Docsity
Docsity

Prepara tus exámenes
Prepara tus exámenes

Prepara tus exámenes y mejora tus resultados gracias a la gran cantidad de recursos disponibles en Docsity


Consigue puntos base para descargar
Consigue puntos base para descargar

Gana puntos ayudando a otros estudiantes o consíguelos activando un Plan Premium


Orientación Universidad
Orientación Universidad


bioquimica tema 3, Apuntes de Bioquímica

Asignatura: Bioquímica, Profesor: Pepo Pepo, Carrera: Microbiologia, Universidad: UAB

Tipo: Apuntes

2013/2014

Subido el 29/11/2014

maria8048
maria8048 🇪🇸

4.4

(29)

9 documentos

1 / 10

Toggle sidebar

Esta página no es visible en la vista previa

¡No te pierdas las partes importantes!

bg1
BIOQUÍMICA
TEMA 3A: ESTRUCTURA TRIDIMENSIONAL DE PROTEÏNES.
Cada proteïna una estructura tridimensional (3-D) característica que és indispensable per a
realitzar la seva funció. Malgrat està determinada per la seqüència d’aminoàcids, l’estructura no es
pot predir a partir d’aquesta informació i per conèixer-la són necessàries tècniques d’anàlisi com la
cristal.lografia de raigs X o la ressonància magnètica nuclear. Només en el cas de que una proteïna
problema sigui homòloga i tingui una seqüència molt similar a una altra amb estructura
tridimensional coneguda es pot, mitjançant mètodes bioinformàtics, fer un modelat i obtenir una
aproximació a l’estructura de la proteïna problema. Les forces principals que mantenen l’estructura
tridimensional de les proteïnes són enllaços no covalents o interaccions febles (també poden trobar-
se enllaços covalents del tipus pont disulfur).
Nivells d’estructuració de les proteïnes
A la cèl.lula les proteïnes es troben en unes determinades conformacions tridimensionals que són
les més estables des d’un punt de vista energètic (menor energia lliure). Les conformaciones que
permeten a la proteïna realitzar la seva funció s’anomenen conformacions natives. La pèrdua de la
conformació nativa dóna lloc a la pèrdua de funció i s’anomena desnaturalització.
Es distingeixen 4 nivells d’estructuració:
- Estructura primària: es refereix a la seqüència d’aminoàcids de la proteïna, inclosos els ponts
disulfur.
- Estructura secundària: es refereix a la disposició a l’espai de regions locals de la proteïna (hèlix
α, fulles β, etc.).
- Estructura terciària: es refereix a la disposició a l’espai de tots els aminàcids, és a dir la estructura
tridimensional completa.
- Estructura quaternària: és la que presenten les proteïnes que tenen més d’una cadena
polipeptídica (s’anomena subunitat). Es refereix a la disposició a l’espai de les subunitats i a la
naturalesa dels contactes entre subunitats.
Entre l’estructura secundària i la terciària hi ha dos elements o unitats d’organització que són
importants per entendre la relació estructura/funció de les proteïnes:
- Motiu estructural: combinacions simples d’uns quants elements d’estructura secundària amb una
disposició geomètrica específica. Com peces de Lego, els motius estructurals poden unir-se
repetidament entre i donar motius més grans o combinar-se amb altres motius i generar la
proteïna sencera. Els motius són la base de la classificació estructural de les proteïnes.
pf3
pf4
pf5
pf8
pf9
pfa

Vista previa parcial del texto

¡Descarga bioquimica tema 3 y más Apuntes en PDF de Bioquímica solo en Docsity!

BIOQUÍMICA

TEMA 3A: ESTRUCTURA TRIDIMENSIONAL DE PROTEÏNES.

Cada proteïna té una estructura tridimensional (3-D) característica que és indispensable per a realitzar la seva funció. Malgrat està determinada per la seqüència d’aminoàcids, l’estructura no es pot predir a partir d’aquesta informació i per conèixer-la són necessàries tècniques d’anàlisi com la cristal.lografia de raigs X o la ressonància magnètica nuclear. Només en el cas de que una proteïna problema sigui homòloga i tingui una seqüència molt similar a una altra amb estructura tridimensional coneguda es pot, mitjançant mètodes bioinformàtics, fer un modelat i obtenir una aproximació a l’estructura de la proteïna problema. Les forces principals que mantenen l’estructura tridimensional de les proteïnes són enllaços no covalents o interaccions febles (també poden trobar- se enllaços covalents del tipus pont disulfur). Nivells d’estructuració de les proteïnes A la cèl.lula les proteïnes es troben en unes determinades conformacions tridimensionals que són les més estables des d’un punt de vista energètic (menor energia lliure). Les conformaciones que permeten a la proteïna realitzar la seva funció s’anomenen conformacions natives. La pèrdua de la conformació nativa dóna lloc a la pèrdua de funció i s’anomena desnaturalització. Es distingeixen 4 nivells d’estructuració:

  • Estructura primària: es refereix a la seqüència d’aminoàcids de la proteïna, inclosos els ponts disulfur.
  • Estructura secundària: es refereix a la disposició a l’espai de regions locals de la proteïna (hèlix α, fulles β, etc.).
  • Estructura terciària: es refereix a la disposició a l’espai de tots els aminàcids, és a dir la estructura tridimensional completa.
  • Estructura quaternària: és la que presenten les proteïnes que tenen més d’una cadena polipeptídica (s’anomena subunitat). Es refereix a la disposició a l’espai de les subunitats i a la naturalesa dels contactes entre subunitats. Entre l’estructura secundària i la terciària hi ha dos elements o unitats d’organització que són importants per entendre la relació estructura/funció de les proteïnes:
  • Motiu estructural: combinacions simples d’uns quants elements d’estructura secundària amb una disposició geomètrica específica. Com peces de Lego, els motius estructurals poden unir-se repetidament entre sí i donar motius més grans o combinar-se amb altres motius i generar la proteïna sencera. Els motius són la base de la classificació estructural de les proteïnes.

Motiu simple El barril α/β és un motiu construït a partir de repeticions del motiu simple llaç β-α−β.

  • Domini estructural: parts de la proteïna que poden adoptar una estructura tridimensional estable per elles mateixes (unitats de plegament). Estan formats per combinacions d’elements d’estructura secundària i motius estructurals. Solen tenir entre 40 i 350 aminoàcids. Entre les interaccions febles que contribueixen a l’estabilitat de l’estructura tridimensional de les proteïnes, particularment les globulars, cal destacar les interaccions hidrofòbiques: els residus aminoacídics hidrofòbics s’empaqueten densament formant un nucli central apolar donant lloc a una disposició energèticament favorable ja que disminueix el nombre de molècules d’aigua que interaccionen amb la superfície de la molècula (capa de solvatació) i es produeix un augment favorable de l’entropia. La formació d’estructures secundàries regulars (hèlix α i fulla β) que estableixen ponts d’hidrogen (una altra interacció feble) entre els àtoms de l’enllaç peptídic permeten el manteniment d’una estructura polar (l’enllaç peptídic) en el nucli apolar (hidrofòbic) de la proteïna. Característiques de l’enllaç peptídic En el tema 2 ja es va presentar l’enllaç peptídic com la unitat primària estructural de les cadenes polipeptídiques. Els aminoàcids formen cadenes lineals per condensació del grup carboxil d’un d’ells amb el grup amino del següent, produint-se un enllaç amida (en groc a la figura de l’esquerra

Estructures secundàries Hèlix α Aquesta etructura també va ser proposada per Pauling i Corey després d’estudiar la disposició espacial més estable i energèticament favorable dels elements de les cadenes polipeptídiques. Es tracta d’una estructura helicoidal que gira a la dreta o dextrògira (encara que els L-aminoàcids també podrien formar hèlix que giressin cap a l’esquerra - levògires-, no s’han observat hèlix α levògires llargues). L’hèlix gira al voltant d’un eix imaginari que passa pel seu interior i les cadenes laterals (grups R) dels residus es projecten cap a fora de l’hèlix. Cada gir inclou 3,6 residus per volta, donant lloc a que els residus que es troben a una distància de 3 o 4 residus quedin situats espacialment molt propers entre sí, mentre que aquells que es troben a una distància de 2 residus quedin situats en costats oposats. L’hèlix està estabilitzada per ponts d’hidrogen intracatenaris que es formen entre el grup carbonil (–C=O) d’un enllaç peptídic d’un residu n i el grup –NH de l’enllaç peptídic del residu que ocupa la posició n+4 (figura de sota). Així, tots els grups –C=O i –NH de l’esquelet peptídic, excepte el primer i l’últim, queden units per pont d’hidrogen. D’aquesta manera s’evita que puguin formar-se ponts d’hidrogen amb l’aigua del medi, el que desestabilitzaria l’estructura.

A banda dels ponts d’hidrogen, l’hèlix està estabilitzada per interaccions de van der Waals entre els àtoms que queden a l’interior de l’hèlix i pel fet de que, situant-se les cadenes laterals dels residus cap a l’exterior de l’hèlix, es minimitzen les interferències o els impediments estèrics (importants en el cas de grups R voluminosos) que es podrien donar entre elles o amb la cadena principal. A continuació es mostra la representació d’una hèlix α vista des de dalt de l’eix. Model de boles i varetes Model “space filling” (té en compte els radis de van der Waals) Hi ha representacions d’hèlix α en forma de projecció helicoidal. En aquestes cada residu està separat de l’anterior per 100º, el que permet de forma gràfica posar de manifest característiques d’una hèlix en particular com les que mostra la figura següent: La projecció de l’esquerra mostra que la superfície externa de l’hèlix és hidrofòbica (residus en verd), la de la dreta hidrofílica (residus en vermell) i la del mig té un costat hidrofòbic i un altre hidrofílic. Veurem més endavant que hi ha aminoàcids més propensos a participar en estructures d’hèlix α que altres; la prolina és molt poc freqüent degut a que (1) l’estructura cíclica de la seva cadena lateral dóna lloc a un colze que no és compatible amb l’hèlix i (2) l’enllaç peptídic en el que participa no té el grup -NH, necessari per a la formació del pont d’hidrogen intracatenari.

Els girs (i també els loops, que poden considerar-se com a girs més extensos, amb un nombre més gran d’aminoàcids involucrats) solen trobar-se a l’exterior de la proteïna i, a banda de connectar elements d’estructura secundària, poden participar també en la interacció amb altres proteïnes i altres molècules (com ara en la unió de lligands, etc). La figura següent presenta de forma qualitativa (esquerra) i quantitativa (dreta) la probabilitat relativa de que un determinat aminoàcid estigui present en els tres tipus d’estructura secundària revisats. A la taula, les freqüències normalitzades superiors a 1 indiquen preferència pel tipus particular d’estructura secundària. Així, per exemple, Gly i Pro tenen preferència per estar presents en els girs β i estan pràcticament absents en hèlix α i fulles β.

Proteïnes fibroses Les proteïnes fibroses presenten una forma allargada i solen tenir funcions estructurals. Poden ser intracel.lulars (com la queratina) o extracel.lulars (com el col.lagen). Revisarem amb detall la α-queratina i el col.lagen. α-queratina Les queratines son proteïnes presents als vertebrats superiors i poden classificar-se en α-queratines (presents en mamífers, on són el principal component del pel, ungles, banyes, llana i de la capa més externa de la pell) i β-queratines (presents en les plomes de les aus i les escames dels rèptils). El pel (format bàsicament de α-queratina) té 20 μm de diàmetre i està composat per cèl·lules mortes, cadascuna empaquetada de macrofibrilles alhora formades de microfibrilles, i aquestes de protofibrilles. Les protofibrilles estan formades de protofilaments i, finalment, aquests de dímers de α-queratina. En cada microfibrilla hi ha 32 monòmers de α-queratina. La formació del dímer de α-queratina és conseqüència de l’estructura primària del monòmer: una part central, de >300 aminoàcids en estructura d’hèlix α, té una seqüència que consisteix en la repetició de 7 residus: (a-b-c-d-e-f-g)n en la que els residus a i d són apolars. La projecció helicoidal (figura de sota a la dreta) mostra com en formar-se les hèlixs α, els residus a i d d’una hèlix queden pròxims als d i a de l’altra, establint-se una interacció hidrofòbica al llarg de les hèlix que donarà lloc a una superhèlix. Aquest “superenrotllament” incrementa la força de l’estructura.

aminoàcids per volta. Les 3 cadenes en hèlix s’associen i formen una superhèlix dextrògira. Cada tercer residu és Gly, perquè és l’únic aminoàcid que pot cabre en el centre de la triple hèlix, permetent una associació molt forta entre les 3 cadenes. La Pro i Hyp permeten els girs bruscos de l’hèlix del col.lagen. La hidroxilació de les Pro per donar Hyp (les lisines Lys també es modifiquen a hidroxilisina) està catalitzada per la prolil-4-hidroxilasa, un enzim que requereix àcid ascòrbic (vitamina C) per a la seva activitat. La manca de vitamina C en la dieta provoca l’escorbut, malaltia que dóna lloc a una deficiència de col.lagen perquè es produeixen hèlix inestables que són ràpidament degradades a l’interior de les cèl.lules. Es formen ponts d’hidrogen entre els grups H-N de les Gly i els C=O d’aminoàcids adjacents de les diferents cadenes (figura de dalt a la dreta). També es formen ponts d’H en els que hi intervenen els H-O de les Hyp. D’altra banda, la hidroxilisina permet la formació d’entrecreuaments covalents intramoleculars i intermoleculars (figura de sota), que són els responsables de les diferències físico- químiques dels col.làgens presents en els diferents teixits (uns suporten tensions en una sola direcció, altres en dues direccions, etc) i dels canvis que s’observen durant l’envelliment (amb l’edat la carn es fa més dura perquè augmenta el nombre d’enllaços covalents).