En la Investigació sobre l’enteniment humà de Hume, llegim:
La proposició que les causes i els efectes es descobreixen per l’experiència i no per la raó és
fàcilment admesa quan l’apliquem a objectes, dels quals recordem que en principi ens eren
totalment desconeguts, perquè no ens queda més remei que reconèixer la total incapacitat
que teníem aleshores de predir què podia sorgir d’ells. Mostreu dues peces polides de
marbre a algú que no té cap idea de física; mai no descobrirà que s’adhereixen de tal
manera, posades juntes, que cal molta força per poder-les separar segons un moviment
perpendicular a elles, mentre que la resistència que oposen a una pressió lateral és mínima.
Els esdeveniments d’aquesta categoria, com que mantenen poca semblança amb el que
normalment passa en la naturalesa, també ens és fàcil de dir que els coneixem només per
experiència; com tampoc no podem imaginar que l’explosió de la pólvora o l’atracció de
l’imant puguin ser descoberts mitjançant raonaments a priori. Així mateix, quan suposem
que un efecte determinat depèn d’un mecanisme complicat o de l’estructura secreta de les
parts, no tenim cap inconvenient a atribuir tot aquest coneixement a l’experiència. Qui
afirmarà que pot donar la raó definitiva per la qual la llet o el pa són aliments adequats per
a l’home i no per a un lleó o un tigre?
Sembla, però, que aquesta veritat no disposa, a primera vista, dels mateixos
arguments quan fan referència a esdeveniments que se’ns han fet familiars des del primer
moment de la nostra existència al món i que mantenen una forta semblança amb el curs
global de la naturalesa, i dels quals suposem que depenen de les qualitats simples dels
objectes, sense que hi hagi cap estructura secreta de parts. Tendim a pensar que podem
descobrir aquests efectes per simple operació de la nostra ment, sense recórrer a
l’experiència. Ens imaginem que si haguéssim estat transportats sobtadament a aquest món
podríem haver inferit, des del primer instant, que una bola de billar podia comunicar, pel
seu propi impuls, moviment a una altra, i que no caldria que esperéssim veure com succeïa
el fet per poder pronunciar-nos amb certesa sobre les seves conseqüències. Tanta força té el
costum que quan és intens no solament supleix la nostra ignorància natural, sinó que fins i
tot s’emmascara ell mateix i sembla no actuar, simplement perquè actua en la seva forma
més subtil (Traducció d’Antoni Martínez Riu).
Com hem vist, la validesa de la relació causa-efecte ha estat acceptada en gairebé
tots els corrents filosòfics anteriors a Hume. Per al filòsof escocès, la repetició més freqüent
de la relació de successos en el temps no pot assegurar-me que sempre serà així. Per a ell,
és una il·lusió creure que hi hagi una relació necessària entre causa i efecte, i creure també
que hi hagi una força en la causa que produeixi l’efecte. El costum és el que ens fa creure
en aquesta relació fonamentada en la connexió necessària. Però què és, al cap i a la fi,
aquest costum o, si voleu, quin paper fa en la filosofia d’aquest crític pensador del s.
XVIII? Un dels grans teòrics de la teoria de la inducció i de la probabilitat del s. XX, Max
Black, va intentar donar resposta:
Pero, ¿qué entendía Hume por conexión necesaria? A pesar de que no habló mucho
sobre ello, su principal prueba de que no podemos <nunca demostrar la necesidad de una
causa> se basa simplemente en el hecho de que sea concebible, y, por tanto, lógicamente
posible que un suceso sea separado de su causa supuesta. Por consiguiente, parece suponer
que nuestra noción de causa y su efecto requiere que la existencia del uno esté entrañada
por la existencia de la otra. Si ello es así, no necesitamos muchos argumentos para mostrar
que no podemos tener ninguna impresión (experiencia sensorial directa) de dicho
entrañamiento. Hume concluyó que la necesidad no puede residir en el mundo externo,
