¡Descarga Comentarios Joan Fuster y más Apuntes en PDF de Valenciano solo en Docsity!
- CADIRA -
El tema d’aquesta entrada és la cadira i la seua evolució. En una tonalitat més profunda, podem extraure el fet que Fuster reflexiona sobre la humanitat i els canvis en la manera de concebre la vida al llarg del temps. Aleshores, l’assagista valencià fa una reflexió, utilitzant el terme “cadira” com a metàfora, sobre l'evolució del pensament en relació amb la concepció de la vida a la terra, que ha passat de ser considerada un sacrifici a ser un valor en si mateix. Pel que fa a l’estructura del text, l’organització de les idees, distingim el següent. En primer lloc, la introducció, des de la línia 1 “La constatació és fàcil de fer…” fins a la línia 16 “…tot allò que feia referència al seu confort més immediat”. Fuster ens parla de la manca d’innovació de l’ésser humà pel que fa al confort. L’argumentació ocupa el gros del text i es localitza en l’abast de la línia 16 “No es tracta solament de cadires…” fins a la línia 110 en “…un vulgar obrador d’artesà era suficient per a construir-la”. Ací, L’assagista exposa arguments i contraarguments de la poca evolució de les cadires amb el pas del temps, una prova que la idea de confort és més prompte moderna. Finalment, la conclusió ubicada entre la línia 110 des de “…no vull exagerar” fins al final de l’entrada. L’autor arriba a la conclusió que la societat ha canviat amb el pas del temps i ara la seua preocupació és el confort. El text segueix una estructura enquadrada pel fet que la idea s’esmenta al principi “L’home occidental, tan ric... confort immediat”(l.11-16) i es recupera al final del text: “Tradicionalment... I de més coses” (l.128-134). Pel que fa a la llengua i l’estil trobem diversos aspectes a comentar. En primer lloc, manté un registre estàndard amb algunes expressions col·loquials com “es trenca l’ou de Colom” (l.54). Fa ús de la seua característica ironia: “segregats seients” (l.70). Utilitza elements díctics que denoten la primera persona del singular “torno a dir” (l.27) i també la primera persona del plural “ens hi ratificaríem (l.3). Localitzem elements modalitzadors que mostren subjectivitat com “desgràcia”, “fantasia”, “afectuosament”, “moltíssimes” o “massa” i expressions com “avui per sort”. Incentiva al lector a pensar en “La conclusió que s’imposa, ja l’endevinarà el lector (l.10-11) o “I de més coses” (l.83). Fa ús de clàusules conversacionals en “Si se’m permet el mot” (l.33). Hi ha molts connectors, principalment adversatius com “tanmateix” (l.23) o “però” (l.51). Distingim en l’entrada un aforisme expressat mitjançant una paradoxa “tradicionalment, la virtut era entesa sota formes inconfortables” (l.79-80). D’altra banda, tenim una antítesi en “La pregunta té un lleu aire ximple; o ho és gens” (?). Diferenciem moltes paraules del camp semàntic de progrés com és “enginy”, “industrialització”, “comoditat” o “ciència”; també de sacrifici “format inhòspit”,
“inconfortable” i “mortificació”. Per finalitzar, Fuster realitza moltes aclaracions entre guions com “—il·lustrada, no cal dir-ho—“ (l.2). En síntesi, aquest text pertany a la primera etapa de l’autor on denotem un assaig del tipus deliberatiu on fa una reflexió partint del concepte cadira fins a la forma de percebre la vida al llarg de la història. La cadira no és més que un pretexte per parlar de la vertadera temàtica del text la qual resideix en la diferència entre la importància de la comoditat d’abans i ara. És un text argumentatiu amb una estructura enquadrada i amb abundància d’elements modalitzadors. Entre els recursos estilístics destaquen la ironia, el to sentenciós i conversacional. Finalment, cal esmentar també el fet que part de l’objectiu d’aquestes entrades és fer reflexionar al lector sobre el tema tractat.
- ESCEPTICISME -
El tema d’aquesta entrada és la defensa de l’escepticisme com a valor positiu que millora a les persones des de diversos aspectes vitals. L’autor no defineix el terme, sinó que l’utilitza per a reflexionar sobre la humanitat i la concepció que podem tindre de nosaltres mateixos o dels altres. Així doncs, Fuster defensa l’escepticisme de manera clara i contundent, però també des de la ironia i la cautela. Ho fa des de l'anàlisi de les repercussions que l'aplicació de les idees d'aquest corrent filosòfic poden tindre en els aspectes intel·lectual, moral, social, polític, tècnic i literari, tot deixant la porta oberta a futures reflexions. Pel que fa a l’estructura del text trobem que és deductiva i, per tant, té una forma poc característica de l’estil fusterià; açò ho relacionem amb el fet que, pot ser, Fuster volia distingir aquesta entrada de la resta per tal de donar-li més importància, ja que aquest concepte està íntimament relacionat amb el seu pensament. En primer lloc, la introducció (l.1-3), on fa una declaració d’intencions i també vol defensar l’escepticisme: “M’agradaria d’escriure una apologia…” i no deixa cap dubte sobre la seua opinió respecte d’aquest. Seguidament, el desenvolupament (l.4-34), on es distribueix el contingut en sis aspectes a considerar: l'aspecte intel·lectual, que fa dels escèptics persones raonables, ja que “dubten i encerten”; l’aspecte moral, que inclina “a practicar el sarcasme”; la ironia mordaç, que evita el fanatisme i també l’encantament; l'aspecte social, el qual no convertirà mai els escèptics ni en assassins ni herois; l’aspecte polític, els escèptics “preparen o depuren” revolucions, però no les “fan” perquè mai intenten persuadir els altres ni des de l'odi ni des de la resignació, tècnicament l'escèptic defuig l'abstracció. El seu nom se situa en unes coordenades espacials i temporals molt concretes i, literàriament, Fuster allunya els escèptics de “la poesia lírica, de l'oratòria i de la metafísica”. Són massa descreguts per a practicar uns gèneres que demanen creure confiadament i amb decisió. En últim lloc, l’etcètera final deixa obert el text a futures reflexions de l'autor i també dels lectors. Allò que importa no és cap conclusió definitiva, sinó el debat honest que defuig la imposició i la uniformitat a l'hora de comprendre el món. Dins de l’àmbit de llengua i estil trobem que està escrit en registre estàndard amb elements de l’oralitat on Fuster mostra un punt de vista personal sense gens d'interés per l’objectivitat i pretén persuadir al lector: “Heus ací” és una forma amb to col·loquial amb la
que intenta convèncer. Així doncs, combina oracions compostes (l.2-3) al costat d'oracions
simples: “Heus ací “, “o dit d'una altra manera”. Es tracta d’un text modalitzat on sols empra la primera persona del singular en l’oració inicial, on expressa la finalitat del text, “M’agradaria d’escriure”. No obstant això, també usa la tercera persona i el verb ser amb la
intenció d’aportar veracitat al text: “Els escèptics són sempre” (l.4) o “L’escepticisme és l’únic correctiu viable de la fanatització i de la badoqueria” (l.9-10). Utilitza verbs performatius com: dubtar, voler, saber, saber, burlar-se o induir. Igual que també trobem una forta presència d’adjectius com és el cas de: raonable, sensible, viable, justos, pedestres o àcids. Distingim guions que introdueix l’autor per a confirmar les seues idees. Fuster Empra un dels seus recursos més habituals i característics: la ironia. “Les preparen o les depuren, fanatització i badoqueria” o “No serà un assassí però tampoc un heroi”. A més a més, usa molts connectors: de més a més, de vegades, d’altra banda o doncs. En síntesi, aquesta entrada enceta una espècie de debat amb el lector que en cap cas intentarà imposar, sinó contrastar i raonar amb la finalitat d'alimentar la intel·ligència i el coneixement. A partir de l'entrada defensa de l'escepticisme com a valor positiu que fa millor les persones des de molts aspectes vitals diferents. Fuster no defineix el terme, sinó que fa ús d’aquest per a reflexionar sobre la humanitat i sobre la concepció que podem tindre de nosaltres mateixos o dels altres, sense deixar cap mena de dubte sobre la seua perspectiva personal favorable.
justes (l.13), amorfes (l.44), exaltades (l.46)...] que es sumen a l’adjectivació sorprenent. D’altra banda, usa substantius valoratius que, com també els adjectius, aporten l’opinió de l’autor. [ inèrcia (l.44), apassionament (l.45), il·lusió (l.52)...] Per últim, modulació del diàleg per mitjà de la puntuació que serveix per a mostrar el posicionament de Fuster i com a connectors per introduir idees [ I sí:(...) (l.3), nostra inclusió:(...) (l.13), (l.25)...]. Per tant, la finalitat de Fuster en aquesta entrada del seu llibre Diccionari per a Ociosos é s fer-nos veure que fem ús del terme ‘Gent’ incorrectament, ja que pensem que ens excloem quan la veritat és que formem part d’eixa realitat.
- LECTURA -
El tema principal del text és la lectura on ens fa reflexionar sobre la humanitat i sobre la visió de la vida. La manera com llegim és un reflex de la nostra manera de ser. Així doncs, Joan Fuster reflexiona sobre per què llegim. Defineix els éssers humans com a éssers "malalts" i "incomplets" els quals acudim a la lectura com a remei i com a calmant. Des del seu punt de vista hi ha dos tipus de lectors: aquells que busquen evadir-se o aquells que busquen posar els peus a terra; els lectors somiadors busquen la fantasia en la lectura i els lectors realistes busquen textos realistes, perquè la lectura és una prolongació de la vida. L’entrada de “Lectura” és una de les entrades més extenses d’aquesta obra. Aquesta es presenta en deu paràgrafs, on podem diferenciar una estructura argumentativa. L'argumentació segueix una estructura sintetitzant o inductiva, ja que la reflexió de l'autor va conduint-nos a la tesi final: " Veiem ... a la seva manera”. La introducció: des de "Jo no hi entenc" (l.1) fins a “...evitar la cara més inamistosa de la realitat immediata" (l.15-16). Fuster explica que la societat viu amb por i que busca maneres d'evadir-se d'una realitat que li és dolorosa. El desenvolupament ocupa el gros del text, des d'"Així s'esdevé, per exemple, amb les lectures…" (l. 17) fins a "..l' alcohol, el cinema o el que sigui". (l.167). Ací, l'autor ens introdueix el tema central de l'assaig, la lectura. Primer parla de què és un clàssic i conclou amb el fet que els clàssics ho són perquè tenen sentit en el context actual. Després detalla que hi ha dos tipus diferents de lector: un que busca evadir-se, i un altre que busca apropar-se a la realitat per a comprendre-la millor. Finalment la conclusió que s’estén des de "De tota manera..." (1.168) fins al final del text. L'autor arriba a la conclusió que hi ha dos tipus de lectors que busquen en els llibres coses diferents, uns, reflexionar més profundament sobre la realitat, i els altres, evadir-se'n. Pel que fa a la modalització distingim diversos aspectes. En primer lloc, diferenciem díctics en primera persona del singular que denoten la presència de l’autor: "o no hi entenc" (l. 1), "jo no li'n trobaria" (l.3). També localitzem díctics en primera persona del plural: "Potser ens hi trobem" (l.5), "tots distingim" (l.34), "Acudim a l'obra literària" (l.45). Amb l'ús d'aquests díctics ens inclou en la seua reflexió. D’altra banda, empra substantius valoratius com “neurosi”, “problema”, “tragèdia”, “temor”, “oblit” o “temptació”. Localitzem adjectius subjectius com és el cas de “inamistosa”, “anacrònic”, “perpetu”, “abstracte”, “trivial” o “peculiar. Distingim quantificadors com “menys”, “molt” o “més”. Utilitza adverbis de manera com “impunement” o “clarament”. Al llarg de l’entrada identifiquem recursos retòrics que s’encarreguen de remarcar el caràcter literari del text. En primer lloc, una metàfora "el remolí quotidià de les sorpreses i les
- RELLOTGE -
El tema d’aquesta entrada és el fet que la tecnologia varia i la percepció del temps. El tema inicial és el rellotge com a objecte quotidià i, a través d’aquest, l’autor l’utilitza per a parlar de temes més profunds com la percepció del temps en l’època moderna. El rellotge ha afectat en la manera en la qual percebem el temps. Així doncs, Fuster reflexiona sobre els tipus de rellotges i com l’ús dels rellotges portàtils afecta a la percepció que tenim els éssers humans al voltant del temps. Al mateix temps, reflexiona sobre com açò ens diferencia dels nostres avantpassats, els quals tenien una consciència més vaga o lligada als cicles temporals. Pel fet que fa a l’estructura, trobem una estructura enquadrada, ja que la tesi apareix al principi i al final del text. D’altra banda, les idees estan estructurades de la següent forma. La introducció inicia en la línia 1 amb “De vegades penso que la generalització…” fins a la 10 “…la màquina domèstica o personal del rellotge.” En aquesta introdueix el tema del qual parlarà i les conseqüències que té sobre nosaltres. A més a més, compara el rellotge actual amb el rellotge de sol i els rellotges antics. El desenvolupament s’inicia en la línia 11 amb “El rellotge de sol…” i finalitza amb “…fraccions d’una velocitat incomprensible” en la línia 78. Ací desenvolupa la idea de com ha canviat la percepció del temps a mesura que els rellotges han evolucionat i s’han incorporat a la vida quotidiana. Som diferents dels nostres avantpassats perquè ara el temps està més controlat mitjançant minuts i segons; abans ho controlaven per les estacions, ritme de collites, el dia i la nit, etc. El desenllaç comença en la línia 78 amb “En el puny portem” fins a la línia 83 on s’acaba l’entrada. Fuster conclou amb el fet que l’evolució del rellotge ha afectat en la nostra percepció del temps, ja que passa de ser una idea abstracta a ser una idea més concreta. Relacionat amb la llengua i l’estil distingim molts aspectes a comentar. En primer lloc, Fuster fa ús d’un registre estàndard i empra el català oriental en, per exemple, penso (l.1), poguessin (l.48) o seva (l.59). A més a més, utilitza clàusules conversacionals. Continuem amb la presència del to sentenciós com és el cas de “el temps s’escola” (l.78) o “En el puny porte un adust indicador de la incertesa del viure i de la fatalitat de la mort”. Elements tipogràfics com punts suspensius, dos punts i guions. Localitzem també l’ús de la cursiva, la qual modalitza el text en “memento” (l.29), temporal (l.56). Identifiquem també diversos llatinismes: <>, <> i <>. Dins de l’aspecte de modalització trobem també gran abundància d’aquests elements. En primer lloc, l’ús de díctics en primera persona del singular: “penso” (l.1) i “sospito” (l.20), els quals doten al text d’un to autobiogràfic. D’altra banda, identifiquem díctics de la primera
persona del singular com és el cas de “tenim” (l.40) i “ens” (l.62); d’aquesta manera el lector pot participar en l’entrada. Substantius valoratius com: “revolució”, “exemplaritat”, “duresa”, “impacte”, “incomprensible”, “advertència, “fatalitat” i “mort”. Adjectius com “lenta”, “lúgubre”, “implacable”, “altisonant” i “obscur”. Adverbis de manera com “subtilment” o “paradoxalment”. Quantificadors com “menys”, “massa” o “més”. Finalment, connectors adversatius com és el cas de “però” o “de vegades”. Per finalitzar amb l’apartat de llengua i estil cal esmentar també els diferents recursos estilístics. En primer lloc, diferenciem una antítesi en “conseqüències subtilment acusades” (l.6). Localitzem diverses metàfores en “escandir les rutines de la gent (l.35), “el temps s’escola” (l.68), “el temps, llavors, és un magma obscur, insondable, de fluència apagada” (l.75). En últim lloc, una personificació en “esfera impassible” (l.53) En síntesi, l’autor compara el rellotge actual amb el rellotge de sol. Reflexiona sobre el fet que el temps, actualment, està controlat pels segons, minuts i hores i, abans, estava controlat per les estacions , el dia i la nit… Fuster usa un objecte quotidià per a parlar del temps amb més profunditat, tractant la consciència del temps i el pas del temps a l’època moderna.
- XENOFÒBIA -
Encara que, principalment el tema d’aquest text siga la xenofòbia, és a dir, l’odi a l’estranger, Fuster parla també de la idea de patriotisme i del paper de l’educació en la propagació d’aquest concepte. Així doncs, Fuster vincula la xenofòbia a algunes formes de patriotisme que basen la defensa de la nació en l’oposició a altres. L’odi a l’estranger ha disminuït lleugerament gràcies al turisme, però encara perdura entre la nostra societat. Així mateix, tenim noves formes de xenofòbia, com és el cas de l’odi entre classes socials. Trobem que aquesta entrada té una estructura argumentativa i es divideix de la següent forma. En primer lloc, la introducció (l.1) “L’odi a l’estranger…” fins a “… d’abusos remuneradors” (l.4). Seguidament, el cos argumentatiu, que s’estén des d’“Hi ha moltes formes…” (l.4) fins a “…reserva energètica” (l.30). Finalment, la conclusió, iniciada amb “Personalment opino…” (l.31) fins al final. Aquest text presenta diferents elements modalitzadors a través dels quals podem trobar la veu de l’autor i la seua opinió. Trobem substantius valoratius com: estranger, abusos, patriotisme i odi. També una adjectivació sorprenent com és el cas de: sublims, preciosos, remuneradors, perillós i tràgic. Distingim també adverbis de manera com subtilment o paradoxalment i també quantificados com és el cas de menys, massa o més. Diferenciem elements díctics en primera persona del singular en dubto (l.13) o en primera persona del plural en “se’ns presenta” (l.12). D’altra banda, utilitza signes de puntuació. Finalment, com és molt característic en Fuster, vegem un to irònic. Pel que fa als recursos estilístics, localitzem epítets en grans bestieses, crims salvatges o sacrificis sagrats. A més a més, una metàfora “esmussar la xenofòbia” amb la qual Fuster fa ús del verb esmussar, un verb que significa llevar agudesa al tall o a la punta d’una arma, per a identificar la xenofòbia amb una arma de tall. En síntesi, Fuster ens proveïx amb un text argumentatiu on tracta la xenofòbia des del punt de vista de l’educació on hi ha una forta presencia moralitzadora i, tanmateix, del seu estil propi.
