¡Descarga Arqueologia y más Apuntes en PDF de Arqueología solo en Docsity!
TEMA 1: CONCEPTE D’ARQUEOLOGIA
1.1 CONCEPTE D’ARQUEOLOGIA
Tradicionalment el mot arqueologia ha estat emprat per parlar de dos conceptes diferents: la tècnica arqueològica i l’arqueologia com a disciplina. Definició de l’Enciclopèdia Catalana : Arqueologia: manera de fer història utilitzant tots els vestigis materials deixats per l’home. Per tant es converteix en una ciència imprescindible per explicar com eren, quina organització tenien, quins costums regien... els pobles sense escriptura i també resulta molt útil per les etapes amb documentació. No podem entrar en el debat de què és més important si les fonts escrites o l’arqueologia, ja que aquestes dues maneres de fer història són complementàries i tenen una voluntat diferent: les fonts escrites tenen la voluntat de perdurar, mentre que no la té tant l’arqueologia, la major part de les restes arqueològiques perduren accidentalment. Tampoc no podem entrar en debats sobre què és més objectiu, ja que tan un document com una resta arqueològica són objectius, mentre que la interpretació que se’n faci és més subjectiva. Tal com s’havia dit hi ha dos conceptes que s’inclouen en el mot arqueologia: F 0 9 F 0 la^ vessant humanística^ com a disciplina històrica. Vol explicar el passat, el seu significat. F 0 9 F 0 els^ mètodes experimentals , el conjunt de mètodes per assolir uns objectius. Les tècniques que s’han desenvolupat per poder explicar el passat.
1.2 OBJECTIUS DE L’ARQUEOLOGIA.
El principal objectiu de l’arqueologia és explicar els aconteixements del passat a partir dels vestigis materials. Això implicar que els límits de la disciplina són immensos (des dels orígens de la humanitat fins avui). Podríem dir que hi hauria 3 nivells: F 0 9 F 0 Identificació : què és el vestigi? Com és? Quan es va produir?. És el nivell de l’anàlisi formal, localitzar l’artefacte en el temps i l’espai. F 0 9 F 0 Funció : determinar perquè van servir uns vestigis. De diverses maneres: per la forma, la comparació... Permet planificar altres estudis per arribar a relacionar-ho amb la vida quotidiana, o per explicar com vivien... F 0 9 F 0 Explicació : explicar, entendre com les cultures han anat canviant, evolucionant... veure com evoluciona, quines són les fases de cada cultura. Relacionant-ho amb la informació d’altres camps per arribar a una explicació: fonts escrites, estudis ambientals, geològics...
1.3 LES ARQUEOLOGIES
Cal compartimentar l’arqueologia per poder estudiar els diversos aspectes que engloba. Els criteris de compartimentació parteixen de diferents òptiques, en última instància sempre mana la cronologia: .1 Especialització temàtica : arqueologia de la mort; arqueologia del paisatge, arqueologia hidràulica... .2 Procediment d’investigació : arqueologia experimental .3 Condicions del medi : arqueologia subaquàtica, arqueologia aèria... .4 Periodització cronològica. No podem creure que aquesta compartimentació és independent de la cronologia. No tan en arqueologia subaquàtica i aèria perquè domina més la infrastructura i la preparació del personal, calen moltes inversions humanes i materials. Així hi ha un centre que té el control sobre tot el patrimoni subaquàtic, amb l'assessorament corresponent per cada periodització.
1.4 PERIODITZACIÓ CRONOLÒGICA.
Cal que tinguem present que aquesta periodització és convencional i eurocèntrica. ()a Prehistòria : És la que estudia les societats àgrafes (no actuals que les estudia l’antropologia). A la Península Ibèrica es situa des de l’aparició dels primers homes fins el 1.100 aC quan els fenicis van fundar la ciutat de Cadis.
()b Arqueologia protohistòrica : La protohistòria és un concepte transicional, el període que va des de la no escriptura fins a l’escriptura. Té com a objecte d’estudi les societats en fase de deixar de ser agrafes per passar a utilitzar l’escriptura. Alhora també inclou els pobles que estaven en contacte amb societats que tenen escriptura i aquells que tenen una escriptura no desxifrada. A Orient abarcaria aproximadament el període que va fins a finals del IV mil·leni. Mentre que a la Península Ibèrica s’inicià el 1100 aC i acabà al segle II aC amb la incorporació de part d’Hispània al món romà. Per exemple a la Península Ibèrica hi ha els ibers, celtes, celtibers, galaics... Aquests pobles també tenen altres trets comuns com que:
- són societats que desenvolupen centres urbanístics protourbans el que implica que tinguin una consciència de col·lectivitat, de crear uns instruments per la vida col·lectiva...
- són societats en les que es fa evident una gran especialització del treball.
- hi ha un gran desenvolupament de la metal·lúrgia amb la generalització de l’ús del ferro (ibers).
- tenen una intensa activitat comercial a llarga distància.
- apareix l’intercanvi monetal
- hi ha vestigis de jerarquització social per l’anàlisi dels llocs d’habitat i per les necròpolis (aixovars més rics o més pobres). => Aparició de formes polítiques centralitzades i complexes. A la Península Ibèrica des del Bronze Final amb la fundació de Cadis pels fenicis fins al segle II aC quan part d’Hispània s’incorpora al món romà es pot considerar que està a la protohistòria, principalment la zona del sud i llevant peninsular que van patir l’aculturació fenícia i grega. Es podria dir que al nostre país hi ha una llarga tradició en arqueologia protohistòrica ja que és la que ha rebut més interès, juntament amb l’arqueologia clàssica.
()c Arqueologia del Pròxim Orient : Té com a objectiu d’estudi el naixement de la civilització, entre el IV mil·leni i el canvi d’era. No té una tradició investigadora a l’estat espanyol, en canvi sí que està molt present a Alemanya, França, Regne Unit, Estats Units... A Espanya només hi ha alguns investigadors puntuals: Padró, Del Olmo i Molist... L’arqueologia del Proper Orient es basa en un concepte crono-geogràfic, és l’estudi de les societats del vell món de les que en coneixem l’escriptura i que estan situades en una àrea molt concreta: Àsia Menor, Anatolia, Egipte, Sinaí, Mesopotamia... Dins de l’arqueologia del Proper Orient hi ha moltes disciplines especialitzades: egiptologia, asiriologia... Aquesta vessant arqueològica es va iniciar amb l’expedició de Napoleó a Egipte, amb el descobriment de la Pedra Roseta que va permetre descobrir el llenguatge jeroglífic i això va permetre ordenar faraons i dinasties i per tan crear una cronologia que va ser la de referència per tota aquesta etapa prehistòrica a la resta del continent europeu (abans
()g Arqueologia post-medieval o de les societats modernes : entre el segle XVI i XVIII. Té molt poca tradició, no ha arrelat a Europa. S’inicià a Anglaterra a mitjans del segle XX com a prolongació dels estudis medievals, per cercar les restes que expliquen la història de l’economia anglesa després del segle XV. Però va a remolc de les circumstàncies (com al Born). Al País Basc hi ha hagut algun programa de recerca.
()h Arqueologia industrial : és la que estudia el món contemporani, des de 1800 en endavant. És una disciplina molt recent que va aparèixer a la Gran Bretanya després de la Segona Guerra Mundial quan hi va haver canvis a nivell industrial i va iniciar-se una sensibilització popular per les restes, sobretot el 1961 quan van enderrocar el pòrtic d’una estació anglesa => es van iniciar les demandes per mantenir el patrimoni industrial. És una ciència desenvolupada a la Gran Bretanya i als Estats Units. En molts casos no requereix una excavació, sinó tasques de conservació i de donar utilitat als diversos espais. A l’estat espanyol no hi ha programes que desenvolupin el tema.
1.5 FONTS DE L’ARQUEOLOGIA.
Qualsevol resta material és susceptible de ser font històrica amb les mateixes garanties científiques que les fonts escrites. Dins d’aquest enorme grup de vestigis materials n’hi ha alguns que tenen la seva metodologia: les fonts artístiques, les fonts epigràfiques, les numismàtiques, etnogràfiques... Són categories d’evidències que tenen un camp de recerca especialitzat. Alhora també s’han de tenir en compte les fonts escrites o documentals (les fonts primàries i les fonts secundàries) i les fonts verbals i la toponímia. No sempre els vestigis materials han tingut importància; per exemple al Renaixement només es tenien en compte les restes més estètiques. Amb el temps es va ampliar la quantitat de vestigis que es guardaven i es van començar a estudiar els monuments i restes espectaculars com els megàlits (al segle XVIII es dibuixen i s’estudien). Ja al segle XIX amb el descobriment de les restes del Proper Orient i de la Prehistòria es va ampliar els límits geogràfics i cronològics de l’arqueologia => interessen més vestigis. Tot i això hi havia discriminació alhora de seleccionar els vestigis, hi ha la tendència a guardar els vestigis singulars, per omplir vitrines. Actualment qualsevol vestigi és font històrica: la ceràmica, l’utillatge agrícola, el pol·len, el carbó... És molt recomanable recórrer a especialistes de cada tema, cal integrar totes les disciplines. F 0 9 F 0 Les restes materials a estudiar no només són aquelles que sorgeixen en una excavació ja que l’excavació és un mètode per obtenir informació i s’han d’estudiar totes les restes, també aquelles que mai han estat enterrades. F 0 9 F 0 També cal tenir en compte que l’arqueologia només treballa amb part de les restes (aquelles que casualment s’han conservat) per tant dona una visió parcial, mai ho podem perdre de vista. F 0 9 F 0 Dins dels vestigis materials també hi entre les^ obres d’art^ => ser una obra d’art no implica no ser objecte arqueològic => són especialitzacions complementàries. F 0 9 F 0 Les F 0^ fonts epigràfiques i numismàtiques 9 F 0 L’epigrafia estudia les inscripcions sobre materials durs, el suport és un material i per tant forma part de l’arqueologia i alhora és text és important per datar i per entendre moltes coses per tant epigrafia i arqueologia han d’anar lligades. F 0 9 F 0 La Numismàtica estudia les monedes (van aparèixer al segle VII aC) amb valor legal d’intercanvi i també és una disciplina amb una metodologia pròpia. F 0 9 F 0 Les^ fonts textuals :
F 0 9 F 0 Fonts primàries: directes com Vitrubi, són contemporanis del moment, són un testimoni directe. F 0 F 0 9 F^0 Fonts secundàries: monografies, informes d’excavació... 9 F 0 Fonts^ verbals :^ per^ l’arqueologia^ americana^ són^ molt^ importants,^ són^ històries transmeses oralment que contrastades amb l’arqueologia poden arribar a explicar la història d’una cultura. F 0 9 F 0 La^ toponímia^ és l’estudi dels noms dels llocs, pot ser la versió fossilitzada d’un nom antic (Tarragona de Tàrraco...) o noms que indiquen la presencia de vestigis antics: Coll del Moro, Cova del Tresor, Via de la Plata, Castellà, Castellón... => la toponímia dona pistes sobre els vestigis.
conèixer el paisatge i l’entorn on vivien aquestes societats (la zona de Granada i Almeria a l’Edat del Bronze eren boscos frondosos, des d’aquell moment es va iniciar una desforestació que ha acabat produint el paisatge actual). L’entorn del jaciment és molt important per entendre com vivien, així cal recuperar totes aquestes restes per interpretar el conjunt.
2.2.3 Context: Comprendre el context és bàsic, cal enregistrar-lo per no perdre la informació. Un artefacte no està aïllat, cal conèixer el nivell immediat que l’envolta, els sediments i la posició de la resta. També cal veure l’associació entre les diferents troballes. Si no coneixem tots aquests elements no podrem extreure tota la informació i podríem arribar a conclusions equivocades. Amb el descobriment de la prehistòria Boucher de Petres observà que en el mateix estrat geològic hi havia animals extingits i artefactes humans => els orígens de l’home són molt arcaics => importància del context. L’alteració del context per causa de l’home altera els resultats.
2.3 PROCESSOS POSTDEPOSICIONALS: Els processos postdeposicionals determinen la forma en que queden enterrades les troballes i com queden.
2.3.1 Processos postdeposicionals culturals: L’home intervé en què queda i com queda.
- Processos postdeposicionals culturals que reflecteixen el comportament: La confecció d’un artefacte implica que aquell objecte ha hagut de passar un cicle: Per exemple un caçador feia 4 activitats diferents que poden deixar restes al registre (en qualsevol de les seves fases) 1. Buscar sílex. 2. Tallar el sílex 3. Utilitzar la punta de sílex per caçar. 4. Llençar la punta de sílex trencada després del seu ús. Quan excavem els vestigis que trobem poden estar en qualsevol d’aquestes fases, no tenen perquè passar per totes quatre. Per exemple per fer un vol de ceràmica cal: .1 Buscar l’argila .2 Manufacturar el vas .3 Distribuir-lo .4 Utilització Tot vestigi té un cicle que no té perquè complir sencer, no tots els materials arriben al final. També cal tenir en compte que hi ha objectes que van ser dipositats amb voluntat de que perduressin com els aixovars dels enterraments (encara que n’arriben pocs perquè hi ha hagut molts saqueigs.
- Processos postdeposicionals que reflex què passa després: Per exemple Empúries va ser una ciutat abandonada que a partir del segle XIX va començar a patir l’acció dels clandestins que van expoliar les necròpolis deliberadament (accions que actualment encara no s’han aturat). També en
època antiga van haver-hi intents d’esborrar la memòria d’alguns períodes històrics com el regnat de Calígula o de Akhenatón.
2.3.2 Processos postdeposicionals naturals: És molt important la sepultació de les restes ja sigui sobtada o lenta. Les condicions medioambientals també afecten a com és el vestigi, pot afavorir la conservació o destruir- ho tot. També influeix molt el material amb que està fet l’objecte: material orgànic o inorgànic:
- Materials inorgànics :
- Pedra : no acostuma a presentar problemes, pot tenir més o menys resistència. Encara que algunes vegades pot desaparèixer com a conseqüència de l’expoli.
- L’argila crua , el tovot és un material de construcció molt emprat que presenta un bon estat de conservació si s’ha cuit per un incendi, sinó es desfà i alhora d’excavar només el podem identificar, però no conservar.
- L’argila cuita sí que es conserva, igual que els morters. La ceràmica en el món protohistòric i romà es converteix en el millor element de datació.
- Metalls : l’or, la plata, el plom... tenen una conservació bona, però no acostumen a arribar per culpa de l’expoli. El coure, el bronze i el ferro resisteixen molt malament, el seu estat de conservació depèn del tipus de sòl, si és més àcid la conservació és pitjor.
- Materials orgànics : La conservació dels materials orgànics a la nostra zona no és molt bona, depèn de l’entorn, del clima, de la influència de les catàstrofes ocasionals... Determinats sols destrueixen ossos, fusta... només deixa la impronta. Mentre que en d’altres ocasions un sòl determinats afavoreix la conservació, com sòls amb petroli. En general el clima temperat d’Europa no afavoreix la conservació, excepte en casos excepcionals. A Vindolanda, una fortificació romana a Gran Bretanya, es van trobar cartes escrites sobre fusta del 100 dC conservades perquè el sòl va crear bosses hermètiques, sense aire, i a més és una zona de falgueres que creen una substància que esterilitza el sòl. També les catàstrofes naturals poden afavorir la conservació. En línies generals els materials orgànics aguanten en situacions ambientals extremes: aridesa, zones gelades o pantanoses...
Diapositives : exemple d’edificis mai sepultats com el Panteó, el Coliseu, el Mercat de Trajà... => també gràcies a la reutilització. Exemple de conservació de cases romanes perquè encara hi viu la gent... Història de les excavacions a Troya (hi ha fases des del IV mil·leni fins a època romana.
A la fase de laboratori cal controlar la informació que existeix sobre la zona que ha de ser reconeguda superficialment.
3.3.1.1 Fonts documentals: s’han d’estudiar les fonts antigues, les fonts modernes, els estudis que hi hagi sobre el tema, els canvis del terreny. Hi ha investigadors que prefereixen no consultar aquesta informació per no deixar-se influenciar sobre el seu treball de camp.
3.3.1.2 Mapes: s’han de buscar mapes per poder situar les troballes. Una de les fonts principals són els Instituts Cartogràfics on hi ha suports informàtics. Al principi és recomanable començar amb un mapa d’escala 1:50.000 i després utilitzar escales més reduïdes per les zones que més ens interessen. També poden ser molt útils els mapes antics per situar i veure l’estat del terreny: desviament de rius, la línia de la costa...
3.3.1.3 Toponímia: La toponímia pot estar relacionada amb les restes arqueològiques. Per exemple qualsevol lloc que es digui el moro o noms de construccions com castell, Castelló, Castellar... o noms relacionats amb metalls, monedes, tresor... A vegades aquests noms només són orals i s’ha d’estudiar la memòria oral.
3.3.1.4 Foto aèria^2 : Les fotografies aèries poder tenir una finalitat arqueològica. Si s’han de fer les fotografies de l’àrea a prospectar expressament és molt car així que habitualment s’utilitza la cobertura aèria del país. Les seves possibilitats van ser descobertes per l’aviador anglès Crawford en la Segona Guerra Mundial quan es va adonar que les fotografies aèries fetes des d’aeroplans i globus podien oferir una perspectiva general dels monuments històrics. Els resultats poden ser especialment significatius a la plana centre-europea. Mentre que a la Península els resultats són més limitats pel relleu i pel clima semi-àrid. La fotografia aèria ens dona unes improntes de vestigis gairebé enterrats o enterrats del tot. És un mètode basat en la consideració de 3 factors:
- Si una construcció no està del tot enterrada es veuen les ombres dels murs.
- Si hi ha restes enterrades en un camp d’herba es poden veure les ombres que projecte el fullatge més alt (així es poden identificar foses) i es veuen les zones amb un fullatge més baix (on hi ha murs o paviments).
- Les gelades també permeten veure les estructures (on hi ha murs o paviment la capa de gel és més prima i es desfà més ràpidament).
- També hi ha diferències de la coloració del terreny per l’existència d’estructures lligades amb pedres i morter. Una altra modalitat són les fotos preses des de satèl·lits, però no s’utilitza gaire perquè les escales són massa grans, només permet identificar estructures enormes.
3.3.2 Treball de Camp:
3.3.2.1 Prospeccions extensives El treball de camp està basat en l’examen del terreny. Les prospeccions organitzades no es van començar a posar en pràctica fins els anys 60; anteriorment només hi havia algunes busquedes puntuals a l’entorn d’altres jaciments. A partir dels anys 60 es comencen a realitzar prospeccions més organitzades, es seleccionen àrees
(^2) Veure www.univie.ac.at/luftbildarchiv
geogràfiques o administratives actuals i s’examinen llocs amb restes amb l’objectiu d’identificar jaciments importants per la protecció del patrimoni. A partir dels any 80 les prospeccions van passar a ser contemplades com a un mètode de l’arqueologia per la llei, igual que l’excavació. Així que per fer prospeccions era necessari demanar una autorització: cal fer un projecte, posar-ho en coneixement de l’Ajuntament pertinent, demanar l’autorització dels propietaris afectats. Aquests primers projectes de prospecció són les anomenades prospeccions extensives (no busquen tots els jaciments d’una zona, intenten localitzar els més importants).
3.3.2.2 Prospeccions intensives A la mateixa època es van posar en pràctica procediments de prospecció més acurats que tenen l’objectiu de localitzar tots els jaciments d’una zona determinada, per fer això agafen totes les restes, tots els vestigis, perquè no s’escapi res. Per fer una prospecció intensiva cal organitzar-se per reconèixer tota la zona exhaustivament. Per fer això es seleccionen àrees relativament petites i es divideixen en quadrats de 5 per 5 metres i s’assigna un prospector a cada quadrat. Una altra estratègia és repartir els prospectors en distàncies equivalents i així revisar totes les zones (com en passadissos). Hi ha factors que faciliten la prospecció com per exemple que hagi plogut i el terreny estigui moll o que es faci a les primeres hores del dia, ja que hi ha més bona visibilitat (en canvi al migdia és més complicat). El mètode consisteix en recollir totes les evidències d’un jaciment => mètode molt lent. Hi ha formules per obtenir resultats en grans àrees: la freqüència del pentinat pot ésser més ample o es poden explorar àrees restringides i aplicar-ho a àrees més grans => això és el Mostreig. És aplicar la prospecció intensiva en petites àrees seleccionades i extrapolar els resultats a àrees més grans. El mostreig pot ser:
- Mostreig aleatori : seleccionar superfícies petites, la superfície a prospectar es divideix en quadres de 100 per 100 metres, s’escullen alguns quadres que es prospectaran intensivament i es col·loquen 5 prospectors a cada quadre. Els quadres s’escullen sense cap criteri, per sort. Després un cop s’han prospectat s’extrapolen les conclusions a tota la zona.
Mostreig sistemàtic:
- Alineat: segueix una constant per seleccionar el quadre: el central, un si un no, tres no un si... sempre seguint els eixos.
- No alineat : no es segueix un criteri d’alineació per escollir el quadre on s’ha de fer el mostreig dins de la subdivisió.
3.4 RECOPILACIÓ DE LA INFORMACIÓ
Un cop localitzat el jaciment en superfície s’han de descriure amb un sistema de fitxes. Bàsicament el més important són els materials. Cal tenir present que hi ha un marge d’error, que la prospecció no sempre ens mostra el que hi ha enterrat, per això cal saber la història del lloc, si hi ha hagut molta erosió o grans moviments de terres o rebaixaments importants que puguin haver traslladat els materials. Les remodelacions modernes poden haver provocat desplaçaments de terres i materials.
3.5.4 Georadar : consisteix en un carro de radar que transmet l’energia al subsòl que produeix un senyal quan localitza propietats diferents. Pot detectar fins a 4 metres de profunditat. Depèn del tipus de jaciment el recorregut ha de ser més o menys pròxim. Dóna bons resultats.
3.6 ALTRES
3.6.1 Anàlisi de Fosfats
3.6.2 Sondes : barra o taladro que penetra al subsòl fins que xoca amb alguna cosa o per extreure columnes de sediments. Sonda Lerici : tipus de sonda inventada per un enginyer per prevenció davant el saqueig incontrolat de les necròpolis etrusques. Fa un orifici a la part superior del túmul i hi fa entrar una sonda amb una camera fotogràfica => així veien si estava saquejada o no, podien avaluar-ne el contingut... => permet prioritzar i protegir les tombes.
VIDEO: Jaciment de Kouphovouno d’època neolítica i de l’edat del bronze. Va ser excavat als anys 40 per von Vaccano, però les excavacions es van aturar per la Segona Guerra Mundial. Als anys 80 un equip francès va tornar al jaciment. Als anys 90 van plantejar tornar a fer excavacions, però com que no es podien excavar les 5 hectàrees de superfície total del jaciment, necessitaven tenir una visió general del jaciment => prospecció. Primer de tot van quadricular el terreny amb un teodolit, van fer una malla que servia per mesurar horitzontalment. Seguidament, preveient l’excavació, van establir un punt 0 per mesurar la profunditat (ha de ser un lloc estable, que es mantingui sempre al mateix lloc). Després es va començar amb el reconeixement del terreny i dividir-lo en quadrats de 5 per 5 metres, cadascun d’ells controlat per una persona. Aquesta fase és important per definir el jaciment i l’estratègia d’excavació: recullen ceràmica, utillatge de pedra... => permetrà obtenir indicacions cronològiques i pot definir la funcionalitat segons les àrees... Per limitar els recursos van fer una quadricula de 5 per 5 al centre del jaciment i als voltants els quadrats eren de 20 per 20 amb 2 prospectors a cada quadre. Després prospecció geològica per saber si hi ha la font de captació del material lític. Efectivament van trobar la font. Prospecció geofísica : resistivitat, prospecció magnètica en la variant de susceptibilitat magnètica (deixar anar un camp magnètic molt feble i miren com reacciona el subsòl => per localitzar argila cremada; els seus resultats es poden veure interferits per la presència de ceràmica)... => totes aquestes dades s’han de creuar per veure si els resultats concorden. Seguidament van dur a terme una prospecció geomorfològica en una variant de sonda per columnes de sediments => és molt útil per l’excavació perquè permet veure les capes de terra, la potència estratigràfica del jaciment. Prospecció sedimentològica: analitzen el contingut de fòsfor (el fòsfor és estable excepte en aquelles restes orgàniques d’ocupació humana). Finalment també ens explica breument quin és el tractament del material: rentat, siglat, fotografia, dibuix...
Diapositives :
La zona de Pollentia en època talayòtica els assentaments estaven situats en punts més alts de la Bahia, per poder dominar millor el territori. Són assentaments que formen una cadena que en cas de perill els permetia avisar-se entre ells i alertar a la població que vivia a l’interior. Quan els romans van fundar la ciutat de Pollentia el 123 aC. Es van trobar amb aquesta xarxa d’assentaments. Aquesta xarxa d’assentaments estratègics es va mantenir i va augmentar el nombre d’assentaments a l’interior, al pla. Tota aquesta informació va ser obtinguda per la prospecció, sense excavar => una prospecció va permetre veure l’evolució del patró d’assentament amb la influència romana. La prospecció també serveix per estudiar les parcel·lacions de terreny antigues (que ja es coneixen per les fonts clàssiques, en sabem les mesures i les tècniques emprades per fer- les). Les evidències són camins, noms de camins, toponímia... Aquestes traces no es poden excavar, són evidències diferents, que només es poden conèixer per la prospecció.
A nivell metodològic cal esperar als anys 70 per a que Barker i Harris publiquessin el seu mètode estratigràfic, que és una versió perfeccionada del mètode de Wheleer i Lamboglia. A la superposició d’estrats, la seqüència física, li correspon una dimensió temporal. En el sentit que dins la seqüència hi ha accions més antigues => cal un mètode per excavar que no trenqui aquesta seqüència, que no acabi amb la cronologia relativa que ens indica simultaneïtat o successió en el temps. S’ha de procedir a excavar en sentit invers a la formació dels estrats.
Aquí hi ha un exemple d’una secció, un tall en vertical d’un jaciment. Es pot veure que s’han numerat tan els estrats com les UE negatives. Cal tenir en compte que tot i que la terra d’una banda i l’altre del mur (11) presenti les mateixes característiques cal que diferenciem numèricament entre la d’una banda i la de l’altra (5-6 i 7-8) per la seqüència cal fer-ho així i després ja es comprovarà si és el mateix estrat.
4.2 LES UNITATS ESTRATIGRÀFIQUES
Nosaltres trobem vestigis d’accions que són diferents i que s’han produït en moments diversos. Cada acció és una UE que s’insereix en una seqüència estratigràfica. Cadascun d’aquests elements individualitzat és coneix com a Unitat Estratigràfica. La UE és la unitat més petita que es pot reconèixer en una seqüència i que es correspon a una acció. Aquestes UE es poden dividir entre UE positives i UE negatives.
- UE positives : són aquelles que tenen volum, que són perceptives, tenen estructura, poden contenir elements de tipus molt divers (naturals i antròpics). Tenen un volum i una superfície o interfacies. Per diferenciar-les cal fixar-se en les interfacies. Les UE positives poden ser estrats, murs, reompliments... Les UE positives poden ser: - Verticals : murs, empallissades... - Horitzontals : estrats, mosaics... Cal tenir en compte que a efectes pràctics els murs contenen més d’una acció: fer la rasa, fer el fonaments, aixecar el mur, reomplir la rasa i desfer el mur... Això és un FET: conjunt d’UE estructurades de manera voluntària (per exemple FET = 9, 10, 11, 12).
- UE negatives : En l’exemple de la seqüència estratigràfica anterior hi havia una fosa (4) o una trinxera de fonamentació (12) aquestes són UE negatives, no tenen volum només tenen superfície, són el negatiu d’un altre element. Tot i no tenir volum cal que siguin identificades en la seqüència estratigràfica. Les UE negatives també són anomenades superfícies en si. Poden ser verticals o horitzontals. - Vertical: negatius de fosa, trinxera de fonamentació... - Horitzontal: destrucció de la cresta d’un mur. 4.2.1 Numeració de les UE A mesura que es va excavant totes les UE s’han d’anar numerant. Es numeren totes i no es pot repetir ni un número. Els materials que surtin en cada estrat portaran el nombre de l’estrat corresponent. Habitualment el nombre de la UE té 4 xifres per raons pràctiques. En jaciments molt grans es divideix el jaciment en zones i a cada zona es numera a partir del 1000, a partir del 2000... i així successivament.
4.3 LES RELACIONS ESTRATIGRÀFIQUES. LA SEQÜÈNCIA
ESTRATIGRÀFICA
Totes les UE s’integren a la seqüència estratigràfica => totes s’han de numerar seguint un ordre creixent. Un cop reconegudes les UE s’han d’establir, definir les relacions que s’estableixen entre elles. Cal veure quines són les relacions físiques i després extreure’n les relacions cronològiques corresponents. Tot i que a la pràctica el pas a la cronologia real és ràpid, no ens podem deixar endur per les presses, primer cal establir les relacions i després datar.
Ja que si no ho fem així podem cometre errors. Per exemple en aquesta secció es pot observar que van excavar una trinxera i per tan al costat del forat trobarem el material més superficial que és més antic que el més inferior que és més modern. Per tant en casos com aquest no podem anar directament a la datació perquè cauríem en un error. Primer cal establir les relacions estratigràfiques per veure què passa primer i que passa després, i després ja es passarà a una cronologia d’anys de calendari.
L’excavació arqueològica ha de procedir per estrats concrets i no per nivells abstractes. S’han d’anar destruint els estrats un per un, sense barrejar-los; seguint l’ordre invers a l’ordre de formació. Només es poden excavar les UE que cobreixen i que no són cobertes. Per exemple en aquest diagrama els estrats s’haurien d’anar extraient seguint l’ordre ascendent (de 1 a 5). La principal aportació de l’estratigrafia en excavació és el fet que ens dona una cronologia relativa: dona una jerarquia cronològica en tant quan a simultaneïtat o successió en el temps. Així permet ordenar què va abans i què va després. Són unes relacions físiques que tenen una lectura com a jerarquització temporal.
1.. Relació :
- Simultaneïtat o contemporaneïtat:
Per exemple en aquest diagrama es pot veure un estrat tallat per una fosa => el que hi ha a cada banda és simultani o contemporani.
- Successió en el temps: pot ser de posterioritat o anterioritat.
1 cobreix a 2 per tant 1 és posterior a 2. 2 és cobert per 1 per tant 2 és anterior a 1.
Mur (1) que s’adossa a un altre mur (2), per tant 2 és posterior a 1.
2 talla a 3 i 4, per tant 2 és posterior a 3 i 4.
2.. Diagrama Estratigràfic Matrix: És la sintetització de la seqüència estratigràfica. Es tracta de representar en un quadre general totes les UE amb el seu número i les relacions que estableixen entre elles per mitjà de ratlles.
testimonis quan és convenient per entendre l’estratigrafia. Així no estem limitats per la retícula i ja no tenim tots els desavantatges anteriors.
Aquest mètode planteja que el jaciment és una unitat. Es documenten tots els detalls i les dades importants. Tot per aconseguir un testimoni de l'estratigrafia i dels materials trobats => s'interpreta com un conjunt. Quan s'està excavant és molt important veure on comença i on acaba cada unitat estratigràfica. Així que una per una es van traient les UE des de la més recent a la més antiga. Un estrat el podem diferenciar d'un altre pel seu color, la seva composició... Alhora també hem de veure les relacions que s'estableixen entre els estrats => s'ha de fer com una dissecció. Quan trobem materials l'important és recollir-los per estrats i no tant com estan posats, sinó saber a quin estrat pertanyen. Excavar significa llegir una estratigrafia. Podríem dir que el que determina una UE és una acció. Així que per excavar és important veure el major nombre possible d'accions i establir el major nombre de relacions possibles entre aquestes accions. En el moment de l'excavació les relacions entre estrats es presenten de manera física però es poden simplificar i convertir-se en relacions temporals. Per exemple: igual a = sincronisitat. També és important veure que hi ha diversos tipus d'UE: Ÿ un estrat (una capa de terra) Ÿ elements constructius: paviments, murs (poden haver-hi UE verticals) Ÿ interestrats: reflexen una activitat negativa, com un forat, una tomba, desgast, expoli... Un cop identificada una UE l'hem d'identificar amb un nombre (1,2,3...). Les UE s'identifiquen amb un nombre dins d'una rodona; els elements s'identifiquen amb un nombre dins d'un quadrat i els interestrats amb un nombre dins un triangle. Després d'haver acabat l'excavació és important fer un diagrama de totes les UE per interpretar el jaciment com una unitat. Aquest diagrama rep el nom de Matrix.
4.4.4 Rases i sondeigs: Les rases i els sondeigs són intervencions puntuals en l’espai amb objectius diversos. Per exemple abans d’excavar en extensió es pot fer un sondeig per veure la complexitat de l’estratigrafia o per comprovar puntualment algunes dades.
- Rasa : tall llarg i estret, útil per identificar estructures lineals, com per exemple muralles, per estalviar temps i diners. La informació estratigràfica no es pot extrapolar a la resta del jaciment, només serveix per aquella rasa.
- Sondeig : excavació en superfície reduïda. Depèn de la situació, però com a mínim té una superfície de 2 per 2 metres o 3 per 2 metres. Els sondeigs també s’utilitzen per completar les prospeccions, per confirmar el valor arqueològic d’una zona prospectada o per confirmar les conclusions d’una prospecció alhora d’intervenir en una àrea determinada. També es pot utilitzar per identificar i conèixer una estructura sense excavar-la completament, sobretot en època clàssica. Per exemple quan s’està excavant una zona i apareix una part d’un edifici es poden fer sondeigs a les zones on presumiblement podria acabar aquell edifici (tenint en compte que totes les construccions romanes seguien les mateixes pautes i que per tant totes les dimensions eren regulars, si per exemple tenim la part posterior d’un temple i fem sondeigs allà on ha d’haver-hi la part davantera i donen positiu ens trobarem davant un temple). També podem utilitzar aquest sistema per veure parts concretes d’una forma urbanística regular o per veure si una retícula urbana és regular.
4.5 Punts comuns de les excavacions contemporànies
- Utilitzen el mètode estratigràfic.
- Utilitzen un eix de coordenades per localitzar en l’espai les restes.
- Hi ha un punt 0 estable per veure la profunditat de les restes.
4.6 SISTEMES DE REGISTRE
Excavar per si mateix significa destruir, per tant cal registrar tota la informació exhaustivament que obtenim destruint els estrats (fins els anys 70 no es feia). Si no hi ha la totalitat de la informació no es podrà arribar a conclusions fiables. Cal enregistrar totes les UE, les estructures, els materials... tot ha de ser cuidadosament registrar. No hi ha un sistema universal de registre, però tots els sistemes tenen uns punts bàsics i després cadascun s’adapta al període històric concret i a cada jaciment en concret. Hi ha una jerarquització en quant a registre. El primer a enregistrar són les UE. En segon lloc s’enregistren els materials i després hi ha multiplicitat de fitxes depenent del jaciment: registre específic de ceràmica, registre específic d’enterraments...
4.6.1 Fitxa d’UE: Cada UE té la seva fitxa que conté diversos camps: localització, descripció, seqüència estratigràfica, elements de datació, interpretació, observacions, plantes, fotos... En aquests camps cal posar-hi tota la informació que dona una UE. La utilització de fitxes proporciona un sistema de registre homogeni i són un excel·lent recordatori en el camp.
