¡Descarga Béns públics y más Apuntes en PDF de Derecho solo en Docsity!
BÉNS PÚBLICS I URBANISME
1. Béns públics: règim bàsic i domini públic
1.1. Béns de l’Administració: règim bàsic
1.1.1 Béns i Administració
La administració pública serveixen a uns interessos generals, finalitats públiques i així es proclama en l’article 103 CE i 71 EAC. Per portar a terme això, disposa de mitjans personals, personal de l’administració, mitjans econòmics i mitjans materials, béns de domini públic i material.
Aquests béns patrimonials o de domini públic tenen un regim específic, com els contractes administratius, és el regim administratiu, diferent del dret civil però que el tenen com a base.
s. XIX la normativa que regulava els bens de l’administració per uns pocs articles que es contenien en el CC, 338 a 345. Aquests articles consagraven la gran divisió entre el béns de domini públic i el béns patrimonials. Establia les tres grans característiques dels bens de l’administració: inembargabilitat, imprescriptibilitat i la inalienabilitat.
Juntament entre aquests articles, hi havia diverses lleis especials que regulaven el règim d’aigües, mines i muntanyes. Vigent fins mitjans del s. XX, quan s’aprova l’article 132 CE, porta a rang constitucional les característiques més importants dels béns de l’administració: divisió bens de domini públic i patrimonial i, les tres característiques que hem vist. Recull la norma que regularà la desafectació d’aquests béns i també, que son béns de domini públic estatal, aquells que determini la llei i en tot cas, la zona marítimo-terrestre, platges, marc territorial, recursos naturals de la zona econòmica i la plataforma continental. Acaba dient, per llei, es regularà el patrimoni del Estat i el nacional, administració, defensa i conservació.
159.1.a EAC, diu que correspon a la Generalitat en matèria de regim jurídic i PJ de les administracions, la competència exclusiva en allò que estigui afectat per l’article 148.1.18 CE, mitjans necessaris per exercir les funcions administratives per preservar els béns de domini públic i patrimonial. 160.1.c EAC, diu el mateix pel que a les entitats locals.
A partir de l’any 1978, la norma més rellevant a nivell estatal és la llei 33/2012, de 3 de novembre, que regula el patrimoni de les AP: patrimoni estatal de forma reglamentista, normes bàsiques en matèria de béns de totes les administracions i és una regulació bastant confusa i llarga. A Catalunya, tenim el DL 1/2002, de 24 de desembre, aprova el text refós de patrimoni de la Generalitat de Catalunya.
1.1.3 Classificació dels béns públics
Es tindrà en compte la llei 33/2003, de 3 de novembre, defineix el patrimoni dels ens públics com el conjunt dels seus bens i drets, qualsevol que sigui la seva naturalesa i el títol de la seva adquisició. Exclou del concepte de patrimoni dels ens públics els següents elements: el diner, valors, crèdits, la resta de recursos financers de la Hisenda pública i la tresoreria (patrimoni financer o d’Hisenda). Encara que tinguin
característiques públiques però tenen el seu regim propi i específic. Es diferencia entre el béns de domini públic i els patrimonials:
- Béns de domini públic : aquells que formen part de la propietat d’un ens públic i estan afectats a un ús públic, a un servei públic o el foment de la riquesa nacional. P.e. plaça o carrer; edificis on s’instal·la un organisme públic, escola pública, hospital públic; mons públics catalogats, l’agua, generació d’energia elèctrica i mines. En l’article 5 de la llei 33/2003. Reben el nom de béns demanials, o demani, com el conjunt de tots els béns públics.
Estableix uns principis que recullen característiques que inspiren la gestió i la conservació d’aquests béns, inembargabilitat, inalienabilitat, imprescriptibilitat, dedicació preferent de l’ús comú davant de l’ús privatiu, les AP han de fer ús de les seves prerrogatives de manera diligent per garantir la titularitat d’aquests béns, la identificació, integritat i el control, cooperació entre les diferents AP i es preveu la regulació i la sistematització dels béns de domini públic mitjançant inventaris de domini públic.
- (^) Béns patrimonials : es defineixen negativament, son aquells béns on no concorre la circumstancia de la seva afectació a un ús, servei públic o foment de la riquesa nacional. La llei del patrimoni de les AP (llei 33/2003) precisa el concepte, béns en titularitat de les AP però no tenen el caràcter de demanials. Article 7, s’inclouen els valors i títols representatius d’accions a societats mercantils.
La llei del patrimoni fa dues precisions:
- Estableix que la administració dels béns patrimonials es farà d’acord als principis d’eficiència i economia. Així com, d’acord al principi de rendibilitat a l’explotació (article 8). Treure el profit econòmic d’aquest béns, no ha de ser un bé inert, millora del mercat econòmic.
- La gestió dels béns patrimonials es fa d’acord als principis de publicitat, transparència, concurrència, per evitar la corrupció.
1.1.2 Règim jurídic bàsic dels béns de l’Administració pública
Conjunt de normes de dret administratiu aplicable a tots els béns de l’administració siguin patrimonials o demanials. En primer lloc, es refereix als òrgans competents per gestionar aquests tipus de béns i a tot allò que sigui referent als inventaris i catàlegs, adquisició de béns públics, potestat d’atarmanament ( deslinde ), desnonaments administratius. Dues característiques essencials que diferencien els béns públics de la propietat privada:
- En la propietat privada, les persones son lliures per utilitzar els seus béns. En els béns públics, no és així, qualsevol actuació administrativa ha de respectar unes limitacions tant de fons com de procediment.
- D’alguna manera, com a compensació, l’administració té diversos poders o prerrogatives quasi judicials. Són per defensar els seus béns públics i que consisteixen en: potestats d’atarmanament, reintegrament possessori i desnonament administratiu.
Adquisició de bens per resolució judicial o administrativa, en casos de adjudicació per pagament de deutes.
1.1.5 Gestió, transmissió i cessió
Es refereix als bens patrimonials, s’aprofiten per tal que generin uns guanys, productivitat per a l’administració o utilitzar-los per l’ús públic. L’art 8 de la LP (llei de patrimoni), estableix els principis que han de regir la gestió dels bens patrimonials, aquests principis són: eficiència i economia de la gestió, eficàcia i rendibilitat en l’explotació, persegueixen ajudar l’execució de polítiques públiques com la política d’habitatge. Altres requisits:
- A través d’un negoci jurídic, pot establir clàusules i condicions sempre que no siguin contraries a l’ordenament jurídic.
- Tenir en compte el dret aplicable.
S’ha de diferenciar la preparació i adjudicació d’aquests contractes amb els efectes i extinció dels contractes. La preparació i adjudicació es tindrà en compte la llei de patrimoni, i allò no previst a la llei de patrimoni, la llei de contractes de les administracions.
En els efectes i extinció s’aplicarà la llei de patrimoni, i allò no previst a la llei de patrimoni, normes de dret civil o mercantil.
Els contractes es poden adjudicar mitjançant subhasta, concurs i adjudicació directa. L’adjudicació directa es dona quan hi hagi característiques molt específiques, com per exemple, la limitació de la demanda, la urgència o la singularitat de l’operació.
El negoci jurídic més habitual es la transmissió dels béns patrimonials (la venta). La transmissió de bens patrimonials no estava permesa (criteri de la inalienabilitat), es volia evitar que amb la venta de bens patrimonials produís un empobriment de recursos públics. A partir d’una sentencia del TC s’ha superat i aquests béns es poden vendre sempre que compleixin uns requisits: el primer es que aquest bé patrimonial no estava vinculat a un ús o servei públic, el segon es que ha de complir el procediment que estableix la legislació de patrimoni (destaca qui pot autoritzar la venda de béns patrimonials). A nivell estatal, l’òrgan competent es el Ministeri d’Hisenda, excepció: quan el be tingui una taxació a 20 Milions d’euros l’òrgan competent per vendre’l és el Consell de Ministres.
La venda s’ha de realitzar a través d’una subhasta, concurs o adjudicació directa. Si es vol aconseguir el màxim guany o benefici el millor es subhasta, però la llei de patrimoni opta per concurs.
L’adjudicació directa està regulada a l’article 137 LP, diu varis supòsits que es pot optar per adjudicació directes. Exemple: quan l’adquirent sigui un altre administrador públic, quan l’adquirent sigui una entitat sense ànim de lucre (sempre que estigui declarada d’utilitat pública o església o confessió religiosa rellevant). Finques rústiques no viables econòmicament, i la venda es faci a favor del colindant.
Un altre negoci jurídic es la cessió gratuïta d’un bé patrimonial pel que fa la seva propietat o el seu ús, amb la finalitat d’utilitat pública. Mitjançant notificació directa
degudament justificada, i es fa quasi sempre a favor d’altres administracions o a favor d’entitats no lucratives (fundacions i associacions). S’utilitzen molt més a nivell local, està regulat a la llei de patrimoni.
Quan es produeix un conflicte entre la persona que ha realitzat el negoci i l’administració pública, el conflicte s’ha de tenir en compte d’acord amb els criteris. S’ha de diferenciar entre preparació i adjudicació del negoci jurídic i, efectes i extinció.
- Si es preparació o adjudicació , coneixeria del conflicte la jurisdicció contenciosa administrativa.
- Si es sobre efectes o extinció coneixerà del conflicte la jurisdicció civil.
1.1.6 Protecció i defensa dels béns públics.
Regulat a la llei del patrimoni, 33/2003 i també previst al DL 1/2002, pel qual s’aprova el text refós de la llei de patrimoni de la Generalitat. Article 30 Llei patrimoni, que estipula un deure general de les administracions públiques per tal de protegir i defensar els seus béns (article 32 y ss. del DL). El regim de defensa dels BP és més específic i té més privilegis que el particular.
El primer privilegi que trobem és que la administració quan inicia un procediment administratiu per protegir els seus béns pot adoptar mesures provisionals, durant el procediment i fins i tot, quan hi hagi un risc de perdre el bé abans de iniciar el procediment (article 72 llei 30/1992, derogada per la llei 39/2015, d’1 octubre, de procediment administratiu comú de les administracions públiques). Entra en vigor el mateix dia la llei 40/2015, 1 octubre, de regim jurídic del sector públic, el 2 d’octubre de
- Les mesures provisionals estan regulades al art. 56 llei 39/2015, cita a la LEC i son les mateixes: suspensió temporal d’activitats, fiança i retirada d’elements per raons d’higiene i sanitat, embargament preventiu...
Instruments o facultats que té l’administració per protegir els seus béns. N’hi ha dos que es refereixen específicament als béns demanials:
- La inalienabilitat, art. 132 CE. No es pot vendre un bé de domini públic. En canvi, si que es poden vendre béns patrimonials amb uns requisits, expedients i òrgans competents.
- (^) La imprescriptibilitat, art. 132 CE. No es pot adquirir per prescripció cap bé públic. Un bé patrimonial no està afectat per un servei públic i haurà de vigilar aquest bé.
1.1.6.1 Inembargabilitat
Recollit en art. 132 CE i, 6 i 30 de la llei del patrimoni de les AP. S’aplica sobretot als béns demanials i implica que cap tribunal pot dictar embargament contra els béns demanials de l’administració.
En els béns patrimonials hi ha bastanta discussió, originàriament s’establia en la legislació, que tampoc podien ser embargats (llei any 1964). Molt criticat per la
Hi ha un procediment per cancel·lar o rectificar les inscripcions registrals. Es donen compte de que aquell bé públic s’ha perdut o el particular té més drets.
1.1.6.4 Facultats i potestats per a la defensa dels patrimonis públics: potestat d’investigació, potestat d’atermenament, potestat de reintegrament possessiu i desnonament administratiu
Acció d’investigació: l’administració igual que qualsevol propietari, té el dret i el deure de investigar com estan els seus béns per determinar la seva titularitat. Aquesta figura es pot iniciar d’ofici o per denúncia d’un particular. Si el que denuncia és el particular, i el procediment acaba sent favorable a l’administració, el subjecte té dret a un premi del 10% del valor de la finca (valor de venta o el taxat). Article 45 i 48, llei 33/2003.
Potestat d’atermenament (“deslinde”): facultat de tot propietari de determinar els límits de la seva finca, fa visible aquests límits mitjançant fites o “mojones”. Ho resol un jutge civil ordinari a través de un judici contradictori declaratiu o es pot resoldre per acord. Pel que fa els béns públics, art. 50, reconeix la potestat a l’administració de delimitar els béns immobles quan els límits siguin imprecisos o hagin indicis d’usurpació.
La principal característica és que la administració pot iniciar per sí mateixa el procediment administratiu d’atermenament i això paralitza qualsevol procés judicial obert. Quan la sentencia segui ferma, s’inscriu aquest atermenament al registre de la propietat.
Es pot iniciar d’ofici, per la administració o pels veïns, es notifica a l’administració, es publica al BOE i als edictes de l’ajuntament i totes les persones que puguin estar afectades. Es dona audiència a tothom, tant persones afectades com veïns, administració i tal. Es poden presentar tècnics però mentre està obert aquest procediment, la propietat està inscrita en nom de l’administració. La única jurisprudència diu que és correcte iniciar el procediment i fixar els límits per l’administració però no té dret a quedar-se una ampliació d’allò que no tenia.
L’administració té una facultat il·limitada, article 50 i ss. LP. Si el particular o grup de veïns no està d’acord han de presentar un recurs i iniciar un judici declaratiu contradictori. Un cop iniciat el procediment per l’AP, paralitza qualsevol acció de tercers; quan s’inicia per instancia del particular, davant l’AP, es fa el procediment civil que s’ha de respectar.
Potestat de reintegrament possessiu: consisteix en que les AP poden recuperar, per sí mateixes, la possessió indegudament perduda sobre el béns i drets del seu patrimoni. Aquesta potestat protegeix tots els béns de l’administració i no cal que vagi als tribunals civils. S’han de diferenciar els dos tipus de béns:
- Béns patrimonials: la recuperació d’aquesta possessió en via administrativa, per la pròpia AP, requereix un procediment l’inici del qual s’ha de notificar abans no transcorri un any des de la usurpació. Si transcorre aquest any, l’AP ha d’anar als tribunals civils.
- Béns demanials: l’administració pot fer ús d’aquesta potestat en qualsevol moment (art. 55 LP) amb un procediment que disposa de dues fases: - Declarativa: es dona audiència a l’interessat, es comprova si hi ha usurpació i la data en que es va iniciar la mateixa. A continuació, si es detecta que hi ha usurpació, se li dona un termini de 8 dies per desocupar el bé (requeriment a l’interessat). - Executiva: s’inicia quan el posseïdor ofereix resistència. L’administració podrà adoptar qualsevol mesura per recuperar aquell bé. P.e. multes coercitives (la llei fixa límit, fins el 5% del valor dels béns ocupats), auxili de les forces de seguretat, etc.
Desnonament administratiu: consisteix en que el titular d’un bé pot recuperar la possessió d’un immoble que està en precari o que ha perdut el títol que legitimava la ocupació. S’ha de diferenciar entre:
- Interdicte possessori: el titular demana un interdicte quan hi ha una usurpació del bé des del principi.
- Desnonament administratiu: pressuposa que hi havia una autorització prèvia per ocupar aquell bé, ha finalitzat aquest títol.
Art. 58 LP. Permet a l’administració recuperar la possessió dels seus béns demanials quan desapareix el títol que legitimava la ocupació per tercers. Ho pot fer l’administració sense anar a la jurisdicció civil i en principi, està previst només pels béns demanials. La legislació sectorial recull la utilització d’aquest desnonament en alguns casos de béns patrimonials. P.e. art. 134 i 135 del reglament de béns de les entitats locals. Per fer ús del desnonament administratiu, quan impliqui entrar en un domicili particular, cal una autorització del jutge del contenciós-administratiu.
1.1.6.5 Establiment de limitacions i servituds sobre els terrenys confrontants
No està regulat a la LP ni al DL català que regula el patrimoni de la Generalitat, hem d’anar a les lleis sectorials de bé públic: costes, carreteres, rius, etc. Aquestes lleis sectorials, a cadascun d’aquests béns, estableixen limitacions o restriccions que afecten a les propietats veïnes dels béns públics. Aquestes limitacions serveixen per protegir la integritat de l’ús dels béns públics, implica restriccions pels propietaris però també avantatges administratius (dret audiència davant qualsevol modificació del bé públic).
1.1.6.6 Règim sancionador
La LPAP regula també un regim sancionador pel cas que els ciutadans produeixin danys en béns de domini públic o bé ocupin béns de domini públic o dificultin la prestació d’un servei públic en un bé demanial. Art. 142 i ss.
- Possibilitat que mitjançant una llei s’incorporin uns béns al domini públic.
1.2.4 Classificació dels béns de domini públic
Classificació dels béns de domini públic, dos tipus:
- Segons el destí o afectació.
En la primera, els BÉNS DE DOMINI PÚBLIC , poden ser béns demanials d’ús públic o general, poden ser també bens demanials de servei públic, i poden ser béns demanials el foment de la riquesa.
Camins i carreteres, places, carrers, parcs, aigües, fonts, canals i ports. Son béns demanials d’ús públic o general, l’ús comú d’aquests béns és preferent davant el seu ús privatiu. És preferent l’ús per tothom que no l’ús per única persona.
Bens demanials de servei públic: cases consistorials (ajuntaments), escorxadors, mercats, hospitals, museus públics, llotges de mercat, mercantils, etc.
Bens demanials destinats al foment de la riquesa: mines.
338.2 CC espanyol. 74 text refós de regim local.
- Segons l’objecte sobre el qual recauen: domini públic natural o necessari i, domini públic artificial.
Exigència d’un text legal que digui que és un bé demanial natural o necessari. Llei d’aigües, article 132 CE.
- Domini públic NATURAL: que aquests béns reuneixen les característiques físiques que permeten definir com a domini natural. STC 227/88 de 29 de novembre, pel que fa la llei d’aigües, va reconèixer la existència d’aquests tipus de béns amb la finalitat de la seva protecció.
- Domini públic ARTIFICIAL: aquells béns que satisfan les necessitats col·lectives primàries (nedar, rentar-se, beure aigua), afectes a un ús o servei públic. L’article 45 CE parla del dret al medi ambient: parcs, edificis creats per l’esser humà, etc.
1.2.5 Inici i cessament de la demanialitat: afectació, desafectació i mutació demanial
Regulat en l’article 65 i següents de la llei de patrimoni. Art 7 i següents del decret legislatiu 1/2002.
Pel que fa a l’afectació, constitueix el tret essencial i definidor del domini públic. Mitjançant l’afectació els bens passen a integrar-se en el domini públic. Aquesta afectació és l’element essencial, la peça clau. Aquesta afectació es pot definir en concret com la vinculació real i efectiva mitjançant llei o acte administratiu, amb virtut
de la qual els béns passen a formar part dels béns demanials de titularitat pública mitjançant el seu destí a un ús general, a la prestació de serveis públics o el foment en la riquesa nacional.
Aquesta afectació implica dos perspectives, d’una banda implica la subjecció d’un bé a un destí públic. Juntament amb la primera perspectiva, constitueix una decisió de poder que determina la inclusió de certs béns en una categoria legal.
Diverses maneres d’afectació, d’una banda l’afectació per llei o ex lege, segons la qual determinats béns s’inclouen en bloc al domini públic, com la llei d’aigües, costes, carreteres, art 132 CE. Per a la resta de béns hi ha una afectació per acte administratiu, que té tres modalitats: afectació expressa o formal (hi ha un acte administratiu exprés que fa constar de forma concreta el bé que s’afecta i el seu destí), afectació implícita o tàcita (es dedueix d’altres actes administratius diferents de l’afectació formal i que pressuposen de manera implícita el destí d’un bé al ús o servei públic. Ex. aprovació definitiva d’un pla urbanístic, implica que determinades parcel·les es destinen a domini públic) i l’afectació presumpta (presumeix que el bé estava afectat a un ús general o servei públic per la concurrència d’uns determinats elements normalment temporals). Ex: usucapió o la adquisició per prescripció.
Element diferenciador entre l’afectació implícita i la presumpta. La afectació implícita sempre hi ha un acte administratiu exprés, del qual es dedueix indirectament l’afectació, expropiació forçosa. En l’afectació presumpta, no hi ha cap acte administratiu, és la utilització continuada.
Concurrents: un mateix bé demanial esta destinat a diverses finalitats alhora.
Si l’inici de la demanialitat es produeix amb l’afectació, la desafectació implica la sortida d’un bé de domini públic. La desafectació pot ser ex lege i ha de ser sempre expressa. Tret dels supòsits previstos a la pròpia llei del patrimoni. Preveu que per el dret de reversió si que hi pot haver desafectació implícita.
La doctrina implícitament diu que hi ha un supòsit de desafectació no expressa, que és el dret de reversió. Quan l’administració expropia una finca i no es destina a la finalitat prevista com: està destinat a construir una carretera, i finalment no es destini a construir la carretera, els propietaris antics poden demanar que se li retorni la finca, inclòs si no es destina tota l’expropiació a la construcció de la carretera. La llei d’expropiació forçosa explica que el propietari pot demanar que aquest tros se li retorni o se li compensi.
Hi ha un altre exemple de desafectació implícita, que no esta prevista a la llei de patrimoni, en un pla urbanístic, que estableix que un carrer antic i en desús passa a ser una zona residencial. Per tant s’hauria de veure les condicions i la manera en que s’ha dut a terme, però bàsicament la idea es que esta en dessús i passa a ser una zona residencial, carrer que ningú utilitza es realitza pla urbanístic on deixa de ser utilitzat el carrer s’ha desplaçat per un altre perquè es construeix zona residencial (ocupant el carrer en desús). La desafectació presumpta no se sol acceptar
autoritzacions i concessions sobre béns demanials es regeixen en primer lloc per la legislació especial (costes, aigües, carreteres, etc) i a falta de normes especials o quan siguin insuficients, per la llei de patrimoni. Regulat a articles 84 i següents de la llei de patrimoni i a articles 26 i següents del decret legislatiu català 1/2002.
La utilització dels bens a afectes a un servei públic, regeix també un principi específic, caràcter instrumental del be respecte el servei prestat. Ex. domini públic universitari, es troba afecta al servei públic de la universitat. Els edificis seus d’oficines administratives es troben afectats al servei públic. Aquesta utilització implica aquest caràcter instrumental.
Es preveu en caràcter excepcional que dins dels edificis administratius es pot generar o habilitar un espai per cafeteries, oficines bancaries, caixers automàtics… Art. 89 de la llei de patrimoni i també a articles 28 del decret legislatiu català.
Pel que fa a la utilització dels bens d’us general, poden ser utilitzats de manera diferents i diverses modalitats. Casos com carreteres, aigües, carrers…
En primer lloc, l’ús comú dels bens, en segon l’ús especial i en tercer lloc hi ha l’ús privatiu. Exceptuant els usos comuns, la utilització dels bens de forma especial o privativa, requereix una utilització o una concessió. Un títol habilitat.
Aquest ús comú correspon per igual i de forma indiferent indistinta a tots els ciutadans, de manera que l’ús per uns no impedeix l’ús pels altres. Ex. Banyar-se a un riu o platja o passejar-se per un carrer. Art. 6 LP, l’ús comú té preferència i es pot realitzar lliurament i normalment de forma gratuïta i sense necessitat de títol habilitant. Es poden establir limitacions segons la naturalesa del be.
L’ús especial, és un us comú on concorren circumstancies de perillositat o intensitat, o també perquè hi ha escassedat o es vol obtenir una rendibilitat d’aquell bé. Ex. establiment d’un lloc per a barques a un riu o embassament. Es requereix una titularitat i una autorització i si l’aprofitament excedeix als 4 anys es necessita una concessió.
L’ús privatiu es defineix com aquell que determina l’ocupació d’una porció del domini públic que limita o exclou els altres interessats. Ex. explotació de sals al port d’una platja. També està sotmès a un títol habilitant que serà o be una autorització o bé també una concessió. La llei ens diu que l’autorització s’ha de demanar quan concorrin dos característiques : l’ocupació s’efectua únicament amb instal·lacions desmuntables o amb béns mobles, el segon requisit, que la duració no excedeixi de 4 anys. Es necessita concessió quan es tracti d’instal·lacions desmuntables de més de 4 anys, o bé, quan es tracti d’instal·lacions o obres fixes.
Tota ocupació de domini públic que excedeix l’ús comú requereix un títol habilitant que serà una titulació o concessió en funció de l’ús o aprofitament. La LP estableix un règim jurídic basic.
L’autorització demanial, s’atorguen directament als peticionaris que reuneixin les condicions requerides. Atorgament reglats. Excepció, quan hi hagi una limitació del numero de sol·licitants, en aquest cas s’ha de fer amb règim de concurrència, també esta previst a la llei que si no requereixen les condicions especials dels sol·licitants es pot fer mitjançant sorteig. L’autorització demanial s’atorga al precari, això vol dir que
pot ser revocada unilateralment per l’administració sense indemnització. Els tribunals han dit que això no pot ser així. El termini que s’estableix es de màxim 4 anys, les lleis sectorials poden fixar terminis diferents. A Catalunya de 3 anys.
Pel que fa a les concessions demanials, el principi bàsic es que el seu atorgament es farà en regim de concurrència. I en casos específics, atorgament directe en causes excepcionals degudament justificades. Una segona característica es que aquesta concessió s’ha de formalitzar en document administratiu, que pot ser títol suficient per a la seva inscripció al registra de la propietat. Poden ser gratuïtes o bé, atorgar-se amb una contraprestació. O fins i tot, està subjectes a una taxa. Els demandants o sol·licitants d’aquestes concessions estan sotmesos a les mateixes prohibicions que els contractistes públics. La llei de patrimoni estableix un termini únic i general de 75 anys de duració, incloses les pròrrogues.
Les reserves demanials, exclou l’ús dels particulars. Aquell bé queda utilitzat exclusivament per part de l’administració.
Els bens comunals son béns de domini públic que el seu aprofitament correspon als veïns, art 132, Mateixes característiques que els béns demanials.
1.2.7.1 Utilització dels béns afectes a un servei públic: ús per part dels ens públics, ocupacions d’edificis administratius per part de de particulars, autoritzacions especials i ús normal dels particulars dels béns afectes a un servei públic en tant que usuaris d’aquest servei
1.2.7.2. Utilització dels béns d’ús comú general: ús comú general, aprofitament especial, ús privatiu del domini públic i règim d’autorització i concessió com a títols habilitants per a la utilització del domini públic (aspectes generals, règim comú a autoritzacions i concessions, condicions específiques de les concessions de domini públic, condicions específiques per a les autoritzacions, ús per part de l’Administració: reserves)
2. Béns públics en particular
2.1. Domini públic hidràulic [PDF]
2.1.1 Breu apunt històric sobre el dret d’aigües en el nostre ordenament jurídic
2.1.2 Marc jurídic i evolució del nou dret d’aigües
2.1.2.1 La Constitució i protecció i ordenació de les aigües
2.1.2.2 Dret comunitari i qualitat de les aigües
2.1.2.3 La Llei d’aigües de 1985 i el Text refós de la llei d’aigües actual
2.1.3 Delimitació entre aigües públiques i privades després de la Llei 29/1985, de 2 d’agost, d’aigües
2.1.4 Administració pública de l’aigua
- Assegurar la integritat i conservació de les costes.
- Garantir l’ús públic de la mar i la seva riba.
- Regular l’ús racional d’aquests béns, inclou el respecte del paisatge, mediambient, patrimoni històric i artístic, etc.
- Mantenir un nivell adequat de l’aigua.
La llei va provocar inseguretat jurídica en dos aspectes:
- Atermenaments: van costar molt de fer i no seguien un criteri homogeni més enllà de les especialitat paisatgístiques. No hi havia garanties pels compradors de bona fe d’aquelles finques afectades, que va provocar la protesta formal del 20 de febrer de 2009, del Parlament de UE.
- A partir de 2008, moltes finques s’havien de demolir degut a que s’havia acabat el període de concessió i no havien aconseguit la prorroga.
S’aprova llei per la protecció de les costes davant aquesta situació. Mesures de protecció del litoral, essencialment, es prohibien noves edificacions però es permetien obres en els edificis ja existents per millorar aquella edificació que no impliquessin un augment de volum, alçada o perímetre. Altres mesures eren les relacionades amb la seguretat jurídica de les costes, garantir la informació als ciutadans per conèixer l’afectació de un determinada finca. En aquest sentit, s’obliga a inscriure els béns de la zona marítimo-terrestre en el Registre de la Propietat i s’ofereix informació gratuïta, via internet, sobre les línies d’atermenament. Aquesta llei ampliava les concessions de 30 a 75 anys. Hi ha un últim grup de mesures, dirigides a estimular l’activitat econòmica del litoral, que amplia les concessions d’aquests tipus fins a un màxim de 75 anys.
2.2.1.1 Mar territorial: Zona o franja inicialment fixada en 6 milles nàutiques, que es van a ampliar a 12 milles.
2.2.1.2 Zona maritimoterrestre
2.2.1.3 Platges
2.2.1.4 Ports
2.2.2. Protecció, usos i aprofitaments en el domini públic marítim
2.2.2.1. Indisponibilitat i atermenament
La llei de costes de 1988 es una llei molt preocupada per la defensa de la zona marítimo-terrestre (degradació, usurpació, etc) i estableix uns mecanismes de protecció bastant importants. Després, s’han generalitat amb la llei del patrimoni de les AP.
- Indisponiblitat : trilogia clàssica, el domini públic marítim té les característiques de la inalienabilitat, imprescriptibilitat i inembargabilitat. Deriven de dos
aspectes del domini públic costaner, d’una banda, el caràcter natural del domini i la titularitat de l’estat sobre el domini amb caràcter de monopoli.
D’aquesta indisponibilitat i de la titularitat sobre el domini, es deriva també que es nega tot valor obstatiu a les possessions privades per molts prolongades que siguin en el temps. Art. 10 de la llei de costes ens diu que la titularitat demanial s’imposa a qualsevol acte administratiu i també davant dels actes dels particulars. S’ha de tenir en compte la previsió de la facultat de recuperació possessòria d’ofici i en qualsevol moment sobre els béns del domini marítimo terrestre.
- Atermenament - deslinde : es preveu un procediment d’atermenament per delimitar la zona pública i la zona privada. Procés complex per dos motius: longitud de les costes de Espanya i les alteracions de la zona. El procediment que correspon a l’administració de l’Estat, s’inicia d’ofici o a petició de qualsevol persona interessada, suposa la suspensió de l’atorgament de concessions i es dona audiència als propietaris colindants i tota administració competent. Com a conseqüència, s’adopta certificació d’un plànol de zona afectada i el registrador de la propietat fa notes marginals.
Els efectes, segons la doctrina clàssica, era constatar situacions possessòries però amb aquesta llei es considera com procediment que defineix la naturalesa pública o privada dels terrenys. Constitueix una excepció a l’article 1 de la llei hipotecaria, doncs aquesta article situa assentaments registrals sota protecció dels jutges i tribunals civils. En canvi, la llei de costes fa que l’atermanament sigui un títol suficient per rectificar les situacions jurídiques registrals i perquè l’administració registri els béns (art. 13).
La STC de 4 de juliol de 1991 va dir que no hi havia infracció dels drets a la propietat i a la tutela judicial efectiva, perquè l’acte d’atermenament es pot recórrer davant la jurisdicció. Es posa de manifest la rellevància del acte.
La llei 2/2013 que modifica la llei de costes, reconeix a favor dels titulars dels terrenys que després de l’atermenament s’incorpora al domini marítimoterrestre un dret d’ocupació i d’aprofitament amb una concessió de 75 anys sense haver de pagar un cànon, podent fer obres de millora sense incrementar l’altura ni el volum o superfície. D’altra banda, inclou un procediment que permet a l’Estat declara zones de regressió greu per efecte de les marees.
2.2.2.2 Limitacions i servitud: servituds legals (articles 536, 549 i següents del Codi civil) i zona d’influència
S’ha de tenir en compte que la llei de costes estableix diverses servituds legals que es relacionen amb l’article 536, 549 i següents del CC. Moltes d’aquestes servituds son limitacions de propietat que no generen dret a indemnització pels propietaris afectats, hi ha algunes excepcions que si que permeten indemnització: quan la invasió pública és molt intensa (art. 34 i 282).
Servitud de trànsit: antigament, servitud de vigilància territorial i recau sobre una franja de 6 metres mesurats terra endins a partir del límit interior de la ribera del mar. Ampliables a 20 metres en zones de trànsit difícil o perillós i es regula en l’article 27 de
També hi ha els usos comuns especials que són aquells usos que tenen circumstancies especials d’intensitat, perillositat o rendibilitat econòmica. Aquests usos només es poden duu a terme amb un títol habilitant, autorització o concessió. La llei fixa unes condicions que s’han de complir en tot cas:
- Només es permeten activitat que no poden tenir una altra ubicació. Garantir el sistema d’eliminació d’aigües residuals.
- Les platges no poden ser d’ús privat.
- El titular del dret d’ocupació és responsable dels danys i perjudicis que pugui ocasionar. Excepte, que els danys derivin d’una clàusula derivada de l’administració.
Usos privatius que també necessiten una concessió administrativa, exclouen qualsevol altra activitat.
2.2.2.4 Règim sancionador en el domini públic marítim
Regulat en els articles 90 i 91 de la llei de costes que es caracteritza per la enumeració de conductes il·legítimes que les defineix com a faltes greus o lleus.
La prescripció de les infraccions greus es produeix al cap de 2 anys i les infraccions lleus, als 6 mesos.
La autoria de les infraccions són els titulars de les concessions i autoritzacions quan incompleixin les condicions d’aquestes, promotor de les activitats, l’empresari o tècnic director que executi l’activitat i funcionaris i autoritats públiques que donin títols administratius contraris a la llei.
Les sancions derivades de les infraccions són quanties econòmiques fixades en la llei que queden matisades perquè es tenen en compte el valor de les obres o instal·lacions executades de forma incorrecta. L’infractor està obligat a restituir les coses en el seu estat anterior. També hi ha una ultima sanció accessòria a les faltes greus fermes donant publicitat a la infracció. S’admet l’acció pública davant l’administració o tribunal.
2.3. Competències de les administracions públiques
Regulades en els articles 110 i següents de la llei de costes. En primer lloc, s’estableixen les competències de l’Administració de l’Estat (110 a 113). A més a més, qualsevol actuació per les CA s’ha de notificar a l’AE. Ex: atermenament, extracció d’àrids, etc. Competències CCAA (114), es remet als EA (149); ens locals (115, 4 competències: informar atermenaments marítimo-terrestres, informen de les sol·licituds de reserves/adscripcions, exploten els serveis de temporada que es puguin establir a les platges, mantenir les platges i llocs de bany en condicions d’higiene i que es compleixin les normes).
2.3. Domini públic viari [PDF]
2.3.1 Antecedents legislatius i normativa vigent
2.3.2 Repartiment de competències entre l’Estat i les comunitats autònomes
2.3.3 Concepte i tipus de carreteres
2.3.4 Règim de planificació, de construcció, de finançament i d’explotació de les carreteres
2.3.5 Ús i defensa de les carreteres
2.3.6 Travessies i xarxes arterials
2.3.7 Règim jurídic de les autopistes
2.3.8 Cabaneres
2.4. Domini públic miner
2.4.1 Especialitats i origen històric del domini públic miner
2.4.2 Distribució de competències entre l’Estat i les comunitats autònomes
2.4.3 Dret miner de la Unió Europea
2.4.4 Àmbit d’aplicació, heterogeneïtat de les activitats mineres i règim de classificació en seccions
2.4.5 Activitats de recerca i altres drets preferents reconeguts legalment
2.4.6 Activitat d’explotació dels recursos minerals
2.4.6.1 Condicions per ser titular de drets miners
2.4.6.2 Procediment per a l’atorgament dels títols miners
2.4.6.3 Conflictes entre els titulars de drets miners i els propietaris del sòl
2.4.6.4 Responsabilitat per danys causats
2.4.6.5 Conflictes entre les explotacions mineres, l’urbanisme i altres polítiques públiques amb incidència territorial
2.4.6.6 Conflictes entre les explotacions mineres i la protecció del medi ambient
2.4.7 Transmissió i extinció dels títols miners
2.4.8 Reserves mineres
2.4.9 Domini públic dels hidrocarburs
2.5. Forest
2.5.1 Tractats internacionals sobre els boscos
