L’estructura de les revolucions científiques obra publicada al 1962 fou
escrita per Thomas Kuhn, un filòsof i físic nord americà que començà a
interessar-se per la ciència gràcies a la seva participació en un projecte de
cultura científica. Aquest fet que situaríem a la dècada dels 40, marca l’inici
del seu camí cap a una dècada de creació. Als anys 50 es dedica de ple a la
investigació historiogràfica sobre la ciència i així a l’any 1957 publica un
llibre anomenat The Copernican Revolution. Aquest és un llibre històric en
què explica els detalls de com va ser aquest procés de transformació de la
ciència en l’època del renaixement a la revolució copernicana. Posteriorment
es començà a interessar per la sociologia i se n’adonà de que la ciència esta
influïda per factors que no son estrictament científics, sinó que les qüestions
històriques i sociològiques hi tenen molt de pes. L’interès per aquestes
qüestions sociològiques i històriques acaben suposant l’adquisició d’una
plaça de professor de filosofia. Fou aquesta feina el fet que el conduí a
escriure l’obra que comentarem.
És en aquesta obra de caire més històric on ens explica els diferents
moments i detalls de la revolució copernicana, fet que determinà la
categorització d’aquest estudi com a estudi sistemàtic sobre la revolució
científica del renaixement. En aquest estudi observà per exemple, el lligam
entre el model clàssic de Ptolomeu amb les sagrades escriptures, i la
incompatibilitat del model copernicà amb l’explicació del dogma cristià.
Aquest aspecte era un problema, el qual analitzà i veié que era impossible
que la història de la ciència i els models que s’implanten evolucionin sense
la cultura, la ideologia, la religió, etc. Així doncs, l’autor ens deixà ben clar
que la ciència no és independent del context cultural en el què es produeix.
És però en la segona obra on deixa entreveure l’epistemologia, o més
coneguda com “filosofia de la ciència”, en la seva narració. En aquest
fragment que tenim es concreta molt la idea de l’autor sobre el canvi de
paradigmes, ja que aquest sol donar-se per l’acumulació d’anomalies en
l’anterior. Així doncs és com ens explicarà el procés de creació d’un nou
paradigma, amb les seves diverses fases. Segons Kuhn s’aconsegueix
vèncer aquest conjunt de lleis i teories que són vigents en una època
determinada i que expliquen la totalitat i establir-ne un altre a partir d’una
crisi. Aquestes crisis les considera necessàries per el naixement de noves
teories, que, i com a idea principal d’aquest fragment, hauran de passar per
filtres d’acceptació i resposta de científics, on molt d’ells no acceptaran
aquesta ruptura. No obstant, ell definirà que “la transición de un paradigma
en crisis a otro nuevo[…] está lejos de ser un proceso de acumulación, […
]. Es más bien una reconstrucción del campo, a partir de nuevos
fundamentos […]”. Per tant, i resumint la seva idea, una revolució quan es
produeix no és una acumulació, sinó que s’observa un trencament.
De fet, aquesta aportació de la creació de nous paradigmes, es troba en
relació amb la critica que va dur a terme a la concepció heretada de la
ciència i la visió tradicional que es tenia d’ella, ja que aquesta contenia
moltes restriccions. A més, va observar i qüestionar aquesta concepció
tradicional a partir de dos elements claus: la impossibilitat de realitzar un
observació neutre i la mirada amb càrrega teòrica del científic, fets que
