¡Descarga béns públics y más Apuntes en PDF de Derecho solo en Docsity!
TEMA 1. BÉNS DE L’ ADMINISTRACIÓ: RÈGIM BÁSIC
Dins del tema dels béns de l’Administració Pública hi trobem la teoria general, els règims específics i altres lleis que regulen el regim jurídic de béns especials (aigua, mines, hidrocarburs...).
La teoria general es construeix a partir de la Llei 33/2003 de Patrimoni de les Administracions Púbiques, més tots els règims específics.
La importància del regim jurídic que regula el patrimoni o els béns de l’Administració Publica recau en que avui en dia aquests béns (els béns de l’Administració Pública) són de dimensions extensíssimes. Engloben des dels béns que té l’Administració de l’Estat fins als béns que té l’ultima localitat descentralitzada; doncs cadascuna de les administracions té el seu propi patrimoni. Ara be, sovint, aquest patrimoni, està mal gestiona (en els àmbits de contractació publica o urbanisme és on es dona la corrupció administrativa en la gestió de patrimoni públic).
1.1.- ELS BÉNS I L’ ADMINISTRACIÓ.
Concepte: Segons l’article 3.1 de la llei 33/2003 es considera patrimoni de l’Administració el conjunt de béns i drets que pertanyen a qualsevol administració Pública independentment de quina sigui la seva naturalesa i el seu títol d’adquisició.
D’aquesta conceptualització s’extreu (1) un element objectiu i (2) un element subjectiu:
1. L’element subjectiu es refereix a que són béns i drets que pertanyen a l’Administració Pública (qualsevol) i no a persones privades o empreses privades. Tots els béns i drets que hi ha al poder pertanyen al domini del poder executiu. 2. L’element objectiu seria a la resposta a “què és el que pertany a L’Administració Pública?”: Són tots els béns i drets que pertanyen a l’Administració pública indistintament de quina sigui la seva naturalesa i el seu títol d’adquisició (parlar del patrimoni de l’administració podria ser un equivalent a parlar del patrimoni del poder públic en general).
En quan a l’element objectiu hem de distingir (a) l’element essencial i (b) l’element accidental:
a. Element essencial: l’element essencial es la pertinença del be a l’Administració Pública, hi ha un títol que lliga un bé amb una Administració.
b. Element accidental: es refereix a que és indiferent quin sigui el títol d’adquisició i és igual per a que serveixi el bé. Això vol dir que el títol no determina l’existència del patrimoni, i que també es igual la finalitat que segueixi l’administració amb el fet que un bé ingressi en el seu patrimoni.
¿que inclou el patrimoni de l’Administració? El patrimoni de l’Administarció inclou els béns i drets que li pertanyen.
Per tant, no només són part del patrimoni de l’Administració els béns, sinó que també en formen part els drets. En quant als drets, són patrimoni de l’administració tant drets reals com drets de caràcter personal. Pel que fa els drets reals poden ser tant drets de domini com drets limitatius de domini (servitud, censos...). Hi ha també drets materials i drets immaterials. Els primers poden ser mobles o immobles i els segons poden ser, per exemple, la Propietat Industrial. Finalment també s’inclouen les participacions que pugui tenir l’Administració en el capital d’entitats privades, atorgant-li un determinat poder.
Segons el regim jurídic al que estiguin subjectes els béns i drets que integren el patrimoni de l’Administració. Aquests bens i drets poden ser dedues categories (1) domini públic o demanials y (2) de domini privat o patrimonials. (art.4 de la llei de Patrimoni de les AP).
- els béns de domini públic o demanials: Per a que un bé sigui considerat de domini públic ha de tenir una utilitat publica (ex: l’electricitat).
- els béns patrimonials o de domini privat: son els bens que sent de l’administarció no tenen caràcter de demanial.
Que un bé o un dret sigui de domini de l’Administració no vol dir que en sigui la propietària.
Quan parlem de patrimoni en general de l’Administració Pública (no als béns patrimonials en concret) no es necessari ni important la utilitzat que tingui aquest bé.
¿que exclou el patrimoni de l’Administració? S’exclouen del patrimoni de les Administracions públiques el que cita l’ art. 3.2. de la llei de patrimoni.
S’exclouen els diners, els valors, els crèdits i demés recursos financers de la hisenda ni, en el cas de les entitats públiques empresarials i entitats anàlogues dependents de les CCAA o corporacions locals els recursos que constitueixen la seva tresoreria.
S’exclouen, per tant, els denominats recursos de la hisenda pública (els tributs) que són una part important del patrimoni, però que mai ha estat regulada per la normativa patrimonial sinó que tenen la seva regulació especifica que es el dret tributari i sempre s’han regulat separadament (no forma part ni de la teoria general dels drets patrimonials i serveixen els de la normativa i el dret tributari que és una rama del dret Administratiu).
Art. 3.2. de la llei de patrimoni : No se entenderán incluidos en el patrimonio de las Administraciones públicas el dinero, los valores, los créditos y los demás recursos financieros de su hacienda ni, en el caso de las entidades públicas empresariales y entidades análogas dependientes de las comunidades autónomas o corporaciones locales, los recursos que constituyen su tesorería.
En resum, és patrimoni de l’Administració tot allò que pertany a l’Administració Pública (tant béns com drets) excepte els tributs.
1.2.- RÈGIM JURÍDIC BÀSIC DELS BÉNS DE L’ ADMINISTRACIÓ PÚBLICA.
Administracions públiques i per tant hi ha lleis especials que també la regulen i les diferents CCAA han anat aprovant normes en aquesta matèria.
Artículo 1 Objeto de la ley: Esta ley tiene por objeto establecer las bases del régimen patrimonial de las Administraciones públicas, y regular, de conformidad con lo dispuesto en el artículo 132 de la Constitución, la administración, defensa y conservación del Patrimonio del Estado. Artículo 2 Ámbito de aplicación
_1. El régimen jurídico patrimonial de la Administración General del Estado y de los organismos públicos vinculados a ella o dependientes de la misma se regirá por esta ley.
- Serán de aplicación a las comunidades autónomas, entidades que integran la Administración local y entidades de derecho público vinculadas o dependientes de ellas los artículos o partes de los mismos enumerados en la disposición final segunda_.
Hem de tenir present:
1. La pròpia Llei 33/2003 dóna pista de quines són competències plenes i quines compartides. La
disposició final segona parla dels títols competencials i es la que ens ha de servir de guia.
2. La normativa competencial no depèn del caràcter subjectiu, és a dir, no puc dir que l’Estat o la CCAA
té competència per regular els seus béns perquè no s’ha basat mai en criteris subjectius sinó objectius.
3. Les normes que no siguin ni plenes ni compartides són aquelles que seran d’aplicació a
l’administració però aquestes no poden impedir l’aplicació de la normativa autonòmica.
La competència normativa de l’ Estat
D’una banda hi ha una sèrie de matèries on l’estat te competència compartida i d’altres on te competència plena. Quan hi ha competència compartida, vol dir que l’estat només té competència per aprovar les bases i ha de deixar a les CCAA que la desenvolupin; en canvi quan la competència és plena vol dir que l’Estat te competència per aprovar tota la llei i les CCAA s’han de limitar a desplegar els seus efectes.
En matèria de patrimoni, per a saber qui té competència i de quina manera tenim a la pròpia llei 33/2003 a la disposició final segona una enumeració de quines parts son fruit d’una competència plena i quines son fruit d’una competència bàsica (però a aquesta disposició no se li pot donar consideració de norma estricte, se li ha de fer un cas relatiu).
La normativa competencial no depèn del caràcter subjectiu sinó objectius. Hi ha una distribució objectiva de competències.
Les normes que no siguin ni plenes ni bàsiques voldrà dir que l’estat ha fixat les bases, i per tant no poden impedir que les CCAA desenvolupi aquestes bases en exercici de la competència compartida, ni tampoc permet estendre la normativa de l’estat a les CCAA en excusa de la supletorietat.
1.2.2.- Normativa reguladora
EN GENERAL CE (art. 132) NORMATIVA DE L’ ESTAT
- Llei 33/2003, de 3 de novembre, de Patrimoni de les Administracions Públiques.
- Reial Decret 1373/2009, de 28 d’ agost, que regula el Reglament General de la Llei de Patrimoni de les Administracions Públiques. BÉNS DE LES COMUNITATS AUTÒNOMES
- Decret Legislatiu 1/2002, de 24 de desembre, Text Refós de la Llei de Patrimoni de la Generalitat de Catalunya.
- Decret 323/1983, de 14 de juliol, d’ execució de la Llei de Patrimoni de la Generalitat de Catalunya. BÉNS DE LES ENTITATS LOCALS
NORMATIVA DE L’ ESTAT
- Llei 7/1985, de 2 de abril, de Bases de Règim Local (arts. 79 a 83).
- (^) Reial Decret 1372/1986, de 13 de juny, Reglament de Béns de les entitats locals.
NORMATIVA DE LES COMUNITATS AUTÒNOMES
- Decret Legislatiu 2/2003, de 28 d’ abril, Text Refós de la Llei municipal i de règim local de Catalunya (arts. 199 a 233).
- Decret 336/1988, de 17 d’ octubre, regulador del Reglament de Patrimoni dels ens locals.
1.2.3.- Característica bàsica.?
Aquesta normativa es pot considerar figuradament un codi civil en miniatura
Existeixen dos règims patrimonials diferenciats, un regulat pel dret administratiu amb facultats exorbitants: el dret públic s’aplicarà per al domini públic o els béns demanials; i per altra banda hi ha un règim de propietat regulat per normes civils (ídem règim que els particulars; béns patrimonials). El règim demanial és excepcional, és a dir, només té raó de ser quan realment estigui justificat i quan les regles de dret privat amb matisacions no són eficaces per la gestió del règim públic.
1.3.- CLASSIFICACIÓ DELS BÉNS PÚBLICS.
- béns de domini públic o demanials
- bens patrimonials o de domini privat
- béns comunals
- monts veïnals en mà comú
- Patrimonis dels ens institucionals
que contempla l’article 132.2 de la CE: mar territorial, recursos naturals de la zona econòmica, la plataforma continental...) son una relació de supòsits que la pròpia CE considera domini públic. Apunten a una regla general que hi ha un grup de bens que no poden ser objecte de tràfic jurídic per regles essencialment naturals.
l’article 132.2 de la CE Son bienes de dominio público estatal los que determine la ley y, en todo caso, la zona marítimo-terrestre, las playas, el mar territorial y los recursos naturales de la zona económica y la plataforma continental.
- Bens de domini públic per declaració legal (5.2 LPAP; art. 3.3 LPGencat; art. 201. LMcat): Són aquells considerats per la llei i per tant, per la voluntat legislativa que considera de domini públic aquells béns concrets, amb noms i cognoms. Això vol dir que hi ha una llei que considera domini públic determinats bens concrets. Poden estar tant enumerats a un article o be poden estar regulats o tenir la seva pròpia llei.
5.2 LPAP: Son bienes de dominio público estatal, en todo caso, los mencionados en el artículo 132.2 de la Constitución.
l’article 132.2 de la CE Son bienes de dominio público estatal los que determine la ley y, en todo caso, la zona marítimo-terrestre, las playas, el mar territorial y los recursos naturales de la zona económica y la plataforma continental.
- Bens de domini públic per afectació (art. 5.1 LPAP; art. 201.1 LMCat): És la categoria més extensa quantitativament dins dels béns de l’administració. Són aquells béns que són propietat de l’Administració i que estan afectats a un servei o ús públic, tenen la consideració de béns demanials. Per tant, és l’afectació a una determinada finalitat el que fa que un bé adquireixi la condició de bé demanial. El bé demanial per afectació vol la suma de dos requisits: (1) que són titularitat de la Administració i a més, (2) estan afectats a una finalitat concreta que pot ser tant de servei públic com de ús públic (doble requisit).
Art. 5.1 LPAP: Son bienes y derechos de dominio público los que, siendo de titularidad pública, se encuentren afectados al uso general o al servicio público, así como aquellos a los que una ley otorgue expresamente el carácter de demaniales.
(*en el fons tots els bens demanials serveixen a una utilitat o servei públic)
1.b. Domini públic sobre drets reals o Drets reals limitatius de la propietat: (Superfície, usdefruit, servituds, etc.)
Són drets reals que atorga l’Administració i que limiten el domini d’altres persones les quals són propietàries d’un bé. Aquestes “altres persones” són particulars o privats que es regeixen pel regim civil. L’administració configura sobre els particulars drets reals regulats pel dret administratiu ja sigui (1) perquè hi ha un domini públic de l’administració que cal protegir o (2) perquè hi ha un dret real
autònom que necessita protecció pel dret administració. (ex: hi ha zona marítima provada que està limitada el seu domini per un dret real que limita el domini de la propietat dels particulars perquè puguin passar-hi altres vaixells, servitud de transit/ un quadre de Dalí que sigui propietat meva però que el vull vendre, l’A.P te dret al tanteig i/o retracte)
Sobre els béns de domini públic, al Codi Civil hi ha dos articles que els defineixen; el primer es l’art. 339 del CC:
Son bienes de dominio público:
1.º Los destinados al uso público, como los caminos, canales, ríos, torrentes, puertos y puentes construidos por el Estado, las riberas, playas, radas y otros análogos.
2.º Los que pertenecen privativamente al Estado, sin ser de uso común, y están destinados a algún servicio público o al fomento de la riqueza nacional, como las murallas, fortalezas y demás obras de defensa del territorio, y las minas, mientras que no se otorgue su concesión.
També estan definit a l’art. 5 de la llei 33/2003:
_1. Son bienes y derechos de dominio público los que, siendo de titularidad pública, se encuentren afectados al uso general o al servicio público, así como aquellos a los que una ley otorgue expresamente el carácter de demaniales.
- Son bienes de dominio público estatal, en todo caso, los mencionados en el artículo 132.2 de la Constitución.
- Los inmuebles de titularidad de la Administración General del Estado o de los organismos públicos vinculados a ella o dependientes de la misma en que se alojen servicios, oficinas o dependencias de sus órganos o de los órganos constitucionales del Estado se considerarán, en todo caso, bienes de dominio público.
- Los bienes y derechos de dominio público se regirán por las leyes y disposiciones especiales que les sean de aplicación y, a falta de normas especiales, por esta ley y las disposiciones que la desarrollen o complementen. Las normas generales del derecho administrativo y, en su defecto, las normas del derecho privado, se aplicarán como derecho supletorio._
Característiques generals d’aquest conjunt de dels béns demanials de domini públic:
1. Indisponiblitat: aquesta característiques comporta d’altres tres: els béns demanials son inalienables,
imprescriptibles e inembargables. Són alienables quan no poden passar a mans de cap tercer tot i la voluntat de l’Administració; són béns inembargables si no poden passar a mans de tercers forçosament; i són imprescriptibles quan no poden prescriure ad usucapionem en mans de tercers.
Poden ser tant dels municipis (131.2 CE; art. 79.3, 80.1 LBRL; art. 202 LMCat) com d’altres administracions publiques
Són aquells béns que constitueixen una categoria singular aplicable solament als ajuntaments i a les entitats locals menors. El seu tret mes característic és l’atribució de l’aprofitament o explotació, als veïns. Titularitat dels ajuntaments, i aprofitament, als veïns.
Son aquell conjunt de bens el qual el seu aprofitament pertany a tots els administrats d’una administració. Quan hi ha un be que pot ser utilitzat en comú per tots ells es parla d’un be comunal que es propietat d’una administració, però l’aprofitament pertany a tots els administrats d’aquella administració
En quant al seu regim jurídic, els béns comunals, s’equiparen als bens de domini públic, encara que cada legislació local fixa algunes regles especifiques.
3. monts veïnals en mà comú
És un supòsit similar on la diferència radica en el grup de subjectes beneficiaris d’aquets béns. Aquí ja no hi ha un bé comunal sinó que hi ha un grup de veïns als quals se li reconeix un ús específic d’un tros, tot i així l’administració en segueix sent la propietària. Són béns de domini públic i per tant, també es caracteritzen per la indisponiblitat.
Pertany a l’administració però els seu aprofitament pertany a un grup de particulars. Segons l’art 85 LBRL tenen la seva regulació especifica.
4. Béns patrimonials o de domini privat
Davant dels béns públics tenim els béns patrimonials. L’art 340 del CC i La llei 33/2003 a l’art. 7. 1 defineixen aquest tipus de bens com la resta de béns que pertanyen a l’Estat i que no són béns públics_. Son bienes y derechos de dominio privado o patrimoniales los que, siendo de titularidad de las Administraciones públicas, no tengan el carácter de demaniales._
Ara be, a venda d’aquesta regla de subsidiarietat per a determinar que un bé es patrimonial (o privat) hi ha excepcions que es contemplen al següent punt d l’article 7 (7.2) son els casos en que una llei és la que determina que un bé és patrimonial.
4.a. Bens de patrimoni privat per exclusió (Art. 7.1 LPAP; art. 203 LMCat): La regla general que diu que tot el que no sigui domini públic i que sigui un bé o dret de l’Administració tindrà aquesta consideració. És quan l’administració en fa la seva adquisició.
Art. 7.1 LPAP: Son bienes y derechos de dominio privado o patrimoniales los que, siendo de titularidad de las Administraciones públicas, no tengan el carácter de demaniales.
4.b. Patrimoni privat natural (Art. 7.2 LPAP; art 4 LPGencat): Conjunt de béns que per declaració de llei (voluntat legislativa) sempre tindran la consideració de bens patrimonials. Per exemple els
drets d’arrendament a favor de l’administració o els valors o títols representatius en accions en companyies mercantils).
Art. 7.2 LPAP: En todo caso, tendrán la consideración de patrimoniales de la Administración General del Estado y sus organismos públicos los derechos de arrendamiento, los valores y títulos representativos de acciones y participaciones en el capital de sociedades mercantiles o de obligaciones emitidas por éstas, así como contratos de futuros y opciones cuyo activo subyacente esté constituido por acciones o participaciones en entidades mercantiles, los derechos de propiedad incorporal, y los derechos de cualquier naturaleza que se deriven de la titularidad de los bienes y derechos patrimoniales.
Característiques generals: règim jurídic civil, amb especialitats.
El regim general es el privat, el administratiu nomes aporta “pinzellades”. Hi ha una dualitat de normatives i això significa a ala vegada dualitat de jurisdiccions, que vol dir que depenent d’on hagi sorgit el conflicte s’haurà d’acudir a un regim o un altre. L’un cas on hi ha dualitat de règims i unitat de jurisdicció es en cas de responsabilitat administrativa.
• Dret privat
Regula el règim jurídic i aquest contempla la disponibilitat del bé, per tant, són béns alienables, embargables, prescriptibles, en principi no gaudeixen d’exempció tributaria i amb la gestió i administració d’aquets béns la administració a la qual pertany ha d’actuar sotmesa als principis generals d’economia, eficàcia i rendibilitat.
• Dret públic
Són matisos que fan referència a dues matèries identificades. D’una banda l’explotació i alienació i d’altra banda el control i la col·laboració. En aquestes matèries la administració titular no pot actuar conforme la normativa privada (vendre a major preu, sota favors, etc.) hi ha d’haver igualtat d’oportunitats. Han de seguir- se els principis de transparència, publicitat, concurrència i objectivitat. El règim general és el Dret Privat, però això comporta una característica important que és la dualitat de règims, de normatives i de jurisdiccions.
*** Presumpció de patrimonialitat:** Per regla general, un bé de la administració és patrimonial, només serà de domini públic quan hi hagi una afectació. Art. 16 llei de patrimoni de les administracions: Salvo disposición legal en contrario, los bienes y derechos de la Administración General del Estado y sus organismos públicos se entienden adquiridos con el carácter de patrimoniales, sin perjuicio de su posterior afectación al uso general o al servicio público.
5. Patrimonis dels ens institucionals
No té règim jurídic diferenciat. Són els que funden els ens territorials per la gestió d'una competència o la gestió d’un servei. Aquests tenen una característica principal: tenen els béns adscrits, que són els que pertanyen a l'Administració matriu però que són utilitzats per ens institucionals. Respecte del patrimoni propi,
7. Patrimonis especials d’ interès públic (siguin o no de l’ AP) T 8 Avui anomenats béns culturals i ambientals.
Són el conjunt de béns propietat de la Administració o de particulars. Per primera vegada apareix patrimoni dels particulars, però que per raons de interès públic queden sotmesos a un règim de intervenció i control. Aquesta característica de que seguin béns públics son 4:
1. patrimoni històric espanyol (pertanyen a l'Estat, sense perjudici de qui els descobreix).
2. patrimoni cultural català
3. propietat intel·lectual
4. llei de patents i marques
El Patrimoni cultural és l'herència cultural pròpia del passat, amb la qual un poble viu el present i transmet a generacions futures. També es defineix com el conjunt de béns que, de forma simbòlica, pertanyen a una nació.
El patrimoni cultural està constituït per tots els béns i valors culturals que són expressió de la nacionalitat o identitat d'un poble, com ara la tradició, els costums i els hàbits, així com el conjunt de béns immaterials i materials, mobles i immobles, que tenen un especial interès històric, artístic, estètic, plàstic, arquitectònic, urbà, arqueològic, ambiental..
1.4.- ADQUISICIÓ DELS BÉNS PÚBLICS
Perquè un bé pertanyi a una Administració Pública fa falta un requisit: l’adquisició o títol d’adquisició.
¿com adquireix els bens l’administració?
Les lleis que regulen el patrimoni de l’Administració regulen poques coses referents a com l’Administració Pública adquireix els seus béns o drets. És per això que el títol d’adquisició es remet al dret privat i només hi ha algunes pinzellades administratives.
Segons el dret privat (art. 609 CE i art. 531.1. del CC) la manera d’adquirir la propietat i els drets reals és (1) per ocupació o (2)per altres títols (la donació, tradició, usucapió...). Les pinzellades del dret administratiu són: (1)adquisició per llei, (2) l’expropiació forçosa i (3) en les sessions obligatòries que en determinats casos s’imposen als particulars com a obligació, millor dit, quan els particulars han de cedir bens a l’administració obligatòriament.
En resum els títols d’adquisició son els del dret privat amb pinzellades de dret administratiu; i òbviament, aquesta dualitat de règims implica que hi hagi dualitat de jurisdiccions en cas de conflictes.
Tipus d’adquisició:
A. Atribució per llei
B. A títol onerós: expropiació o compra-venda b.1. expropiació b.2. adquisicions oneroses direfents C. A títol gratuït: herència, llegat, donació, cessió gratuïta, prescripció i ocupació. c.1. mortis causa: herència/llegat c.2. llegat i donació c.3. cessió gratuïta c.4. ocupació c.5. prescripció adquisitiva D. Adquisició de drets diferents a la propietat: l’actuació de l’Administració com arrendatària
A) L’adquisició o atribució per llei: Apareix una llei, al BOE o al Diari Oficial corresponent, en virtut de la qual unes persones adquireixen la propietat o un dret real determinat.
B) A títol onerós: (expropiació o compra-venda)
Es consideren constituïts a títol onerós (com diu la paraula) tots els títols d’adquisició que tinguin causa onerosa.
Entenem que hi ha causa onerós quan l’Administració efectua alguna contraprestació per l’adquisició d’un bé o d’un dret;
b.1 expropiació. En els casos d’expropiació forçosa la llei de patrimoni 33/2003 remet a la llei d’expropiació forçosa (és la única llei que sobreviu de la dècada dels 50 només ha tingut algunes modificacions accidentals).
Expropiar vol dir adquirir i punt. Per tant expropiar no vol dir ingrés al domini públic. El bé ingressarà o no, segons hi hagi o no una afectació a una finalitat o a un servei públic (cosa que no passa sempre).
a. Voluntàries :
(Poques normes a la legislació de patrimoni) La normativa de patrimoni té poca regulació respecte aquestes adquisicions, i la poca regulació que tenen és extraordinàriament confusa. La llei de patrimoni art 110 es limita a dir que la preparació i adjudicació dels contractes ha de respectar els principis de publicitat i concurrència, mentre que amb la resta diu que s’ha d’acudir a la llei de contractes; i la llei de contractes art. 109 diu que s’ha d’acudir a la llei de patrimoni (bucle: Llei patrimoni> llei de contractes>llei de patrimoni). Per tant s’ha d’acudir a la normativa civil.
de fer la valoració de les carregues i nomes procedirà a l’acceptació si el valor de la carrega es inferior al valor del llegat o de l’herència. Per a la resta s’ha d’acudir a la normativa civil.
La normativa civil regula diferents classes d’adquisició mortis causa: (1) La primera es aquella en la que una administració es designada com hereva en un testament d’una persona. (2) La segona es dona quan hi ha successió a favor d’un tercer (hi ha una persona amb qualitat d’hereu) però aquest tercer no arriba a acceptar l’herència, ja sigui perquè la refusa o perquè s’esgota el termini d’acceptació sense haver fet cap manifestació(hi ha un hereu que no apareix), i per tant, si ens regim pel dret català (segons el domicili del causant serà una legislació o una altre) serà hereva la Generalitat de Catalunya. (3) El tercer cas, seria quan no hi ha, ni testament, ni tercers o familiars per a poder heretar (art 441.2.2 i 442.12 del CCCat.) succeeix la Generalitat (si es regeix per dret català).
1. testada a favor d’una AP
2. Testada o intestada a favor de tercer
3. Intestada
Un cop l’Administració Publica ha adquirit els béns què pot fer amb aquest bens? Quina funció els hi dona? (1) L’Administració receptora haurà de complir amb la voluntat del testador. Si per contra, el bé no està afectat a cap finalitat, (2) haurà de destinar els béns a promoció cultural dins l’àmbit de la darrera residencia del causant, excepte si son habitatges, que (3) els haurà de destinar a política d’habitatge de la Generalitat de Catalunya. S’entendrà complida la carrega modal si l’afectació perdura durant trenta anys, passat aquest temps s’entén que la carrega ja s’ha complert i l’Administració podrà fer el que vulgui o destinar el be heretat al que vulgui (en 30 anys s’extingeix la carrega modal). Ara be, si el títol d’adquisició és una expropiació, la llei d’expropiació diu que la finalitat expropia tòria s’entén complida si el bé s’afecta durant 10 anys a la finalitat expropia tòria.
c.2. donació: Un altre tipus d’adquisició és la donació, i en aquesta hi pot haver una càrrega (Si és superior a la meitat del valor deixa de considerar-se donació i passa a considerar-se compravenda).
c.3. cessió gratuïta
c.4. ocupació : nomes aplicable a la propietat, no als altres drets reals. Quan un bé no té cap propietari conegut va una Administració i l’ocupa. Es un titulo d’adquisició de la propietat a favor de l’administració de l’Estat.
Remissió a CC: Tot el que fa referencia a l’ocupació va per via de lo civil; amb excepció del règim especials per als béns vacants.
■ Immobles
■ Saldos i dipòsits bancaris: si hi ha un compte bancari, saldo bancari, actiu
bancar... que no hagi tingut cap acte de gestió que impliqui l’exercici de la propietat durant 20, els diners passaran a la propietat de l’Administració de l’Estat.
■ Vaixells abandonats:
c.5. Prescripció adquisitiva o usucapió: L’últim dels títols gratuïts és la prescripció adquisitiva, és a dir la usucapió.
La prescripció adquisitiva la trobem regulada a l’article 22 de la llei de patrimoni que ens remet a la civil; s’aplica el Codi Civil perquè es remet la totalitat del regim jurídic de la usucapió a allò que disposi la normativa civil.
Es tracta de l’adquisició per la possessió continuada d’un bé. L’administració podrà adquirir ad usucapionem quan faci una possessió continuada o ininterrompuda, pacifica, publica...durant un termini de 20 anys.
D. Adquisició de drets diferents a la propietat :
L’Administració pot adquirir la propietat però també d’altres com ara arrendaments, servituds..., el que vindrien a ser drets diferents a la propietat.
La llei de patrimoni té peculiaritats pel cas que l’Administració a actuï com arrendatària, (quan l’AP vol arrendar un be d’un tercer). S’haurà de seguir un procediment.
La llei preveu necessàriament unes clàusules que han de constar en el contracte; per tant l’Administració Publica té una llibertat de pacte relativa (art. 126 de la llei de patrimoni): l’AP farà us del bé arrendat però ha de constar que el podrà utilitzar qualsevol departament o òrgan de la mateixa A.P.
Artículo 126 Utilización del bien arrendado
_1. Los contratos de arrendamiento se concertarán con expresa mención de que el inmueble arrendado podrá ser utilizado por cualquier órgano de la Administración General del Estado o de los organismos públicos de ella dependientes.
- La Dirección General del Patrimonio del Estado, a propuesta del ministerio correspondiente, podrá autorizar la concertación del arrendamiento para la utilización exclusiva del inmueble por un determinado órgano de la Administración General del Estado o de sus organismos públicos cuando existan razones de interés público que así lo aconsejen._
L’Art. 128: permet arrendament financer i arrendament amb opció de compra, això vol dir que el contracte d’arrendament a vegades necessita autorització especifica del consell de ministres.
1.5.- GESTIÓ, TRANSMISSIÓ I CESSIÓ
a.2. l’ arrendament del bé: El bé s'incorpora al patrimoni quan la Administració l'adquireix. Quan es produeix la desafectació o quan es produeix la descripció, la desafectació posterior significa que el bé ja s'adquireix al patrimoni de la Admin.
a.3. la incorporació del bé al patrimoni: El bé s'incorpora al patrimoni quan la Admin l'adquireix. Quan es produeix la desafectació o quan es produeix la descripció significa que el bé ja s'adquireix al patrimoni de la Admin.
La incorporació al patrimoni és produeix:
- com a conseqüència de l’ adquisició del bé
- per desafectació d’ un bé propi
- desafectació d’ un bé immoble o dret real d’ una entitat pública vinculada
a.4. la conservació del bé: Quan l’administració té un bé de caràcter patrimonial té l’obligació de conservar-lo amb diligència, igual que bon pare de família. Aquesta obligació correspon a aquell òrgan que en té la facultat d’ús, que significa també obligació de conservar. Si no hi ha cap òrgan que en faci us aquesta obligació pertany a l’entitat administrativa que s’encarrega del bé.
1.5.2.- La transmissió dels béns de l’ AP
Es tractaran nomes el bens de caràcter patrimonial, entre d’altres coses, perquè els bens de domini públic son inalienables, tampoc es podran fer carregues.
Pot fer-se per (a) alienació o (b) gravamen. El gravamen implica una transmissió parcial i per tant la normativa patrimonial les regula una després de l’altre, per això ho separem en dos.
A) L’ ALIENACIÓ DEL BÉ
Quan parlem d’alienació de béns de l’administració sempre seran de caràcter patrimonial.
L’administració pot fer qualsevol tipus d’acte d’alienació sempre que compleixi els requisits.
Pot fer dos tipus d’alienació: (1) alienació pura i simple o pot fer una (2) alienació amb reserva d’ús (vendre la casa però reservar-se el dret a utilitzar-la, per exemple en lloguer).
1. La primera alineació, l’alienació pura i simple l’admet la legislació patrimonial perquè es tracta de béns que no son necessaris per a l’exercici de les funcions administratives (això ho diu art. 30.2 i 131 de la llei de patrimoni). L’AP disposa d’aquests béns a títol afegit, doncs com ja hem dit, no són necessaris ni per les seves funcions ni competències, per això se’n permet l’alienació-o. 2. El segon tipus d’alienació , l’alienació amb reserva d’ús , és una figura cada cop més recurrent dins de l’AP sobretot en èpoques de crisis, de dèficit pressupostari... per tant es una font de recursos
que utilitzen totes les administracions (vendre mobles encara que siguin seus d'oficines administratives). En algunes ocasiones la Administració ha fet la alienació amb reserva d'ús per poder tenir garantida la utilització regular del servei.
Suposant que l’administració faci algun d’aquets negocis, la formula que podria utilitzar està regulada en la normativa que permet els contractes onerosos i els títols gratuïts. Els onerosos, siguin de compravenda, permuta o altres venen regulats a partir de l’article 135 de la Llei de Patrimoni. Aquesta normativa, bastant detallista, parteix de dues regles bàsiques: Publicitat i concurrència i preferència del concurs per alienar immobles i de la subhasta per alienar mobles i béns de caràcter incorporal. En quan a la primera regla vol dir que aquets han de ser transparents perquè tothom que hi estigui interessat pugui presentar la seva concurrència. I la segona vol dir que l’administració té l’obligació de trobar la millor oferta de totes les que es presenten sigui valorant la totalitat de mèrits o exclusivament l’oferta econòmica.
Com a excepció a aquesta regla l’administració pot fer una adjudicació directe i això ho regula l’art. 137.4, el 143.4 i el 145 i següents. Això només es fa en casos completament justificats com ara alienacions fetes a entitats privades sense afany de lucre o bé quan els béns mobles tenen un valor del mercat menor que el valor d’adquisició.
Aquesta alienació podrà tenir els pactes convenients i aquets s’estableixen per l’administració. Hi ha llibertat de pacte però no de negociació. Aquets pactes poden tenir ajornament de preu (El màxim és de 10 anys amb garanties i amb meritament de l’interès legal del diner). Per tant, té tres requisits que són: Termini màxim de l’ajornament (10 anys), garanties de l’ajornament i meritament (En castellà devengo).
Bé l’alienació pot ser onerosa o gratuïta. La gratuïta es permet en menys casos però molt similars a aquells en que es contemplava la possibilitat d’adjudicació directa.
B) GRAVAMEN DEL BÉ
El gravamen d’un bé seria, per exemple, la constitució d’una hipoteca. Si una Administració vol hipotecar un be de caràcter patrimonial ha de fer exactament el mateix que si el volgués alienar i això és fa amb el concurs (per tant, s’aplica la mateixa normativa que a la cessió dels béns).
1.5.3.- La cessió dels béns de l’ AP
L’AP titular manté la titularitat però cedeix l’ús a una persona física o jurídica diferent (pot cedir-los a tercers). La cessió de l’ús es pot fer tant en bens patrimonials com en bens de domini públic a diferencia de l’alienació (encara que es tractarà al tema 2*)
La cessió d’ús es pot fer per part de l’administració de forma gratuïta o de forma onerosa: Si es fa de forma onerosa s’apliquen les mateixes normes que l’alienació, (publicitat i concurrència a traves de concurs o immobles a través de subhasta), però es poden fer cessions de caràcter gratuït a favor d’altres administracions publiques o entitats, en aquests casos la llei imposa l’obligació de publicar-les periòdicament, cada 6 mesos cada entitat admin haurà de fer una llista de les cessions gratuïtes que hagi realitzat i publicar-
