Docsity
Docsity

Prepara tus exámenes
Prepara tus exámenes

Prepara tus exámenes y mejora tus resultados gracias a la gran cantidad de recursos disponibles en Docsity


Consigue puntos base para descargar
Consigue puntos base para descargar

Gana puntos ayudando a otros estudiantes o consíguelos activando un Plan Premium


Orientación Universidad
Orientación Universidad


Bloc I Lecturas, Apuntes de Psicología Educacional

Asignatura: Psicologia de l'educacio, Profesor: , Carrera: Psicologia, Universidad: UB

Tipo: Apuntes

2013/2014

Subido el 11/05/2014

mmmerce-1
mmmerce-1 🇪🇸

3

(13)

4 documentos

1 / 4

Toggle sidebar

Esta página no es visible en la vista previa

¡No te pierdas las partes importantes!

bg1
BLOC I
TRANSPARÈNCIES: APRENENTATGE HUMÀ I PRÀCTIQUES EDUCATIVES
1. ESPECIFICITAT DE L’APRENENTATGE HUMÀ
- Amb l’aprenentatge adquirim coneixements que potencien diverses capacitats (capacitat
d’actuar de forma autònoma, interactuar amb grups heterogenis, comprendre i usar la
informació), aprenem els processos psicològics superiors (llei de doble Formació, Vygotsky).
- Per aprendre ens hem d’implicar en activitats i situacions socialment significatives amb
d’altres. De manera implícita i explícita, per processos d’associació i processos de
reestructuració.
- Participació guiada: estableix un pont entre les habilitats conegudes i les necessàries. Es
transfereix la responsabilitat a l’aprenent i aquest adquireix més autonomia. Requereix la
participació activa de tots els participants.
El paper dels altres és imprescindible ja que aquests es converteixen en els mediadors.
A més, intervenen activament en el coneixement i valoració que fem de nosaltres
mateixos (autoconcepte i autoestima).
Aprenem en diversos contextos i a través de diversos mitjans pràctiques educatives
(família, centres educatius, comunitat, mitjans de comunicació, internet i xarxes
socials...).
2. PRÀCTIQUES EDUCATIVES: CARACTERITZACIÓ
- Què és el que fa que una pràctica educativa realment promogui l’aprenentatge i el
desenvolupament? (Bronfrenbrenner, 1985).
Sistemes organitzats d’activitats, rols i relacions interpersonals, emmarcats en un
escenari físic en el que participen les persones en desenvolupament (microsistemes).
Pràctiques educatives fan possible que els nens observin, participin i s’incorporin a rols,
activitats i relacions progressivament més complexos, amb d’altres i autònomament.
Zona de desenvolupament proper: distància que hi ha entre allò que una persona pot fer
per ella mateixa (desenvolupament real) i allò que pot fer quan rep l’ajut d’una persona
més capaç (desenvolupament potencial).
El que mou el desenvolupament és el propi nen. Això implica invertir la concepc
clàssica de l’aprenentatge.
- Tipus de pràctiques educatives:
Educació familiar
Escolarització
Educació professional
School education
2.2 Pràctiques educatives familiars
- La família com a sistema. Diversitat d’estructures familiars.
- Funcions de la família
- Pautes educatives parentals: grau de control, ambient comunicatiu, nivell de maduresa, exigit,
afecte
- Estils de criança: autoritari, permissiu, democràtic
3. OBJECTE D’ESTUDI DE LA PSICOLOGIA DE L’EDUCACIÓ
- Estudia com les persones aprenen i es desenvolupen per la seva participació en situacions
educatives. S’aproxima al seu objecte d’estudi amb els instruments conceptuals i metodològics
de la Psicologia, i elabora nous coneixements.
- El seu objecte d’estudi són els processos de canvi comportamental que es produeixen en les
persones com a conseqüències de la seva participació en situacions educatives.
- La finalitat és contribuir a incrementar el coneixement psicològic sobre els processos
cognitius, emocionals i relacionals implicats en l’aprenentatge així com comprendre millor les
pràctiques educatives i poder optimitzar-les.
- Dimensions:
Dimensió teorico-explicativa: elabora sistemes conceptuals, teories per descriure els
processos de canvi vinculats a l’aprenentatge.
pf3
pf4

Vista previa parcial del texto

¡Descarga Bloc I Lecturas y más Apuntes en PDF de Psicología Educacional solo en Docsity!

BLOC I

TRANSPARÈNCIES: APRENENTATGE HUMÀ I PRÀCTIQUES EDUCATIVES

1. ESPECIFICITAT DE L’APRENENTATGE HUMÀ

  • Amb l’aprenentatge adquirim coneixements que potencien diverses capacitats (capacitat d’actuar de forma autònoma, interactuar amb grups heterogenis, comprendre i usar la informació), aprenem els processos psicològics superiors (llei de doble Formació, Vygotsky).
  • Per aprendre ens hem d’implicar en activitats i situacions socialment significatives amb d’altres. De manera implícita i explícita, per processos d’associació i processos de reestructuració.
  • Participació guiada: estableix un pont entre les habilitats conegudes i les necessàries. Es transfereix la responsabilitat a l’aprenent i aquest adquireix més autonomia. Requereix la participació activa de tots els participants.
    • El paper dels altres és imprescindible ja que aquests es converteixen en els mediadors. A més, intervenen activament en el coneixement i valoració que fem de nosaltres mateixos (autoconcepte i autoestima).
    • Aprenem en diversos contextos i a través de diversos mitjans pràctiques educatives (família, centres educatius, comunitat, mitjans de comunicació, internet i xarxes socials...).

2. PRÀCTIQUES EDUCATIVES: CARACTERITZACIÓ

  • Què és el que fa que una pràctica educativa realment promogui l’aprenentatge i el desenvolupament? (Bronfrenbrenner, 1985).
    • Sistemes organitzats d’activitats, rols i relacions interpersonals, emmarcats en un escenari físic en el que participen les persones en desenvolupament (microsistemes).
    • Pràctiques educatives fan possible que els nens observin, participin i s’incorporin a rols, activitats i relacions progressivament més complexos, amb d’altres i autònomament.
    • Zona de desenvolupament proper: distància que hi ha entre allò que una persona pot fer per ella mateixa (desenvolupament real) i allò que pot fer quan rep l’ajut d’una persona més capaç (desenvolupament potencial).
    • El que mou el desenvolupament és el propi nen. Això implica invertir la concepció clàssica de l’aprenentatge.
  • Tipus de pràctiques educatives:
    • Educació familiar
    • Escolarització
    • Educació professional
    • School education 2.2 Pràctiques educatives familiars
  • La família com a sistema. Diversitat d’estructures familiars.
  • Funcions de la família
  • Pautes educatives parentals: grau de control, ambient comunicatiu, nivell de maduresa, exigit, afecte
  • Estils de criança: autoritari, permissiu, democràtic

3. OBJECTE D’ESTUDI DE LA PSICOLOGIA DE L’EDUCACIÓ

  • Estudia com les persones aprenen i es desenvolupen per la seva participació en situacions educatives. S’aproxima al seu objecte d’estudi amb els instruments conceptuals i metodològics de la Psicologia, i elabora nous coneixements.
  • El seu objecte d’estudi són els processos de canvi comportamental que es produeixen en les persones com a conseqüències de la seva participació en situacions educatives.
  • La finalitat és contribuir a incrementar el coneixement psicològic sobre els processos cognitius, emocionals i relacionals implicats en l’aprenentatge així com comprendre millor les pràctiques educatives i poder optimitzar-les.
  • Dimensions:
    • Dimensió teorico-explicativa: elabora sistemes conceptuals, teories per descriure els processos de canvi vinculats a l’aprenentatge.
  • Dimensió tecnològico-projectiva: elabora dissenys, estratègies, plans i procediments vinculats als diversos elements de les situacions educatives per orientar-los en una direcció determinada.
  • Dimensió tècnico-pràctica: intervé en les situacions educatives concretes per millorar- les.
  • Bloc de contingut o temes dels que s’ocupa la disciplina:
  • Els que es refereixen als processos de canvi en el comportament de les persones com a resultat de la seva participació en situacions educatives.
  • Les variables o dimensions de les situacions educatives que es relacionen directament o indirectament amb els esmentats processos de canvi i que contribueixen a explicar-ne la orientació i les característiques. 4. L’OBJECTE D’ESTUDI DE LA PSICOLOGIA DE LA INSTRUCCIÓ
  • La psicologia de la instrucció té com a finalitat estudiar, explicar i comprendre els processos de canvi comportamental que es produeixen en les persones com a conseqüència de la seva participació en activitats educatives escolars.
  • Els orígens de la psicologia de l’educació i de la instrucció són compartits però la psicologia de la instrucció esdevé una entitat pròpia envers la naturalesa i les característiques de les situacions educatives que hi ha en la base dels processos de canvi comportamental estudiats.
  • Es preocupa pels processos de canvi comportamental que es produeixen en les persones, és a dir, pels processos psicològics que tenen l’origen en la participació de les persones en les activitats o situacions educatives de naturalesa escolar.
  • Crea la necessitat d’una aproximació multidisciplinària a l’estudi dels fenòmens educatius escolars per entendre’n la complexitat.
  • Es compromet a elaborar una teoria educativa de base científica i posar a punt una pràctica que coincideixi amb la teoria.
  • Es distingeix la psicologia de la instrucció i la d’educació en que el camp de treball de la psicologia de l’educació és més ampli donat que la psicologia de la instrucció limita el seu interès als canvis comportamentals relacionats amb situacions o activitats escolars d’ensenyament i aprenentatge.
  • Continguts: com hem dit abans, l’objecte d’estudi de la psicologia de la instrucció són els processos de canvi comportamental que es produeixen en les persones^1 com a conseqüència de la seva participació en les situacions educatives escolars^2.
  1. Teories o models que expliquen la naturalesa d’aquests tipus de canvi.
  2. Factors intrapersonals dels alumnes i factors interpersonals i característiques de les pràctiques educatives escolars.
  • La psicologia de la instrucció es dedica principalment a tres àmbits de treball:
  • La formació del professorat.
  • La recerca psicològica aplicada a l’educació.
  • La intervenció psicològica sobre problemes i dificultats del desenvolupament, de l’aprenentatge i de la conducta.

LA ORGANIZACIÓN SOCIAL DE LA EDUCACIÓN: PRÁCTICAS EDUCATIVES Y

DESARROLLO HUMANO (CÉSAR COLL, 1998)

  1. La naturaleza social y la función socializadora de la educación

Según Vygotsky (1979) el desarrollo se caracteriza como la encrucijada entre la línea natural del desarrollo (aspectos de carácter hereditario y regularidades en el calendario madurativo) y la línea cultural del desarrollo (herencia cultural mediante aprendizajes realizados). De este modo, los miembros de la especie humana aprenden los rasgos característicos de las personas, como el uso del lenguaje o la regulación y control progresivo de la conducta. Se trata pues de aprendizajes inseparables de los procesos de socialización o de culturización social.

¿En qué condiciones una práctica educativa llega a ser un contexto potencial de desarrollo para un niño?

Bronfenbrenner considera que los diversos ambientes en que vive el niño (microsistemas) han de cumplir dos condiciones complementarias para poder ser considerados contextos de desarrollo:

  1. Posibilitar que el niño observe y pueda incorporarse a patrones de actividad progresivamente más compleja, con la ayuda y guía de alguien más experto.
  2. Posibilitar que el niño pueda implicarse en las actividades que ha aprendido con la ayuda de los otros pero, ahora ya, de forma independiente.

Estas condiciones se corresponden con la idea de zona de desarrollo próximo , que hace énfasis en cómo la interacción social o la relación intersubjetiva permite la reestructuración a nivel intrasubjetivo y, por lo tanto, el progreso en la etapa de desarrollo.

Los contextos de desarrollo se caracterizan por su plasticidad, es decir, por la capacidad que tienen de dar entrada a las capacidades de los niños y significación a sus realizaciones. El constructo participación guiada acuñado por Rogoff (1993), hace referencia a un proceso en el que los papeles que desempeñan el niño y su cuidador están entrelazados, de tal manera que las interacciones rutinarias entre ellos y la forma en que habitualmente se organiza la actividad proporcionan al niño oportunidades de aprendizaje tanto implícitas como explícitas.