateixa marquesina, aquí és la fragmentació que dóna lloc a la sobreestimulació de sentits. Són grans centres comercials i no només casinos, perquè s’ha reconvertit de només per a jugadors a per a tots els públics; és per a tota la família, al matí atraccions i compres i a la nit casino.
-Aquesta sobreestimulació es troba també en les botiges a l’interior d’aquests hotels casino. Els espais de consum estan vinculats a elements temàtics, com Gucci a l’Hotel Caesars, de temàtica romana. Es reprodueix un temple dintre el qual és Gucci, de cartró pedra. Són botigues molt cares, tot i que col·locades allà. Aquests hotels, encara que de luxe, són barats perquè l’important és que la gent que hi va a dormir acaben consumint, saben que si l’hotel val 30, com a mínim gastaran 200 més en joc. Això és un abaratiment d’estímul també.
-L’hotel que reprodueix Venècia, que té a l’interior canals i gòndoles, que canten napolitanes, dóna la sensació que es troben a Venècia, i com no han anat viuen la il·lusió. Hi ha reproduccions reals de carrers, fins i tot el cel és pintat i entre el matí i la nit la llum varia poc. A un espai estètic mai es té noció del temps ni contacte amb l’exterior, la temperatura és agradable. Per perdre aquesta noció es busca la complitat de la reproduccio d’una llum sempre constant, es fa de nit quan les botigues tanquen. Com si estéssim dintre el Show de Truman , fins que el propi cel és un ciclorama, una pantalla, autènticament fals, vivim una enorme mentida allà dintre.
-Visionat Documental entra Michael Jackson de manera compulsiva, fins i tot coses que ja té, es mou impulsat per aquest caràcter sensorial, al que nosaltres hi responem a petita escala.
manera. El sentiment i la sensorialitat són personals, autònoms i diferenciats.
És intransferible : puc explicar que és la bellesa però no transferir els sentiments de bellesa, lletjor o sublim. Tampoc podem explicar racionalment perquè estimem.
Exclusivament humana : l’experiència dels sentits animal és fisiològica i instintiva, i la dimensió de bellesa i lletjor; l’etologia diu que l’animal només té noció del bo, d’allò que li convè per saciar la gana, la sed o l’aparellament. L’experiència estètica només entra en els cànons racionals perquè es percep pels sentits però es raona. El gust és purament del judici, purament racional.
Inútil : no té cap ús pràctic ni raó de ser fisiològica, tot i que a través de la fisiologia, més enllà és inútil.
Requereix la contemplativitat : té a veure a la lentitud de l’ànima, per prendre consciència és important contemplar les coses no només amb la vida, aturar-se i observar-la, el grau màxim és Faust. Però en una época que devalua la lentitud cada cop és més difícl perquè vivim en una vida fragmentada i volcada a l’utilitarisme. En el moment que no ens aturem ens és difícl ser crítics amb nosaltres mateixos, que ens ajuda a interpretar com som a patir del que sentim, implica assumir les coses a partir del nostre coneixement. Només així podem crear els gustos que ens defineixen com a individus i com a societat.
-El gust
L’experiència estètica la regula el gust, que és una facultat racional, de l’ànima que:
És autònoma: subjectiva perquè cadascú té el seu criteri, també pot ser intersubjectiva que vol dir que jo tinc un criteri personal que, malgrat tot, visc en una societat que té socialment els seus propis criteris de gust. El que per mi és de bon gust no ho és perquè jo ho consideri sinó perquè l’educació o cultura han educat en aquests criteris de gust. Hi ha una dimensio de gust en el petit territori que ocupem. Exemple : per Nadal a Catalunya el pessebre tenim el caganer, el tió, i això des de la nostra perspectiva no presenta cap problema de gust, però des d’una altra és espantós. Una mateixa petita comunitat de veïns, una població, però també ha afectat determinades époques. Va aparèixer això amb l’aparició de les Acedèmies de la Llengua, de Belles Arts, que marcaven allò que era de bon o mal gust, artísticament correcte o no. Avui en dia encara persisteixen les acadèmies de la Llengua, que marquen un model de manera objectiva i obligada, però és una pura canonització. El bon o mal gust com a tals no existeixen, tot i que tendim a dir que allò és bell i és per a nosaltres que és bell, pot ser que no connecti amb el meu criteri de gust, no en general.
Determinada funció de sociabilització : es creen consensos socials de gust i relacions personals en funció del gust. Les consciències tendeixen a influir en com ens relacionem. Poden ser relacions socials amoroses, de treball, amistoses; apreciem més algú amb conicidència de gustos que no en
divergència. Té a veure amb la moda o amb allò extern, si vesteixes igual que una altra persona hi tindràs més relació. El criteri amb què experimento estèticament és un factor de socialització i per això es pot considerar intersubjectiu. El gust serveix per definir l’experiència estètica, és una eina que jo tinc per definir com és l’experiència estètica, per definir si m’agrada o no m’agrada, és una capacitat que tinc per discernir i diferenciar què magrada i què no.
Falsa jerarquització : s’ha fet sevir per a la preeminència de certa classe social. Sembla que certs criteris de gust considerats falsament objectius estan vinculats a una classe determinada. El bon gust es relaciona amb les classes altes i aquesta consideració és falsa. És marca una falsa jerarquització i això pot crear clixés. Clàssic: no és antic es modern perquè sempre és vàlid, perdura. El simulacre del gaudi: es crea un valor artificial, més pel que comporta el producte socialment que estèticament.
Exemples :
-És més classista un concert al Palau Sant Jordi perquè es regula el gust en funció del cost, i el gust no té cost; per tant, vincular el gust en funció al que val alguna cosa és una falsedat.És més cara una entrada per al Palau Sant Jordi que al Liceu. No es pot dir a partir de què consumeixo, però sí com consumeixo; si per exemple ho faig per aparentar, seria un gust fals. Comprar un Picasso per aparentar no vol dir tenir bon gust.
-Les pel·lícules mudes de Chaplin no agradaven i quan apareix la revolució francesa del cinema el van exaltar: van invertir el gust pel cinema comercial i es converteix en un art de masses en un valor artístic; hi ha una subversió dels valors, no es poden imposar criteris de gust. L’exemple de què el clàssic és bo per definició (o no). Això provoca el simulacre del gaudi, gaudeixo amb això perquè que toca, i ho fas pel criteri social, independentment del propi gust. El gust em faculta a dir com és l’experiència estètica: bella, lletja o sublim.
-Ferrero Rocher.
-Bad taste (Peter Jackson): producte pensat per divertir i fet de males condicions, no hi ha voluntat d’incidir criteri de gust; agrada a qui agrada el cine gore.
-Concert Sara Brightmon: mal gust perquè es combina l’exquisidesa musical i la reproducció visual religiosa, la lletra i la música no tenen res a veure amb la posada en escena, és una mirada ornamental, passiva, acrítica.
-Sense of life: formalment provoca fàstic, però usant un element social de mal gust, discurs crític, hipocresia aristocràtica, cançó porca, pura hipèrbole d’una societat que rebenta de consum. 2.1 La Bellesa com a forma de coneixement
