¡Descarga Política Económica: Principios, Objetivos y Instrumentos - Prof. Padilla y más Apuntes en PDF de Política Económica solo en Docsity!
PART 1. DE LA FILOSOFIA DE LA INTERVENCIÓ PÚBLICA A LA CONCRECIÓ DE LA POLÍTICA
ECONÒMICA
1. La intervenció pública a les economies de mercat
Amb el terme de política econòmica designem generalment l’aplicació de determinades mesures per part de les autoritats per aconseguir uns objectius determinats. TINBERGER l’entén com la manipulació deliberada d’una sèrie de mitjans per aconseguir uns objectius. També la definim com les relacions de tipus polític que s’estableixen entre els diferents grups i agents socials degut a necessitats de tipus econòmiques.
• S’afirma que la Política Econòmica és sempre el resultat d’una relació d’autoritat
• És sempre una acció deliberada per part de l’autoritat, inclòs quan aparentment no es fa Política
Econòmica
• Pren com a referència unes finalitats i objectius desitjats, i per aconseguir-los, utilitza determinats mitjans
o instruments
L’anàlisi dels problemes bàsics que planteja l’elaboració de les polítiques econòmiques, els seus objectius, instruments, conflictes i resultats comparats són els objectius de política econòmica.
Podem distingir dos significats de política econòmica:
1. Acostuma a aplicar-se a les mesures i actuacions de les autoritats en el terreny econòmic orientades a
aconseguir determinats objectius
2. tractament i anàlisi científic de les accions dutes a terme pels governs i altres institucions
Agents rellevants: - Estat
- Agents receptors de la política econòmica
Les mesures de política econòmica s’apliquen dins d’un marc en el que prèviament s’han definit un conjunt de principis generals, institucions i regles que orienten el desenvolupament de l’activitat econòmica. El marc general en el que es desenvolupa l’activitat econòmica d’un determinat país constitueix el seu sistema econòmic i pot definir-se com el conjunt de principis, institucions i normes que tradueixen el caràcter de l’organització econòmica d’una determinada societat.
El sistema d’economia de mercat descansa essencialment en el principi de la lliure iniciativa de l’individu per prendre decisions en el terreny econòmic.
Per a que el joc d’interessos i criteris individuals puguin funcionar, aconseguint solucions que siguin compatibles entre elles i el més satisfactòries pels diferents agents, s’ha de deixar operar al mercat, que constitueix la institució central del sistema. El mercat és el lloc de trobada i confrontació d’interessos entre diversos agents econòmics: - oferents
demandants
Existeixen dos tipus de mercats: - mercat de productes i serveis (consumidors i productors)
1. L’Estat
L’Estat és el conjunt d’institucions mitjançant les quals s‘organitza el poder a la societat per realitzar unes funcions col·lectives. Les principals funcions són mantenir l’ordre i la justícia.
Interpretació liberal: l’estat ha de vetllar pel benestar de tots els ciutadans. El poder que té li ha estat atorgat de manera voluntària pe tots els ciutadans i és neutre entre classes socials. Tenen dues visions: - estat com ens neutral
- existència de diferents grups
Interpretació ultra-liberal: “PUBLIC CHOICE” → partim de la premissa de que els individus volen maximitzar el seu benefici i els que gestionen l’estat també. El més probable que passi és que els que arribin al poder vulguin aprofitar-se d’aquesta situació; l’estat i el govern són un instrument al servei dels buròcrates i polítics. Les decisions que prendran els polítics dependran dels seus interessos particulars. Elaboren una teoria econòmica de la democràcia, on les decisions dependran de la fase en que es trobin, prendran mesures electoralistes que resulten perjudicials a llarg termini. Prescripcions: - limitar el poder de l’estat
- poc marge de maniobra pels polítics
- restriccions a la Constitució respecte al nivell de despesa pública → no pot haver dèficit públic i s’ha de fer en forma de lleis
Interpretació marxista: l’estat és una institució que actuaria a favor de les classes dominants per tal de reproduir el sistema econòmic, hi ha divisió entre dominats i dominants i l’estat ja no és neutral, l’estat actuaria beneficiant al grup dels dominants. Visions: - radical: l’estat és el braç coercitiu del capital, actua com el braç penalitzador del capital
- moderada: l’estat és una institució que actua a favor del sosteniment del sistema econòmic; no és neutral però té un cert grau d’autonomia. La naturalesa de l’estat respon a la necessitat de sostenir el sistema econòmic per mantenir els privilegis.
- moderna: O’CONNOR diu que és cert que el capital té la necessitat d’acumular i l’estat hauria d’ajudar, però d’altra banda, diu que això es fa amb el consens de la resta de la població. Les funcions de l’estat serien d’acumulació i legitimació. La funció d’acumulació consistiria en donar subvencions a empreses i la de legitimació s‘aconseguiria amb l’Estat del Benestar.
Característiques dels béns privats: - possibilitat d’exclusió en el seu consum
- rivalitat en el seu consum
Amb els béns públics no es dona la possibilitat d’exclusió ni tampoc rivalitat, ja que ningú té el monopoli del seu consum.
4. Evolució de la intervenció pública en el capitalisme
El capitalisme sorgeix a partir del S.XVIII amb la Revolució Industrial a Gran Bretanya.
Etapes:
1. Capitalisme de competència: els grups de capitalistes són petits; a la gent amb recursos és fàcil entrar i sortir.
Hi ha un fort creixement de les empreses. L’Estat ha d’actuar el menys possible; actua facilitant l’expansió internacional del capitalisme.
2. Capitalisme monopolista: hi ha competència entre grups de capitalistes. Es comencen a generar empreses i
petits monopolis. Es dona una forta expansió a nivell internacional de comerç de mercaderies i al moviment de capital. Aquesta etapa s’identifica amb l’imperialisme. Es van generant diversos problemes, conflictivitat social i es donen contradiccions en la forma d’acumulació. També es dona la Revolució Russa el 1917, que reforça els moviments obrers a la recta d’Europa i també es dona la crisi del 1919, que comporta que canviï l’actuació de l’estat dins dels capitalisme, on comença a assumir més funcions. A Europa es generen diferents moviments. A partir de la II GM es genera tot un sistema de benestar.
3. Capitalisme tardà: el 1968 es generen problemes econòmics a Amèrica com a conseqüència de la Guerra del
Vietnam; el 1971 es dona el trencament del patró or com a conseqüència de l’excés de dòlars per la Guerra del Vietnam. La crisi del petroli va ser el detonant. La recepta per actuar en moments de crisi estaven basades en les teories keynesianes: increment de l’activitat pública quan la privada no funciona bé. Als 70’s, no hi ha recursos per resoldre la crisi i comença a calar una nova filosofia. Es recuperen les teories neoclàssqiues justificant les polítiques liberals. Es culpa a l’actuació pública com a responsable de tots els problemes de l’economia. S’argumenta que la despesa pública és insuficient; l’estat del benestar genera desincentius a la gent, qualsevol tipus d’ajuda de l’estat fa que la gent no s’hagi de preocupar de res. La intervenció va a facilitar l’acció de les empreses
5. Procés d’internacionalització de l’economia i l’estat
A l’inici del capitalisme es donaven intercanvis entre mercaderies. Des d’un primer moment, el capitalisme és d’àmbit internacional, es donava una internacionalització d’intercanvi de mercaderies.
A la segona etapa, es donava una forta expansió al comerç de mercaderies i un nou procés d’internacionalització dels moviments de capital a nivell internacional.
A la tercera etapa, hi ha la necessitat de sortir a fora. Augmenten molt fortament els intercanvis internacionals de capital i mercaderies però no apareix un nou procés d’internacionalització: ara s’han generat grans empreses que actuen a
nivell transnacional, que condicionen les polítiques econòmiques dels governs; els estats perden poder davant de les empreses transnacionals mentre que aquestes guanyen poder. Els estats modifiques les seves polítiques per incentivar a les empreses transnacionals. Es van generant noves institucions polítiques d’àmbit supranacional (OMC, UE, FMI), que poden complementar l’actuació dels estats a nivell nacional, per tal d’afavorir el creixement econòmic en aquest nou tipus d’economia internacionalitzada.
2. Aspectes bàsics de Política Econòmica
Els elements més importants de la PE són: - Estat
- Objectius
- Instruments
- Agents receptors
La PE és l’anàlisi de la intervenció de l’estat en l’economia, que es pot fer tant pe comprendre, guiar o avaluar la intervenció.
1. Objectius de la PE
Partim de què hi ha objectius particulars que es porten al mercat per maximitzar-los. Si el mercat funciona adequadament, portarà a una assignació eficient.
El 1960, PARETO va definir el terme d’eficiència: una societat millora quan algú millora sense que ningú empitjori.
El 1920-1932 PIGOU assumeix la visió de BENTHAM, segons la qual, el benestar de la comunitat és igual a la suma del benestar individual. Es suposa que la utilitat marginal de l’individu és decreixent.
ROBBINS diu que no és possible comparar la utilitat de les persones, ja que això forma part dels judicis de valors, que s’han de quedar al marge de l’economia.
Els objectius per a l’actuació política tornen als postulats de PARETO: l’individu és l’únic jutge de la seva pròpia utilitat i només se’n preocupa per ell, el benestar de la societat només depèn del benestar individual i una situació eficient és on ningú pot millorar sense que empitjori algú altre.
KALDOL diu que en canvi és potencialment “Pareto-Superior” si les persones que milloren amb el canvi i que continuen millorant amb el canvi, poguessin fer hipotèticament que les persones que perden amb el canvi continuïn millorant amb el canvi.
Per la tradició keynesiana, el concepte d’atur va unit a l’atur involuntari. Existirà plena ocupació quan tots els que vulguin treballar als salaris vigents, troben l’ocupació desitjada. Si acceptem l’heterogeneïtat del mercat de treball, el concepte de rigidesa salarial perd precisió. Els treballadors poden buscar feina en un tipus de mercat de treball determinat i no en altres. La plena ocupació és la utilització òptima dels recursos humans i de les capacitats productives en un determinat estadi de la tècnica.
Classificació de l’atur:
1. Estructural: subsisteix en el temps en certes regions o branques d’activitat, com a conseqüència de la seva
inadequada estructura econòmica. La causa principal és l’existència d’activitats productives en regressió.
2. Friccional: l’evolució tecnològica i els canvis a la demanda provoquen una contínua rotació en l’ocupació i
existeix una massa flotant de persones que han deixat o perdut la seva antiga ocupació i esperen una nova.
3. Estacional: existeixen activitats que per les característiques de la seva producció només necessiten mà d’obra
en determinades èpoques de l’any.
4. Cíclic: atur de les èpoques de crisi econòmiques i es manifesta a curt termini.
Taxa d’atur: % dels que desitgen treballar i no ho poden fer sobre el total de la població activa Població activa: persones, que estan en l’edat de treballar, volen fer-ho amb independència de si volen treballar o no. Inactius: persones que no tenen treball ni el busquen i els menors que no poden treballar.
2.. Inflació i estabilitat de preus
L’estabilitat de preus és un dels components bàsics de l’estabilitat econòmica d’un país, en el sentit de que és el resultat d’un comportament equilibrat de l’economia. Representa la manca de variacions importants en els preus d’una economia o la permanència del nivell general de preus en el temps.
La inflació és un augment general de preus. Això ha de tenir dues característiques: - augment sostingut
- disminució del poder adquisitiu del diner
La deflació és un període de depressió on els nivells dels preus cauen de manera generalitzada. La desinflació intenta reflectir els fenòmens de reducció de les altes taxes d’inflació.
Taxa d’inflació = Nivell general de preus (t) – Nivell general de preus (t-1) x 100 Nivell general de preus (t-1)
El nivell general de preus està normalment referit a una mitjana ponderada dels preus de tots els béns i serveis que es transaccionen a una economia.
Els índexs de preus són mitjanes ponderades dels índexs construïts sobre els preus dels diferents béns i serveis, que intenten recollir la importància relativa de cada un d’ells en el conjunt de l’economia. Indicadors:
1. IPC: mesura les variacions dels preus d’una sèrie d’articles escollits, ponderats segons la seva importància en
el consum d’una família mitja representativa en un any en concret, que es pren com a base.
2. Índex de preus al por major: mesura les variacions dels preus de producció d’un conjunt de béns agrícoles i
industrials, que es consideren com a representatius d’una estructura productiva concreta.
3. Deflactor del PIB: mesura l’increment dels preus en relació amb el nivell de preus de l’any base. Mostra la part
de l’increment del PIB nominal atribuïble a l’increment dels preus i no de la producció.
Deflactor del PIB = (Valor nominal / Índex de preus) x 100
La persistència del fenomen inflacionista, durant les últimes dècades, ha propiciat la recerca d’indicadors que permetin conèixer l’evolució previsible del nivell de preus. La inflació subjacent es refereix a la inflació que es subjacent de manera tendencial mentre que no canviïn radicalment les condicions de l’economia. Seria aquella part del nivell general de preus que pot considerar-se com més representativa del comportament dels preus a llarg termini.
Les causes de la inflació poden ser varies, però en tots els casos precisen per a la seva transmissió d’un augment en la quantitat de diner en el sistema que trenqui l’equilibri monetari.
La inflació de la demanda són les explicacions encaminades a presentar l’origen de la inflació en un excés de la demanda agregada de béns i serveis sobre la seva oferta agregada.
En la corrent clàssica, trobem que BODIN és el primer que va assenyalar que les alces generalitzades de preus radicaven en l’abundància de moneda. HUME va suggerir la conveniència de dividir totes les variables econòmiques en variables nominals, les expressades en unitats monetàries i en variables reals, les expressades en unitats físiques. Aquesta és la dicotomia clàssica i és útil per a conèixer les relacions causals entre les variables econòmiques. Els clàssics creien en el principi de la neutralitat monetària, que les variables monetàries no tenen influència sobre les variables reals. Els augments d’oferta monetària no produeixen cap variació ni en la producció ni en l’ocupació. La teoria quantitativa del diner creu en una causa única que actua com a desencadenant de la inflació; l’augment de la quantitat de diner existent en el sistema econòmic. D’aquí deriva que la PE queda limitada, en quant a la consecució de l’estabilitat de preus, al control monetari de la quantitat de diner en circulació compatible amb el creixement de la producció.
KEYNES va traslladar l’èmfasi a la relació entre flux de despesa i flux de renda. Considerava els canvis en l’stock de diner com d’importància menor en períodes d’elevat atur. Només tindrien influència significativa en situacions de plena ocupació..
4.. La política exterior
L’equilibri de la balança de pagaments l’hem de tenir en compte. Hem d’estar en equilibri perquè si les M > X ens endeutem amb l’exterior. Si tenim divisa estrangera les podem utilitzar per comprar a l’exterior. També es pot compensar la sortida amb una entrada de capital estranger per invertir al nostre país.
1. Instruments de PE
Els instruments fonamentals són: - Política Fiscal
- Política Monetària
- Política Exterior
- Polítiques de Rendes i Preus
2.2.1 La Política Fiscal
La Política Fiscal són les variacions discrecionals que un govern efectua en els seus ingressos i despesa pública, amb la finalitat primordial d’influir en el nivell d’activitat econòmica.
És la política amb la que es pot exercir més influència sobre l’economia d’un país.
La visió antiga de la hisenda pública analitzava les despeses i els ingressos amb una visió on l’estat només havia de protegir la propietat privada.
Els fonaments per defensar l’actuació de l’estat, abans de KEYNES, era que la intervenció de l’estat havia de ser la mínima possible perquè creien en la “Llei de Say”: tota oferta genera la seva pròpia demanda, és a dir, que es produeix es generen salaris i beneficis, i amb aquest salaris els treballadors compren, generen demanda pels productes que han fet. En qualsevol producció es generen rendes, que després es consumeixen on s’inverteixen. Si s’estalvia, els bancs presten les rendes que s’acaben consumint. Si la demanda fos més gran, sempre que hi hagi desajust, s’ajusten automàticament els pròxims salaris.
Pels neoclàssics, el que determina la producció d’un país és la capacitat de produir. A curt termini poden haver desajustaments causats per problemes externs o pel mercat exterior. Tot el que es produeix s’acaba posant al mercat i es dona plena ocupació (Laissez-faire).
Variables d’ajust: P (preu) W (salaris)
KEYNES defensa a ultrança la intervenció pública en situacions de desequilibri. La noció clàssica de pressupost equilibrat s’hauria de substituir per la de pressupost d’estabilització autonòmica segons la lògica de que si el nivell d’activitat econòmica cau, ha de disminuir-se la imposició i augmentar la despesa pública; mentre que si passa al contrari, la política fiscal ha d’actuar en sentit oposat.
Variables d’ajust: Y (producció) L (ocupació)
La síntesi neoclàssica va servir com a plataforma teòrica de la política fiscal keynesiana. L’objectiu principal era estabilitzar l’economia i mantenir-la en creixement constant, de tal manera que el PIB real s’aproximés el més possible al PIB potencial o de plena ocupació.
KEYNES ens diu que es pot donar una situació en l’economia on es doni un equilibri i aquest no sigui de plena ocupació. L’equilibri és la situació en la que no hi ha forces que portin cap a una altra situació. No es complia la “Llei de Say” , ja que no sempre la demanada era suficient per absorbir la capacitat d’oferta, de manera que l’estat ha d’actuar per assumir aquesta capacitat per assumir un equilibri de plena ocupació.
El que acaba passant és que es disminueix la producció i l’ocupació. Podem arribar a equilibris amb atur. L’estat ha d’actuar per incrementar l’ocupació. L’estat ha d’actuar fent despesa pública.
KEYNES elabora la teoria del multiplicador de la despesa pública. Quan l’estat fa una despesa pública, genera rendes a l’economia. La gent que rep els beneficis els inverteix o els consumeix, i es genera una nova demanda, que dependrà de la propensió marginal al consum (PMgC = c), on cada nova unitat de renda que tenim, quina part d’aquesta consumim (c = 0-1). L’argument del multiplicador ens diu que quan augmenta la despesa pública, augmenta la demanda i es generen noves rendes que acaben generant una nova demanda privada. La producció dels productes que comprem també generen rendes, que es podran utilitzar per estalviar o consumir més. Un increment inicial de la despesa pública (G), provoca un increment de la producció molt superior a l’augment inicial.. El multiplicador serà igual a l’augment que aconseguim amb la producció d’una renda dividit per l’augment de despesa pública:
K = ↑ Y ↑ G
C = C (^) O + c + (Y-T)
Y = C + I + G → Y = C 0 + c (Y-T) + I + G ↓ Y* = C 0 + I + G + cT
PEACOCK i WISERMAN van intentar trobar les reaccions entre les variables i l’augment de la despesa, però no es donava, no es podia contrastar de manera estadística. Els augments en despesa pública al llarg de la història responien a situacions excepcionals. El que ara es destaca és que a un augment de la despesa pública, cal que augmentin els impostos i això només s’acceptava en circumstàncies excepcionals, com les guerres i els desastres naturals.
BARAN i SWEEZY (1966) analitzaven quina era la causa del fort augment en la despesa pública en les economies occidentals. A aquestes economies capitalistes riques, el capital, cada vegada generava més excedent augmentat la capacitat de produir que no podia absorbir el sector privat, de manera que quedava excedent de producció. L’estat ajuda al capital absorbint l’excedent de producció. Per evitar que es continuï generant major capacitat de produir, l’estat absorbeix l’excedent incentivant a que no es generin nous problemes. Augmenta molt la despesa militar, l’estat no ajudarà a la contradicció del sistema amb l’absorció dels excedents.
SUSAN DE BRUNHOFF, diu que amb el temps, el cost indirecte de la força de treball és més i més elevat; per tenir un treballador útil ha d’obtenir rendes que permetin la formació adequada, mantenir la família,.... L’augment de la despesa pública s’explica perquè cada vegada mes, l’estat s’encarrega del cost indirecte de la força de treball que va augmentant. L’empresa paga un salari per que treballa i la despesa sanitària, pensions, educació, es van traspassant cap a l’estat, que d’aquesta manera les empreses ja no s’han de fer càrrec.
GOUGH diu que a les economies desenvolupades, quan es produeix la proletarització de la gent, és fan més necessàries les despeses socials per limitar la conflictivitat social. El sistema econòmic genera polarització dels treballadors i necessitem despesa pública per limitar els conflictes.
O’CONNOR ens diu que la subsistència del sistema econòmic necessita major recolzament de l’estat i de les empreses.
El PUBLIC CHOICE diu que l’augment de la despesa pública respon al clientel·lisme polític i a la voluntat d’acumulació de més poder.
En definitiva, la despesa pública ha anat augmentant de manera continuada, però amb irregularitats, al menys fins els 80’s. A partir dels 80’s hi ha un fre, però no una disminució important de la despesa pública.
2.2.1.2 El dèficit públic
Un govern ha d’equilibrar les seves despeses i ingressos.
Referent a la despesa, trobem la despesa pública regular (G), que inclou la inversió pública i els pagaments per transferències i el pagament dels interessos pel deute públic acumulat en el passat (i.B).
La primera font per finançar les despeses són els impostos (T).
Dèficit pressupostari = G + i B – T
Maneres de finançar l’excés de despesa sobre els ingressos:
1. Emissió de bons per a ser comprats pel públic
2. Creació de diner i utilitzar-lo per pagar els béns i serveix que compra i els interessos del deute emès en el
passat.
La restricció pressupostària del govern ens indica que no pot gastar més recursos dels que pot disposar. A cada període, el sector públic té un volum nominal de despeses que ha de finançar mitjançant impostos, emissió de deute públic o endeutant davant al públic o mitjançant la creació de diners, a través de l’apel·lació al BC, que aquest crea diners a través de l’augment de la base monetària (monetització del deute). La restricció pressupostària posa clarament de manifest que el dèficit públic, a part del seu efecte sobre la producció, també pot afectar la quantitat de diners en circulació i a la riquesa dels agents econòmics per les seves tendències d’actius públics.
Si s’adopta una política fiscal expansiva i es finança amb la creació de diners, es produeixen uns efectes sobre la renda i els tipus d’interès superiors. Un increment del dèficit públic finançat amb na creació de diners provocarà sobre la renda un efecte expansiu superior al que es pretenia inicialment per les autoritats econòmiques, derivat lògicament dels efectes monetaris causats per la manera de finançar el dèficit. La política fiscal no pot funcionar amb independència de la política monetària, ja que les dues es troben interrelacionades,. Les autoritats econòmiques han de tenir en compte els efectes monetaris i per evitar excessos d’expansió de l’activitat econòmica, haurien d’incrementar en menor mesura la seva despesa pública.
Per l’escola clàssica i sota el supòsit d’una economia en situació de plena ocupació, l’emissió de deute públic per a finançar el dèficit suposa que només pot restaurar-se l’equilibri mitjançant una reducció en el nivell de la demanda agregada, via augment en el nivell de preus o del tipus d’interès. A curt termini, el dèficit públic produeix un desplaçament total de la despesa privada; una reassignació de recursos entre el sector públic i el privat sense modificar el nivell agregat de la renda. Si la despesa privada no es redueix, la despesa total augmentaria i consegüentment augmentaria la velocitat de circulació del diner. L’emissió de deute elevaria els tipus d’interès en un primer moment, sense induir a una reducció dels saldos monetaris del sector privat, ja que la demanda de diner és insensible a les modificacions dels tipus d’interès.
Pels keynesians, que parteixen de la tesi de que l’economia pot trobar-se en equilibri amb desocupació dels recursos, la utilització del dèficit públic, amb el finançament via endeutament, pot aconseguir que es recuperi la plena ocupació sense produir cap desplaçament del sector privat a l’haver recursos ociosos.
2.3... Els pressupostos Generals de l’Estat
Un pressupost públic és un document comptable on es reflecteixen les despeses i ingressos prevists pel sector públic per a un període de temps. Representa una ordenació i planificació de les activitats públiques.
El FMI i la UE, intenten que tots els països tendeixin cap al dèficit zero. El Pacte d’Estabilitat imposat per la UE suposa el compromís per part d’aquest de mantenir el pressupost zero o amb un dèficit per sota del 3% en casos difícils.
El govern espanyol acull amb entusiasme aquesta norma fins al punt que ha establert una llei, Llei General d’Estabilitat Pressupostaria, on el saldo del pressupost públic ha de ser zero. A l’Administració Central es compensa el dèficit que té amb el superàvit de la SS i de l’INEM, tot i que també tenen una llei, que aquesta imposa un límit de despesa on defineix els fons de contingència (2%) on es destinen diners per fer front a possibles increments de despeses.
Els successius dèficits públics no amortitzats són els que constitueixen el total del Deute Públic: el que l’estat deu als ciutadans i als grans agents financers que li han prestat els seus estalvis. Amb la Llei d’Estabilitat Pressupostària el govern renuncia a utilitzar la política fiscal com a instrument d’actuació econòmica que permeti compensar els cicles econòmics.
Els pressupostos suposen planificar l’actuació pública de l’any següent. L’Estat per preveure els seus ingressos i despeses ha de fer les prediccions sobre el funcionament de l’economia a l’any següent i del marc general previst per a l’economia, que acostumen a incloure’s en la publicació del pressupost perquè són la base per a la confecció del mateix; aquestes previsions són les Previsions macroeconòmiques o Quadre macroeconòmic i fan referència a les variables macroeconòmqiues més importants. És a partir d’aquestes previsions que es realitzen els càlculs d’ingressos i despeses presentats en el pressupost.
Les previsions macroeconòmiques poder ser incorrectes:
• Involuntàriament
• Es poden utilitzar deliberadament per camuflar aspectes del pressupost (comptabilitat creativa)
Hi ha diverses teories al voltant del dèficit zero. Per KEYNES era molt positiu si s’està en recessió. Per veure la capacitat que té un país per endeutar-se hem de mirar el cos que comporta. A Espanya tenim un endeutament del 55% del PIB.
Tots els governs fan previsions optimistes. La situació econòmica general és d’estancament. L’economia europea està en fase recessiva i avui dia les coses han anat a pitjor. Esperar un fort creixement és bastant il·lusori. Un dels factors que poden ajudar a millorar l’economia per part del govern és la disminució d’impostos, que farà que la gent tingui més renda disponible i generarà més demanda, reanimarà el consum i l’economia.
1.. La Política monetària
La PM consisteix en l’acció conscient duta a terme per les autoritats monetàries, on la inacció deliberada, per canviar la quantitat, la disponibilitat o el cost del diner, amb l’objectiu de contribuir a aconseguir alguns dels objectius bàsics de la política econòmica; controlar la quantitat de diner que existeix en una economia, per aconseguir els objectius prèviament establerts.
La PM es basa en la utilització d’uns determinats mecanismes: els instruments monetaris, per aconseguir objectius econòmics, que aquests són els propis de les polítiques d’estabilització: actuacions a curt termini que pretenen mantenir un nivell de demanda efectiva suficient per aconseguir un nivell acceptable de creixement de la renda i de l’ocupació sense pressionar excessivament sobre el nivell de preus.
Els agents encarregats d’aplicar la política monetària d’un país són el BC, que és l’encarregat de manejar els instruments monetaris que regulen la liquides, i el govern. El govern és qui estableix els objectius econòmics que pretén aconseguir: taxa de creixement dels preus, taxa de creixement del PIB o el nivell d’ocupació.
El diner serveix com a mitjà de pagament, és una unitat per valorar totes les coses i també és un dipòsit de valor; el diner permet transferir riquesa d’un període a un altre. el diner avui dia té un valor intrínsec, és diner fiduciàri.
Diners d’una economia:
• Diners en mans del públic
• Diners en comptes corrents
• Dipòsits en els bancs
Agregats monetaris:
• M1 = efectiu en mans del públic + dipòsits a la vista
• M2 = M1 + dipòsits d’estalvi
• M3 = M2 + dipòsits a termini
• M4 = M3 + altres actius líquids (pagarés d’empreses, deute públic, ...)
En una economia es crea diner a través del BC, que és l’únic que te la potestat de fabricar i emetre diners. La Banca privada és la que crea més diners gràcies a la concessió de crèdits.
Les caixes han de tenir un coeficient de reserva: e = reserves Dipòsits
M = 1 – R → MULTIPLICADOR DEL DINER
e Si augmenta el coeficient legal de reserves els bancs podran prestar menys i s’hauran de crear més en forma de reserves. Si disminueix el coeficient de reserva vol dir que es pot prestar més i la creació de diners a l’economia serà més gran.
2.2.2.1 El Banc Central
Les funcions del BC:
1. Emissor del diner legal
• Operacions principals de finançament
• De finançament a més llarg termini
• D’ajust
• Estructurals
• Facilitats permanents:
• Crèdits a un dia
• Dipòsits al BC a un dia
• Coeficient de caixa
2.. La política de preus
Es dona molta importància a la inflació (increment generalitzat dels preus d’una economia). La inflació es mesura amb l’IPC que reflexa l’evolució d’una cistella de béns ponderats en funció de la seva importància i consum d’una família. Hauria de ser n reflex del que consumeix una família.
El deflactor del PIB ens mostra tots els preus d’una economia, considerant els productes finals i intermedis.
Hi ha altres índexs, com l’Índex d’inflació subjacent, que ens mostraria l’evolució dels preus d’una economia sense tenir en compte els preus del petroli i els aliments no elaborats perquè el preu d’aquests dos poden variar a curt termini per factors que no tenen res a veure amb l’economia del país. També es parla de l’Índex de preus latent, que cada vegada és menys important i mostraria l’evolució de l’índex de preus sense tenir en compte alguns controls públics.
És important el control dels preus perquè així no es perd competitivitat al mercat exterior; la inflació provoca redistribució de rendes no desitjades, i les rendes fixades nominalment hi perden amb la inflació. Els més beneficiats són els que deuen préstecs i surten perdent els que han prestat. Una inflació genera incertesa sobre quin serà el valor de la moneda.
L’objectiu és controlar els preus. Consisteix en regular mitjançant un control administratiu l’evolució d’alguns preus. Quan es treuen els controls es disparen els preus i genera problemes a l’economia.
3.. La política de rendes
Consisteix en l’actuació per intentar controlar l’actuació de les diferents rendes d’una economia per tal que aquestes siguin compatibles amb els objectius de PE. Consisteix en intentar moderar l’evolució de les demandes salarials i intentar moderar l’augment de preus que fan els empresaris per tenir més beneficis. L’objectiu principal és limitar l’augment de preus de l’economia.
Pels keynesians la lluita de treballadors i empresaris per tenir més poder adquisitiu generaria inflació. Els empresaris sempre que l’estructura sigui oligopolísitca tenen certa capacitat per modificar els preus u com que volen més beneficis, augmenten els preus. Els treballadors volen millorar les seves condicions de vida i demanden un increment salarial. Si els treballadors estan organitzats poden aconseguir-ho i els empresaris que augmentin els salaris augmentaran els preus. Els treballadors presionaran i després augmentaran els preus.................. (espiral inflacionista). La idea de la política de rendes és trencar amb l’espiral inflacionista i es posen d’acord per evitar el procés inflacionista.
L’acord pot ser entre agents socials o a tres bandes (patronal, sindicat i govern). I també pot ser un acord entre diferents grups polítics.
Tot i que el principal objectiu és la inflació, n’hi ha d’altres, com arribar a una major estabilitat social i menor conflictivitat social. Un altre objectiu pot ser que ajudi a augmentar la inversió. Un objectiu cada vegada més important és aconseguir major competitivitat internacional, es pot utilitzar per garantir mínims costos i així tenir més competència exterior. Pot tenir un efecte redistributiu, que al renunciar a un salari indirecte, el govern pot oferir un major salari directe. Tot i que el principi és arribar a un acord, gairebé sempre s’identifica la política de rendes amb la política de control salarial.
Els teòrics que estan a favor de la política de rendes són els post-keyenesians i estan a favor d’un control de les diferents rendes com a mal menor per intentar limitar l’espiral inflacionista. Els mercats no són de competència perfecta de manera que els empresaris poden augmentar els preus i veuen que la renda dels treballadors depenen de la capacitat de negociació.
Els neoclàssics estan generalment en contra, però hi ha matisos. Diuen que és poc efectiva per controlar la inflació. La inflació és una qüestió únicament monetària i l’única manera de controlar la inflació ha de ser amb una política restrictiva. L’ideal és que els mercats es puguin ajustar lliurement. S’ha d’aconseguir que el mercat s’ajusti de manera adequada, però si és impossible de limitar, si que s’hauria d’imposar una política de rendes, però que només controlés els salaris per tenir majors beneficis.
Pactes de la Moncloa: els sindicats van moderar les demandes salarials i va haver estabilitat social.
4.. La Política exterior
El sector exterior és l’eix del qual gira tota la política econòmica a tots els governs. A partir dels 80’s el factor de creixement és el sector exterior. La política exterior analitza les relacions econòmiques i les actuacions de les autoritats.
Els grans blocs de relacions internacionals entre política exterior són:
• Intercanvi de mercaderies
