¡Descarga CLASSICISME I MANIERISME y más Apuntes en PDF de Historia del Arte solo en Docsity!
CLASSICISME I MANIERISME
Apunts de classe + imatges + altres fonts
Introducció
El Cinquecento és el període artístic i cultural que es produeix a Itàlia durant el primer terç del segle XVI fins 1527 (any del Sac de Roma per part de les tropes de Carles I).
• Període culminant de l'Art del Renaixement Leonardo, Miguel Ángel i Rafael, que porten
les principals arts als seus més altes cotes de perfecció i creativitat.
• Un dels períodes més idealitzats i valorats de la Història de l'Art
• Imitació de l'art clàssic
• Roma substitueix Florència com a principal centre de producció artística
• Mecenes dels principals artistes:
• Juli II (1503-1513)
• Lleó X (1513-21)
• Climent VII (1523-1534)
• Pau III (1534-49)
El període posterior a 1527 es sol denominar "Manierisme" :
• MA iniciador del Manierisme, ja que obre l'art del Renaixement a nous llenguatges més
dinàmics i enèrgics allunyats del Classicisme.
• Reacció contra el Cinquecento.
• Anuncia algunes característiques del Barroc.
El Cinquecento es el período artístico y cultural que se produce en Italia durante el primer tercio del siglo XVI hasta 1527 (año del Saco de Roma por parte de las tropas de Carlos V). Aunque la palabra “Cinquecento” parece englobar todo el siglo XVI, el período posterior a 1527 se suele denominar “Manierismo”. Durante mucho tiempo se consideró el Manierismo como una fase de decadencia del Arte del Renacimiento. Hoy en día se prefiere no hacer juicios de valor sobre el mismo. El Manierismo es así, el período que va de 1527 a 1600 y es en cierto sentido, una reacción contra el Cinquecento. Asimismo, el Manierismo es un movimiento artístico que anuncia algunas características del Barroco.
Al Cinquecento se le considera el período culminante del Arte del Renacimiento y uno de los períodos más idealizados y valorados de la Historia del Arte (es decir, se convierte en un nuevo período “clásico”
digno de ser imitado). Esto se debe, en gran parte a tres figuras excepcionales: Leonardo, Miguel Angel y Rafael, que llevan las principales artes a sus más altas cotas de perfección y creatividad.
En el Cinquecento la admiración por la Antiguedad Clásica es total (uno de los hitos de esta admiración es el descubrimiento de una copia del Laocoonte en Roma en 1506). De hecho, la imitación del Arte Clásico es mayor y más fiel en este período que en el Quattrocento. Así se puede apreciar en la arquitectura de Bramante y de seguidores suyos como Palladio que llevan a cabo una arquitectura de solemne pureza que simboliza la admiración que estos artistas sentían por las ruinas de la arquitectura romana.
Roma sustituye a Florencia como principal centro artístico, y los papas, Julio II, León X y Clemente VII, auténticos príncipes del Renacimiento, actúan de mecenas de los principales artistas.
Miguel Ángel es uno de los principales representantes del Cinquecento, un artista genial en todos los campos del Arte: arquitectura, escultura y pintura. Se trata de un auténtico “clásico” que será imitado hasta la saciedad. Sin embargo, también es el iniciador del Manierismo, pues abre el arte del Renacimiento a nuevos lenguajes más dinámicos y enérgicos alejados del Clasicismo.
També es recupera la idea clásica y bizantina de construir l’edifici en funció d’una gran cúpula (Martirium).
Al s.XVI es crea la planta jesuítica: planta longitudinal amb nau única ampla i flanquejada per capelles no comunicades entre sí (recordem que al s.XV la planta albertiana era un precedent d’aquest).
El palau del s.XVI té una planta senzilla idèntica a la del Quattrocento: planta quadrada en funció d’un pati quadrat porticat.
Interior: els ideals de l’interior del temple renaixentista són: la unitat espaial (o en el seu defecte la diafanitat), l’espai perspectiu i la proporcionalitat (antropometria en base al mòdul).
És en aquesta epoca quan comencen a sorgir un gran nombre de literatura arquitectònica:
• 1486- Giovanni Sulpicio Veroli publica a Roma l’editio princeps dels Deu llibres
d'Arquitectura de Vitruvi (llatí).
• 1511-Fra Giocondo publica a Venècia la primera edició il·lustrada de Vitruvi
• 1521-Cesare Cesariano publica a Como la primera edició en italià de Vitruvi.
• 1537- S’imprimeix a Venècia en primer tom (Llibre IV) dels Set llibres d'Arquitectura de
Sebastiano Serlio (1475-1552). Els llibres es publiquen en el següent ordre: IV; III; I; II;
V; VI; VII entre 1537 i 1551
• 1556- Daniele Barbaro publica a Venècia l'edició de Daniele Barbaro de Vitruvi en la que
col·labora Palladio
• 1562-Apareixen les Regles dels cinc ordres d'arquitectura de Jacopo Vignola (1507-1573)
• 1570-Apareixen a Venècia Els Quatre Llibres d'Arquitectura d'Andrea Palladio
DONATO BRAMANTE (Prop d’Urbino 1444 – 1514 Roma)
Revitalitzador del llegat clàssic, ja iniciat per Brunelleschi Iniciador, dins de l’art del cinquecento de l’etapa fonamental del Classicisme romà arquitectònic, la plenitut de l’Alt Renaixement.
Les característiques de l’art de Bramante són:
• Fidelitat quasi científica als models clàssics.
• Línees pures i netes.
• Tendencia a eliminar els elements superflus i decoratius. Nuesa decorativa total (per
exemple els seus famosos ninxols buits).
• Importancia estètica de les proporcions matemàtiques.
• Recerca d’una monumentalitat basada en l’harmonia i la simplicitat.
• La seva obra es caracteritza per la severitat i l’ús de la planta central coberta amb cúpula.
Biografia
Es forma possiblement com a arquitecte, escultor i pintor a l’activa cort de Federico de Montefeltro, Urbino. Allà rep la influencia de Luciano Laurana, autor del pati principal del palau ducal, estètica no ornamental que anticipa la bramantiana.
Destaca com a arquitecte i se’l considera l’iniciador de l’arq. Cinquecentista, en relació a la grandiositat i monumentalitat que determina la bellesa dels edificis.
Segons Vasari, el seu pare el va iniciar en l’estudi del dibuix i pintura. Ell sent predilecció per la perspectiva i el dibuix arquitectònic.
Capella del perdó a Urbino. Característ. De la seva arquitectura posterior: malgrat les petites dimensions del recinte, utilitza diferents materials per donar cromatisme a l’espai, per tant, més monumentalitat.
Influència dels artistes que treballaven pel Duc d’Urbino. Piero della Francesca p.ex. artista preocupat per la proporció i l’estudi de la perspectiva.
Etapa milanesa (1480 – 1499 invasió francesa) 1480 aprox. inicia la seva carrera artística a Milà, servint a la cort de Ludovicco Sforzza il Moro. Possiblement va coincidir amb Leonardo i va veure part dels seus esbossos.
Església de Santa Maria Presso San Satiro (1482-1486) Temple basilical amb tres naus, separades amb pilastres. Ampli creuer. Decoració amb perspectives fingides per donar sensació d’espai: Cúpula amb
Edifici de tres naus i tres àbsis i una gran cúpula octogonal que domina el conjunt. La novetat que aporta l’església és la disposició dels suports, sistema de pilars composts inspirats en Brunelleschi.
Colocació damunt dels pilars d’un tros d’entaulamen sobre el que carrega un segon ordre de suports en els que es recolzen els arcs formers i torals de la nau central, més alta. Mentre que de les naus laterals, més baixes, els arcs arrenquen del tros d’entaulament afegit. Es manté la proporció entre el gruix del suport i la seva alçada. Bramante va reduïnt la importancia dels elements decoratius per concentrar l’atenció als problemes estrictament constructius.
Santa Maria delle Grazie , 1492
Obres de reforma de l’església promogudes per Ludovico el Moro. Dins hi havia d’anar el seu mausuleu, per tant, contingut alegoric de la proposta de Bramante. La cúpula prenia una especial significació, conforme als ppis filosòfics renaixentistes.
Gran arc triumfal al presbiteri, amb rosca ornamentada amb rosetons, és un precedent del motiu de l’arc de mig punt, amb discs lluminosos i opacs a la rosca, que repetirán nombrosos arq. Del cinquecento, entre ells, Palladio.
En aquesta etapa tb participa en les obres de la catedral de Milano, i consta la seva activitat com a teòric de l’Art.
Reclamat pel cardenal Ascanio Sforza Assaig general per a la Nova Basílica de Sant Pere a Roma
Etapa Romana (a partir de 1499)
Segons Giulio Carlo Argan, el gir de l’estil de Bramante a Roma és menys acusat del què s’ha cregut: és el darrer desenvolupament de la seva formació humanista, revivada pel contacte directe amb l’Antiguitat.
• Milán: havia adaptat la seva arq. A un ambient tardo-gòtic.
• Roma: vol adaptar-la a la que considera la veritable forma histórica de la ciutat, tal i com
es podía deduir de les ruines i de Vitrubi. Per tant, cal depurar aquesta imatge de
l’antiguitat.
Pati de Sta Maria de la Pace, 1500
fines columnes dòriques que aguanten una mena de balaustrada amb una cúpula. Aquesta es aixecada per un tambor amb molta lum, i va ser el primer intent per la cúpula del Vaticà. Aquí Bramante adopta un llenguatge classicista. Costejat pels reis catòlics.
Anàlisis formal:
Diàmetre interior de sis metres
Bramante renova un model d’edifici de l’Antiguitat, s’inspira en un tholos d’ordre toscà realitzat amb molta fidelitat respecte dels originals romans. No és una copia ja que hi afegeix una balaustrada i una cúpula, de manera que el resultat final és de gran originalitat.Edifici de planta centrada, inspirat en els martiriums, edificis amb aquest tipus de planta que commemoren la mort d’un mártir.
Proporció grandiosa, de carácter romà, que fonamenta el carácter monumental d’aquesta obra.
Desig de simplificació decorativa que es formalitza a través de l’ordre toscà i amb els nixols buits.
Aquest templet li servirá a Bramante com a model per a la cúpula amb la que pretenia coronar Sant Pere del Vaticà.
Segons Serlio, no estem davant d’un monument en sí, sino que era part d’un conjunt, un claustre. Trobem també una petita cripta, amb un eix on suposdament s’hi va plantar la creu de Sant Pere. * Llibre d’Arquitectura Sebastiano Serlio
Templet aixecat al 1503, es converteix en quelcom clàssic, model per a altres arquitectes i també per a la pintura, com podem veure en els següents exemples:
Esposoris de la Verge Rafael (1504) Milà, Brera. Veiem una interpretació del pintor del templet de Bramante, una mica diferent. No hi desposa una planta circular, sinó de 16 costats on no hi ha espai interior. Aquí també veiem que s’aixeca sobre un tambor i uneix amb volutes la part del cilindre central amb la part de l’estructura inferior.
La flagelació de Crist Sebastiano del Piombo (1515) Viterbo. Enmarca l’acció en un espai configurat per una columnata idèntica la plantejada per Bramante al seu Tempietto.
Com a arquitecte de Juli II, Bramante s’encarrega de la ordenació i renovació dels palaus vaticans, la ordenació urbanística de Roma i de la construcción de la Basílica de Sant Pere.
La Basílica de Sant Pere del Vaticà****.
Cronologia de la construcció de Sant Pere del Vaticà:
- c.1450 Lleó Baptista Alberti i Bernardo Rossellino (Nicolau V)
- 1506 fins 1514 Bramante, amb Fra Giocondo i Giuliano da Sangallo (Juli II)
- 1514 fins 1520 Rafael amb fra Giocondo (1515) i Antonio da Sangallo el Jove (Lleó X)
- 1520 fins 1546 Baldasare Peruzzi i Antonio da Sangallo el Jove (Climent VII, Pau III)
- 1546 fins 1564 Miquel Àngel (Pau III, Juli III,Pau IV,Pius IV)
- 1564 fins 1573 Vignola (Pius IV, Pius V, Gregori III)
- 1573 fins 1602 Giacomo della Porta (Gregori III, ixte V, Climent VIII)
- 1603 fins 1629 Carlo Maderno (Climent VIII, Pau V, Gregori XV, Urbà VIII)
- 1629 fins 1680 Gian Lorenzo Bernini (Urbà VII, Innocenci X. Alexandre VII, Climent IX, Innocenci XI)
Obra més important de Bramante per Juli II, per Roma i el Cristianisme. Funció: C ommemorar l’enterrament de Sant Pere, mausuleu del primer Papa i d’ell mateix. Fase de projecte no realitzat. Context: Per fer els nous projectes, s’ha d’enderrocar l’antiga basílica existent, però mentres continuen les obres el culte no es pot aturar. La demolició de la basílica paleocristiana, fou molt criticada dins i fora de l’església per personalitats com:
Si la comparem amb la del Duomo de Brunelleschi a Florència, veiem que la d’aquest últim és molt medieval, més apuntada, però si que tenen en comú els ulls de bou per alliberar-ne el pes. Alhora la de Bramante és molt més lluminosa i el seu pes es descargat sobre uns pilars. Al 1546 MA retorna la cúpula al model bramantià però la cúpula s’allunya de la idea de galería columnar. 4 cúpules menors, situades en els diedres de la creu grega. Quatre torres o campanars quadrats situades sobre quatre pisos prismàtics o escalonats.
Simbolisme: Concepte de bellesa, bondat, perfecció, materialitzat en una planta quadrada coronada per una gran cúpula.
Influències: Panteón i de San Pietro in Montorio. Hi disposa formes gregues i romanes on hi destaquen els quatre campanilles que flanquejen la part frontal.
Precedents: Al s.XVII Christopher Wren, a Londres, en la reconstrucció de la catedral de Sant Paul , reprèn el model de tambor amb columnes exemptes. Aquest edifici anglès será model per la construcción dels capitolis americans inspirats en el deixant de Palladio.
Església de la consolació de Todi , Umbría. Dissenyada per Bramante i portada a terme per Cola di Matteucio a.p. 1508 fins 1607. A partir del disseny del propi Bramante.
Hi ha de la època altres dibuixos que la interpreten:
Interpretació de la medalla bramantesca Cercle d’Albercht Altdorfer 1506. Dibuix que recrea el projecte de l’arquitecte.
Primer projecte de Bramante Florència, Ufizzi.
Pergamí de la planta nova Basílica vaticana. S’ha interpretat com podia ser l’església de Bramante, es creu que era de creu grega, planta central, torre als quatre costats, altar al centre de la cúpula. Hi ha una altre dibuix controvertit que s’associa a Bramante:
- Segon projecte Bramante (1564) London, Sir. John Soame’s Museum. Planta nova de Sant Pere. Sembla que Bramante rectifiqui el que acabem de dir, i que plantegi un absis més llarg i que dóna espai litúrgic a aquesta església, fer-la més basilical. En tot cas, aquesta versió és molt més discutida que l’altre. El que no varia és la cúpula, que manté la tradició clàssica segons la cúpula del Panteó de Roma, sembla que amplia el templet de Sant Pietro in Montorio i l’adapta com a cúpula. El Papa Juli II, però, té la idea de crear un monument no a la figura del Sant, sinó té un projecte més ambició, crear-hi la seva pròpia sepultura. El Papa li encarrega l’arquitectura a Bramante i a Miquel Àngel l’escultura. Aquest monument va ser encarregat al 1506, fet en marbre de carrara. La sepultura va trigar més de 40 anys en realitzar-se ja que hi va haver problemes econòmics. Actualment podem gaudir aquesta obra a l’esglèsia de San Pietro in Vincoli.
Miquel Àngel fa més un projecte arquitectònic que no pas una escultura, creant així tensió amb Bramante, amb el qual hi havia malentesos constantment. La planta és rectangular, díptica, amb espai interior.
Seguidor del seu paisà i amic Bramante, qui el recomanà a Juli II per decorar les estances vaticanes i l’escollí com a continuador a la seva mort per la Basílica de Sant Pere. Exemple: Església de Sant Eligio degli Orefici , Roma 1509.
• Interior pulcre i nítid
• No concessions decoratives
• Funcionalitat i puresa arquitectónica
• Voltes de canó, petxines i cúpula que anticipen la sobrietat escurialenca.
Capella Chigi, Santa Maria del Popolo, 1512 Vil·la Madama , 1516-1520. És la seva creació arq. més admirable. Era pel cardenal Juli de Mèdici, potserior papa Climent VII, fou dsp per la filla de Carles Vè. Inacabada per la seva mort. Recrea les grans mansions d’època de Cèsar.
Com a pintor, trasllada aquesta inventiva constructora i la virtuositat projectiva en les perspectives i en el disseny de les arquitectures fingides de:
• Pintures de les estances Vaticanes (1508-1514). Ex: L’escola d’Atenes recrea l’espai
interior del projecte de sant Pere del Vaticà ideat per Bramante. Recordava en els edificis
de la Roma imperial de les grans termes de Maxenci.
• Esposori de la Mare de Déu (1504)
Peruzzi (1481 – 1537) Vil·la Farnesina (1509-1511) Antonio da Sangallo el vell (1453-1534) enginyer militar Església de Sant Biagio (1518) – creu grega + cúpula. Rememora St. Pere de Bramante i la Consolació de Todi.
Antonio da Sangallo el jove (1483-xxxx) enginyer militar Església de Santa Maria de Loreto, 1507 o 1510 És un dels temples d’emprempta bramantiana més conspicus de Roma. Planta quadrada llistada amb àmplies pilastres que suporta un cimbori octogonal que aixeca una cúpula esquifada acabada posteriorment amb llanterna manierista.
Biografia
Andrea Pietro della Góndola va néixer a Pàdua. Als 13 anys, començà com aprenent en un taller de picapedrer d'aquesta ciutat. Als 18 mesos va trencar el contracte i va fugir a la ciutat propera de Vicenza on s'establí. Fou ajudant en els principals tallers de paletes i picapedrers de la ciutat on frequentà el taller de Bartolomeo Cavazza de qui va apendre algunes tècniques. A l'edat de 30 anys, quan treballava com oficial al taller de Giovanni di Giacomo da Porlezza, a Pedemuro, fou contractat pel compte Giangiorgio Trissino el qual era un reconegut intel·lectual de Vicenza, per treballar en una nova loggia i altres ampliacions de la seva villa de Cricoli. Aquesta loggia fou el primer edifici de Vicenza composat segons l'estil del Renaixement. El compte de Trissino li donà el sobrenom de Palladio, en al·lusió a «Pallas Athenea», la deessa de la saviesa en mitologia greco-romana. La seva relació amb Gian Giorgio Trissino, arquitecte i humanista, li va permetre estudiar els monuments de Roma (viatge al 1541): els de l’Imperi i els de Bramante, Rafael i coetanis. En deixa constancia als Q uattro libri dell’Archittectura , 1570:
• Admiració pels documents de la historia
• Anàlisis rigurós de les formes singulars
• Confrontació entre les dades objectives de les ruines i les fonts literaries (Vitrubi, ui fou
el seu mestre teòric)
• Alt respecte per l’arq. Antiga:
• Plena d’ideals i sentiments civils
• Tècnicament perfecta
• Adaptació tant a l’espai com a la funció
Mantegna és la primera Font del classicisme Palladià és un ideal amb què un s’ha d’inspirar:
• Antic = Història
• Història = Guia de la vida moral
• Antic = Significat ètic + que estètic
És així com a tota l’obra de Palladio hi són presents aquestes dues constants:
• L’ideal clàssic com a imatges d’un model de vida civil perfecte (infl. Mantegna)
• Capacitat d’adaptació a les circunstàncies especifiques del lloc i a la vida real (infl.
Vernonés, pel sentiment de present).
Palladio + decoració pictórica de Veronès i deixebles per les seves Villes, creen uns espais per una existencia:
• Intel·lectualment elevada
• Civil
• Lliure de convencions i obscurs temors
• La historia s’entén com a clara i il·luminadora experiencia
• La natura com l’ambient més propici per aquest tipus de vida.
La influencia de l’arq. de Palladio va ser assumida com a model ideal en aquells països i monuments en què els grans motius de la dignitat i la llibertat humana estaven a la base de la vida civil:
• Anglaterra Il·lustrada (sobretot)
• Cultura Neoclàssica.
La clau de la seva arq. és resoldre el particular sense contradir el principi universal. Distingeix els models en arquitectura segons les seves funcions: construccions civils o religioses, de casa o de camp. Fixa certs tipus, entesos com a esquema d’ordre dins del qual moure’s lliurement:
• La casa de ciutat – palaus urbans
• Les vil·les (gran aportació, ja que instaura un nou tipus arq.)
• L’església
• El teatre
Aprèn de les representacions arquitectòniqes d’artistes més contemporanis com ara Rafael, Bramante o Giulio Romano.
Entre les obres més conegudes es troba la Vil-la d’Este , a Roma, el Palazzo Thieme a Vicenza en la qual s’inspira en l’obra de Giulio Romano, Il Redentore tambè a Venècia, construeix un projecte pel Pont Rialto, en la qual crea un pont-ciutat, ple de temples, però la seva idea no es acceptada. I per últim, una de les seves obres capdals va ser el Teatre Olimpic de Vicenza , entre 1580-1583.
Clients: La projecció de la Basílica de Vincenza al 1546, va fer que les famílies benestants d’aquesta ciutat li encarraguéssin les seves residències urbanes o suburbanes Grans famílies vicentines: noblesa establerta en l’estructura de la República, sense ambicions de poder, culta i laboriosa. La crisi del comerç venecià, fa que aquests comerciants del segle XV es dediquin al cultiu, desplaçats de Venècia cap a terra ferma. Els interessa desenvolupar la producció agrícola, administrar bé les propietats que adquireix i passar-hi part de l’any.
Vida social:
• Núcli: ciutat: Palaus residencials
• Cases dignes però sense fastuositat
• Formes nobles però no ostentoses
• Façana com a element essencial: deure de contribuir a l’aspecte noble de la ciutat.
