¡Descarga Càndid de Voltaire y más Apuntes en PDF de Literatura solo en Docsity!
Càndid (1759)
Voltaire
La Il·lustració es caracteritza per la noció de raó il·lustrada, sempre serà (necessàriament) crítica. La raó critica s’ho haurà de replantejar tot. Tots els individus pel fet de ser raonables participen d’un mateix debat: ciutadans del món.
La raó il·lustrada posa en marxa el procés de civilització. França es presenta ella mateixa com els més civilitzats i volen ajudar a la resta de pobles que estan al mateix procés però més endarrerits. Totes aquestes idees es van acabar convertint en violència i imperialisme.
Constitució de L’Enciclopèdia per D. Diderot, D. D’Alambert i Voltaire. Duen a terme aquest projecte revolucionari. Volen compilar tot el saber occidental del que disposen al S. XVIII. Es prohibeix i persegueix perquè proposa una jerarquització, en forma d’arbre, del saber i fan caure la religió sota la branca de la filosofia. França estava dominada pel fanatisme religiós.
En aquest context apareix Càndid de Voltaire.
Comença definint Càndid dolçor, candidesa. La cara com a reflex de l’ànima, no hi ha enigma amb Càndid, l’interioritat reflexa l’exterioritat.
No es tracta d’un narrador omniscient, deixa cert espai pel dubte.
No té nom ni cognom. Nom – exterioritat – interioritat = la mateixa cosa.
No és un individu versemblant en el sentit realista. Encarnació narrativa d’un tret. Voltaire construeix un efecte satíric. Introdueix moltes informacions diferents mitjançant l’enumeració.
Acumulació per intensificar l’efecte paròdic (la baronessa pesa 350 llibres), a diferència de Càndid, dels barons no ens parla de la personalitat, són el que són per la posició que ocupen.
Ens presenta Cunegunda com si fos un bistec fresca, grassa, apetitosa. Ja és vista com una jove destinada a casar-se.
Acceleració de la velocitat narrativa.
Reducció del personatge a un tret (interior o exterior).
La raó il·lustrada dibuixa una superació del mite, s’oposa. Presenta Pangloss com oracle veu el món com una cosa ja acabada. Figura clàssica de la crítica que fan els
il·lustrats al mite, presentar profecies com a coneixement. Pangloss creu que vivim en el millor del móns possibles perquè si.
Càndid escolta les ximpleries de Pangloss (oracle – filòsof) com si fossin veritat. Càndid farà el canvi?
Sent el món obra de Déu, és el millor dels móns possibles. Voltaire procedeix a una representació paròdica.
Voltaire, mitjançant Càndid , discuteix amb Teodicea de C. Leibniz. No fa un tractat o discuteix filosòficament, fa un conte paròdic per mostrar com aniria el món si creguéssim que no hem de passar a l’acció perquè estem al millor del mons possibles. L’ordre social es naturalitza, converteixen allò artificial en natural. Segons Leibniz només podem legitimar un estat just, per això Leibniz no pot desenvolupar una ètica. Ordre social violent. Voltaire no es limita a criticar filosòficament, il·lustra que passaria si actuéssim així. Aquest pensament, sense intervenció del pensament il·lustrat, ens situa al centre de la barbàrie.
Al castell hi ha felicitat completa però realment tots estan sotmesos a un món molt jerarquitzat. Dins del castell hi ha la felicitat (=Jardí de l’Edèn).
Pangloss s’aprofita de la innocència, de la docilitat.
Cunegunda desitja Càndid o només hi veu la possibilitat del coneixement sexual? Mitjançant l’el·lipsi ridiculitza les situacions (escena de l’expulsió de Càndid).
Motiu estructural del viatge. Cada capítol dibuixa un episodi. Una sèrie d’accidents determinen el seu recorregut.
Apareixen 2 intertextos importants. El sentit de Càndid depèn d’altres textos, són la condició a partir de la qual el text té sentit. Teodicea de Leibniz i la novel·la bizantina.
3 dates importants:
Publicació de Teodicea 1710.
“Guerra dels 7 anys” 1754 – 1763.
Terratrèmol de Lisboa 1755.
Càndid és una refutació a la filosofia de Leibniz. El terratrèmol (gran catàstrofe amb conseqüències funestes) es va veure com intervenció divina.
NOVEL·LA BIZANTINA: forma de novel·la desenvolupada entre el S. II – IV d.C.
Moment en que el cristianisme s’imposa, el monoteisme: tot és explicable des de aquesta imatge divinitzada.
3 figures principals a la novel·la bizantina:
Asceta: individu que rebutja l’ordre social per participar en l’ordre diví, renuncia als plaers terrenals. Sortida de l’ordre afectiu.
Poble elegit: conjunt d’individus que s’extreu de la societat i s’inclou en un altre tipus d’ordre.
Parella fora del món: destinats a estar junts perquè d’aquest emparellament es fundarà un nou ordre. La novel·la bizantina presenta aquests 2 personatges, saben que estan destinats a estar junts però han de superar molts obstacles que posposen una resolució evident.
Les Etiòpiques (S.III - IV) d’Heliodor. Ens explica la història de Teaqnes (equiparable a Càndid) i Clanclea (equiparable a Cunegunda). El nom de Cunegunda està inspirat en la novel·la bizantina.
La parella fora del món són l’encarnació d’un valor, d’un tret, no mostren tots els matisos humans i, a més, estan divinitzats, ni es corrompen, ni canvien de sentiments per molt temps que passi.
El temps en la novel·la bizantina no es té en compte, no hi ha conseqüències. No evolucionen, ni envelleixen...
La novel·la de formació (S. XVIII – S.XIV) agafa aquest esquema però els episodis i aventures resulta en un producte final, els personatges evolucionen. Es transformen per “esdevenir individu”, la interioritat és El Tema.
“Fuertes, castos, fieles. Su amor es una alegoría a la salvación”. Descripció dels personatges de la novel·la bizantina. El món i totes les coses dolentes que trobem en ell no els corromp.
Els personatges tenen una funció mecànica. Encarnen uns valors absoluts.
Similituds paròdiques:
La tria dels noms dels protagonistes és pròpia de la novel·la bizantina, al igual que l’enamorament des de un primer moment i els mil obstacles per trobar-se.
Parella encantada
Estructura episòdica
Diferències:
Si només trobéssim similituds seria una validació de l’estructura de la novel·la bizantina, de la visió del món que ens ofereix. Per relacionar l’estructura de la novel·la bizantina i Càndid cal una distància crítica, hi ha una ironia que apunta a la no validesa d’aquest model i el reaprofita.
A diferència dels herois binzantins, Càndid i Conegunda envelleixen i en el retrobament (en la novel·la bizantina incorruptible), Càndid s’horroritza i no vol saber res de Cunegunda. Retorna perquè creu que és el seu deure, per tenir tranquil·la la consciència.
Conclusió: després de tot el viatge, Càndid aprèn a pensar per ell mateix? Heroi de la Il·lustració o home “menor d’edat”?
Voltaire ens mostra totes les posicions falsament il·lustrades.
Càndid canvia de tutor, no pensa per ell mateix.
Apareix el tòpic del locus amoenus , jardí com lloc amable. El jardí és a la natura la forma civilitzada, típicament humana (vellet que pren la fresca). Final ambigu.
A la ciutat apareix la violència, el vellet diu que són negocis i violència. Ens diu que no l’interessa la part negativa de la ciutat i insisteix en la ignorància o el desinterés. El vellet s’aprofita del sistema per aconseguir els beneficis.
Nucli fonamental d’aquesta filosofia: el vellet arriba als luxes gràcies al treball (no hi ha benefici sense treball). Apareix el treball i proposa una ètica negativa: ens allunya dels vicis, del tedi i de la necessitat.
Millor treballar honestament. Treballar com a forma d’honestedat. Signe (no pas garantia) de la salvació personal. La producció designa un esperit noble. Neteja l’ànima.
Si tots ens limitéssim a treballar, el nostre jardí, la societat, milloraria.
El discurs de Pangloss és buit.
Càndid sap que cal cultivar l’hort perquè ho ha vist, ha fet un exercici de comparació. Prefereix el gelat del vellet als empalaments.
Treballar sense pensar (Martí) mínim. Fa menys mal que el que fa Pangloss (explicació totalitzant). Cadascú es revela des de la seva utilitat.
Ambigüitat: cultivar el nostre hort. Pensar o no pensar? La doctrina del millor dels mons possibles impugna fer millores. Treballar ja és una millora.
