¡Descarga Comentaris de text y más Apuntes en PDF de Pedagogía solo en Docsity!
COMENTARI KUHN 1.
Aquest fragment pertany al capítol 5 ‘’La innovación de Copérnico’’ de la obra La revolución copernicana de Thomas Khun. Kuhn va néixer l’any 1922 a Sinsinati i va morir l’ant 1996, era Jueu no practicant d’una familia acomodada. Físic de formació, va estudiar a Harvard i va participar en un programa pedagògic d’EEUU en el qual fomentava l’ensenyament de nocions bàsiques de ciència a estudiants de lletres. Va ser un dels responsables de la nova Fª de la ciència i ens obre nous interrogants amb el seu enfocament historicista.
L’objectiu d’aquest capítol és fer referencia al gran canvi que va causar la teoria de Copernic dins del pensament astronòmic i cosmològic d’aquella època.
La idea principal d’aquest fragment és donar importància al canvi de la perspectiva científica que va causar ‘’De revolutionibus’’ no només pel que diu el text en sí sinó el que va provocar dir als altres. Aquest llibre va donar lloc a una revolució dins del desenvolupament científic. Tot i que el text se situa en la concepció tradicional astronòmica i cosmològica, dins del seu marc trobem novetats, com que la Terra no era el centre de l’Univers, que van fer que el pensament científic s’encaminés cap a un altre punt de vista que finalment va trencar amb la tradició antiga.
Kuhnt canvia la visió de la ciència i l’entén com a un producte cultural, a través d’aquesta obra que va ser el resultat de les seves investigacions. Va fer grans descobriments de la historia de la ciència per tant va tenir un gran impacte en el s.XX obrint un debat sobre la Filosofia de la ciència.
COMENTARI KUHN 2. (Estructura de las revoluciones cientificas)
Aquest fragment pertany als capítols 6 ‘’Emergencia de descubrimientos’’ i 7 ‘’La crisis i la emergència de las teorias científicas’’ de la obra Las estructures de las revoluciones cientificas de Thomas Kuhnt. Kuhn va nèixer l’any 1922 a Sinsinati i va morir l’any 1996, era Jueu no practicant d’una família acomodada. Físic de formació, va estudiar a Harvard i va participar en un programa pedagògic d’EEUU en el qual fomentava l’ensenyament de nocions bàsiques de ciència a estudiants de lletres. Va ser un dels responsables de la nova Fª de la ciència i ens obre nous interrogants amb el seu enfocament historicista.
L’objectiu d’aquest capítol és explicar-nos els dos tipus de canvis científics: Normals, són petits canvis de l’antic model o revolucionaris els quals suposen el canvi de l’antic model a un de nou. Quan hi ha un canvi revolucionari el que succeeix és un canvi de paradigma, és a dir, un canvi del marc de referència conceptual científic en una època determinada.
Al que fa referència l’autor en aquest fragments és el que suposa dins de la comunitat científica un canvi de paradigma. Quan això passa, la comunitat científica ha de conviure amb el món que coneixien abans i el que hi ha de nou, és a dir, tot i que les coses segueixen ser el mateix la concepció de la realitat és diferent i per això s’han d’adaptar a aquesta nova idea que s’imposa com a un nou paradigma, per tant, hi ha científics que s’arrelen al paradigma anterior i han de treballar conjuntament amb aquells que estan d’acord amb el paradigma nou. El que això suposa és que les mirades dels científics vegin un mon nou en el que han de conviure tots ens conjunt.
Com ens explica Thomas Kuhn, el canvi de paradigma succeeix en diversos passos, primer es troben anomalies en el paradigma establert, aquestes anomalies acaben desenvocant en una crisi del paradigma en el qual hi ha dificultats per explicar alguns fenòmens. Quan això passa, hi ha un paradigma alternatiu proposat que conviu amb d’altres fins que hi ha una imposició d’un nou paradigma, amb el qual els científics arrelats al vell paradigma han de conviure i acceptar aquesta nova idea de la realitat i això suposa una revolució científica, com en el cas de la revolució copernicana.
COMENTARI SARTRE
Aquest fragment pertany a l’obra ‘’L’existencialisme és humanisme’’ de Jean Paul Sartre. Sarte
va néixer l’any 1905 i mor l’any 1980 a Paris, França. Va ser filòsof, professor, crític literari i
escriptor francès. Es va interessar per la filosofia gràcies a la lectura de Henri Bergson. És
conegut per la seva obra, especialment per els seus paradigmes filosòfics agrupats al nom de
l’existencialisme. Sempre va rebutjar els honors, incloent el Premi Nobel de Literatura de 1964
i es conegut com el company sentimental de Simone de Beauvoir.
L’objectiu d’aquesta obra és fer referència i divulgar el que era l’existencialisme, defensar-se
de les crítiques marxistes i catòliques que li van arribar per l’individualisme del seu
existencialisme i per la seva afirmació a la de la precedència de la existència respecte de
l’essència.
La idea principal d’aquest fragment és la defensa de la llibertat de l’ésser humà, segons Sarte
l’home no neix predeterminat, ni creat per cap objectiu i tampoc per un Déu. Cada home cerca
la seva pròpia finalitat, es va construint a ell mateix a mesura que va prenent les seves pròpies
decisions de les quals és totalment responsable, si som lliures dels nostres actes, som
responsable d’aquests i nosaltres mateixos ens determinem com a persones. Per tant,
defensa que l’esquema que ens dona tenir un Deu creador no pot funcionar i Sartre formula
aquesta idea de manera contraria, primer existim i en aquest existir ens configurem com una
cosa determinada però que no hem sigut abans.
En definitiva, el missatge de Sarte de la contingència de la existència humana, s’inscriu en un
paisatge cultural i filosòfic determinat: la revisió de la fenomenologia (Husserl i Heiddegger) i
en un entorn sociopolític: la recerca d’una nova visió moral envers la que hi havia en la època.
En tota la obra vol destacar que l’existencialisme es presenta com una filosofia amb un
missatge oposat al de la metafísica tradicional i que porta implícita una manera diferent de
situar-se davant de l’home.
Dostojevskij va escriure: «Si Déu no existís, tot seria permès.» És el punt de partida de
l’existencialisme. Efectivament, tot és permès si Déu no existeix, i, en conseqüència,
l'home queda deseixit, car no troba ni en ell, ni fora d'ell cap possibilitat on aferrar-se.
D’antuvi no troba cap excusa. Si, en efecte, l’existència precedeix l’essència, mai no
podrem explicar per referència a una naturalesa humana dada i fixada; dit d’altra
manera, no hi ha determinisme, l'home és lliure, l'home és llibertat. Si, a més, Déu no
existeix, no trobem davant nostre valors o ordres que legitimin la nostra conducta. Per
tant, no trobem ni darrera nostre, ni davant nostre, en el domini lluminós dels valors,
justificacions o excuses. Estem sols, sense excuses. És el que jo expresso dient que
l'home està condemnar a ser lliure. Condemnat perquè no s'ha creat a si mateix, i
malgrat tot lliure, perquè una vegada llençat al món, és responsable de tot el que fa.
L’existencialista no creu en la potència de la passió. No pensarà mai que una passió
és un torrent devastador que condueix fatalment l'home a determinats actes, i que, en
conseqüència, és una excusa. Pensa que l'home és responsable de la seva passió.
L'existencialista no pensarà tampoc que l'home pot trobar un socors en un signe donat,
en aquesta terra, que l’orientarà; car pensa que l’home desxifra el signe com li ve de
gust. Pensa que l'home sense cap suport i sense cap socors, està condemnat a cada
instant a inventar de nou l'home.
Jean Paul Sartre, L’existencialisme és un humanisme.
TEXTOS KUHN per a comentar
“Así pues, la importancia del De revolutionibus de Copérnico está menos en lo que dice por sí mismo que en lo que ha hecho decir a otros. El libro dio nacimiento a una revolución que él apenas había esbozado, por lo que es lícito hablar de un texto provocador de revolución antes que de un texto revolucionario propiamente dicho. Tal tipo de textos constituyen un fenómeno relativamente frecuente y en extremo significativo dentro del desarrollo del pensamiento científico. Pueden ser descritos como textos diversionarios de la dirección en la que progresaba el pensamiento científico. Una obra que engendra una revolución es, a un mismo tiempo, el momento culminante de una tradición pretérita y la fuente de una nueva tradición. Considerado globalmente, el De revolutionibus se sitúa casi por completo en la tradición astronómica y cosmológica de la antigüedad; con todo, dentro de su marco de referencia por lo general clásico, pueden encontrarse algunas novedades que desplazaron la orientación del pensamiento científico hacia caminos no previstos por su autor y que provocaron una rápida y completa ruptura con la tradición antigua.
[Kuhn, La revolución copernicana ,182-183]
Un nuevo paradigma sustituye al anterior sólo cuando hay tal compenetración entre la comunidad científica, o al menos parte de ella, y el nuevo paradigma que los científicos ven la naturaleza tal como él la presenta, de tal manera que una vez que la transición se ha completado, los profesionales de esa disciplina habrán cambiado plenamente su visión del mundo. Según Kuhn, los proponentes de dos paradigmas en competencia practican sus profesiones en mundos diferentes, de modo que ven cosas diferentes cuando miran en la misma dirección desde el mismo punto. Aunque el mundo como tal no haya cambiado, estos científicos, desde ese momento, trabajan en un mundo diferente al mundo en que trabajan sus colegas que permanecen ligados al paradigma anterior […] Es algo así como si la comunidad profesional fuera transportada repentinamente a otro planeta, donde los objetos familiares se ven bajo una luz diferente y, además se les unen otros objetos desconocidos. Por supuesto, no sucede nada de eso: no hay trasplantación geográfica; fuera del laboratorio, la vida cotidiana continúa como antes. Sin embargo, los cambios de paradigma hacen que los científicos vean el mundo de manera diferente
[Kuhn , La estructura de las revoluciones científicas, 111-112].
