¡Descarga Apunts Plató filosofia y más Apuntes en PDF de Historia de la Filosofía solo en Docsity!
UNITAT 5. DESCARTES
5.1. CONTEXT I BIOGRAFIA ….
5.1.1 CONTEXT HISTÒRIC
Amb la publicació del Discurs del mètode, de René Descartes, l'any 1637 es considera que s'inicia la filosofia moderna. Amb Descartes s'inaugura un nou corrent de pensament, el racionalisme modern, que va influir tant en els seus seguidors com en molts dels seus crítics posteriors: els filòsofs de l'empirisme modern.
El racionalisme no solament va suposar una nova filosofia, sinó que també inaugurà una nova manera de fer la filosofia. Es considera que hi ha una tasca prèvia a l'elaboració de qualsevol nou sistema filosòfic: si es vol que tingui valor, cal analitzar el procés que porta a la seva constitució i l'eina amb què s'ha de construir. Això significa que l'objecte central de reflexió filosòfica passa a ser el coneixement humà: l'origen, el procés de constitució, les possibilitats i els límits. Per tant, abans de plantejar-se què és la realitat (metafísica), cal resoldre la qüestió de com es pot conèixer (teoria del coneixement).
Però per què calia tanta prevenció abans de proposar un nou sistema? Perquè, com hem vist en les unitats anteriors, la recuperació de l'escepticisme, la Reforma i la revolució científica havien consumit els fonaments tradicionals del saber. Descartes, en la mateixa línia que molts dels seus contemporanis, considerava l'escolàstica un edifici en ruïnes. Si el criteri de veritat i el mètode sobre els quals se sustentava mancaven de rigor i validesa, calia canviar la manera de fer la filosofia per poder desenvolupar un tipus de pensament rigorós i consistent. Per això n'havia d'establir uns de nous i, a partir d'aquests, restablir el conjunt del saber sobre unes bases absolutament fermes i segures.
5.1.2. BIOGRAFIA
Descartes (1596-1650) va néixer a La Haye, una petita ciutat de la Bretanya francesa, en el si d'una família de la petita noblesa. Va estudiar al prestigiós col·legi jesuïta de La Flèche, on va rebre una formació humanística i científica sòlida dins de la tradició escolàstica. Més tard, es va llicenciar en dret i entre el 1618 i el 1622 va participar en la Guerra dels Trenta Anys. En els desplaçaments militars va conèixer Isaac Beeckman, que el va apropar al món de les matemàtiques i la física. Quan va acabar la guerra, va vendre gran part de les propietats familiars per poder gaudir d'una renda i dedicar-se a l'estudi. Va viure en diversos països europeus (França, els Països Baixos, Anglaterra, Dinamarca, Itàlia, etc.). Invitat per la reina Cristina de Suècia, també matemàtica i
filòsofa, el 1649 es va instal·lar a Estocolm, però la duresa del clima nòrdic li va provocar una pulmonia i va morir un any després. És considerat el pare de la filosofia moderna per la seva influència en tota la filosofia posterior. A més, és el creador de la geometria analítica i l'òptica geomètrica. Les coordenades cartesianes reben aquest nom en honor a Descartes, que va treballar per la fusió de l’àlgebra i la geometria euclidiana. 1
5.2.EL DISCURS DEL MÈTODE ……….….…
Descartes és un autor que, igual que Plató, admira les matemàtiques. De fet, ell
mateix fou un destacat matemàtic. En la seva obra filosòfica el model del
coneixement de les matemàtiques, amb la seva exactitud, universalitat i
indubtabilitat, actua com a paradigma del coneixement vàlid.
En l’obra Regles per a la direcció de l’esperit, i també en el Discurs del Mètode
Descartes proposa, basant-se en el model matemàtic de coneixement, establir unes
regles o pautes per procurar que tots els nostres coneixements puguin ser vàlids i
certs com les matemàtiques. Ens proposa diverses regles per dirigir el nostre esperit
cap a la veritat:
➔ REGLA DE L’EVIDÈNCIA
No donar per veritable res que no sigui absolutament evident. Evident
significa, per Descartes ser clar i distint, és a dir, que no hi ha confusió
possible.
➔ REGLA DE L’ANÀLISI
El primer que he de fer és analitzar els meus pensaments, això vol dir
dividir-lo en parts més simples que pugui avaluar amb més facilitat si són
evidents, clares i distintes.
➔ REGLA DE LA SÍNTESI
(^1) Descartes (a la dreta de la imatge) i la reina Cristina (a l’esquerra) discutint sobre matemàtiques en un fragment de l’obra de Pierre-Louis Dumesnil el jove.
haver-hi de dedicar un temps infinit. És més fàcil dirigir el dubte contra els fonaments en els quals es basen; així, no cal demostrar que tots són falsos, sinó que n'hi ha prou de trobar-hi el més petit motiu de dubte per poder rebutjar-los. Només així ens assegurarem que allò que mantenim com a veritable ho sigui de manera segura: l'única manera de superar l'escepticisme radical és ser un mateix radicalment escèptic.
Per exemple, no podem suposar que les teories d'Aristòtil són veritables només pel fet que són d'Aristòtil. En lloc de repassar-les totes i intentar refutar-ne els continguts, n'hi ha prou, per posar-les en dubte, d'atacar el fonament sobre el qual es basen aquells que les defensen: l'argument d'autoritat. Aristòtil era humà i es podia equivocar; per tant, les seves teories poden ser errònies. No són un tipus de saber absolutament segur.
Per què és un dubte metòdic?
Perquè s'aplica de manera sistemàtica. Es comença exposant un criteri de dubte, una raó que permeti dubtar d'un determinat tipus de coneixements que posseïm. Però per si sol no posarà fi a totes les nostres certeses, ja que sempre trobarem alguns coneixements que s'hi resistiran, que aquest criteri no ens permet posar en dubte. Aleshores s'ha de proposar un nou criteri de dubte més potent que ens permeti també dubtar-ne. I així successivament fins a comprovar si queda algun coneixement que sigui absolutament indubtable.
Quins criteris de dubte s'apliquen i quins coneixements es posen en dubte?
Seguint l'ordre descrit en les Meditacions metafísiques, que és l'obra en què el dubte metòdic apareix desenvolupat de manera més completa i radical, els passos successius que s'han de seguir en la seva aplicació sistemàtica són aquests:
- El dubte de la informació que ens proporcionen els sentits. La primera raó i la més òbvia per dubtar dels nostres coneixements, segons Descartes, rau en el fet que els sentits de vegades ens enganyen (no ens en podem refiar). Quina certesa tenim que no ens indueixen sempre a error? És probable que no sempre sigui així, però n'hi ha prou amb el més petit dubte per convertir el coneixement que ens proporcionen en alguna cosa que no és absolutament fiable D'aquest criteri de dubte, en podem deduir que potser les coses no són tal com ens les mostren els sentits. Però no per això podem dubtar que aquestes coses existeixin.
- La dificultat per distingir l'estat de vetlla del de somni. La segona raó per dubtar que formula Descartes és la dificultat per distingir entre la vetlla i el somni. Quantes vegades somiem objectes, persones o situacions que ens semblen totalment reals i, en despertar-nos, descobrim que eren un simple producte de la nostra ment? Com podem saber amb certesa que el món de vetlla és més real que el dels somnis? Com podem tenir la seguretat absoluta que el món que percebem no és, com en el cas del dels somnis, un simple producte de la nostra ment? Aquesta sospita oberta permet qüestionar-nos l'existència del món material (les coses) i que aquest món sigui la causa de les idees o percepcions que tenim en la ment. Però també ens permet dubtar de l'existència del propi cos (com a part d'aquest món material). Malgrat aquest nou criteri de dubte, encara hi ha un tipus de veritats que es mantenen amb igual grau de certesa en estat de vetlla que en el de somni: les veritats matemàtiques.
Perquè, tant si vetllo com si dormo, dos i tres sempre sumaran cinc, i el quadrat no tindrà mai més de quatre costats; i no sembla pas possible que aquestes veritats tan aparents puguin ser sospitoses d'alguna falsedat o incertesa. RENÉ DESCARTES: Meditacions metafísiques, I
- La hipòtesi del geni maligne. La tercera raó per dubtar és la més radical de totes. Si Déu permet que de vegades ens enganyem, no és possible que en raonar ens enganyem sempre, fins i tot quan estem més absolutament segurs, com en el cas de les veritats matemàtiques? La hipòtesi del geni maligne es formula així: no és impossible que en lloc de Déu existeixi un ésser infinitament poderós i intel·ligent l'únic afany del qual no sigui altre que fer que ens confonguem i ens enganyem fins i tot quan més segurs estem dels nostres raonaments. És possible que no existeixi, però, i si existís? No tenim cap seguretat que no existeixi, per això podem dubtar absolutament de tot allò del que estàvem completament segurs. Això significa que podem dubtar de les veritats matemàtiques, de la mateixa existència de Déu i de la seva veracitat.
Per tant, qui em pot assegurar que aquest Déu no hagi fet que no hi hagi cap terra, cap cel, cap cos extens, cap figura, cap grandària, cap lloc i que, tanmateix, jo tingui els sentiments de totes aquestes coses, i que tot això no em sembli que existeix altrament de la manera com jo ho veig? I com jo jutjo de vegades que els altres s'enganyen, fins i tot en les coses que pensen que saben amb la màxima certesa, potser ell ha volgut que m'equivoqui totes les vegades que jo faig la suma de dos més tres, o que compto els costats d'un quadrat, o que jutjo sobre alguna cosa encara més fàcil, si és que algú pot imaginar res encara més fàcil que això.
RENÉ DESCARTES: Meditacions metafísiques, I
Què cal fer en descobrir que no hi ha cap saber segur?
Arribats a aquest punt, no hi ha res segur en el coneixement humà, no hi ha cap cosa de la qual no puguem dubtar, ens trobem davant d'un escepticisme radical. Si volem trobar alguna cosa segura i constant en les ciències, hem de suspendre el judici sobre aquests pensaments i no concedir-los crèdit. Cal persistir en el dubte i recordar-lo, ja que la força del costum ens fa persistir en l'error, l'hàbit ens inclina a creure en les antigues opinions. Ara, aquesta manera de procedir (la suspensió del judici universal) se circumscriu només en
ganyant per acció del geni maligne, però això no seria possible si jo no existís; per tant, existeixo.
Aquesta primera veritat supera el criteri de dubte més fort que s'havia establert i, per tant, es presenta com una veritat absoluta i indubtable. Però, alhora, li proporciona el criteri de veritat que buscava i segueix el model de tota certesa posterior.
Criteri de veritat: «Allò que la meva raó concep clarament i distintament serà vertader>>. Model d'evidència racional». Amb el mateix grau de certesa i claredat que se'ns imposa la primera veritat, així se'ns ha d'imposar tot tipus de veritat.
Després d'això vaig considerar què es requereix en general perquè una proposició sigui vertadera i certa; perquè, com que n'acabava de trobar una que jo sabia que ho era, vaig pensar que havia de saber també en què consisteix aquesta certesa. I, havent remarcat que en la proposició penso, per tant existeixo>> no hi ha res que m'asseguri que dic la veritat fora del fet de veure molt clarament que per pensar cal existir, vaig jutjar que podia prendre com a regla general que les coses que concebem molt clarament i molt distintament són totes vertaderes, encara que hi hagi alguna dificultat a l'hora de reconèixer bé quines són aquelles coses que concebem distintament.
RENÉ DESCARTES: Meditacions metafísiques, IV
Un cop trobat el primer principi («». Per això examina el que creia ser, un ésser compost de cos i ànima, i repassa els atributs que sempre havia suposat al cos i a l'ànima: Pel que fa al cos: descobreix que la tesi del geni maligne li permet dubtar de tots els atributs. A més, els coneix a través dels sentits, i aquests s'han posat en dubte.
Pel que fa a l'ànima: pot dubtar d'alguns atributs, com, per exemple, dels de nodrir-se, créixer o caminar (Aristòtil atribuïa aquestes funcions a l'ànima sensitiva i vegetativa), però n'apareix un del qual no es pot dubtar: el fet de pensar.
I és així com arriba a la seva segona veritat: «No sóc més que una cosa que pensa, un Enteniment o una Raó». Aquesta cosa que pensa, res cogitans o substància pensant), que Descartes identifica amb l'ànima, és concebuda com quelcom diferent i independent del cos i més fàcil de conèixer que aquest:
Després, examinant atentament el que jo era, i veient que podia fingir que no tenia cos i que no hi havia món ni lloc on em trobés, però que no podia pas fingir per això que jo no existís, sinó que, al contrari, del fet mateix que pensés a dubtar de la veritat de les altres coses, se'n derivava amb tota Pridència i certesa que jo existia, mentre que, només que hagués cessat de pensar, encara que tota la resta del que havia imaginat fos veritat, no tenia cap raó de creure que jo existis; a partir d'aquí vaig conèixer que jo era una substància tal que tota la seva essència o naturalesa no era sinó pensar, i que per existir no necessita cap lloc ni depèn de cap cosa material. De manera que aquest jo, és a dir, l'ànima, per la qual sóc allò que sóc, és ente- rament distinta del cos, i fins i tot és més fàcil de conèixer que aquest, i, en- cara que el cos no existís, l'ànima no deixaria pas de ser tot allò que és.
RENÉ DESCARTES: Meditacions metafísiques, IV
5.3.2. LA DEMOSTRACIÓ DE L’EXISTÈNCIA DE DÉU: LA RES INFINITA
Un cop ja sap què és, Descartes es planteja com podria tenir noves certeses, i per això fa un repàs d'allò de què havia dubtat:
- Que la realitat sigui tal com ens la mostren els sentits (que existeixi una semblança entre les nostres idees i les coses).
- Que existeixi un món material (en el qual s'inclou el nostre cos) que sigui la causa de les nostres idees.
- Que les veritats matemàtiques siguin vàlides.
- Que Déu existeixi i sigui veraç.
Es tracta de sotmetre a anàlisi quines d'aquestes idees són certes i quines no ho són. Mentre es mantingui la hipòtesi del geni maligne, és impossible establir cap altra certesa per això, el primer que hem de fer és examinar-la. Primer, però, haurem de demostrar que Déu
d'existir. Com que són les úniques que m'ofereixen fiabilitat, és a partir d'aquestes idees que podré intentar reconstruir el coneixement.
Les demostracions de l'existència de Déu
Descartes fa fins a tres demostracions diferents de l'existència de Déu, de les quals la tercera és la més cèlebre. En aquestes demostracions parteix que en la nostra ment posseïm la idea de perfecte i infinit, que ell identificarà amb Déu (substància infinita). Aquesta idea no pot ser adventícia, ja que no n'he tingut mai coneixement a través dels sentits, ni tampoc factícia, ja que considera que és impossible que alguna cosa imperfecta i finita (jo) pugui engededrar la idea d'alguna cosa perfecta i infinita (Déu). Aquesta idea haurà de ser, per tant, innata, que, com acabem d'explicar, són les que ens ofereixen una realitat i una fiabilitat més grans. A partir d'aquesta idea, Descartes fa les tres demostracions.
1. Argument gnoseològic: prova a partir de la presència en nosaltres de la idea del que és perfecte i infinit
Descartes parteix de dos supòsits bàsics per fer les dues primeres demostracions. El primer és que hi ha d'haver almenys tanta realitat en la causa com en l'efecte (ja que «d'on pot treure l'efecte la seva realitat si no és de la seva causa»). El segon és que el que és més perfecte, el que posseeix més realitat, no pot provenir del que és menys perfecte.
La primera demostració parteix del fet que jo tinc en la meva ment la idea del que és perfecte i infinit. Però com que no sóc perfecte ni infinit, pels principis que hem esmentat abans, no puc ser-ne la causa. La seva causa haurà de ser alguna cosa que sigui perfecta i infinita en si mateixa, és a dir, Déu. Per tant, Déu existeix i és la causa que posseeixi en mi la idea innata d'un ésser perfecte i infinit.
2. Argument de la causalitat: prova a partir de la imperfecció i la dependència del meu ésser
En la segona demostració, Descartes parteix de l'evidència que existeix i que posseeix en la seva ment la idea d'un ésser summament perfecte i infinit (cosa que li permeti constatar que ell és un ésser imperfecte). Es pregunta, si Déu no existeix, de qui rebem la nostra existència? Considera les diferents possibilitats. Si fos l'autor del meu ésser, afirma, causa de mi mateix, m'hauria donat totes les perfeccions que puc concebre (que són les que caracteritzen Déu i que s'assenyalen en el text). Seria jo mateix perfecte, cosa que no pot ser. A continuació es planteja la possibilitat d'haver estat causat pels seus pares o una causa menys perfecta que Déu. Però ja que hi ha d'haver tanta realitat en la causa com en l'efecte, sigui quina sigui aquesta realitat, ha de ser una cosa que pensi i que posseeixi en si la idea de totes les perfeccions que s'atribueixen a Déu. A més, ens remet a preguntar-nos de nou de qui rep el seu ésser. Si aquesta realitat rep el seu ésser d'ella mateixa, hauria de ser Déu; si no, ha de trobar la causa en una causa anterior. Com que això no pot prolongar-se fins a l'infinit, hem de trobar una causa última que sigui causa de si mateixa, que pensi i posseeixi aquella idea. I aquesta causa, evidentment, no pot ser una altra que Déu.
A això, hi vaig afegir que, ja que coneixia algunes perfeccions que jo no tenia, jo no era l'únic ens existent (usaré aquí lliurement, si m'ho permeteu, terminologia de l'Escola), sinó que calia necessàriament que n'hi hagués algun altre de més perfecte, del qual jo depengués i del qual jo hagués rebut tot allò que tenia. Perquè, si hagués existit jo sol i amb independència de tot altre ens, de manera que hagués tingut de mi mateix tot aquest poc en què participava de l'ens perfecte, per la mateixa raó hauria pogut tenir de mi tot l'excedent que coneixia que em mancava, i ser així jo mateix infinit, etern, immutable, omniscient, omnipotent, i tenir, en fi, totes les perfeccions que podia remarcar que hi ha en Déu.
RENÉ DESCARTES: Meditacions metafísiques, IV
3. Argument ontològic: prova a partir de la definició de la idea Déu
Aquesta demostració està inspirada en l'anomenat argument ontològic d'Anselm de Canterbury (1033-1109). Com podem apreciar en el text que hi ha en la pàgina següent, els geòmetres i els matemàtics, en les seves demostracions, que són les més encertades quan reflexionen sobre els seus objectes, no poden arribar a concloure, per més evidents i correctes que siguin, l'existència de cap d'aquests objectes. No passa el mateix, però, amb la idea de Déu. Es parteix en aquesta
Altre cop es recorre a l'existència i veracitat divines per poder demostrar una idea que havia estat posada en dubte. Descartes constata que si disposem d'una facultat passiva que ens permet rebre les idees (sentir), hi ha d'haver alguna facultat activa que sigui capaç de formar i produir aquestes idees que jo rebo. És la pregunta per l'origen de les idees que, anteriorment, havia anomenat adventícies. Que aquesta facultat activa no resideix en mi ho puc deduir del fet que aquestes idees no responen a la meva voluntat (apareixen independentment dels meus desitjos i no tinc poder sobre elles). Podrien procedir de Déu, però si la major part dels éssers humans tenim la fortíssima inclinació a creure que procedeixen de les coses materials, i Déu és perfecte i veraç, és impossible que vulgui que ens enganyem tots en pensar que és realment així. Per tant, el món material (res extensa o substància extensa) existeix.
La veracitat divina garanteix que les meves idees (adventícies) estiguin causades per les coses (que són materials), però no em garanteix que les coses siguin tal com les percebem pels sentits. És a dir, el dubte que es va plantejar sobre els sentits ja no es podrà suprimir. Això ens condueix a analitzar els límits del coneixement humà en Descartes.
En quina mesura les idees són un reflex d’alguna cosa que existeix fora de la ment?
Un cop restablert el saber sobre noves bases, que Descartes proposa examinar novament si la desconfiança en la informació que ens proporcionen sentits és raonable o no.
Pel que fa a les idees de les coses corporals, no hi reconec res de tan gran ni de tan excel·lent que no em sembli que puguin venir de mi mateix; ja que, si les considero de més a prop, i si les examino de la mateixa manera que vaig examinar ahir la idea de la cera, trobo que s'hi troba poca cosa que jo concebi clarament i distintament: a saber, la grandària, o bé l'extensió en llargada, amplada i profunditat; la figura que és formada pels termes i els límits d'aquesta extensió, la situació que els cossos amb diverses figures mantenen entre ells; i el moviment o el canvi d'aquesta situació, als quals es pot afegir la substància, la duració i el nombre. Quant a les altres coses, com la llum, els colors, els sons, les olors, els sabors, la calor, el fred i les altres qualitats que cauen sota el tacte, es troben en el meu pensament amb tanta obscuritat i confusió que ignoro, fins i tot, si són veritables o falses o solament aparents, és a dir, si les idees que concebo d'aquestes qualitats són en efecte les idees de coses reals; o bé si no em representen més que coses quimèriques, que no poden existir.
RENÉ DESCARTES: Meditacions metafísiques, III
Descartes distingeix entre les qualitats següents:
- Les qualitats primàries. En ser conegudes per la raó i quantificables (o matematitzables), se'ns mostren clarament i distintament. Per tant, Déu garanteix que pertanyen a les coses, que són objectives. Són la magnitud (extensió profunditat), la figura, el nombre, la situació, la durada (temps) en longitud, amplada i el moviment. (qualitatives, no quantificables), no en posseïm cap certesa.
- Les qualitats secundàries. En ser conegudes a través dels sentits (qualitatives i no quantificables) no en posseïm cap certesa. Per tant, no podem assegurar que pertanyen a les coses, sinó que són subjectives, un producte o afecció dels sentits. Són els colors, les olors, els sons, els sabors, etc.
