comunicació humana, Apuntes de Trabajo Social

¡Descarga comunicació humana y más Apuntes en PDF de Trabajo Social solo en Docsity!

FACULTAT D’EDUCACIÓ I PSICOLOGIA

GRAU EN TREBALL SOCIAL

HABILITATS SOCIALS

i COMUNICACIÓ

TEMA 1

LA COMUNICACIÓ HUMANA

EMILI PUIG I VILARÓ

CURS 2013-

Ajudeu-me a comprendre el que us dic i us ho explicaré millor. Antonio Machado

1. EL PROCÉS COMUNICATIU

1.1. EL SEGLE DE LA COMUNICACIÓ

Vivim a l'era de la intel·ligència artificial, dels avenços i de la tecnologia de la comunicació. Entre d'altres, Internet i els seus xats han arribat a les nostres vides de forma ràpida i pràctica. Els éssers humans van deixar ben lluny el tam tam dels tam- bors, i la seva comunicació arriba a ser gairebé instantània, de banda a banda del planeta.

Es comparteix i s'intercanvia informació constantment i en totes direccions, pel que és habitual que es confongui el procés de comunicació amb el simple intercanvi d'informació, que constitueix només una petita part del procés comunicatiu. En la societat actual és freqüent observar dues persones pseudo comunicant-se en un diàleg en el que cadascuna de les parts parla de temes diferents, gairebé sense es- coltar-se, mentre distreuen la seva ansietat diària o la seva soledat emmascarada.

Per això, es pot afirmar que la comunicació té moltes més facetes, i és que, amb revolució tecnològica o sense, les persones necessiten comunicar-se i relacionar-se amb les demés per satisfer diferents necessitats. És precisament aquesta necessitat de comunicació el que fa que l'ésser humà sigui un ésser social per naturalesa, i és evident que la condició humana ja manifestava la seva forma de comunicació molt abans de l'existència del mòbil.

La major part de la comunicació entre els éssers humans la constitueixen les relacions socials i el compartir sentiments, emocions i actituds, això fa que l'acte social en si, sigui comunicació pura.

Com que la comunicació forma part d'un procés universal en l' ésser humà, ha estat estudiada per totes les ciències socials, per això es poden trobar també diversos models de comunicació, cadascú fent referència a conceptes i característiques de les ciències concretes que els descriuen.

1.2. LA COMUNICACIÓ

Etimològicament, la paraula comunicació es refereix a comú - acció. En aquest sentit, entenem el terme comunicació com a la coordinació d'accions. Per tant, comunicació és molt més que l'intercanvi d'informació.

En tot procés de comunicació hi destaquen uns elements rellevants que són fonamentals en les relacions humanes. Algunes reflexions:

Tot comportament o “no comportament” és comunicació.
És un procés que sempre es dóna en un context.

És interaccional, és a dir, els seus efectes depenen de com es comunica el missatge (les habilitats comunicatives de l’emisor) i de com s’interpreta el missatge (la percepció i interpretació que en fa el receptor)
El procés de comunicació sempre implica un efecte i/o influència cap a l’auditori (persona o persones).
En tot acte comunicatiu, a més d’un intercanvi informacional també s’esdevé una relació personal.

Efectes de la comunicació:

Control del comportament dels membres d'un grup.
Foment de la motivació personal.
Esdevé una font bàsica d'interacció social per a la satisfacció de necessitats socials.
Proporciona la informació que els individus i grups necessiten per prendre decisions i avaluar opcions alternatives.

1.2.1. Diferències entre comunicació i informació

Comunicació: Consisteix en un intercanvi, és relacional i existeix només com a resultat de la interacció entre dos o més protagonistes.

Informació: Consisteix en una transferència de missatges orientada o no a la transformació dels coneixements, actituds o el comportament de les persones. És unidireccional, no exigeix retroalimentació i pot ser estàtica.

1.2.2. Elements bàsics del procés de comunicació

En tota comunicació es poden distingir almenys cinc elements essencials o bàsics:

A) JO: Consideració de la meva persona, de les meves característiques de personalitat i del meu moment existencial, és central per aconseguir una comunicació efectiva. Es demostra amb idees, intencions, informació i propòsit de comunicar.

B) TU: Tota comunicació que estableixo implica la interacció amb una altra persona que esdevé única i irrepetible. Un procés de comunicació que no té en compte les característiques de l'altre o l'epistemologia dels que hi participen es converteix en un monòleg. El receptor interpreta el contingut del missatge a la claror de les seves pròpies experiències prèvies i marcs de referència.

1. Impossibilitat de no comunicar
2. Nivells de contingut i relació
3. Comunicació digital i analògica
4. Puntuació de seqüència de fets
5. Relacions simètriques i complementària

1) IMPOSSIBILITAT DE NO COMUNICAR

No existeix el no-comportament i, per tant, és impossible no comportar-se. El comportament com a comunicació no és un fenomen aleatori, sinó que està guiat per regles, així com el llenguatge ho està per la seva gramàtica. Alguns estudiosos opinen que existeix un codi abstracte, de regles de la comunicació que no és formal i conscient, però que es va adquirint al llarg de la vida. La intencionalitat no és un prerequisit de la comunicació. Per exemple, quan algú dorm, comunica que està cansat, que no vol ser interromput, que guardi silenci, sense que tingui la intenció i la consciència que allò ocorregués.

2) NIVELLS DE CONTINGUT I RELACIÓ DE LA COMUNICACIÓ

La comunicació opera a diferents nivells d'abstracció. En la comunicació verbal és possible descriure un nivell denotatiu simple que és sinònim del contingut explícit del missatge. A aquest aspecte de la comunicació se l’anomena referencial o de contingut. Per exemple la frase “poseu atenció a aquest exemple”, és una comunicació verbal, on el contingut és allò que es va dir (escrit). També existeix un nivell d'abstracció on s'inclouen tots aquells missatges implícits o explícits sobre la codificació lingüística realitzada quan s’envia el missatge; aquest nivell és el metalingüístic i correspon a la semàntica (significats) i a sintaxi (ordre) del llenguatge. Per exemple, dir "col·loqueu atenció en aquest exemple" és un error semàntic. Un altre nivell en el qual s'inclou tot missatge implícit o explícit sobre la relació que s'estableix entre els parlants o quan s’intercanvia el missatge escrit, és el nivell metacomunicacional i fa referència a com ha de ser entès el missatge en termes de la relació que s'imposa entre els comunicants.

3) COMUNICACIÓ DIGITAL I ANALÒGICA

La comunicació analògica és aquell tipus de comunicació en la qual els objectes i esdeveniments són expressats mitjançant un símil, una semblança o analogia que conté una estructura similar a l'objecte representat. És una comunicació més evident i universal, evolutivament més primerenca que la digital. Se centra en l'àrea de la relació, lligat al concret, al present.

En la comunicació digital, l'objecte o l'esdeveniment és expressat mitjançant un conjunt de signes arbitraris que no guarden cap semblança estructural amb l'esmentat objecte o esdeveniment, per exemple, el llenguatge verbal. Per la seva arbitrarietat la comunicació digital és més complexa, versàtil i abstracta, i requereix que es tingui coneixement del codi en què es basa (idiomes). És lògica, per tant està subjecta als principis lògics bàsics de no contradicció. El llenguatge digital permet expressar conceptes abstractes que no tenen un

referent concret com a llibertat, moral, etc. La civilització i la cultura són producte de la comunicació digital.

4) PUNTUACION DE LA SEQÜÈNCIA DE FETS

Constitueix una manera de considerar una situació de dependència mútua i circular, com si fos una relació lineal, en el que un organisme dirigeix i un altre és dirigit. És de vital importància en les interaccions humanes permetre als comunicants establir entre ells certs patrons d'intercanvi, sobre els quals poden estar o no d'acord, que li permetin organitzar els seus comportaments i el dels altres.

5) RELACION SIMETRICA I COMPLEMENTÀRIA

Relació Simètrica : És aquella en la qual els seus integrants intercanvien el mateix tipus de comportament (els dos prenen decisions, etc.).

Relacions Complementàries : S'estableixen quan dues persones intercanvien diferents tipus de comportaments, un es troba en una posició superior i un altre en una posició inferior. El tipus de relació pot estar determinada pel context cultural o social en el qual aquesta es desenvolupa, també per característiques de personalitat.

Relació meta complementària : Quan una persona anima o n'impulsa una altra a definir la relació entre ambdós com una relació simètrica o complementària (pren tu la decisió).

1.2.5. Les Barreres en la comunicació

L’autoimatge, o autoconcepte determinen com serà la comunicació amb les persones. Per tant, la imatge que tenim de nosaltres mateixos o de l’altre, actuaran de filtre de comunicació. Els filtres de comunicació més comuns són:

A. Marc de referència: Els individus poden interpretar la mateixa comunicació però de manera diferent segons les seves experiències prèvies.

B. Escolta selectiva: L'individu tendeix a rebutjar informació nova, especialment si entra en conflicte amb les seves creences.

C. Judicis de valor: Consisteix a assignar un valor global al missatge abans de rebre la informació completa.

D. Credibilitat de la font: Consisteix en la confiança i la fe que el receptor diposita en les paraules i accions del comunicador.

Missatge. És el contingut de la informació que l' emissor transmet al receptor. Els continguts del missatge són simbòlics: fets, idees, coses o sentiments. Per això no es poden transmetre fets o idees físicament sinó representacions simbòliques, aquestes a la vegada s'han de convertir en signes que representin paraules, nombres, ...

Codi. Com la comunicació es realitza fent ús de representacions simbòliques o signes, per transmetre el missatge l' emissor ha de seguir un procés anomenat codificació. o El receptor per la seva banda ha d'interpretar el missatge descodificant-lo, en funció del que ell creu que signifiquen els símbols que se li han transmès. És evident que per a que es produeixi una comunicació de qualitat (és a dir que el receptor interpreti correctament el que l' emissor li vol transmetre), emissor i receptor han d'utilitzar el mateix codi o llenguatge.

Canal. És el mitja pel qual es transmet el missatge (l’aire, la línia telefònica, Internet,...)

Context. És l' entorn on es produeix la comunicació.

La denominada teoria de la comunicació explica tots aquests elements, així com els processos que intervenen en qualsevol tipus de comunicació interpersonal.

Procés de comunicació

Retroalimentació

EMISSOR MISSATGE RECEPTOR

AVALUACIÓ

PROCÉS CIRCULAR D’INVESTIGACIÓ I ACCIÓ

Com? Quan? On?

Per què?

Objectius

A qui?

Destinataris

Tècniques, mitjans, temporalització i lloc.

Què?

Elements i processos del fenomen comunicatiu.

1.4. ELS OBJECTIUS DE LA COMUNICACIÓ

La comunicació eficaç entre dues persones es produeix quan el receptor interpreta (o descodifica) el missatge en el sentit que pretén l' emissor. Una de les premisses a plantejar-se en el desenvolupament personal i professional respecte al fet comunicatiu és la de tenir clar l'objectiu bàsic de tota comunicació. Aquest, serà la repercussió del missatge, això significa que la persona que el rebi no quedarà indiferent sinó que el predisposarà per a una resposta.

1.4.1. El feedback o retroalimentació

Si l'objectiu de la comunicació és la repercussió del missatge, i aquesta es manifesta en la resposta del receptor, s' esta parlant de feedback. En aquest sentit s' entén el feedback o retroalimentació com la comunicació en dues direccions, o la informació que li arriba a l' emissor de tornada.

Sembla obvi que si hi ha feedback es pot afirmar que la comunicació ha estat satisfactòria, ja que aquesta s'ha produït de forma bilateral. Es pot interpretar el feedback com un mirall que torna, tant a l' emissor com al receptor, la imatge del que s' esta fent, això li permet perfeccionar o corregir el necessari durant el procés d' aprenentatge. Per tant, el feedback és la via més fidedigna de que es disposa per assabentar-nos si el missatge ha arribat al receptor tal com es pretenia.

Si no es donés la retroalimentació, la comunicació no s' establiria plenament i només es quedaria a nivell unilateral com a procés informatiu, però no comunicatiu. És en aquest punt on es diferencien de forma clara ambdós processos. De fet el feedback és el que transformarà el procés informatiu en comunicatiu.

En resum, el feedback és molt important en qualsevol sistema de comunicació i sobretot en l' educatiu. Professionals de l'educació social hauran de tenir-ho molt en compte ja que no n'hi ha prou amb informar una persona o al col·lectiu respecte d'una cosa, sinó que per animar (moure alguna cosa), o promoure actituds, és necessari que la informació es doni de manera que faci possible una millora durant el procés d'aprenentatge o de qualsevol activitat.

1.4.2. Tipus de comunicació

Vistos els elements que intervenen en la comunicació i quin és l'objectiu comunicatiu, serà necessari tractar de conèixer com actuar per millorar l’eficàcia comunicativa, o el que és el mateix, en com augmentar el nivell de repercussió dels missatges emesos, o en com propiciar que el feedback sigui el més ric possible.

2. LA COMUNICACIÓ VERBAL

2.1. EL PROCÉS DE COMUNICACIÓ VERBAL

La comunicació verbal se serveix del llenguatge i és, sens dubte, l'instrument més important del que disposen les persones per comunicar-se. El llenguatge i el pensament van íntimament lligats de manera que els pensaments (idees) han de transformar-se en paraules (signes) perquè les altres persones puguin entendre el millor possible el que es vol transmetre.

2.1.1. Codificació i descodificació del missatge

El procés de codificació és enormement complex, ja que cada persona disposa d'un mapa mental propi, producte de les seves experiències, entorn familiar i social, educació, formació i professió, personalitat, etc. Malgrat aquestes diferencies individuals, pot servir d' alleugeriment pensar que les persones solen coincidir, en major o menor grau, en la forma de construir els mapes. No obstant això, és molt important tenir en compte aquests factors i conèixer el màxim possible del mapa mental dels interlocutors si es vol tenir una bona comunicació amb ells.

Per tot això, en el procés de codificació del missatge, l' emissor s' enfronta a la ingent tasca de convertir tot el que vulgui comunicar (tot aquest univers propi d'idees, percepcions, experiències, etc.) en representacions simbòliques. Per tal de dur a terme aquest procés paral·lelament s'ha de fer una selecció i síntesi de tot aquest univers i un procés de construcció lingüística del missatge.

Per altre costat, el receptor haurà de descodificar i interpretar aquest missatge, però ho farà a partir del seu propi mapa mental o univers d'idees, coneixements, percepcions i experiències. En la mesura que la interpretació del missatge pel receptor sigui el més similar a les intencions de l'emissor, es podrà mesurar l’èxit del procés comunicatiu.

És essencial en aquest procés disposar d'un bon domini lèxic (tenir un ampli domini del vocabulari per poder expressar cada cosa de la manera més precisa possible), i gramatical (per organitzar de forma correcta i eficaç tot el discurs) perquè els missatges emesos representin de la manera més fiable possible tota la realitat que es vulgui expressar.

Les deficiències lingüístiques estan en la base de la mala construcció d'un missatge i, per tant, limiten ja de sortida les possibilitats de comunicació.

2.1.2. El procés de pèrdua d'informació en el procés comunicatiu

Perquè les diferencies entre les intencions de l'emissor i la interpretació del receptor siguin les mínimes possibles serà necessari tenir en compte el procés

de pèrdua d'informació que es produeix al llarg de tot procés comunicatiu, a partir de l'esquema següent:

Procés de pèrdua d'informació en

el procés comunicatiu

El que vol dir l’emissor.

El que realment diu.

El que sent el receptor.

El que escolta.

El que entén.

El que interpreta.

Procés de pèrdua d’informació en el procés comunicatiu.

Seguint amb aquest procés, en cadascun dels diferents passos es produeix una pèrdua d'informació, pel que s’haurà de prendre consciencia de cadascun d' ells per tal d' evitar o minimitzar aquesta pèrdua. És important destacar la importància del pas del primer al segon estadi a causa de la dificultat, especialment des de la perspectiva logicolingüística, d'encadenar un discurs coherent, ric i precís. És en aquest pas on s'acostuma a perdre el major percentatge d'informació.

En definitiva, de la manera com el missatge és concebut, expressat, rebut i interpretat es determinarà la seva efectivitat.

2.2. PRINCIPALS BARRERES DE LA COMUNICACIÓ VERBAL

En la creació, transmissió i interpretació dels missatges verbals poden aparèixer diversos elements que dificulten, limiten, obstrueixen o eviten que la comunicació sigui eficient, a aquests factors se'ls denomina barreres o filtres.

Encara que poden ser múltiples, a continuació s' esmenten les més comunes: barreres semàntiques, psicològiques, fisiològiques, físiques i socioculturals.

Les formen els diferents problemes derivats de la percepció tals com escoltar malament, entendre incorrectament o expressar-se amb dificultats. l' estat de salut i les discapacitats físiques o auditives formen part d' aquestes barreres.

Anar a classe o fer un examen amb un estat gripal que cursi amb febre pot ser un bon exemple, ja que en circumstancies semblants la comunicació no serà l' adequada, com tampoc ho seria presentar-se en aquests condicions a cap altra cita.

2.2.4. Barreres físiques

Fan referència al soroll o a les interferències i és sens dubte una de les barreres més difícils de superar. Són obvies les dificultats que es troben per dialogar amb algú en una discoteca, enmig d'un tumult, o en el metre a l’hora punta. També en l'entorn professional i educatiu es poden donar aquestes situacions: sales o classes on hi ha molt soroll perquè al costat s'estan fent obres; la realització d'una entrevista en una sala on entra i surt gent constantment; auditoris amb mala acústica; etc. Totes aquestes situacions minen l’interès del receptor, que ha de fer un excessiu esforç per a entendre el que se li diu i, en molts casos, pot donar lloc a la absoluta inhibició.

Però el concepte de soroll no sols implica el so desagradable sinó que compren tota interferència que obstaculitza la informació, des de l'auditiva, visual, olorosa o tàctil. Per exemple, no poder veure l'interlocutor mentre es parla, entre una gran fumarada o en plena foscor, o percebre una olor intensa enmig d'una entrevista, pot abaixar la concentració i distreure als qui intenten comunicar-se. Així mateix, la distancia física, el fred, la calor, la humitat, etc., són altres de les moltes barreres que poden entrebancar la comunicació adequada.

2.2.5. Barreres socioculturals

Són les formades per diferencies socioculturals entre l' emissor i receptor. La religió, les diferencies ètniques, el nivell econòmic, l'estatus social, els costums etc., poden fer que es parlin diferents idiomes tant en el sentit literal de la paraula com en el sentit d' actitud. És fàcil que els diferents costums culturals o socials de cada interlocutor puguin donar lloc a malentesos.

El coneixement d' aquestes barreres i limitacions no pot passar desapercebut per als professionals de l' area social. Professionals de l' animació sociocultural i l' educació infantil hauran de conèixer els diferents col·lectius amb els que treballaran. El coneixement d' aquestes diferencies a més de la tolerància i acceptació de tots i cadascun dels individus amb que es tracti, seran els factors dau per aconseguir una bona comunicació amb el grup. S'ha de recordar que per comprendre als altres, s'han de trobar les semblances dins la diferència i no hi ha major semblança entre les persones que la pròpia humanitat.

3. LA COMUNICACIÓ NO VERBAL

La comunicació no verbal és tot allò que es comunica sense paraules, és a dir, a través dels gestos, les mirades, la postura del cos etc.

Val a dir que en els missatges orals, un 80% dels elements que els composen són no verbals. I, de la mateixa manera que passa amb en la comunicació verbal, la comunicació no verbal pot tenir diverses interpretacions segons el context, l’estat d’ànim del receptor, la procedència de les persones, etc. Així doncs, un gest comú en un territori pot tenir el significat contrari en un altre, per exemple, el gest d’afirmació amb el cap propi de la Índia, a Catalunya és un gest de negació o incertesa. També les mostres d’afecte varien en les diferents comunitats. En l’àmbit del llenguatge escrit també podem parlar d’elements no verbals, per exemple l’ús i interpretació d’emblemes pot diferir segons els hàbits culturals de cada país. En d’altres casos s’ha consensuat un codi universal.

Però en quin grau podem controlar el comportament verbal, o dit d’una altra manera, els elements no verbals que emetem són voluntaris o involuntaris? Aquest és un tema ampli i complex. Alguns formen part de la societat, d’altres són mimetismes familiars, d’altres són involuntaris, d’altres són volgudament apresos... Depèn de les habilitats personals variarà el domini del llenguatge no verbal.

En síntesi, el domini en la interpretació del llenguatge no verbal de l’emisor ens permet anticipar i obtenir informació que no ha estat dita. I el domini personal de l’ús dels elements no verbals possibilita la capacitat de captar l’atenció de l’auditori, de convèncer i persuadir.

Malgrat la importància de la comunicació verbal; paral·lelament, o fins i tot abans d'iniciar el contacte verbal, hi ha tota una sèrie de mecanismes no verbals que es posen en funcionament entre emissor i receptor, i que condicionaran en gran manera l' efectivitat del procés comunicatiu. Aquest procés fa referència bàsicament al "com es diuen les coses".

Aquesta comunicació no verbal es dóna a través de múltiples signes, tant a nivell corporal: gestos, mirades, postures, moviments, etc., com d'imatges: sensorials, visuals, auditives, olfactives, etc.

Alguns d'aquests senyals comunicatius són conscients i voluntàries i, per tant, l' emissor pot controlar-les o pot ensinistrar-se per a manejar-les; no obstant, la majoria d'aquests senyals són involuntàries i fins i tot inconscients, i per tant incontrolables. A més, com la comunicació no verbal esta estretament relacionada amb la manifestació de sentiments, la capacitat de control, fins i tot d' elements a priori conscients, escapen sovint del control de l' emissor.

3.1. EL PARALLENGUATGE

El parallenguatge esta relacionat amb els senyals vocals no verbals establerts al voltant de la parla. Es refereixen al component vocal del discurs, sense tenir en compte el seu contingut verbal, és a dir fa referència a la forma ("com es diu una cosa"), i no al contingut ("el que es diu"), basant-se en la impressió que es dóna en parlar.

El parallenguatge fa referència al contingut vocal no verbal del missatge

Els elements paralingüístics o vocals acompanyen als elements verbals i són importants factors de comunicació: comuniquen sentiments, actituds i personalitat, i donen èmfasi i significat a la parla. Amb el parallenguatge es pot intuir l' estat anímic dels altres, així com la seva actitud. Les mateixes paraules es poden dir de manera completament distinta, expressant diferents emocions i, fins i tot, diferents significats. El canvi es produeix segons la qualitat de la veu: el volum, el to, la velocitat, la qualitat (panteix, llàgrimes, etc.), i la fluïdesa.

Les pautes i el silenci també indiquen coses de la persona. A primera vista les persones són jutjades per la seva forma de parlar, d' aquesta manera persones amb un to variat de veu donen sensació de ser persones dinàmiques i extravertides, mentre que aquelles que parlen amb una parla lenta i monòtona són jutjades com a fredes, mandroses i retretes.

3.1.1. Els components del parallenguatge

En definitiva els principals components del parallenguatge es poden dividir en tres grups:

Qualificatius vocals: el volum, el to, la velocitat, les pauses i silencis, etc.
Caracteritzacions vocals: riure, plorar, gemegar, badallar, eructar, empassar, etc.
Segregats vocals: vocalitzacions com "uh, huh”, “um, mm”, “oh,...”

3.1.2. Consells per aconseguir una millor comunicació paralingüística

Seguint a V. E. Caballo, s'analitzaran alguns elements del parallenguatge i es donaran alguns consells que poden contribuir a una millora en la comunicació paralingüística.

• El volum, fa referència a la intensitat del so. Pot denotar, tant d' entusiasme o confiança com agressivitat, bons i mals modals, ..

S' eleva o es baixa en funció de les característiques de l'oient i de la proximitat. Hi ha persones que tendeixen a pujar el volum de la seva

veu de manera natural, sense tenir en compte que un volum massa alt pot molestar a qui l' escolta.
Al contrari, si el volum és massa baix, es corre el risc de ser ignorat per la persona que escolta, o que aquesta s'irriti per l'esforç continu que ha de fer per a sentir el missatge.
És important variar el volum de veu per atreure l’atenció de l’oient, per fer la sensació que el que es di u és interessant, i per fer o no èmfasi en determinades idees del discurs o missatge 'a transmetre. Una veu que varia poc el seu volum no serà gaire interessant d' escoltar.

• El to, és la qualitat vocal o ressonància de la veu produïda, principalment, com a resultat de la forma de les cavitats orals. Encara que el to canvia en una conversa normal, es desplaçarà cap a extrems si s'expressen sentiments amb una certa intensitat.

Exerceix una important influencia en les impressions que es formen de les actituds interpersonals.
El seu ús a manera de sarcasme pot negar el contingut de les paraules que es diuen.
És també molt important utilitzar els tons adequats (inflexions) per generar interès en els oients.

• La fluïdesa o pertorbacions en la parla. Es refereix a les vacil·lacions, falsos començaments i repeticions que se solen fer diàriament en les converses amb els altres. Si bé aquestes són comunes en totes les persones, i normals fins a cert punt; quan resulten excessives poden donar sensació d'inseguretat, incompetència, poc interès o ansietat. Es consideren tres tipus de pertorbacions en la parla:

Molts períodes de silenci sense omplir.
Ús excessiu de paraules de farciment durant les pauses (per exemple, ja saps, val; sons com uhm, eh, etc.)
Repeticions, tartamudejos, pronunciacions errònies, omissions i paraules sense sentit.

• La claredat. El borboteig, parlar arrossegant les paraules, enxampurrar o parlar a borbollons o l' accent excessiu pot resultar molt desagradable a qui escolta. Pel que s'ha d'intentar parlar amb claredat per aconseguir que el missatge arribi a l' oient sense interpretacions errònies o llacunes o perquè no es perdi part de la informació que es vol donar.
• La velocitat o ritme també pot reflectir emocions i estats d’ànim. És convenient evitar els extrems:

Parlar massa lent pot avorrir o impacientar a qui escolta.