¡Descarga Comentaris Entrade joan Fuster y más Resúmenes en PDF de Valenciano solo en Docsity!
Kamilé Juzikyté
DICCIONARI PER A OCIOSOS
Joan Fuster, 1964
Diccionari per a Ociosos escrit per Joan Fuster l’any 1964 recullen seixanta-una reflexions ordenades alfabèticament, cadascuna sobre una qüestió concreta i amb una extensió diversa. És considerat una obra d'assaig deliberatiu, on l'important no és el tema a tractar, sinó la projecció de la personalitat subjectiva del qui escriu. Totes les entrades pertanyen a l'àmbit literati, concretament al gènere de l'assaig.
JOAN FUSTER
Escriptor, poeta i assagista valencià, Joan Fuster va desenvolupar la seua carrera literària en llengua catalana. És considerat com un dels grans assagistes en català del segle XX i va ser una peça fonamental del nacionalisme valencià. Obres destacables: Nosaltres els Valencians i Diccionari per a ociosos
L’ASSAIG
L’assaig és un gènere literari en el qual l’autor presenta la seva visió personal d’un tema, generalment humanístic, adreçant-se a lectors no especialitzats, amb una extensió que acostuma a comprendre generalment una sola sessió de lectura (per tant, pot anar des d’unes línies fins a un nombre no determinat de pàgines, encara que hi ha llibres que es poden considerar tots ells assajos). L’assaig no té una estructura definida, es caracteritza per la màxima llibertat en aquest aspecte i està obert a qualsevol organització estructural, no ha de seguir unes pautes establertes. No obstant, hi ha alguns elements que estan presents sempre en l’assaig i que el caracteritzen ja des dels seus orígens: presència d’anècdotes, digressions, l’avanç de l’exposició temàtica per mitjà de l’associació d’idees, etc, elements a través dels quals es manifesta la subjectivitat de l’autor. En el gènere literari de l’assaig es combinen dues tipologies textuals: l’exposició i l’argumentació. Les característiques generals de l’assaig són:
- Intenció polèmica, informativa i, en el cas de l’assaig literari, estètica.
- Brevetat i síntesi
- Varietat temàtica
- Estructura lliure (no té parts fixes)
- Estil acurat
- Amenitat
- Rigor
ENTRADES DICCIONARI PER A OCIOSOS
CADIRA
El tema principal del text es la cadira i la seua tímida evolució però Fuster ens fa es reflexionar sobre la humanitat i sobre com ha evolucionat la manera de concebre la vida al llarg dels segles. Té una estructura enquadrada perque la idea comença al principi i es repre al final. La introducció (línia 1-16) parla sobre la manca d’innovació de l'ésser humà pel que fa al confort. El desenvolupament(línia 16-110) dona arguments i contraarguments de la poca evolució de les cadires al pas del temps, una prova que la idea de confort és més prompte moderna. Per últim, la conclusió (línia 110 fins al final) arriba a la conclusió de que la societat ha canviat al pas del temps i es preocupen pel confort. Es tracta d’un text molt modalitzat, en el qual apareixen molts díctics que denoten la presència de l’autor: la primera persona del singular, «torno a dir-ho» (l. 27), «si se’m permet el mot» (l. 28); però també la primera d’un plural inclusiu «Ens hi ratificaríem» (l. 2), «podem creure» (l. 19), «els nostres avantpassats». L’ús d’aquests díctics ens indica que Fuster no perd mai de vista el seu públic, com ho demostren les referències directes al lector: «La conclusió que s’imposa, ja l’endevinarà el lector». Mentre l’informa, procura enunciar-li amb la major veracitat possible el seu punt de vista sobre l’assumpte en qüestió, alhora que s’esforça a convéncer-lo i a fer-lo pensar sobre el tema per ell mateix. l’ús de verbs performatius (creure, dir), i de lèxic valoratiu com un gran nombre de substantius (turment, desgràcia, fantasia, sumptuositat, virtut, exigència, sacrifici). A més d’adverbis de manera (afectuosament i discretament) i quantificadors (moltíssimes, massa, més..)
COVARDIA
Encara que inicialment el tema principal del text siga la covardia, Fuster reflexiona al capdavall sobre la por en general, sobre la condició humana, sobre la concepció que tenim de nosaltres mateixos i de la resta de la humanitat i sobre la relativitat de les coses. Fuster, com a pensador, és el reflex del segle xx, un segle alhora terrible i formidable. Si s’observa la seua obra en conjunt, és ben fàcil detectar-ho en determinades actituds vitals de l’autor davant la llibertat, la naturalesa, la justícia o, en aquest cas, la humanitat. En quant a l’estructura, La introducció(linía 1-4) aniria des de «Si volem...» fins a «...mai por?», on l’autor planteja ja el tema que tractarà: la covardia i la seua justificació. El desenvolupament (línia 4-15) ocupa des de «És clar que la por...» fins a «...sou un covard». L’autor exposa la relativitat del concepte, adduint que la valentia no exclou la por i que un excés de valentia pot considerar-se temeritat. La conclusió (línia 15- final) ocupa des d’ «Una bona regla de conducta...» fins al final del text. En aquesta part, l’escriptor arriba a la tesi del text: el millor que es pot fer, parlant de la covardia i de qualsevol altra cosa, és no condemnar ningú per una cosa que és molt probable que siguem en algun moment determinat. Podem trobar nombrosos elements valoratius que fan explícit el punt de vista de l’autor en la seua argumentació i que l’allunyen d’un text purament expositiu. Fuster no mostra gens d’interés per l’objectivitat, per això utilitza verbs performatius (voler, saber,
poble, colla, societat, equip)pel que fa a la possibilitat d'alienar-se'n. La conclusió, que des de “És clar que...” (l.49) fins al final del text, apunta la tesi del text: quan parlem de gent, encara que pensem que en restem al marge, ens hi trobem inclosos. L'argumentació segueix una estructura inductiva, ja que la tesi del text se situa al final, després que s'hagen exposat les diverses iees sobre el concepte i el terme gent Es tracta d’un text molt modalitzat, en el qual apareixen díctics que denoten la presència de l’autor en primera persona del plural, la qual cosa serveix per a transmetre l’opinió personal de l’autor i, així mateix, involucrar els lectors en les seues reflexions: «diem», «volem al·ludir-nos a nosaltres mateixos», «ens resistim a veure’ns», «ens hi trobem»... Esporàdicament també utilitza la primera persona del singular, però ho fa per a referir-se a la idea d’individu: «Jo dic “la gent” i designo els altres», «la gent són els altres, i no jo»
LECTURA
Encara que inicialment el tema principal del text siga la lectura, el que Fuster fa, en ralitat, és reflexionar sobre la humanitat i sobre la visió de la vida: la maneracom llegim és un reflex de la nostra manera de ser. es presenta en deu paràgrafs, on podem diferenciar una estructura argumentativa clara La introducció des de “ Jo no hi entenc” (línia 1) fins a “ ...evitar la cara més inamistosa de la realitat immediata” (l. 15-16). Fuster explica que la societat viu amb por i que busca maneres d'evadir-se d'una realitat que li és dolorosa. El desenvolupament ocupa el gros del text, des d'”Així s'esdevé, per exemple, amb les lectures...) (l. 17) fins a “...l' alcohol, el cinema o el que sigui”. (l.167). Ací, l'autor ens introduix el tema central de l'assaig, és a dir, la lectura. Primer parla de què és un clàssic i conclou que els clàssics ho són perquè tenen sentit en el context actual. Després explica que totsi totes no demanen el mateix a la literatura i que hi ha dos tipus diferents de lector: un que busca evadir-se, “viatjar”, i un altre que busca apropar-se a la realitat per a comprendre-la millor. La conclusió des de “De tota manera...” (l.168) fins al final del text. L'autor arriba a la conclusió que hi ha dos tipus de lectors que busquen en els llibres coses diferents, els uns, reflexionar més profundament sobre la realitat, i els altres, evadir-se'n. L'argumentació segueix una estructura sintetizant o inductiva,ja que la reflexió de l'autor va conduint-nos a la tesi final: “ Veiem ... a la seva manera” Es tracta d’un text molt modalitzat, en el qual apareixen díctics que denoten la seua presència (el subratllat és nostre): en primera persona del singular, «Jo no hi entenc» (l. 1), «jo no li’n trobaria» (l. 3); però també en primera persona del plural, quan parla de «l’home de l’actualitat», on s’hi inclou: «Potser ens trobem» (l. 5), «tots distingim» (l. 34), «Acudim a l’obra literària» (l. 45). L’ús d’aquests díctics ens indica que Fuster no perd de vista mai el seu públic, i mentre l’informa, procura enunciar-li amb la major veracitat possible el seu punt de vista sobre l’assumpte en qüestió, alhora que s’esforça a convéncer-lo i a fer-lo pensar sobre el tema per ell mateix. Uns altres elements que mostren la modalització del text són l’ús d’un gran nombre de substantius valoratius (neurosi, problema, tragèdia, temor, oblit, temptació, anatema, obligació...), i també d’adjectius (inamistosa, anacrònic, perpetu, abstracte, trivial, peculiar...) que, com bé diu Fuster, sempre són subjectius. A més, també hi trobem adverbis de manera (impunement, clarament...) i quantificadors (menys, molt, més...).
RELLOTGE
Encara que inicialment el tema principal del text siga el rellotge com a objecte, Fuster reflexiona sobre com l’evolució d’aquest invent ha afectat la nostra percepció del temps, que ha passat de ser una idea abstracta a una idea molt concreta, amb minuts i segons, i sempre present en la nostra vida. Fuster, com a pensador, és el reflex del segle XX, un segle alhora terrible i formidable. Si s’observa la seua obra en conjunt, és ben fàcil detectar-ho en determinades actituds vitals de l’autor davant la llibertat, la naturalesa, la justícia o, en aquest cas, la consciència temporal de l’ésser humà. Es presenta en un únic paràgraf. La introducció des de “De vegades...” (l.1) fins a “...ha començat a tenir...rellotge” (l.10) Fuster introdueix el tema de què parlarà : el rellotge de butxaca o de monyica i le conseqüències per a l'ésser humà. El desenvolupament des de “El rellotge de sol” (l.10,11) fins a “...fraccions d'una velocitat iincomprensible” (l.78). Ací,l'autor argumenta com ha canviat la percepció del temps a mesura queels rellotges han evolucionat i s'han incorporat a la nostra vida quotidiana, fins i tot com a objecte portàtil, fet que ens fa ser conscients en tot moment de la nostra temporalitat. La conclusió des d'”En el puny portem un adust indicador...” (l.78-79) fins el final del text. L'autor conclou que la nostra societat actual ha canviat respecte a la dels nostres avantpassats perquè la nostra percepció del temps és més directa i, fins i tot, indefugible. Se segueix una argumentació enquadrada, ja que la tesi s'introdueix al çrincipi del text (“ De vegades penso... subtilment acusades.”) (l.1-6) i es recupera al final (“en el puny portem un adust indicador.... És la revolució de què parlava al principi.”). (l.78-83) la presència de l’autor: la primera persona del singular, «De vegades penso» (l. 1), «Sospito que tot devia ser ja una mica distint» (l. 20); la primera persona d’un plural inclusiu, «Ara tenim comptadors» (l. 22), «ens han explicat» (l. 31), «no ens n’adonem» (l. 35), etc. Es tracta d’un text modalitzat, que apareixen diversos díctics, l’ús d’aquests díctics ens indica que Fuster no perd de vista mai el seu públic, i mentre l’informa, procura enunciar-li amb la major veracitat possible el seu punt de vista sobre l’assumpte en qüestió, alhora que s’esforça a convéncer-lo i a fer-lo pensar sobre el tema per ell mateix.
SER
La tesi que l’autor vol compartir amb el lector és que reconéixer la pròpia essència, el nostre ser, no és senzill, perquè sempre ens pensem diferents. Utilitza aquest verb per a reflexionar sobre la naturalesa humana i sobre la concepció que podem tindre de nosaltres mateixos o dels altres. De fet, Fuster, com a pensador, és el reflex del segle xx, un segle alhora terrible i formidable. Malgrat la brevetat del text, podem trobar-hi una estructura que permet analitzar-ne l’organització i explicar-ne el contingut. L’autor enllaça i combina oracions subordinades per a expressar missatges complexos però comprensibles. La primera oració composta inclou una oració subordinada substantiva d’infinitiu en funció de complement directe, que al seu temps inclou altra oració subordinada que funciona com a complement de l’adjectiu: Tothom s’imagina ser distint de com és.
