¡Descarga Filosofia apunts Plató y más Apuntes en PDF de Filosofía solo en Docsity!
PLATÓ
1. ESCRITS
Sòcrates (aprox. 470-399 a.C.) no va escriure res. El que en sabem, ho sabem, bàsicament, per la primera etapa de l'obra de Plató (427-347 a.C.), la qual consisteix en una sèrie de diàlegs entre el personatge Sòcrates i algun(s) seu(s) interlocutor(s). S'ha fet usual presentar aquests diàlegs dividits en etapes, segons l'edat que Plató tenia quan els va escriure. Diàlegs de la primera etapa (Plató jove): Apologia de Sòcrates, Critó, Eutifró, Ió, Lisis, Laques, Càrmides, Hípias major (potser no de Plató) , Hípias menor , Protàgoras, Gòrgias. Diàlegs de la segona etapa (Plató madur; segurament escrits després d'un primer viatge de Plató a Sicília, on devia conèixer les doctrines pitagòriques): Eutidem, Menexen, Cràtil, Menó, Banquet, Fedó, Fedre, República. Diàlegs de la tercera etapa (Plató vell): Parmènides, Teetet, Sofista, Polític ; més tard (potser després d'un segon viatge de Plató a Sicília, on va tenir problemes amb el tirà regnant allí) Fileb, Timeu, Crítias, Lleis.
2. PENSAMENT
2.1. Diàlegs de la primera etapa: Sòcrates
a) Sòcrates i el saber
En aquests primers diàlegs, Plató presenta Sòcrates com un personatge que té molt ben assumida la seva pròpia ignorància i que, per tant, no fa mai afirmacions, sinó que es dedica a fer preguntes, amb l'objectiu de saber, a tot aquell que troba fent afirmacions. Per això Plató encunya el substantiu philosophía (que en grec vol dir buscar saber, trobar a faltar saber) per a designar allò que caracteritza Sòcrates i que el diferencia dels altres. D'una banda , Sòcrates té clar que cal diferenciar el saber del no saber (que "hi ha" saber en aquest sentit), i que la diferència entre l'un i l'altre consisteix en el fet que, per a saber de veritat el que s'afirma, no basta que s'afirmi (això sol és opinar, no és saber), sinó que s'han de complir dos requisits: primer, que les afirmacions que es fan siguin vertaderes , i segon, que s'estigui en condicions de justificar-les , és a dir (entre altres coses): de presentar-les com a conclusió d'una argumentació vàlida amb premisses vertaderes. (Com es veu, Sòcrates entén -o sobreentén- que el saber pròpiament dit és aquella modalitat del saber que a l'inici del curs hem anomenat saber teòric -i que el no saber, per tant, és el no saber teòric, o sigui la ignorància). D'altra banda , Sòcrates va veient que, com que les premisses d'una afirmació donada qualsevol (així com les premisses de les premisses, etc.) sempre es poden revisar i ser objecte de noves preguntes (ni que sigui perquè són infinites), resulta que, de fet, no hi ha ningú que sàpiga de veritat les coses que afirma; entre els homes, doncs, no hi ha saber. De tot plegat resulta que, si la gent es dedica a afirmar coses, és perquè la gent no sap que no sap el que afirma; i per això Sòcrates, que sap que no sap res, descobreix amb sorpresa que ell, el preguntaire, és, en el fons, el qui sap més , el més sabedor. Que és la llicó de fons de cada diàleg: que el que anava de "savi" afirmant coses (i cal entendre que aquest el som tots) fa el ridícul, perquè no només no sap el que diu, sinó que, a més a més, no sap que no ho sap. Aquesta és la lliçó de Sòcrates, segons el retrat d'aquests primers diàlegs.
b) El procés contra Sòcrates. Sòcrates i els seus conciutadans
Com que Sòcrates, amb les seves preguntes, feia quedar en evidència els seus conciutadans, es va acabar guanyant molts enemics, que, a la llarga, el van processar i condemnar a mort. El van acusar (bàsicament) de "corrompre" els joves. Es pot dir que l'acusació contra ell fou prou ben justa, en el sentit que la seva influència sobre els joves va fer que aquests acabessin perdent la seva adhesió espontània o cega als preceptes dels pares i a l'autoritat dels costums i de les lleis. Un dels temes preferits de Sòcrates, en efecte, era el de la justícia de les lleis, i a tot aquell que anava afirmant coses sobre aquesta, Sòcrates li feia preguntes tals que l'altre no era capaç de contestar, per mica que el diàleg s'allargués, sense caure en arbitrarietats o enredar-se en contradiccions. Per això Sòcrates va acabar essent realment inquietant i perillós per al futur de la ciutat d'Atenes. I per això el van processar. Sòcrates hauria pogut evitar fàcilment la mort (de fet se li van proposar, d'entrada, altres sancions: pagar una multa, exiliar-se d'Atenes), però no va voler (v. l' Apologia de Sòcrates i el Critó ). Un d'aquells joves, Plató, va quedar profundament afectat per tot aquest episodi.
c) Sòcrates i els sofistes
Tenen en comú el fet que tant l'un com els altres es defineixen, enfront dels seus conciutadans, per una molt forta relació amb la qüestió del saber (de fet, philo-soph-ía i soph-istiké són paraules que tenen per nucli un mateix lexema, soph- , que significa saber). Relació que es concreta en la constatació, tant de Sòcrates com dels sofistes, que, entre els humans, no hi ha saber. I això encaixa bé amb el fet que tant l'un com els altres estimulaven l'esperit crític, el no deixar-se acontentar amb el que circula (els "ja se sap que...") i el mantenir-se'n a distància (o sigui: la "corrupció" dels joves). Es diferencien per dues coses. Primera, perquè Sòcrates educava els joves (els feia pensar) de gratis , mentre que els sofistes cobraven. (Això, com el que es dirà tot seguit, té a veure amb el fet que el saber de Sòcrates és el saber teòric, mentre que el dels sofistes és tècnic; la retòrica i la dialèctica són "tècniques" ensenyables a canvi de diners). Segona, es diferencien pel sentit que cal donar a la constatació que no hi ha saber. Tant Sòcrates com els sofistes veuen que, entre els homes, no hi ha saber. Però els sofistes ho diuen en el sentit relativista , mentre que Sòcrates no. Els sofistes ho diuen en el sentit que el saber (teòric) és indefinible enfront del simple opinar: el que anomenem (per manca d'anàlisi) "saber (teòric)" no és més que la traça (retòrica i dialèctica) expressant una opinió, o sigui afirmant-la. El saber teòric és una traça, una tècnica; en un mot: no hi ha "saber teòric". Sòcrates, en canvi, creu que el saber és perfectament definit enfront de tota traça o tècnica opinant o afirmant. És una cosa de mena diferent. Saber, per a Sòcrates, és (com ja hem dit) emetre afirmacions tals que, primera, siguin vertaderes, i, segona, siguin vàlidament argumentades. Així doncs, per a Sòcrates, hi ha saber teòric, i una cosa és saber, i una altra és opinar, per més tècnica que s'hi posi. Si per a Sòcrates s'ha d'afirmar que, entre els homes, no hi ha saber, no és pas perquè el saber no sigui una cosa perfectament determinada enfront del simple opinar, o sigui: no és pas perquè les condicions que cal complir per a saber no estiguin perfectament determinades, sinó perquè ningú no compleix de fet aquestes condicions. Per a Sòcrates, per tant, cal mantenir com a irreductible la diferència entre saber i opinar, i tots els diàlegs en què ell intervé serveixen justament per a veure com el saber queda sempre més enllà de les opinions dels interlocutors, o sigui: per a veure com es va construint aquesta diferència. Per als sofistes, un diàleg és una contraposició entre dues (com a mínim, dues) opinions diferents; i el diàleg consisteix a convèncer l'interlocutor ; per a Sòcrates, no; per a Sòcrates el diàleg consisteix, partint d'una
cada un en relació amb les coses que el tenen o presenten, es pot dir el següent: mentre que l'aspecte és un (un sol, un únic per a totes elles), en canvi les coses (les coses que el tenen) són més d'una, moltes, pluralitat.
En segon lloc , les coses sempre canvien, són sempre diferents, mentre que els aspectes de les coses no canvien mai, són sempre iguals. Explicació: "canviar" consisteix a canviar d'aspecte, abandonar l'aspecte que es tenia i adquirir-ne un de nou. Què és el que està sotmès a canvi? Què és el que passa o transita d'aspecte a aspecte? No pas els aspectes, sinó les coses. Per exemple: quan una llavor esdevé planta, no canvia pas l'aspecte de llavor (allò en què consisteix ser llavor, les condicions que una cosa ha de complir per a ser llavor), ni tampoc l'aspecte de planta (allò en què consisteix ser planta, les condicions que una cosa ha de complir per a ser planta); el que canvia és la cosa, que passa de tenir un aspecte a tenir-ne un altre, de complir unes condicions a complir-ne unes altres. Les condicions per a ser llavor i les condicions per a ser planta romanen idèntiques, són sempre iguals. El mateix dit recorrent a la noció del temps: mentre que les coses tenen lloc en el temps, són temporals, en canvi els aspectes no tenen lloc en el temps, són intemporals o atemporals, "eterns", o sigui sempre iguals.
En tercer lloc , els aspectes són "anteriors a" (o "independents de") les coses, les coses són "posteriors a" (o "dependents de") els aspectes. (Recordeu l'ús de la paraula arkhé per part dels milesis per a referir-se al ser de les coses). Explicació: Perquè puguin existir coses que són A, distintes de coses que són B, és condició necessària que ser A sigui quelcom, distint de ser B (per exemple: poden existir cavalls si i només si ser cavall és quelcom; si existeixen cavalls és perquè ser cavall és quelcom -quelcom distint de, per exemple, ser ase). En canvi, perquè ser A sigui quelcom, no cal que existeixin coses que són A (per exemple: ser cavall era ja quelcom perfectament determinat -a diferència, per exemple, de ser arbre- abans que comencessin a existir cavalls, ho serà igualment si algun dia deixen d'existir cavalls, i ho seria si els cavalls no haguessin existit mai). Dues observacions sobre l'explicació que s'acaba de donar. Primera: observeu que no s'ha dit que ser A sigui quelcom que "existeixi" abans que existeixin coses que són A. Els aspectes no "existeixen", sinó que són, "són...", o sigui: són determinats. Segona: observeu que l'anterioritat dels aspectes respecte de les coses no és una anterioritat en el temps. Recordeu que els aspectes no tenen lloc en el temps (no canvien, són sempre iguals). L'anterioritat dels aspectes no és temporal, sinó ontològica: poden haver-hi coses perquè els aspectes són definibles; els aspectes són "anteriors" a les coses en el sentit que: que hi hagi aspectes definits és condició prèvia perquè hi hagi coses.
En quart lloc , les coses són "sensibles", mentre que els aspectes són "intel·ligibles". Explicació: les coses tenen un contingut sensible; es poden conèixer gràcies als sentits, a la sensació, perquè les coses tenen qualitats sensibles, tenen colors, olors, gustos, sons, qualitats tàctils. Si de les coses se'n té algun coneixement, es tracta d'un "coneixement sensorial", de sensació ( aísthesis). En canvi, els aspectes no tenen un contingut sensible. No es coneixen pas aspectes gràcies als sentits, perquè els aspectes no tenen qualitats sensibles, no són de cap color ni fan cap gust. ¿De quin color és (o quina olor o quin gust fa) el ser poma? Les pomes sí que són d'un color, sí que fan gust, sí que fan olor; i tenen el color, l'olor i el gust que tenen precisament perquè tenen l'aspecte de poma (o sigui: perquè els pertany un ser poma i no pas, per exemple, un ser pedra); però el ser poma no és de cap color ni fa cap olor ni cap gust. Considereu, si no: és fàcil veure que el ser poma, allò en què consisteix ser poma, l'aspecte de poma, allò en virtut del qual les pomes són pomes, no és pas cap poma; ara bé, ¿és alguna altra cosa sensible (un albercoc, per exemple)?; és clar que no. No és, doncs, cap "qualitat sensible", el que diferencia allò en què consisteix ser poma d'allò en què consisteix, per exemple, ser pedra. Què és, doncs? És, certament, un "contingut". Però no pas format per qualitats sensibles, sinó per un conjunt de trets definitoris, un conjunt de marques distintives, que es poden comprendre, entendre o pensar, però no "sentir"; no són pas els sentits, allò gràcies al qual els aspectes són diferenciables, sinó la "intel·ligència" o el "pensament" ( noûs , noeîn ; recordeu que ja Parmènides anomenava així la
referència al ser). Si dels aspectes en tenim algun coneixement, és un "coneixement intel·lectual".
B. Teoria de l'home
Com tot el pensament grec, Plató utilitza la diferència ontològica com a fonament per a definir l'home. Aquest, en efecte, en Plató, es diferencia de la resta d'animals pel fet que, a més a més de ser capaç d'estar per les coses, és capaç també d'estar per llur aspecte comú. L'home és la consciència de la diferència entre les idees i les coses. Plató formula això així: l'home, a més de tenir sentits, coneixement sensorial (coneixement de les coses), té també intel·ligència o pensament, coneixement intel-lectual o racional (coneixement dels aspectes). Gràcies als sentits té sensacions, gràcies a la intel·ligència té idees. La diferència sentits-intel·ligència o sensacions-idees correspon a la diferència coses-aspectes. L'ànima de l'home té, doncs, dues grans parts: la sensorial i la racional. Ben entès que, en Plató (com, en general, en el pensament grec), la diferència entre les coses i llur comú ser no depèn de les característiques de la naturalesa humana, sinó que és al revés. No és que els aspectes es puguin distingir de les coses perquè l'home té, a més de sentits, intel·ligència, sinó que podem distingir en l'home sentits i intel·ligència, sensacions i idees, perquè les coses i els aspectes són diferents.
Hem dit que l'home es defineix pel fet que és capaç de conèixer no només les coses, sinó també els seus aspectes. Doncs bé: entre el coneixement de les coses (coneixement sensorial) i el coneixement de les idees (coneixement intel·lectual) per part de l'home podem establir la mateixa relació d'"anterioritat-posterioritat" o d'"independència-dependència" que hem establert entre les coses i els aspectes de les coses. En efecte: per a poder saber que això que tinc al davant és A, cal que sàpiga per endavant què és ser A (el coneixement de les coses depèn del coneixement dels aspectes). Això vol dir que la validesa de tota afirmació que tingui per subjecte alguna cosa sensible tindrà per supòsit o premissa (o sigui: dependrà de) la validesa d'una afirmació que té per subjecte algun aspecte. (Tesi correlativa a aquella tesi ontològica de més amunt, segons la qual, perquè puguin existir coses que són A, cal, és condició prèvia, que ser A sigui quelcom). D'on es desprèn: que, en canvi, per a poder saber què és ser A, no cal que hagi conegut mai ni una sola cosa que sigui A (el coneixement dels aspectes no depèn del coneixement de les coses). (Tesi correlativa a aquella altra tesi de més amunt, segons la qual, perquè ser A sigui quelcom, no cal que existeixin coses que són A).
Discussió. El sentit comú ens diu que arribem al coneixement dels aspectes de les coses (allò que totes les coses que són A tenen en comú, el ser A) a partir del coneixement de les coses que són A i per mitjà d'un procés d'"abstracció". Tal procés consisteix: en primer lloc, a separar totes les coses que són A de totes les que no ho són (de les que són B, de les que són C, de les que són D, etc.); en segon lloc, a separar les característiques que totes les coses que són A tenen en comú de les característiques que són pròpies de cada una. El conjunt de característiques que resulta d'aquest procés és el que anomenem l'aspecte d'A, la idea d'A, el ser A. Doncs bé, la teoria de Plató desafia el sentit comú i diu que això no pot ser així. En efecte: per començar a reunir les coses que són A separant-les de totes les coses que no ho són (primer pas del procés d'abstracció), cal que operi ja algun criteri de selecció, de reunió i separació de coses; aquest criteri és, per força, alguna noció de què és ser A (puix que de separar les coses que són A parlem). Per tant, és fals que la noció de què és ser A s'obtingui després del procés d'abstracció, ja la noció regeix i fa possible aquest procés des del principi. Igualment pel que fa a la selecció de caracteristiques en què les coses que són A s'assemblen i es diferencien, o sigui pel que fa a la tria de característiques comunes i no comunes entre totes les coses que són A (segon pas del procés d'abstracció). Conclusió: no s'obté el coneixement de les idees a partir del coneixement de les coses, sinó al revés.
- Pel que fa a l'ànima de l'home. 2.a) que l'ànima de l'home és immortal: Plató dóna diferents arguments per a mostrar que l'ànima és immortal (al Fedó especialment); nosaltres direm el més important: si l'ànima és alguna cosa diferent del cos, es pot concebre la mort com una separació entre l'una i l'altre; ara bé, l'ànima ha d'haver estat alguna vegada separada del cos, perquè l'home és capaç de conèixer els aspectes de les coses (les coses les coneix des que neix); per tant, quan ocorre això que anomenem "mort", l'ànima se separa del cos; però no és l'ànima qui mor. 2.b) tot això de la vida prèvia de l'ànima al món dels aspectes, la caiguda al món sensible, l'empresonament en un cos i l'ascenció gradual des del món sensible cap al món intel·ligible, tot això és una història que mira d'explicar la possibilitat del coneixement; recordeu que el coneixement dels aspectes és condició prèvia per al coneixement de les coses: si es volgués fer una exposició teòrica del significat d'això, caldria dir que la justificació d'una afirmació sobre una cosa sensible passa necessàriament per (o sigui: té per premissa) una afirmació sobre l'aspecte que s'atribueix a la cosa en l'afirmació en qüestió; si això es diu en una exposició mítica, o sigui en una narració que relata fets en un temps i un espai imaginaris, aleshores queda que l'ànima coneix les idees "abans" que les coses; com que per a conèixer les coses, d'una banda, cal conèixer les idees, i com que coneixem les coses, d'altra banda, des que naixem, cal que que coneguem els aspectes "abans de néixer", això és: cal que les idees siguin "innates" (que es trobin a la ment de l'home, no gràcies al coneixement de les coses i, per tant, després d'aquest, sinó ja des del moment de néixer i de començar a conèixer les coses). La referència de la ment a algun assumpte que ja ha passat l'anomenem normalment "recordar": per això diu Plató que conèixer les coses és recordar les idees, que el coneixement de les coses és "reminiscència" (que és com se sol traduir la paraula platònica anámnesis ). 2.c) Com tot el pensament grec, Plató se serveix de la diferència ontològica tant per a definir què és ser home com per a definir què és ser home bé. ¿Com és possible que allò que permet definir l'home, allò que es troba per definició en tot home, sigui al mateix temps allò que permet dividir els homes en dos grups? Aquesta qüestió ja l'hem trobada en Heràclit i en Parmènides. I aquí val el mateix que hem dit allí: tots els homes compleixen les condicions per a ser home, però aquestes condicions es deixen complir bé... i no tan bé; i es mereix més ser dit "home" aquell qui les compleix bé que no pas aquell qui les compleix mediocrement. Ser home és ser capaç d'estar per les coses i ser capaç d'estar pel seu aspecte; ser capaç de diferenciar les coses que són A, múltiples i diferents, del seu aspecte comú, el seu ser A; fer això implica tenir un tracte no trivial, no superficial, amb les coses, significa aprofundir-les, penetrar-les fins al fons (amb matís decididament eròtic: Plató en diu éros , "desig", "amor"; vegeu el Banquet ). Ara bé, la majoria d'homes ( hoì polloí ) s'aferra a tenir amb les coses un tracte superficial. Enfront d'aquests es defineix el qui, separant de les coses llur aspecte comú, es dedica a aprofundir-les. ¿Qui és aquesta mena d'home? ¿Qui és aquest home que, això de ser home, ho fa bé? És el philósophos , Sòcrates en primer lloc. L'ànima del philósophos és la primera que es guanya el retorn al món de les idees.
2.3. Diàlegs de la tercera etapa: crítica de la teoria de les idees.
La teoria de les idees afirma que les idees són diferents de les coses perquè tenen una definició precisa i acabada (=són sempre iguals), mentre que les coses no la tenen (=són sempre diferents, contínuament canvien). El Plató vell intenta mostrar que això, el fet que les idees tinguin una definició precisa i acabada, pressuposa que hi ha d'haver una idea "primera" o "suprema" (Plató l'anomena "l'u", "la idea del bé", i encara d'altres maneres) que sigui compartida per totes les altres idees i que serveixi de punt d'arrancada de la definició de totes elles.
Els diàlegs de la tercera etapa giren entorn d'aquesta idea, i mostren que aquesta és tan necessària per a la consistència de tota la teoria (pel que acabem de dir) com impossible (perquè tant pel fet de ser idea -idea i no pas cosa- com pel fet de ser precisament la idea que és -
precisament la primera i no pas, per exemple, la segona, la cinquena o la vuitena- caldria que fos definida, i això pressuposa que hi ha idees prèvies, amb la qual cosa deixaria de ser la primera); de manera que tota la teoria de les idees ha de ser revisada des del començament.
