¡Descarga Apunts percepció en català y más Apuntes en PDF de Psicología solo en Docsity!
T1. Processos Sensoperceptius
- Etimologia: “intellego.” Inter (entre) + lego (jo trio). Percebre implica triar entre diferents alternatives i depèn de l'estat del sistema perceptiu de cadascú. Quan percebem, descodifiquem la realitat.
La percepció s'ha d'entendre com un tractament de la informació i no com a un reflex de la realitat física. La percepció no és instantània.
El sistema visual efectua moltes operacions de transformació, d'anàlisi, de síntesi i d'activació de coneixements, que són operacions de tractament de la informació. Percebem en el cervell mitjançant estímuls que rebem de l’entorn.
Els sistemes sensorials tenen una difícil tasca alhora de descodificar la informació provinent del món, ja que, s’enfronten a múltiples problemes com canvis lumínics, canvis de forma... en una fotografia podem distingir si les persones que es veuen en el fons són éssers humans i adults, quan només se’n veu el contorn de la silueta; això es degut, gràcies a la descripció física que ens permetrà deduir que és una persona i gràcies a la realitat psicològica que ens deixarà deduir que és un adult.
- Problema global de la percepció: Correspondència psicofísica entre l'energia física de l’estímul i l'experiència psicològica corresponent. El cervell utilitzarà la descripció funcional per als seus propòsits que no és per lo general la descripció física dels estímuls.
La realitat física pot ser ambigua pel sistema visual, no només per les memòries, sinó per que les nostres estructures visuals són 2 retines planes.
Com puc percebre en 3D si no puc tenir els objectes en 3D ni tan sols en la meva retina?
Per un cantó tindrem l’estímul distal (informació física; cantonada d’una paret) i per l’altre l’estímul distal (línies que formen la cantonada) o informació que arribarà als nostres sensors.
Per a percebre hem de partir d'un objecte amb menor nombre de realitats, per a després construir-li més.
La Percepció com a transacció entre el món i la ment
- Percepció en el passat: Plató pensava que la percepció és il·lusòria i que el veritable coneixement prové de l'intel·lecte. Creia que dels nostres sentits o de la visió s’enviava alguna cosa a l’objecte.
Aristòtil pensava que tot coneixement esta basat en els sentits i les qualitats sensorials dels objectes; aquestes qualitats sensorials per si mateixes no revelen l'essència de les coses que depèn d'una etapa superior: l'intel·lecte.
- Realisme directe: percebem els objectes del món físic directament i els percebem sense necessitat de representació intermèdia. Diuen els realistes: “jo no sento que estic mirant una representació dels objectes del món físic com si mires una fotografia”.
Contra - argumentació: Com expliquem una al·lucinació? quin és l’objecte físic de la meva experiència?
L'experiència perceptiva del que al·lucina és idèntica a la del que no al·lucina. En l’al·lucinació no hi ha objecte físic, per tant, la percepció ha d’estar determinada per algun objecte mental.
Si l’experiència és idèntica, llavors en tota percepció hi ha un objecte mental intermitja que actua com a representació del món extern.
Com expliquem els errors de la percepció si percebem directament?
- Realisme indirecte: Els objectes externs són percebuts, però solament indirectament. Atribuïen els errors perceptius a una incompatibilitat entre en objecte físic i la representació mental. Sóc conscient solament de representacions mentals. Contra – arguments: Com podem estar segurs de que existeix un món exterior? Berckeley planteja que no existeix un món extern sinó que només existeixen percepcions. El món no és res més que un conjunt de percepcions possibles. Es pot percebre un gos sense saber que és un gos?
Sistema sensorial: un conjunt d'òrgans altament especialitzats que ens permeten captar una àmplia gamma de senyals provinents del món físic. Senyals bioelèctriques: contenen la conversió d'un estímul. El cervell transforma el missatge rebut en una senyal elèctrica comprensible pel cervell. Rep la conversió tant del món exterior com de l'interior. Tipus de conversions i rangs sensorials segons Sherrington: a) Exteroceptors: sentits oberts a l'anàlisi de la realitat exterior. Contacteceptors (tacte, gust, temperatura, dolor, pressió, contacte). Distancioceptors (vista, oïda i olfacte). b) Propioceptors : informen sobre la posició de les articulacions, sobre el to muscular, dels moviments corporals, de la postura del cos i de l’equilibri. c) Interoceptors: sensacions internes, sensibilitat visceral difusa, sensacions de l'aparell digestiu (fam, p.e) Rangs sensorials; el nostre rang sensorial ens permet sobreviure en aquest món. Veure més del que el nostre cervell està capacitat genera problemes.
- Visió: som sensibles a longituds compreses entre 380 i 760 nanómetres. Veiem només un sector de l'espectre d'energies possibles.
- Audició: En l'entorn de 500 i 300Hz es donen els sons del parla humana i és on l'oïda té major poder discriminatiu. També tenim un límit d'intensitat.
- Tacte: som sensibles a diferents tipus de pressions segons la zona del cos que aparegui l'estímul.
- Olfacte: L'escorça olfactiva es connecta directament amb l'hipotàlem. Connecta amb els centres emocionals, controla la conducta sexual. Els bebès generen rebuigs bestials quan se li canvia l'olfacte a la mares. La visió és una complexa forma de conducta, per la qual els organismes poden percebre a distàncies variables i en forma tridimensional, el món físic que els envolta. A través de complexos processos, els organismes poden extreure les característiques dels objectes d'aquest món físic, les poden classificar i interpretar la informació que elles proporcionen. Perquè tenim un globus ocular esfèric?
L'actual composició del nostre sistema visual amb un petit orifici (pupil·la) que regula l'entrada de la llum en una estructura esfèrica (globus ocular) permet accedir de manera instantània no només a la informació sobre la presència de la llum sinó també a la informació sobre la seva adreça (Humphrey, 1992)
T3. Psicofísica: Podem mesurar la sensació?
- Percebem i coneixem coses que mai sentim. La percepció al segle XIX : Fechner (1850) va concebre la idea d'una ciència que estudiés la relació entre el món físic i el món psíquic. Sostenia que aquesta relació podia ser entesa expressant matemàticament la manera en que la sensació varia amb les propietats de l'estímul. Algunes idees fonamentals del pensament psicofisic : L'ambició de la psicofísica és mesurar la sensació. En general, la sensació augmenta amb la intensitat de l’estímul. Els mètodes psicofísics s'utilitzen per a investigar la relació entre la informació que arriba als sistemes sensorials i l'experiència subjectiva que aquesta informació provoca (sensació). Per exemple: la relació entre la lluminositat i la lluentor percebuda o entre el temps físic i la durada percebuda d'un esdeveniment. No obstant això, no podem mesurar directament la sensació sinó la resposta dels subjectes. Mesurem la resposta del subjecte...Observem els canvis en aquesta resposta i ajustem una funció Mesurar: atribuir nombres a objectes o esdeveniments seguint regles que permetin que les propietats dels objectes i/o esdeveniments puguin ser representades per les propietats dels nombres. De manera més general, no tenim perquè utilitzar números necessàriament sinó, en qualsevol cas, relacions matemàtiques. En aquest sentit classificar objectes en categories separades és un primer pas necessari de qualsevol mesura. Com podem accedir (i mesurar) la intensitat dels processos mentals? (La sensació)?
La fracció de Weber disminueix quan augmenta la intensitat del estàndard. Llei de Fechner : Proposa una funció general que relaciona la intensitat de l'E amb la S. Si les jnd són subjectivament iguals i l'estímul la intensitat del qual no provoca sensació (llindar absolut) representa al 0 de la sensació, podem construir una funció que relacioni l’E amb la S. Funció Psicométrica ; la sensació augmenta amb el logaritme de la intensitat física. La l es mesura en unitats relatives a l'estímul llindar (lo) Perquè una funció logarítmica per a modelar la Sensació? Permet un domini físic bastant extens (llum i so, per exemple. Quan la intensitat de l'estímul és molt alta, la sensació se satura (i a l'invers...) Els psicòlegs tenim bisturí? Mètodes per a l’estimació dels llindars :
- M. clàssic: Estímuls Constants, Límits i Ajustament.
- M adaptatius: escala, etc.. La diferència principal radica que en els mètodes clàssics el subjecte no intervé en la selecció de la intensitat de l'estímul, mentre que en els adaptatius tenen en compte la resposta del subjecte per a la presentació de l'estimulo següent. Mètodes clàssics: Mètodes dels estímuls constants :
- El mètode constant consisteix a escollir un numero fix d'intensitats de l'estímul (generalment entre 5 i 7). Aquestes intensitats han d’estar en el rang del llindar. Quan aquestes intensitats s'han escollit, es presenten en un ordre aleatori de manera que cap d'elles reapareix abans que totes les altres hagin estat presentades. Cada sèrie aleatorizada d'estímuls es presenta diverses vegades (per exemple 10 vegades o més). Les respostes són Si- No (vist-no vist) o d'elecció forçada (veure més endavant). Generalment, s'utilitzen solament dues alternatives. El subjecte no té la possibilitat d'expressar els seus dubtes o incerteses. Ha d'escollir UNA de les dues alternatives disponibles.
- Avantatge: Aquest mètode és el més directament relacionat amb el model estadístic subjacent. Permet estimar els paràmetres de la funció psicométrica de manera vàlida.
- Desavantatge: El mètode requereix un gran nombre d’assaigs per a poder obtenir resultats estables. Mètode dels límits : Es presenten intensitats de l'estímul en ordre ascendent ( ) i descendent ( ) alternativament. Cada sèrie finalitza quan s'arriba a un tipus de respostes (un criteri determinat prèviament). Es pregunta el subjecte si percep l’estímul o no.
- Avantatge: El mètode és ràpid i generalment mostra una bona consistència de respostes dintre d'una mateixa sèrie. És útil per a estimar la regió del llindar abans d'usar el mètode constant.
- Desavantatge: histèresi (diferència sistemàtica entre llindars ascendents i descendents. Fa impossible reconstruir una funció psicomètrica vàlida). Mètode d'Ajustament : El subjecte ha d'ajustar la intensitat de l'estímul fins al límit de la seva detecció. Es fan diverses mesures alternant els punts de partida de sèries ascendents i descendents L'estimulació utilitzada és de caràcter continu La variació de la intensitat es fa ordenadament (de + a – o de – a + ) L'observador és el que “ajusta” la intensitat de l'estímul fins que és difícilment detectable. Es calcula la mesura dels valors finals (on es deixa de percebre o on es comença a percebre).
- Avantatge: Mètode molt ràpid.
- Desavantatge: El llindar és generalment sobreestimat. No existeix possibilitat real d'obtenir una funció psicométrica. Mètodes adaptatius : Es presenten els diferents nivells de l'estímul de manera successiva depenent de les respostes emeses pels subjectes en els assaigs precedents. Existeix una gran varietat d'aquest tipus de mètodes depenent de les regles experimentals que s'utilitzin.
En la perifèria, diversos fotorreceptors (bastons en gral) convergeixen sobre una sola cèl·lula ganglionar.
- Camp receptiu: L'àrea de la Retina a la qual aquesta cèl·lula està connectada o la regió del camp visual a la qual respon la cèl·lula. Desprès de la retina cap a on va la informació?
- Nervi Òptic: feix format pels axons de les cèl·lules ganglionars de la retina. El punt en el qual es concentren tots els axons és l'únic en tota la retina que manca de cèl·lules fotorreceptors, i per tant, de visió; per aquest motiu rep el nom de punt cec (Edmé Mariotte). No ho sentim pq: tenim 2 ulls, un q no ho veu i altre q ho veu, fins i tot amb un ull no noto el punt cec pq el cervell està format amb informació contextual, i sap que el món no té forats. I desprès de la retina on va la informació? A l’escorça visual
- Magnificació cortical: l'escorça visual li dóna major territori a les cèl·lules que provenen de la zona amb major informació. L'organització del sistema visual manté una certa fidelitat als objectes externs. Aquesta relació topològica, encara que amb certes inversions en la retina i el quiasma, es manté també a nivell cortical, de manera que es pot dir que en el còrtex es projecta a cada moment una espècie de mapa topològicament equivalent a la imatge externa; és a dir, zones pròximes en la imatge externa activen cèl·lules pròximes en el còrtex visual. Etapes en el processament de la informació visual : àrees corticals Existeixen àrees en el cervell especialitzades en les diferents funcions que s’han de complir (ARTICLE de ZEKI). A mesura que avancem en la jerarquia perceptiva en el SV, anem trobant camps visuals més grans. Ara bé, tot i així, percebem el que realment hi ha? Processament Top-Down (de dalt a baix) i Bottom-Up(de baix a dalt):
- TOP-DOWN : Processos que vénen “de dalt”; és a dir, parteixen d'una idea, d'un concepte (p.E.: dàlmata). Requereix, per tant, que s'accedeixi a informació que tenim en la memòria. Si l'estímul és molt ric en informació, no necessitarem tant de processos de dalt a baix. En
aquest cas, els processos guiats per les dades ja són suficients per a accedir a les representacions.
- BOTTOM-UP : Processos guiats per les dades sensorials, parteixen de la informació de l'estímul. Si l'estímul és pobre en informació, necessitarem dels processos de dalt a baix que ens conduiran a la interpretació de l'estímul. Per exemple: el que succeeix quan jo dic que la figura representa un “dàlmata”. Diferents tipus de Processament:
De dalt a baix (Top-Down) i de baix a dalt (Bottom-up). (prové de l'exemple anterior)
Serial vs Paral·lel: La diferència fonamental que plantegen és en relació al temps que ocorren els diferents tipus de processament. Els models serials , impliquen seqüèncialitat (una cosa després de l'altra) i els models paral·lels assumeixen simultaneïtat en el processament. Experiments de Treisman i Gelade (1980): Processament en sèrie o en paral·lel? : Tasques de recerca visual: el subjecte haurà d’indicar si existeix un estímul diferent al resta (target). Es varia la quantitat d’elements distractors (v.independent). Es mesura el Temps de reacció a la detecció.
Global vs Analític : Percebem primer el tot o les parts?. La polèmica gira entorn de si vam percebre primer els components de la imatge o la imatge global. Experiments de Navon (1977): Processament Global o analític? Tasques de Temps de Reacció: El subjecte ha d'indicar com és l’estímul local o global segons se li pregunti. La forma global entra al sistema abans que la local ja que aquesta ha entrat abans. Output o Sortida Perceptiva:
- A partir d'aquests processaments, hem de construir un precepte que ens permeti sobreviure. Per tant, la tasca de l'observador és la de detectar les propietats que no varien (invariants) en els estímuls proximals per a així construir el precepte. Constància de Grandària: Tendència a percebre constant la grandària de les coses a pesar de les variacions de la imatge retiniana.
- TR simple (tasques de detecció); Les neurones de l'escorça auditiva processen més ràpid que les neurones de l’escorça visual. A nivell sensorial, els fotorreceptors produeixen efectes químics
- TR d'elecció (tasques de discriminació): com més opcions tinc, augmenta el TR.
- TR al reconeixement (tasques de reconeixement).
La Percepció en el segle XIX:
- 1850-52: Von Helmholtz publicà un treball de dues pàgines sobre un experiment on intervenia la velocitat de conducció de l'impuls nerviós (25-27m/seg)
- Creença de l'Època: entre la presentació de l'estímul i la resposta els temps són infinitament petits.
- (^) 1858 : Wundt passa a ser assistent de Hermann von Helmholtz
- (^) 1868: Donders publica el seu treball sobre la velocitat dels processos mentals
- (^) 1875: William James ofereix un curs sobre les relacions entre la Fisiologia i la Psicologia (1880)
- (^) 1860 : Fechner publica “Elemente der Psychophysik” (primer intent d'utilitzar mètodes matemàtics en la investigació psicològica)
- (^) 1875: Wundt fundà el Laboratori de Leipzig - El seu interès era més metafísic que científic. Rebutjava el dualisme cartesià ment – cos. MENT i COS són dos costats de la mateixa existència. El físic i el psíquic són dues formes sobre les quals la naturalesa apareix en forma d'experiència.... Des de quan sabem que la Reacció no és immediata?
- (^) 1820: Bessel va comparar sistemàticament els registres de diversos observadors i descobreix que difereixen entre si (variabilitat interindividual)..
- (^) 1850: Helmholtz estudia la velocitat de conducció de l'impuls nerviós. Es troba amb una gran variabilitat de les dades, però el seu mètode inspira a altres investigadors.
- (^) 1868: Donders mesura el temps que duu prendre una decisió. La complexitat del processament augmenta el TR. Donders és el primer
que descriu etapes de tractament en el TR (mètode substractiu). Es concep al TR com la suma dels temps emprats per diferents activitats mentals. El primer estudiant americà del Laboratori de Wundt (James McKeen Cattell) proposa una nova forma de mesurar la sensació generada per un estímul perfectament discriminable: EL TEMPS QUE DUU RESPONDRE A LA PRESÈNCIA DE L’Estímul POT SER UN INDICADOR DE LA SEVA FORÇA El 1902 Cattell proposa dos principis que són fonamentals pel desenvolupament de la Psicofísica del TR:
- Quant menor és la diferència entre dues sensacions, major és el Temps necessari per a percebre aquesta diferència
- Els estímuls que provoquen la mateixa resposta discriminativa, produiran iguals TR. És a dir, si dues diferències necessiten el mateix temps per a ser discriminades, llavors la discriminació és igualment difícil i les diferències són iguals per a la consciència. TEORIA DE LA GESTALT: 1912 - Wertheimer, Köhler i Koffka. 'Gestalt' té dos significats, a més de la connotació de forma, com un atribut de les coses, té el significat d’una entitat concreta per sé, que té o pot tenir una forma com una de les seves característiques......l'èmfasi es trasllada de les qualitats a l'organització" (Wolfgang Köhler, 1947). Per la Teoria Ecològica … L'estructura de la llum és la que subministra la informació mes que l'estimulació en si. L'estimulació per si mateixa no dirigeix la percepció. Gibson (1950, 1967) proposa una òptica ecològica que traspassa els límits de l'òptica física, de la fisiologia i de la Psicologia de la Percepció. Una òptica ecològica ens ha de permetre descriure l'estructura de la llum: l'ordre total dels llamps que arriben a un observador, després de ser estructurats per les superfícies i els objectes del món. Analitza l’entorn; no et preguntis que hi ha dintre el teu cap, sinó dintre de que està el teu cap. L'ordre òptic conté informació INVARIANT (Sedwick, 1973). En definitva, Gibson considera als sentits com a autèntics sistemes de recerca de la informació rellevant per a nosaltres del medi. Des d'aquesta
- Què són els objectes? (PERCEPCIÓ DE LA FORMA: Lleis d'Organització Perceptiva: Gestalt) El sistema visual ha de contestar aquestes 3 preguntes del cervell “salvant” d'alguna manera les restriccions que li imposa la seva pròpia estructura: Per exemple, l'ambigüitat que provoca viure en un món en 3D tenint ulls en 2D ON ESTÀ L'OBJECTE? Claus Visuals per a la Percepció de la distància i la profunditat: Els éssers humans som bastant bons estimant les distàncies que ens separen dels objectes. Per a això, ens servim de diferents fonts d'informació que el sistema computa i analitza de manera, segurament, sincronitzada. Tipus de Claus que serveixen per a estimar distàncies: Claus Fisiològiques o Oculars motrius : es basen en informació que prové de les pròpies estructures biològiques implicades en la visió. Claus Visuals : aquelles que es relacionen amb la interpretació de la informació que arriba a la meva retina. Les hi ha de dos tipus:
- Estàtiques: interposició, grandària i perspectiva
- Dinàmiques: paralaje Quin tractament de la informació realitza cadascuna d'elles?. Claus Fisiològiques o Oculomotrius : l'acomodació (la imatge ha d'estar enfocada en la retina). Els músculs ciliars es contreuen per a augmentar la convexitat del cristal·lí i, per tant, enfocar objectes propers. En el cas contrari, els músculs es relaxen i la convexitat disminueix per a enfocar objectes llunyans (no és molt precisa desprès dels 2 metres). El cervell nota la tensió dels músculs ciliars i utilitza aquesta informació per a calcular la distància a la qual es troba un objecte.
- La convergència (clau binocular) requereix de DOS ulls amb camps visuals superposats. Es refereix a l'angle que els teus ulls han de generar per a enfocar al mateix objecte (també sol funcionar millor per a curtes distàncies, més de 6 metres: ulls paral·lels ). Convergència: moviment cap a endins dels ulls (objecte proper).
- Divergència: moviment cap a fora (objecte llunyà). Novament; el cervell nota, en aquest cas, l'angle dels ulls i utilitza aquesta informació per a calcular la distància a la qual es troba un objecte.
Claus Visuals Estàtiques :
- Interposició; Clau òbvia i una de les més fortes que utilitza el Sistema Visual.
- Grandària Relativa: Les imatges retinianas d'objectes propers són majors que les d'objectes llunyans. La distància pot ser estimada a partir de conèixer la grandària absoluta d'un objecte.
- Perspectiva: Les línies paral·leles convergeixen a mesura que augmenta la distància. Dinàmiques : Paralaje de moviment: Els objectes que estan mes lluny es mouen més lentament en la meva retina que els quals estan mes a prop (assumint que la seva velocitat física pugui ser la mateixa) Llavors; dos objectes que recorren la mateixa distància en l'espai i en el mateix temps (igual velocitat física) recorreran diferents distàncies en la retina, donant lloc a diferents velocitats. Els objectes propers es mouen més ràpid en la retina que els objectes llunyans: Ex: avió; “Llagosta” El paralaje de moviment una clau molt utilitzada per humans i no humans. Perquè les línies discontínues de l'autopista ens passen més ràpid quan se'ns acosten? Efecte de paralaje de moviment. Perquè les llagostes mouen el cap abans de saltar? (Wallace, 1959) Efecte de paralaje de moviment CAP A ON ES MOU L'OBJECTE? Importància de la detecció del moviment El principal objectiu del moviment és crear una representació útil per a guiar- nos en l'entorn i relacionar-nos amb altres organismes i objectes. Algunes de les principals funcions de la percepció del moviment són: Codificació de profunditat i Estimació de distàncies (paralaje de moviment) Discriminació figura-Fons (Nakayama i Loomis, 1974) Reconeixement d'Objectes (i no només objectes) Percebre moviment: és fàcil... Però: Com ho fem? El moviment no és més que un canvi de posició en el temps. Per tant, es requereix integració espai – temporal per a la seva percepció.
