comentaris de fuster dos, Ejercicios de Valenciano

¡Descarga comentaris de fuster dos y más Ejercicios en PDF de Valenciano solo en Docsity!

COMENTARIS JOAN

FUSTER

Llengua i literatura valenciana

Per:

Jaume Moscardó Pérez

IES Josep de Ribera

2 batxillerat E

CADIRA

Aquest text, que es titula “Cadira”, pertany al llibre escrit per Joan Fuster al 1964 anomenat Diccionari per a Ociosos , el qual arreplega una sèrie d’assaigs molt divergents en forma de diccionari fictici. Aquests estan ordenats alfabèticament i podem trobar des d’aforismes fins a articles d’extensió mitjana, a més d’una extensa varietat de temàtiques, com ara la justícia, el sentiment de nacionalisme, l’amor o inclòs la llibertat. Per açò, el propi Fuster qualifica aquesta sèrie d’articles d’ incoherent, diversa i desigual. Aquest llibre està considerat la major obra cim de Fuster, i ha estat traduïda a diversos idiomes. El text pertany a l’àmbit literari i al gènere de l’assaig, el qual es caracteritza per l’escriptura en prosa, el seu caràcter o bé didàctic (degut a que exposa uns coneixements, per tant, té escassa modalització) o bé subjectiu (degut a que exposa una opinió, per tant, abunda la modalització) i l’exclusió de la ficció. En aquest text, la tipologia textual predominant és l’argumentativa. El títol del text és clarament temàtic, ja que té relació amb l’article i no és metafòric, encara que únicament ens presenta el tema que es va a tractar. No obstant això, Fuster gastarà la cadira, en realitat, per a fer una analogia amb el progrés de la societat i les diferents postures i perspectives que la gent adopta front a una determinada situació. Per açò, podem observar que el títol “Cadira” té una doble lectura que només comprenem una vegada acabem de llegir el text. La política i la societat són dos temes extremadament recurrents al llibre Diccionari per a Ociosos, dedicant gran part dels articles a la reflexió sobre els mateixos, encara que, com s’ha mencionat amb anterioritat, també estaran molt present els temes de caire humanista i artístic. El text “Cadira” està composat, de manera externa, per quatre paràgrafs. Tanmateix, internament està dividit en tres parts: En primer lloc, la introducció va des de l’inici del text fins a “[...] al seu confort més immediat” (paràgraf 1, línia 8). En aquestes línies, Fuster ens introdueix al tema del qual ens parlarà: l’estancament de l’evolució social a causa del confort. En segon lloc, el desenvolupament va des de “No es tracta solament de cadires[...]” (paràgraf 1, línia 8) fins a “[...] i un vulgar obrador d’artesà era suficient per a construir-la” (paràgraf 4, línia 6). En aquestes línies, Fuster denúncia la manca d’evolució de les cadires pel confort, fent una metàfora amb el comportament de la societat front al progrés, que en ocasions és tangible i, en altres, no és tan evident. Finalment, la conclusió va des de “No vull exagerar [...]” (paràgraf 4, línia 6) fins al final del text. Ací, l’autor conclou que la concepció que es té actualment de comoditat difereix completament de la que es tenia al passat, de manera que hui en dia, la gent busca mes el confort que no pas l’aparent opulència. Cal destacar que l’estructura argumental de “Cadira” és enquadrada, ja que la tesi que es mostra al principi del text: “L’home occidental, tan ric en inventiva per a certes coses [...] ha mostrat al llarg dels segles una singular falta d’imaginació per a tot allò que feia referència al seu confort més immediat”, torna a sorgir a la conclusió del mateix: “Tradicionalment, la virtut era entesa sobre formes inconfortables [...]. Ara

covardia és el tema és el tema principal d’aquest curt text, Fuster reflexiona sobre el sentiment de por inherent a la qualitat humana, a més de, per exemple, la culpa i la hipocresia de senyalar a algú per comportaments que nosaltres també podem tindre. La política i la societat són dos temes extremadament recurrents al llibre Diccionari per a Ociosos, dedicant gran part dels articles a la reflexió sobre els mateixos, encara que, com s’ha mencionat amb anterioritat, també estaran molt present els temes de caire humanista i artístic. El text “Covardia” està composat, de manera externa, per un paràgraf. Tanmateix, internament està dividit en tres parts: En primer lloc, la introducció va des de l’inici del text fins a “Qui és que no ha tingut mai por?” (línia 1 ). En aquestes línies, Fuster ens introdueix al tema del qual ens parlarà: la por i covardia. En segon lloc, el desenvolupament va des de “És clar que la por” (línia 2) fins a “per tant, sou un covard” (línia 7 ). En aquestes línies, Fuster explica que el sentiment de por es pot presentar i pot ser vist de diverses maneres. No sempre té la connotació positiva que se li és donada prèviament de manera general, sinó que la manca de por pot ser, també, temeritat. Finalment, la conclusió va des de “Una bona regla de conducta” (línia 7 ) fins al final del text. Ací, l’autor conclou que és un gran error des d’un punt de vista ètic el condemnar a una altra persona per haver dut a terme certes accions o haver tingut comportaments que nosaltres mateixos podem arribar a tindre en algun moment. Cal destacar que l’estructura argumental de “Covardia” és sintetitzant, ja que la tesi es troba a la conclusió del text: “Una bona regla de conducta, en això com en tantes altres esferes i coses, serà aquesta: no censureu, no condemneu ningú perquè sigui allò que vosaltres podreu ser en alguna ocasió. Per exemple: covards”. A més, la finalitat de “Covardia” és ben pròpia de l’assaig, car tracta d’exposar un punt de vista molt personal i individual per part de l’autor i, a més, tracta de persuadir i convèncer al lector. Alguns elements del text que ho demostren són l’ús de la prosa, la relativa brevetat i aglutinació sintètica d’idees complexes, la presència d’arguments i el registre estàndard. La modalització, com s’ha mencionat anteriorment, és un element molt present en els assaigs que tracten d’analitzar o valorar quelcom de manera subjectiva, i “Covardia” no n’és l’excepció. En primer lloc, Fuster empra en ocasions díctics personals, usant la primera persona del plural per a incloure’s en el que diu: “Si volem —i ho hauríem de voler” (l. 1 ). També gasta l’imperatiu per a donar un consell: “no censureu, no condemneu ningú” (l. 8). A més, els susdits són també verbs performatius: “censurar”, “condemnar”, i altres exemples, com ara “voler”. Finalment, el text “Covardia” es podria resumir de la manera següent: mai hem de criticar els comportaments i accions del covard, ni molt menys riure’ns d’aquestes, ja que ningú està exempte d’haver actuat o actuar en un futur com un covard.

ESCEPTICISME

Aquest text, que es titula “Escepticisme”, pertany al llibre escrit per Joan Fuster al 1964 anomenat Diccionari per a Ociosos , el qual arreplega una sèrie d’assaigs molt divergents en forma de diccionari fictici. Aquests estan ordenats alfabèticament i podem trobar des d’aforismes fins a articles d’extensió mitjana, a més d’una extensa varietat de temàtiques, com ara la justícia, el sentiment de nacionalisme, l’amor o inclòs la llibertat. Per açò, el propi Fuster qualifica aquesta sèrie d’articles d’ incoherent, diversa i desigual. Aquest llibre està considerat la major obra cim de Fuster, i ha estat traduïda a diversos idiomes. El text pertany a l’àmbit literari i al gènere de l’assaig, el qual es caracteritza per l’escriptura en prosa, el seu caràcter o bé didàctic (degut a que exposa uns coneixements, per tant, té escassa modalització) o bé subjectiu (degut a que exposa una opinió, per tant, abunda la modalització) i l’exclusió de la ficció. En aquest text, la tipologia textual predominant és l’argumentativa. El títol del text és clarament temàtic, ja que té relació amb l’article i no és metafòric, encara que únicament ens presenta el tema que es va a tractar, ja que l’escepticisme serà l’eix central del text i sobre el qual es recolzaran la resta d’arguments que exposarà. La política i la societat són dos temes extremadament recurrents al llibre Diccionari per a Ociosos, dedicant gran part dels articles a la reflexió sobre els mateixos, encara que, com s’ha mencionat amb anterioritat, també estaran molt present els temes de caire humanista i artístic. El text “Escepticisme” està composat, de manera externa, per dos línies introductòries seguides de sis punts separats que distingeixen aspectes del concepte. L’intel·lectual, que fa dels escèptics persones racionals, ja que dubten i reflexionen. El moral, que ajuda a evitar el fanatisme i la confiança cega. El social, que evita les personalitats extremes, com ara “assassins” o “herois”. El polític, que provoca que els escèptics preparen les revolucions, però que, no obstant això, no les duen a terme per sí mateixos. El tècnic, que allunya a l’escèptic dels aspectes abstractes del món i l’ajuda a comprendre els efectes tangibles de l’existència, com ara el temps o la història. El literari, que crea un rebuig natural de sí mateixos cap a les disciplines comunicatives, ja que, al no estar segurs de res, faran que semblen indecisos. Cal destacar que l’estructura argumental de “Escepticisme” és deductiva, ja que la tesi es mostra al principi del text: “M’agradaria d’escriure una apologia de l’escepticisme”, i al llarg d’aquest es dedica a desenvolupar-la amb idees. A més, la finalitat de “Escepticisme” és ben pròpia de l’assaig, car tracta d’exposar un punt de vista molt personal i individual per part de l’autor i, a més, tracta

En primer lloc, la introducció va des de l’inici del text fins a “I sí, la gent són els altres” (línia 2). En aquestes línies, Fuster ens introdueix al tema del qual ens parlarà: a qui ens referim concretament quan parlem de “la gent”. En segon lloc, el desenvolupament va des de “Per definició” (línia 2 ) fins a “en una o altra ocasió” (línia 22 ). En aquestes línies, Fuster exposa la pluralitat de significats que tenen les diverses formes de referir-nos a la resta de persones, ja que, com diu, no ens estem englobant a nosaltres mateixos quan parlem de “la gent”, però sí quan parlem de “poble”, “colla” o “societat”, sí. Finalment, la conclusió va des de “Les acumulacions humanes, circumstancials i amorfes” (línia 23) fins al final del text. Ací, l’autor conclou que quan parlem de “la gent”, a pesar de creure o fer com que no ens trobem inclosos ahí, en realitat sí ho estem. Cal destacar que l’estructura argumental de “Gent” és sintetitzant, ja que la tesi es troba al final del text, a la conclusió: “És clar que, com que només podem parlar de la gent quan hem deixat de ser gent, de vegades ens fem la il·lusió que en restem al marge, constitutivament al marge. Però això és un miratge. No hi ha dubte que la gent són els altres – i cadascú de nosaltres”, és a dir, que quan parlem de “la gent” ens estem referint també a nosaltres mateixos, encara que no vulgam creure-ho. A més, la finalitat de “Gent” és ben pròpia de l’assaig, car tracta d’exposar un punt de vista molt personal i individual per part de l’autor i, a més, tracta de persuadir i convèncer al lector. Alguns elements del text que ho demostren són l’ús de la prosa, la relativa brevetat i aglutinació sintètica d’idees complexes, la presència d’arguments el registre estàndard. La modalització, com s’ha mencionat anteriorment, és un element molt present en els assaigs que tracten d’analitzar o valorar quelcom de manera subjectiva, i “Gent” no n’és l’excepció. En primer lloc, Fuster empra en ocasions díctics per a fer presència pròpia al text al gastar la primera persona del plural: “diem”, “volem al·ludir-nos a nosaltres mateixos”, “ens hi trobem”. Fuster també modalitza el text mitjançant verbs performatius, com ara “admetre” o “afirmar”, a més de lèxic valoratiu: “confús”, “amorfes” o “exaltades”. A més, també apareixen aclariments entre guions: “–o quasi mai–“ i “i cadascú de nosaltres”. Finalment, el text “Gent” es podria resumir de la manera següent: quan parlem de “la gent” per a criticar comportaments incorrectes o negatius que tenen les persones, ho fem des d’una perspectiva valorativa per a reforçar les nostres creences egocèntriques sobre la contraposició que creguem existeix entre la resta d’individus i nosaltres. No obstant, aquesta diferenciació no existeix, ja que dins de “la gent” també hi ha lloc per a la persona que ho pronúncia, que critica i que, en realitat, també erra.

LECTURA

Aquest text, que es titula “Lectura”, pertany al llibre escrit per Joan Fuster al 1964 anomenat Diccionari per a Ociosos , el qual arreplega una sèrie d’assaigs molt divergents en forma de diccionari fictici. Aquests estan ordenats alfabèticament i podem trobar des d’aforismes fins a articles d’extensió mitjana, a més d’una extensa varietat de temàtiques, com ara la justícia, el sentiment de nacionalisme, l’amor o inclòs la llibertat. Per açò, el propi Fuster qualifica aquesta sèrie d’articles d’ incoherent, diversa i desigual. Aquest llibre està considerat la major obra cim de Fuster, i ha estat traduïda a diversos idiomes. El text pertany a l’àmbit literari i al gènere de l’assaig, el qual es caracteritza per l’escriptura en prosa, el seu caràcter o bé didàctic (degut a que exposa uns coneixements, per tant, té escassa modalització) o bé subjectiu (degut a que exposa una opinió, per tant, abunda la modalització) i l’exclusió de la ficció. En aquest text, la tipologia textual predominant és l’argumentativa. El títol del text és clarament temàtic, ja que té relació amb l’article i no és metafòric, encara que únicament ens presenta el tema que es va a tractar. No obstant això, Fuster gastarà la lectura per a establir un paral·lelisme entre el mode en què llegim i la nostra perspectiva de la vida. La política i la societat són dos temes extremadament recurrents al llibre Diccionari per a Ociosos, dedicant gran part dels articles a la reflexió sobre els mateixos, encara que, com s’ha mencionat amb anterioritat, també estaran molt present els temes de caire humanista i artístic. El text “Lectura” està composat, de manera externa, per nou paràgrafs. Tanmateix, internament està dividit en tres parts: En primer lloc, la introducció va des de l’inici del text fins a “evitar la cara més inamistosa de la realitat immediata” (paràgraf 1, línia 8). En aquestes línies, Fuster ens introdueix al tema del qual ens parlarà i explica que la societat viu en una realitat angoixant, de la que vol evadir-se i busca com fer-ho constantment. En segon lloc, el desenvolupament va des de “Així s’esdevé, per exemple, amb les lectures” (paràgraf 1, línia 8) fins a “l’alcohol, el cinema o el que sigui” (final paràgraf 7). En aquestes línies, Fuster explica que la lectura és un mitjà d’evasió de la realitat. A més, argumenta que els clàssics només poden ser clàssics compresos des del context actual, ja que depenen directament d’aquest per a poder ser considerats “clàssics” respecte de les circumstàncies literàries-artístiques actuals. A més, l’autor destaca la pluralitat d’usos que se li dona a la literatura. Finalment, la conclusió va des de “De tota manera, per paradoxal que sembli” (paràgraf últim, línia 1 ) fins al final del text. Ací, l’autor conclou que, a pesar de la diversitat de lectors que existeix, tots busquen trobar en la lectura allò que els falta en la vida real, car la lectura és, al cap i a la fi, una extensió de la realitat. Cal destacar que l’estructura argumental de “Lectura” és sintetitzant, ja que la tesi es troba al final del text: “Veiem, en canvi, que cada lector pretén prolongar en la lectura el fil de les seves preocupacions habituals. [...] Al capdavall, llegir és seguir vivint, i cadascú ho fa a la seva manera”.

això, Fuster gastarà els rellotges per a fer una reflexió filosòfica sobre la celeritat de la societat actual i sobre el temps que se’ns escapa veloçment sense que ens n’adonem. La política i la societat són dos temes extremadament recurrents al llibre Diccionari per a Ociosos, dedicant gran part dels articles a la reflexió sobre els mateixos, encara que, com s’ha mencionat amb anterioritat, també estaran molt present els temes de caire humanista i artístic. El text “Rellotge” està composat, de manera externa, per un paràgraf. Tanmateix, internament està dividit en tres parts: En primer lloc, la introducció va des de l’inici del text fins a “ha començat a tenir al seu abast la màquina domèstica o personal del rellotge” (línia 5 ). En aquestes línies, Fuster ens introdueix al tema del qual ens parlarà: el que signifiquen els rellotges de butxaca per als éssers humans. En segon lloc, el desenvolupament va des de “De vegades penso que la generalització en l’ús dels rellotges...” (línia 5) fins a “a fraccions d’una velocitat incomprensible” (avant-penúltima línia). En aquestes línies, Fuster explica com la nostra percepció del temps ha anat evolucionant paral·lelament amb el desenvolupament dels rellotges que, cada vegada més i més presents a les nostres vides, ens recorden com el temps passa inexorablement. Finalment, la conclusió va des de “En el puny portem un adust indicador” (avant-penúltima línia) fins al final del text. Ací, l’autor conclou que un factor extremadament decisiu sobre la diferència que hi ha entre la nostra societat i les del passat és la percepció del temps, car ha arribat un punt en que la tenim tan present que no podem passar un sol dia sense pensar en allò. Cal destacar que l’estructura argumental de “Rellotge” és enquadrada, ja que la tesi que es mostra al principi del text: “De vegades penso que la generalització de l’ús dels rellotges portàtils deu haver estat una de les revolucions més profundes de la vida de la humanitat, en l’època moderna”, torna a sorgir a la conclusió del mateix: “En el puny portem un adust indicador de la incertesa de viure i de la fatalitat de la mort. I això ha hagut de fer-nos distints – una mica distints, si més no– dels nostres avantpassats. És la revolució de què parlava al principi”. A més, la finalitat de “Rellotge” és ben pròpia de l’assaig, car tracta d’exposar un punt de vista molt personal i individual per part de l’autor i, a més, tracta de persuadir i convèncer al lector. Alguns elements del text que ho demostren són l’ús de la prosa, la relativa brevetat i aglutinació sintètica d’idees complexes, la presència d’arguments el registre formal. La modalització, com s’ha mencionat anteriorment, és un element molt present en els assaigs que tracten d’analitzar o valorar quelcom de manera subjectiva, i “Rellotge” no n’és l’excepció. En primer lloc, Fuster empra en ocasions díctics per a marcar la seua presència al text, usant la primera persona del plural: “de vegades penso” (l. 1), “ara tenim comptadors” (l. 18)

En segon lloc, podem observar també l’ús de substantius valoratius: “revolució”, “impacte”, “obscur”. A més, gasta molts quantificadors per a reforçar el missatge i aportar potència: “massa”, “més”. A més, també podem trobar una gran quantitat de recursos literaris, com ara una metàfora: “escandir les rutines de la gent” (l. 16), aquesta metàfora té la intenció d’establir una connexió entre la lírica i la vida quotidiana. Una altra metàfora és “el temps s’escola” (l. 31 ), amb la qual Fuster dona dramatisme al text per a transmetre la sensació de que el temps se’n va poc a poc i no podem fer res per evitar-ho. Finalment, el text “Rellotge” es podria resumir de la manera següent: l’ús del rellotge de butxaca de manera global ha afectat negativament a la percepció que les persones tenim sobre el temps, ja que és impossible no mirar l’hora en repetides ocasions en un sol dia. Tenim rellotges a tot arreu, inclús a sobre nostra, la qual cosa fa que, subconscientment, ens adonem que el temps passa més ràpid del que pensem.

SER

Aquest text, que es titula “Ser”, pertany al llibre escrit per Joan Fuster al 1964 anomenat Diccionari per a Ociosos , el qual arreplega una sèrie d’assaigs molt divergents en forma de diccionari fictici. Aquests estan ordenats alfabèticament i podem trobar des d’aforismes fins a articles d’extensió mitjana, a més d’una extensa varietat de temàtiques, com ara la justícia, el sentiment de nacionalisme, l’amor o inclòs la llibertat. Per açò, el propi Fuster qualifica aquesta sèrie d’articles d’ incoherent, diversa i desigual. Aquest llibre està considerat la major obra cim de Fuster, i ha estat traduïda a diversos idiomes. El text pertany a l’àmbit literari i al gènere de l’assaig, el qual es caracteritza per l’escriptura en prosa, el seu caràcter o bé didàctic (degut a que exposa uns coneixements, per tant, té escassa modalització) o bé subjectiu (degut a que exposa una opinió, per tant, abunda la modalització) i l’exclusió de la ficció. En aquest text, la tipologia textual predominant és l’argumentativa. El títol del text és clarament temàtic, ja que té relació amb l’article i no és metafòric, encara que únicament ens presenta el tema que es va a tractar. No obstant això, Fuster realitzarà una reflexió sobre la nostra identitat i la pròpia manera en que ens veiem a nosaltres mateixos. La política i la societat són dos temes extremadament recurrents al llibre Diccionari per a Ociosos, dedicant gran part dels articles a la reflexió sobre els mateixos, encara que, com s’ha mencionat amb anterioritat, també estaran molt present els temes de caire humanista i artístic. El text “Ser” està composat, de manera externa, per dos línies. Tanmateix, internament està dividit en dues parts: La primera oració explica que tothom es veu a sí mateix d’un mode diferent al real, al correcte. Açò provoca en nosaltres un cert sentiment de rebuig, ja que açò és una acte de clar egocentrisme i de certa hipocresia.

En primer lloc, la introducció va des de l’inici del text fins a “es troben en fricció amb els veïns de la «pàtria» del costat” (línia 4 ). En aquestes línies, Fuster ens introdueix al tema del qual ens parlarà: el rebuig cap a l’estranger. En segon lloc, el desenvolupament va des de “En qualsevol cas” (línia 5 ) fins a “però també una tranquil·litzadora reserva energètica” (línia 14 ). En aquestes línies, Fuster denúncia l’estreta relació que existeix entre el sentiment de patriotisme i la xenofòbia, a més de posar sobre la taula la possibilitat de que el turisme ens haja afectat en aquest sentit. Finalment, la conclusió va des de “Personalment opino que tot això és més aviat deplorable” (línia 14 ) fins al final del text. Ací, l’autor expressa el seu rebuig cap a aquests comportaments de la gent i, més encara, cap al fet que la xenofòbia no va a desaparèixer mai. Cal destacar que l’estructura argumental de “Xenofòbia” és sintetitzant, ja que la tesi apareix al final del text, a ala conclusió: “L’antiga xenofòbia, l’autèntica xenofòbia, l’odi a l’estranger, tanmateix, perdura i perdurarà per molt de temps encara”. A més, la finalitat de “Xenofòbia” és ben pròpia de l’assaig, car tracta d’exposar un punt de vista molt personal i individual per part de l’autor i, a més, tracta de persuadir i convèncer al lector. Alguns elements del text que ho demostren són l’ús de la prosa, la relativa brevetat i aglutinació sintètica d’idees complexes, la presència d’arguments el registre estàndard. La modalització, com s’ha mencionat anteriorment, és un element molt present en els assaigs que tracten d’analitzar o valorar quelcom de manera subjectiva, i “Xenofòbia” no n’és l’excepció. En primer lloc, Fuster empra en ocasions díctics per a marcar la seua presència al text, gastant la primera persona del plural: “ho dubto” (l. 10), “personalment opino” (l. 14). En segon lloc, podem observar també l’ús de substantius valoratius: “estranger”, “foraster”, “abusos”. I també adjectius valoratius: “sublims”, “preciosos”, “perillós”. A més, també podem distingir recursos literaris al llarg del text, com ara epítets: “grans bestieses” (l. 1), “crims salvatges” (l. 2), amb l’objectiu de reforçar el missatge i afegir potència a uns mots (bestieses i crims) que ja de per sí tenen connotacions negatives. Més endavant trobem una metàfora “esmussant la xenofòbia” (l. 1 0 ), que significa “minvant la xenofòbia”, però fuster ho diu en forma de metàfora per a donar-li bellesa literària al text. Finalment, el text “Xenofòbia” es podria resumir de la manera següent: l’amor per la pàtria i defensa cega de la nació, deriva inevitablement en un sentiment d’odi i rebuig cap a l’estranger, el qual és extremadament perjudicial per a aquells qui tenen per objectiu assolir el progrés de la societat. Per si fos poc, aquest comportament estarà, lamentablement, molt present al món dels propers temps.