¡Descarga Comentaris d'articles y más Apuntes en PDF de Historia Contemporánea solo en Docsity!
ISABEL BURDIEL, “Morir de éxito: El péndulo liberal y la revolución española del siglo XIX”, Historia y Política, núm. 1, abril 1999.
En aquest article, Isabel Burdiel parteix del debat sobre com s’han donat les revolucions liberals per a criticar tant la historiografia determinista que parteix de la derrota del model liberal en el franquisme per a dir que estava destinat al seu fracàs des de l’inici, com el positivisme que homogeneïtza el cas espanyol amb l’europeu, argumentant tan sols que el ritme de la revolució liberal en Espanya és més lent, cosa que no deixa de ser determinista per què presum que tots els països segueixen un mateix model.
La tesi principal de l’autora és que el liberalisme espanyol va morir d’èxit perquè es va institucionalitzar, però no es va aconseguir. Així doncs, planteja una nova teoria contraposada a la de revolució fracassada, perquè reconeix que es va donar una revolució, i a la de revolució singular. Per què si bé reconeix que hi ha casuístiques que es van donar en tot el fenomen europeu. Com quan afirma que el liberalisme europeu es va fer revolucionari contra la seva voluntat, fent concessions populars per arribar a una estabilitat social (p.192). També reconeix les singularitats de cada cas.
Per a demostrar la seva tesi, l’autora fa un revisionisme amb els diferents agents de la revolució liberal per a veure les particularitats d’aquests, la seva relació amb el poder i com s'impulsen reformes.
En quant l’aixecament de les províncies a l’estiu de 1836, l’autora el considera un punt de no retorn perquè és el moment en què s’implanta un centralisme polític per sobre de tots els moviments regionalistes, i es fa de forma violenta, sense consens. Però també gràcies a això, els liberalismes pugen al poder, trencant amb l’Antic Règim i concedint algunes de les seves prerrogatives com la consolidació de la monarquia constitucional. Tot i això, es van veure obligats a abandonar alguns dels seus principis revolucionaris per a mantenir-se en el poder.
MARY NASH, “Experiencia y aprendizaje: la formación histórica de los feminismos en España”, Debates de Historia Social en España, núm 20, tardor 1994, pp. 151-172.
En aquest article, Mary Nash crítica el corrent de la Història de les Dones per la utilització de binarismes per a descriure les experiències de gènere: públic/privat, poder/submissió, confrontació/consentiment… Així com la victimització històrica de les dones que contrasti amb l’estudi de casos excepcional i exemplars en els quals les dones es revelés enfront de les seves opressions, creant una història de dones que es revelen als seus rols assignats. Però sobretot crítica la visió que aquest corrent historiogràfic té sobre el feminisme. Concretament, la seva vinculació amb el sufragisme i la seva percepció com un moviment homogeni basat en la igualtat de gènere. També critica la tendència d’aquesta historiografia a comparar el cas espanyol amb l’angloamericà, atribuint l'escàs arrelament del feminisme a l'endarreriment econòmic i a la feble implantació del model liberal.
L’autora proposa ampliar la mirada i sortir d’aquests esquemes de pensament, prioritzant les diferents experiències col·lectives de les dones i com els seus aspectes relacionals (realitat de gènere, classe social, identitat cultural i política…) afecten la seva expressió i participació política. Perquè igual que no totes les dones són iguals, tampoc ho són les seves reivindicacions, i això és el que fa del feminisme un moviment polític ric i ampli. També proposa veure el feminisme com un procés d'aprenentatge històric en el qual inscriure tot moviment que busqui el canvi social de les relacions de gènere, sense necessitat de què es qüestioni obertament la societat patriarcal.
Durant el s. XIX es va desenvolupar un discurs entorn de la domesticitat que tenia la intenció de configurar la identitat de les dones i influir en el seu dia a dia. Aquest discurs es basava en un ideal de “Perfecta Casada” o “Àngel de la llar” en el que la domesticitat i la maternitat es converteixen els principals i únics ambients de realització femenina.
En conseqüència, les dones van canalitzar les seves reivindicacions cap a un feminisme social. El qual, partint de la diferència de gènere i de què les dones tenen una funció social diferent dels homes, demanava accés a l'educació i al treball remunerat, una ciutadania diferenciada, representació en l’esfera pública en matèries “femenines” com són l’assistència social, la maternitat o la família.
FERRAN ARCHILÉS; MANUEL MARTÍ, “Una nació fracassada? La construcció de la identitat nacional espanyola al llarg del segle XIX”, Recerques, núm 51, 2005, pp. 141-163.
En aquest article, els autors critiquen la teoria de la dèbil nacionalització. Que és una de les teories més esteses tant per la historiografia espanyola com per l’estrangera. Aquesta es basa en una concepció evolutiva del procés nacional i critica la nació espanyola perquè considera que la seva modernització va resultar incompleta a causa de la falta de polítiques liberalistes i a la falta d'iniciativa estatal en la construcció nacional. També crítica la falta d’homogeneïtat en la identitat nacional i l’atribueix a l’antagonisme dels nacionalismes perifèrics.
En contra d’aquesta teoria, els autors defensen que la nació no només es crea a partir de l’èxit polític de l’estat nació sinó que és producte d’un debat constant entre les parts que la conformen. Així doncs, segons la seva teoria, la identitat nacional es crea a partir d’un debat més obert i dinàmic, no sobre idees monolítiques sobre una comunitat imaginada com defensa Anderson.
En el cas espanyol, es pot veure clarament com la societat civil s’encarrega de la difusió i acceptació de la identitat nacional a través d’un diàleg constant que es plasma i amplia a través de la premsa escrita. Però també es reflecteix a través de la creació de biblioteques públiques, associacions per a la lectura, places de bous o teatres de zarzuela. Els autors també mencionen com en un moment d’inestabilitat política es va tractar de reforçar la identitat nacional a través de la creació d’una alteritat basada en el colonialisme, sobretot a partir de la guerra del Marroc.
Pel que fa a les reivindicacions nacionals alternatives, els autors consideren que no només són compatibles amb la identitat nacional de l’estat nació, sinó que a més són una mostra de què la nacionalització ha resultat exitosa perquè les diferents regions que conformen l’estat es volen veure representades en la identitat nacional.
GEMMA TORRES DELGADO “La nación viril. Imágenes masculinas de España en el africanismo reaccionario después de la derrota de Annual (1921-1927)”, Ayer núm. 106, 2017, pp. 133-
El principal corrent historiogràfic a la qual fa referència l'autora a l'hora de parlar sobre la relació entre imperi i nació és la de la nova història imperial. La qual parla sobre la interdependència entre la colònia i la metròpoli, assenyalant la importància de l'àmbit colonial en la configuració de l'entitat nacional metropolitana.
En l'article s'explica que hi ha principalment tres aproximacions historiogràfiques a la imbricació entre gènere i nació: La primera analitza com la nació és important per entendre les característiques dels models de gènere, donant legitimitat a les nocions normatives de la masculinitat i la feminitat. La segona estableix una relació entre els moviments nacionalistes i els feministes. I la tercera investiga com el gènere ha servit per imaginar la nació i com la nació es representa simbòlicament a través del gènere. És sobre aquesta última sobre la qual l'autora decideix incidir en aquest article. Però ho fa de forma poc convencional. En comptes d'investigar la representació femenina de la nació ha decidit investigar la seva contrapart masculina. Sense significar això que no hi hagués ideal femení de nació a la vegada.
L'autora explica que hi ha un procés de masculinització de la nació paral·lel al procés de militarització de la masculinitat en el context de les guerres colonials. Tot i que de forma general en la resta d'Europa es dona al voltant de la IGM. En concret aquest procés es comença a donar després de la derrota del 98 i s'accentua després del desastre de l'animal. Moment en el qual es passa d'una política germanament amb el Marroc, en la que Espanya té un deber civilitzador, a una política centrada en la regeneració colonial i dels atributs de la masculinitat militaritzada (valor, força, energia, determinació, voluntat ferrea…) que es revela en contra de la recerca de progrés i benestar material dels liberals.
Aquest militarisme va anar acompanyat d'una progressiva acceptació d'una alternativa autoritària que salvés a Espanya de la decadència i la regeneres per a crear una identitat nacional més forta, homogènia i sense figures. A causa de la influència de corrents vitalistes europees inspirades pel pensament de Nietzsche, entre alguns autors de la generació del 98 va aparèixer la idea que per a regenerar la nació n'hi havia d'exaltació l'instint per sobre de la raó. Aquestes idees van tindre certa ingerència dintre de l'exèrcit. Sobretot en sectors africanistes. I després del desastre de l'Annual van trobar molt d'altaveu per a les seves idees extremistes en els mitjans de comunicació.
de ser discutible està ple d’errors metodològics. La segona crítica que l’autor comenta és la que es fa des de la història econòmica, que jutja d’innecessària la reforma perquè havia anul·lat les avanteres comparatius del latifundi, tot i que el repartiment de terres tenia un límit en vinyes i olivers i propiciava economies d’escala amb altres explotacions afectades per la reforma. Aquest corrent historiogràfic també argumenta que estaven disminuint el nombre de jornalers sense terres, així com en preu de la terra, mentre que els salaris pujaven. Però aquest suposat progrés econòmic es basa en la competència perfecta del mercat de la terra i el mercat del treball, cosa que no és estable i més en un context d’inestabilitat social. I en general, l’autor critica que aquestes visions no tenen en compte també les conseqüències socials.
Durant la guerra civil la reforma agrària es va intensificar, així com la pugna entre el model social-comunista, de cessió de terres a petits propietaris, i l'anarquista, de creació de col·lectivitats. I la reforma agrària va passar de ser un projecte tècnic i legalista a una eina política que garantia la mobilització i la fidelitat d’aliats a més d’assegurar la producció agrícola per sustentar la guerra.
HUGO GARCÍA, “La reforma agraria durante la Segunda República (1931-1939)”, Ayer, núm. 62, 2006 pp. 285-305.
Els principals debats historiogràfics que menciona l’autor giren al voltant dels orígens i causes de la guerra civil, la intervenció estrangera en aquesta, l'evolució política de la república en la guerra i sobre la repressió franquista i el seu grau de virulència.
Els principals corrents historiogràfics que menciona l’autor són: La de la memòria històrica, representada per Francisco Espinosa, que emfatitzen la importància del testimoni de les víctimes i la repressió franquista. La historiografia neofranquista o revisionista. Representada per autors com Pío Moa i Alfonso Bullón de Mendoza, amb el suport parcial de Stanley Payne. Que culpen de la guerra a les esquerres, consideren que la guerra civil comença amb la revolució del 34 i reinterpreten la república com un desastre democràtic. La historiografia acadèmica crítica i renovadora. Representada per autors com Santos Juliá, Enrique Moradiellos, Rafael Cruz, Helen Graham o Michael Seidman. Que reneguen de la idea que la república dos un fracàs inevitable, plantegen que la guerra va ser conseqüència d'un cop militar fallit i la intervenció estrangera i introdueixen nous enfocaments provinents de la història social dels individus, l’estudi comparatiu europeu o estudis sobre memòria i cultura política. Finalment, l’autor parla d’una historiografia internacional. Representada per autors com Beevor, Bennassar, Howson, Heiberg o Skoutelsky. Que se centra més en la dimensió internacional del conflicte, amb la intervenció o la falta d’intervenció estrangera.
En general, tots aquests corrents estan d’acord amb la rellevància històrica del conflicte i com la seva perdura, i reconeixen que la repressió franquista va ser massiva i que mereix un estudi a part. Però discrepen en alguns aspectes com les causes de la guerra, l’eficàcia del govern republicà, la intervenció estrangera i el pes que van tindre els diferents agents internacionals en el conflicte.
Aquests debats van ressorgir a principis de segle a causa d'un debilitament del consens de la transició i la politització de la memòria històrica. Primerament, la generació dels nets de la guerra va posar en dubte aquesta idea que es va implementar durant la transició del fet que tots dos bàndols van ser igual de culpables de la guerra civil. Això va donar peu a un cert revisionisme historiogràfic de les tesis franquistes. Al que algunes organitzacions neofeixistes
