¡Descarga CLASSICISME i MANIERISME y más Apuntes en PDF de Historia del Arte solo en Docsity!
EVOLUCIÓ ESTILISTICA DEL RENAIXEMENT AL BARROC
Paràmetres bàsics per a entendre els mecanismes de las diferents obres:
PINTURA:
- COMPOSICIÓ:
Construcció de l’espai geomètrica (perspectiva, profunditat etc).
Organització de les figures (simetria, mantenint un paral·lelisme en base a alguna cosa, dinamisme o estaticisme).
Jerarquització de les figures (com apareixen ubicades en bases de juxtaposició o subordinació).
Recursos d’il·luminació.
Sentit atmosfèric (diafanitat o nitidesa).
Unitari etat enfront la fragmentació (elements que es trenquen).
- ICONOGRAFIA: si esta més a prop de la realitat o de l’abstracció.
3. INTERACCIÓ DE L’ESPAI PICTÒRIC / ESPAI REAL
(descarregar llista del campus per seguir les imatges).
- Andrea Verrocchio,
Mestre de Leonardo Da Vinci, pintor del quatroccento.
- Iconografia: busca la naturalesa o la idea? L’artista esta copiant la naturalesa, aquí crist és un personatge humà i l’esperit sant és un colom. L’únic que s’aïlla de la naturalesa és l’aureola o la instauració de la creu però són elements de tradició iconogràfica. El que veiem aquí bàsicament és naturalesa. Veiem el baptisme de crist, tema comú. I la presència d’aquests àngels estan introduïts de manera de seguir un guió, hi ha un joc de mirades que ens allunyen de la figura central. Hi ha elements típics del quattrocento per tradició però també elements compositius, per això introdueix els altres personatges i la palmera.
Realitat o abstracció? Aquí no existeix l’abstracció, l’artista mostra una realitat amb un paisatge verdader. La palmera s’adequa a l’arquetip botànic. O bé perquè és una manera de representar el que ell desconeix d’una manera coneguda, aquesta palmera no resulta extremadament real, veiem un paisatge palestí en teoria i la palmera i el paisatge no s’assembla a palestina. El riu és segurament un dels “errors” en termes de representació de la naturalesa. Jesús en el quadre sembla que esta flotant en les aigües, però fora de tot això en general aquestes són obres que s’aproximen a la realitat.
- Interacció de l’espai pictòric i l’espai real: la observació d’alguna cosa no vol dir que estiguem incorporats en allò. Alberti diria clarament que la obra pictòrica és la intersecció de la piràmide visual les quals les línies convergeixen en un punt de fuga que creen unes octogonals que formen la intersecció de la piràmide visual. Nosaltres estem a l’altre banda del punt d’observació.
Això és el que es veu a dins de la finestra, nosaltres no ens introduïm a dins de l’espai. Existeix una interacció al compartir la piràmide visual i la perspectiva geomètric- matemàtic, però nosaltres no ens introduïm a dins el quadre. Això ens permet entendre que la obra artística és geometria, la geometria construeix la obra, i la història es basa en la geometria.
- Escola d’Atenes, Rafael,
- Composició: en l’espai hi ha profunditat però no mitjançant la naturalesa, està creat per la perspectiva, aquí si que hi ha punt de fuga que coincideixen amb les taulades de l’edifici i el paviment. L’arquitectura està reforçant aquesta idea de la perspectiva de l’espai. El classicisme segueix utilitzant recursos que havia desenvolupat el Renaixement, i aquí ho mostra clarament Rafael.
Les figures, tenen una certa simetria, hi ha diferents grups en els diferents plànols, els personatges s’estructuren en termes simètrics. El fet de que hi hagi personatges actuant i movent-se això no vol dir que la obra sigui dinàmica, és extremadament estàtica, Rafael ens mostra la nova empresa de Sant Pere del Vaticà, aquí estan tots els tòpics de la pintura romana (l’edifici de planta centralitzada, les bòvades amb els cassetons, els medallons) l’arquitectura ens està mostrant aquesta idea d’estaticisme. Aquí ens esta mostrant els primers intents de Rafael inquietuds pròpies dels artistes del manierisme (a la 2a
- leda i el cisne, Coreggio (Manierisme)
1.composició: l’espai, té profunditat? No observem una idea de profunditat ni cap intenció de fer-ne. Des del punt de vista plàstic aquesta obra no busca la profunditat, tot esta integrat en un metre de profunditat i comprimit.
Les figures, estan organitzades amb un sistema de poca jerarquització, les figures estan molt més separades en termes compositius. Les figures tenen dinamisme perquè observem estímuls i moviment.
La jerarquització, esta jerarquitzat entre cometes perquè hi ha una figura central però no tant accentuat.
El sentit atmosfèric, ens porta a pensar que hi ha profunditat pels colors però lo demés és densament plàstic.
Il·luminació, la llum procedeix de diversos llocs, cada figura i cos té la seva pròpia llum, el pintor no crea un focus de llum concret.
La obra esta clarament fragmentada, les parts de la obra estan dividits en diferents personalitat, cada un va per lliure, el cisne se’n va del marc (idea de fragmentació).
2. iconografia: és un entorn natural o ideal? Veiem cossos que poden existir en la naturalesa però esta clar que a l’artista no li ha interessat representar el naturalisme aquí, veiem un concepte més ideal tot i estar en un bosc i en un entorn natural.
Cada personatge està tocant per lliure. Cadascun té la seva pròpia història eròtica i sexual. El classicisme no permet això. Aquí hi ha una immersió més clara d’abstracció, hi ha més imaginació que representa un món de forma real però que no s’adapta a idees de naturalesa o figures com a tal.
3.Interacció visual: l’artista busca la bellesa en l’estilització de la forma i en buscar l’excés de la forma. Un cos nuu estàtic no produeix el mateix efecte que un cos nuu dinàmic. L’espai s’ha de gaudir aquí.
La conclusió és que hi ha diferències entre el Renaixement (1), el Classicisme (2), el Manierisme (3) i el Barroc (4 Caravaggio = evolució cap al Naturalisme).
Composició: Sentit simbòlic enorme. Volum bàsicament per a ser observat frontalment perquè podem observar el rostre de David i tota la composició del seu cos sobre el cap de Goliat. Per darrera no esta tant treballada, això fa que l’escultura del segle XV estigui plantejada com una cosa estàtica, l’espectador no necessita un viatge. La figura està composada de manera que els seus membres representen un equilibri visual, el braç esquerre d’alguna manera està equilibrant el pes de l’espasa de la mà dreta, per tant és simètrica, però sobretot mostrant aquella idea d’estaticitat. El cap de Goliat alhora és una manera d’equilibrar l’escultura. És una obra estàtica però la representació que observem que està més pròxima a la realitat o a la naturalesa? No hi ha cap postura forçada que ens faci pensar que això no és sostenible, la postura és molt habitual i molt coherent, per tant estem davant d’una actitud molt renaixentista, és a dir, la còpia de la naturalesa.
És una obra unitària, no existeix una sensació de ruptura de les parts ni de desorganització, tot està integrat en una sola peça.
Podem observar alguna intenció de recórrer a l’efecte de la plàstica de l’antiguitat romana, però domina sobretot la còpia de la naturalesa, no és una còpia literal de l’escultura romana, i tampoc observem un nivell d’abstracció.
L’espai que nosaltres ocupem a la realitat acaba formant part del pla pictòric o l’escultura, formem part d’una realitat natural, aquest David està concedit d’aquesta manera, però l’espai en si és diferent, nosaltres no tenim la sensació d’estar dins l’escultura. (Per a decorar el palau dels Mèdici).
Si comparem aquest David amb el de Miquel Àngel, ja notem diferències.
- David de Miquel Àngel, 1502-
És diferent, és una escultura per a ser observada, és pública i permet una certa visió amb més punts de vista, va ser feta durant l’època de la República en el Renaixement.
- Composició: La figura també està plantejada en termes de simetria i equilibri, els pesos visuals estan bastant repartits. És molt estàtica, encara més estàtica que el de Verrocchio. La representació s’aproxima més a la idealització d’un cos que de la realitat. L’antropometria hauria de ser més realista, en canvi MA utilitza paràmetres que no són iguals que el de les persones, és una escultura per veure des de sota, en realitat el cap és massa gran. És una obra unitària sobretot perquè el Classicisme no accepta la idea de fragmentació.
- Iconografia: és diferent a l’anterior, ens trobem en un moment quasi no temporal, nosaltres diem que és David perquè ho sabem. Els models aquí si que són voluntaris, hi ha una voluntat d’emular l’estatuària antiga romana. S’assembla a l’Apol·lo de Belvedere.
Ens trobem amb una obra discutible entre realitat o idealització, Miquel Àngel talla en basa amb una imatge real però alhora hi ha punts que no són reals.
Composició: Volum que agafa tot l’espai, és polivisual. L’artista està pensant des de diferents punts de vista. Aquí ja no interessa una simetria o un equilibri. La representació està a prop de la realitat, tampoc Bernini vol idealitzar la figura del pastor. El cabell el té arrissat, és el cabell de fer un esforç, l’entrecella és real per l’esforç també, i els llavis estan també tensats. La musculació és natural a aquest nivell. Quan van veure l’escultura el públic es va horroritzar perquè ell ja anava cap al Barroc. Estem més a prop de la Naturalesa perquè s’entén millor, no requereix d’un coneixement cultural. Les proporcions són perfectes, ell maneja el cànon a la seva manera i l’adapta a les mides del guió. És una obra clarament dinàmica, i en aquest cas el dinamisme no sempre comporta fragmentació, aquí és unitària, res en aquesta obra va per lliure, en canvi en el Neptú si que ho veiem. És una unitat en expansió que implica la totalitat universal i això es diferència amb el Classicisme que és més introvertit, el Barroc s’expandeix en canvi.
- Iconografia: és un tema bíblic, i requeriria una idealització, però Bernini ho fa com si fos un personatge qualsevol. Els models són clars, fa referència a l’antiguitat (equiparació a l’Hel·lenisme més a prop que l’apol·lo de Belvedere). Està pròxim a la realitat perquè el naturalisme ja ens porta a això.
- Interacció espai: en aquest cas està en una sala, però si pensem en l’obra sola i ens posem a davant hi ha una implicació de l’espai totalment, nosaltres sentim que estem allà totalment. Està més pròxim al naturalisme de Verrocchio, però aquí l’espai es comparteix totalment a diferencia del de MA. Tot depèn de la il·luminació i l’espai, el Barroc busca això i que el sentiment aflori en les persones.
En conclusió si comparem les quatre imatge veiem les diferències clarament.
ARQUITECTURA:
Construcció de l’espai
- Perspectives
- Organització (simetria...).
- Jerarquització ( juxtaposició, subordinació...)
- Volum
- (^) Coherència tectònica (elements de sosteniment / elements sostinguts)
- Unitarietat / Fragmentació
Ordre arquitectònic
Tipologies
Morfologies (formes)
Decoració
Construcció de l’espai: Aquí la unitat és més clara, les tipologies es mantenen. La relació espai exterior i interior és molt bona, no hi ha una falta de connexió. La projecció urbana segueix sent molt dèbil.
11. Louvre,
Construcció de l’espai: Aquí tot està en expansió. Els elements sostinguts i elements que sostenen són coherents però alhora comencen a aparèixer irregularitats que són incòmodes visualment. Aquí es fragmenta completament la composició. Els ordres són variats i es trenquen les formes. Volum que té llibertat en els seus membres. La projecció urbana tampoc interessa massa. L’arquitecte porta al límit l’arquitectura.
12. Borromini, Quatro fontane (Barroc)
Construcció de l’espai: Hi ha incoherències però en el fons hi ha una voluntat unitària, la relació entre l’espai exterior i interior també és relativa, l’arquitecte té un sentit d’implicació en els entorns i l’espai, les perspectives.. etc.
CONTEXT SEGLE XVI
El segle XVI es pot interpretar de 2 maneres diferents:
- Continuació del segle XV ??
Esta clar que durant el segle XV Florència era el centre cultural, fins que els Mèdici van ser expulsats. El canvi de segle és un context de crisis bèl·lica, institucional i religiosa. A finals del segle XV la guerra és molt gran com a conseqüència d’una inestabilitat absoluta, també cau Milà i Nàpols. Els espanyols i els francesos es barallen però a Itàlia a disputar l’hegemonia europea, per tant Itàlia cau en mans dels francesos i dels espanyols. Tot aquest període és de continues lluites.
(imatges 12 i 13)
Els artistes no tenen més remei que mudar-se del conflicte i buscar punts per vendre les seves obres.
Imatge 16, república de Venècia
Hi ha un debat ideològic, que culmina sobretot en la república de Venècia. Es representa a ella mateixa com estructura autònoma, la pròpia estructura urbana ja ens ho mostra. Sempre s’havia mantingut amb una cultura comercial i sempre havia estat en polèmica amb el papa de Roma i l’hegemonia cultural. Va arribar un moment que amb el papa Juli II (considerat emperador) hi va haver un enfrontament, l’any 1509 l’emperador Maximilià, Hispània i Màntua (les potències més poderoses d’Europa) es van enfrontar però Venècia va sortir victoriosa, van aconseguir superar-ho i es va generar el mite de Venècia , que va permetre el desenvolupament de la llibertat en l’art i la literatura, i molts autors i artistes van acudir allà.
Imatge 17, Fra Giocondo, home vitruvià. La imatge ens mostra un home antropocèntric, és la continuació de la idea de que l’home és el centre de les coses i que ja no depèn de la voluntat divina. El centre de l’home és el melic o els testicles (d’on venim i per on sortim). La idea és la mateixa però l’home es constitueix com al centre de l’univers.
Es va difondre l’Humanisme i el Neoplatonisme fonamentalment per a constituir una reafirmació dels valors durant el renaixement del segle XVI.
Des de finals del segle XV es produeix un fenomen molt important que porta cap al classicisme. Els homes del segle XV sabien que havien igualat l’art dels antics grecs i romans, i ho van fer copiant la naturalesa. Consideren que l’han copiat molt bé i pensen que han superat a la pròpia naturalesa, i hi han arribat gràcies a la intel·ligència i la invenció. Tot ell gràcies al desenvolupament tecnològic i científic. L’intel·lecte és el que provoca aquest canvi, cap a començaments del segle XVI ja es comença a observar aquest gran pas i avanç.
- (^) Perfeccionament de la teoria
- Aplicació de la perspectiva.
Imatge 18, Daniel de Barbaro (Andrea Palladio), ens mostra les seves habilitats com a dibuixants. El cap és la mesura bàsica del mòdul i totes les parts del cos es mesuren en base aquesta idea proporcional. La fisiologia també porta a l’home a evolucionar moltíssim.
En el segle XVI es mantenen les ideologies filosòfiques, com per exemple el Neoplatonisme. També hi ha un interès per a la retòrica clàssica.
Imatge 19, tapis de l’escola de T?? De la destrucció de Troia.
Imatge 20, al·legoria a Hèrcules sobre el poder del món.
Imatge 21, 1566, representa la figura d’Apol·lo en el seu carro assenyalant el signe del zodíac de piscis.
La mitologia clàssica continua afectant a la ideologia del classicisme.
Es provoca una interrelació entre:
- els erudits clàssics (els quals també poden ser teòlegs)
- els teòlegs (actuen com a reguladors de la iconografia i dels textos)
- els artistes
Aquesta interrelació entre el pensament clàssic, la teologia i l’artista que finalment plasma tot allò en una imatge. Es van fer varies reconstruccions de obres que ja no existien.
Imatge 22, reconstrucció
Imatge 23, reconstrucció teològica, de Joan Baptista, explicació de la visió d’Ezequiel. És un llibre il·lustrat.
Tot això també té a veure amb les universitats. En aquell moment la majoria dels professors són gent de gran cultura però que en el fons són sacerdots. Tenim universitats com : Bolonya, Pàdua i Pisa.
S’uneixen moltes idees diferents totes amb una base humanista. Els plantejaments neoplatònics són constants, nombrosos artistes segueixen preocupant-se per aquesta qüestió. Hi ha artistes com Tizià segueixen mostrant la dialèctica entre lo diví i lo humà.
