¡Descarga Art prehistòric y más Apuntes en PDF de Historia del Arte solo en Docsity!
TEMA 1: L’ART DE LA PREHISTÒRIA EUROPEA
1-El concepte : què és la prehistòria? Configurada per un període històric llarg per etapes àgrafes, abans de l’escriptura, finalitza quan comença la historia quan comença l’escriptura. Amplia extensió cronològica
2.Periodització:
- Paleolític: o Paleolític Inferior o Paleolític Mitjà o Paleolític Superior és quan es produeix les primeres manifestacions artístiques. (35.000-10.000 aC) Aparició dels primers homes fins el 10.000aC Aurinyacià (35.000-26.000 aC) Gravetià (25.000-20.000 aC) Solutrià (19.000-15.000 aC) Magdalenià (14.000-10.000 aC)
- Epipaleolític (9.000-8.000/7.000 aC) Era post glacial. Primeres especies vegetals que ja es comencen a domesticar les espècies i els animals. Primeres experimentacions amb éssers vius.
- Neolític (8.000/7.000 aC- diferent cronologia segons la zona). Canvi climàtic fa que hagi la presencia dels primers agricultors i ramaders. Abans l’home era nòmada ara a n’aquesta època passa a sedentari, és un canvi molt important. És una època de transformacions i canvis tecnologies amb eines i utensilis, també apareix la ceràmica com utensili però també és un objecte artístic.
- Edat dels Metalls: o Edat del Coure (3r mil·lenni aC) o Edat del Bronze (2n mil·lenni aC) o Edat del Ferro (1r mil·lenni aC)
3- Historiografia:
És al darrer terç del segle XIX quan es comença a estudiar i sistematitzar la prehistòria. Les primeres troballes foren casuals i implicaren un creixent interès pel passat que desembocà en excavacions arbitràries i descontrolades o datacions errònies com la confusió de peces d'art celta amb prehistòriques i això afecta sobretot a l’art mobiliari. Les primeres troballes de l’art parietal es dataren malament i es varen confondre amb l’art celta Un dels fets més rellevants va ser a l’any 1879 el descobriment de la Cova d’Altamira per Marcelino Sanz de Sautola qui va datar les pintures en el Neolític, el descobridor morirà sense que s'acceptin com a genuïnes les pintures trobades. Serà a finals del segle XIX amb l'abat Breuil quan s'accepti l'autenticitat d'Altamira a més d'estudiar-se noves coves.
Durant el final del XIX i inicis del XX l’Abat Breuil va fer importants aportacions. la primera meitat del segle XX gràcies a l'empenta dels estudi sobre la Prehistòria donada per Breuil i els seus col·laboradors es troben nos enclavaments. Estableix una cronologia de l’art prehistòric. Descobriments de l’art llevantí que és posterior del paleolític superior. En el període d'entreguerres els descobriments disminuiran llevat de la cova de Lascaux. Poc a poc el historiadors analitzaran les coves trobades, sistematitzaran les troballes i es faran les primeres interpretacions com la cinegètica de Breuil. L’art ajudava aconseguir l’alimentació per el clan i també l’art duu un missatge, significa qualque cosa.
La segona meitat del XX destaca Leroi-Gourhan qui parla de l'art prehistòric com a un llenguatge no verbal i incorporà la teoria dels signes; a més tingué en compte aspectes oblidats fins al moment com la localització de les representacions i veié una dualitat d'aquestes. Amb els anys 60 es revitalitzen els estudis sobre l'època amb noves metodologies i teories interpretatives. Per exemple l’art era una comunicació no escrita amb una metodologia de signes. Dualitat cavall - bisó que representava lo masculí i lo femení. Inici de contar-m’hos qualque cosa, la figura s’adaptava a la ubicació de la cova. En els anys 80 es descobreix l'art esquemàtic.
o Estratigràfica per desprendiment. o Restes del context (trobades a les immediacions i datades per comparació). o Anàlisi morfològic comparat amb altres obres. o Superposicions tècniques (un o més motius poden estar superposats, així l'inferior hauria de ser anterior). o Anàlisi de pigments, tecnoestilística (basat amb les característiques d'un estil i la seva evolució natural).
De tipus directe: o AMS (semblant a la prova del C-14, no implica la destrucció de la mostra) o Calcita (es pot datar i extrapolar a les pintures que ella mateixa cobreix) o Microorganismes fossilitzats (analitzant-los ells es data la pintura). o Vernissos rocosos (s'utilitza per datar relleus conservats a l'aire lliure, funciona com la calcita). Malgrat tot la datació de les restes prehistòriques sol ser controvertida i aproximada.
1-10-
L’art moble o mobiliari
Qualsevol objecte que el pugui dur una persona d’estatura mitjana. Els suports poden ser orgànics i inorgànics.
TIPOLOGIA:
Grup1: objectes ornaments amb una finalitat pràctica. Grup 2: objectes decoratius. Grup 3: plaquetes. Grup 4: les estatuetes.
1)Entre els objectes que són pràctics (grup 1) tenen una utilitat en l’àmbit ritual, en la pràctica religiosa com les venus. A vegades es desconeix la funció concreta. A part de ser pràctic estaven decorats no només per estètica sinó amb una funció simbòlica, religiosa i màgica.
Els arpons, es tracten de peces fetes amb les banyes de rem tallades de formes dentades. Se feien servir com a trident per a la pesca, i presenta una ornamentació amb signes i motius senzills que suposen l'inici de l'ornamentació, encara que es geomètrica. Podem trobar amb decoracions zoomorfa. Són del període del Magdalenià. EL seu ús era per la caça. De diferent tamany.
Les atzagaies (azagayas, llança), és un tipus de llança que s'empra en el paleolític superior que tenen sempre una punta de matèria és a dir, que fa que sigui una punta dura i es pugui clavar millor en l'animal. S'ornamenten amb la representació dels animals que caçaven, una decoració realista.. Entre 5 i 30 cm. Funció cinegètica (caça) Està compost bàsicament de tres parts: distal, proximal o basal amb diverses solucions per l'acoplament del mànec (apuntada, bisell simple o doble...) i mesial o "fuste". En el cas de decoració, es trobaria "fuste" i/o extremitat proximal. Les primeres atzagaia daten del Aurinyacià, tenim més en el magdalenià. Gra evolució formal i qualitativa. A partir del gravetià es comencen a decorar amb motius zoomòrfics i abstractes
Propulsor, eina que permetia llençar més lluny la javelina. En forma de colze, decorat amb representacions realistes, fetes amb os o banyes de cérvol. Poden tenir una forma simple o escultòrica. Les simples consten d'un vàstag longitudinal amb un extrem en el qual hi ha tallat un ganxo o una atzagaia amb el propòsit de recolzar en ell la extremitat proximal del projectil. En canvi, les escultòriques, es conformen com una obra d'art, amb la intenció de propulsar el projectil a més distància. Servien per ampliar la longitudinal del braç. Instrument més per la caça. Tenen un forat a un dels extrem on amb una corda es agafava i fermava a la mà del home. Permetia llançar a molta distància i s’eliminava el risc de perill de ser ferit.
Bastons de comandament, fet de banya de cérvol, decorats i de vegades perforats. Se pensava que eren peces amb símbol d'autoritat, com a bastó del cap del clan,és una de les teories però es creu que poden tenir un altre significat, tenir més teories, més pràctiques. Podrien ser un complement per la caça amb el projectil. Rituals en la caça i per la fertilitat. Les trobam en el període del Magdalenià.
presenten un conjunt homogeni des de el punt de vista estilístic. Animals híbrids amb cos humà i cap d’animal.
L’art rupestre o parietal:
Amb l’apel·latiu d’art rupestre és designa a tota grafia, senyal o figura executada sobre una superfícies mineral no movible i elaborada per una persona de complexió mitjana. L'adjectiu rural o parietal s'utilitza indistintament. Els diferents llocs de creació (interior o exterior) plantejava uns problemes diferents com són l'accés o la il·luminació artificial en cas dels interiors de les coves.
Tècniques de l’art mobiliari i parietal: Totes les tècniques utilitzades presenten, sorprenentment, un grau de maduresa força important malgrat que es troben en els seus inicis. En moltes ocasions es combinaran per a la creació d'obres:
Dibuix: representacions gràfiques mitjançant línies i traços. És el treball del contorn i una de les preocupacions principals de l'època ja que es basa en la captació dels trets definitoris més essencials de la figura. En els primers períodes el contorn es fixa de manera experimental fins que poc a poc s'adquireixi una major naturalitat de les formes i les relacions entre elles. (ex. Mamuts afrontats del Gravetià amb el contorn delimitat únicament a la part superior).
Gravat: consisteix en fer incisions amb un instrument que piqui en una superfície sòlida i dura. Els suports poden ser orgànics o inorgàniques. Trobem: el traçat simple (el contorn de la figura es fa a partir d'una única línia), el traçat doble (el contorn es marca a partir de dues línies paral·leles), el traçat múltiple (el contorn es marca per un conjunt de línies paral·leles o superposades. No sempre cobrien tota la figura sinó que podien remarcar una part de major importància); el traçat de fil amb pues (sembla el simple al qual se li uneixen petites línies perpendiculars ja siguin interiors i exteriors) i el traçat acanalat el qual dona a la incisió un aspecte bífid, és un traç ampli. Es creu que el seu origen són les marques sinuoses marcades amb els dits sobre una paret argilosa (estil macarroni).
Escultura : pot ser exempta o a ple volum on destaquen les estàtues de reduïdes dimensions com les venus i la gran majoria de peces d'art moble i el relleu ja sigui alt, baix o mitjà, els prehistòrics aprofitaren les formes naturals dels suport el que dona major plasticitat a les escultures com és el cas del joc del clarobscur.
Pintura: no queden pintures exteriors així que únicament es conserven a l'interior de les coves on han sofert algunes alteracions. Els colorants utilitzats eren naturals tenint com a matèria primera són les restes minerals o animals, el que afecta a la pobresa de la gama cromàtica formada per negres (provinent de l'òxid de manganès, ossos cremats i restes de carbó) vermells i grocs (gràcies a òxid de ferro i a minerals com el cinabri) i el blanc (argila blanca i nicra). Ni la sang ni el vermell d'ou s'utilitzaren com a pigments ni aglutinants. Els pigments es capolaven i mesclaven amb aigua si l’aigua estava saturada de calç aquesta calç afavoria l’adheriment al medi a la roca, una vegada s’eixugui. Per a l'aplicació trobem els mètodes directes (sense instrument) que no intervé res entre suport i obra són els que com el carbonet o els indirectes els quals utilitzaven crins, plomes d'animals o aerògrafs. A l’interior de les coves es resol de varies maneres. Podem trobar pintures amb absència de color (Mamut de la capella de PechMerle a França); coloració amb tinta plana, modelat (s'utilitza la gradació per a conferir una certa volumetria a la figura) i la policromia aconseguida amb gradacions de la saturació dels pigments. El puntejat interior (cavalls de la sala principals de Pech-Merle). Les tècniques pictòriques pateixen també una evolució aconseguint un o un altre resultat fins a arribar al Magdalenià on la qualitat final ja no varia segons la tècnica.
Formes de relació d'integració entre obra i suport: Independència de l'obra en relació al suport: poc freqüent en el Paleolític Superior perquè l'elecció de la superfície es fa en funció a les figures a executar. Integració del suport en l'obra: el suport funciona com a marc de l'obra a la vegada que també funciona com a generador de volum (Bisó estalagmita de El Castillo a Cantabria o els Bisons d'Altamira). Obra integrada en la forma tècnica del suport: En el Paleolític Superior era freqüent que el volum estigués preestablert i condicionat per la tècnica i la funció. A més limita la decoració que s'ha d'adaptar a la forma i la funció d'aquest. Ex. Bastó de comandament del museu arqueològic de Madrid on la
Les figures antropomorfes inclouen les masculines, femenines, híbrides, les figures acèfales (sense cap) o les figures que formen part dels cossos humans (pintura amb mans). Tan sols tenim representacions d’aquest tipus en pintura mural en un centenar de coses, que formen part dels conjunts parietals de l’època.
Les representacions humanes trobades en pintura a l’interior de les coves, són pràcticament esbossades, no s’hi ha dut a terme molts de detalls. És una pintura inferior a les pintures naturalistes dels animals. Aquest poc detall fa que moltes vegades no sapiguem si es tracten de figures masculines o femenines. Sempre major qualitat en el tractament dels animals.
En les figures antropomorfes destaquen les femenines. Hi ha representacions parcials quan únicament només es representa una part del cos com a imatge de lo femení, retrats és conserven algunes en que el rostre ens dona trets més definits (Dolní Vêstonice), venus Les Venus, des d’aurinyacià i hi ha en tots els períodes menys en el Magdalenià que va en retrocés. Aquestes figures femenines són petites talles en pedra de petites mides, amb grans oscil·lacions. Tot i que predomina la pedra, també se fan amb fang o ivori. No te importància en el rostre i algunes no tenen cap. La vulva, els pits estan ben marcats. Totes permeten ser visualitzades per diverses parts.
2-10-
Adequar a dues formes geomètriques, dos triangles contraposats i un cercle. És típic de les figures antigues. Es poden veure en tots els angles.
Tenim dues tipologies: una com la de la Polichinelle, que percebem el seu pit i ventre quan la posem de perfil, percebem el seu volum si la veim lateralment. La venus de Lespugue, figuretes de forma particular, on les cames acaben en punta, amb la possibilitat de que anés clavada, per això no te peus, i a la part frontal amb els pits molt caiguts, amb unes cuixes molt grans, no és molt naturalista. La venus de Willendorf, una de les venus més famoses. Una altra classificació separa les venus orientals amb formes més estilitzades i trets definits i les occidentals més arrodonides. Hi ha venus treballades en relleu com per exemple la venus de Laussel, es un relleu sobre roca. És una de les tres figures tallades en roca, i que entre aquesta cobertura la part més corba és la part del ventre, però aquesta dona nua, sosté en la ma, una banya (de bisó) amb una posició horitzontal (on la banya plena de sang es relaciona amb la
fertilitat). Aquesta banya tenien certa importància per el volum del braç, treballat. No te rostre, es sap que estava policromada per les restes de color vermell. Totes les venus daten del paleolític, que s'ajusta a una aposa restringida. En totes elles s'accentua la zona sacrolumbar, entre els pits (esteatopigia) i els malucs tenen l'objectiu de plasmar que són dones adultes en edat fèrtil. Tenen la corba de l'esquena molt ondular. Hi ha zones molt treballades, però la part de les extremitats són inexistents o no tenen rostre. Algunes tenen una forma abultada, que podem reconèixer que són representacions del cos femení, però de forma pre seleccionada, lligada a un determinat concepte de sexualitat i fertilitat. La significació de les venus, reben aquest nom per la errònia creença que era un símbol sexual. Se la relaciona amb la fertilitat. Se las considera deesses o mares de la natura. Se poden afegir diverses figures, o signes. La forma triangular del pubis, com a definidora de la figura femenina o fertilitat. Amb tot eren símbols de la fertilitat i la perdurabilitat a més, estaran presents en èpoques posteriors com al Neolític baix la forma de les deesses mare relacionades també amb la fertilitat de la terra.
Les figures masculines són molt escasses, un exemple és l'home de Laussel. Imatges són esquemàtiques i molt desgastades, però a la zona del ventre hi ha com una espècie de cinta o cenyidor, la coneixem en altres cultures posteriors, com la mesopotàmica on els sacerdots, nuus, nomes duen aquest cenyidor. La majoria són objectes itifàl·lics (fàl·lics) els quals aspiren a representar el tot del cos masculí. També trobem retrats o siluetes com la ejaculant tribada a la Ribeira de Piscos o les imatges de la Marche on el que més destaca són els genitals masculins. L'home de Laussel està de perfil de cintura cap avall i el tors està de front, en aquest cas és una figura estilitzada i més proporcionada que les Venus del moment, està un poc deteriorada.
Parts de les f igures són híbrides , com el del Bruixot, a la cova de les Trois-Frères. Es produeix una simbiosi entre l'home i l'animal. Conté trets humans amb altres elements animals, semblen de fet, com si fossin homes disfressats amb atributs d'animals. Es pensa que (primera teoria) són homes emmascarats per assumir l'essència d'altres essers. Una altra teoria és que imiten a éssers fantàstics e inexistents per a connectar amb un món fantasiós. Connectar amb lo religiós. Estaven més dotats que l’home vulgar per
es trobin aïllats, no lligats a cap figura femenina, com a símbol inconnexa. També hi ha alguns símbols de representació de la figura masculina, com un bastó de comandament, el símbol de fal·lus doble, etc. Però també pot haver estar substituïdes, ja que han aparegut figures romboïdals partides, que és una de les representacions femenines combinades amb peixos, que pot ser la substitució de fal·lus masculí.
L'abat de Breuil defensa la representació de coves i per tant camins entre elles mentre que Leroi-Gourhan ho relaciona amb signes sexuals. Sauvet els classifica en signes elementals oberts i tancats. Per a Leroi-Gourhan les combinacions entre signes fan referència a un llenguatge no verbal i de difícil comprensió per a la multiplicitat de combinacions entre ells: serpentiformes quadrangulars circulars tectiformes (formen com una cabana) puntiformes: la majoria vermells però també n'hi ha de negres. Símbols de fertilitat: aniran evolucionant cap a una major abstracció a mesura que passa el temps. Altres símbols són els peixos (fal·lus) i els rombes (vulves), plomes (fal·lus), campanes (vulves). De difícil interpretació com el cas d’Altamira i Cantàbria.
Característiques generals de l’art del paleolític superior:
El contorn: El treball de l’artista pot partir de l’observació al natural dels animals vius o dels animals morts. La importància del contorn. S'ha valorat la evolució de l'art pictòric a partir de l'evolució de la millora del contorn. Era una de les preocupacions més preocupants de l'home del moment. Segons Gideon el contorn es va fixar de manera força primitiva en els primers estaments del paleolític superior.
Grau de naturalisme , s'ha valorat a partir de diferents imatges amb graus diferents de naturalisme, per pintors més vistruosos que d'altres. Leroi-Gourhan parla de diferents graus de naturalisme que corresponen a distints graus d'evolució. Un d'aquests graus seria el geomètric pur forma definida com una massa geomètrica, sense gaire definició però que se reconeix a l'animal representat. Un altre és
el figurativisme geomètric són línies que el conjunt permet una identificació del subjecte, figurativisme sintètic on s'expressa els trets essencials sense dur a terme el modelat del contorn, els volums o elements significatius (es preocupa per l'anatomia però sense arribar a la realitat òptica posterior) i finalment el figurativisme analític (recerca captar el màxim naturalisme) és a dir, a la recerca de la realitat òptica, modela la figura, introdueix matisos de colors i representa l'animal amb accions concretes, intentant ser el més realista possible.
En la volta d’Altamira poden trobar grups de bisons i altres animals, sense voluntat narrativa, on les figures se superposen disposades en diferents direccions, sense un orde i sense una intenció narrativa. Les formes evolucionen del figurativisme geomètric fins al detalladament dels contorns.
Mancança d'un ordre compositiu degut a una concepció de l'espai diferent a l'actual. Es pintava no en relació a l'espectador. Pintures de Lascaux (França). Aparença caòtica. La majoria de les creacions simbòliques estan enfora de la mirada inexpert. Varietat multiforme de la superfície que mai és regular. Per ells la paret era seleccionada si tenia propietats màgiques d’aquesta paret. La relació amb un número il·limitat de direccions es substitueix només a la vertical i això canvia en el període Sumeri i a partir d’Egipte.
Inexistència d'una voluntat narrativa trobem conjunts composts per moltes figures però aquestes no responen a una unitat temàtica o narrativa. Les figures s'amunteguen destacant encara més la falta d'ordre. Les figures estan una damunt l’altre sense cap preocupació a narrar.
L'espai: Leroi-Gourhan va parlar de camp manual que aquest té un diàmetre d’uns 80 cm i avarca el moviment de la mà en forma circular (el camp manual és la superfície circular que pot ser pintada sense que l'artista s'hagi de moure) en relació a tres tipus de repartiment de l'espai: (I) figures allunyades (aïllades), (II) figures juxtaposades (la distancia de separació entre elles és menor que la del camp manual) i (III) figures superposades (entre les superposades trobem dos tipus ja siguin (a) diacròniques realitzades en diferents moments cronològics, les trobam a coves on hi ha espai per a juxtaposar-les o independitzar-les, per tant es superposen de manera conscient perquè el lloc on es representa te unes condicions especials i destacades. Leroi-Gourhan deia que
La exageració , augmenta alguns trets que formen part de l’animal a una tamany superior al real, com per exemple les banyes dels cérvols o la trompa del mamut o un coll excessivament llarg en el cas d’un cavall. Es fa per tal d’emfatitzar una idea concreta que hi estigui relacionada.
Tot això demostra l’enorme coneixement de la fauna que vivia al seu entorn, aquest coneixement es veu també en aquelles representacions extremadament realistes, naturalistes.
El moviment, forma part de la recerca naturalista. Sembla que el moviment és un element important per als caçadors, on se presta atenció a les cames. Una altra forma de representació de moviment és la tensió muscular. Apareix als inicis de l'art Paleolític arribant a la seva màxima expressió durant el Magdalenià quan es pot captar qualsevol moviment en qualsevol tipus d'obra. Era la manera de plasmar l'evolució espacio- temporal. Així trobem tres maneres de representació: immòbil, parcial, o total. El coll i el cap i la tensió que poden arribar a assumir són alguns dels elements més utilitzats per plasmar moviment. Si dobla el cap per exemple ens vol dir que pot estar en perill. Moviment sementaria: es mou només una pota per exemple, no és un moviment que afecta a tot el cos. Podem trobar animals que no mostren cap tipus de moviment i d’altres que si, hi ha gradació de moviment.
8-10-
1. Teoria clàssica de Breuil : Defensada per Breuil i els seus seguidors els quals consideraven que l'evolució de l'art anava lligada a la dels temes i a la de la tècnica del més senzill al més complex. En aquesta evolució trobem dues fases: Per una part l'Aurinyacià-perigordià que seria la fase I del 40000 i 17000ane, amb motius geomètrics, contorns simples dels animals, mans, poca policromia i perspectiva abatuda. Es dona procés més senzills com el gravat per després passar al modelat. La fase II el solutrià-magdalenià, del 17.000 al 10.000ane caracteritzada per un major realisme i naturalisme en la representació de les figures dotades d'un major detallisme i volumetria; s'amplia la gama cromàtica i la complexitat, poc a poc es va abandonant l'abstracció. Formes complexes en els animals i en les representacions humanes, colors
2.Teoria de Leroi-Gourhan: Prendran força en els anys 60 del segle XX gràcies a un seguit de nous descobriments. Amb ella Leroi-Gourhan descarta l'evolució progressiva per advocar per la convivència de diferents tècniques. La seva periodització passa per 4 estadis i 5 estils:
Període Primitiu del 30.000 al 8.000 aC Aurinyacià
- Estil I : objectes o manifestacions on predominen els motius abstractes i geomètrics relacionats amb la fertilitat. Tècnicament el predomini és del gravat.
- Estil II : s'augmenten les tècniques i es representen tant motius geomètrics com antropomòrfics. Les peces són sinuoses on trobem les Venus. Gravetià. Inici del art parietal a les entrades de les coves, ús diferents de tècniques. Període Arcaic del 8.000 al
- Estil III : conviuen motius abstractes amb figuratius però més detallats que en els estil anteriors, s’afegeixen també les representacions híbrides amb més color. Solutrià final fins magdalenià mitjà. Primers figures masculines i hibrides. Període clàssic del 13.000 al 8.000 aC
- Estil IV : motius abstractes i motius figuratius aquets darrers ja amb forma completament naturalista això al IV antic ja que en el recent intuïm una abstracció que s'atraca a la del post paleolític. Si haguéssim de definir l'art del Paleolític Superior podríem dir que aquest és naturalista sobretot si el comparem amb les èpoques que el segueixen.
Principals enclavaments de l'art en el Paleolític Superior: FRANÇA : Cova del Cap Blanc , pertanyent al magdalenià. Cova de Pair-non-pair on destaca un gran mamut o el gravat d'un cabrit. Cova de tuc d'audoubert : on trobem dos bisons mascle i femella en actitud d'iniciar l'acte sexual. Es creu que el lloc era un santuari dedicat a la fertilitat i la procreació. El tamany de les figures no supera els 63 cm en la major. Cova de Niaux : amb siluetes pintades amb carbó vegetal de color negre. És un dels llocs on més animals s'han trobat del moment junt amb Lascaux.
Cova de Pasiega (Cantàbria) : predominen les figures siluetejades en negre o vermell i que s'encaminen cap a l'esquematització. Cova de las Chimeneas (Cantàbria): Magdalenià. Siluetes en vermell i negre. Cova de las monedas : com a les anteriors les figures es marquen amb negre o vermell. Es diu així perquè es va trobar monedes de l’època dels Reis Catòlics. 16.000 al 13.000 aC. Gravat. Cova del Castillo (Cantàbria) : on trobem molts de símbols de difícil interpretació. També és coneguda per les seves empremtes de mans en negatiu. Cova de tito Bustillo (Astúries) : representacions de vulves. Cova de “el Buxu” (Astúries) : amb representacions més naturalistes que l'anterior. Magdalenià. Cova de el Pindal (Astúries) amb siluetes zoomorfes marcades en color vermell.
Teories interpretatives de l’art del Paleolític Superior: Al llarg dels anys s'han anat formulant diverses teories sobre el significat de l'art del Paleolític, per entendre-les hem d'atendre al context en que va ser formulada.
1-Teoria estètica (REINACH, BOULE, LUQUET) , sorgeix a finals del segle XIX i principis del XX, amb pintura mural i primeres troballes de l'art mobiliari, moment en que es tenia una visió de l'art paleolític molt peculiar, creien que estaven en un estat de semi animalitat. Les pintures eren el resultat de moments de oci dels homes, que no tenien cap intenció religiosa, només eren decoratives. Teoria descarta. Art cm a fruit del oci. La raó d’aquest temps d’oci s’havia de cercar a les necessitats bàsiques que no requerien massa temps per això tenien temps a l’oci.
2-Teoria totèmica (FRAZER, DURKHEIM), desenvolupada al principi del segle XX, que vol explicar de forma més complexa, de forma que te una finalitat. Sorgeix quan apareix la antropologia, la història de les religions, etnografia comparada, etc, i varen partir de la comparació del poble paleolític i els pobles primitius de principis del segle XX. Aquestes representacions artístiques, eren practica totemística, que consistia en la proximitat o identificació dels homes amb una sèrie d'animals que s'entenia que era el
seu tòtem, que els homes sota la protecció de determinat animal, amb el qual compartia el seu mateix destí. I la creença que els animals caçats podien prendre venjança i se'ls hi havia de calmar, i com a solució es dibuixaven. Cada clan té un animal-tòtem per protegir-lo. Principal era el cavall o el bisó ja que són els que més s’han representat.
3-Teoria màgica (BREUIL) , sorgida de primera meitat del segle XX, i profunditza el sistema de creença del paleolític. Hi ha diverses propostes com a imatges lligades a la màgia, com a objectiu, per una banda, l'aliment i la reproducció de l'home. La màgia positiva i la màgia destructiva.
- Màgia simpàtica: l'art té una finalitat benefactora per tal d'obtenir aliment i assegurar la perpetuació del clan. Per tant, els animals representats serveixen per perpetuar l'espècie i assegurar-ne la caça mentre que les figures antropomorfes advoquen a la fertilitat. En aquest cas es vincula la realitat amb la figuració. Els signes idiomorfs tenen també una significació. Així els allargats recordarien a les funcions cinegètiques mentre que altres, trampes i cabanes, empresonaven els mals esperits.
- Màgia destructiva : també hi ha una vinculació de la realitat amb la figuració però en aquest cas l'art no protegeix sinó al contrari, destrueix. Es pinta l'animal per a que sigui caçat, per debilitar-lo.
4-Teoria del simbolisme sexual (LEROI-GOURHAN) , la segona meitat del segle XX, Leroi-Gourhan, teoria del simbolisme sexual, relacionades amb el desig últim de la supervivència del clan, seleccionant certs animals com els cavalls en representació simbòlica d'allò masculí i els bisons com a símbols femenins. Aquesta teoria esta relacionada amb les teories del estructuralisme. Per ell l'art funcionaria com a llenguatge no verbal on cada símbol té un significat i una col·locació específica i no atzarosa. El
Aquestes teories creuen que l'home del Paleolític no era un ésser inferior intel·lectualment sinó que tenia un fort sistema de creences, l'art serà un reflexa d'aquestes dues característiques. La suposada religió paleolítica (entenent religió com a conjunt de costums rituals i pràctiques) proposava un contacte amb ésser sobrenaturals pertanyents a aquest món, a la seva realitat propera, és així com l'anima és convertit en ídol al suposar-lo avantpassat de la tribu.
