¡Descarga Apunts Percepció y más Apuntes en PDF de Psicología solo en Docsity!
TEMA 6 – DEFINICIÓ I CARACTERÍSTIQUES
SENSACIÓ VS PERCEPCIÓ
6.1 INTRODUCCIÓ A LA PERCEPCIÓ 6.1 INTRODUCCIÓ A LA PERCEPCIÓ
Etimologia: inter (entre) + lego (jo escullo) Percipere – apoderar-se d'alguna cosa La percepció és la configuració d'una realitat incerta. La percepció s'ha d'entendre com un tractament de la informació, i no com un reflex de la realitat física. Ha de ser seleccionat ATENCIÓ Ha de ser descodificat PERCEPCIÓ Ha de ser identificat MEMÒRIA PERCEBRE -és des d'aquesta concepció – ESCOLLIR ENTRE ALTERNATIVES
6.2 DEFINICIONS GENERALS: PERCEPCIÓ6.2 DEFINICIONS GENERALS: PERCEPCIÓ
- Procés psicològic pel qual entrem en contacte amb el món a la recerca d'un comportament eficaç.
- Cerca d'un món objectiu, reglat i compartit. Descripció de les regles que regeixen la nostra relació amb l'entorn.
- Descriure la relació entre la “ment” i el “món exterior”.
6.3 DEFINICIONS ESPECÍFIQUES: SENSACIÓ I PERCEPCIÓ6.3 DEFINICIONS ESPECÍFIQUES: SENSACIÓ I PERCEPCIÓ
SENSACIÓ : Estimulació dels òrgans dels sentits. Implica dos processos: l'activació dels receptors sensorials i la transducció de l'energia.
- Font de coneixements del món exterior
- Canals bàsics pels que arriba la informació
- Permeten orientar-nos respecte el medi i respecte un mateix
- La seva importància es manifesta en les alteracions / privacions PERCEPCIÓ : Organització i interpretació de la informació sensorial en una cosa amb sentit (implica l'activitat no només dels òrgans sensorials sinó també del cervell) Una definició més extensa: Conjunt de processos i activitats, relacionats amb l'estimulació que arriba als sentits, pels quals obtenim informació sobre el nostre entorn, accions i estats interns.
- Procés constructiu pel que organitzem les sensacions i captem conjunts o formes que tenen sentit.
- Depèn de les característiques de l'estímul i del subjecte perceptor
- Procés d'informació adaptació a l'ambient
- Procés de selecció
6.4 NIVELLS DEL PROCÈS PERCEPTIU:6.4 NIVELLS DEL PROCÈS PERCEPTIU:
Els elements necessaris per a que es doni el procés perceptiu són:
- Detecció
- Transducció
- Processament de la informació PROCÈS: IMPULSOS NERVIOSOS (P.A.)
RECEPTORS SENSORIALS
(sentits)
ENERGIA
(estímul) CERVELL (àrea corresponent)
6.5 MODALITATS SENSORIALS6.5 MODALITATS SENSORIALS
a) EXTERORECEPTORS:
- Quimioreceptors: Sensors de molècules químiques disperses en l'aire i agua. GUST I OLFACTE
- Dermoreceptors: Sensors de la pressió mecània exercida sobre la pell. TACTE, PRESSIÓ I VIBRACIÓ
- Mecanoreceptors: Sensors de la pressió mecànica que es propaguen a través d'ones sonores. AUDICIÓ
- Fotoreceptors: Sensors de la radiació electromagnètica, entre la que destaca la llum visible o espectre cromàtic. VISIÓ b) PROPIOCEPTORS: Informen sobre la posició de les articulacions, sobre el to muscular, moviments corporals, postura del cos (sentit cinestèsic) i de l'equilibri (sistema vestibular) c) INTERORECEPTORS: sensacions internes, sensibilitat visceral difusa, sensacions de l'aparell digestiu (gana, etc) LÍMITACIONS DELS ÓRGANS SENSORIALS: Els òrgans sensorials tenen limitacions. Per exemple, respecte a la visió, som sensibles a longituds d'ona compreses entre 380 i 760 nanòmetres. I en quant a l'audició, som sensibles a freqüències compreses entre 20 i20.000 Hz. I el tacte per exemple, som sensibles a diferents tipus de pressió segons la zona del cos on apareix l'estímul. LLINDARS ABSOLUTS:
- Visió: una espelma encesa a 45 km en una nit fosca
- Audició: el “tic-tac” d'un rellotge a 6m de distància en condicions de silenci total
- Gust: una culleradeta de sucre en 7 l d'aigua
- Tacte: l'ala d'una mosca caient sobre la nostre galta des d'1cm FACTORS QUE INFLUEIXEN EN LA SENSACIÓ
- Intensitat de l'estímul
- Adaptacio sensorial
- Edat o envelliment
- Diferents estats de l'organisme
- Efectes de determinades substàncies químiques
- Estimulacions sensorials
- Diferències individuals
- Sinestèsia (posar info de la sinestèsia i del membre fantasma)
TEMA 7 – TEORÍES DE LA PERCEPCIÓ,
ORGNITZACIÓ I RECONEIXEMENT
7.1 DESCRIPCIONS DE LA “REALITAT”7.1 DESCRIPCIONS DE LA “REALITAT”
L'AMBIGUETAT DEL MÓN FÍSIC:
El món físic és ambigu per als nostres sensors i la percepció està al servei de garantir la supervivència. Per tant, la seva funció primordial es “superar” la ambigüitat del món físic. Prenem decisions en la incertesa. La solució (percepció) és SUBÓPTIMA però serveix per garantir la supervivència: ÉS ADAPTATIVA. La percepció busca reduir alternatives que el món físic genera en la interacció amb els nostres sensors. Redueix la incertesa pròpia de les senyals de l'entorn. L'ESTÍMUL: DIFERENTS REALITATS O DIFERENTS DESCRIPCIONS DE LA REALITAT: Món físic (REALITAT FÍSICA) → (SISTEMA VISUAL) → La percepció (UNA REALITAT PRÒPIA) La percepció és un tractament d'informació i no una realitat física. No és instantània. Els sistemes sensorials tenen una difícil tasca alhora de descodificar la informació del món. S'enfronten a múltiples problemes: Canvis de luminescència, canvis de forma... El sistema visual efectua moltes operacions de transformació, d'anàlisi, de síntesi, i d'activació de coneixements (operacions de tractament) Percebem en el cervell. Som conscients del que passa a la nostra retina un parell de ms després. La informació es reestructura constantment. Una forma clàssica (almenys des dels empiristes anglesos del s.XVIII) de descriure l problema de la percepció es a través de la distinció entre les dus modalitats que cal considerar en l'estímul perceptiu denominades: estimulació proximal i estimulació distal.
- Estímul proximal: La informació que arriba als sensors. (única de cada persona) És la informació que actuarà sobre els receptors sensorials al cervell. Consisteix en el patró concret d'energia que actua directament sobre un receptor sensorial (o conjunt de receptors). Produeix llavors un efecte físic/químic immediat en el receptor, al que aquest correspon amb una reacció física/química determinada.
- Estímul distal: La informació física. Aquell aspecte de la realitat circumdant (objecte,propietat, event o situació) que d'alguna manera participa en la gènesi de l'estímul proximal i que sense necessitat d'actuar directament sobre el receptor s'acaba convertint en el referent de l'acte perceptiu. La relació entre el món i la ment es basa en la transformació d'una forma de representació (estímul distal) en una altra (estímul proximal) Quan veus un arbre, aquest és l'estímul distal, mentre que la llum reflexada per la seva superfície, tal com incideix en els fotoreceptors de la retina, és l'estímul proximal. La situació en la que es troba el subjecte al percebre es la que, per una part necessita
PERCEPTES BI-ESTABLES
Una imatge que és ambigua per sí mateixa i que pot ser interpretat de dues formes diferents. El sistema perceptiu visual selecciona una de les interpretacions. Exemples: El cub de Necker El got de Rubin
CONTRAST SIMULTANI:
Els colors reben influencies que es manifesten en les seves variacions de lluminositat, calidesa o saturació, segons els colors que l'envoltin. Aquest efecte es denomina contrast simultani o il·lusió visual pel qual el brillo percebut d'una zona depèn de la intensitat del àrea circumdant. EL PROBLEMA GLOBAL DE LA PERCEPCIÓ Correspondència psicofísica entre la energia física de l'estímul i la experiència psicològica corresponent.
- El cervell utilitza una descripció funcional per als seus propòsits que no és la descripció física dels estímuls.
- No captem totes les propietats dels objectes, ni totes les dimensions, etc.
- Tot allò que no captem ho reconstruïm (amb il·lusions perceptuals)
- Cal entendre la percepció com a tractament de la informació, no com un reflex de la realitat física.
- La percepció funciona com un generador d'hipòtesis.
- El sistema efectua moltes operacions de transformació, anàlisi, síntesi i d'activació de coneixements que són operacions de tractament de la informació.
MÓN FÍSIC
(la “realitat”) LA PERCEPCIÓ
( una realitat)
– FENOMEN PHI:
El fenomen phi és una il·lusió òptica definida per Max Wertheimer en la psicologia de la Gestalt el 1912, que juntament amb el fenomen de persistència retiniana van formar part de la base de la teoria del cine, al que va ser aplicat per Hugo Münsterberg el 1916. El fenomen phi és una il·lusió òptica del nostre cervell que ens permet percebre moviment continu on hi ha una successió d'imatges. En altres paraules, és com si ens inventéssim la informació de la qual no disposem (entre imatge i imatge) per acabar de percebre el moviment. És només una limitació del sistema humà visual, que rau en persistència retiniana. PERCEPCIÓ INDIRECTE: NEW LOOK - BRUNER & POSTMANN Postura funcionalista: Veuen la percepció com una activitat adaptativa. Donen importància als processos interns, motivacionals, però també admeten cert rol de factors estructurals. Passos en el procés perceptiu :
- Formulació d'hipòtesis
- Entrada d'informació
- Verificació o rebuig de la hipòtesis Supòsits :
- Mentre més forta és la hipòtesi, major la possibilitat de sorgir i guiar el procès perceptiu.
- Mentre més forta, menys informació cal per confirmar-la i més per a rebutjar-la. Experiment de Bruner i Goodman (1947) La percepció indirecte defensa que el subjecte és actiu, i que per tant està influenciat per la cultura, la societat, la personalitat... En el cas d'aquest experiment, la percepció d'unes monedes queda alterada pels interessos i situacions socioeconòmiques dels subjectes de l'experiment. Experiment: Consisteix en demanar als subjectes que diguin més o menys quina és la mida d'una moneda i veuen que els pobres tendeixen a dir sempre que és més gran del que veritablement és. És així perquè per ells una moneda té molta més importància i la magnifiquen. I així demostren que les característiques d'un mateix influeixen en com percebem les coses.
7.3 LES IL·LUSIONS PERCEPTIVES:7.3 LES IL·LUSIONS PERCEPTIVES:
La visió és: una de les possibles descripcions de la realitat. Una descripció funcional que és útil, per la supervivència, que funciona. Les il·lusions visuals són una conseqüència lògica del funcionament normal de la nostra visió, i que a més, formen part de la nostra vida quotidiana. Nos són un error, pels psicòlegs són una manera d'apropar-nos a entendre com funciona el cervell. Les il·lusions mostren les dreceres que el cervell ha desenvolupat per sobreviure en aquest món. TIPUS D'IL·LUSIONS: A partir de les causes que les originen, Richard Gregory (1997) ha proposat una classificació molt útil de les il·lusions visuals:
- Il·lusions físiques : Alteracions que tenen lloc abans quela imatge arribi al ull. Són aquelles que s'expliquen a partir de les distorsions de la llum que tenen lloc entre l'objecte i l'ull.
- Il·lusions fisiològiques: Alteracions ocasionades pel funcionament fisiològic de descodificació de les senyals sensorials (processament de baix a dalt). Són il·lusions que ens aporten informació relativa a la bastida fisiològica del sistema visual humà, i sobretot, dels mecanismes biològics a nivell retinià.
- Il·lusions cognitives: Alteracions ocasionades per les regles que aplica la ment per a interpretar el món que ens envolta (processament de dalt a baix) IL·LUSIONS FÍSIQUES: Qualsevol pèrdua d'informació pot crear incertesa i provocar ambigüitats, com ara és el que pot ocorre en un entorn amb boira. En aquest cas, és evident que la causa és bàsicament física, tot i ser necessari un sistema perceptivo-cognitiu per sofrir la il·lusió i un sistema fisiològic en el qual s'implementi. És probable que la il·lusió visual d'explicació física més famosa sigui l' Arc de Sant Mart í, la qual s'explica a partir de la diferent magnitud dels angles de refracció d'unes longituds d'ona i d'unes altres de l'energia electromagnètica procedent del sol. Hi ha altres il·lusions visuals d'explicació física que poden ser molt quotidianes com és la visió d'objectes de color vermellós o ataronjat a la posta del sol. Les longituds d'ona que solen provocar aquests colors pateixen menys difracció a l'hora de travessar una major quantitat d'atmosfera, com és el cas de la situació que es dona entre nosaltres i el sol a l'hora de la posta. Una altra il·lusió d'explicació física molt habitual és la de veure les muntanyes allunyades de color blavós. La causa és en la línia de l'anterior i és que les longituds d'ona curta, responsables de provocar els blaus, es difracten amb major quantitat i això provoca que aquestes longituds d'ona d'alguna manera quedin suspeses a l'atmosfera. Així, qualsevol objecte llunyà tindrà una aparença blavosa, com el mateix cel.
La il·lusió d´ asincronia induïda ocorre perquè en alguns casos (freqüències espacials majors de 3Hz) el sistema visual percep contrasts més que luminàncies. Degut a que un anell es blanc i l'altre és negre, el contrast amb els cercles interns queda desincronitzat. Un anell blanc té contrast màxim amb el seu cercle intern negre mentre que un anell negre té contrast mínim amb un cercle intern negre. Les diferències de contrast es redueixen si ambdós anells s´ubiquen en el 50% de gris (ja que el contrast amb el cercle blanc i el negre seria el mateix). Tanmateix quan més ample és l´anell major és la il·lusió. Per tant, és esperable que en el cas dels anells més amples, hagis necessitat situar la barra més pròxima al 100% per tal que el nivell de gris dels anells hagi estat el mateix. D´altra banda, quan l´amplada dels anells és mínima, és probable que hagis aconseguit veure els cercles sincronitzats inclòs amb un alt percentatge de diferència del color dels anells. Ha estat així? IL·LUSIONS COGNITIVES: Les il·lusions visuals d'explicació cognitiva són prou diferents a les físiques i a les fisiològiques ja que depenen i estan basades en el coneixement del món que ens envolta. Richard Gregory (1997) distingeix entre les que sorgeixen d'aplicacions incorrectes de les regles generals i les que sorgeixen de coneixements mal aplicats. Al primer conjunt pertanyen les il·lusions on les regles d'organització general de la percepció han estat aplicades de manera molt genèrica i, fins i tot, de manera poc apropiada a objectes o situacions. Aquestes regles no sempre emergeixen a la ment de l'observador. Les il·lusions de Ponzo i de Poggendorff també són il·lusions d'explicació cognitiva basades en regles. La il·lusió de Poggendorff és una vella il·lusió que fou descoberta el 1860 pel físic alemany Johann Christian Poggendorff. Probablement els teus resultats mostrin que la il·lusió és més forta en els rectangles que en els ovals, i que a més, és més forta quan més amples són les formes. Aquest efecte pot ser explicat a partir de la teoria del processament de la profunditat (Depth-Processing Theory). Aquesta teoria es basa en el supòsit que, al presentar o representar un objecte, la interpretació visual natural és en tres dimensions. En conseqüència, el nostre sistema visual té certs problemes per interpretar les figures representades bidimensionalment. La teoria proposa que el cervell interpreta la figura de Poggendorff com una situació tridimensional i no com una figura en dues dimensions com realment és. Les línies obliqües són interpretades com arestes d'una superfície en profunditat i, per tant, són percebudes com a no colinears. D'això se'n deriva que els angles percebuts entre les línies i el rectangle no es corresponen fidelment amb els angles reals de la figura bidimensional, el que provoca una alineació percebuda diferent a la dibuixada.
Potser, això permet explicar també perquè la il·lusió es menor amb ovals que amb rectangles, donat que un oval fa que la interpretació tridimensional sigui de menor magnitud. Tanmateix, els rectangles més estrets provoquen una tridimensionalitat percebuda menor. De totes maneres, encara no es comprèn plenament la il·lusió de Poggendorff i les investigacions respecte aquest efecte continuen. La il·lusió de Ponzo , està relacionada amb la interpretació que fem de la distància. La teoria més acceptada per a l'explicació de la il·lusió de Ponzo es coneix amb el nom de Teoria de la constància mal aplicada. Aquesta teoria argumenta que interpretem certs indicis en la il·lusió com claus de profunditat. En el cas de Ponzo, les imatges en perspectiva del fons fan que l'altura on es troba la línia superior sigui interpretada com a distància en la situació de perspectiva. Sabem que els objectes llunyans es veuen més petits, per la qual cosa jutgem malament les dimensions degut al fet que ho fem basant-nos en la constància de grandària dels objectes. Per aquesta raó has jutjat que la línia superior era major quan més "lluny" estava. Al segon conjunt pertanyen les il·lusions visuals d'explicació cognitiva basades en l'aplicació de coneixements inapropiats a objectes específics. Alguns dels exemples més coneguts d'aquestes il·lusions són la il·lusió de la cara buida (hollow face), el mirall de Magritte i els núvols amb figures de vaixells, cares o gossos. La il·lusió d'escacs també pertany en aquest grup. Com segurament observaràs, la major distorsió es dóna a l'hora d'escollir el color corresponent a la rajola central, que és la que es troba sota l'efecte de l'ombra. Assumim que el taulell es composa de peces blanques i negres sense tenir en compte el canvi de color que implica l'ombra. Aquest fenomen s'anomena constància de color, i és el que ens permet identificar els colors tant si es troben al sol com a l'ombra. La il·lusió que es dóna en el taulell d'escacs es basa en el mateix mecanisme. Quan s'han de col·locar les rajoles, no es té en compte l'enfosquiment que implica l'ombra sobre la rajola blanca, de forma que en aquest cas, l'error és major ja que assumim que és blanca i l'ajustament que es fa del color és més blanc del que tocaria.
- És la forma més elemental d'organització perceptiva.
- L'organització figura-fons es dóna a la ment i no a l'estímul
- També és possible amb altres modalitats sensorials. PRINCIPI DE PROXIMITAT: Davant d'estímuls iguals tendim a a agrupar els més propers entre sí. PRINCIPI DE SIMILITUD Agrupem en funció de la similitud, que pot ser donada per la forma, color, textura... PRINCIPI DE LA SIMETRIA Agrupem els objectes que mostren simetria. Per la regla de proximitat, els centres podrien formar unitat, però s'imposa la llei de la simetria, i percebem 3 parèntesis. PRINCIPI DE CONTINUITAT Percebem com a un tot els elements que van en una mateixa direcció, amb corbes o recte, en comptes de canvis bruscos. Els detalls que mantenen un patró o adreça tendeixen a agrupar-se junts, com a part d'un model. És a dir, percebre elements continus encara que estiguin interromputs entre si.
PRINCIPI DE TANCAMENT
Quan una corba és incompleta, la tanquem de la forma més regular possible, seguint patrons coneguts. Això explica el triangle subjectiu de Kanizsa (il·lusió cognitiva) En la figura es percep un triangle equilàter blanc, però de fet no existeix cap. Aquest efecte és conegut com a contorn subjectiu. També, aquest triangle blanc inexistent sembla ser més brillant que l'àrea circumdant, però de fet es té la mateixa lluentor del fons. RECONEIXEMENT VISUAL
- Igualació a la plantilla i al prototipus Prototips : representacions emmagatzemades en la memòria de diversos objectes o estímuls de l'entorn. Plantilla : patrons específics emmagatzemats en la memòria per a diversos estímuls visuals que trobem. En primera instància, d'acord a la teoria de la igualació de plantilles, tenim diverses plantilles o patrons específics, emmagatzemats en la memòria. Per exemple, en observar una lletra resolem si s'assembla a una de les nostres plantilles. Si ocorre, reconeixem la lletra; si no, busquem una altra. La idea que cada patró encaixa en un motlle té una mica de lògic, però funcionalment és inflexible i desavantatjosa perquè necessitaríem memoritzar totes les variants de la mateixa categoria d'un estímul, la qual cosa faria el procés més lent i per tant, més ineficient. En contraposició apareix la teoria de la igualació del prototip, la qual proposa que emmagatzemem patrons abstractes, en la memòria. Quan veiem un objecte en particular, ho comparem amb un prototip, o esquema ideal. Si s'assembla al prototip, reconeixem el patró. De no ocórrer, ho comparem amb altres prototips fins que trobem un amb el qual concordi. Est és un punt de vista molt flexible perquè el prototip és un patró general, inespecífic i en conseqüència, modificable. Això podem apreciar-ho en el següent d'exemple: S S S S S s s s S S S
- Reconeixement per components de Biederman Els components base són estructures geomètriques tridimensionals, o geons. Els geons són elements volumètrics simples no accidentals com els cubs, esferes o cons. La percepció dels objectes reals s'emmagatzema al cervell mitjançant la descripció estructural de l'objecte percebut, com a geons i les seves interrelacions.
DÈFICITS RELACIONATS AMB EL RECONEIXEMENT
AGNÒSIES:
És la pèrdua de l'habilitat per a reconèixer objectes, persones, sons, formes o olors quan el sistema sensorial concret i la memòria estan preservats. Normalment associat a traumatisme, lesió cerebral o trastorn neurològic (especialment del lòbul occipital-temporal, part de la corrent ventral) És la interrupció en la capacitat per reconèixer estímuls prèviament apresos o d'aprendre'n de nous sense haver-hi deficiència en la alteració de la percepció, del llenguatge o de l'intel·lecte. PROSOPAGNÒSIA: O ceguesa facial, és la incapacitat per a reconèixer cares, però si altres objectes i bona capacitat visual. Reconeix un rostre com a tal però no reconeix QUI és. Poden detectar emocions en les cares (trastorn de l'atenció conscient) És degut a una lesió en àrea específica: àrea facial fusiforme.
